Les 12 del migdia i 3 minuts i mig.
El matí de Tarragona Ràdio.
Aquí seguim en directe amb tots vostès des del matí de Tarragona Ràdio,
en directe des del carrer Comte, en directe des de l'estudi de l'artista Javier Aluja,
disposats al llarg d'una hora a fer memòria de forma col·lectiva, podríem dir,
del que ha estat aquest any en aquest carrer, en aquest lloc de la part alta,
que, com ens comentàvem ara alguns dels convidats que jo els presentaré,
sembla que la ciutat ha descobert, i no només per aquests fets,
sinó que s'ha descobert que aquest és un carrer d'artistes,
malgrat tot és un carrer d'artistes.
Javier Aluja, bon dia.
Com a anfitriol saludem el primer.
Gràcies per acollir-nos.
Res, és casa vostra, això.
Perquè a més aquesta oloreta de les pintures i aquest ambient,
doncs vulguis que no, predisposa una certa calma i tranquil·litat
que cal sempre per abordar qüestions doloroses per a moltes persones,
problemàtiques en determinats moments,
i que no sabem si tenen encara al final feliç o no,
o si s'ha arribat al final.
Intentarem esbrinar-ho al llarg d'aquesta conversa,
que també compartim amb Pep Escoda.
Bon dia.
Bon dia.
Una mica gelós perquè diu el Pep,
que jo també tinc el meu estudi aquí, eh?
Et devem una visita.
No hi ha dubte.
Ens acompanya la Juana Coll.
Juana, bon dia.
Bon dia.
Com està?
Bé, molt bé.
Tranquil·la.
Tranquil·la.
Tot i que abans em deia ahir que malament que ho hem passat, no?
Sí, i tant mal.
Doncs ara després en parlarem i ens explicarà una mica la seva experiència.
El Pere també està aquí entre nosaltres.
Bon dia, Pere.
Hola.
Benvingut.
Li acostarem un micròfon.
Gràcies.
També és veí d'aquí del carrer Comte,
una de les persones que també, òbviament,
han resultat afectades.
Recordem que van ser 35 veïns, exactament, Javier?
32 famílies, 35 veïns?
35 famílies.
35 famílies.
Déu-n'hi-do.
I ens acompanya el Gabriel, el Gavi.
Hola, bon dia.
Jo recordo que el Gavi ens va visitar als estudis de la ràdio.
Avui, d'alguna manera, tornem la visita.
Moltes gràcies per atendre.
I ara, a vosaltres, per dedicar-nos a aquesta part del vostre temps.
Jordi Sorinyà, que abans ens ha posat el corrent,
ens ha fet memòria a tots plegats de com va anar tot.
A mi m'agradaria, d'entrada, fer una pregunta que potser sembla una mica sentimental,
però crec que és necessària.
Jo no sé què pot sentir una persona quan li diuen que aquella nit no pot dormir a casa seva
i ha de fer una maleta.
Què posa dins de la maleta, Juana?
Què es posa dins de la maleta?
Jo el primer que dicia és que mi perrito iba por delante també.
Dicia, sí, sí.
Però vino mi hijo y no se va a su casa.
Però així que con mi hijo no podíamos estar.
Perquè éramos estrechos todos y no podíamos estar.
Però a usted el van y dicen, ¿tiene usted que desalojar su casa porque esto está mal?
Mal.
Vaya, pues se tiene que...
¿Y usted qué hace?
Dice, pues que me llevo, que me dejo de llevar, que necesitaré, ¿no?
Pues yo lo primero que cogí es el poco dinero que tenía y el perro,
y me picó mi hijo y la ropa que llevaba puesta.
Y ya me salí para afuera.
¿Cuánto tiempo hace que volví a su casa?
Uy, por lo menos cuatro meses habremos estado allí, ¿no, Gaby?
Sí.
Ya en verano, ¿no?
Sí.
Fue cuando...
Sí, la Juana junto con Pep Escoda fueron casi de los últimos entidades.
Cin mesos.
Sí.
Cin mesos fora.
Sí, sí.
I quan va tornar a casa...
Pues muy bien.
Quina satisfacció d'estar a casa un altre cop.
I tant.
Déu-n'hi-do, Juana.
Pep, tant tu com el Javier i també el Pere, segurament,
no només és un tema d'habitatges i no és un tema de lloc de treball.
De treball.
Per tant, la cosa s'agreujava encara més.
No només no podies estar a casa teva, sinó que, a més a més,
el tema laboral quedava una miqueta pendent i en l'aire, no?
I tant.
Tu ets tapisser, concretament.
Sí, sí, tapisser.
Aquí al carrer Comte.
Sí.
No, doncs, nosaltres ens vam quedar, de moment,
fins que ens vam buscar una solució,
mentre feien, per el temps que feien les obres,
d'anar a un altre lloc a treballar.
i a l'Ajuntament vam buscar un lloc i vam estar durant quatre mesos que vam estar fora.
però, bé, és la feina de desmuntar-te un taller,
tornar-la a muntar i, a l'hora de tornar cap aquí, igual.
Sou capaços de recordar els primers sentiments que vau tenir
quan va veure la dimensió del problema?
Que hi ha un problema, en principi, com hem escoltat,
l'Ajuntament no acabava de creure que el problema era el que vosaltres apuntàveu en un moment,
es van buscar peritats, es van buscar informes tècnics,
és a dir, fins que vau arribar a una negociació i intentar arreglar el tema,
va passar un cert temps, no?
Per tant, aquella primera sensació es devia afegir també a una certa impotència.
Impotència i desesperació, perquè quan te diuen,
i a veure, tu estàs alarmant, ja portes uns dies perquè havíem avisat un temps abans,
però quan tu estàs alarmant del que t'està passant,
i a més a més, també hi ha gent aquí, tècnics,
i que a mi em va quedar molt gravat,
i te diuen, si sents un crac, sors corrent,
però lògicament no dorms tranquil,
i personalment, i crec que altres no,
aquells dies que encara estàvem a casa, no dormies tranquil, lògicament.
No oblidem que coincidia amb el temps, amb els fets del Carmel,
hi havia una sensibilitat en general també cap a aquestes qüestions molt marcada, no?
Sí, sí, però retornant a allò d'abans,
vull ampliar allò del Pep,
la meva sensació en els començaments,
que va ser, a veure,
va ser un pèl dramàtica,
era de por,
i de por no en que caiguéssim les cases.
Por per la teva seguretat?
No, no, no, no per la meva seguretat,
ni perquè caiguéssim les cases, ni res,
era por de l'Ajuntament,
perquè vaig sentir una sèrie
de qüestions
del que van començar
a dir els polítics,
que em va agafar molta por
que ens tocaria pagar els plats trencats a nosaltres.
I no era qüestió,
a veure,
quan veies aixecar el carrer
amb la rasa que van obrir la claveguera
i anaven tots com a bojos
mirant a veure
què podien trobar que fos culpa dels veïns,
o sigui, per culpabilitzar els veïns
i treure responsabilitats d'ells,
aquesta era la por que tenia jo.
O sigui, la por era
que estaven desesperadament buscant motius
per exclupar-se ells mateixos.
A veure, no consideraven
la història que la claveguera
no l'havien revisat en 40 anys,
no consideraven que
hi ha coses que s'han de fer
un mínim de manteniment,
no, senzillament que
les connexions estiguessin malament
ja era motiu perquè
la culpa fos nostra.
Per tant, d'obtàveu
que es pogués solucionar el problema
amb una certa celeritat.
Jo no ho veia clar, eh?
I a més a més,
jo sentia amenaces
per part de l'Ajuntament.
Bé, el que ha dit el Pep,
això de l'arquitecte,
això sí, ara ens ho prenem en broma,
però en aquell temps
ens va fer molta ràbia,
o per exemple,
que també es va dir
per part d'un arquitecte
que utilitzàvem un sabor inadequat
o coses d'aquestes,
dic, ostres,
llavors ja és una por
barrejada amb una ràbia creixent
que penses,
ostres, aquesta gent
és que ens deixaríem morir,
o sigui,
i quedarien tan amples.
Aquesta era la por.
En quin moment
es comença a arribar a una entesa,
en quin moment
es comença,
després d'un diàleg,
a veure que hi ha una actitud
per a l'Ajuntament,
però també per a altres institucions
com ara la Generalitat,
de donar suport
de tirar endavant
un projecte que millorés
i que solucionés el tema.
A partir de quin moment?
Quin va ser el punt d'inflexió
que va haver-hi un canvi?
Va haver-hi un moment,
va haver-hi unes setmanes,
va semblar de crispació.
Sí, sí, sí.
Jo crec que el moment de diàleg
va ser quan va intervindre
el senyor Joan Arell.
És a dir,
quan el senyor Joan Arell
es va...
Crec que així es va posar endavant
és quan vam començar...
Sí, van començar a dialogar
i a veure les coses clares.
Abans va ser un patibull.
Va ser un patibull
i un desbaixi del carrer,
que si és culpa vostra.
I és el que dèiem en aquella època,
ja me'n recordo, no?
Lògicament hi ha un culpable,
però el més important
és que es busquin solucions,
que és el que dic sempre, no?
I la prova està,
doncs, bueno,
en el meu cas,
el de la Juana,
que són les que vam trigar més,
jo vaig estar cinc mesos en un hotel
i això et desmunta la teva vida.
A més, és un mal record.
Es la part del hotel,
perquè ens atendien ben.
Però no sorriíem.
Schuana, també a la noia
no ens animàbamos, no?
Con el Pedro,
amb el Checho.
Podia conservar el perro
con usted?
No,
no,
claro,
porque...
Ahí en el hotel
no me la metían,
se lo quedaba a mi hermana,
però eso por la mañana
ni almorzaba ni nada,
de la rabia que tenías.
Y cogía un cruzar
i se ho traia a mi hermana
i dixia,
comételo tú,
no, no,
no quiero na.
I estava deseando
de venirme
para aquí, porque estábamos
todos los días, para arriba y para abajo, para arriba y para abajo.
Es que uno en su casa pues hace sus cosas,
hace su vida, pero fuera de casa tanto tiempo.
Y luego nos dio,
nos tocó una habitación
que no teníamos luz del día.
Mi marido cayó enfermo.
Allí parecía que estábamos en la cárcel.
Cuando fue mi hijo a ver a su padre,
dice, papá, sí, que parece que estáis
en la cárcel, me dio.
Digo, pues sí, verdejo.
¿Usted entendía lo que estaba pasando?
Oh, es que sí, entendía.
És el que deia el Pep, calia solucionar
tot el tema de les cases,
dels edificis, però també calia
donar una solució a la part
personal, a la part laboral,
a la part de convivència de les pròpies famílies.
Aquí potser és un...
Nosotros nos querían engañar.
Nosotros querían quitarnos esto
y darnos 10 millones nada más por la casa.
6 millones.
Y luego,
a partir de estos 6 millones,
pues mi hijo ya...
si nosotros faltábamos,
mi hijo iba a la calle
y ya tenía que comprar aquello
o pagar un alquiler.
Entonces mi hijo mayor dice,
no,
mi padre toda la vida
para buscarte esa meja casica que tiene
y luego que mi hermano se quede en la calle,
dice, no puede ser.
Nos querían echar a Campo Claro
con los gitanos.
Que aún querían darles un piso
de estos de protección oficial.
Sí, esto digo, no.
Y usted no lo aceptaba.
No, no, no.
Mi hijo dice,
mi padre no quiere ir a Campo Claro.
Papa que tiene ascensual y todo,
digo, pues tendrá todo lo que quiera,
pero yo no quiero irme a Campo Claro.
Eso fue mi marido.
Digo, yo tampoco.
Usted tiene muy claro que aguantaría,
pero para volver a su casa.
Sí, digues, digues, Javier.
Sí.
Hi ha situacions,
hi ha llogaters i propietaris,
clar, la cosa canviava molt, no,
a l'hora de buscar la solució.
A veure, jo,
ara que ha passat un any,
trobo que hi ha una sèrie de gent a agrair.
Per exemple,
agrair l'ajut de les associacions de veïns,
que bé,
o sigui,
ens van dir que el que necessitessin,
però no van fer res.
i agrair a la...
Perquè, clar,
es va crear un interès,
vèiem créixer l'interès,
agrair als de les immobiliàries
que van desfilar totes per aquí
per veure què podien comprar,
què podien fer,
què podien reginar.
A veure,
jo els hi dono les gràcies per l'interès.
Això era evident, Javier.
I tant, i tant que sí.
Venien amb la targeta,
i us l'ensenyaven,
i deien que era una immobiliària.
Sí, sí,
o sigui,
a més a més,
són coneguts,
o sigui...
El cas és aquest,
el que estava explicant la veïna,
la senyora Juana,
és aquest el cas.
Era tan, tan descarat,
i amb tanta poca vergonya,
que bé,
era inhumà,
no, no.
Com pot ser que,
quan hi ha desgràcia,
vingui aquesta gent
a fer tant de mal,
a més a més.
És...
Bé,
a mi moltes vegades,
si això ho penso,
i donen molta vergonya,
és vergonyós.
Home, tenim una reserva
de buitres a Leonados,
solament està a Extremadura,
però també en tenim aquesta raó.
S'incorpora aquesta tertúlia també,
Ramon Uller,
que és veí,
bon dia.
Hola, bon dia.
Quan vulguis intervens,
tu mateix,
o en tot cas,
com que t'has incorporat ara...
i arribat tard,
és veritat això, eh?
Heu comentat una mica
de l'experiència també,
no?
Ara fa poc,
penseu que l'incendi que hi hauria,
al cap del mateix dia,
l'incendi,
després el bomber,
ja venia algun d'alguna immobiliària,
bastant conegut de Tarragona,
a veure si podia fer negoci,
no?
Amb l'incendi,
és curiós,
però van arribar més aviat,
van trobar més aviat
els dos immobiliàries
que els arquitectes municipals,
que sembla ser que,
quan estava cremant la casa,
ells estaven navegant.
Hi ha un altre aspecte
que va cridar molt l'atenció
a l'opinió pública
al tema dels robatoris.
I el pillatge,
aprofitant que hi havia
tot aquest enrenou al carrer
i els pisos buits
i tot això,
dius, home,
jo imagino que,
a banda del perjudici
que causaria determinades persones,
els propietaris,
va causar un sentiment de pena,
de dir, home,
com és possible que...
L'únic que s'ha aconseguit
de tot això
és que es coneixem els veïns,
hem fet amistats,
la desgràcia uneix bastant,
i de les poques coses
que m'ha aconseguit
és que és dels únics
sis carrers
de tota la part alta
que poden entrar
les ambulàncies
i els bombers.
És a dir,
ara,
després de tot aquest sideral,
som dels pocs carrers
de Tarragona,
els únics sis carrers
que diuen els bombers
que poden arribar
amb el cotxe de bombers
i amb l'ambulància.
En tota la resta de part alta,
ni bombers ni ambulàncies.
A part de bombers i ambulàncies,
vindrà tot el més.
estem bastant decebuts
com s'ha portat tot això.
El caràcter humà,
jo no he estat desal·lutjat.
Jo,
si passéssiu cada matí pel carrer
i veieu gent
des dels 30 fins als 70 anys
plorant un dia sí,
un altre dia no,
eren culpables.
El Carmel,
deien que,
pobra gent del Carmel,
que mira què els ha passat.
aquí a Tarragona,
deien que ja se sap,
a la part alta,
les cases velles cauen.
Al final,
vam veure com estava la claveguera.
Nosaltres,
tots havíem pagat els impostos
fa molts anys
i les clavegueres
no es feia absolutament res.
Per culpa de les clavegueres
van caure les cases
o les cases s'han malmès
d'aquesta manera.
A Barcelona,
quan deies això del Carmel,
ara tindrà una boca al metro,
tindrà un parc,
l'altre dia sortia per la tele,
edificis nous
i no sé què més.
Aquí a Tarragona
hem aconseguit
una claveguera nova
que podem estar molt orgullosos.
Això sí,
de qualitat.
De qualitat,
de les més modernes
que hi ha tot a Tarragona
i per descomptat
la més moderna
de la part alta
i que puguin passar
les ambulàncies
i els bombers.
Això és el que m'ha aconseguit
i que no s'omplin la boca
a aquests polítics
i a aquestes històries
perquè s'han deixat així.
Ni uns ni els altres
perquè els altres
quan veien que podien fer
una mica de política
van pujar aquí en aquell moment.
Ara fa molt de temps
que no se'ls veuen.
És que fa molt de temps
que no se'n parla de vosaltres
i ara se'n parla probablement
perquè fa un any, no?
És això.
Aquesta sensació.
Avui hem vingut
a estar els arquitectes tecnic.
No, el viernes.
El viernes de los desalojos.
Soy en principios
de la primera detección.
A veure, francament,
ara us parlaré una mica
una història
una mica superiorista,
però avui he tingut un ensurt.
He tingut un ensurt.
És un artista.
Sí, bueno.
Però, a veure,
m'adonareu la raó.
Resulta que feia mesos
que jo no em despertava
sentint la veu
dels arquitectes municipals
i avui l'he sentida.
Avui?
Avui, sí, sí.
A les 9 del matí
els he sentit parlar,
discutir al carrer
i he pensat,
ostres,
després de tants mesos
que els he agafat ara en sec.
Perquè, a veure,
o sigui,
jo ja quasi que ho havia oblidat, això,
perquè, a veure,
amb els desallotjaments,
a mi em van desallotjar el taller,
però la casa no.
O sigui,
jo vaig viure
tota la reparació,
la moguda de maquinària,
de pols de fang,
de sorolls,
de discussions.
Jo la vaig viure a casa.
O sigui,
ho sentia...
Jo per la nit
feia amistat
amb els vigilants de la nit
que es quedaven aquí
i quasi que vaig fer
grans amistats amb ells.
O sigui,
hi havia allò,
el col·leguisme, no?
Clar,
és que era,
igual com el Ramon,
un dels habitants
que es quedava aquí
al mig de les obres
per passar a casa
saltant races
i taulons
i coses aquestes.
Jo recordo...
A vegades,
algun urbano
no els deixava entrar.
Jo això que dius,
Javier,
i el que deia també el Ramon,
jo recordo
que quan vau venir
a la ràdio,
i recordo molt bé
que va ser el Gavi,
que, clar,
era un moment
que la situació
era dels moments més difícils.
Sí, sí,
era la tensa.
I el Gavi va dir,
és que,
però malgrat tot,
diu,
gent que no ens coneixíem,
que probablement
ni ens havien parlat mai,
hem fet una relació
i hem fet una amistat
que ja serà per tota la vida.
Jo recordo
que el Gavi
ho va comentar,
aquest fet.
A mi en teníem
com un estirat,
no?
Ah, sí?
És a dir,
que us vau dir
les veritats
a la cara després,
no?
I a part de tot això,
està demostrat,
ja han passat sis mesos més
i bueno,
ja som una família.
I ara és impossible
ignorar-ho.
No, no,
a part d' això,
està ja consolidada,
realment segueixen un estirat
però cariños.
Jo has mirat d'una altra manera,
a ver.
Hola,
presidente,
me llevaba molt bé
amb els veïns.
Però tenia vostè relació,
Juana,
poquita,
sí,
mucha.
A la qual no la echamos
de menys aquí.
Jo tenia relació
amb els veïns,
almenys amb el Gavi
i a Maria d'allà d'atrà,
i a Pedro,
a Pedro,
també,
a Pedro venia
i li traien paquets
i a vegades no està,
deixem-los aquí
i que no poda passar.
I sempre hem tingut...
¿Cuánto hacía que vivía usted aquí?
Aquí ya, pues,
por lo menos 19 o 20 años.
Vaya,
pues una buena parte de su vida,
sin duda.
Aquí,
com les coses que estan fent
i encara no acaben,
són les obres de Cal Agapito,
no oblideu que al començament
deien que no eren importants,
però penseu que hi ha
més de 2.500 metros quadrats
de terra
que van recollint
tota l'aigua de la pluja,
perquè estan com estan,
i tota aquesta aigua
va al subsol.
És a dir,
la claveguera la tenim nova,
però el Cal Agapito
encara no està arreglat.
Estan treballant,
han tingut diversos ensurts,
han fet una cosa
que urbanísticament
crec que no és possible,
però jo tampoc soc tècnic,
han pujat gairebé
més de 65 o 70 metres cúbics
el volumen
de Cal Agapito,
però bueno,
no han dit res
perquè el que volem
és que ho arreglin,
no volem posar
més pals a les rodes,
a veure què faran
de Cal Agapito
el que estan arreglant.
I a part de l'aigua
i el fang i tot això,
a mi m'acaben les pedres
d'aquí al sal obert,
o sigui,
que jo les conservo,
perquè clar,
són pedres històriques,
o sigui,
ja me'n guardaré prou
jo de llançar unes pedres
aquestes.
A banda de tot el que queda
per fer,
que ara entrarem,
perquè és prou important,
no només aquest carrer,
és que clar,
això ens porta a parlar
de la part alta en general,
que ja en parlarem també.
És la punta de l'aigua.
Però des del punt de vista material,
totes aquelles persones
que es van veure afectades,
avui per avui,
tenen normalitzada
la seva situació?
No, no, no,
això és el que ha de tenir
molt clar, eh?
La situació,
hi ha actualment
cinc famílies
que estan vivint
en unes situacions
de celebritat pèssimes,
que segurament
cap de nosaltres
ho desitjaríem
pel pitjor als nostres enemics.
L'Ajuntament
és coneixedor
d'aquesta situació
des de fa més de vuit mesos,
hi ha una cosa
que nosaltres dèiem
la tercera fase
que es tenia que arreglar
i aquests pisos
continuen igual,
des de fa vuit mesos
continuen igual,
aquestes quatre o cinc famílies.
Hem oblidat
el desallotjat
encara
que després d'un any
encara segueix
viscant a l'hotel.
Si ho hem esmentat
també en el reportatge,
tres persones
que no han arribat
a un acord
i que tenen
un contenciós
tinguin entès també.
Que tingui raó,
a mi m'és igual,
jo no hi vull entrar
en aquesta qüestió,
però el que sí
que és vergonyós
és que encara estigui
viscant a l'hotel.
També,
la part d'aquestes famílies
que estan al número 10
de la plaça Pallol
s'ha de comptar
que aquesta casa
està malmesa
tota la part
de l'estructura
de l'escala
i també
els balcons exteriors.
O sigui,
tot el que és
l'estructura interna,
l'escala interior,
així com
els baixants interiors,
està malmesa,
cosa que s'hauria
d'arreglar
després de tants temps.
I el que tenim por
actualment
i molta por
és el número 3, 5 i 7
del carrer del Comte
que ja està declarada
la situació de Runa
però continua així.
És a dir,
qualsevol dia,
segons els tècnics municipals
que diuen que ja està
en Runa
vol dir que es caurà
i que esteixi la casa
i que caurà
i pot agafar
algú baix.
I la gent
estem realment
preocupats
en aquesta situació.
La preocupació
o alguna resposta
segurament
la trobarem
d'aquí uns moments
perquè
em vam convidar,
de fet hem convidat
el senyor Joan Arejo
portaveu de l'equip
de Govern Municipal
òbviament
ha acceptat la nostra invitació
i és aquí entre nosaltres.
En tot cas,
si us sembla
fem una pausa
més que res
per situar-nos
i tornem de seguida
en directe
des del carrer Comte
des de l'estudi
del pintor Javier Lujo.
Pep,
estem fent una propaganda
que després
està enfadadíssim.
I el meu estudi què?
Ja vinc.
Bueno,
repeteix que ell és veí.
És veí,
el Pep Escoda
té el seu estudi
també aquí al carrer Comte.
Tornem en uns moments.
Fins demà!