Demà i diumenge a Vilaseca serà l'escenari d'unes jornades de debat del món del foc,
unes jornades en les quals hi participaran diferents especialistes,
diferents representants de colles de diables d'arreu de Catalunya,
diferents representants d'administracions per debatre diferents qüestions relacionades amb el món del foc.
Per parlar una miqueta d'aquestes qüestions, per fer-nos en cinc cèntims
de què es parlarà en aquests dos dies en aquesta població del Tarragonès,
s'anima a l'altra banda del fil telefònic en Pep Enric Martí.
Ell és el president de la Federació de Diables i Dimonis de Catalunya.
Pep Enric, què tal? Bon dia.
Bon dia.
Primer que tot, una pregunta que potser per tu et pot semblar gairebé una obvietat,
però pels que no estem introduïts en la matèria ens ha sobtat bastant.
Quina és la diferència entre un diable i un dimoni?
Cap ni una. La diferència és territorial.
En unes zones de Catalunya s'anomenen dimonis i les altres diables.
On trobaríem aquesta frontera?
A veure, normalment la zona de l'Ebre és on hi ha la frontera.
Todes les caques de l'Ebre i País Valencià i fins i tot de les illes
ho acostumen a anomenar dimonis.
I al camp de Tarragona en amunt, fins a la Catalunya Nord,
acostumen a dir diables.
Déu-n'hi-do. Ja m'he après una cosa.
Això que realment de la llengua és fascinant.
Per això conservem els dos, eh? Diables i dimonis.
Per això conservem les dues denominacions.
No n'hi poseu cap perquè tothom se senti representat.
Exactament.
Escolta'm, crec que és la primera vegada que organitzeu unes jornades d'aquest tipus.
Per què? I per què a Vilaseca?
No, és el segon cop.
Doncs comencem bé, perquè quan es van iniciar?
A veure, les primeres jornades que vam organitzar com a federació,
la nostra federació és molt jove, té cinc anys,
les vam fer l'any 2002,
que les vam centrar exclusivament en temes de seguretat.
Hi ha el desenvolupament del decret del foc i de la llet d'explosius,
perquè consideràvem que era el prioritari, no?
Ordenàvem nosaltres, ordenàvem els ajuntaments,
que tenien molts problemes a l'hora d'interpretar aquest decret,
i nosaltres vam posar les bases perquè tan uns actuants com a ajuntaments,
organitzadors, ho tinguéssim bastant clar, no?
I aquestes segones les hem destinat ja a altres temes, no?
A altres temes que també ens preocupaven bastant.
Ara repassarem aquestes qüestions.
Per què heu escollit Vilaseca com a escenari d'aquestes jornades?
A veure, Vilaseca és una vila que ha sigut molt sensible sempre amb el tema de diabos, no?
I aleshores ens hi trobem molt a gust.
Vilaseca va ser la primera seu, es va realitzar la primera trobada de diabos i demonis dels presos catalans, no?
I és un municipi que és molt sensible, no?, amb temes de diabos.
Per això vam creure que aquí seria un bon lloc.
A part que és bastant el centre, perquè aquestes jornades hi participa gent del país valencià i de les illes, no?
I també representa una mica el centre dels presos catalans, per entendre'ns, no?
Diables. Diferents qüestions que es tracten.
Els diables podem dir el que no diem.
Aquesta és una de les temes que es posaran a la taula.
És el títol d'una taula rodona en què es tractaran sobre els versots.
I s'analitzaran des del punt de vista jurídic, gairebé, amb la presència d'un advocat i també amb la presència d'una llicenciata en filosofia i lletres.
Els versots són, òbviament, un dels aspectes fonamentals dels diables.
En tenen moltíssima cura.
Se n'han de cuidar molt.
Hi ha gent que els espera amb moltíssima ansietat, podríem dir-ho.
Però hi ha qüestions molt delicades, moltes vegades, que el ciutadà de peu no té en compte, però que s'ha d'anar molt en compte amb el que s'escriu, suposo.
No, clar, evidentment.
A veure, els diables, a part de tirar foc, una de les seves grans característiques és parlar, no?
I parlar fent de diables, o sigui, s'utilitzant, no?
És un dels seus papers històrics, no?
Vull dir, tan reflectits en el ball de Sant Miquel, que, diríem, és el punt reina dels versos dels diabos, com aquests que fan per carnaval o que fan, doncs, esporàdicament, no?
Però, evidentment, el diable no pot dir tot allò que vol dir, no?
S'ha de saber cantar la canya.
Ah, exactament. Això és una cosa tan simple que és com, per exemple, quan tu ironitzes sobre un càrrec polític, no?
Pots ironitzar sobre la seva funció, però mai sobre la seva vida personal.
I, una mica, el que fem nosaltres és saber quin límit tenim a l'hora de fer aquests versots, no?
Perquè hi ha moltes vegades que comporten, doncs, alguna denúncia, doncs, per honor, per faltes de l'honor, etcètera, no?
Quin és aquest límit?
Aquest límit és el que tractarem, no? Vull dir, sortirà en aquestes jornades.
Evidentment, mentre sempre critiquem la funció pública, els diables podem ser completament tranquils, no?
Vull dir, el que estem fent és ironitzar i, de més, d'una forma històrica, no?
És una part de les característiques del diable, no? Ser àcid en la seva llengua.
El problema, però, és que moltes vegades quan s'entres ja en atacs personals, més enllà de l'exercici de la funció pública,
sinó sobre algunes persones concretes i, sobretot, la manera com es diu i què es diu, no?
A veure, evidentment, aquí hi ha dues parts. Una, que tu no pots faltar, no t'hi pots posar la vida personal de sèries persones,
i l'altra, també, que hi ha càrrecs polítics, doncs, que també hem d'assumir que el seu càrrec és públic i, per tant, doncs, que està subjecte a la crítica, no?
I, evidentment, els diables, al fer una crítica amb sàtira, doncs, suposo que deu coure més, no?
Perquè és una sàtira simpàtica, no? Que la gent no s'enfada perquè els diables puguin criticar, doncs, depèn què, no?
Ironitzant, però això és una mica per part de tothom, no?
A Tarragona, vaja, els oients també segur que coneixen algunes de les polèmiques que s'han suscitat al llarg dels últims anys
a causa de parlaments satírics dels diables i d'altres entitats del seguicí popular, o sigui que, més o menys, ja deuen saber per on va la història.
Aquesta qüestió sobre els borsots és un dels temes dels quals es parlaran demà, demà a la tarda, demà també es parlaran de diferents qüestions,
i diumenge, si no vaig errat, Pep Enric, la principal qüestió, el tema sobre el qual, doncs, voltaran les dues conferències, van relacionades amb la seguretat i els nens.
Sí, a veure, en aquestes jornades hem volgut donar una especial atenció al que fa reprens de les col·les infantils.
Les col·les infantils, per nosaltres, són el nostre relleu, és el nostre futur com a element festiu, no?
De la mateixa manera que hem heredat dels nostres pares i dels nostres avis, tenim també nosaltres la necessitat de transmetre a les noves generacions la nostra tradició.
Quin problema tenim? Doncs que realment no ho contempla ningú, l'existència de col·les infantils,
manipulació amb materials criotècnics, no? Ens trobem aquí amb un buit legal molt important.
Per un cantó tenim part de les competències, que són del Ministeri d'Indústria,
i per una part que són de la Generalitat, ja que té les competències d'exclusió en cultura.
I nosaltres ens trobem una mica en terra de ningú, no?
Uns diuen que no et poden regular perquè és competència de l'altre, i l'altre, doncs, el mateix, no?
I el que sí que farem és assentar unes bases per a una futura regulació de les països infantils.
En qualsevol cas, suposo que moltes vegades, quan aneu per diferents pobles, per diferents localitats dels països catalans,
doncs, sempre hi ha sentiment contra la posada zona de mirar aquests nens que bé que ho fan, que m'acusia de tot plegat,
i els altres que us deuen dir qualsevol cosa perquè els diables deixen que nens petits manipulin material pirotècnic.
És difícil, suposo, en diferents ocasions, poder explicar-ho tot a tothom i que tothom ho entengui.
Evidentment, això és una mica de pedagogia, no? Per la nostra part.
El que sí que podem dir és que en aquests últims 25 anys,
entre la cinquantena de coges infantils,
no s'ha registrat mai cap accident personal de cap nen, no?
Que aquesta és la major força que tenim nosaltres per dir
no, no, és que aquests nens estan completament segurs en l'activitat que estan fent, no?
Perquè l'accident durant 25 anys ha sigut zero, no?
Això és un exercici de pedagogia que hem de fer, no?
També tenim aquest estigma amb els diables grans, no?
Que tothom se pensa que els diables cremen i fan mal i hi ha molts accidents i no és cert, no?
Vull dir, actualment tenim una xifra de sinestralitat del 0,06%.
Vull dir que les companyies d'assegurança la consideren de baixíssim risc, no?
El problema és que es tracta d'activitats molt aparatoses.
Quan hi ha algun petit accident, doncs són, clar, en actes públics,
ho pot veure més o menys gent,
i això provoca una certa alarma social, moltes vegades injustificada.
Exacte. A veure, els diables utilitzem escrupolosament materials de classe 3,
que són materials fisiotècnics que podria utilitzar qualsevol persona major de 18 anys.
Vull dir, no utilitzem res que no pugui utilitzar una persona normal i corrent,
que pugui anar a una botiga i utilitzar-la, no?
A vegades es pensen que els diables tirem un foc que és extraordinari
i realment tenim les limitacions que té qualsevol persona que tingui 18 anys, no?
Els nens quin tipus de material disparen?
A veure, els nens... A veure, nosaltres amb els fabricants
tenim unes carreties que es diuen carreties infantils,
que són, doncs, igual que les grans, però més reduïdes, no?
I el que reduïm és el trofinal,
que és realment el que fa pujar de categoria, no?
El material priotècnic.
Realment tiren carreties exclusivament, no?
Però, evidentment, ho fan en unes circumstàncies,
ho fan amb uns mitjans de protecció adequats,
ho fan amb la supervisió d'un adult, etcètera, etcètera, no?
Vull dir que no...
Que nosaltres, en aquests moments,
tenim les colles infantils totalment, completament segures, no?
En qualsevol cas, els primers interessats
en què tot es desenvolupi de manera segura
són els mateixos interessats,
sou vosaltres, sou els representants
de les colles de diables i d'imonis,
per tant, és important, doncs,
que s'organitzin aquest tipus de trobades
per acabar de pamar
i d'afinar diferents qüestions d'aquest tipus.
Ja, per acabar, quantes colles de diables,
quanta gent fa de diable i d'imoni a Catalunya
als països catalans?
Els països catalans tenim unes 300 colles de diables,
actualment, no?
Principalment són al Principat, no?
I, en menys mesura, doncs, al País Bansià i a les Illes, no?
I una colla a la Catalunya Nord tenim.
Estem parlant d'unes 12.000 diables.
És, per tant, un dels col·lectius
de cultura popular
típicament catalana,
típicament nostre,
que més gent agrupa, podríem dir, no?
A veure, som dels més antics
i que està més viu, no, avui?
Vull dir, sí, sí, actualment,
12.000 persones que fan de diables
són moltes persones, no?
I tenim agrupacions per gairebé
totes les comarques.
Molta pòlvora, moltes carretilles per cremar.
Molta carretilla per cremar, sí.
Pep Enric Martí,
president de la Federació de Diables i Dimonis de Catalunya.
Felicitats per la iniciativa.
Esperem que aquestes jornades, aquest cap de setmana,
siguin tot un èxit.
I, vaja, esperem que aquestes qüestions legals
acabin de solucionar-vos
perquè tots, ciutadans, diables, nens diables,
tothom i administració,
quedi més tranquil·la.
D'acord.
A reveure, molt bon dia.
Molt bé, gràcies.
Adéu.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.