Hola, bon dia.
Ens proposeu al Teatre Metropol programa doble, com abans, no? Com antigament.
Bé, i ara fa un parell d'anys que estic fent programes que tenen dues peces,
que em sembla que així, doncs, una varietat, hi ha més, potser més varietat al públic.
En aquest cas, doncs, són dues peces. La primera es diu Psit Psit,
i la segona es diu Viena Regando Flores, des de l'Havana Morón.
La primera peça té música de Pascal Comellade, i d'alguna manera, o en general,
és, o vol fer també, retre un homenatge a Éric Satie,
aquest compositor tan atrevit, tan irònic,
una personalitat que es reflecteix molt en l'espectacle, no?
Bé, de fet, el Satie el que ha servit és d'impuls, d'inici,
però sobretot una obra a partir de la música del Pascal.
Jo el que vaig fer és, el Satie escrivia en les seves partitures uns comentaris
una mica provocadors pels seus intèrprets, del tipus, doncs,
de calmat i profundament suau, de manera que obtingui un buit,
o com un rossinyol amb val de queixal, o sense que el dit es posi vermell.
És a dir, eren uns comentaris més aviat provocadors, així una mica, per impulsar.
Aleshores, jo a partir d'això he fet un guió que li ha passat al Pascal,
i el Pascal m'ha fet una música, perquè, però l'Intentic Motor és això,
la música del Pascal, doncs, que jo volia, em feia il·lusió fer una obra música d'ell,
i llavors vaig utilitzar, doncs, els comentaris de Satie com eix,
a part, doncs, a en Val Pascal també li agrada molt la música de Satie,
i a partir d'aquí, doncs, ja amb els ballarins, la Lídia ha fet l'escenografia,
les llums, etcètera, doncs, hem construït una obra que jo crec,
penso que és una obra, per mi, molt lluminosa, molt transparent,
jo dic que és una obra que m'agradaria que servís per despertar els sentits,
no? És una obra com una caixa de música, com un calidoscopi,
com alguna cosa que entres i et permet, per mi, concentrar-te
i sortir del que serien els teus problemes i de les teves circumstàncies.
Una vegada més, a través del treball que feu,
veniu a confirmar que amb la dansa es pot expressar absolutament tot, no?
La dansa, en la seva senzillesa, es pot adaptar tot,
és un medi que, per si mateix, està molt a prop del que és l'essència del ser humà,
ballar és evitar el nostre cos amb el cor i la ment
i és una cosa que estem fent contínuament,
és a dir, estem condemnats a ballar contínuament, no?
Li diguem o no li diguem dansa, per nosaltres el propi moviment,
doncs, podem viure'l d'una manera o d'una altra com tot a la vida, no?
Però és una cosa molt essencialment.
Després, tu, en un espectacle, doncs, si vols,
pots concretar-ho més o menys, tens altres recursos,
que si escenografia pots utilitzar textes,
podries utilitzar, doncs, vestuari, referències, no?
A mi particularment m'agrada una certa abstracció,
m'agrada un món obert perquè permeti moltes lectures
i que l'espectador tingui el temps, l'oportunitat de somiar i fer d'artista,
que és el que té que ser l'espectador.
L'art només existeix, l'espectador veu art, no?
Tornant a la música, Pascal Comellat ha inclòs les músiques d'aquest espectacle
en el seu darrer disc, que, a més a més, com uns temes destacats, no?
Penso que sí, que n'ha fet servir, ell em va dir que n'havia fet servir un dels temes.
Penso que un parell n'ha posat el darrer disc.
Val, val, val.
Vindria que sí, molt bé, no?
En fi, jo penso que és una música realment meravellosa,
és una obra, però s'han guanyat el Premi Citat de Barcelona,
hem estat nominats als Maxes,
i ja portem un temps fent-la per Espanya
i jo t'asseguro que està tenint un...
El públic surt molt content.
El públic és evident i la crítica també.
Destacen moltíssims aspectes d'aquest muntatge
i també destaquen molt el vestuari,
que té la seva importància, no?,
en aquesta primera peça que fareu.
Sí, nosaltres hem optat per construir el món plàstic
a través de la llum i el vestuari.
Aleshores, les dues coses són molt importants.
el vestuari permet omplir-lo,
fa la Lídia, ha fet referències a lo que seria el París,
una mica també inevitablement,
i a algunes pel·lícules de l'època.
I és un vestuari que sembla que siguem molts
quan en realitat només som 7 o 8, no?
Vull dir, té com una...
Jo crec que té una màgia absolutament...
És molt, molt maco i la llum és el seu complement, no?
Crea un marc de color
i busca aquesta lluminositat que et deia, aquesta transparència.
Sou 7 ballarins en escena,
en aquesta primera part?
Sí.
No, esperem, sí.
Bé, ja ho comprovarem, eh?
Ja els comptarem quan anem al teatre.
La segona part té un títol realment meravellós,
Ambienes regant flores des de l'Havana a Morón.
Ja és prou suggerent el títol, no?
Ens pot donar alguna pista del que podem trobar
dalt de l'escenari,
sobretot si coneixem la vostra trajectòria.
Bé, jo volia fer una peça
que és una peça
amb una temàtica molt senzilla, no?
Que és la...
Tindre una actitud positiva en la vida.
És allà anar-te'n allà a la platja,
amb uns quants amics,
unes cervesetes,
i passar-t'ho bé.
I que resulta que vas i plou,
doncs també estàs content igual.
I si resulta que hi vas sol,
també estàs content igual.
És a dir, és una...
És la vida,
veure la vida amb una actitud positiva.
I això em va portar a la música cubana,
que jo penso que és un tipus de música
que sempre et posa de bon humor,
et parli del que et parli,
et parla de penes d'amor
i no et poses trist.
I en concret aquest títol
és d'una rumba
Unión de Reyes Llora a su Timbero Mayor
Vienes regando flores
desde la Habana Morón.
És a dir, en realitat
estan cantant
amb els seus percussionistes,
però en vez de plorar
el que fan és
venen regant flores,
flores com si anessin
des de Reus a Tarragona,
diguem-n'hi.
Aleshores és una...
no sé, una música molt...
realment maca.
Llavors hem fet una mica
un recorregut d'història
que està executat en viu
per un quartet de músics cubans
i anem des del son,
la guaratxa,
que serien les formes més antigues,
passant per la rumba cubana,
després ja entrem
amb els boleros,
els mambos,
els xa-xà-xàs
i fem una mica
un recorregut.
És una obra molt fresca,
molt directa,
que us asseguro
que hi hem treballat molt,
però el que jo he buscat
a través d'obra,
el repte per mi
d'intentar fer una cosa
que a través d'estudiar-ho
molt pogués semblar
improvisat,
pogués semblar
que quasi ens trobem allà
i estem una mica
improvisant, no?
I, doncs, bueno,
també ja fa dos o tres anys
que la fem-hi.
La veritat és que
el públic està molt content.
El que deies del títol,
realment el títol ja dona
aquesta sensació
de l'alegria de viure, no?
Que comentaves ara fa un moment.
Sí, és que està plena de...
Diu,
amb un dels...
amb una guaratxa,
diu,
date la plata,
compay,
para que puedas gozar
que el que ha nacido
para un medio
nunca va llegar al real, no?
i, no sé,
és divertit,
inclús hi ha trossos que són...
No sé,
també hi ha les cançons
aquestes tristes,
de l'amor,
però sempre amb una...
amb una poesia,
amb una...
Aquest regust dolcet, no?
Malgrat tot.
Sí,
sempre tenen una actitud,
i per mi la clau
és això que et dic,
una actitud positiva, no?
Llavors aquesta segona part
és una cosa per relaxar-se,
perquè el públic disfruti,
una vegada t'has concentrat,
aleshores és qüestió
de deixar-te anar, no?
És el que t'anava a dir,
tot i la concentració
que teniu a escenari,
jo imagino que en aquesta segona part,
si em traieu una miqueta a la vista,
més enllà de l'escenari,
segur que veieu alguns caps
i alguns cossos
que es mouen a la butaca, no?
Doncs sí,
la veritat és que és una peça
que quan la veus
t'entren ganes
de posar-te a tu a ballar, no?
La pròpia música t'hi porta,
el fet que sigui música en viu
també sempre li dona un plus, no?
Sempre té aquesta cosa,
és més arriscat,
si tu vols,
sempre li dona un plus de vida, no?
I la gent surt molt contenta.
És un programa,
jo penso que força agradable.
El públic de Tarragona
ja el coneixeu,
perquè afortunadament
veniu de tant en tant
aquí a Tarragona
a mostrar els vostres espectacles, no?
Home, i tant,
nosaltres per sort,
com bé expliques,
hem tingut la sort
de poder compartir
molts dels nostres muntatges
amb el públic de Tarragona
i jo particularment
en tinc una grata memòria, no?
Per mi, a més,
és un teatre molt...
potser és un pèl xic
a l'escenari, no?
Però té una màgia especial.
I n'ho tinc entès,
i si no és així,
em rectifiques
i tan tranquils,
que fareu una miqueta
d'assaig obert
i una mica de fòrum
també en públic
en aquesta ocasió?
Doncs això no en tinc ni idea,
perquè suposo que ho han organitzat.
A mi em sembla
que jo,
els assatges que fem nosaltres
són uns assatges
bastant tècnics, no?
Perquè també el temps
va una mica just
i aleshores
el que es tracta
és d'aprofitar
el temps que tenim
per poder ajustar
tota la...
el que és la part
de la tècnica, no?
Nosaltres això ja fa...
potser ja fa uns 3 anys
que ho estem ballant
o 2 o 3 anys
algunes peces,
aleshores,
ja les tenim força rodades
i el que ens interessa
és poder ajustar bé
la part tècnica,
però a vegades
sí que sí
hi ha circumstàncies
o veu alguna escola
o a vegades
hi ha circumstàncies
en què hi ha gent
que ho ve a veure
o el que sigui
però si podem ajudar
sempre ho fem, no?
Fa un quant temps
que feu aquest espectacle
com bé explicaves
en paral·lel.
Jo m'imagino
que esteu
doncs ja
imaginant
i creant
nous espectacles,
noves coreografies, no?
Doncs sí,
sempre
en el nostre ofici
has d'estar
creant
i aleshores
jo ara
a partir
que
no sé,
hem tingut una mica
més d'ajut
de part de la Generalitat
m'he permitit
regalar-me
a mi mateix temps
que jo trobo
que és el més preciat
i ja fa inclús mesos
que estic treballant
amb una obra nova
que estrenarem
si tot va bé
el mes de febrer
al Teatre Lliure
i que és una obra
doncs bastant
no sé
per mi
que em fa molta il·lusió
és una idea
una obra
que parteix
d'idees científiques
i que ara
és una mica difícil
d'explicar
però és un procés
llarg
de búsqueda
de recerca
de tindre
l'oportunitat
de col·laborar
amb els ballarins
amb els creadors
i pues bueno
sempre es tracta
d'anar preparant
idees noves
doncs serà
un plaer
gaudir d'aquestes
que ja estan més
que consolidaves
i de les noves
en un futur
amb Cesc Aix
Albert Lídia Zopardi
moltíssimes gràcies
Cesc
que ens veurem al Teatre
moltes gràcies a vosaltres
adeu-siau
bon dia
adeu-siau
de la
fort