Dos quarts i mig de dotze, continuem endavant el matí de Tarragona Ràdio.
Ara ens volem fer ressò d'una proposta cultural.
Demà, a les 10 de la nit, dins del cicle de concerts Les Nits a Minerva,
actuaran els Sonosfèric Trio, una de les propostes més interessants,
si ens permeten, que es poden contemplar dins d'aquest cicle
que hem anat tractant al llarg d'aquest programa en les últimes setmanes.
Ens acompanya un dels integrants, de fet, el promotor d'aquest grup,
en Conrad Sató. Senyor Sató, bon dia, bona hora, benvingut.
Bon dia. Moltes gràcies per allò de les més interessants, esperem que ho pugui ser.
Moltes gràcies també per respondre una vegada més a la crida de Tarragona Ràdio.
Què és exactament el que ens proposen demà la nit, senyor Sató?
Sonosfèric Trio, bàsicament, és un trio de jazz.
Però hi ha petits detalls que a cada un d'ells no sembla molt rellevant,
però sumant tots aquests detalls fa que sigui una proposta, finalment,
bastant genuïna o bastant atípica.
Al llarg de l'entrevista, si vols, podem veure quins són a cada un d'aquests punts.
Petits detalls diferencials, diguem-ne.
Sonosfèric Trio, formen vostè, també hi són.
Vaja, són un grup d'amics, si em permet, no?
Sí, a vegades en la música hi ha dos camins que jo he vist.
Amics, que pel fet de ser amics toquen música junts,
i l'altra possibilitat, que és, en principi, tocar junts gent desconeguda a priori,
i el fet de la música et genera una amistat bastant real.
Aquesta segona possibilitat a mi m'agrada molt.
En aquest cas és una barreja de les dues,
perquè jo, Lluís Cajal, el contrabaixista,
quan portava 15 dies a Espanya,
precisament vaig tenir l'ocasió de presentar el concert que feia a Mora d'Ebre,
recordo perfectament, ja farà uns 10 anys,
o sigui que el conec des del principi d'estar aquí,
i Xavier Pie, el mateix.
Jo vaig venir a Tarragona, vaig fixar la meva residència aquí el 97,
i va ser el segon músic que vaig conèixer,
o el primer músic que vaig conèixer aquí,
o sigui que els tres realment ens coneixem,
i ens hem seguit una mica,
que ens hem tingut amb observació mútua els tres,
fins que ha culminat ara fa pocs mesos amb aquest trio.
Vostè té una experiència, una carrera molt dilatada,
vostè ara anomenava dos camins,
dues maneres de relacionar música i amistat,
les dues li ha donat,
alguna de les dues li ha donat millor resultat que d'altres?
No, el que passa és que a vegades el fet de l'amistat amb música
s'associa molt a l'amateurisme, diguem-ne,
aleshores jo el que defenso, perquè em dedico a això,
doncs és que a vegades el fet de ser amics
fa que l'escenari puguis estar millor o no,
però la prioritat sempre és la música.
Les dues combinacions jo les he viscut
i les he vist en altra gent,
i les dues donen resultats feliços, diguem-ne.
Per tant, pot ajudar aquesta relació d'amistat,
aquest bon rotllo, aquesta col·laboració,
aquest feeling que pot haver entre els diferents,
pot ajudar, pot ser molt útil,
però possiblement no és imprescindible.
No, el que passa és una cosa molt especial en la música,
i és que, i jo estic convençut d'això i he pogut comprovar,
que dues persones parlant poden arribar a un nivell d'intimitat
parlant, solament parlant,
i el que necessitarien, per dir alguna cosa,
amb un any de parlar en música es pot aconseguir
en una hora i mitja, o a vegades en mitja hora,
perquè es va molt més a l'essència.
La música és un llenguatge tan pur
que fa que un japonès, un andalús,
i un... sembla ara un acudit, no?
Però, en fi, gent de diferents països del món
que es coneixen al matí, a la nit puguin tocar junts
sense conèixer-se en el seu idioma,
i això és espectacular, realment.
Aleshores, clar, el grau de profunditat al que arribes
és molt més fort a nivell de sensació de relació.
Vas molt més ràpid, diguem-ne,
si és que has d'arribar a algun lloc.
Un concert és un comú d'experiències?
Sí, un concert és un ritual, és una litúrgia,
és, evident, a nivell d'espectacles,
pot considerar una cosa,
però a nivell de, depèn de la profunditat
en què tu visquis, doncs és màgia,
és un, o ho pot ser, és un viatge,
però bàsicament és un ritual comunicatiu.
Jo l'expressió més sintètica que he trobat d'això
és la del meu admiradíssim Kate Jarrett,
que diu que ha passat tota la vida intentant arribar al foc,
i ell ho resumem amb aquesta paraula, foc,
diu, he estat molts anys veient la flama des de fora,
ara ja estic dins del foc.
Així una mica misteriós, però seria així,
quan estàs en aquell magma ja desapareix una mica
totes les individualitats.
És buscar aquest foc, que a vegades hi és,
a vegades és més fred o a vegades és més càlid.
Vostè s'ha hagut d'enfrontar moltes vegades a molts concerts,
ho hem comentat abans, una carrera dilatada,
molts anys, molts projectes, moltes experiències diferents.
Amb un músic com vostè o un altre que té tanta carrera a la seva esquena,
abans d'un concert, un concert a casa,
un concert que pot ser relativament important,
encara hi ha certes pessigolles a l'estómac?
L'afronta d'alguna manera especial?
o forma part d'una cosa més com aquell treballador
que se'n va a la seva oficina?
És una de les preguntes claus, no?
No diria tòpiques, però sí que es fa.
Montserrat Cavaller, aquesta pregunta,
respon d'una forma molt espectacular i molt...
Diu, el dia que no senti aquestes pessigolles que tu dius,
aquell dia marcarà el dia que ho he de deixar.
Això diu Montserrat Cavaller, que té més experiència que jo,
perquè és una mica més gran i ha viatjat moltes vegades pel món.
A veure, el que passa és que la gent normalment diu
estàs nerviós? I no és aquesta la pregunta.
Estàs nerviós quan ets novato, diguem-ne,
o no tens un control del teu ésser.
Però hi ha un punt que va més enllà dels nervis,
no afecta solament el sistema nerviós,
afecta l'emoció, el control,
però no s'ha de passar un a l'altre extrem, diguem-ne.
Si va per aquí la pregunta del sentit d'on
aconseguir anar a un concert com el que va a l'oficina,
no és aquest l'objectiu.
Perquè si un... seria alguna cosa similar,
permetem un símil sense voler pecar massa de religiós,
que no ho soc, soc espiritual,
però no religiós necessàriament.
Seria alguna cosa similar al que deu sentir,
aquesta pregunta l'hi tendrien que fer a un mossèn
un minut abans de celebrar una missa,
un mossèn gran que l'hagi fet moltes vegades.
No crec que ho faci, si és un bon,
sabent que cada vegada...
En el fons el truc està en que cada vegada és única,
cada vegada és l'única.
És la mateixa, el que passa és que cada vegada
potser la intentes fer una mica millor.
Els artistes, els músics, fins i tot els actors
d'una obra de teatre ho diuen,
tenen el mateix text o les mateixes peces
per interpretar cada nit.
I la clau, suposo, és que no es converteixin en una rutina,
que la mateixa peça cada nit en un escenari diferent,
davant d'un públic diferent,
pot aconseguir coses diferents.
Evidentment.
Si aquesta entrevista que estem fent ara,
tu i jo,
la féssim repetides vegades,
no seria mai la mateixa.
O dependria de nosaltres.
Si jo portés prefixat les respostes que vull dir
i tot les preguntes i cobrir l'expedient,
sí, i aleshores ens avorriríem.
Aleshores el joc i el mateix, al revés.
Nosaltres, isolència.
Exacte, és una cadena.
Aleshores, en el punt en què,
si un dia tu estàs més ingeniós
o un dia jo més cansat o menys,
ja surt aquell element.
Val a dir que en aquest concert concret que fem,
una de les característiques que deia
que el fan una mica particular o diferent
té a veure amb això.
I és l'equilibri que busquem, els tres,
entre improvisació i part escrita.
Diguem-ne, entre part lliure i part fixada.
M'explico?
Per entendre'ns, eh,
no ho porten tot guionat o deixen un espai?
Diguem-ne que l'èxit és que la gent no vegi
on estan les esquerdes entre una part i l'altra.
Això no ho dic jo, ho diu Dave Holland, per exemple,
jo soc d'aquesta filosofia també,
el gran controversista Dave Holland diu
m'he passat tota la vida recercant, diguem-ne,
l'equilibri entre part fixa i part lliure
de manera que no es noti el pas d'una a l'altra.
Aleshores, bueno, en aquest grup passa això.
Una de les característiques és aquesta.
L'altre, dintre del trio, diguem-ne,
és que l'utilització del contrabaix,
així com en tots els grups de jazz,
bàsicament el 100% o el 99% és l'ús del pizzicato,
aprofitant que el Luis Cajal té una gran tècnica,
que és catedràtic tant al Conservatori de Vilaseca
com al Conservatori del Liceu a Barcelona,
doncs tenint un tempo molt clar,
per la seva raça i genèticament té el tempo molt clar,
té un soc extraordinari de contrabaix.
Aleshores, usem molt la sonoritat de l'arc.
Aquesta era una de les coses distintives.
I l'altre, aquest equilibri entre improvisació i guionatge.
A l'inici d'aquesta entrevista,
vostè comentava que el sonor de Sféric Trio
no era una formació de jazz a l'ús,
no era formació de jazz com en podrien ser d'altres
que tenien algunes particularitats que la feien especial.
Són aquestes dues, per exemple, entre d'altres?
Aquestes serien dues.
Hi ha una altra, el fet que de moment no hi hagi bateria.
El fet que no hi ha bateria ens fa tocar diferent.
Diguem-ne, en un grup,
que normalment jo he tocat moltes vegades amb bateria
i ho tornaré a fer,
però en aquest moment a Sféric no hi ha, volgudament.
Aleshores, el fet de no haver bateria
fa el contrabaixista i el pianista
sobretot tocar molt diferent en el sentit que,
primer, no hi ha un bit continu
i després pots jugar directament amb el silenci,
enfrontar-te al silenci.
Si no estàs tocant, no hi ha res a fons.
amb una bateria, diguem-ne,
solament el fet que vagis resseguint,
encara que sigui amb una balada,
el fet dels plats,
sempre hi ha una ressonància de plats
i no solament un bit, sinó un timbre
que et fa tocar d'alguna manera més rítmica
i el contrabaixista ha d'estar una part del seu motor.
Clar, per nosaltres això ens aproxima més a un grup de cambra.
El fet que t'enfrontes directament al silenci
i al moment de començar a acabar,
el que hi ha a sota no és un bit
o una ressonància de plats o de caixes,
sinó el silenci.
Aleshores, això fa que estiguis més despullat.
Això t'obliga a treballar més el so.
Aleshores, això, un podria dir,
val, aleshores sou un grup de cambra,
però tampoc,
perquè aleshores amb un grup de cambra
normalment no hi ha improvisació.
Aleshores, aquest punt entre treballar,
jo crec, voldria pensar,
vull pensar,
treballar el millor del clàssic
i el millor del jazz,
el millor del clàssic en el sentit de rigor
i el millor del jazz en el sentit de llibertat,
fa que per definició cada tema i cada concert
busquem que sigui irrepetible.
Demà a la nit ens interpretaran peces,
la majoria de les quals són composades per vocers,
però no totes.
No totes.
Quin és el programa que ens tenen preparat per demà a la nit?
I aquesta és l'altra diferència.
Diguem-ne, la matèria prima d'un grup de jazz,
normalment el jazz va néixer,
lògicament, als Estats Units,
i la tradició dels Estats Units,
que és un país, sabem que és molt jove,
però la seva tradició que la tenen
és el que diuen estàndards.
Aleshores, aquesta és la matèria prima
del 90% de vegades de grups.
En el nostre cas,
que s'assembli un estàndard,
dintre del programa solament n'hi ha una,
concretament el Vals for Root de Charlie Hayden.
La resta és material propi
o buscant punts estètics de gent que ens agrada molt,
com aquest Jarret, Pat Metzini
o el propi esmentat Charlie Hayden.
Aleshores, aquest treballar amb material propi
permet amb les estructures
anar allà on tu vols anar.
Aleshores, si sumem l'ús del contraball a Marc,
el fet de material propi,
en el sentit de, com estarà tan de moda,
arquitectura d'autor, cuina d'autor,
seria jazz d'autor en aquest cas.
Clar que sempre hi ha un autor,
perquè els estàndards també els ha composat algú,
però sumant aquests petits detalls,
ja s'allunya del típic trion
en què tu ja saps que faran l'estructura ABA
i ara farà solo el trompeta o ara el saxo o no sé què.
D'alguna manera, aquesta amalgama
que contínuament no se sap què passa,
però sempre algú es va movent,
fa que sigui una mica música líquida, en certa manera.
I el 80% efectivament serà música pròpia.
Aquest seguit de particularitats
li exigeix al públic un esforç especial,
per dir-ho d'alguna manera?
No, no necessàriament.
Al revés, jo veig...
Sense ser aquest esforç necessàriament dolent,
al contrari, eh?
Jo veig al revés.
T'ho diré d'una altra manera.
Amb un concert de jazz a l'ús,
jo a vegades com a públic m'avorreixo.
Per què? Perquè sé el que vindrà.
Aleshores, és al revés.
Precisament m'entén amb la curiositat de dir
què està passant ara o què passarà en aquest moment.
Clar, al públic hi ha dues formes d'aprendre-s'ho.
El que es pren un concert com un massatge,
que està totalment passiu i que en facin coses,
aquest se n'entrarà de poques coses,
o el que entén una forma activa de dir
a veure, com si vas a veure un museu
i vas a veure pintura,
en què tu has d'entrar dintre el quadre
i si fas més esforços, trauràs més.
O sigui, jo tinc aquesta visió
que el públic s'ho ha de currar també.
Però això no vol dir que sigui una cosa
ni elitista, ni difícil, ni críptica.
No fem frijars, diguem-ne.
El fet que hagi saxo soprà
i contínuament tingui un protagonisme també
és que fem un contínu homenatge a la melodia.
Aleshores, aquest és un dels punts en contacte amb la gent.
Contínuament hi ha melodies.
Melodies que algunes són fresques i acaben de néixer,
però no estem d'esquena a la melodia
i mentre hi ha melodia
i està ben tractada,
el públic té on enganxar-se, diguem-ne.
Vostè ha tret ara la paraula,
ha parlat d'elitisme.
Vostè considera que la seva proposta és elitista?
No, no.
I un detall que ens lligaria
amb el fet del lloc on ho fem,
ho trobo molt interessant
i el fet d'aquests concerts a l'aire lliure,
jo he tingut el privilegi o l'ocasió de viure'ls
des dels dos bandos, diguéssim,
com a actor, com a protagonista
o com a coprotagonista, com a músic
i també com a públic.
Jo he anat al llarg d'aquests anys
a concerts tant a l'amfiteatre com a Muralles
i trobo molt interessant
que propostes de petit format
o no tan petit a vegades
es facin a l'aire lliure
en un entorn i en una temperatura
tan agradable com la nostra,
perquè s'associa,
crec que estaràs d'acord,
en que moltes vegades un concert a l'aire lliure
equival a histrionisme,
a decibels,
per entendre'ns,
a cindriada o a xaranga o d'allò,
el qual està molt bé en un context,
però està molt bé que determinades músiques
surtin de les petites sales
i senzillament algú sentat davant
el patrimoni que tenim és extraordinari,
amb una temperatura agradable,
pugui disfrutar allò en un altre context
que no és el del pati de butaques.
Aleshores, aquesta proposta,
jo que ja dic que l'he viscut com a músic
i com a públic,
no solament és defensable,
sinó que jo crec que la prova és el públic,
estan sempre plens aquests concerts.
Val a dir que també són gratuïts,
però bé,
les entrades s'exhaureixen pràcticament el primer dia,
jo crec que és una proposta molt interessant,
el fer propostes d'aquest tipus a l'aire lliure.
Això li anava a comentar,
el fet que es celebri a l'aire lliure,
que és la supressió física de les barreres,
ajuda que molta gent que normalment li pot costar
acusar-se segons quins llocs,
doncs ho tingui més facilitat,
tingui més propensió a rebre coses
que normalment no li interessarien?
Bé, aquesta sensació que el carrer i el patrimoni és de tot,
d'entrada, un se sent més còmodo,
perquè no està amb la cosa aquella tan social
de l'entorn de determinat concert,
de gent que ha anat a pocs concerts,
a vegades se sent incòmodes
i pensa que no es pot moure,
no pot fer un soroll.
Aleshores, el fet d'estar a l'exterior hi ha marca.
I després també,
ja depèn això de l'esforç
o aquella proposta,
la capacitat que t'atrapi o no.
O sigui, l'altre element és que et pots dispersar,
però tampoc està mal,
si un espera un tema
i està mirant un arbre o un colom,
doncs també té tot el dret a fer-ho.
La història és que s'ho estigui passant bé en aquell moment.
Jo ho trobo molt interessant,
òbviament no es pot fer tant a l'hivern,
però és fantàstic.
L'anterior concert que hem fet amb Sonosfèric
era just el contrari,
a l'Auditori Caixa Tarragona,
precisament,
i en aquell moment i en aquella època
va estar molt bé en aquest sentit,
però ara experimentarem l'altra part
i jo em sembla molt bé.
Canviar el so també, evidentment,
són altres paràmetres,
però que ara el públic
jo crec que és molt interessant.
Aquests concerts en la particularitat,
doncs, vaja,
abans ho comentàvem,
estan sempre plens
i possiblement s'hi acosta gent amants de la música
i gent que gaudeix d'una oportunitat
de gaudir d'una dit d'estiu
d'una manera diferent.
Té la sensació, vostè,
que en aquests concerts,
en aquests cicles,
hi vagi gent, entre cometes, inexperta,
i això pot tenir alguna conseqüència
en el seu concert?
Bé, en tot cas,
és un públic més heterogeni,
no ens enganyem.
És un públic on pot haver,
i repeteixo,
estem parlant de coses concretes,
no abstractes,
perquè els he viscut en els últims anys,
anant a companys,
a l'Eduari ni ja està,
no hi vaig anar la setmana passada,
però hem col·laborat
durant anys junts.
A veure,
és un públic heterogeni,
en el sentit que pot haver
el que passava per allà,
diguem-ne,
un alemany que està estiuejant aquí,
passa sis mesos aquí,
sis mesos a Colònia,
un col·lega teu que et diu
al pròxim concert,
avisa'm,
aleshores pot haver un xaval
de 19 anys a primera fila,
i una senyora
ventant-se amb la seva amiga,
que a les 9 s'aniran
o a les 11
a sopar corrents,
que és un públic heterogeni.
heterogeni.
Això sí que ho podem patir,
però bé,
i si ja ho saps,
doncs intentes...
Patir o veu dir?
Home,
patir en el sentit
que a vegades es pot dispersar la cosa,
però hi ha sorpreses,
i és que jo m'he trobat
concerts d'aquest tipus,
que després et ve algú
i et diu,
mai havia estat
en un concert de jazz,
i jo pensava
que no entendria res,
perquè té unes normes,
allò i les paraules experts
i entenedor,
i diu,
i m'ho he passat molt bé.
Això ens ha passat alguna vegada,
jo recordo,
de gent gran
que s'extranyen els mateixos,
no pensava que m'agradaria tant,
o no pensava que m'integraria,
i aleshores és que allà
pot desaparèixer la paraula entendre
i apareix a l'ús sensorial
quan tu comuniques amb algú,
tu no pots justificar
perquè t'agrada una paella.
Bioquímicament seria molt complicat,
t'agrada o no t'agrada
en un punt, no?
Aleshores,
jo m'he trobat en sorpreses agradables,
de gent que a priori,
ells,
es desmarcaven d'aquella proposta
com dient,
no, jo no soc públic d'això,
i després diuen,
ah, però sí,
m'ha agradat molt.
I abans d'acabar,
sí que m'agradaria dir una coseta
respecte a aquests punts,
aquest degoteig de punts petits
que hem dit que farien el concert
diferent o la proposta diferent,
en aquest cas, a més,
mig ho hem apuntat al principi,
ja l'aportació poètica també,
que en aquest punt
ens apuiem també amb la paraula,
i és una part del concert breu
però molt intensa,
amb les dues parts,
hi ha el concert amb dues parts,
en cada una de les parts
hi ha un moment,
més o menys sobre la meitat,
en què fem un poema en català,
un en castellà,
i bé,
val a dir que són,
com solament són dos,
val la pena destacar-los,
la veu és qui dona vida,
no solament la veu,
sinó l'esperit qui dona vida,
a aquesta proposta poètica
és Josep Urbano,
l'acompanyament és de piano,
no és el trio sencer,
sinó més intimista,
solament el piano,
en el cas de la peça,
diguem-ne,
de l'obra en castellà,
és un encàrrec,
és fruit d'un encàrrec,
una poetesa amiga nostra,
que ens va dedicar,
li va dedicar el poema
que es diu Eterna,
i aquest està enregistrat,
a més,
en un disc que es diu
L'anyo del despertar.
I en la segona part,
hi ha una proposta
d'un poeta que jo,
gràcies a treballar
amb un cantautor,
Miquel Pujador,
en aquest cas,
doncs vaig tenir l'ocasió
de fer una immersió
en el món d'Agustí Bartra,
i bé,
hi ha un poema extraordinari,
que,
bé,
l'incloem en aquest cas,
i vaig fer una música,
en els dos casos,
bé,
és al revés,
en un cas la música
era preexistent,
i la poetesa,
Inma Pena Perpinyà,
va fer el poema
sobre la música,
i en un altre cas
era preexistent el poema,
i jo vaig fer una música
per l'ocasió,
en el cas de l'Agustí Bartra.
Ja va acabar a Sonos Fèric Trio,
és un projecte relativament recent,
tindrà continuïtat,
està vostè embarcat
amb d'altres aventures?
Tindrà continuïtat,
depèn de nosaltres
i del públic,
de moment està molt naixent,
i el que vull dir és que,
la vivència dels assajos,
és molt intensa,
aleshores sí,
volem que tingui continuïtat.
després,
el fet en aquest país,
no ens enganyem,
jo soc molt positiu,
i he vist d'això
des dels 16 anys,
en tinc 48,
per tant,
puc tenir tota la fe
que convingui,
però és un país
molt difícil,
no ens enganyem.
Per fer música de qualitat
és un país
en què encara estem aprenent,
no dic Tarragona,
dic el país,
i a mi,
en aquesta mateixa taula,
ja ho he dit tres cops
i ho tornaré a dir avui,
la frase que un dia
va dir Tomàs Marco,
no estic segur
si era Tomàs Marco
o Luis de Pablo,
diu,
ser músic,
ser músico en este país
és com ser torero en Suècia.
Això ho va dir l'any 63,
però jo crec que encara
en certa manera,
jo aquesta frase la conec
a través del gran artista
i amic Toti Soler,
que la deia,
jo pensava que era d'ell,
perquè a vegades és molt àcid,
però no, no,
venia de Madrid
d'aquesta frase,
i encara és això,
vull dir que la supervivència,
no m'agrada dir-ho així
perquè sembla una mica animal,
però la pervivència
d'un grup
depèn de moltes coses
i has de posar de tu
molt,
i sé de què parlo
perquè estic parlant
de la meva vida,
aleshores fàcil
no ens ho posa ningú,
diguem-ne.
El que succeeix,
curiosament,
és que després,
a l'hora de la veritat,
en aquell moment de la litúrgia,
públic,
músic,
instrument,
espai,
tot es fa fàcil
i tot és meravellós,
però el que passa
entre un concert i l'altre
només ho sabem
els artistes i els mànagers,
com difícil que és.
No soc,
el meu discurs,
no és per qui em coneix
especialment pessimista,
soc bastant realista
i corro molt,
però continua sent cert.
És molt difícil
fer concerts en aquest país.
Que tinguin un cert nivell
de qualitat
i que tinguis
una independència total,
òbviament,
no parlo del fet de modes,
no parlo d'altres històries,
condicionants comercials,
però possible ho és,
la prova vivent
la tens davant,
ho faig des dels 16 anys
i mai he tocat
música comercial,
diguem-ne,
o sigui,
possible és,
ara,
ratlla entre el surrealisme,
l'eroïcitat
i la ciència-ficció.
Senyor Conrad Sator,
moltes gràcies
per acompanyar-nos
aquests minuts,
esperem que demà a la nit
el concert sigui tot un èxit,
reitarem demà a les 10,
les imitacions,
em sembla que ja estan
exhaurides,
qui vulgui treure el cap
intentar-ho que es passi
per casa Castellarnau,
però em sembla que ho té
força pelut per veure
Sonos Eric Trió.
Moltes gràcies.
és una última remuncia?
Em comuniquen...
Sí, a vegades succeeix
que les persones
que han agafat les entrades
sempre hi ha un marge
de gent que
a última hora no hi va
i sí que hi ha un espai,
per tant,
es pot...
El risc
que ho intentin,
que es passin per allà les 10.
A vegades a nosaltres
ens ha passat de dir
bueno,
anem encara que no tenim
i hem pogut entrar,
o sigui que sí,
no és impossible.
Corral Sato,
moltes gràcies i molta sort.
Moltes gràcies a vosaltres.
A veure, bon dia.