Comencem, passen gairebé cinc minuts de dos quarts a d'onze.
Continuem endavant el matí de Tarragona Ràdio.
Hem comentat el sumari.
Ara volem parlar de l'experiència del programa Viure i Conviure.
Segurament és un programa que molts de vostès ja coneixen,
perquè és un programa que ja fa alguns anys
que funciona a la nostra ciutat.
Es tracta d'aquesta iniciativa impulsada per la Fundació Caixa Catalunya
i que compta amb la col·laboració de la Universitat de Rovira i Virgili
i de l'Ajuntament de Tarragona.
Un programa veterà, com dèiem, que ja fa deu anys que està en marxa.
I quin és el seu funcionament? Quin és el seu objectiu?
Què pretén?
Doncs, bàsicament, facilitar allotjament en aquells joves
que volen venir a estudiar, en aquest cas, a les nostres comarques,
a la Universitat de Rovira i Virgili.
I on es busca allotjament?
Doncs a cases de persones de gent gran, d'avis de la nostra ciutat.
Avui hem convidat una d'aquestes parelles
que s'han format durant aquest curs acadèmic.
Ens acompanya la Maria Pàmies.
Maria, què tal? Molt bon dia.
Molt bé, bon dia.
La Maria és l'àvia, en si un parlament d'expressió,
que ha acollit a la Sara Jarque.
Bon dia.
Sara, bon dia i bona hora.
Bon dia, bon dia.
I també ens acompanya avui a l'estudiador de Tarragona Ràdio,
la Rosa Llorba.
Rosa, què tal? Molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Ella és la tècnica de l'Ajuntament de Tarragona
que s'encarrega de coordinar aquest programa.
Maria, escolti'm, com li ha anat amb la Sara aquest curs?
Bé, ha sigut la primera vegada, però doncs bé, molt contenta.
Primera vegada, a veure, com li arriba?
La primera vegada.
Com li arriba?
Pues que em van enviar una carta de l'Ajuntament,
que em rellenés un folleto,
el vaig rellenar, el vaig portar a l'Ajuntament,
i al setembre va ser, no ho sé,
el dia que van vindre dues senyores
i em van presentar a veure si volia la Sara.
I vaig dir que sí, la vaig trobar que estava bé,
molt serieta i molt bé, i estic molt contenta.
Amb això, suposo que és molt important les primeres impressions.
Bé, la vaig tindre bona, sí.
La primera impressió, aquella ullada, Sara,
i va haver-hi repassada allò de dalt a baix
en el bon sentit de la paraula?
Bé, jo res més la vaig veure,
la cara d'ella vaig dir,
sembla molt bona dona
i, a més, el meu caràcter,
doncs, m'adapto molt fàcilment
i vaig trobar que sí que m'ho avindria.
Ara volem parlar, volem conèixer
com ha estat aquesta convivència al llarg d'aquest curs acadèmic
que s'està a punt d'acabar,
la Sara deu estar d'exàmens.
Sí, avui és l'últim.
Avui és l'últim.
A quina hora, per cert?
A les quatre.
A les quatre.
Un quart de comunicació,
un quart de relacions públiques.
Quina és l'última assignatura d'avui?
Marketing.
Marketing.
Un dels ossos dures, no?
Ara parlarem, aprofondirem en aquesta convivència,
però abans volíem parlar una mica amb la Rosa,
exactament els detalls d'aquest programa.
Crec que en guany a la ciutat de Tarragona
s'han creat 14 parelles,
si ens permeten aquesta expressió,
d'avis i de joves estudiants, no?
Sí, exactament.
Aquest any hem tingut en funcionament 14 parelles,
a les que s'han dut a terme fins a final de curs
i esperem que més d'una meitat
continuïn l'any que ve,
perquè els estudiants, evident, continuen i estan bé
i n'hi haurà d'altres de noves, evidentment, no?
De totes maneres, és un programa que val la pena,
considerem que val molt la pena,
si no més pel nombre de gent,
sí per la continuïtat
i el bon seguiment que tenim de tots ells, oi?
és un programa important,
malgrat que moltes vegades ens queden estudiants
de la Universitat Riviera Virgili,
doncs que manca d'aparellar,
com tu bé has dit abans, no?,
de fer aquest aparellament intergeracional,
perquè d'alguna manera tenim més demanda d'estudiants,
que no pas hi ha persones grans, homes, dones,
que, doncs, vulguin acollir a casa seva un estudiant.
No sabem si és un fet cultural,
si és un fet que fa una mica de respecte a aquesta convivència
o a aquest tipus de programa,
però sí que la gent que s'acolleix al programa
amb un percentatge d'un 99,9%,
quasi que podem assegurar,
doncs que n'està satisfet, no?
I a la vegada, part d'estar satisfet
és aquest trasbassament intergeracional
d'aquesta aportació mútua de convivència
entre la persona gran i el jove estudiant
de la Universitat Riviera Virgili.
Escolti, Maria, vostè no era reticent de moment?
Vostè va rebre la informació o va rebre aquesta carta?
Però això de portar una persona, un estrany,
perquè no deixa de ser en primera instància un estrany,
això els primers dies, vostè com ho veia?
No ho sé, m'assemblava, doncs, que era...
No sé si ho aguantaria, doncs, 10 mesos
amb una persona que no coneix, si no es porta bé
i no conjuminem amb els caràcters i això,
però no, no, hem estat bé, sí, sí.
En canvi, el jove, o la jove, en aquesta ocasió, Sara,
no, possiblement, no té tants problemes
com que tu, en aquest cas, és a Tortosa,
és relativament complicat anar i venir amb tren cada dia
des de Tortosa,
i, vaja, l'opció era quedar-se aquí de Tarragona
i opcions o pisos d'estudiants, no?
Sí, bueno, arran de...
Bueno, jo faig quart
i els tres anys anteriors
convivia amb gent de la meva edat,
amb uns anys amb amigues,
amb uns altres amb gent que no coneixia,
però el balanç en general va ser bastant dolent,
perquè la meva opinió és que els joves,
cadascú ve d'una casa diferent,
tenen les seves manies,
i no ens acabem de respectar els uns als altres,
i aleshores la meva mare,
que se n'entera de tot,
va dir, ei, per què no provem d'això?
I jo trobo que a Maria l'he respectat,
ella m'ha respectat a mi,
i a més és un tracte molt diferent,
i m'he fet molt més amiga de Maria
que no de les companyes
en les que he viscut aquests tres anys anteriors.
Ara parlaves de manies,
tots fem manies, jo sé mania,
però tu deus tenir les teves
i la Maria deu tenir les seves manies,
les seves susums.
A veure, quines manies té la Sara, per exemple?
Doncs no ho sé.
No ho sé.
Bueno, la veritat és que no en tinc gaires.
Es portem bé.
Ella fa el seu menjar, jo feia el meu,
ella para a taula, jo la trec,
o sigui que ens ho anem compaginant.
A tu fas això, faig això.
El tracte quin és?
Es dona una habitació a la nolla?
Sí, sí, amb el seu escriptori,
llit, clar, l'armari, tot bé.
La neteja corre a carrer d'ell.
I ho tenia net?
Sí, i si no, pitjor per ella?
Perquè si tant, que la partió no ho veig.
Sí, sí, sí.
El menjar cadascú es comprava el seu,
es feia el seu.
Sí, sí, el seu.
I si a mi em falta alguna cosa,
ella va amb el carretó i m'ho porta.
I després ella fa el seu menjar i ho feia el meu.
A vegades que jo dino un lloc,
ella dino un altre perquè no el tinc acabat de fer.
Tu dina el menjador i el dina aquí a la cunya, per exemple.
A més els horaris,
que jo faig de 3 a 9 de la tarda
i he de dinar més prontes.
I després d'arribar el vespre,
sempre arriba a les 9, un quart de 10.
I un dia que ja va tardar,
ja vaig patir, ja vaig trucar al telèfon.
Dius que ja baixo, ja baixo,
com he ativocat d'hora, ja baixo, ja baixo.
Però un dia sol, eh?
Em va fer patir,
perquè estem una miqueta separats del centre de Tarragona,
que som cap baix del por
i sempre hi ha persones que es dediquen a fer mal, no?
Però no, no, va vindre i tranquil·leta,
només un dia sol,
perquè diu que es va ativocar d'hora.
Però no va passar de les 10, eh?
Que fins a dos quarts d'onze pot venir.
A partir d'aquell dia ja la vaig trucar.
I pot sortir de nit?
Podia sortir de nit?
No.
Fins a dos quarts d'onze a casa.
A partir de dos quarts?
El dissabte, sí,
el dissabte ho té lliure des del dematí fins al vespre.
Que vol anar a la platja, que vagi,
que vol anar al cine, que vagi,
jo ja no en responc d'aquest cas.
Però no...
Aïlla marxa el divendres.
Sí, per sort,
m'haurien deixar tot el cap de setmana,
perquè, bueno,
a més tinc el xicot a la Tortosa.
Que puc marxar el dijous,
perquè si em diu que sí,
marxaré cap a Tortosa.
Té el novi qualsevol,
ell li diu que no.
Marxa cap a Tortosa,
que com quedaré sol,
que ja estic acostumada a estar sola.
i no, no,
es porta bé, es porta bé.
Però, bueno,
ella té el meu telèfon
i ja sap que si necessita qualsevol cosa...
Ella, com marxa,
si no necessita,
Maria, jo vindré.
Dic, si vindràs a posar la botella de Botano,
de Tortosa cap aquí, penso jo.
Ah, no,
a dir,
accions quotidians,
posar la botella a Botà,
que aquest és un clàssic.
Els que hem viscut de persones grans,
ho sabem perfectament.
Eh, que ho diuen això, no?
Sí, sí, sí.
A la meva àvia també l'he hagut de posar jo.
Esclar,
jo encara me la poso per això, eh?
perquè ha sigut d'ell a fora i jo l'hi he posat.
Potser una vegada l'has posat tu.
Abans pujava un senyor de baix,
deia,
Maria, no toquis tu la botella,
que te la posaré jo.
Però ara, com que a ell ja no m'ho diu,
però no, no,
diu,
si li passa alguna cosa,
o li convé,
jo vindré.
Dic, sí, esclar,
vindràs a posar una botella de Botana,
de Tortosa cap aquí.
I a les nits,
després de sopar,
la Sara es tancava a la seva habitació,
es quedava amb vostè a fer-li companyia,
mirar la tele...
Es quedem una mica a veure la tele.
Hi havia problemes pel comandament a distància,
o més o menys es posaven d'acord?
El que vols veure,
m'és igual.
A vegades,
avui fan això,
que veig que té ganes de veure,
doncs posem això.
Jo poso allò,
doncs poso allò.
No,
no ens conformem,
som de bon conformar.
Sí.
No?
Sí,
no tinc cap problema.
Sí?
No té manies,
tampoc la...?
No,
jo miro el que mira Maria,
a més,
pels meus estudis ho he de mirar tot,
ho he critico tot,
ho estudio tot,
vull dir,
jo no tinc cap problema.
Que estic cansada,
doncs marxo a dormir,
però en principi,
jo no he tingut cap problema,
no ens hem enfadat cap dia,
i sempre que Maria ha trobat
una cosa malament,
per exemple,
ai,
tanques la porta molt forta,
doncs ella m'ho diu,
i jo...
Espelleràs el pany,
llavors ho podem obrir,
ni tu ni jo.
Però no,
no,
són tonteries.
I els matins,
per exemple,
alguna vegada l'has acompanyat a comprar,
o...?
Bueno,
sí,
algun matí.
Bueno,
va per ella,
i va jo per mi,
però sí que convé
que no es carregava aigua,
o llet,
o coses que pesen,
les ho vaig bocalló,
i sí.
Va amb el cartó i ho puja.
Tinc els matins lluny.
Algunes vegades hi vaig amb el cartó
i quan soc baix truco
i puja perquè no tinc ascensor.
Llavors puja allà cap dalt
la compra,
i ja està.
O sigui que estem ben avingudes
i ens entenem bé.
El fet de no sortir a les nits,
però algú pot ser problemàtic
en el teu cas ara?
Bueno,
jo no soc gaire sortidora,
aprofito els caps de setmana,
però entre setmana
jo tinc clar
que jo vinc a estudiar
i necessito concentració
i preferixo estar tranquil·leta
a casa mirant la tele
que no...
Se'n faria creus,
Maria,
de la quantitat d'estudiants
que surten els dijous a la nit.
Però si no ho deixen.
Si a mi em van dir
que només podia sortir el dissabte.
Home,
els que estan aquí no,
però normalment els estudiants
que ho surten a sortir dijous a la nit.
i a mi em van dir
que no podia sortir
només que el dissabte.
El dissabte vostè passa d'ella.
Forma part del tracte, Rosa, això ja.
És que hi ha un protocol,
hi ha un protocol,
encara que sigui de bones intencions,
però un protocol
que de moment
s'explica a l'estudiant
i també a la persona gran
que és que de dilluns,
divendres,
que és quan d'alguna manera
els estudiants
estan a la casa
de la persona gran,
que es diu
que a dos quarts d'onze
és l'hora màxima.
Si un dia
hi ha una excepció
perquè hi ha una festa
i hi ha bona entesa
entre la persona acollidora
i l'estudiant,
hi ha bona entesa,
llavors això s'entén,
però sí que aquest protocol
s'ha de respectar.
És com fer com a mínim
una menjada al dia,
que entenem
que l'estudiant
és possible
que per l'horari
de les classes
hagi de ser vespre
o hagi de ser migdia,
depèn.
Clar,
això també és una variable
a respectar.
Com també,
com a mínim,
s'han de dormir
de dilluns a divendres,
que hauria de ser
dilluns a dissabte,
és una nit fora,
perquè moltes vegades
com diu la Sara,
doncs bé,
el dissabte
ella és normal
se'n va a casa seva.
Clar,
hi ha d'haver
aquest protocol,
hi ha d'haver
uns màxims
o uns molts,
els mínims
ja s'apacten
perquè,
evidentment,
el programa
té que tindre
un funcionament
i ja es té
que partir
d'una declaració
d'intencions
a la qual
s'assigna
aquest protocol.
Vostè,
Maria,
normalment
viu sola
i ara
la Sara
se li anirà
avui
té l'últim examen,
esperem que ho aprovi tot,
no?
Ja fins a mitjans
de setembre
de l'any vinent
en principi
no la tornarà a veure,
ara que és estiu...
Això l'una altra vegada?
Li fa una mica de por
o...
No.
Creu que la trobarà a faltar?
No.
No,
no penso que no.
A més,
jo li he dit
que ja la vindré
a veure
els caps de setmana.
A veure si és veritat,
a veure si és veritat.
No,
això ja no m'ho crec.
No,
això no m'ho crec.
Sí, dona, sí.
Però jo tinc una germana aquí
i també els fins de setmana
vaig a casa la meva germana
molts dies,
molts dies no,
o sigui,
moltes setmanes sí,
però moltes no tampoc.
Que no cal abusar tampoc
de la germana
que està casada
i pot sortir amb el marit i això.
Però doncs no,
sentir-me sola
em penso que no m'hi trobaré.
La penso.
Si em trobo bé,
si em trobo malament
potser dir,
ai, tan soli,
si moro aquesta nit.
No em trobaran fins d'aquí
sap quan.
Ja pens.
És com que es pensa i això.
No sé si el produc el diu
alguna cosa al respecte
de portar algú a casa,
alguna amiga
o fins i tot
en certs casos
la parella
o qué prohibit.
A veure,
el protocol
diu que ha de ser
l'estudiant
que ha de viure a casa,
que no es poden portar
gent a casa,
no?
Aquesta és la...
Sí, sí,
el protocol diu això.
Quan ho comentes
serà amb els teus companys,
per exemple,
amb algun d'aquests
amb els quals
converties fins i l'experiència
i no va acabar sent
del tot fructífera.
Ara,
quan ho compareu,
quina valoració
en feu tot esplegat?
Bé,
la veritat és que
jo al més que res parlo
amb els companys de classe
i sempre que dic
no,
és que jo
estic en aquest programa
de viure que mira
i tots,
ah,
que bé,
que divertit,
que deu ser molt enriquidor
i dic,
doncs la veritat és que sí.
El que passa és que
molts dels meus companys
no s'atreveixen
per la por aquesta
perquè els agrada sortir
i això que han de seguir
unes normes,
doncs com que no els agrada gaire.
Però bé,
tampoc a mi
no m'ha suposat
cap tipus de sacrifici
molt gran,
és només no sortir
un dia,
un dia,
una setmana
i...
Que ja és molt
conviure amb una persona gran.
Però vol dir que és Santa Càrrega?
Sí,
vol dir que és Santa Càrrega.
No, no és Càrrega.
No és cap càrrega.
És una companya de xerrada,
ens posem a mirar a la tele
i, ah,
vol dir que este no sé què
i l'este no sé quant.
I bé,
si xerrem com dos marujes,
vull dir perfectament.
Sí, sí, sí.
L'any que ve,
per tant,
repeteixen.
Sí, sí.
Sara,
per part teva,
repetiu també.
Quines són les condicions econòmiques
que parla el protocol
de viure i conviure?
A veure,
el protocol diu
que la persona gran
rep 100 euros
en concepte
d'aquesta despesa
que li pot representar
tindre una altra persona
que viu amb ella
perquè realment
si estava acostumada
a viure sola
doncs són dues persones
i representa
una despesa general,
no?
I aquesta despesa
per aquesta compensació.
I per part de l'estudiant
té
una beca,
no?
Per
el concepte
també
d'haver fet
aquest pas
intergeracional
que és important
a aquesta convivència.
N'ha après alguna cosa
o li ha sortut alguna cosa
dels joves d'avui en dia
aquesta experiència
amb la Sara?
Alguna cosa
que potser no...
Diu, mira,
no em pensava
que els joves d'avui en dia
fossin així
i aquest de dia a dia
amb la Sara...
Perquè tenen un parlar
molt raro
les gens joves.
Què vol dir molt raro, Maria?
De pacos
i de coses...
Ah, no l'has sentit
cap paraul·lota.
De coses d'aquestes
que diuen
el tio aquest,
el tio aquest
i aquesta manera
així una miqueta, no?
Ella no.
Això em va agradar molt.
Ni paraules
malsonants
ni coses rares
no les diu.
Que acostumen a dir
que se sent
pel carrer, no?
Hasta potser
jo en tinc més que ella.
Ella no ha dit cap.
Jo potser alguna vegada
se m'escapa alguna de cosa
paraula així.
Però no.
Està tot molt bé,
molt correcte.
Doncs molt bé,
Maria, Sara,
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos
avui al matí
de Tarragona Ràdio.
Celebrem
que l'experiència
hagi estat exitosa
i esperem també
que aquesta bona entesa
es perllongui l'any vinent.
Esperem.
A veure, suposo que sí.
Sí, i tant.
El tinc d'un any més
perquè si em posés
Rebeca o Rebelde
i ella ho haurà d'aguantar.
Ah, igual.
Si no que ho digui
i de dir
no, la Maria
no es pot aguantar.
No, no.
Que va, que va.
Bueno, esperem
que no es tinguin
els plats pel cap.
Si han aguantat un curs
poden aguantar el segon.
Esperem que pugui aguantar.
Sí.
Els estudis
avui,
últim examen,
en principi ja
fins l'any que ve.
En principi ja fins l'any que ve.
Ja està.
Ja m'ha acabat.
Rosa Llorba també
moltes gràcies
per haver-nos acompanyat.
Gràcies a vosaltres.
I ara esperem que vagi bé
aquest, aquest últim examen.
Moltes gràcies.
Fins la propera.
Gràcies.