Dos minuts, tres quarts d'una del migdia, creem un ambient literari
i és que en els pròxims minuts volem parlar d'una altra de les novetats
que s'incorporen a aquest Sant Jordi.
Estem parlant d'una de les novetats que publica Arola
dins de la col·lecció de narrativa La Miloca.
Es tracta de la darrera novel·la de Francesc Valls Calçada,
l'aigua parlava. Francesc, molt bon dia.
Bon dia, Arola i tothom.
Dic la nova novel·la, perquè fa tants anys que no publicaves novel·la,
molts anys poesia, altre tipus de llibres, però novel·la, 19-20 anys?
Sí, uns 19 anys. L'última va ser Els conillets afemats,
de la qual guardo un trist record perquè vaig muntar a cavall
un dia o dos abans de Sant Jordi, no una setmana abans de Sant Jordi,
vaig tenir un traumatisme craniosefàlic i ja no es va fer ni presentació
ni es va fer res. En canvi, era una novel·leta que va anar funcionant
a nivell de crítica i arrel d'allò, i per altres coses,
sobretot pel tema de la feina. Fa 20 anys no sé què devia estar fent
i jo, però hi havia molta feina.
Era un altre moment.
Ho vaig anar deixant de banda sense adonar-te'n,
perquè la vida aporta moltes coses, fins que un dia dius,
ostres, però jo el que vull fer és escriure novel·les.
És la tercera, aquesta, com a novel·la?
Sí, primer havia hagut
Estic mort a Saps, amb el pròleg de la Maria Aurelia Capmany,
o sigui, parlarem de fa molts anys, perquè tota aquesta gent estava viva...
Sí, això vindrà d'espera, parlarem d'aquestes dues dècades que se paren.
Sí, passa molt el temps.
Clar, i ara que tornes, el que fas és una mena de regressió en el temps,
perquè t'ha situat al segle XII, aproximadament,
per descriure i per crear tot un univers al voltant d'un personatge
que, en principi, pel coneixement mínim que tenim d'aquest personatge,
es presentava un personatge fascinant, no?, polièdric, amb unes...
Sí, la gent que ha llegit la novel·la diu que sí,
que és molt interessant i que s'ho passen bé.
Alguns diuen que no té escrúpols,
d'altres jo penso que sí que en té, d'escrúpols.
El que no té escrúpols és el que et fa fer la vida.
La novel·la no l'explicarem perquè les novel·les s'han de llegir.
El que sí que intentarem és anar passant,
anar traçant un perfil del personatge, del que ens vols explicar.
És una novel·la complerta, perquè hi ha de tot,
passions, aventura, intriga...
Sí.
Hi ha també un aspecte de thriller, tinc entès, no?, de tot una mica.
Sí, de tot una mica, veient...
De fet, en els últims llibres que havia publicat de poesia,
tothom em deia, però per què no fas una novel·la?
Sobretot la gent que em coneixia com a narrador,
perquè durant aquests anys hi ha d'anar publicant coses amb llibres així,
col·lectius.
Diu, per què no fas una novel·la?
I al final, doncs, en tenia moltes ganes jo també.
Significava un gran esforç,
perquè una novel·la és com anar a treballar.
Vull dir, no és allò que hi posaré una estona a la tarda,
sinó que el temps que t'hi poses vol dir que has de ser molt disciplinat,
i això no dura dues setmanes, sinó que dura molts mesos,
vol dir que portes una doble vida, perquè treballes normal,
i a la tarda, o al vespre, o a la matinada, o el dissabte,
o el diumenge, o el dia de Nadal, estàs allà en un altre món,
la qual cosa no vol dir que la gent que tens al teu entorn
ho comprengui necessàriament.
I m'estic enrotllant molt, i em sembla que no contesto la pregunta.
D'entrada que hi ha de tot, i per crear aquests mons
s'ha de dedicar moltes hores,
i se'm deu anar per aquí la cosa.
Qui és el Sant Mut?
Bé, el Sant Mut és un personatge que sorgeix
en el segle aquest,
i que podria ser veritat, podria ser versemblant,
perquè quan jo situo la novel·la al segle XII
és per atzar, o sigui,
paral·lelament, mentre començava a escriure la novel·la,
jo estava llegint temes medievals,
i de l'edat mitjana, i tal,
però més que res per curiositat
i sobre història,
que és una pràctica que faig sovint
d'anar espigolejant i anar llegint coses
perquè m'interessa simplement.
I el que volia fer era una novel·la
que podia ser perfectament
al segle XIX o XX o XVIII,
i vaig començar a documentar-me
pel XVIII o XIX.
Això és la primera vegada que ho dic, eh?
Ah, sí?
Sí.
El que passa és que vaig trobar
que era una època molt conflictiva,
molt complicada,
a nivell de documentació exhaustiva.
Per contextualitzar els personatges...
Jo no volia fer un documental
i després vaig decidir fer-ho
al segle XX.
Però quan ja portava unes 70 pàgines,
vaig veure que el que estava llegint,
i vaig tornar a refaire tota la novel·la,
escrita intentant que fos medieval,
com el que estava llegint jo en els documents,
era un joc estilístic.
Evidentment,
jo no puc escriure com escrivint la gent
al segle XII i XIII,
perquè no ho sabria fer ningú de nosaltres.
I els lectors probablement
no t'ho agrairien, precisament, no?
No, i de fet,
després pactar amb l'editorial
i he hagut de fer encara un altre pas enrere
per tornar-ho a posar més modern.
I el Sant Mut és un personatge
que existeix avui en dia...
Aviam, és...
Qui seria avui en dia?
Aviam, és molt polític...
No dic un nom propi,
dic quin perfil seria el del Sant Mut avui.
Jo no sé quin perfil seria exactament,
però al Sant Mut li passa una cosa,
i és que...
O sigui,
ell provoca que la gent se'l cregui
quan ell no s'ho creu.
I això ens passa cada dia.
Quantes coses ens diuen per la televisió
que no són veritat.
O sigui,
el que passa és que, clar,
amb uns mitjans molt més precaris
perquè no són tan mediàtics,
no hi ha internet,
però hi ha burros.
Vull dir, clar,
ara qui seria?
Doncs és una persona
que hi havia un conflicte existencial,
perquè està entre el bé i el mal,
el que li han ensenyat
i el que és la vida
i les cartes,
les decisions que ha de prendre,
perquè d'entrada no mataria ningú,
però potser acaba matant,
d'entrada no enganyaria ningú,
però acaba enganyant.
Jo crec que fonamentalment
és una bona persona
amb unes males circumstàncies
i els neguits que això li comporta,
perquè malgrat ser una persona pícara,
no és el pícara.
Té sentiments, vaja.
Sí, té remordiments.
A veure, té consciència.
Té remordiments.
El seu principal,
això sí que ho puc explicar
perquè no explico l'argument,
però el seu principal conflicte
és que la gent el pren per sant
quan ell sap de la seva procedència,
de les seves malifetes,
i per molt que intenti convèncer,
resulta que allà on va
van succeint fets
que la gent pren com a sobrenaturals,
però això ens recorda
històries que estem vivint cada dia.
El fet de mitificar la gent perquè sí.
És un llibre, per tant,
que el situes en aquesta època,
com bé deies,
però que perfectament
l'havies pogut situar en qualsevol altre,
però d'un temps cap aquí,
afortunadament,
sembla que els autors,
però també els lectors,
estem recuperant l'edat mitjana
que durant dècades
ha estat com a menys tinguda,
fins i tot,
no dic pels historiadors,
que ells ens avisaven
del gran respecte
que havíem de tenir en aquest període,
però sí en general,
pels autors i els lectors.
És veritat,
i fixa't que potser
va començar ja fa una colla d'anys
Humberto Eco,
i després el Forrest,
amb Pilars de la Terra,
etcètera, etcètera.
Però jo quan feia això
no hi pensava amb aquesta gent,
ni pensava
que fos un filó literari.
Però aquest acurat et va agradar.
És després que hi he vist
que ha estat una troballa,
perquè malgrat haver llegit
aquestes novel·les,
i saber que podien tenir una tirada.
Ara veig que sí,
que el tema medieval
enganxa molt a la gent.
De tota manera,
jo he agafat un tema medieval,
que és la Tarragona,
quan encara no està recuperada,
quan encara està en mans de...
O sigui,
quan no està en mans de ningú,
i per tant,
és un període molt fos de la nostra història.
Tot i així,
hi ha molta documentació,
però clar,
és una documentació
que és la que jo necessitava,
que no em comprometés massa històricament,
perquè ell no volia fer una novel·la històrica.
Però identifiquem espais francès
que no necessàriament ser.
Sí, sí, sí.
I perquè això al lector també li fa gràcia,
sobretot al lector més proper a l'espai.
Pensa que aquest senyor fa miracles
i a Tarragona hi ha la platja del miracle.
A veure.
Però jo no dic que la platja on passi allò
sigui la platja del miracle,
però jo penso que ho podria ser.
També podria ser la Sabinosa,
a veure si m'entens.
O la Llarga.
Aquest és el personatge central.
Hi ha altres personatges
al voltant de la seva vida.
Sí, hi ha la seva estimada.
El personatge femení
que no pot faltar
si estem en aquest període
on el tema de l'amor,
dels sentiments,
es dibuixa d'una manera molt particular també, no?
Sí, però...
Hi ha un sarrerotuisme.
Hi ha fugit de l'amor trobadoresc perquè...
No és l'amor cortès.
Exacte.
L'amor més carnal.
I jo he trobat,
quan buscava,
que d'amor carnal n'hi havia molt.
Una cosa és la literatura que s'ha fet,
però...
Una cosa són els trobadors
i una altra cosa és el que feien els trobadors.
Exacte.
No, no,
hi havia veritable...
Aviam...
Ens imaginem a vegades
una edat mitjana
molt en plena de...
deprivacions
i que el món s'ha d'acabar
i que la gent s'està penedint.
També hi havia els que vivien molt bé
i els que fornicaven
i menjaven
i vivien
i després,
quan els tocava morir-se
perquè ho veien,
es posaven un hàbit
perquè morint-se amb l'hàbit
i demanant l'absolució,
doncs,
es figuraven que anaven a dalt el cel
o anaven a fer les creuades
perquè així,
després d'una vida d'excéssos,
doncs,
ja pagaven la penitència
o el cas de personatges
que es podien permetre
pagar gent que fes penitència per ells.
Per tant,
vividors n'hi havia,
segur,
i molts.
Per tant,
tenim la dama,
que és dama,
però també és dona,
eh?
No vull explicar massa detalls,
però...
és...
és picantó.
És picantó,
tot i que...
És un bon reclant, també.
El freret està molt...
l'idealitza molt,
aquesta dona.
L'idealitza molt
i la busca durant tota la vida
perquè la coneix
quan és jovenet,
però després es mora
i la busquen les altres dones.
Hi ha un moment,
diu,
qui és veritablement
en lloc de Viladancís?
La pregunta és clara.
La resposta la trobem al final
o ens quedarem...?
Jo crec que llegint la novel·la,
al final,
veus qui és
en lloc de Viladancís
perquè no hi ha cap persona
en el món
que només sigui
locutor
o que només sigui
atleta
o que...
Tots tenim molta...
El que passa és que
hi ha una etiqueta
que és la que ensenyem
perquè, doncs,
professionalment
o socialment...
Aleshores,
aquí he treballat un personatge
i l'he treballat
des que és novici
fins que passa per lladre
i acaba triomfant
en moltes coses
a nivell de la societat
i malgrat
que ell no s'ho acaba de creure
perquè
si té un deletor
és ell mateix.
Hi ha problemes que és mut
i a vegades no ho pot explicar.
Per què un frara
i no un camperol,
un cavaller,
un trobador,
un servent?
Per aquella,
també,
doncs,
doble o triple
dimensió
que podia tenir
també el clargat
en aquella època?
de fet,
és fill d'un senyor
que això passava molt sovint,
per tant,
és noble,
de fet,
passa una sèrie de vicissituds,
per tant,
és esclau
i després és servent
i acaba sent cavaller.
Però això,
no t'explicaré com
perquè...
No, no, no, no.
La veritat
és que hi ha
molt de fet
sobrenatural,
però
també hi ha
molta poesia
i, bé,
s'ha de llegir,
no?
Per què l'aigua parlava?
Per què el títol?
Perquè ell no pot parlar
i,
malgrat que han parlat
de carnalitat,
jo no oblido
que estic fent literatura
i el que vull
és que hi hagi una...
que sigui,
no vull una cosa
d'aquelles que diguin
massa explícit
i tal,
i també busco
que hi hagi poesia
i és un efecte
recorrent.
L'aigua sempre surt
en el llibre
a través de naufragis,
a través de pluges,
riarols,
mars
i ell s'identifica
amb el planeta,
amb l'aigua,
amb les gotes
i sempre diu
que l'aigua parla.
Ell no parla,
però l'aigua sí.
El llibre és una novetat,
com dèiem,
de Sant Jordi
amb la qual cosa
farà que Francesc Valls
Calçada
estigui diumenge,
eh?
Sí,
diumenge a les 6
a la Capona
i a les 7
a la Jaima dels Escriptors.
Però el llibre
ja s'ha presentat
i tinc entès
que a banda
de les persones
més properes
hi ha algun que altre
lector desconegut per tu
que t'ha donat
ja la seva opinió
i bé,
de moment la cosa
sembla que està agradant,
no?
Sí,
sí,
sí,
és de veritat
sorprenent
tan aviat
perquè no havien passat
ni 24 hores
que ja se l'hagin llegit
i dius
ostres,
jo he trigat aquí anys
entre documentar-me,
escriure,
reescriure,
pipar-me,
estar a punt
de tramitar
el divorci
per allar-me amb els fills
perquè realment
entres en una altra dimensió
quan escrius una novel·la
d'aquestes
t'obliga molt
totes les novel·les,
no?
Però és que
arriba un moment
en què
quan
estàs per la novel·la
pràcticament
has de ser molt egoista
i amb la gent que estimes
els fas patir.
I dius
ostres,
i jo he passat tot això
i aquest senyor
aquesta nit
que tenia insomni
s'ho ha passat la merda bé,
s'ho han passat,
ho ha trobat bé
i ja està
en una sola nit.
Això ja ho sabeu
els escriptors
que un cop
la novel·la
està en forma de llibre
i es pot tenir a les mans
com jo ara
ja no és vostra.
És veritat.
Ara ja no és vostra,
ara ja és dels lectors.
I el que més sorprendent
és que cada lector
interpreta
i veu
diversos substrats
perquè, clar,
no és el mateix
que ho llegeixi
una dona jove
que una dona gran,
un noi,
una noia,
un que ha viscut molt,
si ho llegeixi un frara,
jo, clar,
aquí parlo molt
dels benedictins
del segle XII
perquè la regla
de Sant Benet
és la regla
que seguia
al principi
el Sant Mut
després seguirà
un altre, no?,
canvia de regla.
Però, clar,
l'altre dia
vaig estar a Poblet
i em vaig comprar
un llibre
de la regla
de Sant Benet
i vaig pensar,
clar,
aquests monjos
d'aquí,
si em llegissin
la novel·la
veurien que
no és ben bé això, no?
Vull dir que cada un
en funció
del lloc
que se situa
veu la novel·la,
les lectures
que fas
amb una perspectiva
diferent.
Home, doncs
una de les coses bones
d'aquest contacte directe
amb el públic
que proporciona
la dia de Sant Jordi
és aquesta,
si algú ha llegit
la novel·la
i s'ha tancat
que li dediquis
o li signis
et pot donar
el seu parer
i això sempre
doncs està bé.
I no hi ha res
tan fal·legador
i tan agradable
com després
d'enclaustrar-te
anys
i de tenir
mals humors
per fer això
que a veure
que ha servit
per alguna cosa.
Doncs ara ja està,
trigarem molt
a tornar-nos
a enclaustrar
per fer un altre...
S'ha de deixar
passar un period...
Et tireu una primícia?
Vinga.
Tinc la segona part
feta.
Ah, sí?
Sí,
és que he treballat
molt aquests anys.
El que passa
que un amic meu,
l'Àngel Octàvem Brunet,
el qual aprecio molt,
va llegir la novel·la,
li va encantar,
va enviar un amèl
que diu
guai,
molt bé,
però després em truca
i diu
sí,
però jo canviaria
el final.
I jo em vaig llegir,
em vaig deixar convèncer
i al final
el vaig canviar.
Però t'ho plegat
dues ratlles, eh?
Però canvia el sentit.
Però canviar
el final
de dues ratlles
vol dir que
l'altra novel·la
que té
dues centes
i tantes pàgines
està totalment
condicionada
a, si mai es publiqués,
a una revisió...
Aquest final primer?
Clar,
a una revisió total,
perquè jo
parteix d'uns pressupostos
totalment diferents.
Llavors,
aquestes dues ratlles
faran canviar...
Llavors,
jo m'ho he plantejat
molt seriosament.
Aquesta novel·la
existeix
o no existeix,
la tiraria endavant
o no la tiraria endavant.
I també he de dir
que dependrà molt
de si aquesta funciona
o no funciona.
Ja ho veurem.
Nosaltres,
de moment,
aquesta ja la tenim
entre les mans,
l'aigua parlava
de Francesc Valls Calçada,
publicada per Arola
dins de la col·lecció
de narrativa
La Miloca.
Francesc Valls Calçada,
gràcies per acompanyar-nos
i, de veritat,
enhorabona, eh?
No,
les gràcies a vosaltres
que feu una bona tasca
i, a més a més,
ens apropeu
a la gent de Terragona.
Moltíssimes gràcies,
bon dia.