D'aquí sis minuts seran dos quarts d'onze del matí,
estem a la quarta hora del matí de Tarragona Ràdio,
deixem enrere aquest apunt de la crònica política,
insistint que a partir de demà alguns dels protagonistes
de la nova configuració del govern de Catalunya
passaran pels micròfons de Tarragona Ràdio.
Ara parlem de comunicació, parlem de fet d'aquesta casa
que organitza cada any els Premis Ciutat de Tarragona de Comunicació.
Divendres al vespre es feia l'acte de lliurement
amb dues categories, recordem,
treballs periodístics en l'àmbit del patrimoni
i treballs periodístics del Premi de Comunicació, Societat i Riscos.
De seguida escoltarem els periodistes guanyadors d'aquests premis,
però abans, el primer va ser, sens dubte,
un dels principals protagonistes de la nit,
era una de les persones, un dels professionals distingits,
Carles Franzino, periodista,
nascut i crescut professionalment en aquestes comarques,
va començar a la Cope de Reus i també a la Cadena CER
a les comarques meridinals.
Després ha desenvolupat la seva vida professional a Canal Plus,
a Televisió de Catalunya,
i ara és el director i presentador del programa
Oi por Oi de la Cadena CER,
el programa de més audiència de l'estat espanyol.
Carles Franzino va venir divendres al vespre a Tarragona
a recollir aquesta distinció dels premis.
Amb ell parlava Jordi Sorinyac,
que li preguntava, entre d'altres qüestions,
per la campanya electoral catalana
i com s'havia viscut des de Madrid.
Quanta gent ha comentat aquests dies
que les eleccions a TV3
no són el mateix sense les forquilles d'en Franzino?
Alguns i algunes amigues i alguns companys de feina
sempre es contesta el mateix a tots,
que l'important, no només a TV3,
sinó a totes les empreses,
no són les persones sinó les marques.
I si les marques són fortes i són solvents,
com és el cas de TV3,
les persones queden en un segon terme.
Jo ho agraeixo com un gest de carinyo i de record cap a mi,
però els companys que estan fent aquesta feina,
el Xavi Coral i la Mònica Terribas,
amb els quals he parlat abans i després del programa electoral,
ho fan igual o segurament millor que jo.
I per tant, insisteixo,
l'important són les marques, no tant les persones i els projectes.
Les eleccions al Parlament,
la precampanya, la campanya, les eleccions
i ara la posteleccions,
es viu diferent des de Madrid,
que no pas des de Catalunya?
Es viu diferent perquè a la resta d'Espanya,
en uns llocs més que d'altres,
miren Catalunya amb molts prejudicis.
Jo crec que amb masses prejudicis,
sobretot després del que ha passat en els últims tres anys.
Aleshores, hi ha com una mena d'expectació
que això és un circ.
Quan nosaltres, que estem aquí dins i hem viscut sempre,
sabem que no és exactament així.
Jo m'he cansat aquests dies de repetir per antena
que la política catalana pel bo i per dolent
és bastant més complexa i bastant més sutil
que la política espanyola,
que està reduïda,
no ho critico,
però està reduïda
a un fenomen absolutament bipartidista,
on ets blanc o negre,
amb l'excepció d'Esquerra Unida,
que té el pes que té.
Catalunya és un país
on hi ha cinc marques polítiques consolidades,
ara n'apareix fins i tot una de sisena,
de manera sorprenent,
i això obliga a practicar una cultura
de pacte, de negociació,
de diàleg
i de gestos que moltes vegades
són difícils d'entendre,
dins de Catalunya i molt més fora de Catalunya.
Però jo crec que la realitat d'aquest país
es mira des de fora amb masses prejudicis
i per tant jo això a Madrid ho noto
i en la mesura que puc ho intento combatre
dins i fora de l'antena.
Durant precisament la campanya electoral
va aparèixer el famós DVD
del Confidencial.cat
promogut per Convergència i Unió
i va sortir públicament
el malestar de Carles Sons
i no com estan aquests moments d'aquesta qüestió.
Jo ho tinc en mans d'advocats
i estic estudiant la presentació d'una demanda.
Si els meus assessors em diuen
que hi ha base legal per fer-ho,
ho presentaré.
Jo crec que és una indecència.
Qualsevol partit que ho hagués fet
perquè penso que en uns mitjans audiovisuals
la imatge d'un professional
no es pot servir,
no es pot utilitzar de manera gratuïta
sense demanar-li permís.
És a dir, imagina't que la Coca-Cola
o una marca d'insecticides
o de roba
hagués utilitzat la meva imatge
sense donar-los el permís.
M'hagués queixat
i ho hagués denunciat exactament igual.
I segurament tothom hagués vist normal
aleshores que t'hagessis queixat.
Esclar, és que ells no van demanar permís
perquè sabien que no els hi donaria.
El que passa és que es refugien
amb el fet que són imatges
d'una televisió pública
i entenen que són del domini de tots.
Jo crec, i els meus assessors em diuen,
que hi ha base legal per presentar una demanda.
Si m'ho confirmen, jo la presentaré.
Simplement perquè quedi clar
que aquestes coses no es poden fer.
Perquè hi ha unes certes regles al joc
i hi ha uns límits
que no s'haurien de traspassar
ni en política, ni en periodisme, ni en res.
I jo crec que aquesta vegada
la persona que ha encarregat
o les persones que s'han encarregat
de fer aquest vídeo
l'han traspassada.
I jo crec que no es pot quedar
aquest precedent com si res.
Per tant, jo lluitaré per defensar
el meu honor professional
perquè crec que està trepitjat d'alguna manera
i no vull fer-ne un drama, eh?
Però és que crec que és una cosa mal feta
i sobretot perquè no es creï un precedent
i no obrim aquí ara una porta
per la qual es puguin colar
actituds com aquestes.
En Carles Fones d'Inur
ja fa una temporada de llascats
que està al capdavant de l'Oi Poro
i el programa més escoltat a la ràdio
a nivell estatal
ja han desaparegut aquells arracels
aquells temors inicials?
Home, jo en tenia molts
quan vaig començar
i em consta que a la cadena
òbviament també
perquè afrontar el relleu
d'una figura com Iñaki Gabilondo
és una cosa que fa tremolar
les cames de qualsevol.
A més a més, jo portava 14 anys
sense fer ràdio
i confesso i ho dic
quan m'ho pregunten
i no em fa cap vergonya
confessar-ho
que ho vaig passar malament al principi
perquè és un procés d'adaptació dur
al mitjà
a la repercussió que té el programa
i fins i tot als equips humans
amb els quals t'has de conèixer
per veure quin nivell de complicitat
pots arribar a tenir.
Aquesta segona temporada
jo crec que hem començat
amb molta més seguretat
crec que es nota
crec que hi ha una idea ja més meva
del que vull que sigui
la ràdio pels matins
una ràdio moderna
una ràdio alegre
una ràdio plural
una ràdio on es parli de debò
de la vida quotidiana
i on parlin més els protagonistes
de les notícies
que no els analistes
i això a poquet a poquet
ho estem aconseguint
a més a més jo m'estic divertint
i això crec que
i això crec que és fonamental
perquè si algú no es diverteix
amb la seva feina
i més en un mitjà de comunicació
això es nota.
L'any passat
Ets l'únic periodista
que va la Montcloa
sense americana i corbata
a entrevistar el president del govern?
No he passat llista
jo és que
en el meu treball habitual
no sol portar corbata
tampoc la portava a TV3
només la portava
quan havia de sortir per televisió
perquè no vaig aconseguir treure'm-la
tot i que vaig proposar-ho
no, el tema de l'aspecte extern
em sembla que
mentre vagis mínimament formal
no té més importància
és cert
no em vaig veure gaire més
que no és sense corbata
però tampoc m'ho vaig pensar
francament
no li dic més importància això
En les últimes entrevistes
que ha concedit
el Carles Francín
no es cansa de comentar
que ell va ser un
va contribuir
en certa manera
a fundar la cadena de copia
a Reus
amb companys
com per exemple
l'Andreu Buenafuente
comparant la copia
aquella de fa una colla d'anys
amb la copia que s'escolta ara
hi ha tanta diferència Carles?
Hi ha una enorme diferència
la ràdio que fèiem nosaltres
a Ràdio Popular de Reus
i que després va cristal·litzar
amb una xarxa d'emissores
amb una cadena
a partir del fitxatge
de Luis de l'Olmó
no tenia res a veure
amb aquesta ràdio que estan fent
i de la qual a mi m'agrada
parlar-ne poc
i el poc que en parlo
ho faig simplement
per mostrar
no el meu rebuig
perquè això
els ciutadans són grans
i poden triar
la sintonia del dia
el que vulguin
però jo no m'identifico
amb aquesta manera
de fer periodisme
que en ocasions
jo crec que és
ni tan sols
és periodisme
és alguna cosa
bastant més lletja
i per tant
a mi m'interessa
parlar-ne poc
i combatre-ho
de l'única manera
que conec
que és intentant
fer bé la meva feina
i seguint els principis
que crec que hem de presidir
aquesta professió
la veu de Carles Francino
l'autèntic
el principal protagonista
de la nit dels premis
Ciutat de Tarragona
de Comunicació
comentant diferents aspectes
de l'actualitat
per cert que després
la veu del Francino
la tornarem a escoltar
al futbolí
perquè també li vam demanar
la seva opinió
sobre el nàstic
sobre el món del futbol
com veu el nàstic
a la lliga de primera divisió
però en fi
la nit de divendres
hi havia altres protagonistes
els guanyadors dels premis
en la categoria de patrimoni
guanyava la periodista
Patricia Ortega
per un reportatge
publicat al diari
El País
sobre un cas
força espectacular
que s'ha produït
a la ciutat de Toledo
així ho explicava
la pròpia Patricia Ortega
En tu artículo
en tu serie d'artículos
que publicas
en el diari
El País
explicas como
en Toledo
se encontraron
los restos
de la ciudad visigódica
en unos terrenos
en que teóricamente
estaba destinado
a proyectarse
un nuevo barrio
importante
con cerca de 1300 viviendas
A partir de ahí
¿qué es lo que ha pasado
exactamente Patricia?
Pues realmente
lo que ha pasado
es algo importante
o sea
por una parte mucho
y por otra parte poco
por una parte mucho
porque finalmente
parece que no se va
a construir nada
encima de la ciudad visigoda
que no es que se haya encontrado
ya se sabía que estaba
pero pese a todo
bueno pues se planteó
que los restos
no tenían el suficiente valor
como para ser desenterrados
y ser conservados a la vez
y de alguna manera
lo que se iba a hacer
era conservarlos
lo que estaba en la superficie
pero manteniendo
el proyecto urbanístico
que estaba en vigor
y bueno pues después
de los reportajes
las múltiples protestas
de distintos sectores
de la ciudadanía toledana
y tal
pues finalmente
no se va a producir
esa construcción
y lo que ha ocurrido
ahora mismo
o sea
digo que eso es mucho
pero a veces poco
porque realmente
no se ha dado una solución
ni a los restos arqueológicos
que siguen allí
a la intemperie
pese a que los arqueólogos
bueno pues ya advirtieron
de que con la llegada
de las lluvias
existía el riesgo
de que aquello se echara a perder
y que era una pena
ni se ha dado una solución
a los cooperativistas
que ya habían comprado
sus viviendas
y que estaban pagando
puntualmente sus letras
ni se le ha dado una solución
a los empresarios
que eran adjudicatarios
de los terrenos
en los que iban a construir
ni se ha destituido
la persona digamos
clave y responsable
en el asunto
con lo cual realmente
lo que ha ocurrido es nada
doncs
les envaloracions
de Patricia Ortega
que guanyava
ExaEUQO
aquest premi
de patrimoni
l'altre treball guanyador
d'aquesta categoria
era el documental
Història d'uns cel·lulòides
de Pedro Nogales
emès
al canal Reus Televisió
el propi
Pedro Nogales
des dels micròfons
del Saló de Plens
de l'Ajuntament
de Tarragona
explicava
justament
de què tracta
aquest documental
Estamos muy satisfechos
porque es el reconocimiento
a un trabajo
que llevamos haciendo
en la Unitat de Investigació
del Cinema
con su director
José Carlos Suárez
desde hace más de 15 años
aquí en Tarragona
sobre la recuperación
del patrimonio cinematográfico
de las comarcas de Tarragona
y esa recuperación
y la difusión
de esa recuperación
de ese trabajo
de recuperación
de ese patrimonio
no sería posible
sin que una televisión
como fue el canal Reus
tanto con su anterior director
como era el Xavier Valls
como con el actual
que es el Francesc Domenec
apostaran por unas personas
que eran historiadores
antes que periodistas
y nos permitieran hacer
una serie de trabajos
donde mostrábamos
esa relación
o esa importancia
de esa recuperación
de ese patrimonio cinematográfico
Historias de uns celuloides
es la explicación
de una recuperación
que para nosotros
ha sido muy, muy importante
conseguimos recuperar
las películas más antiguas
que se rodaron jamás
en la ciudad de Reus
que era el Carnaval de Reus
de 1908
con otra serie de cuatro
de otra serie de documentos
y nos costó mucho
poderlos restaurar
y poderlos estrenar
dos años de trabajo
estuvimos trabajando en ello
I en aquest premi
de comunicació patrimoni
en la categoria
en l'àmbit local
el jurat
va voler donar
el primer premi
al periodista tarragoní
Carles Gossalvez
per l'article
publicat al diari de Tarragona
l'evolución
de la muralla romana
i en reconeixement
a tota la seva trajectòria
dedicada justament
a posar en valor
el patrimoni
històric
de la nostra ciutat
amb el Carles Gossalvez
també parlava
Jordi Surinyac
en la nit dels premis
Creus que abans
de llegir el teu article
els lectors
del diari de Tarragona
sabien que la muralla
tenia fins a 4 km
de longitud?
Home, afortunadament
cada cop més
la gent de Tarragona
coneix molt millor
els seus monuments
i per tant
segurament molta gent
no ho sabia
i qui no ho sabia
almenys
per això estem els periodistes
per dir-ho
per fer reportatges
explicant això
que encara que ara
ens quedi 1.300 metres
en el seu moment
va tenir 4.000 metres
que va bé
ser una autèntica joia
Carles Gossalvez
fa molts anys
que es dedica
a la informació local
especialitzada
en aquestes qüestions
d'arqueologia
i patrimoni
amb aquesta perspectiva
que et dona l'experiència
creus que s'han fet bé
les coses a la ciutat
des del govern municipal
des de la declaració
de patrimoni
i de la humanitat?
Penso que s'ha encetat
un camí que és
molt positiu
però com
totes les persones
que són
pro-conservacionistes
del nostre passat
penso que encara
es poden fer millor
les coses
s'estan fent bé
però es poden fer millor
encara
el que passa
el problema
que té Tarragona
és que
costa que ens arribin
recursos econòmics
de fora
l'esforç que ha fet
l'Ajuntament
és importantíssim
i s'ha de saber
valorar molt
però entre tots
hem d'aconseguir
que tenim més a punt
encara els nostres monuments
perquè com he dit
recentment
el que es perd
no torna
l'antic
si es perd
no torna
mai
i mai serà
igual una rèplica
per tant
hem de fer
continuar
fent aquest esforç
que està fent la ciutat
per mantenir
i potenciar
els nostres monuments
L'última
normalment
als últims temps
se'ns acusa
entre cometes
els periodistes
de ser només
uns altaveus
del que diu
el poder
i de practicar
massatges
entre cometes
els protagonistes
de la informació
els lectors
del diari de Tarragona
saben però
que en línies generals
el Carles Gossalvez
intenta no perdre
aquest sentit crític
creus que actualment
s'està perdent
doncs
aquestes ganes
de molestar
entre cometes
els periodistes
d'inquietar
el poder
o entre cometes
ens estem acomodant massa?
No, jo crec que
el món del periodisme
en general
per una banda
s'està acomodant molt
com tu ben dius
i per altra banda
s'estan introduint
una sèrie d'elements
que van
valorar més
l'anècdota
que realment
el que importa
s'està caient massa
amb l'anècdota
i s'està profunditzant
molt poc
amb els temes
jo recomanaria
a tothom
que per exemple
parlant amb el tema
del patrimoni
que s'introdueixin
en la història
del nostre patrimoni
per què?
perquè aprendran
moltíssimes coses
sabran moltes coses
que són curiosíssimes
i que ens ajuden
a conèixer-nos
a nosaltres mateixos
tornant a la teva pregunta
que no vull
defugir ni molt menys
penso que
s'ha de ser crític
jo soc periodista
perquè soc crític
si tingués que ser
un periodista
que digués
el que diu el poder
per dir-ho d'alguna manera
jo no faria
no em dedicaria
a aquesta professió
em dedicaria a una altra
La veu de Carles Gossalvez
preu
Premi
Ciutat de Tarragona
de Comunicació
en l'àmbit
del patrimoni
Pel que fa al Premi
de Comunicació
Societat i Riscos
també va haver-hi
tres guardons
en l'àmbit
en general
el jurat
va concedir
el primer premi
el reportatge
Rescate en alta mar
publicat a la revista
El País Setmanal
el passat mes de març
un reportatge
del periodista
Jesús Rodríguez
amb fotografies
d'Alfredo Càlid
El drama
El drama de los inmigrantes
es un drama
que vivimos
cada día
lo podemos ver
diariamente
por la televisión
tú tuviste
la oportunidad
de vivirlo
en directa
en directo
en una embarcación
de salvamento marítimo
¿cómo fue la experiencia?
Bueno, yo la verdad
que he seguido
bastante el tema
desde comienzos
de los 90
desde el año 91
y lo más triste
de esto
es que se reproducen
las mismas escenas
las mismas tragedias
las mismas muertes
y 15, 20 años
después de que
comenzásemos
a cerrar las puertas
de Europa
a las personas
de África
principalmente
pues siguen muriendo
en el estrecho
buscando
un paraíso
que nunca encuentran
En tu reportaje
en el reportaje
ganador
rescate en alta mar
son 11
las personas
inmigrantes
que rescatan
y describes
con gran precisión
sus sentimientos
sus expresiones
se ve la desesperación
en sus ojos
¿no?
Sí, absolutamente
claro
es gente que está
en medio del mar
a lo mejor llevan
meses
cruzando África
hasta llegar a la costa
y cuando por fin
cuando logran embarcar
para ya dar
el último salto
se encuentran
colgados en el mar
rozando la muerte
entonces
es gente muy joven
y es gente
que está
tocando la muerte
y que bueno
pues imagínate
la tragedia
que puede sentir
¿no?
es una tragedia
absoluta
vamos
en fin
la de estar
a punto de morir
¿no?
En el reportaje
explicas parte
del origen
del problema
del conflicto
las consecuencias
del tratado
de Schengen
como poco a poco
España
ha intentado blindar
su frontera marítima
¿cuál crees
que es el camino
que debe seguir
el Estado español
para afrontar
esta situación?
Bueno yo creo
que el problema
es de Occidente
el problema es europeo
¿no?
el problema es de la Unión Europea
o de los países desarrollados
y yo creo
que la cuestión
es el desarrollo
de los países
de lo que se ha hablado
muchas veces
del tercer mundo
¿no?
ellos no tienen que
para evitar
la emigración clandestina
lo que hay que hacer
es que tenga que haber
desarrollo
en sus países
y regular
los flujos
pero en cualquier caso
que no tenga necesidad
de salir
que no tenga necesidad
de que el que venga
venga con una situación
más o menos regular
con un trabajo
con la puerta grande
¿no?
no que nadie tenga
que jugarse la vida
para venir a Occidente
¿no?
porque tampoco hay aquí
en fin
no tan los perros
con longaniza
¿no?
aquí es muy complicado
salir adelante
¿no?
desarrollo
¿no?
desarrollo
desarrollo
acabar con la corrupción
en fin
no sé
el problema está más
en el origen
en los países de origen
intentar solucionarlos
absolutamente
bueno hay grandes teóricos
hay grande todo
el proteccionismo
de la agricultura
en Europa
o sea
hay que darles armas
para que ellos puedan
salir adelante
imagino que es muy complicado
y que África
bueno pues en África
se juntan
todos los males
¿no?
pero bueno
yo creo que es preferible
que les des armas
para que la gente
salga adelante
antes de que se juegue
la vida por nada
¿no?
porque realmente
si logran cruzar
todas las barreras
todos los espinos
todos los mares
al final luego terminan aquí
en el barrio
más deprimido
trabajando por cuatro duros
como un albañil
sin papeles
o vendiendo
la prostitución
o sea que tampoco
les regalamos nada
¿no?
El periodista
Jesús San Rodríguez
que guanyava el primer premi
en la categoria
en general
del Premi de Comunicació
Societat
i Riscos
i en la categoria local
el jurat
va decidir concedir
el premi
exaequo
a dos treballs
un
el reportatge
titulat
Paro Bullicioso
de Rafael Servent
i José Carlos León
publicat al diari
de Tarragona
perquè segons
el jurat
descriu molt bé
la prevenció
del risc
en la realitat
industrial
de Tarragona
En l'article
Paro Bullicioso
ens descrivíeu
tot el procés
de neteja
d'un cràquer
de l'empresa
d'Oquemica
l'ara fa uns mesos
un procés
que hi va implicar
prop d'un miler
d'operaris
que és el que més
et va impressionar
de tot aquell procés
de Rafael
De fet
és un procés
força impressionant
força impressionant
perquè el que fan
és literalment
desmuntar
sencer
tota una planta
i tornar-la a muntar
per netejar-la
pràcticament
ho desmunten tot
i clar
les dimensions
que té jo
són
són unes dimensions
de molt grans
impliquen sobretot
una feina de logística
tremenda
coordinar moltíssima gent
moltíssima gent
que entra
que entra
que entra
que entra
a treballar
en un espai
doncs reduït
que no és el seu espai
habitual de treball
que
és per unes tasques
molt concretes
i han d'anar
molt per feina
i molt ben coordinats
perquè clar
cadascú va
a la seva feina
Tot i que es tracta
d'un fet noticiable
i molt espectacular
l'enfocament del reportatge
s'ha especialment dirigit
a explicar
les històries personals
que hi havia al darrere
les motivacions
amb noms i cognoms
dels protagonistes
Per què, Rafael?
És evident
és evident
perquè
perquè
no
darrere
darrere
de qualsevol
de qualsevol
història
hi ha persones
però és que no
estan darrere
estan davant
per mi
és la forma
la forma
d'explicar-ho
del particular
doncs
és com
totes
és el que ens expliquen
que així
hauríem de treballar
del particular
és d'anar al general
i el particular
és la història personal
de cadascú
i cadascú està allà
per unes qüestions
molt determinades
José Carlos
les fotografies
en un reportatge
d'aquestes característiques
suposo que no s'han fet
des de l'atzar
hi ha un plantejament
una idea
de cada imatge
al darrere
que és exactament
el que buscaves
Bueno, hi ha una mica
de tot
hi ha una mica
atzar
del que trobes
en el moment
i hi ha una mica
de preparació
de vegades
perquè la gent
que està treballant
de vegades
està treballant
en ambients
molts foscos
i tens
que apropar-los
una mica
a la llum
perquè
surtin fora
i el que més
m'interessava
era el rostre
de la gent
i l'entorn
El Rafel treballa
habitualment
en la secció
d'economia
del diari
de Tarragona
suposo que hauràs
patit en moltes ocasions
allò que molta gent
que a la secció
d'economia
se la passa
directament
se la salta
quan et diuen
aquestes coses
què et passa
pel cap
Rafel?
No
doncs
aviam
el que se'ns hauria
de passar pel cap
és segur
que preguntar-nos
per què se la salten
i probablement
aquesta gent
que se la salta
doncs
un dels arguments
és que
que no
senten atrets
els sembla avorrit
els sembla farragós
els sembla complicat
els sembla una matèria àrdua
llavors el que hem de tractar
en qualsevol secció
en economia
però en qualsevol secció
a veure
fer de periodista
no és exhibir uns coneixements
ni explicar
ni intentar demostrar
que en saps molt
d'una cosa
perquè
no en saps
perquè la nostra feina
no és
saber-ne
és buscar
les persones
que en saben
i intentar fer-ho fàcil
llavors
el que se't passa
pel cap
és que ho hem de fer millor
hem de fer-ho més fàcil
més atractiu
i més proper
i més proper
als interessos
als interessos
reals
del lector
de la societat
Rafael Cerveni
i José Carlos León
del diari de Tarragona
que guanyaven
exeuco
el primer premi
de Societat
i Riscos
en l'àmbit local
l'altre treball guanyador
era pel diari
El Punt
per la periodista
Maria Fernández
Noguera
amb un article
amb un reportatge
titulat
Focs Artificials
sense llei
En el teu article
parles
de la legislació
que requereix
l'organització
del concurs
internacional
de focs
de Tarragona
tan complicat
és un organitzat
d'un certament
d'aquestes característiques?
Bé
doncs sí
més que res
perquè
com es diu en l'article
els que organitzen
el concurs
de focs
de Tarragona
doncs
no es poden
agafar
a la legislació
estatal
perquè està
completament
obsoleta
diu que
són 30 metres
des d'on estina
els focs
fins a on
està el públic
llavors ells
s'han d'acollir
altres legislacions
com per exemple
la basca
que sí que ja són
una mica més modernes
i ells mateixos
han de ser
els que
els que trin
quina és la distància
En aquesta edició
has tingut l'oportunitat
la sort
entre cometes
de ser membre
del jurat
del concurs
es veu
de manera diferent
has après moltes coses
que fins ara no sabies?
Doncs sí
moltes coses
i molts noms
Per exemple
què és un camura?
Ostres
n'hem espillat
mira és un efecte
així
que fa com una pluja
de color d'aurat
no en sèrie
em sembla que és alguna cosa així
no realment sí
que aprens a valorar
des d'una altra òptica
tot i que jo crec
que també està bé
valorar-ho des de la innocència
des de si t'ha agradat
o no t'ha agradat
Aquest és possiblement
el que es busca
un perfil ciutadà
que al cap i la Fisa
el que busca el ciutadà de peu
ell no té uns paràmetres
tan tècnics
però al final
sap si li ha agradat
i no li ha agradat
i sap del per què
exactament
jo crec que el més important
bueno
hi ha d'haver les dues vessants
en el jurat
però jo crec que també
és molt important
doncs
això
doncs dir
mira doncs
m'ha agradat sincerament
vull dir que potser
tècnicament està molt aconseguit
i potser és molt difícil
fer-ho
però si no li agrada
a les ciutadans
no té sentit
la rutina dels mitjans
de comunicació
especialment en els mitjans locals
com el diari El Punt
doncs fa de vegades complicat
l'elaboració de reportatges
d'articles més a fons
és realment tan complicat
s'ha de buscar temps
per part del periodista
el busca temps
del director
com funciona tot plegat?
home realment
és complicat
en la mesura que
bé doncs
és allò que tens
unes exigències
que has d'anar publicant
publicant
publicant
i sí que és veritat
això que dius
que de vegades
és difícil
trobar el temps
per elaborar
bé un reportatge
però vaja
jo crec que
amb una mica d'esforç
i amb una mica de paciència
doncs ho pots intentar
fer el millor que puguis
sempre a veure
sempre les coses
poden millorar
i evidentment
vull dir
ningú és perfecte
però vaja
jo crec que sempre
pots intentar
des de la modestia
intentar-ho bé
fer el millor que puguis
i intentar currar-t'ho
no?
que se'n diu
la Maria Fernández Noguera
companya periodista
del diari El Punt
una altra de les premiades
el passat divendres
hem sentit ja les veus
dels principals protagonistes
dels periodistes
que van guanyar
els premis de comunicació
en els àmbits
del patrimoni
i de societat
i riscos
i també la veu
de Carles Franzino
una de les persones
distingides
l'altra recordem
Joan Juncos
a Penedès
ja van poder parlar
amb ella
el directe
el passat divendres
així van anar
aquesta nit
de premis
nit de premis
de comunicació
ciutat de Tarragona
a l'Ajuntament
el passat divendres
en fi
seguim endavant
des del matí
de Tarragona Ràdio
falten 10 minuts
per arribar
a les 11
la publicitat
i de seguida
parlem
del conflicte
del peix