Hola, bon dia.
Malgrat el títol, festen, celebració,
estem parlant d'una autèntica tragèdia del de l'escenari, no?
Doncs més aviat, sí.
I perquè no es confongui ningú.
Perdona?
Perquè no es confongui ningú,
que no pensin que aniran a veure allò,
una festa en el sentit literal de la paraula.
Sí, sí, la veritat és que la funció sí que és una festa,
el que passa és que és una festa que al final deriva
cap a tints més tràgics, sí que és veritat.
Home, aquestes alçades,
i tenint en compte l'èxit que ha tingut l'obra,
la crítica, qui va al teatre,
a veure, aquesta obra sap el que es trobarà,
una obra amb un repartiment extraordinari
i una obra molt potent, molt intensa, no?
I que ve a parlar-nos, en definitiva,
dels grans temes universals.
Doncs sí, dels grans temes universals,
el que passa és que l'autor us entra en el tema de la família
i jo penso que aquí és on té la força, la funció, no?
Perquè si alguna cosa coneix tothom profundament és la família, no?
Les relacions pares-fills, germans, etcètera, no?
I sí, jo recordo que el Josep Galindo, el director,
sempre deia que la funció era una tragèdia de la infància,
però explicada 30 anys després, no?
Vull dir que quan aquells nens ja no són nens,
que són uns adults,
i arrel d'una situació tràgica,
que és el suïcidi d'una de les germanes,
doncs comencen a sortir coses allà terribles, no?
De la relació entre els pares i els fills.
Però sí que és veritat, com deies,
que en el fons no està parlant només de pares i fills,
sinó d'éssers humans, no?
De fins a quin punt podem arribar a ser llocs pels altres,
no? Podem ser autèntics sàdics.
Probablement molts dels espectadors
que aniran al Teatre Metropol
han vist la pel·lícula de Winterbend, Festen.
Es manté bastant fidel al que és la pel·lícula, no?
La representació teatral.
És que el guió de la pel·lícula
és absolutament el motlle de la dramaturgia teatral.
Hi ha alguns canvis necessaris perquè és teatre,
però més aviat la diferència està en la posta en escena
que no pas en com s'explica la història.
La història està explicada pràcticament de la mateixa manera,
amb el mateix ordre, diríem,
i les mateixes paraules.
Però sí que naturalment has d'inventar una posta en escena,
perquè en el teatre no podem fer això que fan al cine,
de passar d'un espai a un altre així, de cop, no?
Has d'inventar un llenguatge nou.
L'espai és un espai, jo crec que preciós,
i que per això també enganxa molt l'obra,
perquè entra molt pels ulls,
és un espai fet a base de llums i de so,
i amb un caràcter més aviat simbòlic, no?
Vull dir que tot passa com amb una mena d'únic espai que serveix per tot,
per fer interiors, exteriors, per fer el sopar, per fer les habitacions,
i està resoldre d'una manera, jo crec, que molt senzilla i molt brillant,
que quan passen aquestes dues coses juntes és quan sembla que has trobat la fórmula, no?
Es manté l'embolcall de la pel·lícula, dic,
en el sentit que ho situa una família danesa, si no vaig equivocar,
és a dir, que no heu fet una trasllació a la societat catalana i de bon tro,
sinó que es manté fidelment el que és l'escenari, el paisatge,
i fins i tot les figures de la pel·lícula, no?
Sí, és que podríem haver caigut en la temptació de fer una adaptació catalana,
perquè, de fet, els temes que toca, com has dit, són universals,
però ens va agradar, ens va agradar que fos una família danesa,
primer perquè, a veure, els autors són danesos,
segon perquè hi ha uns petits, diríem, picades d'ullet del Hamlet, també, no?
Del príncipe de Dinamarca.
Només una picada d'ullet, eh?, per això ja ho fa l'autor i ens va agradar molt.
i, tercer, perquè ens allunyava, o sigui, perquè ens ho fa més universal,
perquè si comencem a posar Jordi, Joan i Peres,
potser acabes explicant una història molt d'aquí, no?, de Barcelona.
Excessivament local, no?
Sí, però ho diríem que ara en localisme,
més que res de cara d'espectador,
que per molt que tu vulguis que sigui una cosa universal,
després diuen que no ens agafés un to de culebró ni un to melodramàtic.
I llavors, amb noms danesos, que són raríssims,
amb explicar una miqueta a la societat aquesta nòrdica, no?,
que pot, que és veritat que té aquest caràcter
que pot amagar coses terribles enmig d'això, d'una celebració, no?,
aquesta cosa tan extrema del caràcter nòrdic,
també ens servia molt per explicar el que vol l'autor.
I per alguna cosa l'autor és nòrdic, és danès, dius, bueno, conservem-ho.
Aquesta reflexió que feies, jo ho pensava també dir com a imagina't,
que aquesta celebració, aquest aniversari del patriarca,
de la família, és a celebrar una masia de l'Empordà.
Jo no dic que determinades pràctiques, determinats abusos de poder,
determinades hipocresies no es donin en la nostra societat,
que es donen exactament igual, però el tractament és diferent, no?, segurament.
Jo crec que sí.
Jo crec que, de totes maneres, quan miren la funció,
a vegades ens diuen, oh, però és que es nota molt que no són nòrdics,
vull dir que el que ha sortit és molt més, diríem, més explosiu, més mediterrani.
I diu, sí, clar, és que en el fons, clar, el que no podem evitar és que el director i els actors
i la posta nació de tot és molt més mediterrània, és molt més càlida, diríem, no?
Però la tragèdia que hi ha al darrere, al darrere fons,
el que ens funciona com a subtext és exactament el mateix,
i això sí que és nòrdic,
en el sentit que hi ha un caràcter, bueno, que és conegut entre el món nòrdic, no?,
que la capacitat que tenen per amagar coses potser és més forta que aquí.
Però el problema és el mateix, vull dir, el que està parlant, els abusos de poder,
les relacions de ser-sevisme entre pares i fills,
tot això hi és universal i passa a tot arreu, desgraciadament,
és que no parem de sentir notícies,
és que ara està com de moda parlar-ne i se n'ha de parlar
i se n'ha de fer obvi que els nens a vegades a la seva pròpia casa
tenen problemes gravíssims amb els pares de petits, no?
El que passa és que el brillant d'aquesta funció
és que no ens fa la història d'un nen que està tenint problemes amb els pares, etc.,
sinó que surt 30 anys després amb el que això suposa.
És una cosa que ha quedat soterrada i és molt pitjor quan surt després,
quan aquelles persones han adquirit, diríem, la normalitat,
són adults, tenen les seves vides, que no funcionen, que veus que no van
i dius, i per què no va? I per què aquesta família sembla que està com podrida?
I clar, quan veus el que ha passat és quan apareix el tragèdian.
I allò tan propi de la nostra època, no?
Aquella família que ho té tot per ser feliç, ser perfecte, dius,
aquí hi ha alguna cosa que falla.
I justament en una celebració és quan esclata tot plegat.
Sí, i també amb això els autors són molt intel·ligents,
no agafen una família de classe mitja, sinó de classe alta,
on, com tu dius, ho han tingut tot,
han pogut ser el que han volgut aquells nens i aquells pares,
han tingut tot a l'abast, han pogut viatjar,
han pogut formar-se en les millors universitats.
Però, clar, això no és...
L'educació no passa per aquí.
No es tracta de col·locar una persona en el món
i donar-li els mitjans, sinó d'estimar-la.
Clar, és que anem a l'arrel de sempre, no?
Vull dir, si falla el bàsic,
que és el respecte màxim entre una persona i una altra,
o l'amor, si pot ser...
Si falla això, no hi ha res, no?
I això és el absolutament universal
i inclús, diríem,
el que està inclús al marge de la pròpia trama de l'obra.
Vull dir que si no hi ha amor,
si no hi ha un respecte entre persones,
no funciona res, no?
És una tragèdia,
però això no treu que tinguin determinats punts
d'inflexió, de comèdia,
de relaxar mínimament a l'espectador, no?
Sí, perquè hi ha uns quants personatges
que s'encarreguen d'aquesta relaxació,
personatges més de gaire còmic,
i perquè és una celebració,
no oblidem que estan celebant
l'aniversari, el 60 aniversari del patriarca, no?
I, clar, tota la funció de principi a final
és explicar-nos aquesta festa, no?
El que passa és que, bueno,
la festa és bé troncada per coses,
però hi ha personatges que, clar,
que estan allà com un pop en un garatge,
vull dir que no sabien res de res de res
i que fins a un cert punt
i fins a un cert moment de la funció,
doncs, amb un toc també molt s'espirià,
funcionen com els personatges còmics, no?
Allò és que fem aquí nosaltres, no?
Ens hem ficat, veníem a una festa
i fixa que ens hem trobat, no?
Sí, no, tot al principi és molt...
Tota la funció és molt festiva
i hi ha moments on la gent riu molt,
és molt curiós.
El text està molt ben construït
perquè en moments on hi ha,
per una banda,
està pujant el nivell de dramatisme considerablement,
hi ha personatges que fan molt riure al públic.
i és que la risa funciona molt
com a llevetats, no?
Com a desllurigador de l'atenció.
Està molt bé.
La barreja que fa la funció d'atenció
i de riure està molt bé.
Una tensió que es va construït de mica en mica.
No ho dic per cortesia,
perquè és un fet evident,
és un repartiment extraordinari
en aquesta obra
a actors que tots coneixem
la vostra feina dalt de l'escenari.
Individualment i col·lectivament
és un espectacle rodó, perfecte,
però jo m'imagino, Lluís,
que per un actor fer una obra com aquesta
que té tants matisos
que va construint aquest increixent
o de l'atenció de la...
És un paper d'aquells
per gaudir com a actor, no?
Per passar-s'ho d'allò més bé
i treballar-s'ho molt.
Sí, perquè a més a més
són papers que per una banda
exigeixen molt nivell,
és veritat, vull dir,
de compromís,
d'entendre molt bé
què estàs explicant,
que no és una cosa melodramàtica,
no és una cosa...
és un gravíssim problema
el que estàs explicant,
però per altra banda
he de reconèixer que la funció
està tan ben escrita
i tan ben estructurada
que veus que va sol.
O sigui, és d'aquelles funcions
que quan l'estàs assajant
i comences a passar-la tota
te n'adones
com ben escrita que està.
O sigui, com bé guiada que està
i com et porta,
la història com et va portant
a facilitar-te a explicar-la.
Entens?
Vull dir que...
jo crec que com a peça teatral
és boníssima.
Saps?
Si només hagués estat teatre,
si això hagués començat
com una funció de teatre,
és superevident
que hagués acabat
sent un éxit en el cinema
perquè l'haguessin pescat
tots els productors
per fer-la.
El curiós
és que és el pas invers,
és que comença
com una pel·lícula
i acaba sent teatre,
però acaba sent
molt bon teatre,
molt bon teatre.
És un cas bastant singular,
no?
Des d'aquest punt de vista.
Sí, sí, sí.
Interpretes el paper
de Christian,
és, si no recordo malament,
el fill gran,
el que realment
desferma tota aquella tensió acumulada
a la família,
tots aquells silencis amagats,
no?
Sí, sí, sí.
És el...
diríem la persona
que ve a posar la bomba
per carregar-se la família.
Sí, sí,
és el que té el valor,
el valor a partir d'un fet
que ha passat
i és que la seva germana
fa poc,
doncs,
s'ha suïcidat.
És una cosa
que puc desvetllar
perquè és a dir,
al principi de la funció
no té cap importància.
a partir d'aquest fet
que hi ha hagut un suïcidi
aquí,
és quan aquest noi
diu prou,
s'ha acabat,
vaig a parlar
i vaig a dir coses
i vinc a carregar-me la família.
És molt...
És molt...
Clar,
jo per això et preguntava
coses així,
com una mica allades,
perquè, home,
l'argument tampoc
no l'hem d'explicar,
que és fonamental
perquè l'espectador
vagi entrant
de mica en mica
en aquesta tensió.
En riu tant
dels sopars nadalencs
aquests que tenim
les famílies normals,
no?
Sí, però...
Després d'aquí...
Sí, sí, sí,
però aquella tensió soterradà
que a vegades
hi ha per petites coses.
Imagina't quan al darrere...
Imagina't quan al darrere
hi ha una gran cosa, no?
Quan ja no estem parlant
de problemets
que a vegades ja
ens fan posar de mal humor
i ens fan que un dinar
s'envegi en orris,
imagina't quan al darrere
hi ha realment
un tema molt potent, no?
Una cosa que ha quedat
d'allà amagada
i a més amagada
després de 30 anys, no?
Estem parlant
d'un problema d'infància,
realment.
Clar, i jo ara
sembla que ens repetim molt
en aquest programa
però, clar,
coincideix que la selecció
d'obres de la cartellera catalana
que arriben al Teatre Metropol
són les millors
de la temporada
i realment
mirant una miqueta
el que diu la crítica
i el públic
que les anteriors obres
que s'han representat
al Metropol
aquesta temporada d'hivern
i aquesta festa
en celebració
les crítiques
són totes unànimes
com una obra magnífica
i interpretació extraordinària.
Deueu estar,
escolta, contents, eh?
Home, molt.
El treball recompensat,
però bé.
Sí, a més a més
això s'ha traduït
molta feina també
això s'ha d'estrenar
aquesta funció
va ser estrenada
el mes de juliol
de l'any passat
i encara no hem acabat
la gira
no l'acabem fins al mes d'abril
i de fet
l'acabem
perquè comencem
un projecte nou
el Pirguín
amb el que li estava
ja hi haurà
i molta part
de la companyia
de Festen
està en aquest projecte
vull dir que
es parlava
que l'any que ve
continuaríem fent Festen
vull dir que
ens l'han demanat
molts
i hem demanat
per arreu d'Espanya
també
i a Madrid
el Festival d'Otoño
ja ha funcionat molt
vull dir
realment és un ànim
és una funció
que va a tot arreu
que a tot arreu
es pot dir
que agrada moltíssim
i fer un parèntesi
ara a l'abril
però després
hi ha possibilitats
que la torneu a representar
hi ha possibilitats
no està clar
perquè també
els projectes
de la companyia Romea
arriba un punt
que són difícils
de conjugar
perquè clar
fas noves obres
que també
si funcionen
doncs agafaran més
el protagonisme
però no està descartat
que més endavant
tornés a fer
a representar-se
a fer el temps
de tota manera
ara portem ja com
bueno
no sé
sis o set mesos
fent-ho
i
ja et dic
sí sí ha funcionat molt
està claríssim
que a més a més
canviant inclús
de tipus de públic
la funció
continua
mereixent molt bé
sigui com sigui
aquí a Tarragona
només tenim una oportunitat
que és demà dijous
al Teatre Metropol
jo no me la perdria
ho dic als oients
allò de l'ocell amb mà
fent traducció lliure
del refrany
Lluís Villanueva
moltíssimes gràcies
per atendre la nostra trucada
i enhorabona
a tu i a tota la companya
només faltaria
per aquest èxit
per aquesta autèntica
festa teatral
gràcies