Senyor Joan Colom, bon dia.
Hola, bon dia. Què tal? Com estem?
Doncs molt interessats en aquestes jornades
perquè per la informació que tenim
ens adonem que està adreçada a diferents àmbits,
l'educatiu, la família i també als mitjans de comunicació, no?
Efectivament.
És un procés, és una estratègia,
és, com diu la paraula, un procés de treball
que venim desenvolupant des de pràcticament fa un any,
que es va iniciar amb un procés purament intern,
liderat pel propi Departament de Salut,
però que després, progressivament,
es va anar ampliant a professionals,
a altres actors responsables en el camp de la prevenció
i que, com molt bé diu,
l'objectiu final és acabar creant una línia de consens
entre tots els professionals,
pensi que han arribat a treballar
als voltants de 80 persones,
en la que, dividits en aquests àmbits que vostè deia,
família, educació, comunitat, laboral
i també incluint medis de comunicació, salut,
doncs puguem desplegar quines són les millors maneres efectives
de treballar la prevenció avui en el cicle XXI.
En principi, si ens movem en l'àmbit de la família,
encara hi ha un percentatge elevat.
Entrarem en estadístiques, entre altres coses,
perquè no les coneixem,
però allò de manera intuïtiva
em dóna la sensació que hi ha una bona part de les famílies
que continuen una miqueta negant l'accés a la comunicació
envers aquests temes.
Una de les passes importants
fora que les famílies coneguessin des del punt de vista,
diguem-ne, de tècnic, les substàncies
per poder donar resposta als seus fills.
Sobretot, com molt bé heu dit,
el més important és no trencar mai la comunicació.
Hi ha un període molt clar en la vida de les persones,
en la vida de la gent jove,
aquest procés de transició de la infància a l'adolescència,
en què hi ha una pròpia recerca de la pròpia identitat.
I és molt natural que aquesta recerca
que busqui el propi fill o filla
comporti una certa separació
de l'àmbit més dels pares, de la jerarquia,
i busqui més espai i més costat
amb els iguals, que diem nosaltres, amb els companys.
Això que és un procés absolutament natural
d'una certa búsqueda de recerca de la independència,
no ha de comportar,
i aquest és l'argument que nosaltres sempre utilitzem,
una pèrdua de la comunicació.
Nosaltres considerem que és clau la comunicació.
una comunicació transversal,
una comunicació fàcil, transparent,
no de policies, no de controladors d'outrança,
però tampoc de liberalitzadors d'outrança,
sinó aquell terme mig,
allò que parlem d'estils directius familiars,
cooperatius i de suport.
Aquells que permeten conèixer el que està passant
sense que els nostres fills s'amaguin
de les seves conductes
per por que els seus pares no les comprendran.
Aquest terme mig és un dels elements
que nosaltres treballem molt de forma molt important
amb la comunicació de pares-fills.
Clar, mentre els joves desperta aquesta curiositat,
els pares desperta una por,
un pànic terrible, no?
És lògic, però la por és una mala
acompanyant de qualsevol intervenció.
En canvi, com molt bé dèieu vosaltres,
una bona informació,
un bon coneixement de la realitat,
una bona relació amb el fill
des d'un punt de vista comunicatiu,
una bona política coherent,
quan dic política coherent em refereixo a l'àmbit,
en aquest cas familiar, no?
Si tu li demanes al teu fill que sigui coherent,
que no consumeixi drogues els caps de setmana,
per dir alguna cosa,
doncs tu no pots a la taula aleshores
prendre alcohol amb excreix o excessivament
de forma habitual,
perquè diràs una cosa
que el teu fill interpretarà d'una altra, no?
Per tant, aquesta coherència,
aquesta consistència que diem
amb els que treballem en aquest camp,
és clau també perquè allò que dius o expresses
tinguis sentit amb el que tu escolta.
En determinades generacions,
pares i mares que ara tenen 40, 50 anys,
doncs ja van tenir també la seva adolescència i joventut
en contacte amb la droga,
no és un fenomen nou ni de bon tros,
a vegades, oi, la droga...
Tota la vida hi ha hagut aquesta problemàtica dramàtica,
però hi ha hagut aquesta problemàtica,
i moltes vegades, doncs,
a aquestes generacions es troba el seu fill o fill adolescent
amb la pregunta aquella que fa tantíssima por de
tu mai t'has fumat un canut, tu?
I aleshores el pare i la mare,
o el pare o la mare es miren les sabates cap al terra
perquè no saben què contestar.
Bé, jo crec que el que és important aquí
no és tant el sí o el no,
perquè això no representarà res,
sinó el valor, la forma i la manera.
Mireu, com molt bé ho heu dit, fa anys,
els porros no es fumen de fa dos dies.
Efectivament, que hem vist clarament
un creixement del consum de porros
entre la població d'adolescents,
clarament, en els últims anys.
Però és evident que moltes generacions anteriors,
o algunes generacions anteriors ja en consumien.
Però probablement la gran diferència,
sabeu quina és, una certa banalització.
És a dir, mentre que el consum de porros
en un context fa 15-20 anys
es podia produir en determinades circumstàncies
i, per tant, la gent sent conscient
que estaven fent alguna cosa,
que a més a més la compartien,
que la feien en determinats moments
i en determinades circumstàncies,
avui això ha generalitzat.
I aquest és el problema.
Quan una cosa es generalitza,
perd el seu valor intrínsec
i ja no hi ha diferències
entre costums, hàbits i cultures.
Per tant, aquesta banalització que diem nosaltres
fa que avui puguis veure
que una persona lia un porro al camp de futbol,
no sé, al camp del Barça,
esperant un autobús, al carrer, etc.
Per tant, ens preocupa la banalització
perquè identifica falta de percepció de risc.
El que és menys important
és si el pare o la mare
han fumat alguna vegada un porro.
El que és important
és com encaixen, com encaren,
com veuen i com parlen
del tema de les drogues avui,
avui, el 2006.
Aquesta és la cosa
que donarà seguretat al fill
i la que li permetrà
tindre ponts oberts de diàleg
encara que hi hagi moments de distància.
Ha perdut aquella cosa
de component ritual
que podia tenir
i ara forma part
de l'habit quotidià
de determinats joves.
Exactament.
Aquesta és la problemàtica.
Estem veient que hi ha
una certa, una clara,
podríem dir,
substitució
de l'hàbit tabàquic
com aquell element transgressor
de l'etapa de la infància
i de l'adolescència.
El que representava el tabac
fa 40 anys,
potser o 30,
avui ho representa més
els porros.
I per tant,
aquest element de transgressió inicial
es converteix ràpidament
en un factor molt generalitzat,
amb la pèrdua d'això que dèieu,
d'una certa litúrgia,
cultura relacionada
amb aquest tema.
I clar,
això és preocupant,
especialment amb gent jove,
amb un comportament necessari
de concentració,
de capacitat de captació,
de memòria,
de rendiment escolar,
i per tant,
això ens incomoda,
no?
I no és un bon aliat,
en aquest sentit,
clarament,
els porros en aquesta època,
clarament no.
Comentàvem a l'inici de la conversa
que aquesta jornada important
se celebra en els diferents àmbits,
educatius,
salut,
laboral,
comunitat i família,
parlem dels mitjans de comunicació.
Abans de determinades imatges
que poden projectar la prevenció,
passa,
sens dubte,
per campanyes molt estudiades,
molt preparades,
i una mica,
i salvant les distàncies,
però amb les campanyes
de prevenció de drogadicció,
ja es facin des del govern
de la Generalitat
o des de l'àmbit de l'Estat,
passa una mica com amb les de trànsit.
Tenen detractors
quan són excessivament explícites
o tenen defensors
justament quan ho són.
Per a vostès,
que estan treballant contínuament
el tema de la prevenció,
també han d'anar evolucionant
en funció del mapa de drogadicció
que ens ofereix la nostra societat, no?
Sens dubte.
Hem passat de la prohibició
a la informació.
En quin moment ens trobem ara?
Miri,
és que fins i tot,
si m'apure,
li haig de dir que
les campanyes molt universals,
extraordinàriament universals,
com aquestes que fa
el Ministeri
o el Pla Nacional
a nivell de l'Estat espanyol,
nosaltres no les fem.
No les fem, eh?
No les fem, entre altres coses,
perquè creiem que tenen,
com vostè deia,
efectivament tenen detractors
i persones que ens són favorables.
Perdó, i allò clàssic
que la droga mata.
Sí, és que això és poc efectiu.
Miri,
saps què passa?
Que si jo dic que la droga mata
i al meu costat
hi ha una persona
que consumeix drogues
i no és mort,
al cap de cinc minuts
hauré perdut credibilitat.
I ho dic així de dramàtica, eh?
És a dir,
les campanyes
han de ser coherents
i a més han d'anar dirigides
a poblacions diferents.
No és el mateix
que jo vulgui explicar
a la població general
que és bo
no consumir porros
i fer altres coses,
que em vulgui adreçar
a un col·lectiu de consumidors,
potents consumidors
o inicialment consumidors
i ho hauré de fer
d'una altra manera.
Per tant,
nosaltres donem molt valor,
molt valor,
més que a les campanyes,
a les intervencions
sistemàtiques,
permanents.
D'aquí la importància de,
per exemple,
a l'àmbit educatiu,
que és cada dia,
o de l'àmbit familiar,
o de l'àmbit comunitari,
que és allà on ens trobem
el nostre oci,
els nostres iguals,
els nostres amics,
els nostres companys,
la nostra comunitat,
en la nostra societat.
I en quant als mitjans
de comunicació,
nosaltres entenem
que tenim plegats
una tasca a fer extraordinària.
No tan hi ha
amb les campanyes o no,
sinó amb l'estereotip
del tema de drogues,
no?
Poguer explicar correctament
l'estereotip,
ni a vegades
aquesta situació
tan extraordinàriament alarmant,
catastrofista,
que potser per excessiu
la gent no la viu
com a pròpia,
els propis afectats,
o a vegades tan banal,
no tant amb els mitjans
de comunicació formal,
sinó fins i tot
amb els informals,
quan en determinades
sèries de televisió,
quan en determinades
imatges sistemàtiques
que arriben a les nostres llars,
es normalitza
una conducta addictiva,
per exemple, no?
Clar.
Doncs aquest és el punt
que ens agrada treballar.
O, per exemple,
quan es dona la imatge
que es dona
molta més informació
als aspectes policials
relacionats amb les drogues
i els problemes veïnals
que no amb la quantitat
de persones
que se'n surt del problema.
Mira, senyor Colom,
em permetrà
amb tota la modèstia del món
una petita anècdota personal.
L'altre dia
escoltàvem un grup
de joves adolescents,
entre ells hi ha alguns
que habitualment
són consumidors
de haixís i marihuana,
amb aquesta normalitat
que abans esmentàvem.
I dues de les joves
que hi havia en aquest grup
que no consumeixen
defensaven
el no prendre drogues
per ser solidari
amb el tercer món.
I ho argumentaven
explicant que realment
el tràfic de drogues,
el que estava fent
era donar més diners
a les màfies
i estava empobrint
aquelles societats
que a vegades
amb una cigarreta
de haixís
doncs
ets com a més contestatari
més modern
i argumentaven
que ser realment
solidari i rebel
era no drogar-se.
És evident.
Des d'aquesta perspectiva.
Jo, clar,
jo em vaig quedar
bastant estorada
perquè dic
home,
Déu n'hi do,
no tothom
està fora de joc
en aquest moment,
sobretot si parlem
de grups de joves
i adolescents.
Bé, com podeu veure,
hi ha alternatives diferents
i aquesta, per exemple,
és una visió alternativa
interessant,
segurament més atractiva
per molts joves
que no la de l'exclusiva
prohibició.
No formar part
d'aquest sistema
de corrupció, no?
Efectivament.
O bé, per exemple,
en alguns moments
el tabac
ha representat
una indústria potent
que s'ha lucrat molt,
que ha tingut altres beneficis
i que durant molt temps
ha enganyat
sobre els efectes
adversos del consum.
Avui això està molt impregnat
a la societat
i també a la gent jove
i per tant busquen alternatives.
Per tant,
si som capaços
de traslladar imatges
d'aquest tipus
o per exemple
de les deforestació
que pot haver
a l'altiplà sud-americà,
Colòmbia,
Bolívia,
Venezuela,
com a conseqüència
de la plantació
i de la destrossa
de plantes de coca
i de la destrossa
de molta part
de les plantacions
corresponents
que es necessiten
per la fabricació
i distribució
de la cocaïna,
convertint-la
en cloridrat de cocaïna,
probablement són imatges
o situacions
que ens generen
una dinàmica
una mica diferent.
Per tant,
jo crec que hem de ser capaços
de donar missatges
també
que arribin
a una població
que sigui
objectivament sensible.
Per tant,
hem d'afegir també
l'ingredient
de la imaginació
quan parlem
de campanyes
de prevenció.
Sens dubte.
Nosaltres fa anys
estem desplegant,
per exemple,
programes
en l'àmbit
del món de la nit
que tenen
com a objectiu
una cosa
que a mi li semblarà
molt estranya,
que és el testing.
El testing
és testar,
és a dir,
aconseguir saber
què és el que porta
una substància.
Per què?
Perquè segurament
potser no dissuadarà
del consum,
però en canvi
segurament farà canviar
les pautes de comportament.
I això és molt relevant,
és el que nosaltres diem
disminució del dany
o disminució del risc.
Nosaltres pretenem,
primer de tot,
efectivament,
que la gent no consumeixi,
però això potser
és una quimera.
Això potser
no ho aconseguirem mai
perquè,
com potser ho ha dit
vostè abans,
les drogues
han existit
tota la vida
i algunes estan
molt integrades amb nosaltres,
com l'alcohol o el tabac.
Per tant,
si no podem aconseguir això,
segon objectiu,
aconseguim que la gent
entri,
si és que de consumir
alguna vegada,
que tingui la màxima edat,
és a dir,
retrasar l'edat d'inici.
Perquè tenim evidència científica
que com més gran
és una persona,
més capacitat crítica té
i, per tant,
més capacitat
de discernir
allò que li convé
i allò que no li convé.
I si fins i tot
no podem aconseguir
que no s'inici,
doncs anem a veure
que això tingui
els efectes adversos menors.
Aquesta és la triada.
Aquesta és l'escalada
de programes de prevenció.
En cada una d'aquestes fases
hem de ser,
com vostè molt bé diu,
imaginatius
i molt realistes
per arribar a la població.
Si no,
no conseguirem canviar
cap tipus de comportament.
Doncs la jornada és demà
a la Facultat de Ciències Jurídiques.
Senyor Colom,
si ens ho permet,
d'aquí un temps
ens tornem a posar en contacte
a veure quines conclusions
i quins són els trets
que agafarà
l'estratègia
de prevenció
de les drogues.
Estarem encantats
perquè per nosaltres
és una eina
i un instrument
que pensem
que pot ajudar
a clarificar
molt bé
el futur
de la prevenció
al nostre país.
Moltíssimes gràcies,
senyor Joan Colom.
Recordem que és el director
de l'Òrgan Tècnic
de Drogodependències
de la Generalitat.
Que vagi molt bé
aquesta jornada
i fins la propera ocasió.
Bon dia.
Gràcies a vosaltres
per la vostra sensibilitat.
Adéu-siau.