Dos minuts a tres quarts d'una del migdia segueix endavant el matí de Tarragona Ràdio.
Un moment per parlar de dansa, perquè aquest dissabte arribarà al Teatre Metropol
Àngels Margarit i la companyia Mudances amb l'espectacle titulat L'Aranlanda.
Forma part del Trencart aquest festival d'art actual i multimèdia
que es va estrenar la passada setmana a la ciutat de Tarragona en la seva primera edició.
Tenim a l'altre costat del fil telefònic Àngels Margarit. Àngels, bon dia.
Hola, bon dia.
I primer que tot, moltíssimes gràcies per atendre la nostra trucada
perquè hem sabut que esteu a punt d'iniciar un assaj general
i sabem que us entorpim una miqueta l'activitat que per una companyia de dansa
que ha de ser molt disciplinada és sagrada.
Sí, bé, clar, els assajos, la disciplina i l'entrenament no el pots perdre mai.
No tens res fet, sempre cada dia ho comences, però bé, no passa res.
Amb aquest plantejament es pot arribar on allà un vulgui
i de fet és el que ha passat a l'Àngels Margarit,
la companyia Mudances, amb aquest currículum magnífic
que ja podeu presentar quan aneu pels llocs actuant, no?
Sí, bé, clar, portem molts anys.
Jo, amb Mudances, portem gairebé 22 anys, gairebé 23,
i jo com a professional em porto ja 28, vull dir que...
Imagina't.
I hem presentat realment molt el treball a tot arreu.
A Tarragona fa molts anys que no hi anem,
jo crec que des dels primers espectacles del grup anterior
eren veure i els camps de mar havia estat alguna vegada
amb algun espectacle de l'inici de la companyia,
el 88, així em sembla que havíem presentat.
Però bé, treballem molt i tenim ja molta cosa a l'esquena, diguéssim.
Doncs ja tocava tornar a Tarragona, eh?
Ja era el moment de venir aquí.
A més, ho feu en el marc d'un festival que també s'estrena a la ciutat,
amb molta il·lusió, amb moltes ganes i amb un nivell que Déu-n'hi-do.
Parlem de dansa i clar, aquest festival, en el moment que contempla
un espectacle de dansa, tria una companyia com la vostra,
que amb aquesta experiència de la companyia i la teva pròpia personal
com a ballarina, com a artista, doncs ha pogut veure l'evolució
que ha fet la dansa, sobretot en aquest àmbit més contemporani
i més d'experimentació, no?
Sí. La veritat és que a Catalunya hem estat una mica com una illa,
amb el sentit que es pot dir que tenim 30 anys de contemporaneïtat
amb el que fa la dansa i que realment la dansa en una època determinada
va ser molt exportable, o sigui, ens vam avançar una mica els temps
que es vivien. I malauradament el que ha passat és que, com que aquí
s'ha actuat molt poc, hi ha hagut un poc creixement de públic,
és a dir, que el públic ha tingut poc accés a conèixer les seves pròpies
produccions d'una manera habitual, no? Perquè, vull dir, clar, si només passa
de tant en tant, doncs la gent no té temps de conèixer-la,
d'acostumar-s'hi, de llegir-la, perquè, clar, la dansa, la música,
el cinema, tot té una manera de llegir-se, no?
Llavors el que cal és que n'hi hagi... És un col·lectiu que és molt divers,
molt personal, la dansa realment hi ha molts estils diferents,
tants com persones que les fan, no? I més en la contemporaneïtat, no?
De totes maneres, jo crec que, de mica en mica, es va superar en aquella
període on semblava que la dansa, sempre que era aquella disciplina
de més a més, que tenia un públic molt restringit.
Si més no, i parlem per la ciutat de Tarragona, i sembla ser que
quan parlem amb alguna ballarina o ballerí, sempre fem el mateix
comentari, però és cert, aquí a Tarragona s'ha creat un públic,
un espectador de dansa que fa un parell de dècades no en teníem.
Clar, està molt bé que... i està passant a molts altres llocs, no?
I realment és molt... és bàsic que això passi, no?
Perquè és que de públic també n'hi ha molts, no?
I aleshores, és una mica el que dèiem, no?
L'important és que tinguin accés a veure-ho, no?
I amb la regularitat de programació, doncs el públic es va creant.
Això fa que la dansa també, doncs, estigui... treballi amb altres disciplines
i amb altres expressions artístiques, que no es limiti exclusivament a l'expressió del cos.
La dansa, al llarg de la seva història, sempre ha casat molt bé amb els altres llenguatges escènics, no?
Sempre la paraula, a vegades, lliga més, no?
Els guions més literaris, més narratius guien més...
Però la dansa és una cosa que conviu molt bé amb la música, conviu molt bé amb la imatge,
conviu molt bé amb el vestuari, amb les noves tecnologies, òbviament, no?
Amb l'objecte, amb les llums...
Aleshores, clar, la dansa permet un discurs paral·lel de molts llenguatges escènics.
Nosaltres, des de Moodances, fa molts anys que treballem.
O sigui, el meu treball és especialment plàstic i molt matèric,
és a dir, que m'agrada molt la dansa escultura, la dansa pintura.
I, per tant, en els muntatges el que sempre s'integra d'una manera molt inherent,
en el procés creatiu, és el treball, doncs, això, amb vídeo, amb llums o amb objectes, elements escènics.
Això des de la perspectiva de coreógrafa, directora, ballarina,
des de la perspectiva de pedagoga, les escoles de dansa són plenes, Àngels?
Sí, sí, sí.
La dansa és una cosa que treu a molta gent els primers anys, diguéssim,
però després el que costa més és vehicular-ho cap al món professional
i vehicular-ho com a alguna cosa més que no sigui un element que pot fer el cos graciós o harmònic,
sinó com un element de comunicació, com a art, diguéssim.
Vull dir, avui en dia la dansa, a més a més, de ser un espectacle viu,
on pots trobar cossos virtuosos, fent coses molt boniques o molt espectaculars,
sobretot és un llenguatge de comunicació, no?
Llavors aquí entrem també una mica en el terreny de l'art i en el terreny on hi ha moltes coses a dir,
no només amb el cos, sinó amb tot, i que aleshores també estaria bé que les escoles de dansa
s'acostessin, amb la mida que puguin, diguéssim, acostessin els seus alumnes a una lectura de la dansa
més enllà d'un entrenament físic, saps?
I aquí hi ha molta feina a fer per part de tothom, i molt interessant i molt bonica.
Des del punt de vista també, probablement, de l'administració pel que fa a la formació superior dels ballerins,
com passa, per exemple, amb els músics, no hi ha una oferta precisament amplíssima, no?,
de places per poder cursar a estudiar superiors de dansa.
No, això també està ara començant, o sigui, clar, vull dir, hi ha pocs conservatoris,
hi ha poques escoles homologades, i això necessita una mica més de temps estar organitzat
o ordenat, almenys d'una manera, o sigui, que tothom vagi igual, diguéssim, no?,
o que realment puguis homologar nivells i matèries que es donen.
Fa falta més, penso que s'està començant també amb això, no?
Ens interessava molt, doncs, aprofitar la bienentesa per parlar d'alguns aspectes relacionats
amb la dansa, en general, perquè sabem que hi ha moltes persones que estudien
o que tenen filles o fills que estudien dansa aquí a Tarragona,
però parlem de l'espectacle, l'anlan, aquest espectacle que, segons la informació que tenim,
arriba com un espectacle molt urbà, no?, o com a mínim amb unes connotacions urbanes,
com a escenari, com a paisatge de creació.
Sí, i, o sigui, és un espectacle molt ballat, molt abstracte,
però forma part una mica de... l'últim temps he estat treballant amb la idea de ciutat,
però de ciutat a vegades de... de públic, diguéssim, no?
L'espectacle, un espectacle anterior que havia fet, que es deia Urbs, treballava amb gent de carrer,
i, en canvi, aquest em vaig centrar molt més en un sentit molt més arquitectònic,
en un sentit molt més espaial del que és ciutat.
Llavors, no agafa la part urbana més narrativa de persones, sinó és al revés,
és molt abstracte i llavors fa un treball molt important de formes.
O sigui, l'he dividit en tres parts.
Llavors, hi ha una part que és molt com una arquitectura en moviment,
o sigui, els ballarins som l'espai, els ballarins canviem de textura,
els ballarins construïm distàncies entre nosaltres, repeticions...
O sigui, hi ha un punt de vista una mica de ciutat com una mena d'organisme viu.
O sigui, la ciutat, en realitat, te la mires una mica des d'un avió
i sembla una sèrie de cèl·lules allà funcionant, activant-se, interaccionant...
Llavors, una de les mirades és aquesta.
És una mirada molt, molt intimista, que és la segona peça, que es diu Si hi ha mesos,
i que no té res a veure amb la primera.
Realment és...
O sigui, i aquí l'inspiració era una mica què és la nostra casa.
O sigui, la nostra casa, a part de ser un espai físic,
són les persones amb les que vivim, no?
Llavors, aquí hi ha sempre com una...
Es diu Si hi ha mesos perquè d'alguna manera hi ha aquesta relació
quasi bé musfològica, diguéssim, amb la persona que tu vius, no?
Que comparteixes alguna cosa.
I una tercera part, que és la més enèrgica i més també virtuosa físicament
i més agressiva també musicalment i rítmicament parlant,
que està inspirada una mica amb la velocitat.
Amb la velocitat, amb l'espai, amb les autopistes, amb la pressa, amb el ritme, amb el...
I llavors són aquestes tres mirades, aquesta vegada,
no tant a l'URPS com al lloc d'històries humanes,
sinó és una mica a la idea de ciutat des d'un punt de vista molt d'arquitectura de moviment, quasi bé, no?
L'actuació s'acompanya per música original, però també recolliu música de corelli, música persa,
músiques ben diverses, no?
Sí, sí, sí. Hi ha una banda sonora original que està feta per Oriol Rossell,
i aquesta és música electrònica i que ens acompanya a dues de les parts.
I després també hi ha un inici una mica, partim des d'una idea molt més clàssica de ciutat
i treballem amb corelli.
I aquesta segona part, molt intimista, com et deies,
amb unes meravelloses improvisacions indoturques molt boniques.
No ens ho perdrem, Àngels, perquè realment l'espectacle es mostra molt atractiu,
ens encanta que torneu a la ciutat de Tarragona,
que no esteu tant de temps sense passar per aquí.
Això estarà molt bé, perquè ens podrem comunicar millor, està molt bé, clar.
Efectivament. I ha estat un plaer, gràcies per atendre la nostra trucada, Àngels.
Moltes gràcies per invitar-nos.
Adéu-siau, bon dia.
Adéu-siau.