Dos minuts, tres quarts d'una del migdia,
la setmana de la comunicació Comunica 06 comença.
Aquesta tarda hi haurà a les 6 de la tarda
a la sala d'actes de Caixa Tarragona,
diguem-ne, la presentació de les jornades
amb representants de l'empresa municipal de mitjans de comunicació,
la seva presidenta, el director de Tarragona Ràdio,
Bernat López, representant aquests estudis de comunicació,
i Javier Vaz com a director de la Fundació de Caixa Tarragona.
Després serà el torn de Josep Maria Martí,
doctor en Ciències de la Informació
i director del Departament de Comunicació Audiovisual
de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Parlarà sobre l'evolució de l'humor a la ràdio a Catalunya.
Aquesta evolució de l'humor està també molt lligada
a on són els límits de la llibertat d'expressió,
el dret a l'honor i la intimitat.
Hem enllevat el títol de la xerrada
que pronunciarà Jordi Barrat,
professor de Dret Constitucional de la URB.
Jordi, bon dia.
Quina mala passada que li ha jugat la meteorologia
amb aquest encostipat.
Sí, sí, la veritat.
Déu-n'hi-do, quin dia per encostipar-se.
No és d'avui, ja dura molt.
És d'aquests constipats que mai es curen
i es van allargant dia i dia,
setmana rere setmana i acaben sent un gran becat.
Per tant, que preparin aigua els organitzadors
per aquesta tarda.
Sí, sí, exacte.
Ens acompanya també Oriol Grau.
Oriol, bon dia.
Hola, bon dia.
Actuarà, ja ho hem dit bé,
en qualitat d'actor, de director de teatre,
de comunicació, de comunicador de ràdio també.
Recordem, creador, entre d'altres,
del personatge de Palomino.
I ells, juntament amb l'actor Fermi Fernández,
posaran damunt la taula el cas paradigmàtic del Terrat.
D'alguna manera van ser, segur que la paternitat
i tot això se la poden atribuir molts professionals
i estaran al seu dret,
però d'alguna manera van iniciar aquesta manera
de fer humor a la ràdio
des d'una perspectiva absolutament irreverent,
absolutament crítica,
des dels micròfons de la cadena Serra Maridionals,
des dels micròfons més concretament de Ràdio Reus
i de Ser Tarragona.
T'he dit bon dia ja, després de tot en comia, Oriol,
des de la presentació.
A veure, jo no sé si mai heu necessitat un advocat, no?
Em sembla que no.
Problemes n'heu tingut, però no han arribat la Sant Gàrido.
a direcció, diguéssim, de la ràdio.
Les més nombroses venien del Clargat,
és a dir, de l'Arcabisbat de Barcelona,
generalment, i així, queixant-se.
També alguns polítics, és a dir,
capellans i polítics, bàsicament,
que són els que menys feina tenen.
Els capellans, no sé, però els polítics,
jo crec que se'ls donava una contradicció
i se'ls continua donant-hi, no?
Que no diguin res dolent de mi,
però que em treguin,
perquè jo he de sortir als puestos,
sinó, clar, aleshores, Jordi,
si des del punt de vista legal
hi haurà casos que es blindaran o no,
la legislació, jo crec que molt clara,
molt clara no hi és, en aquest sentit, no?
No, el que passa és que aquest és un tema molt casuístic,
és a dir, els principis generals
tothom els té més o menys clars,
però després són temes
que s'han d'estudiar cas per cas, no?
I aleshores això sempre genera una certa ambigüitat
de principi, no?
Perquè mai saps si realment on són els límits,
on són les fronteres, no?
Però, bueno, els principis generals, home,
està la Constitució i després una mica
les lleis que desenvolupen la Constitució
que més o menys deixen clar el marc de joc,
però després en cada situació en concret
és una mica difícil establir...
És que quan s'eximeixen,
ai, perdó, quan es mostren aquelles coses,
el dret a l'honor i la intimitat,
és aquí on comencem, a veure,
què és l'honor, què és la intimitat?
La pròpia imatge, també, clar.
La pròpia imatge, és un terreny complicadíssim.
Sí, són els dos, vaja,
si agafes la Constitució,
són els dos articles que estan en joc.
Per una part, el 20,
llibertat d'expressió i comunicació,
que són coses diferents,
i el 18, dret a l'honor,
a la intimitat personal i familiar
i a la pròpia imatge.
Tu tens clar, a vegades xocant,
tu tens clar què és el dret a l'honor
i el dret a la intimitat?
No, no.
No, no el teu, eh?
Una cosa que com a actor sí que tinc clara,
que és que part de la nostra feina,
a més a més de fer riure,
també és desmascarar l'hipocresia.
En aquest cas, nosaltres dèiem coses de polítics,
concretament ara me'n recordo d'un,
demòcrata cristià,
i dèiem que utilitzava els serveis de prostitució
de tant en tant.
Ho sabíem, ens havien informat.
I era cert?
Sí, era cert perquè periodistes
que havien anat a congressos d'aquest partit
ho sabien i ho havíem vist, no?
I nosaltres, doncs,
doctora Navall per la ràdio, ja està.
I justament van trucar queixant-se d'això.
Esclar, fins aquí en punt nosaltres...
No es queixaven que diguéssiu una mentida,
sinó que féssiu pública aquesta pràctica, diguem-ne...
Privada.
Privada.
Privada, absolutament privada.
Sí, però com que són personatges públics,
d'alguna manera, doncs, clar, cobren de nosaltres
i prediquen el que no exerceixen,
clar, és aquesta hipocresia
a la que estem obligats a desmascarar.
En general, com a principi que s'ha d'aplicar,
sent personatges públics i sobretot polítics,
que en aquest cas dius que era un polític,
la llibertat d'expressió i d'informació
agafa una volada molt més gran
i el dret a l'honor i la intimitat queda més restringit,
perquè s'entén que els polítics,
perquè hi hagi una democràcia madura,
perquè els ciutadans tinguin totes les dades al seu abast
per poder després participar de manera responsable
de manera madura,
doncs han de tenir al seu abast totes aquestes dades.
Per tant, normalment,
això no vol dir que els polítics no tinguin dret a l'honor,
també en tenen,
la llibertat d'expressió no és absoluta ni és il·limitada.
Normalment el que s'acostuma a determinar com a límit
és, sintetitzant amb una frase que s'acostuma a utilitzar,
és el dret a l'insult.
És a dir, tu pots dir tot el que vulgui sobre un polític,
criticar-lo, fins i tot borxar,
que sigui una cosa que li molesti,
clar, perquè, escolti, ha de ser una crítica,
però no es pot arribar a l'insult gratuït,
que ja és més una vexació,
un atac a la seva dignitat,
en cada cas, què és insult i què no és insult.
Llavors, aquí ja podríem començar a debatre molt,
però les fronteres teòriques serien aquestes.
Per tant, fins a l'insult gratuït que no ve al cas.
Per això es necessita una gran dosi d'intel·ligència i de creativitat
per poder exercir aquesta crítica
sense caure en ser barruer, insultant,
i ara ens sabonarem perquè s'ho mereixen,
doncs tota la gent del Terrat va saber crear,
una miqueta amb un llenguatge de carrer,
però no barruer, però si un llenguatge utilitzant allò,
personatges alter egos, que això fa fantàstic,
una padrina, Josefina, un palomino,
i que diu, ah, no sóc l'Oriol Grau que parla,
és la padrina, i la padrina,
i xiqueta amb aquella cosa utilitzant...
Pot parlar, pot dir coses.
Amb la llei a la mà,
quan parla el personatge també es deu minimitzar
bastant la contundència de la crítica.
Demà segueix sent l'Oriol Grau,
encara que...
A darrere.
Però si es dispressa no cola.
A veure, no, segueix sent ell,
vull dir, no, no, no, no, no és imputable,
el palomino no, no, no.
No li podem fotre molta.
No el posarem a la presó.
Però, no, el que sí que hi ha
és que, clar,
l'humor és un registre determinat,
és una forma d'expressar el que tu vols,
l'opinió, fins i tot la informació,
determinada, no?
És un format determinat
i, aleshores, amb una voluntat.
En realitat, s'utilitza una expressió d'animus i ocandi,
vull dir, voluntat de fer riure,
voluntat que la gent es diverteixi,
que ho deixi, no?
Que, aleshores, sí que hi pot haver
una, potser, més gran flexibilitat, no?
Vull dir, si es diu una cosa amb aquest objectiu,
doncs, potser la gent ja entén
que realment no volies tu atacar, doncs,
l'honor, la intimitat,
no volies ferir, no volies insultar,
sinó que l'ús social, doncs,
ja s'entén que el que volies realment era
fer riure.
Fer riure.
El que volies és que sí que si s'utilitzen aquestes
eines que tenen els actors de caricatures,
personatges, una mica distorsió de la realitat,
aleshores, sí que hi pot haver una mica més de flexibilitat,
no?, la llibertat d'expressió,
però insisteixo, la llibertat, sense recórrer a la llibertat d'expressió,
en el cas de personatges públics, ja és amplíssim, eh?
Vull dir, no cal recórrer a això,
perquè ja és il·limitada, no?,
però molt, molt, molt, molt, molt ampla.
Sí, parlàvem del dret a la intimitat aquests dies,
sense anar més lluny, en plena campanya electoral,
que els polítics exhibeixen una part més humana,
més íntima, amb la família, jugant a tenis,
cuinant uns espaguetis,
o la seva senyora explicant determinades proeses del marit.
En fi, tot aquest tipus de coses,
després hi són objecte de crítica,
de broma, de sàtira,
de fet, ells mateixos ho posen encafat a un jutge,
no sé què pensaria quan aquella persona va reclamar,
escolti, és que m'han tret en banyador a la meva piscina de casa meva,
i per què els ensenyava la piscina de casa seva, no?
Totalment.
Jo crec que per part dels polítics,
sobretot ara que estem en campanya,
i ho estem patint, no?, d'alguna manera,
hi ha una certa perversió per part seva,
de vendre cares, de vendre personatge,
i no de vendre programa,
que és, de fet, el que ens interessa als votants, no?
Què fareu?
No com vius, ni qui hi ets, ni què m'importa a mi,
que et diguis Pau, que et diguis Pere,
tu seràs eficaç, a veure què, no?
Davant d'aquesta perversió,
els còmics estem, trobo, obligats a enfotre-se'n d'això,
no és això ben bé el que ha de ser, saps?
No és que et venguis a tu en banyador,
no t'has de vendre a tu,
has d'explicar el teu programa.
Això és una tendència general a tot el sistema polític,
de personalització...
A totes les democràcies mundials.
A totes les democràcies mundials,
de personalització del mercat electoral
i del procediment electoral.
No ho votes a una persona
i no ho votes a això que...
Un programa, unes idees.
Per això que els còmics tenim molt de material,
és a dir, no ens morirem de falta de...
Ah, no, no, no, d'arguments mai, mai, mai.
Però us equivoqueu a vegades.
Naturalment.
I quan us equivoqueu,
no cal que ningú us processi,
quan us equivoqueu,
quan digui,
ens hem passat realment, què passa?
El personatge mateix demana perdó.
No ho volia.
El personatge.
No és com et deia,
que un jutge hauria de jutjar un palomí, no?
Clar, clar.
Us heu trobat alguna vegada,
no cal dir noms, eh?
Per no remenar...
Sí, sí, a vegades hem hagut de rectificar,
però fins i tot en les rectificacions...
Però per pressions o perquè realment heu reconegut
que vau estar malament?
Per pressions mai de la vida,
és a dir, a mi ningú m'ha pressionat,
mentida, a la televisió sí,
a la ràdio ningú mai de la vida ens ha pressionat,
ni ens ha dit això ho he de parlar o això no.
Hem treballat en absoluta llibertat.
A Ràdio Barcelona, en aquest cas,
que és on vam estar més anys, no?
A televisió sí, hi ha hagut pressions
perquè canviéssim el guió.
Ja, ja, directament.
Hi havia una revisió prèvia de guió?
Sí, a vegades sí.
I quin tipus de perfil o de personatge feia
o fa aquesta revisió prèvia?
Algú de la pròvia empresa?
Sí, pot ser el cap de l'àrea corresponent,
si és el cap de programes,
doncs el cap de programes,
el cap de dramàtics,
llavors ho eleva el superior
i el superior et crida el despatx i et diu
això no ho direm.
I no ho dieu?
I no ho dèiem.
Clar, lògicament.
No, no, és el que paga.
I els còmics també som...
També mengeu cada dia,
tres cops com a mínim quatre que diuen que és el recomanable.
I saber per la màxima aquella
que no es pot mossegar la mà que et dona el pa.
Efectivament.
A la ràdio diuen
que hi ha com a més llibertat d'expressió
en aquest sentit,
que no pas tanta com a la televisió.
És cert?
Tu què creus?
Home, no ho sé.
Jo crec que més que un jurista
potser això hauria d'opinar més un periodista,
no?
Perquè des del punt de vista legal...
Des d'aquest punt de vista satíric, eh?
És a dir, però des del punt de vista legal,
el que jo he de dir
és que els límits de la llibertat d'expressió
a la ràdio, a la televisió, a la premsa
són els mateixos,
evidentment adaptats en el format de cada mitjà, no?
Però, és a dir,
el que no pots dir a la ràdio,
el que no pots dir a la televisió,
tampoc ho pots dir a la ràdio.
No sé si m'explico.
Ara, potser des del punt de vista periodístic,
teatral, doncs sí que...
Jo crec que és un punt de vista més artístic que legal, no?
Legalment, clar, jo no puc fer distincions.
Jo crec que les víctimes de les burles, diríem,
polítics o qui sigui, no?
Els afecta molt més la televisió que la ràdio.
Però indubtablement mil vegades més,
i per la dimensió que té, no?
I la imatge, efectivament,
perquè els ulls sembla que sigui més escandolos
que no l'uïda, no?
Però jo insisteixo en aquest punt de l'inici de la conversa.
Determinats personatges,
i ja no polítics només, eh?
Parlem de personatges de la vida social,
allò que anomenen mediàtics, de futbol, cuiners, en fi.
Hi ha tot un ventall de personatges.
Es poden enfadar, es poden ofendre
davant d'una determinada caricatura,
però volen ser i volen sortir.
Vull dir, la seva popularitat, fins i tot,
pot assolir una més gran dimensió
si formen part d'aquesta galeria de personatges imitats, no?
És a dir, si no t'imiten, no ets ningú,
dins del món mediàtic, no?
Sí, clar, passa això.
Mira, es dona el cas, ara sortia ahir el diari,
que un actor anglès està imitant un periodista,
està periodiant, un periodista d'un país
que és el Kazajistà, a nom d'aquests.
I tant còmic com que diu que allà, doncs,
no hi ha veus per estirar, per llaurar,
sinó que són les dones mateixes, les que, saps,
un país supermasclís, les que saps.
i se n'enriu molt.
S'han queixat el mateix consulat anglès del Kazajistán,
es va queixar i fins i tot el govern ha fet una nota i tal i qual.
I ell ha aprofitat aquestes queixes per reblar el clau
i en fotre-se'n encara més.
Han hagut de claudicar i ara l'han convidat
i li han dit que conegui el país
i que té totes les despeses pagades i tal i qual.
Imagineu-vos fins a quin punt un país mateix
està afectat per un còmic.
Llegia, ara, me'n sap greu perquè no recordo exactament
qui era l'articulista, allò políticament correcte, no?
Que al final no podrem dir que treballo com a un negre
perquè estic ofenent a aquell enveí que viu al costat de casa,
estic fent l'índio, m'enganyen com a un xino,
que són llenguatges que probablement poden ofendre
però que formen part de l'imaginari popular
i és un exemple molt radical que he posat.
Però que allò políticament correcte,
a vegades és el que pot provocar aquesta reacció de dir
escolti, és que no només s'equivoquen els grans,
també s'equivoquen els petits.
Tenim poc temps però a mi m'agradaria preguntar-te com a jurista,
Jordi, n'abusen els personatges de les eines legals
per denunciar que han atemptat contra la seva intimitat?
Tu creus que s'abusa una mica massa,
que es judicialitza massa aquest món de la crítica
i dels mitjans de comunicació?
No calen els jutjats per tot, no?
Sí, sí, no ho sé, perquè tampoc conec si hi ha moltes demandes
o n'hi ha poques i tal.
Si treballés així com a advocat amb un bufet
que portés casos d'aquests, doncs potser tindria més dades.
No ho sé.
Jo la impressió que tinc és que a nivell polític
la cosa pot quedar amb telefonades,
amb un polític potser tampoc li interessa molt
tirar endavant judicis per aquestes coses,
perquè potser seria contraproduent per la seva imatge,
on sí hi ha més, però vaja, ho dic per les dades
que també tenen vostès,
on hi ha més demandes és amb aquests programes
de la premsa del cor, la premsa rosa,
que també hi ha uns altres criteris, uns altres paràmetres
també per delimitar les fronteres entre llibertat d'expressió,
informació i dret a l'honor.
Però aquí sí que veig jo que hi ha més reacció judicial,
és a dir, escolteu, ara heu fet això, pam, no?
Hi ha un tema econòmic pel mig.
Hi ha exclusives que a vegades es trenquen, etcètera,
hi ha sentencis, hi ha indemnitzacions i tal.
A nivell humor polític jo crec que no n'hi ha molt,
no s'arriba a judicialitzar molt,
en algun cas, però poca cosa.
Oriol, finalment, a mi no s'ha retirat?
No, surt de tant en tant, treu al cap i diu,
és que no m'ha llamat este verano.
És que hi ha hores que nosaltres que matinem una miqueta no podem,
a vegades ho gravem, però és difícil.
No sé jo on l'he vist aquesta temporada.
Està en una situació laboral, en estan baix, diríem.
Que és mileurista també, palomí, no, pobra.
Que està a punt, però que no l'agafen, saps?
Ai, pobra, pobra.
A mi em sap una mica de bo.
I posa voluntat, però Déu-n'hi-do.
Ha passat bon estiu per això, no?
Sí, sí.
Aquest ha passat viure bé dins de tot, no?
Sí, dins l'armari, saps? Jo tinc un armari
on tinc els personatges allà penjats.
I sí, sí, és bon estiu.
Te plantejaries crear-ne algun de nou?
O ja en tens prou?
De fet, n'estic fent ara amb Buenafuente,
vam quedar que ara faria personatges nous d'aquests anònims,
de sobte l'altre hi ha un guàrdia civil.
Anònims i no tan anònims.
Vaig interpretar també la Maria Teresa Fernández de la Vega.
Jo t'hi veig, eh?
Sí, sí, m'hi semblava.
Si és pigadet, eh?
M'hi semblava.
Doncs estem ara així,
perquè també tants anys només de fer el Palomino
també hi havia un punt d'estancament i d'avorriment per part meva
i vaig dir, mira, això, l'única condició que els hi ha posat
és sortir molt caracteritzat.
Jo això de la popularitat encara no hi trobo el gust.
Jo crec que, si no l'hi has trobat fins ara, ja no l'hi trobaràs.
Crec que no.
Hi ha aquestes alçades.
Ja no l'hi trobaré.
Oriol Engrau, Jordi Barrat,
moltíssimes gràcies per dedicar-nos a aquests minuts
que se'ns han fet curtíssims.
Per això convidem a tots els oients que participin,
que vagin de públic a les jornades de la comunicació
a partir de les 6 d'aquesta tarda.
Tant el Jordi Barrat, professor de Dret Constitucional de la URB,
com l'Oriol Grau hi seran presents i faran la seva xerrada.
Moltíssimes gràcies. Bon dia.
Bon dia.
Adéu-siau.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.