Ara són dos quarts d'una del migdia, tres minuts i mig.
Seguim amb tots vostès des del matí de Tarragona Ràdio
i és un moment molt especial per a nosaltres
perquè afortunadament cada any, hores prèvies a la representació del poema de Nadal,
podem conversar amb algunes de les persones que estan directament implicades.
A veure, qui pot estar molt i molt implicat?
Doncs l'Esteve Polls, naturalment.
Esteve, bon dia.
Benvingut. Un plaer, com cada any.
Un mica d'arbre.
I ara, cap problema, a més, sempre tenim la Renfe, per dir-ho, oi que sí?
Ves que és ben cert que...
Cap problema, ens acompanya l'Esteve Polls,
que dirigirà una vegada més aquest poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra.
Ens acompanya Montserrat Salvador, bon dia, Montserrat.
Hola, bon dia.
Enguany estarà en qualitat d'espectadora.
Sí, ho podré veure, enguany, perquè no he pogut participar.
No sé com ho portaràs, això, de veure-ho.
No sortiràs d'espontània.
No, saps què em passa? Que jo soc molt bona espectadora.
Ah, bé.
Quan no treballo amb una obra, m'encanta veure-ho.
I aleshores, ja no penso que podria estar ficada allà,
sinó que estic veient una cosa preciosa, que estic segura que ho serà.
I aleshores, molt contenta de poder-ho veure.
I, de tota manera, estic aquí a Tarragona, també, avui, amb tots vosaltres.
La Montserrat, en uns moments, ens explicarà, dèiem, què és el que està passant que bé, va i bé,
perquè està treballant fora, però volem saludar l'Alexandra Palomo.
Àlex, molt bon dia.
Bon dia, molt bon dia.
Benvinguda. Serà el teu primer poema de Nadal?
Sí, serà el meu primer poema de Nadal.
Déu n'hi do, no?
Estic encantadíssima.
Sí.
El coneixies, el text, clar, com...
Sí, me'l vaig llegir, però no vaig tenir la sort de veure poema de Nadal l'any passat,
que ja ens vam quedar fora.
No vam poder entrar i, per tant, no, tampoc no he vist...
He vist, he viscut el que estic vivint ara i és una meravella.
I amb la Montserrat no hauràs parlat, segur, del poema de Nadal,
d'aquesta representació d'aquesta nit.
Sí, sí, se t'han parlat ara.
Bueno, ara parlàvem del fred, eh?
Ara parlàvem del fred que fa a la catedral.
Sí, sí, sí, la viseta d'Aida i la caleta.
I la Montserrat ja anava...
És tan tradicional com el poema.
Com el poema, clar.
Jo un any el vaig fer amb un abric, amb un abric, abric, abric,
el vaig fer un any amb l'abric, perquè jo soc molt...
L'any que ho feies amb l'Enric Major, podria ser, que estava la Maria del Mar Bonet,
que jo ho recordo, que feia un fred a la catedral i va sortir efectivament amb l'abric.
I portava un abric que em va quedar amb l'abric que portava al carrer.
Jo ho recordo perfectament perquè, clar, però forma part, com diu l'Esteva.
No es podria fer un poema de Nadal concebut d'aquesta manera, sense el fred,
i que no fos a la catedral de Tarragona.
No, i no necessàriament has d'anar a la catedral de nit.
Vestida de nit.
A veure, Esteva, en guanyes diferent, com cada any?
Jo no sé com ho t'ho planteixes cada any per canviar-ho, per modificar-ho
i que sempre sigui el mateix esperit, el mateix missatge, la mateixa emoció, però amb una forma...
Saps què passa? Que aquest poema me'l conec quasi com aquell que diu des del dia que vaig néixer, per dir així.
De molt petit, ja a casa meva, el meu pare, ja per Nadal, sempre em deixava anar algun tros o altre de vers.
I me'n va quedar, i és un poema degut també a la coneixença que jo vaig fer personal amb l'autor,
que vam estar bastants anys...
De fet, em vau tenir un vincle que va més enllà de la part artística, éreu amics, no?
Sí, éreu amics, jo hi vaig estrenar diverses obres, de les últimes, evidentment, que ell va fer, en el Romer.
En fi, aleshores, què passa? Que aquest poema se'm va ficar molt endintre.
i sempre vaig tenir la idea de veure si ho podia dramatitzar, perquè com a bon autor dramàtic, autor teatral que calça garrera,
tu vas llegint el text i et vas donar en compte que això es dialoga quasi per si sol.
És un missatge que ell vol que ens ho passem l'un a l'altre i traslladar-lo a un públic.
No és solament per llegir-lo, és per llegir-lo, per assimilar-lo, comentar-lo i dir-lo.
Aleshores, bueno, aquest va ser el principi del poema, vaig començar a fer-lo, vam començar a fer-lo amb una companyia,
estic parlant de fa 50 anys només, o sigui, estic parlant de l'any 56,
i a partir de les hores...
Sí, de l'any 56 de l'altre segle, és clar.
I, o s'agarra aquella nit i es va fer un tipus de plural, era la primera vegada que el sentia interpretat.
I durant tots aquests anys, d'una manera més o menys continuada, o més o menys seguida, ho he anat fent.
Però aquests últims quatre anys és com una altra etapa, no, Esteve?
Sí, és una altra etapa, sí.
És diferent.
És diríem de dir, bueno, ara faré més el que em sembli, si puc faré el que em sembli.
I, bueno, i cada any hem fet això, hem fet un poema diferent, amb actors...
No hi ha hagut cap any que els actors siguin els mateixos en absolut, fora d'ella.
Bueno, la Montserrat.
Fora d'ella.
Enguany serà l'excepció.
Enguany serà l'excepció.
Aquest any és l'any que no ho fa.
Però, bueno, això i una versió, fins a un cert punt, acompanyada de música o subrenerada per la música,
cada any també dintre d'unes coordenades musicals diferents.
Aquest any, per exemple, fem el gran...
Sí, sí, avui hi ha un canvi important, eh?
Sí, avui hi ha un canvi important amb aquesta vinguda del conjunt Cono Sur,
que és música andina totalment, música dels països andins.
El d'Avalos.
El mestre d'Avalos, que ja va estar aquí quan vam fer l'any que va venir la Maria del Mar Bonet.
Amb el cant de la Sibila, també, que ho recordo, es va fer un fragment magnífic.
Sí, sí.
Bé, i aleshores, amb tot això hem fet un melange, que em sembla que pot quedar bonic i sobretot pot ser insòlit.
Mai una mica deu anar també en aquesta línia de la diversitat, que estem tots disquent, no?
Sí, evidentment, bé, això també es podria agafar per tenda.
Bé, doncs ja que tenim aquest problema o aquesta mena d'allau que ens ha vingut, doncs aprofitem-ho.
No és ben bé això.
Potser sí que es pensa una miqueta...
Però reflecteix aquesta realitat nova, no?
Sí, que reflecteix aquesta realitat nova.
Però no és ni molt menys dir, ah, ara que hi ha l'assunto de la immigració, aprofitem-ho.
No, no, no es mira des d'aquest punt de vista.
De fet...
De fet, fa dos anys, quan va entrar el mestre Tàbalos a tocar la guitarra, ja ho volíem fer.
O sigui, quan l'any de la Maria del Mar Bonet es va complicar tot una mica, la Maria del Mar tenia unes dates que no podia deixar de fer, les d'altres recitals.
La cosa no va lligar.
Si no, fa dos anys ja s'hauria fet amb aquesta intervenció.
De totes maneres, Esteve, si algú alguna vegada ha apostat per la diversitat, per allò anomenat del mestissatge o la multiculturalitat, ha estat el món artístic.
Des de la música, des del teatre, per tant, dins d'aquest camp no és cap novetat, sinó tot el contrari, no?
És aquella voluntat de sempre sumar-te-la, no?
Exacte, exacte.
A tot plegat.
Àlex, a veure, explica'ns una miqueta quin és el paper que assumeixes dins d'aquest poema de Nadal, que comparteixes.
Corregiu-me si m'equivoco, que seria imperdonable.
Amb la Sílvia Vilarrassa, la Mariona Ribes, el Miquel Citjà, el Fermí Casador, jo crec que en falta algú.
Gal Soler.
El Gal Soler, efectivament.
I la Sílvia Vilarrassa ja ho has dit, no?
Sí, exacte.
No vull deixar-me...
Són sis actors.
Exacte.
Quin és el paper que assumeixes?
Com ha anat aquesta preparació?
Com t'has trobat amb aquests textos?
Bé, mira, és que només de pensar-ho ja se'n poden...
Ja t'esborrones, eh?
Sí, sí.
Molt bé, m'he sentit molt a gust.
No tinc cap paper en concret, som sis veus en una veu.
que és el que intentem fer.
La idea és aquesta.
Saps que aquest cop deia l'Esteve que és com més dialogat, no hi ha tant de monòleg dins del poema.
És més picat, que diríem en un terme així.
Sí, tots tenim el mateix protagonisme.
Som sis persones en una.
I tots ens necessitem, tots depenem l'un de l'altre.
L'escoltes és molt important.
Són sis anònims que es volen...
Perdona, que dins de l'altre...
Sí, sí, no, no, digues afegeix.
Que es volen convèncer d'un que ja estan convençut.
Clar, clar, clar, clar.
És aquesta i el que...
I fer entrar això, no?
El que en aquells moments estem sentint.
I a nivell personal,
bueno, jo reconec que encara estic cantant el poema de Nadal.
Encara entenent entre cometes.
O sigui, l'entenc, sé el que estic dient,
però encara l'hi estic trobant coses.
I cada cop que ho fem entenem coses diferents, no?
I és aquesta màgia, no?
Que té també...
Traspassa les creències, les religioses, vull dir,
és absolutament universal.
Perquè el que toca són les emocions, no?
Sí, toca les emocions i puntó.
Jo crec que és aquesta la frase.
I jo reconec que fa molts anys que no he vist
que no tinc l'esperit d'aquest nadalent
que m'ha fet sentir el poema de Nadal.
Perquè he passat bastant jo del Nadal fa anys.
Bé, des de que tinc nebudets...
Ja la cosa, no?
Fanya Canalla.
Sí, però no...
No, però tot i així és cert, eh?
Que per renovar no tant les creences
que són absolutament íntimes o personals,
però per renovar aquest sentiment més humanitari,
fer una passadeta pel poema de Nadal cada any,
sembla que recicla, eh?
Això que anem deixant pel camí.
Sí, sí, posa les piles.
Al públic, hem vist gent plorar.
No, no, no, ja dic jo que sí.
Toca el cor d'una manera...
I amb la música afegida encara més.
És la música, és l'ambient,
és el ressò del propi temple, no?
Que fa que les veus es multipliquin.
És magnífic.
La cosa és que, la cosa és que el, diríem-ne,
la base en què el s'agarra,
i això ho puc dir perquè en converses que vaig tenir amb ell,
ell el que està buscant aquí és,
o sigui, ell està intentant fer una mena de diatriba,
per dir-ho així,
contra el materialisme exacerbat que ja s'està vivint en aquell moment.
Doncs imagina que ara sí tindria feina.
Contra aquest món que ha anat venint,
i que desgraciadament ha anat venint,
i contra això ell només troba una solució.
Ens dona una solució.
Tornem a la infància,
tornem a ser petits,
tornem a veure,
a mirar el pessebre a casa,
no per la cosa religiosa,
sinó simplement perquè ens fa...
Per la puresa.
Perquè per la puresa,
diu, no hi ha altra solució,
en el resum d'un poema,
ell diu molt clar que no hi ha altra solució,
que tornar mentalment a la infància.
L'objectiu no és terapèutic,
però els asseguro que actua,
com una teràpia en contra d'aquest materialisme que dieu.
Esteve, com s'estructura,
en guany?
Explica'ns una miqueta només,
perquè ja que la gent vagi a veure-ho.
L'espectaculament sí.
Sí, exacte,
quins són els diferents...
Bé, comença això amb una immersió,
per dir-ho així,
dintre de la música andina,
en el que el Cono Sur,
aquest grup que és molt...
Vaja, bastant conegut arreu d'Europa,
concretament,
que canten Nadales del seu país.
Les canten amb els seus idiomes.
Aleshores, això d'una manera o altra,
jo crec que en el públic ens donarà una...
Aquella força més que tenen.
amb aquells instruments...
Jo, per exemple...
Amb instruments autògics, també.
Nosaltres, que ja ho hem sentit...
Ara la Mons i l'Àlix feien el gest com que s'esborronaven.
Sentir el cant dels ocells tocat per la quena
i la flauta de pa
i un fons de timbal que va marcant el ritme
fa posar els cabells de punta.
No, no, no, no, no, no.
No hi ha bocats.
No, no, no, no.
I més a més, clar,
aquest és el començament.
I això és una primera part que ens dura una trentena de minuts
i que està dedicada a l'única...
i, doncs, veurem aquí Nadal a Paraguai,
Nadal a Argentina, Nadal a Peruana,
Nadal a...
Són sis, sis o set, em sembla.
Després aquí ens dona una mica de descans
però al mateix temps ens relaxa
l'entrada del mestre Tàbalos
tocant a la guitarra amb solo de guitarra,
per exemple, el Binoni,
per exemple, el Pare Soler,
tres peces d'aquesta categoria
i a darrere d'això entra, diríem, el clu de la història
que és l'entrada dels actors
que, com sempre, la idea bàsica és
un grup de gent que surt de sopar,
que surt de casa seva,
que surt de passar la vella de Nadal,
uns amics que surten al carrer
i tot de cop senten
que hi ha alguna cosa estranya que està a l'aire
que comença amb el vers aquell aire d'aquesta nit,
quina sentida de rosa hi ha en l'aire gelat,
que es posa sobre un pols esfereït.
Això d'entrada ja et diu
què està passant aquí, eh?
Aleshores, aquesta gent
que senten aquest aire,
que senten aquesta mena de cosa
que els està frapant,
comencen a dialogar sobre aquest fet.
I ja en el primer cant,
que és el cant de l'estrella,
els hi apareix una estrella
amb la que no comptaven
i aleshores comencen a dir
aquí passen coses rares,
quan surt una estrella per les bones
aquí alguna cosa rara està passant.
i aleshores és quan diuen
calla, potser si tornéssim,
el que hauríem de fer és,
ja ho sabem que no hi és,
però creure que hi és,
i el que hauríem de fer és,
us en recordeu quan érem petits
i miràvem el pessebre?
Ara el mirem des de dalt,
perquè som alts i grans.
Doncs fem una cosa,
fem-se petits
i mirem-ho darrant del pessebre
i veurem la muntanya nevada
i veurem els vents,
i veurem allò,
i veurem això.
Aquest és el primer cant,
que entre ells es van passant.
El segon cant,
que és el del Rabadar,
aquí hi ha una de les coses
més crues i més dures
que va escriure el Sagarra
en el seu temps,
que és transformar-nos
la figureta del Rabadar,
aquell nen que diu,
a Belén me'n vull anar,
vols venir-te a Rabadar,
vull esmorzar,
amb l'egoisme o la duresa
o el materialisme
de l'home d'avui en dia.
Resulta que el Rabadar
no és aquest nen,
el Rabadar és l'amo,
és el poder,
és el diner,
és el que...
Qui mana.
Qui mana.
Això també s'ho comenten entre ells,
clar,
el refugi torna a ser
quan érem petits,
que teníem aquells Rabadar
i ara ja no,
i encara que mirem
un costat o altre
sempre trobarem
el rabadar girat d'esquena,
de tot això.
Tercer cant,
el camí,
per lograr acostar-se
en un estatus
més de bona gent,
més de persones,
només hi ha un camí,
el camí que porta Belén
i se'ls descobreix un camí
i no saben quin és
i han de trobar-lo.
Aquest és el tercer cant
fins que troben el camí
que els porta al portal.
I aquí la gran alegria
de veure que encara tenim per consol
la galta rosada
del noi que somnia
i el ritme d'aquesta cançó.
Encara hi ha esperança.
I aquí es crea
el noi de la mare
amb aquells versos
que són increïbles
quan diu
quin llavi de dona seria
i en quin lloc de muntanya
o del pla
aquesta tonada floria.
Quina fou
la primera que es trobar,
la blanca melodia,
com una ureneta
caçada amb la mà
sense escarparia.
Està dient
una dona del meu país
ja,
aquí ho hi surt.
Evidentment,
el cana el país.
Això és el...
i al final,
doncs,
està ple de significats.
que està ple de significats.
O viuen que ens demana
un final.
I al final que surt l'Esteve.
Exacte.
Fa el passadís central
de la catedral.
I la gent plora
i surt l'Esteve.
Jo no ho vull.
Però la gent plora
i tothom m'aplodeuix l'Esteve
perquè,
Déu-n'hi-do.
molt divertida
d'un tècnic
quan ho vam gravar
per televisió
hi havia,
bueno,
un tècnic
que era el realitzador
que va veure l'assaig,
es va veure tot,
tal i qual,
i surt l'Esteve
i recita.
I em diu,
escolteu,
vosaltres us en podeu anar a dormir
que ja ha sortit l'Esteve
i ja no cal res més.
Ens vàrem sentir molt malament.
Això fa molta gràcia
i és molt gratificant,
però de veritat que no...
Oh, però Esteve és el que hi ha, eh?
I que no hi hagi anat mai
és el que veurà en aquesta nit.
I tant,
només faltaria.
Ja t'he explicat la història del poer.
I lògicament,
perdona Esteve,
hi ha darrere els músics,
els altors i les actrius,
però ha d'haver-hi algú que digui
això s'ha de fer cada any.
Sí.
I clar,
si no hi ha ningú que digui
això s'ha de fer cada any,
malament aniríem
per poder-ho perpetuar, no?
Sí, sí.
Aquí a Tarragona ho han rebut
de meravella.
S'omple la catedral.
Sí, sí, cada any.
I havíem d'acord
que per a nens,
per a persones més jovenetes
hi ha determinats moments,
no sé,
dic jo,
musicals o no musicals,
que potser podries dir
que es fa una miqueta més llarg.
Jo recomanaria
que portessin els nens
a veure el poema.
Sí, oi tant.
Els porten moltes bellades,
eh?
Perquè realment al començament
diuen,
ai, ja sabem com és la canalla,
no?
Quan porten l'estoneta,
la música,
i després comencen a sentir els versos,
que alguns fragments familiarment
potser l'han sentit a l'escola...
O a casa.
O a casa.
Encara hi ha moltes cases.
Entren d'una manera
que també, doncs,
és la manera de perpetuar,
en el millor sentit de la paraula,
aquesta tradició, no?
És recomanable portar-nos.
Hi ha molts,
però alguns s'hi veuen.
Sí, sí,
els que...
Ho dic perquè a vegades diuen,
no, però això és un espectacle
que pot anar a la canalla i tant,
que poden anar-hi.
Vull dir, no s'avorriran?
No s'avorriran.
No.
Ni de bon tros.
No, hi ha música,
hi ha...
I més a més,
no és tan, tampoc,
tan extens en...
En temps.
En temps,
com perquè els nanos
tinguin temps.
Clar, no, no, no,
no es cansen.
De cansar-se.
Deies si mai havies explicat
com va sorgir
el poema de Nadal.
Ens comentaves abans.
Bueno, com va sorgir...
Aquest poema
el va escriure
el Cegarra cap allà.
Penso que era l'any 18 o 20,
o no sé com passat, evidentment.
Fins als 50 o així
no es va representar, no?
O abans?
No.
La primera vegada
que es va representar
en teatre
va ser
de la meva mà.
Per això.
I amb un teatre
d'aficionats, a més a més,
el teatre del Circo Catòlic
de Badalona.
Sí.
Per cert,
on hi havia diversos
de les que avui dia
són figures
del teatre català,
que són molts de Badalona.
Això va ser
l'any 51,
50-51.
I ja
de tornar a escena,
de pujar a escena
professionalment,
parlant,
en diríem,
va ser el Teatre Lexis,
d'aquest cine petit
que hi ha a la Ramla Catalunya,
l'Alexander i l'Alexis,
amb un teatre
que potser l'escenari
és el por d'aquesta sala,
on es feia.
I allà vam fer
per primera vegada
en presència
del Josep Maria de Sagarra,
la nit de l'estrena,
com a final de,
per dir-ho així,
final de festa
de la nit
abans de la nit de Nadal,
que estàvem fent nosaltres,
la temporada normal
en aquell teatre,
i a la nit,
els dies de Nadal,
se'n va al cor a posar
el poema,
perquè com a final
pel públic,
i aquella nit
hi va ser ell,
i va ser la nit
que es va posar a plorar
com una criatura,
però es va dirigir
al públic
per donar les gràcies
de les obvacions,
perquè es va posar
el públic tret,
embugit,
i va sortir,
i jo recordo molt bé,
i el meu senyor
se'n recordava,
perquè ja hi era,
que va dir,
senyors,
jo els hi hagi
confessar una cosa,
jo amb això,
quan vaig escriure,
no hi creia,
no hi creia,
a partir d'aquesta nit,
ja ho veuen,
no, va ser,
va entrar ja dins
d'unes paraules,
alguna cosa
em va inspirar,
això de la boca del Cagarra,
coneixent el Cagarra,
el caràcter que tenia,
la manera de ser d'ell,
però era bona gent,
era molt bona gent,
el que passa
que era el dimoni
dels pastorets,
calia conèixer-lo,
no,
és allò,
cal conèixer algú
per estimar-lo,
tothom li ha dit,
vaja,
els que el coneixen
molt, molt, molt bé,
deien el Cagarra,
ui, el Cagarra és el dimoni
dels pastorets,
sí, sí,
aviamment,
uu, uu, uu,
però tothom...
Permeteu-me a fer un parèntesi
en el poema de Nadal,
perquè la Montserrat
ens expliqui
per què no hi és.
No hi soc
perquè jo el dia 1
estaré volant cap a Roma
un altre cop.
I què has de fer a Roma?
Què estàs fent a Roma?
Estic fent una sèrie,
de televisió,
que és coproducció
de l'ICC,
de l'Institut del Cinema Català
i de la RAI,
i també
pren part,
sembla ser,
França,
però a França
no sé quina entitat és,
quina empresa és.
i bé,
he anat i vingut ja
quantes vegades
tres o quatre cops
i el dia 1
viatjo,
sí,
que el dia 2
que ho faríem a Girona,
no,
i el dia 2
i vaig dir,
com que això
et criden,
et criden
i quan et criden
has d'anar-hi,
doncs no em vaig poder
comprometre.
Això de la tele
ja sabem que és molt diferent
al món del teatre.
Ara es tracta molt bé,
es tracta molt bé,
estic contentíssima
perquè és una gent
fantàstica,
tant els de producció
com el personal
tots els actors,
personal tècnic,
com que sóc la més gran,
em porten així.
Ah,
em porten en braços.
Em curten molt.
Clar,
si és una coproducció
la podrem veure a Catalunya,
se suposa,
eh?
Sí, sí, sí,
la donaran aquí, sí.
De que va una mica,
no cal,
explica el que puguis explicar.
succeeix en el 1500 i alguna cosa,
i comença amb un problema
d'oli.
Perquè ho vàrem començar a rodar
a Calàbria,
on hi ha uns camps d'oliveres,
que són,
és meravellós.
Oliveres que tenen
el millor 300 anys,
amb uns troncs així,
tots cargolats,
i aleshores,
en aquella època,
l'oli només era,
el feien servir per cremar.
I, bueno,
en la història,
ja el pare de la protagonista,
que ella troba uns papers,
on el seu pare havia esbrinat
una manera de cultivar
els oliveres
per poder,
que l'oli pogués servir
per menjar,
no?
I aleshores hi ha,
allí hi ha unes contradiccions,
una gent interessada
en que no...
El poder,
les famílies...
La màfia.
Perquè és clar,
la...
La màfia que es considera creada,
i perdona que interrompi,
per a 1500.
A partir d'aquests interessos, eh?
El 1500.
Aquest és el començament
de la...
Divisió de les famílies,
del territori...
La màfia que la Bresa.
Hi hauria més despeses
per fer canalones,
no canalons.
de Nadal,
sinó...
Canalitzar.
Per canalitzar regals,
oliveres i tot això,
perquè les pogués fer.
I arrel d'això
hi ha uns problemes
molt,
molt,
molt grans,
i, bueno,
inclús hi ha algun assassinat.
Oi, oi, oi,
ja tenim ganes
que s'estreni Àlex.
L'Àlex, per cert,
ha passat per aquí també,
a la Sala Trono,
eh?
És una actriu
prou coneguda,
i avui per ella
doncs serà
el seu primer
poema de Nadal.
I també serà
el primer poema de Nadal
de la Montserrat,
en aquest cas,
d'aquesta tanda,
com a espectadora.
I serà,
jo no diria
el primer,
però sí que
un nou poema de Nadal,
tal com l'ha concebut
per l'Esteva.
fent, això voldrà dir
que encara respirem.
Oh, i tant,
i jo espero que torneu
l'any vinent, eh?
I que tornem a parlar,
perquè cada any parlem,
però cada any
aprenem més coses
d'aquest text meravellós
d'en Josep Maria de Sagarra
que també esteu portant
a l'escenari.
Àlex,
Montserrat,
Esteve,
ha estat un plaer
de veritat.
Moltíssimes gràcies
per venir.
Un plaer estat nostre
de parlar amb tu.
Totalment,
escolta.
I és una tradició més.
I és una tradició
venir a Tarragona a ràdio,
clar que sí.
És casa meva,
que jo sempre ho dic.
La Montserrat sempre ho diu
i nosaltres ens encanta
recordar-ho.
A Roma els hi dic,
oh,
vosaltres teniu,
sí,
teniu ruïnes,
però és que jo sóc
d'una ciutat
que és l'Imperial Tarraco.
Aleshores,
els explico
que també tenim
via àpia,
tenim ruïnes,
tenim el cil.
La Montserrat
té moltíssima feina,
afortunadament,
no endevades,
és una gran actriu,
però sempre que pot
i a més té aquí família
i tot plegat,
doncs ve aquí
a la seva ciutat
que és Tarragona
per festes.
Torna a casa també
com el torró,
no?,
per Nadal,
com la conceda el torró.
Com el lobo.
Moltíssimes gràcies,
de veritat
i feliç entrada d'any.
Adéu-siau.
Gràcies igualment a tots.