.
Ara són 3.12 del migdia, mig minut és el temps de la Via T,
al matí de Tarragona Ràdio.
La nostra unitat mòbil està perfectament instal·lada i ubicada
a l'escenari que hem tirat avui un dels establiments adherits a la Via T.
Al comerç, els establiments de proximitat, de confiança.
Aquest gran centre comercial a cel obert que és la pròpia ciutat
i que ens permet a l'hora de fer les nostres compres
passejar-nos per carrers i per espais de la ciutat
que realment són emblemàtics i interessants.
Bé, aquí hi ha una mica de pista.
Estic deixant anar molt ràpidament per si algú s'incorpora a la nostra sintonia.
Recordem que el concurs de la Via T és molt senzill.
Cada setmana la nostra unitat mòbil s'instal·la en un dels establiments adherits a la Via T
i a través d'una sèrie de pistes han d'endevinar on és la unitat mòbil.
Posteriorment, si l'endevinen, parlem amb les persones responsables del mateix
i això sí, qui l'encerti té un regal, un obsequi.
Una altra cosa que hem de dir, la repetim cada setmana,
és que ens han de dir el nom exacte de l'establiment.
No, el nom exacte de l'establiment.
Si no, no donem per vàlida la resposta.
Saludem ja els companys de la unitat mòbil, novament.
Jo, Maria Bertran, Josep Sunyer, bon dia.
Hola, bon dia, Yolanda.
Com brilla, quina brillantor.
Quina brillantor, eh?
Quina brillantor.
Escolta'm, soc el número 22 d'un carrer de la ciutat.
El número 22 d'un carrer de la ciutat.
Això és una pista.
Això no és res, Josep, les coses com siguin.
No, però no, saps què passa?
Però mira, allò que he dit jo, que és un lloc d'aquells macos de la ciutat de Tarragona,
i simbòlics, carregats de simbolisme,
és una icona de carrer a la ciutat de Tarragona.
Tant des de fora com per dins, eh?
És a dir, des de fora també.
És a dir, té un, diguéssim, aparador...
També.
Molt singular.
Jo diria que únic, eh?
Fins i tot, m'atreviria a dir, únic.
I a més a més en un carrer on tothom, que fa...
Diguem-ne que tothom hi passa per aquí, eh?
Tothom hi passa fins i tot als castellers.
I el seguís, sí.
Fem pilars.
I el seguís, imagina't.
I el seguís, sí.
Cotxes, d'aquella manera, i en determinats trams,
perquè segons com no s'hi pot accedir,
segons com a partir d'algun que altre carrer perpendicular, sí.
Bé.
Què, què, què, què?
Això pel que fa al carrer.
Escolta'm, i veus, quan vas per aquest carrer,
vas mirar i aixeques la vista i mires amunt,
veus una autèntica meravella?
Gran.
Amunt, però al front, segons puges, eh?
Sí, al front al front, sí, sí.
Segons puges, al front...
També podries veure-hi castells algun cop l'any.
També, també.
Parlem sobretot del carrer,
perquè com comencem a dir el mínim de l'establiment que visitem avui,
ho desvetllarem,
perquè estem parlant d'un establiment
que no només és destacat, important,
i més que conegut per allò que s'hi fa,
sinó per la implicació que ha tingut des dels començaments
en diferents aspectes de la ciutat.
Sí, sí, jo crec que avui és fàcil.
Parlaves del seguici, parlaves de castells,
ha tingut molt a veure amb els elements tradicionals,
amb els esdeveniments ciutadans, col·lectius...
En fi, no sé, tenim ja una primera trucada.
A veure si hi ha sort.
Abans de saludar ningú, insisteixo,
ens han de dir el nom exacte de l'establiment.
Josep, amb el teu permís i la persona que t'acompanya,
que encara no la presentem,
saludem la persona que tenim a l'altre costat del fil telefònic.
Bon dia.
Hola, bon dia.
A veure, a veure, a veure...
Ui, ui, ui, ui, ui, que ràpid que anem.
Quin és el seu nom, sisplau?
Maria Dolors.
Aviam, Maria Dolors, què més?
Bruix.
I on diu vostè que som?
Ai, mare de Déu.
És que m'he precipitat.
Ah.
Mira, m'ha pensat que no me l'agafaria.
Bueno, el carrer major podria ser.
No, però el carrer no m'ha de dir el lloc exacte, l'establiment.
Exacte.
Doncs bueno, la jolleria Blasques.
Jo què sé.
Com?
Com ho ha dit, això?
Jolleria Blasques.
Josep, què?
No.
Deixa'm que...
Ai, quina dona més pessimista, escolta.
De veritat?
Aquí en diuen que sí, aquí en diuen que sí.
Aquí?
Sí, sí, sí, sí, sí.
Què dius?
Escolta.
Doncs mira, l'he agafat així de xiripa, eh?
I jo dic, bueno, dic, escoltaré una miqueta més, però no sé.
El dir que aixecaves la vista i l'aparador i una cosa que lluentava.
Clar, però Dolors, és que poca broma,
perquè al carrer major hi ha moltes botigues, molts establiments,
i vostè n'ataparà a la que era, en Blasques.
Però aquesta és emblemàtica.
Ah, que és allò que deia, emmíta-la a ella.
Míra-la.
Jo, Maria Dolors, no pengi encara,
perquè la deixaré una estoneta en companyia del Josep
i em penso que el Josep està amb el Vidal Blasques,
ell mateix que ens ho confirmi.
Ah, doncs vale.
Sí, sí, sí, podem saludar el Vidal Blasques.
Vidal, bon dia.
Hola, bon dia.
Ara em comentaves que em fiques taller jolleria Blasques,
però que també serveix, eh?
Blasques, jolleria Blasques, tothom és conegut per tothom, baixa.
Sí, nosaltres li posem la coletilla de taller
perquè volem deixar ben clar
que les nostres joies són joies de taller.
Hi ha una diferència molt gran
entre la joia de fabricació, diguéssim,
i la joia de taller, no?
Però bàsicament és jolleria Blasques.
Pot ser bo saludada, Maria Dolors.
No sé si és client habitual.
Jo m'han fet tres coses, aquí.
Bon dia, Dolors.
Hola, bon dia.
M'alegro molt, et felicito per el bon gust.
Ah, doncs molt bé, gràcies.
No, és una broma, eh?
No, no, és broma, no, és sèrio.
T'agraeixo que hagis confiat en nosaltres en alguna ocasió.
Sí, tres vegades m'han fet coses, sí.
Doncs molt agraït, de veritat.
Doncs tindrà un petit obsequi, no?
Un detall de Maria Dolors, eh?
Doncs mira, quan aquests senyors de la ràdio t'adiguin,
doncs podràs passar per aquí a recollir un obsequi
que té a veure també amb la ciutat.
Ah, molt bé.
És una joia que fa referència a un lloc emblemàtic de la ciutat,
que és el balcó del Mediterrani.
Ah, el pin aquell, jo tinc el de vostès, el pin.
Nosaltres havíem triat el que és un penjoll placa,
amb el tema del balcó,
o bé podràs triar amb un anell,
si per comptes del penjoll...
El balcó, el balcó, ja està bé.
Bueno, el que sigui, més igual.
Tots dos fan referència al balcó, però pots triar entre l'anell
o el penjoll de plata.
Oh, quin regal, eh, Maria Dolors?
Quin regal, escolta, avui és el teu dia, eh?
Doncs bé, només caldrà que t'identifiquis i passis per aquest establiment.
No cal ni que et diguem l'adreça.
No, ja ho sé, ja, ja.
Enhorabona, Maria Dolors.
Vale, gràcies a vosaltres, eh?
Adéu-siau, bon dia.
Adéu, adéu.
Deia el Josep, la Maria Dolors, no sé si coneix, si té alguna cosa...
La pregunta seria, hi ha algú a Tarragona que no tingui alguna joia d'en Blasquet?
Perquè aquesta seria la pregunta, també, no?
Bé, ja que m'ho preguntes, jo estic convençut que sí,
que n'hi ha encara gent de Tarragona que no tenen coses nostres.
Bé perquè no ha tingut l'ocasió,
o bé perquè en més d'una ocasió passa...
m'han comentat que els hi fa com a respecte.
I jo aprofito ara aquest moment per dir que el que fem nosaltres
no ha de causar cap mena de por ni respecte.
Estem a un preu de mercat molt bé
i el nostre és diferent, es desmarca respecte a tot el que més.
Llavors, qualsevol persona, encara que tingui joies d'un altre lloc,
doncs pot tenir alguna peça Blasquet, és perfectament combinable.
A més, s'identifica.
Quantes vegades no estàs en un sopar, en un acte, pel carrer,
t'atures un moment, mira algú,
i si t'hi fixes en la joia que porta,
saps si és d'en Blasquet o no?
Jo crec que això ho hem experimentat tots, no?
Sí.
Aquest segell, que fa que sigui diferent.
Exactament.
Això és una de les coses...
És amb l'esperit que va néixer el taller de joieria Blasquet,
és per el que ha lluitat tota la vida Joan Blasquet,
Montgermà, que és el dissenyador de la casa,
per desmarcar-se totalment de tot el més
i per donar una impremta totalment pròpia, no?
Tant és que, inclús, amb concursos o amb cites internacionals
que han participat de vegades,
amb la crítica, per exemple, que ens van fer a Nova York,
al 92, que van fer una exposició,
una de les coses que remarcaven era que era el joier,
diguéssim, amb un disseny més diferenciat
de tot el que havia passat per aquella ciutat durant molts anys.
De fet, Vidal, vosaltres vau ser avui en dia,
afortunadament, de les escoles,
surten persones molt preparades que munten el seu taller,
és un ofici i una expressió artística que s'ha generalitzat,
un art utilitari,
però vosaltres, de fet, a la ciutat de Tarragona en particular,
vau ser dels pioners de treballar la joia d'aquesta manera artística, no?
Aviam, sempre hi ha hagut algú que,
amb algun estudi o així una mica...
Bueno, no posant una botiga,
sinó que una mica d'amagat, diguéssim,
ha fet joies seves, no?
Però, doncs, donant la cara i portant-lo al públic,
al carrer, diguéssim,
hem sigut els primers des d'èpoques antigues,
és a dir, antigament, el normal era el que fem nosaltres,
és a dir, que el joier tenia el seu establiment
i feia les seves joies
i la gent li anava o bé a comprar aquelles joies que feia aquell joier
o bé a encarregar-li, fetes per encàrrec, no?
Llavors, això, amb el temps de la industrialització dels anys 50-60,
s'ha anat perdent
i nosaltres vam néixer amb aquest esperit
de recuperar aquesta cultura del propi joier
que està, doncs, enfront del públic
i mostra el seu treball.
Un altre aspecte que us caracteritza
és que teniu molt en compte
en el cas que vulgui el gust del comprador, no?
Vosaltres feu una proposta,
però algú us pot venir a dir,
escolta, m'agradaria una joia que expressés això,
que em servís per això,
i una miqueta ho feu a mida, també.
Doncs sí, doncs, les nostres joies
per si ja són bastant personals
i són bastant exclusives,
però és que, a més,
contínuament estem interpretant el gust del client
i estem fent coses per encàrrec
i, de vegades, d'una manera molt, molt personalitzades,
és a dir, que fem joies
que van dedicades a una persona molt concreta, no?
El Josep, que ara, en aquest moment,
té els ulls de la ràdio
aquí a l'expositor, a l'aparador,
no sé si hi ha alguna peça que li cridi l'atenció,
particularment.
Moltes, però també el local.
Em crida molt l'atenció a aquest local,
que podríem dir que també està impresa
per aquesta filosofia Blázquez,
no hi ha aquest mural aquí darrere.
L'entrada, abans de fer una referència,
Vidal, a l'entrada,
que també és espectacular.
Bé, l'entrada, en el moment que nosaltres vam dissenyar això,
que està dissenyat també per el propi dissenyador,
per Joan Blázquez,
i dirigida per ell,
la vam voler fer d'estil modernista,
però no és cap còpia de res,
sinó que és un disseny propi,
i el vam fer expressament
perquè volíem reflectir a l'aparador
el que després el públic es trobaria dintre,
o sigui, un estil molt mediterrani,
molt nostre, molt personal.
I això és el que fa que sigui tan espectacular.
Llavors, aquest mural que feies tu referència,
que és dintre a l'interior,
el hall de la botiga,
és un mural pintat pel Jaume Caral,
ja quan vam inaugurar la botiga,
i fa referència a la musa de la joieria.
És una noia despullada
que li plouen una mena d'objectes que són joies.
També té la seva singularitat,
instal·lar reflexió, també, això.
Sí, bé, és que ja vam unir, diguéssim,
la nostra idea de la joieria
al geni del Jaume Caral,
que és un gran pintor
internacionalment reconegut,
i ell ens va captar la idea molt fàcilment,
inclús la va, penso jo,
que millorar des del punt de vista de l'oli.
Les peces, Joanda, és que n'hi ha per triar,
jo crec que es va mirar-ho,
perquè, a més a més, pots contemplar-les, aquestes,
no només, mira, contemplar, llarga estona.
Doncs, heu-n'hi-dos, sentim, a més,
que hi ha un cert moviment, com sempre,
aquí al taller joieria Blázquez,
al carrer Major 22,
que és l'espai que avui hem visitat
i que també entra dins d'aquest gran centre comercial
a la ciutat de Tarragona,
que és la Vieté.
Vidal Blázquez, moltes gràcies.
Gràcies a vosaltres.
I enhorabona per tota aquesta feina
que durant tants anys heu fet
i que continuareu fent.
I gràcies a en Josep i Joan Maria Bertran,
que ha estat a la part tècnica.
Adeu-siau, bon dia.
Adeu, adeu.