Els Premis Literaris Ciutat de Tarragona
comencen a tenir forma de guanyadors o guanyadores,
perquè encara s'han de fer públics altres veredictes.
Ara ja sabem que en aquesta edició, l'edició la 17a,
el Premi Rovira i Virgili ja té una obra, un títol,
i un guanyador es tracta del breviari d'un bizantí de Josep Iborra.
Josep Iborra és una persona prou coneguda dins de l'àmbit de les lletres,
dins de l'àmbit acadèmic, assajista, crític literari, narrador, catedràtic...
En fi, jo no sé si fer el currículum sencer,
perquè si ho fem ens quedaríem sense temps per parlar amb ell,
perquè el tenim a l'altre costat del fil telefònic.
Josep Iborra, molt bon dia.
Bon dia, bon dia.
Enhorabona, primer que tot.
Moltes gràcies.
Tot i que vostè ja ha aconseguit altres premis,
en altres ocasions, aquest jo imagino que també li fa particular il·lusió.
Sí, molt, ens satisfau molt.
També porta el nom de Roby David Gili,
que és una cosa molt...
És un honor per a mi, sí.
El llibre el publicarà Arola.
Vull dir, encara no sabem el contingut.
Sí que sabem que aquesta obra ha estat premiada
per...
El jurat va veure claríssim per unanimitat que havia de rebre aquest premi.
Ve a ser, tinc entès, insisteixo, no conec l'obra,
una recopilació d'articles,
de petits assajos al voltant de la societat actual, no?
Sí, sí, bueno, no sociològicament, sinó més bé especulacions sobre temes o tòpics de la cultura,
de les seues diferents manifestacions,
tant de caràcters religiós com estètic, literari, filosòfics, morals...
És a dir, és una sèrie d'apunts, d'apunts.
I hi ha moltes referències, naturalment, a la societat actual,
perquè és la que viu aquests problemes
i, a més, en contrast amb les etapes anteriors, no?
En aquest cas, vostè, sobretot, tinc un des que posa èmfasi,
i a més té una trajectòria professional, acadèmica,
que l'avala en el tema de la cultura catalana en la societat valenciana actual.
Sí, sí, sí, bueno, ho vaig...
Jo soc catedràtic, però vaig deixar la càtedra...
De filosofia, no?
Sí, de filosofia.
Quan Sánchez Guarner es va fer càrrec
de l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de Valencià
i va llançar un programa de reciclatge de mestres quan encara...
Això era l'any 76, quan encara hi ha les possibilitats de recuperació
es veu una mica de llunanes, no?
I es va fer durant molts anys molts cursos de reciclatge,
això va ocupar molt de temps,
es va reciclar pràcticament tot el professorat,
i licenciats, i estudiants,
jo sé que va ser un treball per la difusió de la llengua
i l'ensenyament de la llengua
i que va tindre...
Després, quan es va vindre l'autonomia,
ja teníem un gran plantell de professors,
i això durant el mestratge de Sánchez Guarner.
Jo estava de director adjunct i ell era director de l'ICE.
Ara, en l'actualitat, han canviat molt les coses, no?
Sí, sí, han canviat molt, sí.
Quasi sempre vam treballar més en aquells anys
que ara estem bloquejats políticament
i per raons que hi ha conegudes de tots,
i encara que ja, a pesar de tots els entrebancs
i tots els obstacles,
hi ha molta gent que escriu,
hi ha una normalització,
encara que sigui sectorial,
de la llengua i de la cultura,
i la gent escriu molt, de llegir,
i hi ha una certa normalització,
però, disortadament,
no està favorita des del punt de mira polític.
La política, doncs, fa que les institucions
facin el paper que volen fer en funció de...
Exacte, que volen fer,
i no és que no el volen fer,
sinó que més aviat ho fan en contra, no?
Tal com estan les altres coses així a València, no?
Jo l'hi dic perquè moltes vegades,
òbviament, les directrius les marquen les institucions
que governen, amb els partits que governen,
però i la societat valenciana, senyor Iborra?
Perquè a vegades sembla que falta una miqueta també d'estímul, no?
O com a mínim, la societat valenciana,
com a societat civil,
a banda d'aquests col·lectius que vostè esmentava,
que de manera a vegades heroica,
o com diu fins i tot alguna de les seves publicacions
des de la trinxera,
doncs lluiten,
però la societat valenciana, en general,
sembla que està molt desmotivada
per defensar la seva cultura i la seva llengua.
Sí, bé, està debilada,
però això és una conseqüència dels plantejaments polítics.
És a dir, que si resulta que,
per exemple, a mi el prèmit que m'han donat
no el diuen per la televisió
o en alguns diaris no el diuen, no?
Si resulta que la Conselleria de Cultura
o en fi o la Generalitat en bloc
no estimula i no propaga
en aquesta difusió de la llengua,
sinó més bé estar bloquejat i estar hipotecat
pel problema de ser el català o el valencià
o totes aquestes històries,
i més bé donen una versió,
diguem-ne, demoníaca,
que el català és l'enemic i tot això.
Tot això fa que la societat no estigui en condicions de motivar-se
perquè comença per no estar informada,
o millor dir, per estar mal informada.
I tot això que crea és una mosfera de confusió
i de pessimisme,
inclús en els que sí que estan motivats, no?
Però, clar, és la política.
Si la política no fa la propaganda que ha fet,
si no fa unes actuacions públiques,
si no li donen resó als que escriuen
i als que treballen dins de la cultura catalana del País Valencià,
aleshores la societat no viu,
la societat absorbeix el que li diuen
als mitjans de comunicació.
I què passarà amb aquestes joves generacions
que estan fent primària, secundària, batxillerat?
Són generacions perdudes per la cultura catalana?
Bé, no, perquè, de moment,
un dels avantatges és que la llengua ja s'ensenya a les escoles,
cosa que abans no passava, no?
Antes havia que reciclar els professors,
ara ja no caldrà,
perquè molts d'ells, encara que el dixenament
continua a ser majoritàriament en castellà,
però almenys ja tenen un contacte amb la llengua
i hi ha unes problemes.
I el professorat, molt professorat,
és un professorat motivat
per incentivar, no?,
aquest interès per la pròpia cultura.
I, per tant, com això sí que està ahí,
doncs, bueno, això sempre s'omplenter.
A més, es noten que mai hi ha hagut tants escritors
com ara, no?,
de gent que escriu i de gent que es mou
i de gent que actua, no?,
però ja estan ja, diguem-ne, des de l'escola.
Clar que és molt poc, és insuficient,
precisament perquè,
no hi ha una política lingüística intensiva,
en aquest sentit, no?,
si només veia, perquè ho troben ahí,
perquè està ahí, perquè està legislat,
i aislat, perquè tot i siga, no?,
o sigui que no és...
i després sempre els problemes del bilingüisme, no?,
que sempre és un bilingüisme desigual,
i on es parla molt de la llengua pròpia,
però la llengua pròpia,
de fet, políticament,
és la llengua impròpia,
perquè ells gasten el castellà normalment,
esporàdicament per motius molt circumstancials, no?
Ens posem esperançador, si li sembla, senyor Iborra,
perquè, com vostè ve deia,
mai hi havia n'agut tants autors i autores
ni s'havia publicat tant en català com ara.
Sí, sí, mai, mai.
Arreu dels pisos valencians,
per tant, estem en un bon moment creatiu,
en un bon moment literari,
però també esagístic i periodístic en català?
Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, també hi ha molt...
Ara, el que més es cultiva, sobretot,
és la novel·la, la poesia i la investigació.
La investigació, l'assaig o monografia
o llibres de científic,
i es traduïs també,
i l'assaig també té una...
prou, fermenta prou, també.
Jo sí, el que és paradoxal
és que tinguem aquesta situació
i que després el context siga tan contrari
a aquestes manifestacions positives.
Així, els mitjans de comunicació
són, en una part, no sé si responsables,
però sí que haurien de...
No, són responsables
que no es coneguen les coses
i que es degen les coses que estan fent-se
i puguen sentir-se, per tant,
motivats i interessats.
La seva trajectòria personal i professional
doncs fa una mirada, creiem que molt valuosa,
d'aquesta situació que comentava.
Dona'm a com ara vostè,
que va treballar,
ens va fer vostè,
que va col·laborar amb ell.
Sí, sí, sí.
És una mirada també,
doncs, diferent d'aquelles èpoques de...
Sí, ja passa una època
d'un gran impuls creatiu
i ara el que estem és recollint
el fruit de tot aquell esforç.
La llàstima és que podria ser
l'acollita, podria ser molt més grans
si les condicions polítiques,
sociopolítiques,
fossin més...
fossin favorables.
Però crec que si els resultats
han sigut,
el plantejament de Fuster
ha estat molt positiu
i encara que sí,
ara, no ho sé,
per justificar,
encara que tots estan d'acord
en què és un gran escritor,
pensen que políticament
no...
Alguns,
que diguem,
és que diguem
un poc antifusterians
en el sentit
més estrictament polític,
que el seu plantejament
va ser massa...
més utòpic, no?
De països catalans
i de...
de dir sempre català
com a llengua pròpia
i tot això.
Però, clar,
resulta que políticament
les coses han anat
tan al i en revés
que hem perdut
no sols
la denominació
de països catalans
ni tan poc païs valencians
ens hem quedat
en comunitat valenciana
que és la més comunitat
de totes les comunitats
de l'estat espanyol
i que s'insisteix contínuament
en la comunitat valenciana
sempre avui i avall.
Hem perdut
la nostra bandera oficialment,
no?
en el blau
que històricament
només era
de la ciutat de València
o sigui,
s'han imposat
tot el que
es va combater
anteriorment.
S'han imposat
des del punt de vista polític,
en canvi,
des del punt de vista cultural,
no?
Clar,
és el que dèiem abans
i una maqueta
de mica en mica
doncs
diguem-ne
que s'instal·la
en la societat
i passa una miqueta
de desapercebudes
totes aquestes accions,
i ho sento
un poc
exiliat
interiorment,
sí.
Clar.
Senyor Iborra,
parli'ns una miqueta
d'aquest llibre
que ha estat
premiat,
que ha rebut
aquest guardó,
d'aquest breviari
d'un bizantí.
Sí,
bueno,
és breviari
perquè són textos breus
i bizantí
doncs
diríem
perquè
totes aquestes qüestions
que he dit,
estètiques,
religioses,
morals,
etcètera,
estan tratades
en textos
que diguem-ne
un poc
paròdics
i un poc
excèntrics
o paròdics
o implicis
també moltes voltes
i són
especulacions
que desplacen
i que agirin
idees
i tòpics
i d'allí
que es digui
breus
perquè breus
breviari
i perquè són
així,
diguem-ne,
un poc
excèntrics
i paròdics
bizantí,
està en la línia
d'un llibre
antiguor meu
que es diu
Inflexions
i inflexions
també
existeixen
en aquest punt
de no ser reflexions
sinó
una altra manera
de corbar
o de desviar
les qüestions.
Hi ha,
per exemple,
textos
que són
versions
diguem-ne,
versions un poc
insòlites
de passatges
evangèlics
o hi ha
unes
reflexions
sobre els somnis
els somnis
de punt de vista literari
de punt de vista
moral
inclús
intel·lectual
també
hi ha
per exemple
també
reflexions
notes
sobre escritors
sobre Thomas
Berhardt
o Bernardo
o Borges
o Henry James
i hi ha
unes especulacions
sobre les diferències
entre els aforismes
clàssics
tradicionals
i els aforismes
moderns
que tenen
un sentit
més subjectiu
més
novedors
més insolents
com dient
el Fuster
conèix
insolències
o Pol
Valadiu
com parlava
de
mals pensaments
dic que no
ja no es trata
de dir
de
formular
una sentència
moral
com l'euforisme
clàssic
sinó
de sorprendre-se
diguem
el lector
amb una
ocurrència
que és molt
subjectiva
que pot resultar
brillant
i pot resultar
interessant
i és una mirada
absolutament actual
amb aquests referents
i amb aquestes icones
literàries
que tots podem tenir
diguem que
a partir de
Baudolera
es comencen a fer
aquest tipus
d'aquest tipus
de reflexions
o d'aforismes
Baudolera
es titulava
coets
coets
que són
unes
coses
lluminària
que puja
que esplata
i que
després
es queda
fosca
i
després
a pesar
de que
diguem
té un sentit
no és un dietari
encara que
un dietari
en el sentit
íntim
no
en el sentit
domèstic
o
anecdòtic
personal
sinó
perquè són
apunts
que han anat
construint
o que han anat
escrivint
de manera
discontinua
a propòsit
d'una qüestió
altra
a propòsit
de la vida
a propòsit
de la mort
a propòsit
d'una qüestió
d'un problema estètic
un problema moral
també hi ha una espècie de narracions
que són parabòliques
en el sentit que no són narracions curtes
o micronarracions
i que
el que tenen
és un sentit
diguem
que es creuen
amb les especulacions
són narracions
diríem
especulatives
no
hi ha un sentit
d'un
cristóbal
en un laberint
que no té sortida
i al final
acaba
acostumant-se
a l'aberint
i a no buscar més
la sortida
i a quedar-se
passejant
tranquil·lament
pels passejos
de passages
d'evangelis
hi ha un diàleg
prou llarg
entre Adán i Eva
quan ja han estat
expulsats
del paradís
o
una reflexió
sobre
la paràbola
aquella
del rei
que
que invita
molta gent
i
bueno
invita molta gent
o admita
selectivament
alguns
que no acudeixen
i després
que fa una quida
indiscriminada
a tots
i entre ells
n'hi ha un
que no va
ben vestit
i
entonces
li reproxa
com és això
i l'expulsa
no
entonces
tota la punta
de la paràbola
està en aquest silenci
de l'home
perquè no tenia
per què anar
ben vestit
no
deia que ha sigut
una activa
indiscriminada
pels carrers
un poc
es buscar un poc
també les qüestions
dels absurdos
de
de moltes situacions
o de certs tòpics
o de certes idees
que es creuen
i sobretot
molts tòpics
es presten
perquè això
que es dia
que no se sap mai
el que hi ha
en un minuet
doncs
en un minuet
tampoc
no se sap mai
el que hi ha
un tòpic
i si l'explores
una mica
el fas
estallar
el fas explotar
doncs
senyor Iborra
ja tenim ganes
que es publiqui el llibre
i tenim entre les mans
de veritat
perquè veiem
que sovint
sort que ens queda
la paraula
la literatura
per salvar-nos
de determinades coses
no?
sí
això esperem
Josep Iborra Martínez
moltíssimes gràcies
per atendre
la nostra trucada
i rebir la nostra
més sincera
enhorabona
per aquest premi
gràcies
moltíssimes gràcies
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau