Continua la temporada de primavera al Teatre Metropol de Tarragona.
Demà, dijous i divendres, hi ha una cita
que realment ha despertat moltíssim interès
entre el públic tarragoní.
És normal, d'altra banda,
però, de fet, és que les entrades, ja des del primer dia,
que es van posar a la venda, Déu n'hi do,
al ritme que han portat.
Es tracta d'aquest 15, d'aquesta, diguem-ne, antologia,
ja podríem dir-ho així,
de la feina feta per la companyia T de Teatre.
Una de les integrants, la Marta Pérez,
la tenim a l'altre costat del fil telefón
i estem encantats de saludar-la.
Marta, molt bon dia.
Hola, bon dia, què tal?
Bé, trobareu, arribareu, veureu pancartes
pels carrers de la gent de Tarragona,
donant-vos la benvinguda.
Home, això sí.
Oh, escolta, eh, com tindreu el teatre, eh?
Com tindreu el teatre?
Però ja esteu acostumades a triomfar d'aquesta manera, no?
Bueno, home, però sempre va fer il·lusió, eh?
Que no pari mai, aquesta tendència, sobretot.
A veure, l'espectacle que ens presenteu demà
és un espectacle molt particular,
perquè té un component, diguem-ne,
de record propi, de record del públic,
perquè teniu un públic molt fidel.
Des del primer espectacle,
sempre que heu tret el segon i el tercer,
s'han afegit noves persones,
però teniu el públic aquell de sempre.
Té un component bonic, no?, especial,
és d'aniversari de Bufa Espèlmes.
Sí, la veritat és que sí,
tu ho has dit, és de Bufa Espèlmes.
Per nosaltres ha estat un plaer poder-lo fer,
i ens ha divertit molt, la veritat,
recuperar textes dels primers espectacles,
que, bueno, que els heu fet moltes vegades,
però quan fa un temps que no els fas i els tornes a recuperar,
doncs són com nous i et tornes a fer molta il·lusió,
no?, poder-los fer una altra vegada.
Sí, sí.
I jo crec que a nosaltres ens fa molta il·lusió fer-lo,
ens ho passem molt bé,
i com tu has dit,
penso que també és una mica un homenatge
a tota la gent que ens ha seguit fins ara,
i per altra banda també és un bon moment,
perquè la gent que no ens ha conegut encara,
i potser ens coneixen més per televisió,
doncs ens puguin conèixer,
puguin veure una mica quina és la nostra trajectòria
durant aquests 15 anys, no?
I per això penso que és un espectacle important, no?,
per nosaltres.
Els aniversaris, com dèiem,
té un component nostàlgic en el sentit de recordar-te'n recordes.
El primer espectacle, els contes misògins,
curiosament els el va dirigir una persona molt vinculada
a aquestes terres, com és el Pere Sacristà.
Sí, el Pere Sacristà, exacte.
Recordes com va...
Perquè acabàveu de sortir de l'Institut del Teatre en aquell moment.
Acabàveu de sortir de l'Institut,
i ell va trobar aquest text
i va veure que seria una bona cosa de muntar, no?
I nosaltres, doncs, que estàvem sense feina
i amb ganes de treballar
i de no esperar que ens truquessin per telèfon,
per veure què fèiem,
doncs va ser una bona manera de posar-nos a treballar
i presentar-lo, no?
I aquí va començar tot, no?,
amb aquest gran text de la Patricia Hashmi.
Heu mirat moltes fotografies d'espectacles anteriors?
Sí, sí.
I què tal?
Bé, no?
Sí, home.
Déu-n'hi do.
Sí, sí, sí.
El tango deia 20 anys no és nada, però 15 tampoc.
No, estem molt bé.
I tant, i tant.
Diem que estem més bé ara i tot.
Sí, no?
Jo crec que sí, que el pas del temps...
A l'adolescència teatral.
Escolta una cosa, de totes maneres,
això del pas del temps sí que permet veure
l'evolució de la pròpia companyia,
però hi ha una constant en els vostres espectacles,
que és aquesta mirada irònica
a tot allò que us embota,
des del món de les criatures,
dels homes, de la vida moderna,
que són els diferents ítems que tenen els espectacles posteriors.
Sí, sí, sí.
Tens raó, vull dir,
tot i que la companyia ha anat evolucionant
i això és inevitable, no?
Perquè cadascuna també com a persona
hem anat evolucionant
i això es percep en els espectacles.
Tot i així, m'entén d'aquestes constants, no?
I que són, de fet, els temes que a nosaltres ens agrada tocar
i com ens agrada tocar-los, no?
Que és en sentit de l'humor
i en una mica, doncs, d'ironia, no?
I agafar situacions que són comuns, universals,
però portades al màxim, no?
Perquè tinguin sentit de l'humor.
I en aquest sentit, sí que la línia està la mateixa
i jo penso que és la nostra línia, no?
També seria una mica estrany
ser una cosa molt diametralment oposada,
encara que si algun dia ens vingués de gust fer-la,
no ens tanquem mai les portes, no?
A poder provar coses.
Així com cada espectacle introduïm petits canvis
per anar evolucionant, no?
Doncs, sí, jo penso que això és una constant
que no crec que perdem.
Clar, quan parlàvem d'aquest públic fidel,
segur que tindreu espectadors i espectadores al teatre
que us van veure des del primer espectacle.
Sí.
Seria difícil que us contemplés
si no us veiessin un espectacle de tall més dramàtic, no?
No ho sé.
Costaria una miqueta, potser.
Jo penso que seria difícil.
Seria complicat.
Tot i que a vegades en tenim ganes, eh, de fer una cosa...
És el que t'han de dir.
Per vosaltres teniu ganes de canviar una miqueta aquest registre,
sempre, doncs...
A mi em agrada molt l'humor, eh?
Irònic.
No, no, ja es nota.
Ja es nota.
Sí, sí.
Jo crec que a vegades ens vindria de gust una cosa,
però jo crec que seria com un parèntesi, en tot cas,
per després continuar una línia, no?
O que si féssim, per exemple,
clar, sí, també ho passaríem pel nostre sedar.
Saps?
No hi donaríem la nostra visió, per tipus.
No hi ha dubte, sí.
Això serà més possible.
Fer un tipus d'història, potser més, un text més dramàtic,
però passat pel sedar és nostre, no?
Aquell puntet, no?
Sí.
Sempre de...
De totes maneres, heu treballat moltíssim,
perquè només s'aconsegueix treballar amb ti molt,
fer un bon espectacle, no hi ha dubte.
Amb la perspectiva de 15 anys,
jo m'imagino que penseu que no us ha anat gens malament, no?
No.
Home, no podem dir...
Esteu contentes, d'aquests 15 anys.
No ens podem queixar de res.
Hem fet quatre espectacles que han fascinat moltíssim.
O sigui, que els hem pogut explotar molt.
Això és molt important per nosaltres.
Hem girat per tot Catalunya, per Espanya i per fora d'Espanya.
i després hem pogut fer a la televisió també un producte
que era bastant adequat al nostre registre.
Vull dir que no ens podem queixar.
Portem cinc temporades a gelac.
No ens podem queixar gens.
Cinc temporades?
Cinc temporades.
I tinc entès, Marta, que hi ha molts capítols enregistrats, no?
Que ara...
Sí, estan acabant de metre els capítols.
Els que ja estaven enregistrats pels 2006.
Hi haurà continuïtat o encara és molt prematur parlar-ne?
És molt prematur, sincerament.
No en tenim ni idea.
En gaudirem dels que teniu ja fets, eh?
Sí.
És una cita dels diumenges ineludible.
Parlem del 15.
Quin heu agafat fragments de cadascun dels espectacles anteriors?
Surten tots?
15 surten tots els espectacles.
Llavors, 15 consten...
15 sketches, ho hem fet així una mica tot rodonet, no?
I és una trajectòria com a la inversa, no?
Comencem pel mes per l'últim i anem tirant enrere, fins arribar als petits contes missògens.
Sí, passem per això no és vida, per criatures, per homes i acabem amb els contes missògens.
Hi ha com el guinyo final, no?
Però més nostàlgic i més sentimental.
El vestuari i tota la parafernalia aprofiteu la mateixa?
O heu hagut de fer coses noves?
El parafernalia, sí, el vestuari.
El vestuari no, hem fet una cosa més comú, tot i que respectem els elements de cada un dels espectacles.
I ha estat molt complicat triar aquest sí que el faig, aquest no, perquè clar, dius...
Mira, hi ha alguns que no, que estàvem totes d'acord i que eren allò...
Bocs pobles que s'havien de fer, no?
Hi ha alguns que eren ineludibles, fer el ramon dels homes o, dius, els meus fills també de criatures.
I d'altres, doncs, que s'han hagut de sacrificar en prou de l'espectacle.
Que això fa molta pena, però que l'esquetx per si sol és molt bo, però que allà on anava col·locat,
doncs, feia que, clar, la cosa no rotllés o no corrés tan fina, no?
I llavors, doncs, alguns s'ha hagut de sacrificar amb gran pena nostra, però és així, no?
Bé, sempre quan feu el 20è aniversari es pot fer l'espectacle a 20 i tornar a posar en escena, no?
Home, sí, sempre ho podem fer.
Això sempre ho teniu al rebost, escolta, eh?
Que això sempre ho teniu al rebost, és vostre, no?
Sí, però.
Els vostres muntatges, tot i que aquest és un espectacle...
Els 20 anys no els vam celebrar massa i vam dir, els 15 fem-ho, perquè, escolta...
Però aquest és un espectacle concebut com a nou, amb la direcció de...
I a més a més, hi ha elements nous, que són sorpreses, que són els lligams.
O sigui, hi ha com un lligam que et porta d'un espectacle a l'altre.
I aquests lligams són nous.
O sigui que, a més a més, hi ha elements nous, que per donar més emoció, no?
No direm res més, que vagin al teatre, perquè, clar, aniran molts que ja han vist els espectacles,
però que no els veuran exactament igual.
I per a aquelles generacions més noves, Marta, que s'esperen veure les noies del jet lag a l'escenari,
i que els hi diries.
Home, els hi diries que ja no tenim massa veure.
Ahà.
Per això t'ho dic.
És molt dolent, però jo penso que és molt bo, perquè...
Ja portem uns quants palos, i vista l'experiència de la gent que ens ve a veure,
gent que no ens havien conegut abans, gent jove, sobretot,
han sortit entusiasmats.
Els hi agraden molt.
Però és evident que no és el mateix, ni veuran els mateixos personatges que a la tele.
som una altra cosa.
I fem una altra cosa, però, bueno, que també està molt bé, no?
Clar, la força de la televisió és evident, no la descobrim ara,
però jo no sé si us costa molt, fins i tot a nivell personal,
deslligar-vos amb aquell estereotip, no?, que és un jet lag.
Aviam, aquesta gustesa, en el teu cas, no?, amb aquest caràcter i aquesta cosa.
Sembla que...
Jo tinc algun personatge amb caràcter, també, a la funció.
Jo penso que els fa més gràcia perquè el reconeixen.
Esperen identificar-te, no?, amb aquest estereotip de...
de la televisió.
Sí, sí, és inevitable, però, bueno.
Molt bé, Marta Pérez, que dir-te que...
També té coses bones, eh?, no podem negar.
Oh, i tant, això no hi ha dubte.
Marta, enhorabona a totes.
Teniu projectes de teatre després de 15?
Sí, sí.
En la línia habitual de sempre, no?
Sí, bé, perquè sí, no sabem res,
perquè encara només sabem que ens posem en un nou espectacle,
de seguida que acabem els 15, que durarà...
el que durarà aquest any.
fem primer gira, després estem operant a partir del setembre,
i llavors ja de cara a l'any nou ens posem un espectacle.
Em penso que t'estem perdent.
Sí?
Sí, ai, et perdíem un moment.
És que això del mòbil ja saps tu.
Sí, sí, va fatal.
Bé, de moment esperarem gaudir-ne moltíssim demà dijous i divendres
al Teatre Metropòlia, aquest nou espectacle,
doncs veure'l també aquí al Teatre Tarragoní.
Marta, enhorabona de veritat a les 15,
pels 15 anys a totes les dones de la companyia.
Bona sort.
Adéu-siau.
Vinga, vinga.
Adéu-siau, bon dia.
Adéu-siau, bon dia.
Adéu-siau.
Adéu-siau.