Bona nit
Ara són dos quarts d'una del migdia, sis minuts, avui és el dia, ja dilluns començaven a apuntar-se algunes de les activitats relacionades amb el festival,
però avui de fet comencen ja els plats forts, arriba el moment de la veritat en el que les bandes ja tenen més que afinats els seus instruments
i tenim, per exemple, des de primera hora d'aquest matí s'estan desenvolupant el Teatre Metropol, el Dixi per a l'Escola, amb jazz clàssic quintet,
el vestíbul del Teatre Metropol aquest vespre a les 8 tindrà lloc l'obertura del festival i a partir d'aquell moment, ja sigui al teatre o en altres locals de la ciutat,
comencen les sessions de jazz, de Dixi. Es faran moltes al carrer i d'altres a moltíssims i nombrosos locals de la ciutat
que any enrere any aposten per aquesta cita, que cada cop té més ressò, fins i tot més enllà de la nostra ciutat,
però pels que vivim aquí, la veritat és que és una cita molt esperada i que coincideix amb la primavera.
Avui volem conversar amb algunes de les persones que, per diferents circumstàncies,
estan estretament vinculades al festival de Dixi.
Són músics, són persones que també obren les portes dels seus locals perquè tothom pugui gaudir-ne de la música en directe.
Per tant, passem llista i saludem primer que tot, perquè el tenim aquí, allò per fer un ordre, diguem-ne, de situació de taula,
el Robert Rieta. Robert, bon dia.
Hola, què tal?
De la cantonada, del bar-restaurant a la cantonada, ja fa anys que esteu en el tema del Dixi,
que vau dir que d'acord, que estàveu encantats de la vida d'obrir portes,
i no sé si conserveu fins i tot el cartell exterior d'un any a l'altre, ni el traieu gairebé, no?
No, aquest any s'ha quedat.
Aquest any s'ha quedat.
I us heu, recordeu que l'any que ve tornem a participar directament del Dixi.
També ens acompanya Àngel Hernández. Àngel, molt bon dia.
Bon dia.
Benvingut a Almos Quartet Trio.
I ara, aviam, una mica de tall d'anècdota.
Cada dia al matí, a primera hora, quan tanquem a la primera hora de l'informatiu
i fem l'agenda, periòdicament parlem d'aquesta formació,
perquè de forma, afortunadament, insistents són a la vaqueria,
a una altra sala veterana a la ciutat de Tarragona,
doncs fent jazz.
Sí, sí.
Fent jazz d'una forma continuada.
Sí, fem l'últim dimecres de cada mes, fem la jam session
i convidem a tots els músics, no només de Tarragona, sinó de Reus,
de gent que ve a Porta Aventura a treballar,
doncs també venen a tocar i ho passen a la merda.
Home, aquesta constància fa que realment hi hagi aquesta afició
no només per les dates puntuals del festival, sinó durant tot l'any.
Sí, durant tot l'any, sí, sí.
Amb l'Àngel ens acompanya també Jeff and Gilby.
Bon dia, Jeff.
Bon dia.
Jo soc anglès, no sé si parlaré gaire.
Perdó, jo no parlo català.
¿Castellà un poquito?
Un poco castellà, sí.
Bueno, pues cuando consideres oportuno, tú intervienes con toda la confianza del mundo.
Solo faltaría.
Pero habla lentamente, por favor.
Poquito a poco.
Sí.
Muy poquito a poco.
Intentaremos.
Que nos embalemos aquello con el entusiasmo.
No, no, no.
Jeff es el cantante, es el vocalista, Dalmost.
¿Qué tipo de temas le gusta interpretar?
Una cosa es después lo que interprete.
Pero a Jeff, ¿qué le gusta interpretar realmente?
Para mí, lo principal es la canción, los standards de jazz,
la música de Cole Porter, George Gershwin, etcétera, etcétera.
Pero yo canto no específicamente jazz, tres modernos, pero yo canto swing.
Para mí la palabra es swing.
Cada vez es swing.
Y con Ángel y Olmos Quartet.
Es la música de swing.
La música de swing.
¿Hace mucho que está con ellos?
No entiendo, perdón.
Sí, sí, hace mucho que nos conocemos.
Tres años, ¿no?
Cuatro.
O cuatro, cuatro.
Cuatro, sí, cuatro.
Soy aquí, después 2001.
Y primero, es 2001, sí.
Dos, mira.
Tres años, cuatro.
Cinco ya, este.
Sí.
Sí, sí, sí.
Con la música se pierde la noción del tiempo.
A veces saludemos Raúl Sitt,
es pianista habitual de la cafetería del Pla, de la SEU.
Es una miqueta en la mateixa línea
que comentàvem amb l'Àngel,
allò, la insistència, la constància en oferir jazz a la ciutat.
Però és, a més a més, el trombonista de l'Esmal River Dixi.
Raúl, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Malgrat la teva teva joventut, també fa temps, eh,
que t'arrossegues amb el tema del jazz.
Arrossegues en el bon sentit de la paraula, esclar.
Sí, sí, portem uns quants anyets participant
i dedicant-nos a això, amb aquest estil.
I sou dels que també vau acollir el festival,
doncs, encantats de la vida,
de pensar que Tarragona es convertia en plaça de festival de Dixi,
allò amb tots els mèrits, no?
Home, bàsicament, nosaltres,
la font, el cultiu,
el caldo de cultiu del grup va ser una mica el festival,
que es van agafar ganes, any rere any,
veure els grups que venien,
i al final vam dir, per què no en fem nosaltres un?
I vam muntar, doncs, un grup de Dixi.
Perquè anteriorment, cadascun dels integrants de l'ESMAL,
què fèieu en qüestió de música?
Doncs, la major part,
tocàvem amb la banda d'aquella Tarragona,
teníem els nostres grupets,
anàvem fent cosetes,
però, clar, tots ens reuníem al festival,
anàvem a veure coses,
i al final, doncs, l'emoció va prevaldre,
i vam muntar el grup.
Que el jazz no té fronteres és un tòpic obvi,
però no només geogràfiques,
sinó també cronològiques,
perquè dins del festival veiem persones de diferents generacions,
dins de les bandes també,
i bé, és un element que crida molt l'atenció.
En el teu cas,
malgrat l'experiència,
ets jove, d'edat, podríem dir,
és jove respecte a nosaltres, és jove.
Nosaltres també ho som,
però llavors és més, encara.
Com et vas sentir atreta
per la música de jazz, de Dixi, de swing,
perquè després ja anirem a aclarir
que això és impossible, no?,
determinar que és una cosa o l'altra, però, en fi.
Home, ja des de petit és una música
que m'ha cridat molt l'atenció, no?,
o sigui, jo no he sigut d'escoltar
el que escoltava la major part de gent,
perquè, com tots sabem, el jazz també és un estil de minoria,
és cada cop, i a més, en què li agrada,
però no és allò que sorti a la ràdio,
cada 3x4, les ràdius.
I llavors, poc a poc,
anava en grups, anava en el festival,
amb companys,
que, mira, escolta què et diguis,
escolta, escolta l'altre.
I poc a poc, doncs, vas veient
que hi ha un altre estil de música,
i dius, hòstia, doncs, això m'agrada més,
que no pas l'habitual.
Però déu-n'hi-do, eh,
la de, sobretot,
interprets joves,
que estan sortint,
i que aposten també, fins i tot,
pels estàndards del jazz.
És que ara hi ha molta més facilitat
d'accedir en aquest tipus de música.
Abans, si volies escoltar això,
tenies que demanar un disc als Estats Units,
transcriure'l,
i ara, inclús, per tocar-ho,
també n'hi ha molts paper,
hi ha moltes partitures,
tens un accés fàcil
a tot aquest tipus de música.
Parlem del festival, si us sembla.
Jeff,
vamos a hablar del festival,
que usted, pues,
ya también empieza a tener
una cierta experiencia
del festival de Dixieland.
Para mí es un festival de Dixieland,
pero no es,
todo de música no es disque.
Con Ángeles es musica
un poco más moderna,
es musica de swing, etc.
Pero es musica de Charlie Parker,
Theroyne Esmon, etc.
Dixieland, para mí,
es un tipo de jazz específic,
Dixieland.
Y jazz modern es diferent,
y Big Band swing es diferent,
pero todo es jazz.
Y para mí jazz es mi vida.
Me gusta mucho el jazz,
todo el música.
El año pasado yo canté
con un grupo,
John Saga.
John Saga.
¿Estuvo el año pasado aquí?
Sí, sí, sí.
Sentado donde está usted, además.
John Saga.
Y trajo la trompeta,
y bueno, fue una maravilla aquello.
John Saga.
44 años,
es blanco,
sí, sí, sí.
Y es sordo,
sí.
Pero canta con
Louis Armstrong,
perfecto.
Efectivamente.
Es lo que le comentaba,
que estuvo aquí,
en la radio.
Ah, sí, sí.
El festival pasado estuvo aquí,
cantó en directo,
y también tocó la trompeta,
aparte de ser un ser humano extraordinario.
Cada semana yo exchange e-mail con John,
y John me dijo,
gusta mucho Tarragona.
Vuelta si es posible,
vuelta, vuelta, vuelta,
si es posible.
Pero vas a estar a punto
de convidarlo
per anar a América con él
para hacer una gira.
Ah, sí?
Sí, sí,
porque van a hacer
mucha amistad.
Estuvo,
estuviste a punto
de irte con él a América.
Sí, sí, sí.
Y al final no pudo ser,
¿no?
Para cantar en las Reyes
es muy complicado.
Ya,
es muy complicado.
Passaporte,
visa, etc.
Passaporte no es un problema,
pero es
The Union,
no conocía la palabra,
el papel,
los permisos,
etc.
John y tu grupo
juegan mucho en Canadá
y en Argentina
y en Estados Unidos,
claro.
Y,
evidentemente,
cada estado
es un diferente papel,
etc.
Es complicado.
Es muy complicado.
Pero es para el futuro.
Vosotros pensáveu
que a Tarragona
hi havia tanta afició
al jazz,
al swing,
en fin,
a partir d'ara diem jazz,
o dixi,
ja sabem que estem parlant
de tot,
de totes les maneres
d'expressar aquest estil de música.
Vosaltres pensàveu
que hi havia tanta afició?
Bé,
doncs,
el cert és que
ara en aquest moment
és fantàstic,
perquè estan funcionant
molt bé
la jam session
del Quíbor de Reus,
la del Far de Saló.
Són veterans,
eh?
Sí,
aquí a la veïn
que és la de la cova
d'aquí de Tarragona,
la de la bequeria,
doncs,
que és la de Gana,
fa vuit anys que estem,
i hi ha un moment,
doncs,
que hi ha molt de nivell,
la gent surt,
vol escoltar música en viu,
abans ho parlàvem amb el Robert,
que ha estat a punt de fer
un cicle de jazz,
i per culpa d'un veí,
encara que soni així,
doncs,
no l'ha pogut portar cap endavant,
però la gent té ganes,
o sigui,
va,
escolta els concerts,
es baixa coses a internet,
compra música de jazz,
està al dia,
i ho han d'aprofitar,
és a dir,
a més a més,
el nivell dels músics
és molt alt,
la veritat és que la gent
se'n va a Barcelona,
la gent té beca
per anar a Berkeley,
jo ara,
clar,
humilment diré
que tinc dos alumnes meus
que els han donat beca
per anar a Berkeley,
i estan molt contents,
perquè, doncs,
vol dir,
doncs,
que hi ha una bona feina feta,
van estudiar al taller
i després,
doncs,
cap allà,
i,
i Tarragona,
doncs,
jo crec que ara
em sembla que no havia estat mai així.
Us relacioneu molt entre vosaltres,
us coneixeu tots,
pràcticament,
la gent que feu jazz.
Sí,
és que al final
vas en els mateixos llocs,
coneixes la mateixa gent,
és el que et deia
de la formació dels grups,
no?,
van sortint idees,
vull dir,
cada disc pot sortir un grup nou,
perquè hi ha ganes de fer coses,
el que diu ell,
ara hi ha un cultiu aquí,
la gent està impacient per anar,
però ara podem fer boleros,
podem fer,
o sigui,
sempre es fan coses,
sempre.
Diríeu que aquest festival de jazz
és la festa major dels músics
de Tarragona,
a banda del públic,
que ja en parlarem,
per nosaltres és una meravella
poder sortir al carrer
i gaudir de la música jazz,
però per vosaltres,
per als músics,
us ho preneu també
com un automenatge
a vosaltres mateixos,
sobretot els que aposteu pel jazz
no només tres dies l'any,
sinó tot l'any
amb aquests cicles
que estàvem esmentant,
podríem dir que
és la vostra aposta de llarg.
És que el que passa
amb el festival,
que sembla que la gent
se'n recordi de nosaltres
només durant aquesta setmana,
i la resta de l'any
estem com oblidats,
i passa l'any següent
i diu,
ah, mira, encara estan,
encara funcionen.
Estava hibernant,
no?
Sí, clar,
durant l'any
seguim fent coses.
Clar, està molt bé
que durant 4 o 5 dies
es facin aquestes coses,
però que durant la resta de l'any
també es fes alguna cosa més,
d'algú així,
que no sigui tot concentrat
en aquests 5 dies,
que potser al final
no s'ha aturat,
però sí que acabes ja
tot el dia
dix-se-la, dix-se-la,
que dius,
potser potser a l'agost
podíem fer alguna cosa d'això.
Sí, que es fan cicles
de música clàssica,
doncs també es podrien fer
cicles.
Que no només fes una temporada,
o sigui, una setmana a l'any,
sinó que estigués més repartit,
per exemple.
O a Tarragona,
o, bueno,
estem parlant de Tarragona,
hauria d'arribar,
si no ha arribat encara,
doncs a ser més o menys
com a Cannes, no?
Festival de cinema Cannes,
que el tenen com a seu,
i tothom parla
al llarg de l'any,
el tindrem,
el dindrem,
el tindrem,
i aleshores, clar,
quan estàs parlant
d'un festival,
doncs la gent
està sempre molt viva, no?
Tarragona l'hauria de tenir
ja com a seu,
cuidar-lo,
és el nostre,
vull dir, no sé,
el que estem fent ara,
doncs,
és molt bo pel festival.
És un festival,
a més,
que no oblidem
que a diferència
d'altres festivals,
d'aquells de tota la vida
que tenen dècades,
és un festival
que és molt popular
des del moment
que es gaudeix
des del carrer,
i a totes les hores del dia,
és el tret característic
també d'aquest festival
de Tarragona,
i els locals,
a banda d'aquesta qüestió puntual
que no entraríem,
també ha estat important
el paper que heu fet
als locals, Robert,
des del primer dia,
doncs,
acollint,
i allò com,
i cada any afegim
més atractius,
els sopars,
els dinars amb jazz,
com organitzeu
i com us repartiu
en el bon sentit
que ningú malinterpreti
les bandes
que us visiten
a cadascun
dels locals de Tarragona?
Com funciona?
En principi,
nosaltres,
quan vam muntar
la cantonada
fa 18 anys,
el nostre,
o sigui,
l'objectiu primer
era fer jazz,
perquè a mi m'encanta molt,
i ho feien
dues vegades a la setmana,
vam,
explico-me una mica
a la història,
i, bueno,
ho feien
amb el que era
dimecres i divendres,
i, bueno,
vam estar durant
sis o set anys
sense cap problema,
bueno,
problema sí que té bé,
té bé el problema
quan has acabat
amb els grups de Tarragona
i de Reus,
que eren els que veníem,
van tindre d'anar
a buscar a Saragossa,
a Barcelona,
allò val diners,
i el jazz
no aportava
a gent que gastés
el diners
per poder pagar
el que és el tema,
o sigui,
que no és ara
el que és,
aquests últims anys
del Dixi,
el que havia a Tarragona,
ja et dic
que allà fa 18 anys
ja hi havia llars,
érem naltros,
era el Cursal,
que ja no està,
del Sisko,
i, bueno,
hi portàvem grupets i tal.
quan van comentar
del Departament de Cultura
per fer el festival,
doncs naltros vam dir
hòstia.
Aquí és la nostra.
Tata que és la nostra.
I, bueno,
i van començar
a treballar amb ells
i, bueno,
mira,
cada vegada
intenten incorporar
alguna cosa més,
bueno,
fa 3 o 4 anys
van incorporar
la de la Carrosa,
que la van veure a Saragossa
i van dir,
bueno,
ja m'han encarregat
de portar-la cap aquí,
cada any ve.
La Nària amb els cavalls,
que ahir van a Reus,
eh?
Ahir van a Reus
en un intercanvi
que estem fent
amb el trapeci.
Sí.
I, bueno,
i naltros,
doncs, bueno,
van intentar fer
el que és el...
Cada any
intentem ficar
alguna coseta.
Fa 5 anys
vam mirar
de fer
el Dixi en sopar,
però, bueno,
ara hi ha 3 o 4 restaurants,
que està bé.
De fet,
naltros som
els omnis
que fem
el sopar autèntic
de Nova Orleans,
el sopar crioll.
Quin és?
Cada any
canviant el plat.
Aquest any
fem el que és
un bacallà
amb una salsa blanca,
que està fet al forn,
i també fem el que és el beef,
que és per a la gent
que no li agrada el peix.
Bueno,
el bacallà és una mica especial.
Hi ha gent que l'agrada
i hi ha gent que no l'agrada.
No té un termini mig.
Llavors fem el que és
hem agafat de fora,
s'han portat beef,
el que és la res
que li diuen ells,
i la fem amb la mateixa salsa.
Una salsa
ben condimentada,
és més,
està feta
perquè se la puguin menjar
n'altres,
perquè sempre és
una mica més picant i tal.
I, bueno,
i va bé.
Allò d'anar tematitzant,
una miqueta
a banda del so
anar creant escenaris.
Clar,
faig l'ambientill,
ho fem amb el tema aquest
de quan comença l'orquestra
la gent comença a sopar,
és una mica tot.
I a partir d'una certa hora
de la nit,
i això vosaltres
ho teniu claríssim
en ple festival
ja a partir d'avui,
però sobretot
cara al cap de setmana,
es fa francament impossible
entrar a tots els locals
de Tarragona.
D'on surten
tants espectadors
de jazz
aquests dies del festival?
D'on surten?
On són la resta de l'any?
perquè és pràcticament
impossible entrar
a qualsevol local
de Tarragona
on toqui alguna formació.
Home, això és veritat,
vagis del local que vagis,
vull dir.
Està ple,
has d'antaforar-te
pràcticament,
per poder entrar-hi.
Clar, els primers anys
era bastant més tranquil,
podries anar a primera fila,
bé la teva cervesa,
tot qualsevol cosa,
i ara és que no pots passar
perquè hi ha com un tap
i no et deixen anar
a veure els músics.
D'on surt la gent?
Doncs no ho sé,
jo crec que la gent
a poc a poc es va aficionant.
El del carrer fa molt,
o sigui,
a veure els carros,
la gent,
ai, què és això?
Clar, fan bulto,
vulguis que no.
Tu diràs,
hi ha un guany
amb el vaixell també
aquí amb rodes.
I a part del carros,
veus els músics,
i dius,
què serà això?
Ja t'informes,
donen a la propaganda,
la gent ho explica,
els de cultura ho van explicant,
i llavors la gent
s'entena que per les nits,
com que acaben cap de setmana,
doncs veuen que hi ha coses,
i jo crec que molta gent
del carrer
s'entera de festival
perquè hi ha alguna cosa
pel carrer fensa.
I com toqueu
amb tanta gent?
perquè una cosa
és tenir públic
i una altra cosa
és pràcticament
tenir el públic
que et toca els braços
i les cames
i estar allà.
Com toqueu així?
Molt complicat.
A mi m'agrada molt això.
A mi m'agrada molt tenir...
T'agrada?
Sí, sí, sí.
La distància molt curta.
Sí, perquè dóna escalfor, no?
És a dir,
no m'agrada
que el públic estigui allà.
Sembla que estàs fent
una cosa
que no comuniques, no?
Si estan aquí,
sempre fem un foradet.
Tira't una miqueta cap allà.
Si jo tinc lloc
per bellugar-me, no?
Però jo crec,
això que dèiem de la gent,
primer,
el Dixieland
és molt popular.
Nosaltres hem anat
a tocar
Sant Pere i Sant Pau
pel mig del mercat,
venent pomes,
agafant pomes,
menjant, no?
Perquè jo també toco
amb la Tandarica Orquestra
que fem música als Balcans,
anem amb una
companyia de circ,
anem fent malabars.
Vam descobrir també
la música balcànica
i el jazz
a través d'aquest festival
perquè no la coneixíem
aquí a Tarrona, no?
I aleshores,
o sigui,
l'èxit del Dixieland
és que
no has de pensar.
O sigui,
la gent que va escoltar
Dixieland
no és com el jazz.
O sigui,
hi ha un trio de jazz
amb un contrabaixista,
un piano,
es fa un silenci
i hem d'escoltar
a veure quina mena
de jazz toquen, no?
Hi ha el virtusisme,
la música...
Sí,
i l'època,
l'estil, etcètera.
Mentre que el Dixieland
estava entrant.
Pa, po, do, bravi,
de, ta, po, do, bravi, da,
sar, po, do, da,
i pom, pom, pom,
i ja ballar,
i entra i vinga,
i festa.
Aquesta és la diferència.
Els que no tenim ni idea
de música,
a vegades penses,
com, perquè clar,
sobretot quan toqueu
pel carrer, no?
Comenceu una peça,
enganxeu una altra,
ni us poseu d'acord,
l'altre s'enganxa,
continueu,
dius,
això és de bojos, no?
Bueno, es queda,
normalment es queda.
O sigui,
fas un programa,
de vegades,
doncs,
per no parar tant,
no?
Perquè a vegades,
per la dinàmica
de l'actuació
no funciona bé,
s'enganxa en temes,
però si no,
doncs,
bueno,
s'improvitza.
Clar,
molta gent
i està enamorat,
està molt content
i fa quatre rodes,
però a la tarda
està cansat
i diu,
entra't tu ara, no?
I fa dues rodes
i, bueno,
estan oberts,
les estructures.
La teva experiència
d'anar tocant pel carrer, Raül?
Sí, o sigui,
clar,
acostumes a tocar
molts cops
amb els mateixos músics
que et coneixes
i amb una mirada,
ja saps què és
el que hem de fer
i el que no.
El que diu ell,
muntem un repertori,
si algú s'acopla,
el tema el coneix
perquè la base del tema
és la mateixa per tots
i sobre aquella harmonia,
o sigui,
sobre aquells,
com explicaríem,
sobre aquells acords,
doncs la gent pot anar
improvisant.
O sigui,
no és important
a vegades conèixer el tema
ni el repertori,
simplement la gent
conèix els acords
i va tocant damunt.
Quins escenaris
són més divertits,
us donen més vidilla?
Ja no parlo de locals,
eh?
Si parlem del carrer,
que és una de les característiques
com dèiem de Tarragona.
Els mercats,
la Rambla,
quines hores,
quins espais
són més agraïts
per tocar el carrer?
Home,
el que és el carrer,
el que parlava allà.
A banda de locals,
eh?
Sí,
el que és la proximitat
amb la gent
fa que la cosa
sigui més interactiva,
no?
Amb aquells concerts
que queda un forat
entre tu i el públic,
és aquella fradó
que comentava ell,
no, l'Àngel?
Vull dir,
és una cosa que dius,
falta alguna cosa.
En canvi,
se van apropant
i allà vas comunicant
les mirades,
la gent està més pendent,
no?
I tothom somriu, eh?
Sí.
Jo m'he fixat,
quan ets un festival de Dixim
estàs al mig de la plaça,
de la plaça del mercat,
que l'altre dia
dèiem un divendres a la tarda,
la gent va trafegar,
de comprar,
de cop i volta,
arriba una de les bandes
de Dixi
i escolta,
tota aquesta cara
que portem de pomes agres
sovint el divendres
que ja no podem més
amb la nostra ànima,
ens comencem a transformar,
ens canvia la cara
i com a mínim
hi ha una estoneta
que la gent està de bon rotllet,
no?
És que si anem a l'arrel
de com va sorgir aquesta música,
era gent oprimida
la que tocava
i l'única forma d'esfogar-se
i passar-s'ho bé
era aquest estil de música.
O sigui, és una cosa desenfadada,
la gent està...
O sigui, només sentit
i atendre el ritme.
O sigui, no és algú
infarregós escoltar i pensar...
No, no, simplement
quan m'ha cantat allà abans,
t'entra, t'entra la música.
A mi m'encanta
quan anem, per exemple,
pels mercats o per la Rambla
que venen les parelles
amb els seus fills
i la cara que tenen
els nens petits
de mesos,
d'un any agafats
de quatre anys.
Papa, papa, mira!
I això va molt bé
perquè s'estan veient
que la música
es toca
i pel futur
són possibles músics
o possibles gent
que anirà a un auditori
o a un local
a escoltar música
i a consumir música, no?
Veuen que no hi ha trampa
ni cartró
i que la música
s'està produint
en aquell moment, no?
I això per mi és fantàstic
perquè nens petits
que estan allà
amb la Wonder Saints
que té 200 anys
i estan així amb les mans...
I sempre renovat i nou, eh?
És que és una música
més que es renova.
Podeu interpretar
les peces estàndards
de tota la vida
que sempre sonen noves, no?
Sí, sí.
És una altra
de les característiques.
Perquè cada u li fica el seu estil,
el que ha anat bevent,
en les seves experiències, vull dir...
Home, això és una música
d'origen anglosaxó en general,
però aquí no sé
si té un tret característic
el fet que es toqui
aquí a la Mediterrània,
si nosaltres li afegim
algun element diferencial.
Això, Jeff, aquí,
vostè quan oi
la música jazz
en la calle?
La nota diferente
a com la podria oir
en Inglaterra,
por ejemplo?
No, no, no.
És igual.
És igual.
Per a mi és moltes coses
com un festival de jazz.
És possible
per jazz
en la calle
i també és possible
perquè no
un concert,
per exemple,
Camp de Mar,
o l'amphitheater,
romà.
Per exemple,
cada anyo
en Francia,
en Vienne,
és una...
és una ciutat
del sud de Lyon
i cada anyo
és un gran teatre
plenaire
de romà,
10.000 persones
i és plena
i és fantàstic.
És una concert
diferent,
però és animació
per a la gent,
també per a la calle.
volíem fer aquesta trobada
no per descobrir
absolutament res
del Festival de Dixi,
tot està descobert,
però en tot cas constatar
que aquest festival
es manté
perquè hi ha un públic
que s'estima
que està absolutament enamorat
d'aquesta mostra
d'expressió musical
i perquè hi ha darrere
uns músics
que venen convidats
d'Itàlia,
de França,
dels Balcans,
però també músics d'aquí
que no només
estan al carrer
aquests dies
sinó durant tot l'any.
també ens ha quedat claríssim
que s'han de potenciar
cicles més enllà
del festival,
apostar perquè
a l'estiu,
a la fresqueta,
en aquests escenaris
magnífics que tenim
a Tarragona,
també al carrer
puguem gaudir del jazz
i en fi,
només ens queda
agrair-vos moltíssim
la vostra companyia
i dir-vos que us
escoltarem pel carrer
i pels locals
de la ciutat,
que ja us saludarem,
perquè segur que
us veiem tocant.
Robert,
tot a punt,
no?
Avui tranquils,
és demà que comença
allò la cosa...
Bueno,
avui s'ha de preparar tot
i demà ja...
Demà comença...
Ja tenim los tres días
sobre el booking,
una passada,
i bueno,
una cosa que volia
comentar jo
sobre el tema
de la gent i tal,
hi ha moltíssima gent,
moltíssima gent
que ve de fora,
ho dic perquè
nosaltres tenim
un 30 o un 40%
de reserves,
de gent de Barcelona,
de gent de Vinarós,
de gent de Sant Carles
de la Ràpita,
és que és una passada,
de Lleida,
hi ha moltíssima gent
que ve d'aquí.
Té un atractiu
que va més enllà
del que és la ciutat
de Tarragona.
Moltíssimes gràcies
a en Raül,
a en Robert,
a Àngel,
Jeff,
enhorabona
per aquesta participació
i ens veiem al carrer
amb el Dixi.
Gràcies.
És la una,
les notícies.
i est veiem al carrer Mary