Doctor Vidal, bon dia.
Bon dia.
Si haguéssim de fer una radiografia molt sintètica,
molt genèrica, de l'estat de la sida aquí,
en el nostre entorn més pròxim, com ho definiria?
Com faria aquest retrat, aquesta fotografia?
Bé, és un retrat que té punts clars i punts foscos.
El punt clar és que diagnostiquem la infecció
en fases relativament precoces ara
i que tenim medicaments molt potents i molt útils
doncs pràcticament perquè qui els pren
i els pren de manera adequada
tingui una esperança de vida gairebé normal.
El punt fosco, diria jo, més important
és que hi segueixen havent noves infeccions, no?
I això ens està dient que el missatge
que les institucions i nosaltres donem de cara a la prevenció,
la prevenció és el més important en aquesta malaltia,
doncs no arriba a tothom.
Aquesta seria la radiografia.
Doncs a partir de la radiografia, comencem pel punt fosco.
per què no arriba, creu vostè, aquest missatge insistent de prevenció
o és que potser el missatge ja no s'ha tornat tan insistent
en els últims anys?
Insistir jo diria que sí, insisteix.
Potser, segurament, el fet que no arribi a tothom
és multifactorial, és a dir, té no una sola causa, no?
Una primera causa, fora que actualment hi ha una sensació
de falsa seguretat respecte al virus de la sida.
S'extès, i tothom sap que tenim medicaments molt potents,
i que, per tant, malgrat que t'infectis,
doncs amb una o dues pastilles pots controlar el virus tota la vida.
I això és cert, no és pas mentida,
però això té l'esclavitud d'haver de prendre pastilles tota la vida,
no té la seguretat que aquest tractament sigui sempre eficaç,
i, a més, avui no el curem, el virus.
És a dir, no té solució, això, no?
L'altra, diguem-ne, possibilitat és que
fa molts anys que es dona el mateix missatge, no?
I potser, doncs, la gent no està tan receptiva
a rebre el mateix missatge sempre.
I el tercer aspecte és que estem notant un repunt
de la infecció amb col·lectius que s'havien controlat adequadament,
doncs com els col·lectius d'homes que fan sexe amb homes,
i que potser caldria insistir-hi novament
en aquests col·lectius.
Un altre quart que li voldria dir és que,
si mirem les dades amb noves infeccions en aquests últims anys,
el col·lectiu d'estrangers, d'immigrants,
té un pes molt important,
i gairebé s'estan acostant a les xifres del col·lectiu local, no?
Aleshores, esclar, missatge preventiu
amb la gent que ve de fora, que molts ja venen infectats,
no es pot fer, és impossible.
Al fil d'això últim, doncs, què està dient?
Tindríem, doncs, que un col·lectiu, en fi,
que pot preocupar especialment a les autoritats sanitàries
és el de la nova immigració,
persones que venen d'altres països, d'altres continents,
en molts casos, del continent africà,
on potser ja venen amb la infecció?
Essencialment, si mirem xifres d'aquests últims 4 o 5 anys,
amb noves infeccions, és a dir,
nous infectats que diagnostiquem,
l'any 2005, doncs, una tercera part
eren col·lectiu, doncs, de fora, no?,
de Catalunya i d'Espanya,
i dues terceres parts eren gent nascuda aquí.
5 o 6 anys enrere, la relació era de 80% a 20%,
és a dir, que està pujant clarament
la taxa d'infectats entre els col·lectius de fora.
Bàsicament, aquesta gent ve de l'Europa de l'Est,
alguns han adquirit el virus de la SIDA, doncs,
per drogadicció, per via venosa,
i després, no molts, la majoria de l'Àfrica subsahariana,
i la majoria arriben aquí i ja infectats,
no?, és el col·lectiu d'immigrants.
Què es pot fer?
S'hi ha de treballar,
és evident que aquesta gent són un reservori,
que tenen la infecció, que molts tenen la malaltia,
que han de rebre tractament,
i que els missatges que fem arribar
a la població, doncs, local,
l'hem de fer arribar de la manera que sigui amb aquesta gent.
És més difícil, m'imagino,
però s'ha d'insistir.
És més difícil, certament.
Hi ha problemes culturals, diferències culturals,
diferències idiomàtiques, diferències de costums,
però la realitat és aquesta, no?,
i ens hi hem d'adaptar, hem de saber-ho,
i hem de pensar i dissenyar estratègies útils,
intel·ligents, eficaces per combatre-ho.
En aquest col·lectiu de persones nascudes fora del país,
també hi ha més homes infectats que dones?
Gairebé li diria que estan al 50%.
Em costa dir-li amb certesa perquè no tinc xifres,
aquí ara, no?
Però parlo de memòria,
i amb el col·lectiu que tenim a Joan XXIII,
li diria que estan al 50%,
fins i tot pot ser que predominin una mica les dones.
La transmissió en aquest col·lectiu
és essencialment per relacions heterosexuals,
i s'igualen molt les incidències
entre els diferents gèneres.
El tractament a les persones d'aquest col·lectiu
és més difícil per a vostès, pels metges?
Més difícil, més complicat,
o és diferent la resta de pacients?
Jo diria que és un pèl més complicat per dos motius.
El primer motiu és que,
perquè un tractament sigui eficaç,
la persona s'ha de prendre les pastilles,
se les ha de prendre sempre,
ha d'entendre que determinats medicaments
que poden efectuar interaccions,
o que poden dificultar que el medicament actui bé,
doncs no els han de prendre,
i això, si hi ha una dificultat idiomàtica,
costa més, no?
El segon aspecte és que,
particularment al Gold de Guinea,
hi ha una soca de virus de la sida,
que és el VIH2,
i que algunes persones que venen d'aquella àrea geogràfica
estan infectades per aquest virus,
i aquest és un virus que és resistent
a algun dels tractaments que fem servir aquí.
Aleshores, necessiten uns tractaments específics,
que també tenim,
però que si no saps que el responsable és el VIH2,
pot ser que no els hi donguis.
Vostè també deia abans, doctor Vidal,
que no tenen un repunt entre les persones homosexuals
pel que fa a nou casos.
En fi, aquella prevenció i aquelles mesures de protecció
que van adoptar precisament els homosexuals fa uns anys,
que van ser segurament el primer col·lectiu
que va tenir consciència de la magnitud de la sida,
ara han baixat la guàrdia, d'alguna manera, podríem dir?
O en part han baixat la guàrdia?
Això segurament és veritat.
No només amb el col·lectiu que agafa el virus
per via homosexual o per transmissió homosexual,
sinó per qualsevol transmissió sexual.
Anem a 10 anys enrere,
i 10 anys enrere això era un desastre, una catàstrofe.
Se'ns morien el 60% de persones
perquè no teníem tractaments eficaços
per poder controlar i aturar la malaltia.
Amb el col·lectiu homosexual es va sensibilitzar molt, aleshores,
i la majoria de gent adoptava mesures preventives.
En aquests últims anys,
el missatge que s'ha transmès, potser subliminalment,
és que tenim tants medicaments i tan bons,
i tan fàcils d'aprendre,
són dues pastilles al dia, no?,
o algunes pautes de tractament,
i tan poc tòxics,
que, en certa manera,
potser hi ha hagut la sensació subliminal
de minimitzar els efectes devastadors
que té una infecció pel virus de la sida.
I això ha portat, com a conseqüència perversa,
el fet que se li doni menys importància
amb determinats col·lectius a la transmissió
i que relaxin una mica les mesures.
I, de fet, hem notat,
repunt amb col·lectius joves,
de joves que s'inicien amb les relacions sexuals,
per transmissió heterosexual,
i amb el col·lectiu homosexual.
Doncs s'han de tornar a dir els missatges.
La sida no es cura,
la sida es controla,
però no es cura,
i la millor manera d'enfocar el problema
és prevenir-ho.
Ara que citava els col·lectius joves,
pensant en franxes d'edat,
en els últims anys,
què denoten vostès a l'hora de diagnosticar
nous casos d'infecció de sida?
Població més jove,
població més gran que fa uns anys,
com evoluciona,
si és que hi ha alguna certa evolució
en aquest tema?
En general, hem notat
que amb el col·lectiu
que fa,
que té relacions sexuals d'homes amb homes,
doncs es torna a veure
el mateix patropi epidemiològic
que anys enrere,
gent d'entre els 25,
35, 40 anys d'edat,
i gent que adquireix el virus
per viatura sexual,
doncs estem veient casos
joves, joves, joves,
de franges de 20-25 anys.
Pocs, afortunadament,
però n'estem veient.
I ens agradaria no veure'n cap,
cap ni un.
La majoria
continuen sent homes
de tots els casos,
en general,
estic parlant de noves infeccions.
També amb això hi ha hagut
un viratge amb l'epidemiologia.
Quan el factor de risc predominant
a casa nostra
era la droidició
per via intravenosa,
dos de cada tres infectats
eren homes.
Ara que el predomini,
és a dir, epidemiològicament,
ens acostem més a Europa
i la via que predomina
és la sexual,
ens estem acostant
al 50%,
meitat i meitat.
És a dir,
que s'ha observat
un increment
de la transmissió
per via sexual
i un increment
de la incidència
amb d'homes.
Segons dades
del Departament de Salut
de la Generalitat,
des de l'aparició
de la SIDA
l'any 81,
ara fa un quart de segle,
fins aquest any
s'han diagnosticat
uns 15.500 casos
de SIDA
de persones residents
a Catalunya.
Aquesta és una xifra
molt freda
que segurament els oients
no saben
d'alguna manera
emmarcar
en el conjunt
de la SIDA
a nivell mundial.
Això és molt,
doctor Vidal,
és poc,
15.000 casos,
Déu-n'hi-do.
En fi,
com ho analitza,
aquesta xifra tan freda
de 25 anys de SIDA
a Catalunya?
15.000 casos
són números
i els números
poden dir molt
o no poden dir res.
Anem una mica
a l'àmbit més local
que aleshores
podrà veure la gent
la magnitud
de la tragèdia.
D'aquests 15.000
i els casos
de SIDA,
això insisteixo,
són casos de SIDA,
és a dir,
gent que té el virus
i a més té la malaltia
desenvolupada
perquè les defenses
li han baixat molt.
Calculem
que junt
amb aquests 15.000
hi ha un altre
col·lectiu
d'unes 15.000 persones
que o no saben
que tenen el virus
o el tenen,
els han diagnosticat
i no han desenvolupat
encara la malaltia.
A nivell local
ens situaríem
al voltant
d'uns 900 casos
amb aquests 25 anys
que han desenvolupat
la SIDA
i calculem
unes 900.000 persones
a la demarcació
de Tarragona,
parlo,
que puguin tenir
el virus
i no hagin desenvolupat
la SIDA encara.
A l'hospital
tenim
en una agenda,
a l'hospital
de dia
on tractem
aquesta gent,
400 persones
que estan
amb tractament.
És a dir,
900 casos
a tota la demarcació
poden semblar pocs,
però 400 casos
són
persones
que
reben
tractament
al nostre hospital
i això
és un col·lectiu
molt important.
Quin tipus de tractament
reben aquestes persones?
Tractament
amb medicaments
antirretrovirals.
Sempre fem
combinacions
d'un,
dos,
tres medicaments,
perdó,
de tres medicaments
sempre,
però que a vegades
donem
en una sola pastilla
dos
i aviat
tres medicaments.
De fet,
és la base
del tractament.
Quina és la qualitat
de vida?
Com podríem definir
la qualitat de vida
d'aquests malalts?
Si miro
10 anys enrere
a mare
li diria
que excel·lent.
És a dir,
10 anys enrere
la gent se'ns moria,
el 60% dels infectats
que vam diagnosticar
es van morir
i avui
tenim
alguna mort
perquè
hi ha gent
que arriba
en fase molt avançada
i ja
diguem-ne que no hi som a temps
a poder fer coses positives,
però
qui pren el tractament,
qui controla
el virus
i qui
fa una bona resposta
en forma de millora
de les defenses
té una qualitat
de vida normal
i una esperança
de vida
en principi
normal.
És difícil
d'apredir el futur,
però qui
pren el tractament
adequadament
i no té
efectes tòxics,
efectes secundaris,
pot pensar
com una persona
que no tingui
cap malaltia.
Ja sé que potser
aquesta és una pregunta
molt personal,
en fi,
no per vostè
sinó per tots els que
treballen
amb malalts
a l'Hospital John 23,
quin és el tipus
de relació
que hi ha
entre un doctor
i un malalt
infectat
per la sida?
És diferent
que qualsevol
altre tipus
de pacient
per una altra malaltia?
Aquesta és una
pregunta molt interessant,
sí,
sí que és diferent.
Jo em dedico
a les malalties
infeccioses
en general
i veiem
a la secció
malalts amb sida
i malalts
que tenen
altres infeccions.
Els malalts
que tenen
una altra infecció
doncs els portes
durant un mes,
sis mesos,
un any
i després
doncs
és el seu metge
de capçalera
qui s'ocupa
de la seva salut.
El malalt
infectat
pel virus
de la sida
és,
hi ha una
interdependència
entre ells
i nosaltres
molt importants.
De fet,
no els tractem
amb una consulta
convencional
sinó que els tractem
amb una zona
que es diu
Hospital de Dia
que està oberta
un munt d'hores
al dia
i que ells
tenen
les seves visites
programades
però poden
consultar
qualsevol cosa
a qualsevol hora
mentre tenim
en hores d'oficina
diguem-ne,
no?
I aleshores
de fet
ens convertim
en certa manera
en els seus metges
de capçalera.
I això ho afavoreix,
hi ha un compromís
molt important
entre ells
i nosaltres.
Amb un component
psicològic
m'imagino també,
no?
D'ajuda
per part del metge
al malalt
per superar
m'imagino
moments difícils.
Just,
això existeix.
T'expliquen coses
que van molt més enllà
del que és la infecció.
Tornar a nosaltres
ens agrada i a més
ho agraïm, no?
Això afavoreix
la relació
entre ells i nosaltres.
Tornant a les xifres
per un moment,
dèiem jo,
més de 15.000 casos
a Catalunya,
900 a la demarcació.
400 ara
pacients
que estan sent
tractats
a l'Hospital John 23.
Això,
respecte a fa uns anys,
són més o menys?
És a dir,
hem anat cada vegada
tractant més persones
justament perquè també
l'esperança de vida
d'aquests malalts
infectats
és més gran,
és més alta?
Tractem més persones.
Cada any
diagnostiquem,
sigui com a casos
de sida
o nous infectats,
que són dos fases
diferents
de la malaltia,
doncs uns quants,
unes quantes persones,
no?
Alguns anys són 10,
altres són 20,
altres són 15.
Tots aquests
entren en general
en programes
de tractament
i com que actualment
molt poques persones
es moren
per aquesta malaltia,
això vol dir
que el col·lectiu
que estem tractant
va creixent,
no?
Que si fa dos anys
eren 380,
ara són 400,
l'any que ve
potser seran 420
i anirà
increixent,
no?
Perquè hi ha noves infeccions.
Tenim,
en fi,
la logística
a punt,
és a dir,
podem afrontar
justament el creixement
de persones
que es puguin tractar
a l'Hospital Joan XXIII
o necessitarem
més mitjans personals,
tècnics i d'infraestructura
per fer front
a un possible augment
dels malalts?
Això depèn
de com es comporti
la curva epidemiològica,
no?
Si continua així,
és evident
que caldrà...
El que és segur
és que per cada
persona nova
que entra
en tractament
cal dotar
més recursos econòmics
perquè el tractament
és car,
el tractament promit
costa entre 5.000
i 6.000 euros
cada any.
si aquella persona
té un virus multiresistent,
és a dir,
resistent
als medicaments habituals,
això es pot disparar
a 12.000 a 18.000 euros
cada any,
és a dir,
a nivell econòmic
per cada malalt
que entra
hi hem de posar
més recursos.
A nivell de recursos humans,
si continua
l'epidèmia així,
doncs,
òbviament,
caldrà estudiar-ho
si se n'ha de posar.
Com creu
que evolucionarà
la sida,
les infeccions,
els casos
aquí
en el nostre entorn
més pròxim.
A veure,
si fem cas de...
És difícil
fer aquesta predicció
perquè
fa tot just
6 o 7 anys
es feien
prediccions
mundials
de com evolucionaria
l'epidèmia,
les prediccions
eren
catastròfiques
i tot i que
segueix
siguent un drama,
no s'han assolit
els nivells
de taxa d'infecció
que es van predir.
Si això
ho traslladem
a nivell local
li haig de dir
gairebé el mateix,
però si analitzem
el patró
epidemiològic
dels últims anys,
molt probablement
el nombre
de casos
que seguirem atenent
creixerà.
Creixerà
perquè hi ha
un col·lectiu
immigrant,
hi ha un col·lectiu
de gent
que ja porta
la infecció
i segueix
havent
un col·lectiu
local
aquí
que no és
del tot receptiu
als missatges preventius
que des de les institucions
se'ls envien.
Per acabar
i recuperant coses
que ja hem dit
al llarg de la conversa,
caldrà,
creu vostè,
que és necessari
canviar el tipus
de missatge
de prevenció
que hem anat
introduint
i que s'ha anat
taxant
en els últims anys
però que potser
ara ha arribat
un moment
en què cal
modificar-lo?
Potser el que
caldria és estudiar
a quin col·lectiu
no arribem,
veure com
podem tornar
a insistir
en un missatge
que sigui útil
i sobretot
amb el col·lectiu
de gent de fora
introduint-nos
d'alguna manera
perquè el missatge
aquest els arribi
ben clar
i transparent.
de gent