Ens acompanya Jordi Rovira. Molt bon dia, Jordi, benvingut.
Hola, bon dia, què tal?
Bé, la benvinguda ens l'hauries de donar tu,
perquè fixa't que a més la posició que tens és com un senyor de la casa,
que ens reps, eh? Bon dia, podem passar.
En fi, el que els proposem és que a través de l'explicació del Jordi
saber alguna cosa més d'aquesta casa,
que de ben segur molts de vostès han visitat després que el passat,
a mes de juny, obrís les portes al públic,
després d'un llarg procés de rehabilitació.
És... Ja tanquem la porta, no?
Ja hem constatat que estem en directe al carrer Granada.
Ai, quin silenci, i a més amb el ressò aquell que tenen les cases senyorials.
Generalment, les visites que realitzeu al públic de la casa Canals
tenen una durada d'una hora i mitja, aproximadament, no, Jordi?
Aproximadament. Ens agrada entretenir-nos en cada un dels detalls
de les diferents habitacions, evidentment,
i fem una miqueta un recorregut que sigui el més extens possible
dins del caram tenim visitable de la casa,
que ja és pràcticament tot l'espai noble,
la part més bonica de la casa està obert al públic.
Nosaltres farem una visita, podríem dir, de compromís,
d'aquelles visites que s'hi queden poca estona a les cases,
per una qüestió òbvia de temps a la ràdio,
però jo crec que podrem treure una idea
i, com a mínim, l'estímul per tornar
i que ens ofereixin una visita guiada d'aquestes ja més formals.
Com dèiem, el 30 de juny es va rehabilitar aquesta casa,
una casa que va estar tancada durant molt de temps
i que té el seu origen, si no m'equivoco,
al segle XVII, pot ser?
A veure, la família té l'origen al segle XVII,
podem dir, amb la seva vinculació tarragonina.
De fet, és per on el segle XVIII
que la casa és propietat dels canals,
que és la família que li dona nom.
I, per tant, a partir d'aquí sí que podem parlar
de casa-canals com aquesta,
en clau al costat de la muralla,
al passeig de Sant Antoni,
al costat del portal de Sant Antoni,
i amb entrada al carrer d'en Granada,
que és tot just per on estem entrant ara,
per on estem accedint, en el hall,
a l'entrada històrica de la casa,
amb aquesta escalinata tan típica
que és una de les més característiques parts de l'immoble.
Doncs anem avançant.
Per tant, l'immoble és anterior a aquest segle que jo esmentava.
El que és l'immoble, com a tal?
A veure, com passa a Tarragona,
tot comença en època romana, podem dir,
i, per tant, si et fixes,
aquí mateix ja tenim una làpida romana
que s'ha trobat durant les excavacions
que s'han fet justament aquí, a l'entrada de la casa,
i només hi pugem uns graonets,
ara estem pujant un parell de graons,
i fins al primer replà,
i fixa't que ja estem veient la muralla romana,
que és, de fet, un dels elements característics,
és el recolzament de la casa
en tota aquesta façana que dona Amar,
i que aquí s'ha alliberat d'antics murs i morets
que tapaven aquest sector de la casa.
Aquí hi ha hagut un celler, però molt atrotinat,
i ara hi veiem les dos parts de muralla romana,
aquests grans blocs de pedra,
i després també els carreus més normals,
que són els que configuren sempre la muralla romana.
Ja saps que ens agrada sempre crear una certa fantasia
al voltant del nostre passat patrimonial.
Hem entrat en aquest magnífic hall, com deies,
i clar, en aquella època hi havia l'entrada també
de les cavalleries, imagino,
on se sap on estava situada,
si és que n'hi havia o estava en un altre edifici adjacent,
el que eren els cavalls, els carruatges de la família,
que segur que en tenien, no?
I tant, en tenien, i està justament al mateix edifici,
doncs un parell de portes més enllà.
Tenim una porta molt gran,
com que el carrer d'en Granada és estret,
doncs resulta que calia fer una porta ben ample,
perquè així els carros poguessin girar
i poguessin entrar còmodament dins d'aquest àmbit.
Encara no és visitable aquest sector,
en la zona de les antigues cavalleries de la casa
si ha fet una aplicació,
perquè en un principi hi van aparèixer unes restes,
uns arcs gòtics,
i uns elements que també es podran visitar aviat,
i allò tindrà una entrada,
que serà des d'aquesta altra banda del carrer.
Si vols, ja que estem a punt d'entrar en el pis principal,
que és la part noble de la casa,
farem una miqueta amb una demostració d'aquelles
que encara la casa està en bon ús,
amb molts dels elements potser més petits i significatius,
i si ets tan amable, mirem de trucar al tipus,
a veure si ens obren.
Que es trucava una vegada només,
jo crec que si no,
en aquest cas es trucava una vegada sola,
i llavors ja podies entrar cap a aquesta part noble,
que si et fixes una miqueta un distribuïdor,
per aquí rebria algú del servei normalment,
i llavors et faria esperar en alguna de les cambres laterals,
en alguna de les cambres en les zones de visita de la casa.
D'entrada no et portaven al saló principal,
perquè clar, el saló principal és potser la part més noble,
l'element més significatiu,
això es reservava a les grans ocasions,
i hi hauria en canvi altres salonets,
que són els que sí que serien els de rebre les visites de cada dia.
I també devia dependre del grau de confiança,
de relació que es mantenia amb aquesta família,
que com en deies abans era provinent de Reus,
quan era coneguda com a casa Canals, no?
Efectivament, els Canals eren una família reusenca,
eren industrials,
al segle XVIII comerciaven amb productes de drogueria,
químics, de fet, són productes químics de l'època,
i en aquell moment la família es va enriquint,
està treballant molt en aquest aspecte,
i comença a tindre un bon patrimoni.
El patrimoni dels Canals, en un cert moment,
arriba a tenir 30 cases grans a Tarragona,
i entre elles, aquesta no és la primera que eviten,
van evitar altres cases,
i aquesta serà la que finalment sí que acabaran ocupant,
sembla que serà la seva preferida,
sembla que serà la que ja ocupen definitivament,
després d'aquí hagi passat una cosa important,
que després veurem que és que aquí va vindre una visita,
que ho va canviar tot.
Van emparentar amb famílies d'aquelles també benestants?
Doncs mira, ara ho veiem, ara ho veiem des d'aquí mateix.
Això és la capella.
Tenim la capelleta,
però és que la capella té uns escuts que no li tocarien.
Per aquesta banda d'aquí tenim un escut,
que és un castell,
i aquest castell és el Castellarnau,
i el Castellarnau és una altra família,
com sabeu, ben important de Tarragona.
El carrer de Cavallers té la seva casa
i els Castellarnau van emparentar dues vegades,
que sapiguem, amb els canals.
És a dir que al llarg dels segles van emparentant
i hi ha un d'aquests matrimonis,
que és el que fa que aquesta casa sigui més esplendorosa,
és la que motivarà una miqueta aquest enllaç
totes les millores que veurem tot seguit.
Eren les famílies que tenien el poder econòmic,
i m'imagino que també el poder polític i social,
òbviament, sempre estava relacionat en aquest sentit.
Efectivament, les famílies aquestes intentaven retenir el poder
que havien obtingut per una via econòmica,
de fet eren aristòcrates més que no pas nobles.
La seva noblesa normalment era una miqueta sobrevinguda,
perquè tot i que tinguessin arbres genealògics imponents,
resulta que no havien estat ni marquesos ni comptes.
Era el diner el que els donava aquesta cosa.
Gràcies, ja estem en una època on la burguesia ja comença a despuntar
d'una manera més que consolidada.
En el cas de la capella, en aquestes i altres de l'època,
tenien el seu capellà adscrit a els serveis religiosos,
les famílies les realitzaven en aquesta petita capella,
on no s'estaven també d'anar a les cerimònies religioses,
a altres temples de la ciutat, com ara la catedral,
tenint en compte que era propera a la casa.
Evidentment, a veure, la família assistia a oficis religiosos a tot arreu,
però tenia una cosa exclusiva, un privilegi.
De fet, aquesta és l'última casa noble de Tarragona
que va tenir capella pròpia, i es tenia dret de dir missa.
Aquí, doncs, jo recordo que l'últim capellà,
doncs, qui deia missa era mossèn Salvador Ramon,
un canonge molt estimat de la part alta, que, doncs...
Ha deixat fa poc.
Exacte, va morir fa uns mesos,
i, doncs, aquí es deia missa diàriament,
i eren pocs els assistents, evidentment,
perquè les dimensions, ja veus que són mínimes, no?
És una capella, doncs, de forma circular,
amb una cúpula molt bonica...
Molt bonica, i tant.
Tot això que es conserva, diguem-ne,
tot el parament del petit altar,
és original de l'època.
Tot és original.
Aquí només s'han canviat els tapissats.
Els tapissats estaven molt malmesos,
i l'única cosa que s'ha fet ha sigut això.
Els objectes són els d'origen de la casa.
Afortunadament, hem tingut la sort
que ens arribin tots aquests elements,
per tant, tenim una casa, podríem dir,
realment intacta,
malgrat les obres i vicissituds
que hi ha hagut a la casa.
Doncs bé, però...
Té un currículum, la casa.
Com que hi havia fotografia de tot,
doncs s'han tornat a posar les coses al seu lloc.
Tornant a la fantasia,
de la qual n'abusarem,
segur que sí al llarg de la visita,
ja ens coneixem, Jordi.
Jo imagino que arribem a casa i diuen
no, no, esperin-se que la senyora està a la capella, no?
I surt la senyora de la casa,
que estava resant o passant el rosari o el que fos,
ens reben,
i aleshores què faríem?
Cap on aniríem?
Diguem-ne que som una visita d'una certa confiança,
perquè no ens facin fora directament.
Jo no crec que, si som de confiança,
la senyora no pateixi,
és que ens deixarà entrar ràpidament
i al saló principal,
perquè és, de fet, a partir del saló principal
on hi tenim altres salonets.
Ara no tenim portes obertes accessibles
a dormitoris, diguem, directament.
Doncs imaginem que és una ocasió especial,
i només faltaria que no entréssim al saló principal.
Escolta, només ens falten els vestits aquí, eh?
Efectivament, aquest és el saló noble,
és un saló, doncs, que és, de fet,
el més gran que tenim en una casa noble a Tarragona.
És una miqueta més gran que el de casa Castellarnau.
Pensava que anaves a dir una mica més gran que el de casa meva.
Sí, bueno, el de les nostres cases,
que si segueixen a l'esquema dels 40 metres,
t'asseguro que aquí ens en surten 3 o 4 pisos.
Només d'aquest saló, oi?
Sí, sí.
Doncs bé, el saló principal, doncs, té realment l'ús, en aquella època,
de fer-hi una cosa que se'n deien les reunions de confiança.
Això què era? Doncs una miqueta una aposta en escena de coses importants.
Perdona, aquesta senyora és Castellarnau, veig-la escutar al quadre, no?
Efectivament, aquí tenim la parella principal, doncs,
que motiva, doncs, diguem, l'eufòria constructiva de la casa.
Tens la senyora Maria Antònia Castellarnau i de Balcells,
i allà tens el seu espòs, que va ser en Joaquim de Canals i de Foraster.
Aquests dos són els personatges que...
A la Fesomí es correspon a aquella imatge que ens podia donar aquelles famílies benestants, eh?
Realment, són uns personatges que ja es veu que corresponen a aquesta època,
van, doncs, amb els seus vestits del XIX.
Aquesta és la parella que es casa el 1852.
I, doncs, són Marit i Moller...
De fet, el desig d'emparentar de la família existia,
i la tradició familiar ens parla d'una cosa ben simpàtica,
i és que el senyor Canals, l'amo de la casa,
doncs, sembla que tenia l'ull posat amb una noia molt simpàtica
que, doncs, li feia molt de goig, aquelles coses que passen,
i resulta que, també coses de la vida, ell se n'ha d'anar.
Se n'ha d'anar fora de Tarragona i es passa gairebé 20 anys fora de Tarragona.
Se'n va a Madrid, se'n va a la Corts, se'n va, doncs, a fer els seus negocis i carrera política.
Quan torna, han passat 20 anys.
I, passejant pels carrers de Tarragona,
torna a veure aquella noia exactament igual com era,
és a dir, no envellit.
Què passa aquí? Està passant alguna cosa important aquí?
Bé, ell la segueix, la identifica,
i es dona compte que no era el seu amor veritable,
era la filla.
La filla.
La filla.
Que tenia uns 20 anys, aleshores.
Que tenia uns 20 anys, és a dir, que la seva núvia, diguem,
la seva estimada, no havia perdut el temps,
tampoc, aquests 20 anys, no se l'havia quedat esperant, precisament.
Què va passar?
Es va produir l'enllaç.
Es va produir l'enllaç.
Aquesta és la filla d'aquella...
I aquesta és la filla, això és el que diu la tradició,
ens ha agradat pensar que és certa.
Però fixa't en aquella època, un matrimoni per amor,
i que més convingués, era estrany,
que es donessin les dues coses, veus, i estaria feliç.
En aquest cas, sembla que ja estava molt clar,
sembla que li havia agradat molt el tipus, la persona,
i va acabar sent la filla.
I aquí tenim el retrat d'ella, que certament era 20 anys més jove que ell.
Se li veu molt senyora de la casa, amb caràcter.
Efectivament.
De pinta d'aquí, Manu i jo, serà el senyor Canals per Manu i jo.
El motiu és un motiu també econòmic, és un motiu elemental.
La senyora de Castellarnau, la Maria Antòria de Castellarnau,
quan es produeix l'enllaç, va portar a la família Canals una dot.
Això era aquesta remuneració econòmica per si qui es quedava la filla d'una altra,
doncs bé, estem al segle XIX, les coses certament han canviat.
Doncs bé, la dot que va portar la senyora Castellarnau en el seu espòs
van ser 18.000 lliures catalanes.
Això era veritablement una fortuna.
I els Canals, tot i que estaven bé,
sembla que aquests diners els fan servir per decorar,
per arreglar aquesta casa, aquest vell casaló del costat de la muralla.
En Déu-n'hi-do, perquè, escolta, hi ha des dels llums aquells clàssics de cristall,
que són els característics dels artesonats,
tots els policromats, no sé si és aquesta la terminologia,
però en Déu-n'hi-do, eh?
En aquest cas són daurats i la imatge que té aquest saló
és d'un saló d'estil imperi.
Se'n diu estil imperi, aquest estil francès d'època és el que toca.
I té a veure alguna cosa, si vols que anem passant?
Sí, anem passant.
I té a veure amb alguna cosa d'allò que m'explicaves,
d'una visita excepcional que van rebre...
A la visita hi anem caminant.
Ara?
Ara començarem a moure'ns per altres cambres.
Es veu tot el mar, des d'aquí és magnífica la vista de la casa,
si no ho havíem dit, doncs val la pena constatar-ho,
cosa que farem més endavant també, perquè és magnífica.
Els balcons, doncs, enraixats típics del passeig de Sant Antoni,
doncs aquí ja veiem que són uns quants els que hi donen
des d'aquest saló principal mateix i també cambres laterals.
Passem a un salonet que és tot blau, preciós.
Doncs mira, ja saps quin nom té.
El saló blau.
El saló blau, no falla.
Aquest sí que seria un dels salons de rebre, té molt de mobiliari,
en aquest cas també d'aquest color tapissat,
i també les parets tenen aquest paper pintat antigo.
A més tu imagines els senyors i les senyores,
les dames i els cavallers, millor dit,
perquè tenien un nivell, doncs aquí asseguts,
aquí la família controlant aquelles vetllades.
D'aquí, fixa't en una cosa important, el terra, el paviment.
El paviment és un paviment, doncs, també d'època.
Té una orla amb una decoració, també amb blaus,
i que és un terra d'estil imperi, dels pocs que tenim d'aquest tipus.
Jo no sé si a Catalunya, fins i tot,
perquè es tracta d'un paviment fabricat a València,
i transportat fins aquí, evidentment, amb les seves peces,
i que encara decora i que està en un molt bon estat de conservació,
encara, en aquest terra d'aquest saló blau.
Aquella fotografia que hi ha al fons?
Una boda, una boda en el saló principal, una boda del 1929,
quan ens produeix un enllaç a la família
i ens mostra el saló pràcticament tal com és ara.
És aquest d'aquí que hem deixat el gran.
El saló principal gran és exactament idèntic,
i la sort que hem tingut en aquesta casa
és que l'hem pogut rebre realment d'una forma impecable.
Tenim algun inventari del 1870 on surt tot igual,
és a dir, no ens falta res del que hi ha en aquell inventari.
Les cadires són les mateixes, els quadres els mateixos,
hi ha un piano també de cua i tenim gerros
i tenim cornocòpies, elements diversos, com canalobres.
Tot això és encara el que hi havia en aquell moment.
El saló blau també, més o menys?
Sí.
L'inventari també, tots els objectes que hi ha, els gerros,
aquí el rellotge magnífic, els quadres...
Efectivament, es van fer uns inventaris
en el moment que va arribar la casa,
la propietat de la Generalitat en aquest cas,
i això sí, s'ha pogut salvaguardar tots els elements
que, si fixen en alguns casos,
porten unes etiquetetes petites que ens mostren això,
que estan inventariats, no és que estiguin a la venda,
sinó que estan amb el seu inventari.
Jo crec que a mi, com a mínim,
m'està donant una idea molt àmplia
del que suposa aquest patrimoni,
i a vostè segurament també.
Estem a una sala on veiem també
com una mena d'armaris
que contenen la vaixella
i els diferents estris de cuina, no?
Perquè són més aviat...
És el menjador, això, no?
És el menjador.
És el menjador petit, de fet,
perquè el menjador gran era habilitar el saló principal.
Era més per la família d'ús quotidià, no?
Exacte, sí.
Aquí tenim, doncs, això,
un petit menjador
en el qual hi ha aquests armaris
que encara guarden vaixella
amb les inicials d'algun canals.
És el que t'anava a dir,
que he vist alguns plats
que tenen les inicials...
Efectivament.
En aquest cas és un Josep de canals
que té part de la vaixella aquí encara.
Mira, amb la sopera i tot,
no, es conserva bona part d'aquesta vaixella.
Vèiem diferents peces també de cristalleria,
vull dir que...
Sí, tenim algunes peces endaurats,
ben boniques també,
i és això, una miqueta és el salonet
doncs aquest més recollit
per fer els àpats quotidians de la família
on realment ara la taula només té quatre cadires,
és a dir, que no és que sigui gaire gran, eh, això.
Aquestes sales que hem visitat
són les que estan moblades, obertes al públic.
Després hi ha moltes altres dependències de la casa
amb bona part d'elles,
s'utilitzen ara com a sales d'exposició en sa temporal.
Una d'elles és on tenim l'exposició
20 anys de ràdio i de ciutat,
des d'allà continuarem el matí de Tarragona Ràdio
fins al final.
De totes maneres, pel que fa a la família,
la senyora Maria Antònia va tenir descendència?
Sí, hi va haver diverses generacions,
i de fet encara hi ha canals que corren pel món, afortunadament,
i doncs, a veure, va ser una família molt extensa
que això sí, va acabar, doncs, venent aquesta propietat
per allò tan típic que se sol dir, no?,
que és molt difícil de mantenir una propietat,
doncs, tan gran i amb tants elements artístics com...
I tal com és que el servei, Jordi,
en aquella època es podia disposar de moltes persones treballant,
i avui en dia difícilment es podria mantenir
pels diners que costarien,
no només pel que són les tasques quotidianes
que tots coneixem, sinó per la conservació
de tot això, que, tenint-ho d'aquesta manera
de visitar el públic, es pot mantenir,
tot i que deu precisar d'una revisió constant, no?
Naturalment, a veure, l'Ajuntament de Tarragona,
des que es fa càrrec de l'immoble,
ha estat destinant encara, realment,
uns pressupostos quantiosos per anar,
per exemple, tapissant, com abans dèiem,
perquè, clar, els tapissats no s'havien pogut fer
en dècades i també...
No sé si ens donarà temps de sortir al jardí una mica,
potser, no sé, per si hem de baixar les escales,
com a mínim, o fer referència a aquest jardí,
que no sé si és l'original de l'època, també.
Però el jardí ha estat modificat,
però és un jardí...
les tasques de jardí, era el jardí de la casa...
Era un jardí...
I passem del...
Hem abandonat el saló principal,
i a Madrid, a segons surts, surts al jardí,
que bé, és...
Hi hauria, doncs, les seves plantes,
el seu disseny, segurament era diferent,
ara s'ha condicionat,
doncs perquè doni aquest servei a la ciutat,
però és un espai magnífic i privilegiat,
enmig de la para alta, no?
I tant, a veure, tenim alguns elements,
però que sí que han quedat intactes, no?,
que són la font central, que, doncs,
torna a brullar, eh?,
quan hi ha alguna activitat s'encén.
També tenim una altra fonteta amb rocalla,
que ara s'està restaurant aquests dies,
que és la que té un cap de lleó, doncs,
allà amb una terracota de mitjans del segle XIX,
i encara, entre les descobertes que es van poder fer
en el moment, doncs, de recuperar la casa,
n'hi ha una de ben bonica,
que és que en els rentadors antics de la casa,
doncs, hi ha una figureta d'un neptú infant molt bonica,
que és una peça, doncs, realment simpàtica,
que la tenim aquí integrada.
En quant a vegetació, realment ens queda només un element propi,
que és, doncs, aquest eucaliptus enorme,
que està ben arrelat,
doncs, que, doncs,
hem de pensar que el jardí el tenim a un nivell de pis principal,
com passava a les cases nobles,
que si no tenien el jardí a l'alçada de les sales principals,
doncs, no els hi anava bé,
i aquí tenim aquest arbre encara imponent,
gairebé monumental.
És un molt bon lloc, realment,
i molt tranquil, també,
per poder-hi fer, doncs,
algunes activitats com les que s'han fet aquest estiu passat,
doncs, de petits concerts,
uns concerts quasi de música d'aquests de cambra.
I que han tingut un éxit extraordinari
de participació de públic, concerts de qualitat.
Hi ha previsió, a mig o a llarg termini,
de continuar obrint sales?
Naturalment, a veure, el que s'ha estat fent...
Queden moltes, ho dic,
perquè aquella part sí es rehabilitat justament
per donar un ús funcional a la ciutat
com a espai cultural,
però en quantes sales com les que hem visitat?
En el que és part, diguem, monumental,
la part, doncs, de salons principals,
encara en queden algunes sales,
queda algun dormitori, queda la cuina,
doncs, agradaria també, doncs, la cuina,
un cop restaurada, poder-la també integrar en la visita,
perquè és un element significatiu, també, de la casa,
però no queda tant, de fet.
De fet, la major part, hi ha algun corredor,
n'hi havia hagut antigament una biblioteca petita,
i alguns espais que es podran recuperar,
doncs, ben aviat.
El pis superior és tot visitable, de fet,
perquè és un pis, doncs, ara polivalent,
on hi tenim la sort que hi ha una exposició,
en aquest cas permanent,
que és la de pintura d'en Joan Baptista Plana,
un pintor queralista tarragoní, doncs, del segle XX,
que va copsar pràcticament totes les realitats possibles
de la Tarragona, doncs, de mitjans de segle XX, sobretot.
I també hi tenim aquesta altra sala, la més alta,
que és on hi ha l'exposició dels 20 anys de Tarragona Ràdio, evidentment.
que la visitarem al final del programa.
Per tancar-la, recordem que estan a temps de visitar-la
fins al dia 5 de novembre.
Jordi, les visites guiades, així com la que hem fet més resumidament,
avui al matí de Tarragona Ràdio,
s'han fet al llarg de l'estiu.
Es continuen fent?
No, ara no.
En principi, és una activitat d'estiu,
que esperem que l'estiu que ve, doncs, també,
doncs, seguirà repetint.
En principi, doncs, és això,
és la programació més estiuenca,
també és quan és més agradable.
De fet, són una miqueta visites pensades per la gent
de la pròpia ciutat, sobretot, en primer terme.
Doncs, sí, és el moment, potser,
més tranquil de l'any per poder-les anar desenvolupant.
La Vesta de Visites,
s'assumava a les altres que s'organitzen
des del Museu d'Història,
que sempre tenen tant d'èxit
que s'ha de fer una miqueta,
no dic llista d'espera,
però que, Déu-n'hi-do,
has de mirar de tenir invitacions amb anterioritat,
són de caràcter gratuït, recordem-ho,
i que jo no sé si ha desbordat
totes les previsions que ja teníeu a l'inici de l'estiu, no?
Jo diria que sí, de fet,
cada any estem renovant aquestes previsions
i sembla que, doncs, ja s'hagués d'esgotar, no?
De fet, continua, en canvi,
doncs, l'interès de la gent de Tarragona
per visitar, doncs, els seus monuments,
els seus espais, els seus carrers, també,
perquè fem moltes visites de les de carrer,
però, evidentment, aquesta de Casa Canals
va ser la novetat de la temporada, no?
Ha sigut, doncs, un espai recuperat,
afortunadament hi ha obert del públic,
doncs, i que ens mostra, doncs,
el millor edifici probablement del segle XVIII-XIX
d'aquesta Tarragona moderna,
que fins ara, doncs, teníem limitada només a Casa Castellarnau
i ara hem obert expectatives
perquè aquí tenim una casa que és realment impressionant.