Quatre minuts, un quart de dues del migdia.
Afegim un altre títol, com els deien, farà un moment
aquí al matí de Tarragona Ràdio, d'aquests llibres
que ens estan ocupant aquests dies previs a la celebració de Sant Jordi.
Una altra novetat és Paraules en de guerra
sobre la presència de Tarragona, el camp de Tarragona,
la seva demarcació als anomenats papers de Salamanca.
Aquest és un llibre de Javier Fernández i Isidre Virgili
que avui ens acompanyen al matí de Tarragona Ràdio.
Javier Isidre, molt bon dia.
Bon dia.
Benvinguts, gràcies per acompanyar-nos.
Tots tenim molt present en la memòria
perquè és de fa dos dies, gairebé de forma literal,
que els papers originals, una part dels papers de Salamanca,
han tornat a Catalunya després de polèmiques, discursos, notícies, etcètera.
El cas és que des de la nostra perspectiva local
sempre ens feia amb la pregunta,
bé, però del que toca el nostre territori més proper,
del que toca a Tarragona, què hi ha a l'arxiu de Salamanca?
I vosaltres en aquest llibre ens doneu una resposta força amplia, no?
Sí, precisament això és el que volíem,
respondre a aquest dubte, no?
Més enllà de la polèmica,
concretament, què es pot trobar, no?
I, per exemple, hi ha informes dels bombardejos
que va patir Tarragona, ciutat,
molt tema de refugiats,
de gent que va fugir de Madrid dels bombardejos
i va venir aquí a Tarragona
i es va quedar a viure,
temes de presons,
de fugues de les presons de Reus...
És molt ampli.
De fet, ara parlarem de tota la tasca de recerca
que heu fet abans em comentava,
i potser és bo recordar-ho als oients,
que el que ha tornat ha estat els papers de la Generalitat,
encara queden papers particulars
i que pertanyen a altres institucions,
com ara els ajuntaments,
que ara estan classificants,
estan catalogant, etcètera, etcètera.
Aquests vindran en un altre moment.
Vosaltres heu treballat amb tot allò
que hi havia microfilmat a l'Arxiu Nacional, no?
Efectivament, el que nosaltres hem treballat
és tots els documents que ja es van catalogar
als anys 90,
en un acord de la Generalitat
amb el Ministeri de Cultura,
i que, òbviament, ja estaven a disposició,
diguem-ne, dels investigadors.
A partir d'aquí, la llei de la restitució,
com molt bé és dit,
el que fa és ja retornar aquests documents
en el termini que es va concretar el propi texta,
i aleshores queden, com dèiem, dos parts més.
Una és el de les institucions,
que són partits, sindicats,
diguem-ne, entitats particulars,
que hi ha documents i que, per tal,
doncs, la segona part consistirà
en que acreditat, diguem-ne, pròpiament,
que la titularitat puguin ser retornats,
més, evidentment, els desparticulars.
El fet d'aquests documents,
ho diem una vegada més,
perquè van ser, diguem-ne, confiscats,
va ser confiscats pel fet de ser proves,
diguem-ne, en el moment del processament,
en l'àmbit de la justícia
que va fer el règim franquista
per tots aquells que havien participat, diguem-ne,
en l'àmbit republicà,
dintre de la contesa
amb el propi règim.
En conseqüència, doncs,
totes aquestes proves,
per això estaven allà.
Per això també hi ha qüestions particulars
de posteriors, diguem-ne,
diguem-ne, domiciliàriament,
diguem-ne, recerques d'aquests documents
en busca de proves.
Per fer aquest treball, clar,
jo m'imagino davant de l'arxiu,
allò, fem una miqueta de teatralitzar,
dir, bé, anem a buscar
què hi ha de Tarragona.
Home, déu-n'hi-do,
jo no sé quantes coses deu haver-hi,
perquè serà per papers,
i aquí has d'anar discriminant
en el bon sentit de la paraula,
que és allò que pot tenir
un interès més general per tothom
i que és allò tan particular
o que aparentment per l'opinió pública
pugui resultar superficial
o sense importància,
que tot és important, insisteixo,
però estem parlant d'un llibre
i de fer una mena d'inventari útil.
Sí, el que buscàvem era això,
documents més interessants,
més significatius,
dramàtics, humorístics,
entre cometes, no?
Curiosos, singulars.
Curiosos, que vistos ara,
70 anys després,
hi ha uns documents que dius
com es podia escriure això,
com es podia dir això, no?
Però, clar, s'ha de posar
en el context de la Guerra Civil, no?
Però vosaltres partiu
de tot el que hi havia allà.
Sí, i vam fer, doncs, paciència,
va ser qüestió de paciència,
qüestió de hores, hores, hores,
mirant i seleccionant
el més interessant, no?
En certa manera, diguem-ne,
l'índex, a través d'una publicació
que té el propi Departament de Cultura,
ens permetia anar buscant,
perquè estaven indexats,
per exemple, doncs, incautacions.
Tenies, doncs,
per totes les poblacions de Catalunya,
doncs, Tarragona, Reus.
Intuïen, per exemple, a Reus
que hi havia algun tema tan interessant
com la incautació,
en el seu moment,
del camp d'aviació,
l'actual camp d'aviació,
prové, diguem-ne,
de la incautació feta
en el moment del començament
de la Guerra Civil
per a l'exèrcit republicà,
doncs, constituir una base aèria
de contenció de costa,
defensa, diguem-ne,
de tot el sistema.
Bé, doncs,
vam trobar-lo, diguem-ne,
en aquest sentit,
els documents de la persona
que en el seu moment
va ser incautada,
que era un il·lustre tarragoní,
en Josep Ixar,
que havia estat pròpiament,
doncs, en aquest sentit,
perseguit com a diputat de la Lliga
i, en conseqüència,
doncs,
aquestes incautacions
que responien al fet
d'aquelles persones
que suposava que havien ajudat,
diguem-ne,
que havien estat
al costat del moviment facciós,
estaven, diguem-ne,
sancionats
amb l'incautació dels vents
i aquí van aprofitar
per fer el camp d'aviació
actualment de Reus.
Això ho ignoràvem,
ho ignorem la majoria de persones
i com això un munt de coses.
Home, singular,
ja que parlaves d'incautació,
tinc aquí entès
que també hi ha el cas
d'un propietari de Reus
que demana
que li tornin les avellanes.
És a dir, casos com aquest.
Sí, demana que, bueno,
primer que li tornin la finca
perquè se la van incautar.
De fet, explica
que van venir uns soldats
per incautar-li la finca
que ell no es va resistir.
Llavors, curiosament,
el sindicat que incauta la finca
explica que ell no es va resistir.
Llavors, ell diu
que no es va resistir
perquè tenia por.
Perquè es van presentant
amb pistola en mà
i va dir
com ho queres que me resisties
perquè me podien matar.
Llavors, demana
o la finca
i però com ho veu molt complicat
demana que li tornin
les avellanes
perquè, clar,
és un advocat de Reus
però que no pot exercir
i llavors necessita
els diners
per poder sobreviure.
I com en aquests casos
ja hi ha molts.
I incautacions,
clar, en aquella època
eren habituals.
Hi ha la incautació
també d'un veí de Tarragona
que es queixa
perquè li han incautat el pis,
no?
I ell diu
que sempre havia catat la república
i intenta justificar
perquè li tornin el pis.
I una altra curiositat
que vosaltres mateixos
que ens heu facilitat
molt la feina
ens heu assenyalat
és el cas
d'un criat
que defensa
el seu senyor
perquè no l'incautin
amb ell.
Que és un cas curiosíssim,
no?
Sí, per exemple,
si vostè legeix
una mica
el document
que és curiós,
no?
Això són cartes
que envien
coneguts
de la persona
incautada
a la Generalitat
per defensar
la persona incautada,
no?
i la que aquesta persona
sempre reclama
a Jun,
no?
En aquest cas
és un criat
que diu
respecte al seu senyor,
no?
Durante el tiempo
que llevo de servicio
a sus órdenes
he podido apreciar
en ell
un espíritu liberal
y tolerante
dando a su servidumbre
un trato
excesivamente amable
y cordial
que le hace merecedor
de la mayor consideración
y sin haberle podido apreciar
concomitancias
con elementos facciosos.
I, curiós,
com una de les muchas pruebas
de la forma
en què trataba
su servicio,
basta conciñar
el hecho
de que després
de la celebración
en su casa
de una fiesta
de caràcter familiar
recompensó
el trabajo extraordinario
que había tenido
la servidumbre
costeándole un viaje
i estancia
a Palma de Mallorca.
Este proceder
és digno d'encomio
i està molt distante
del que usen
els facciosos
en sus relacions
amb els seus subordinats.
Fent allò
una mica de ficció
podrías pensar
que què toma?
amb la nova època
que es vivia
vostè ja no és criat
de ningú,
no és que jo vull ser criat.
Volia continuar
el servei d'aquest senyor
i una miqueta
ho justificava.
Parlem de papers
i d'arxius,
però l'Isidre
ha parlat amb moltes persones
que en aquella època
eren nens
i que també
t'han facilitat
molta informació.
Efectivament,
era un altre tema.
Aquest, diguem-ne,
esperit del llibre
que hem fet
és que, per una part,
parlin els documents,
per si mateixos
són ja uns testimonis
excel·lents
i, per l'altra part,
alguns testimonis
fets que no han estat
tampoc molt publicitats,
com poden ser,
per una part,
els refugiats.
Pensa que l'onada
de refugiats
que va arribar a Catalunya,
per exemple,
arran del setge de Madrid,
a la tardor del 36,
principis del 37,
va ser de 200.000 persones
i que al final de la guerra
amb les successives onades
que van arribar
a l'ocupació del sud de Màlaga,
a l'ocupació del nord de Bilbao,
es calcula
a prop de 800.000 persones.
Bé, doncs,
d'aquestes aquí,
cada població,
no cal només que anar
i rascar una mica,
hi ha 50 històries
de refugiats,
es poden trobar,
i es poden trobar
els refugiats
que es van quedar.
I n'hem trobat
a Torredembarra,
n'hem trobat a la Pobla,
n'hem trobat a la Nou,
i, en certa manera,
amb qüestions
molt característiques
d'aquests nens
que van arribar de Madrid,
alguns per circumstàncies
familiars
que no tenien mare
o altre,
que es van quedar aquí
i amb aquelles famílies
que els van acollir
avui són afillats
fins,
llegitims,
diguem-ne,
legals,
perquè els va quedar-se'l
i, com a tal,
ciutadans d'aquí.
T'han explicat moltes històries,
no?,
d'aquella època
de quan eren nens.
Sí,
clar,
evidentment,
la sortida de Madrid
amb les bombes,
que t'hi diuen
tot el que significava
apagant les llums,
tot el problema
per la seguretat
davant de l'aviació,
el tema
de les arribades
i la recollida
per les persones,
i que els més petits
a vegades
eren els últims
a ser recollits,
perquè sempre això
significa
més dedicació
per a les famílies,
però, evidentment,
hi ha una...
i avui en dia
que hi ha alguns d'ells
que mantenen relacions.
Per exemple,
tenim dos,
Torra d'Embarra,
una anècdota,
Alejandro i Manolo,
ja s'han fet
quasi amics nostres,
que, doncs,
és curiós,
ells són dos,
parlen català
i n'hi ha un del Barça
i l'altre del Madrid.
I, a part del vol dir
que encara poden
mantindre la discussió
sobre les velles històries
mentre juguen
a la llarga dels jubilars,
perquè ja tenen tots
a la vora de 80 anys,
doncs,
fem les partides
de cartes
i de domino.
Aquest treball
que heu fet
recull
d'altres moments
perquè feu referència
a bombardejos,
a fugides de la presó
com si es tractés
d'una pel·lícula muda,
no?
Serran els barrots,
fins i tot.
Hi ha una documentació
que en els llibres
d'història acadèmics
no trobem
perquè es considera
una anècdota
i que probablement
no és rellevant
dins del discurs academicista,
però que en aquest llibre
que heu fet vosaltres
sí que trobem aquest detall,
aquesta quotidianitat
de com era l'època
a través dels papers de Salamanca.
Sí, per exemple,
hi ha un informe
del Preventori Judicial de Reus
que explica una fuga
del 13 de gener del 38
que diu textualment
que s'han comprovat
que els fugits
obrint el candau
que tancava la porta
acés al pati
amb un ferro
en forma de gansua
havien saltat
el terrat de costum
i des d'allà
el recinte
pel punt de costum
de les altres fugues.
O sigui,
ja hi ha un punt
que ja és costum
fugar-se allà,
no?
Hi ha altres,
doncs això,
acerrant un barrot,
explicant que sortia
el director
just en el moment
que es fugava
i que els disparava
però que podien escapar,
un dels presoners
que havia de vigilar
però que estava begut
i estava dormint,
o sigui,
una història molt...
El capítol més ampli
és el que té a veure
amb les incautacions
perquè va ser
una pràctica intensa.
Hi ha una part també,
aquesta em penso
que l'ha treballat més
l'Isidre,
que té a veure
amb el món de l'escola,
amb el món professional
dels mestres de l'època,
no?
Sí,
en certa manera
l'escola unificada,
el nou moviment pedagògic
que es va fer
arran,
diguem-ne,
del canvi polític,
significa,
diguem-ne,
sobre l'anterior sistema
canvis importants.
Per exemple,
l'escola mixta
quan hi havia la separació.
I per exemple,
aquí hem tingut uns testimonis
perquè s'ha conservat
que la documentació
que hi ha,
hem de dir-ho,
de Salamanca,
de la Generalitat,
no és tota la que va anar allà,
és una part
i molta d'ella
s'ha destruït
o ha parat altres arxius
i en conseqüència
hi ha com a vereders tresors
que a vegades es troben
i aquí vam trobar
tot el tema,
precisament del FENO,
de l'escola nova unificada,
de l'Alcàm,
on hi havia Valls,
la delegació central,
amb tots els pobles,
Lió,
la Masó,
Bràfim i Vallmoll.
Vallmoll,
hem trobat uns testimonis
on es van explicar
aquesta història
i en certa manera
aquesta pràctica
per ells va ser
una sorpresa
de l'escola mixta
on a més a més
al anar junts,
nois i noies,
donat que anaven
per ordre
del que sabien
de contes,
dictats i lectura,
doncs amb un pupitre de dos
podia anar un noi
i una noia,
molt diferent evidentment
del que era el sistema anterior.
El que va haver-hi després.
El que va haver-hi després.
Que ells ho diuen
que va haver-hi la separació
i certament també
un altre tema,
aquest realment
també més dramàtic,
aquells mestres de la república
que en certa manera
alguns d'ells
també van ser qualificats
per la pròpia república
del seu terrenar
i adequació a la república
i la seva qualificació
després d'aquests documents
van servir evidentment
una vegada fet el camp
a molts d'ells
per allunyar-los.
Aquesta la purga que deia.
Ah exacte,
el cas de Jaume Leu
que és un mestre
que si un va a Vallmoll
doncs hi para
en qualsevol banc
de jubilats
i li diu
ja uns elogis immediats
doncs va sonar
que va ser traslladat després
precisament
perquè va ser una persona
a la vegada fidel a la república
també amb un terrenar
d'educació
i en conseqüència
doncs va ser una...
Recolleu també
com després de començar
de la guerra
el col·legi d'Alcové
demanava la construcció
d'una piscina
que també es pot llegir
en aquests papers.
Parleu dels bombardejos
de determinats bombardejos
que han passat a la història
de l'etat a la química de Flix
també heu trobat documentació
entre aquests papers
de Salamanca.
Vaja,
allò que dius
hi ha moltíssima informació
per tant això fa
que on pugui pensar
que aquest llibre
li pot interessar
qualsevol persona
que estigui interessada
en la història
més propera
la història en general
del nostre país
però també la més propera.
Sí, segurament hi ha també gent
que es podrà sentir identificada
de recordar
i si són gent gran
segur que se'n recorden
per exemple
el tema dels fets de la fatarella
segur que ja encara hi ha gent
que va sobrevivent
la fatarella
és una guerra civil
dintre de la guerra civil
llavors
llavors
els informes
estaven els bàndols
molt significats
i hi havia
realment va ser
és molt curiós
que del mateix fet
exactament del mateix
hi ha un informe
d'Esquerra Republicana
i un altre del PESO
que són completamente diferents
llavors dius
però
com pot ser
que
s'interpretin
molt
tan diferentment
clar
jo
és el que
insisteixo
potser em faig
una mica
més pesada
aquest tipus
de retrobament
amb la història més recent
del nostre país
doncs hi ha persones
que no els interessa
perquè diuen
hi ha altres persones
que sí que tenen
molt d'interès
de conservar
l'anomenada
memòria històrica
en aquest sentit
jo m'atreviria a dir
que aquest és un llibre
apte per a tots els públics
en el sentit
que no és un llibre
d'història
acadèmic
sinó que és un llibre
que qualsevol persona
que només que tingui interès
en el tema
pot accedir-hi perfectament
no és un llibre
complicat
ni de bons trots
perquè és un llibre
de testimonis
a paper
però també
encarniosos
perquè heu pogut parlar
amb persones que estan vives
certament
el que fa
que el llibre
diguéssim
sigui
apte
per a tots els públics
és
en aquest sentit
de lectors
del tipus de lectors
és perquè
primer
l'estructuració
en capítols
ens permet
anar viatjant
en diferents parts
i evidentment
posar a darrere
tot aquest conjunt
de documents
que en si mateix
cada document
és una història
jo diria que els novel·listes
que realment
busquen vegades
arguments
doncs
bé
aquí n'hi ha
50 d'arguments
en el tema mateix
dels refugiats
trobem aquí
tots els drames
particulars
problemes
la manca de mitjans
situació
doncs
de famílies
inclús
que arriben
a aspectes límits
per sobreviure
el drama
de l'enumorament
d'una menor
amunt d'allò
estan aquí
fets com la vida
sense més
vull dir
no cal anar a buscar
cap tema dramàtic
perquè hi són
perquè és la guerra
des de la part més feble
que és la rereguarda
en certa manera
on hi ha
en aquest moment
normalment
doncs gent gran
menors
i tot un seguit
de problemes
jo crec que és
sobretot això
paraules de guerra
de la rereguarda
en la part
diguem-ne
a vegades
més pròpiament
diguem-ne
en què tothom
s'hi pot identificar
en aquest sentit
hi ha dues guerres
la del front
i la de la rereguarda
hem passat
de puntetes
perquè de veritat
que exemples
i documents
interessants
i atractius
n'hi ha moltíssims
paraules de guerra
Tarragona
els papers de Salamanca
de Javier Fernández
Isidre Virgili
es presenta aquest dissabte
al Museu d'Art Modern
de Tarragona
a les 8 del vespre
ho dic
al carrer Santana
perquè si estan interessats
en el llibre
òbviament el poden llegir
però
doncs la presentació
també ens pot donar
moltíssimes pistes
enhorabona
per aquest treball
no sé si li donareu
continuïtat
podria ser
ja en parlarem
en tot cas
què m'agradaria
fer de Lleida
Barcelona
de Lleida
doncs ja en parlarem
quan arribi el moment
de veritat
sincerament
l'enhorabona
i estarem encantats
de llegir-ho
demà ja estarà
pràcticament als aparadors
i qui vulgui acostar-se
ja ho podrà fer
i si no dissabte
es presenta
al Museu d'Art Modern
moltíssimes gràcies
per venir avui a la ràdio
gràcies a vosaltres
i gràcies a vostès
ens separen dos minuts
de dos quarts de dues
d'aquí uns moments
repassarem l'actualitat
del matí
a través de l'informatiu
Tarragona Actualitat
i si ho desitgen
demà divendres
ens podem retrobar
al punt de les 7 del matí
fins aleshores
gràcies per la seva atenció
i acabin de passar
un bon dijous
adeu-siau