Hola, molt bon dia.
Efectivament hem volgut venir fins al Centre Social i Cultural
de la Fundació La Caixa, aquí al carrer Cristófol Colom,
perquè cull aquesta exposició de la qual us parlarem,
que es podrà veure fins al proper 20 d'agost.
Estarà d'una mostra que pretén reflectir la realitat quotidiana,
la vida del dia a dia en dos camps de refugiats del continent africà.
És una exposició que vol reflectir aquesta realitat
de dos camps de refugiats situats en els municipis d'Aquibuller i Biumba,
a Ruanda, concretament a través de fotografies de Sergi Càmarà,
però també el documental, hi ha dos documentals concretament
de marca, benèria i materials diversos que provenen
d'aquests propis camps de refugiats.
En volem parlar, intentarem explicar-ho, farem un recorregut
per aquesta mostra i ho farem acompanyats de la directora
de l'Ari de Cooperació Internacional de la Fundació La Caixa
i és Sílvia Noguer. Sílvia, molt bon dia.
Hola, bon dia.
És difícil reflectir d'entrada a la realitat d'aquest camp de refugiats
per qui no hi ha estat, per qui no ho ha viscut,
no ho ha vist en primera persona?
La veritat és que sí, que resulta complicat
perquè també entra el tema sentiments, no?
Estar dintre en un camp de refugiats
és un... tens emocions molt fortes
i això ho hem intentat transmetre,
però sempre és complex, no?
Si no estàs...
Però bé, a través del documental,
de les fotografies del Sergi Càmarà
i també d'objectes que hem portat dels camps,
hem intentat que les persones que vinguin a veure l'exposició
puguin fer-se una composició del que és la vida en un camp de refugiats.
Estem parlant de persones que porten, pràcticament,
alguns d'ells, 10 anys en aquest camp de refugiats.
És un conflicte de Ruanda que,
es tractà de dir que és molt antic,
no és que faci tan sols 10 anys,
però més o menys va ser l'any 95, no?
Que es van donar a conèixer a l'àmbit internacional,
les mitjans de comunicacions,
van arribar a aquelles imatges,
en fi, entre tutis i utus
i aquest gran peregrinatge cap als camps de refugiats, no?
Hi ha també persones que han nascut en aquests camps.
Sí, hi ha moltes persones perquè, bueno,
aquests dos camps, concretament, porten 10 anys,
són refugiats que venen del Congo,
però gran part de la població dels camps són menors de 18 anys,
amb la qual cosa hi ha moltíssimes persones
que no coneixen altra realitat que la del camp de refugiats.
Estem veient, Silvia, aquest documental.
Veiem imatges d'una aula.
El fet de l'educació és molt important,
per aquests joves que estan al camp de refugiats
perquè puguin afrontar millor el futur,
no sé si és incert, però el futur que els espera, no?
Sí, el tema de l'educació és molt important,
primer, per el que has dit tu, no?
Perquè el dia que hagin de tornar
portaran alguna cosa amb ells,
que és el que hagin après,
i després també com tema d'adequació social,
si no, hi haurien milers de persones
sense fer res tot el dia, no?
I això els manté actius,
també mentalment,
i és una teràpia, no?
també dintre del camp, l'educació.
Ara justament sortia un noi que deia,
ho veiem el subtítol d'aquest documental
que estem veient, Silvia,
que aquest noi deia que havia vist moltes coses
que no pot explicar.
Sí, bueno, realment,
coneixes persones
que han tingut una experiència vital,
que venen d'uns traumes enormes, no?
Que han viscut de tot,
i això realment es reflecteix a les persones, no?
que et trobes que han viscut situacions molt, molt fortes,
de violència, de guerra, de violacions,
de mort de persones familiars,
i això és dur, no?
Perquè realment tenen molt poc suport psicològic,
perquè hi ha tantes necessitats
que a vegades això s'oblida,
i jo crec que és important.
Aquestes imatges,
el reportatge de Marc Benèria,
les que estem veient ara,
exactament d'on són?
Aquestes imatges que estàs veient ara
són dels dos camps,
i aquí el que hem volgut mostrar
és que la gent jove també,
en el seu temps lliure,
intenta fer coses,
esport en equip,
i una mica,
perquè també tenen la seva vida, no?
Fan música,
juguen a futbol, a bàsquet,
i, bueno,
que fan el mateix que fem nosaltres,
o que fan els joves aquí, no?
Que no és tan diferent,
i això ho hem volgut mostrar a través de l'esport,
que és un tema universal,
i a través de la música.
Les imatges que sortien abans
eren música creada
per als propis refugiats,
que creen la seva pròpia música,
i no sé si has sentit la cançó,
que era
Vivim en un gueto, no?
Perquè realment,
pareixes ho senten molt, no?
Tenen necessitat de sortir
i no poden.
I com veuen conceptes com l'esperança,
el futur,
què pensen del dia de demà,
del que està per vindre,
o encara,
de quina manera?
realment és una pregunta difícil de contestar,
perquè tenen esperança,
perquè si no,
no podrien viure,
aixecar-se,
però resulta complexa.
Jo crec que tenen que mantindre l'esperança,
perquè si no,
això és l'últim que es perd,
no?
I fins i tot la gent gran que trobes aquí,
que penses, bueno,
tornar,
que complexa,
i jo m'estic aguantant,
vull viure perquè vull tornar.
O sigui,
aquesta terra no és la meva terra
i això em manté en vida, no?
S'ha d'entendre també la complexitat
d'aquests llocs,
d'aquests països africans,
perquè sovint tampoc no és una garantia
tornar al lloc d'origen,
al lloc d'on has vingut,
al teu poble natal,
per exemple, no?
No, clar,
o sigui,
realment no és cap garantia, no?
Ara estem veient,
no sé si estàs mirant,
l'últim dia
al camp de refugiat
era el 20 de maig
i van fer la final
de la Copa d'Europa
i ho van filmar
perquè volíem
que la gent jove d'aquí
també veiessi
que estan connectats
amb el món, no?
I deia,
ui,
doncs allà,
bueno,
almenys no s'enteren
del que passa,
no, no,
s'enteren de tot
i tenen,
no?
En el mateix temps
estan veient
el mateix que estem veient
nosaltres
i,
i bueno.
I a favor de què anaven?
Bueno,
això no ho sé
perquè jo vaig marxar abans
però suposo que hi havia de tot,
jo em vaig trobar amb un
que era del Barça
i jo li vaig dir
ah,
de tot,
tal,
i em va dir
no,
no,
de tot,
no,
a mi m'agrada Xavi,
no?
O sigui,
saben perfectament
qui són els jugadors
i segueixen la,
i segueixen la,
el futbol sobretot
és un,
és un esport universal,
no?
Acabar d'acabar justament
aquest reportatge
que es pot veure aquí
en aquesta exposició,
m'ha cridat molt l'atenció
la imatge final,
aquest paisatge,
no?
És a dir,
aquest contrast de,
no sé,
segons com,
d'assolació,
tristesa,
però també aquests paisatges
que et sembla que t'envaeixen,
no?
quan ets allà.
Sí,
el lloc és un paisatge magnífic
i realment a vegades
penses que com és possible,
no?
Que en un entorn tan magnífic
hi hagi
aquestes situacions,
no?
També,
no sé si has vist,
que era un paisatge molt núvol,
no?
Mostrant aquest,
sin sentit
de moltes coses
que passen,
no?
Sí,
parlem de coses
que no tenen sentit.
Aquí hi ha molt de reportatge
que també és del Marc Benèria.
Abans hem estat veient
i ara també està funcionant
i que aquí hi ha un nom propi,
hi ha un protagonista
que explica en música
de certa manera
el seu vers,
un vers que ha fet ell
i ha viscut aquesta situació
com a refugiat
i aquí ho explica,
ho canta.
Sí, sí,
realment era,
és una persona
que ell mateix
és refugiat,
és professor de l'escola
i quan ens va veure allà
ens va dir que,
sisplau,
que mostréssim això
perquè volia
que, bueno,
que això no tenia cap sentit
i que el resultat
era el que estàvem visquent ells,
no?
I que si almenys
això servia
perquè la gent
es conscienciessi,
no?
Doncs que ja estaria content
i per això hem pensat
de posar-li
un lloc especial
a l'exposició.
Què explica?
Què explica
a través d'aquest poema,
d'aquestes cançons?
La veritat,
bueno,
explica de tot,
o sigui,
explica el sin sentit
de la guerra
i de la violència
que no arriba enlloc,
no?
I llavors fa un poema
molt maco,
ho canta,
ho recita
i és una composició
realment molt emocionant,
no?
Nosaltres que hem estat allà,
jo quan torno aquí
em sento molt emocionada
perquè te'n recordes
que continuen allà,
no?
Continuem per la mostra
i aquí estem veient ja
que és seguita de fotografies
del Sergi Càmera,
són fotografies molt recents,
Sílvia,
crec que són d'aquest any 2006,
no?
Sí, bueno,
són del maig,
nosaltres vam estar,
l'Abra Social de la Caixa
està recolzant un programa allà,
nosaltres vam anar
com a visita de seguiment
i el Sergi Càmera
i el Marc Beneria
van vindre amb nosaltres
a fer el reportatge,
o sigui,
això és del maig,
o sigui,
de fa dos mesos,
no?
Si imaginem la nostra manera
de viure contrasta moltíssim,
no?
Perquè, no sé,
veig tot d'objectes,
utensilis,
com també els que hi ha
exposats per allà baix,
que són molt reaprofitats,
no?
Allà ho aprofiten tot.
Sí, realment allà
tot s'aprofita,
la vida és molt precària,
molt monòtona,
no?
Perquè pensa que
tot el que és alimentació
és el mateix cada mes,
o sigui,
no hi ha cap varietat,
són persones que viuen
de l'ajut humanitari
i sí,
realment tots s'aprofiten,
allà no trobes
bessures,
no?
Escombraries,
no n'hi ha
perquè tot s'aprofita
o per portar aigua
o per el sostre
de les vivendes
o per fer joguines,
no sé si hauràs vist
aquí joguines,
no?
també hi ha una imaginació
i un ingeni
molt desenvolupat,
no?
Com és el dia a dia?
Mira, aquí veiem,
per exemple,
un utensili com un tricicle,
no?
Però per portar llenya,
segurament manual,
no?
Perquè veig que és tot de fusta.
Sí,
això són tricicles
que fan els nens
perquè els camps aquests
estan en un...
Ruanda és molt muntanyós,
té moltes colines
i cada dia fan la distribució
de llenya
i si no,
tenen que portar
grans quantitats
de llenya
i bueno,
han fet aquest invent
que és fantàstic
i van realment
a una hora del dia
veus tots els nens
baixant amb els seus transports,
transportant la fusta,
no?
A quina hora es lleven
per ser per curiositat?
O depèn?
Això és...
Jo crec que es lleven
amb el sol,
o sigui,
allà no hi ha electricitat,
l'única...
L'única electricitat
està a l'hospital
que hi ha,
que també és molt precari,
però la resta del dia
van amb el sol,
o sigui,
es lleven
i a les 6 de la tarda
les persones
que no són refugiades
han de sortir del camp,
o sigui,
nosaltres no vam dormir allà
i no hi ha llum,
o sigui,
i tenen que estar
a les seves vivendes.
L'alimentació,
com és?
Bueno,
l'alimentació
és molt...
és sempre la mateixa,
és molt rutinària,
hi ha unes racions,
un racionament,
una cartilla
i segons els membres
de la família
tens dret
a una quantitat
o a una altra.
Normalment
és molt...
és poca quantitat,
no és massa
i tothom es queixa
del tema
de la monotonia,
que és sempre
igual
durant anys.
hi ha un petit mercat
que el que fan
és l'excedent
que tenen,
o si no,
tenen excedent
venen una part
per poder prendre
aliment fresc,
perquè dintre de la dieta
no hi ha.
Com vostès vinguen aquí
a veure aquesta mostra,
refugiats,
vides en trànsit,
un títol de fet
molt significatiu,
el que podran veure
aquí dins.
Just entrar
a mà esquerra
veuran dos
planils informatius
on ens expliquen
com ha anat aquest conflicte
de Ruanda
i ja es comença
explicant
que va ser a finals
de 1995
quan la població
tutsi
congolesa
que vivia a les regions
fronteres amb Ruanda
va ser víctima
de diverses matances
i com a conseqüència
a prop de 50.000 persones
van anar a fer
de fugir,
de refugiar-se
concretament a Ruanda.
S'explica molt bé,
a més a més ja
no es planeja
amb els camps de refugiats
i també com és una mica
les diferents regions
d'aquest país.
Sí,
nosaltres hem intentat
fer una mostra pedagògica
per explicar
perquè nosaltres mateixos
abans d'anar ja
també ens costava
d'entendre
com funcionava un camp
i hem intentat
mostrar-ho
a través
no únicament
de la fotografia
sinó de diversos elements
com els mapes,
el plànol,
les joguines
i unes explicacions
dels conceptes
que ens semblaven
que eren més interessants.
Abans,
si volviem,
parlaves dels joguets.
Aquí tenim una vitrina
de diferents joguets.
Veig que estan fets
alguns a llauna,
fins i tot.
Sí,
la majoria
tots estan fets
de material reciclat
o llauna
o la sola de la sabata
o qualsevol cosa
que troben
i fusta,
molta fusta també.
Cartró,
plàstic,
jo veus que aquí
hi ha de tots.
Hi ha mòbils
perquè realment
fins i tot
el mòbil
ha arribat
als camps de refugiats
i això ho veuen els nens
i ho copien.
Aquí hi ha un
que està fet
amb sola de sabata
i una altra
amb fusta.
També hi ha
una càmera
de fotos.
Aquesta és una
palota de futbol
i això és un cotxe,
un altre cotxe
fet amb plàstics,
això és un bolígraf,
això que està posat
aquí al mig,
unes caniques.
A mi sempre
m'ha sorprès
quan veus documentals
i des del profund
desconejament
d'aquests països,
però la rietja
dels nens,
dels nens petits,
que veus que
malgrat tot,
malgrat la realitat
que s'ha tocat viure,
sovint perdre els pares,
malgrat tot somriuen.
Sí,
és que els nens
són nens
a tot arreu
i realment
allà
el que hi ha
molts
són nens.
Gran part
dels refugiats
són menors
de 18 anys
però menors
de 5 anys
hi ha
moltíssims
i això
el que passa
és que molts d'ells
viuen
en unes condicions
lamentables
perquè a més
no hi ha
educació
per tots els nens
perquè
hi ha moltíssims
i les escoles
són limitades
i això
fa que molts nens
es quedin al carrer
i estan tot el dia
vagant per allà
sense fer res
i això
és molt trist
però sí,
realment els nens
són nens
i sempre estan cantant
i no sé
si sents el documental
també ho fan
perquè és un lloc
que està molt alt
i també fa molt de fred
i quan plou
i comença a fer fred
els professors
els fan cantar
i moure
perquè no tinguin
tant de fred
tot té el seu punt
quan te n'enteres
d'això
i els sents cantar
penses
que no tot
ells canten
amb alegria
però les raons
són altres
Conviuen
a diferents etnies
aquests camps
de refugiats?
No
en aquest camp
de refugiats
concretament
la majoria
són tutsis
no hi ha altres etnies
en aquesta àrea
de grans llacs
hi ha hagut
uns conflictes
ètnics
com abans has dit
tu
a Ruanda
també al Congo
a Burundi
que estan
molt recents
i això fa
que de moment
els camps
de refugiats
aquests
són
específics
d'una
població
una part
de la població
del Congo
que són tots
tutsis
les ferides
per tant
continuen obertes
les ferides
l'any 95
no s'han oblidat
continuen obertes
com s'explica
no sé
si vols
m'ho expliques
com s'explica
aquesta extremada
violència
que vam poder veure
nosaltres
a través dels mitjans
de comunicació
com s'explica
això?
realment
a mi em resulta
complicat
explicar-ho
i més
d'una forma
senzilla
això té arrels
de fa molt temps
són dues formes
de vides
diferents
els utus
són
una ètnia
que ha sigut
de sempre
ha treballat
la terra
els tutsis
tenen
bestiar
i són com
dues formes
incompatibles
la pressió
de la terra
és molt gran
perquè hi ha molt poca terra
per una superpoblació
i això ha fet
que els conflictes
anessin
creant-se
des de fa temps
i això va esclatar
d'una forma
brutal
en el 94
a Ruanda
i
és un tema
molt complicat
i quan estàs allà
t'adones
que encara ho és més
del que t'han explicat
totes les maneres
que vingui aquí
que no sabem
que no veuran imatges
de la guerra
veuran una altra realitat
molt diferent
d'aquelles imatges
que vam poder veure
que molt segurament
encara tindran
gravades a la retina
segur
nosaltres el que hem volgut
mostrar aquí
és les imatges
de les persones
que a més
és com són allà
aquí estàs veient
un nen
que s'està esforçant
està treballant
està aixecant el cap
perquè vol escoltar
el que diu el professor
com estan
les persones
que són actives
perquè hi ha moltes
i que tenen ganes
de sortir
que em deies
de l'esperança
les mares i els pares
el que volen
és que els nens
surtin
i hi ha activitat
al camp de refugiats
i hi ha persones
que estan lluitant
per això
i això és el que volíem mostrar
no volíem mostrar
una imatge passiva
que també existeix
perquè hi ha moltes persones
que estan molt traumatitzades
però també hi ha
l'altra part
i aquesta part
era la que volíem
transmetre
continuem a la mostra
estem arribant al final
aquí hi ha més juguets
una guitarra
com se'n diu
d'aquesta
això no sé com es diu
però fan música amb tot
i aquest era un instrument
que ens va semblar simpàtic
que ens ho van regalar
a més
i aquest és un tambor
però realment
fan música amb tot
no necessiten instruments
estem a la part final
hi ha totes les fotografies
que es poden anar
veient
de diferents escenes quotidianes
molt quotidianes
la vida
el pols del dia a dia
d'aquests païs
sí, exacte
nosaltres el que hem mostrat
en aquesta part
que estem ara
són els tallers
que hi ha
de costura
tallers per gent gran
per dones
també hem mostrat
la imatge
de dos becaris
la obra social
a través del servei
jesuita de refugiat
els estudiants
que realment
volen continuar estudiant
el que fa és
es dona beques
perquè puguin acabar
l'ensenyament
fora del camp de refugiat
després
han de tornar
però almenys
han acabat
el seu batxillerat
han vist una mica
perquè molts d'ells
no recorden
el que hi ha
fora del camp
han vist
el que hi ha
fora
i això
per ells
els dona una mica
d'aire
i d'esperança
per quan
puguin tornar
perquè tots
tenen la idea
de tornar
imagino que també
que deuen
voler saber
conèixer referències
dels seus antics pobles
dels llocs
on van haver de marxar
saber què fan els familiars
els que s'hi van quedar
hi ha de tot
perquè hi ha persones
que tenen
molt clar
les seves arrels
que volen tornar
i tal
hi ha altres
que el que volen
és viure en pau
i ja
pensen
si torno al Congo
torno al Congo
però jo el que vull
és viure en pau
que els meus fills
puguin créixer
amb llibertat
i amb unes mínimes
de sanitat
d'educació
i si és el Congo
perfecte
i si és un altre lloc
també
aquí es parla
justament al final
dels reptes
una mica dels refugiats
és la manera
de concloure
sí
hem posat
aquest panel
de reptes
perquè creiem
que hi ha
molts reptes
i que
s'han d'intentar
explicar
i també ho hem acabat
amb una cita
de Joaquín Ciervide
que realment
creiem que és veritat
que
la gent
està molt cansada
de la guerra
ja no pot més
de conflictes
i sobretot
el que diu ell
la dona
que és la que
finalment
porta la família
en aquests camps
especialment
sempre que veus
un nen
que veus genya
sempre és la dona
la que està carregant
amb tota la feina
també molts homes
moltes d'elles
són vídues
que van arribar
sense cap
sense el seu marit
o sense el seu company
i a les refugiades
hi ha molts dones
moltes dones
a quantes hores d'avió
estem de Ruanda
doncs mira
unes quantes
estem més o menys
a 12 hores d'avió
tampoc he estat tan lluny
o sigui
sembla que estigui molt lluny
però no
no està tan lluny
de nosaltres
no?
una bona manera
de prendre consciència
és venir aquí
veure aquesta exposició
però veuran que no estan lluny
són 12 hores d'avió
però aquesta realitat
és molt quotidiana
és molt semblant a la nostra
diferent
per unes circumstàncies
per un entorn
per unes dificultats
però veuran que són persones
com nosaltres
viuen a 12 hores d'avió
perdent preocupacions
inquietuds
i pensaments
que no tenen res
amb això
els nostres són iguals
anem a la mateixa línia
però en una situació
més complexa
molt més complexa
que la nostra
no tan acomodada
com la nostra
jo crec que tenen una situació
molt diferent
però que això
és un tema
que els ha tocat viure
o sigui
qualsevol de nosaltres
ens podria haver tocat
no?
o sigui
no és
sobretot
els que han nascut allà
no entenen
no?
com el seu entorn
és tan hostil
quan ells
acaben d'arribar al món
no?
d'alguna manera
i també volien mostrar això
que hi ha moltes persones
que són víctimes
de conflictes
que no han pres part
que són la societat civil
i que després
és la gran oblidada
no?
Sílvia Noguer
gràcies per acompanyar-nos
en aquesta ruta
per l'exposició
que podran veure
fins al proper dia
20 d'agost
aquí al Centre
i al Gildral
de la Fundació
de la Caixa
al carrer Cristofo
de Tarragona
gràcies per explicar-nos-ho
i per aquesta
transmetre
en aquesta experiència
viscuda per tu mateix allà
moltes gràcies
i gràcies a vosaltres
i vostès ja ho saben
fins al proper 20 d'agost
aquí al carrer Cristofo
de Colón
podran veure
tot això que hem explicat
i a més a més
veure amb deteniment
sense pressa
el documental
en el que començàvem
aquesta connexió
un documental
amb imatges
que els faran pensar
i molt sobre aquest país
sobre Ruanda
fins ara
adeu