El comandant Xavier Escalante i la seva tripulació
donem una especial benvinguda als senyors regidors representants
de l'excellentíssim Ajuntament i als altres ciutadans a Tarragona
per iniciar aquest viatge a Pompeia
amb motiu de l'enjermanament de les dues ciutats.
Comença el viatge de la delegació tarragonina a Pompeia.
Objectiu a germenament.
Maria Mercè Martorell, tenent d'alcalde de Patrimoni.
Tots vosaltres us heu apuntat a aquest viatge.
Creiem-vos que era un viatge de plaer, però no.
Us hem repartit un dossier de 48 màgines
i no és perquè el porteu a damunt, és perquè us ho la prengueu.
Penseu que després hi haurà examen oral, escrit i treball de grup.
I no aprovi l'examen que farem, no vol sopar de gala.
Arribada triomfal a l'aeroport de Nàpols.
La primera impressió, doncs bé, vam arribar als autobus després de l'aeroport
i que hi haguessin aquells, aquells, la policia que ens estava escoltant.
Suposo que és perquè condueixen molt malament aquí.
Un representant municipal de Pompei ens dona la benvinguda.
A Pompei troverete una città morta, sepolta, dal Vesuvio,
però una gran città que poi scoprirete piano piano
que cosa è Pompei antica.
E poi cercheremo di farvi divertire
col nostro spirito di essere napoletani.
E quindi ci sarà musica, divertimento
Esperiamo che tanta pizza e papà.
Ens esperen quatre dies de visites turístiques
i d'actes protocollaris relacionats amb l'agermanament.
Primer giorno.
Ens desperten les campanes de la catedral i els càntics celestials.
Pompei, a més de ser un centre de pelegrinatge arqueològic,
és un centre de pelegrinatge religiós.
El responsable, el Beat Bartolo Longo,
que hi va portar un quadre miraculós
de la Madonna del Rosario,
l'actual patrona de la ciutat moderna.
Comencen les visites.
Primera parada a una vila d'Oplontis,
on se suposa que hi va viure a Popeia.
La segona dona de Neró ens fa de guia en Lluís Pinyol,
director del Museu d'Història de Tarragona.
Tot el que era la vila estava sepultada o coberta
per aquest material volcànic.
Al segle XVII,
que és quan se va començar a descobrir aquesta vila,
es van descobrir generalment fent pous d'aigua.
Dintre del que és aquest concepte de viles luxuoses,
hi ha un concepte molt gran de la barreja entre natura, jardins, espais oberts i línies de visualització.
Si es fixen, on hi ha el que li podem explicar a l'altre grup,
allò és el tablino.
Entre mig hi ha una zona jardinada.
I aquí trobem un altre espai de representació oberta en una altra sala jardinada.
Pensem que el jardí estava estructurat tal com el veuen aquí.
Aquí es van fer estudis paleozoics i botànics
en els quals es va permetre documentar el tipus de vegetació
que hi havia en aquest jardins i l'estructuració d'aquesta vegetació.
I s'ha reconstruït seguint més o menys els models.
Bàsicament l'arbre més utilitzat era el plataner.
La vila d'Apopea, gran i luxosa.
La de Plontis, no? Era molt gran, molt gran, molt gran.
Una piscina de 60 metres, quasi olímpica.
Increïble. I el més bo és que no s'hi banyaven, vull dir.
Una piscina de jardinet, així com que té una bassa.
Comença l'ascensió al Besubi, el volcà,
que el 24 d'agost de l'any 79, després de Cris,
va sepoltar la regió de Pompeia i Herculano.
Pompeia i Herculano i Plontis van seguir unes dinàmiques
de l'erupció completament diferents unes de les altres.
Pompeia, per exemple, la lava va arribar i ho va cremar tot.
Herculà va haver un núvol de foc que va calcinar.
Mentre que a Pompeia es conserven els cossos desapareguts,
però els motllos dels materials que eren fungibles,
de les fustes, dels mobles, de les persones,
es conserva el motllo.
En Rafaelo, guia i Pompeià de cap a peus,
ens explica més coses d'aquesta muntanya sagrada i terrible.
La part baixa i anxa d'aquest complexe volcànico
corresponde al antigo Montesoma,
de la Montaña Sagrada.
Si se lo van a preguntar a qualsevol habitant de la bahia,
nunca les diran que aquí se encuentra un volcán.
Les hablan de la montaña,
porque eso desde siempre ha caracterizado ha sido lo típico de la bahia de Nápoles.
Ha sido la montaña sagrada, símbolo de la fertilidad y de la abundancia desde la época antigua.
En confirmación de la actividad volcánica,
se darán cuenta que hay vegetación hasta una altura de mil metros aproximadamente.
Hasta el borde del cráter no hay vegetación,
porque aquí la temperatura alcanza los 40 grados en el borde mismo
y en el interior del cráter la temperatura alcanza los 98 grados.
Y aquí en el interior se ven los humus y las fumarolas típicas de un volcán que están activo.
I l'expedició tarragonina afronta l'ascensió estaicament.
Ah, molt bé, molt bé, va i arriba a dalt, va i arriba a dalt, va i arriba a dalt.
Amb penes, però va i arriba a dalt.
No, has pesat els dos primers trams,
perquè l'arena aquí a terra és com l'arena de la platja quan està a tova,
llavors camines amb molta dificultat.
Diuen que si agafes una pedra al volcán i no la tornes a deixar al seu lloc,
porta mala sort, mala sort.
Clar, però, bueno, si hem de tenir mala sort,
tindrà tota Tarragona mala sort, perquè tothom n'hem agafat de pedres.
Arribem a Arcolano, ciutat costanera en època romana,
que va ser sepultada pel vesubi.
Ens acompanya Filippo Dema, arqueòleg i professor de la Universitat de Roma.
Aquí se ve també el que queda del mar i dels flumens,
en los pequeños ríos que rodeaban la ciudad.
¿El mar?
El mar, el mar, el mar.
El mar llegaba hasta aquí.
Aquí estaba el porto, barro,
con material vulcánico piroclástico para dentro,
pero el barro es predominante.
No podía pasar el oxígeno
y todo lo que quedaba bajo el barro estaba completamente sigilado.
Y demás, como que no caía de alto,
se conservan mucho mejor los segundos niveles
y lo tercero también de las habitaciones de las casas y de los edificios.
Casi tres cuartos de la ciudad está aún bajo la lava.
Recorrem als carrers d'Ercolano amb la sensació que de darrere la primera cantonada
ens sortirà un romà togat.
Entrem a les termes, guaitem els termopòliums,
els fast food de les hores, les termes i les cases que es conserven en peu.
La qualitat que té el vestigi que hi ha aquí.
A Tarragona sempre diem que ens hem d'imaginar més que veure,
tot i que sigui molt important històricament
i a nivell d'estructura i de significat de capital
que va ser de la Tarragona.
Però aquí a Pompeia era una població
que tal com estava pràcticament fa 2.000 anys
està ara encara.
Segon Giorno per la matina.
Sortim en direcció a Nàpoli,
la capital de la província més poblada de la Campania.
En aquesta zona, als peus del Besubi,
hi viuen 3 milions i mig de persones.
Regió coneguda per la producció de mozzarella,
de pasta, corall, pell i cotxes.
També és una terra fèrtil
on es cultiven oliva, raïm i llimones,
d'on es treu el famosíssim limonxelo.
Fue por la vegetación muy variada,
por la fertilidad del suelo,
por el clima templado,
como por la belleza de los paisajes,
que la bahía de Nápoles
fue llamada antiguamente
Campania Félix,
es decir, campo fértil.
La Campania també és la regió de les napolitanes,
cançons que versen de l'amor,
l'engany i la mort.
I també és el braçol de Polichinela,
l'eter personatge de la comèdia de l'arte,
que va néixer al mateix Besubi.
I segun aquesta leyenda del siglo XVI,
durant la erupció del 1631,
fue allí que dos brujas
pidieron una ayuda
para proteger a los napolitanos
de las persecuciones de los dominadores.
Y mezclando un huevo,
de allí, el del huevo cocido,
nació Polichinela.
¿Por qué he dicho el alma de los napolitanos?
Porque como todos los napolitanos,
Polichinela tiene una doble cara.
Es muy melancólico, triste,
pero también muy ronico y divertido.
Hem arribat a Nàpols,
al caos del trànsit.
La gent d'aquí no tenen la consciència
de lo que és la circulació.
Ells passen quan els sembla bé,
tant és dreta, esquerra,
motos esquiven,
fan de tot.
A veure, aquí la gent condueix com vol.
No els crius els veus en bicicleta
de tres en tres,
dalt de la moto de tres en tres.
Ah, bueno, sí que estàvem en l'autocar
i llavors la policia,
doncs anaven les sirenes
i de cop i de volta
ens van fer tombar nosaltres,
ens van adrengui de qualsevol manera,
passant per l'esquerra,
però bueno, super de pressa, eh?
i amb un cangueli que tenia jo.
Impressionant.
Entrem a la gran ciutat
mentre en Rafel intenta trencar taupecs.
Que borrar,
porque no es solamente la ciudad de la Camorra.
Nàpols es una ciudad culta,
una ciudad muy culta.
Aquí fue fundada la primera facultad de derecho del mundo,
la primera facultad laica en el mundo.
Arribem al Museu Arqueològic de Nàpols.
Després d'analitzar alguns dels principals mosaics que s'hi conserven,
entrem a la sala prohibida,
on hi ha els símbols fàl·lics que es van localitzar a Pompeia.
No hablo solamente de arte sexual.
El sexo tiene una doble función en el mundo antiguo.
Sexo como acto sagrado, bueno, una triple función.
Sexo como acto sagrado para procrear,
Sexo como puro placer personal
y sexo como talismán.
Vells símbols que no s'han perdut del tot.
Es un cuernecito,
un colgante en forma de cuerno, de guindilla,
que todos los napolitanos solemos llevar al cuello.
Que es un símbolo fàl·lico,
representación de fecundidad y abundancia.
Sortim de Nàpols, recorrent la costa.
Primer Sorrento.
Davant nostre, l'illa de Capri.
Seguim i ens endinsem en les 1.200 corbes de la costa malfitana,
escenari de pel·lícules com Pana Morizelos amb Sofia Loren
i d'històries reals plenes de glamour.
El Praiano sigue siendo un lugar de turismo bastante vitista, de lujo.
Piensen que aquí es a Clint Kennedy,
en la época ya viuda de Kennedy,
y antes de casarse con Onassis,
se encontraba secretamente con el armador griego.
El que era molt interessant
era veure com anaven pujant i pujant i pujant i pujant
i veient el mar a sota.
La costa aquella és impressionant.
A mi sí que me va agradar,
però el vaig trobar el viatge bastant pesat.
El veí tan retom, es va mestressar molt del viatge.
Potser bastant de...
No de nervis, perquè nervis no hi estaves,
però sí de veure les carreteres com eren.
Vam arribar més cansats, almenys jo, ahir, que no el dia del Besubi.
Davant nostre, un paisatge escarpat,
de cases i torres de guàrdia penjades de penyassegats,
petits hotels deliciosos i cars
i llocs d'estiuets d'actors famosos.
Tercer i Giorno.
Ha arribat el dia clau de l'agermanament.
Al matí, però, visita els vestigis de Pompeia,
població fundada pels oscos
que posteriorment estigués sota la influència grega i samnita.
El segle I abans de Crist s'incorpora plenament a l'imperi romà.
I es funda aquesta colònia, el nombre de la qual és Pompeia Cornelia Veneria.
Cornelia perquè el dictador s'hi llamava Publio Cornelius Silla.
Veneria perquè la diosa protectora de la família del dictador fue Venus.
Així se plantó en Pompeia un culto muy importante, el de Venus.
Arribem al fòrum, al centre de la vida política i social de les ciutats romanes.
La funció és, ho hem dit, administrar la justícia,
si facien els processos aquí,
i, a més, és un espai abit per la contractació dels negociers.
El espai està repartit, compartit en tres naves,
la central més ancha i també més alta,
perquè hi havia dos nivells de columnes al centre,
i un sol al lado.
El segon piso del centre quedava, il·luminava por ventanas.
I del fòrum, al teatre, després de passar pel mercat
i d'altres temples de la ciutat.
Quan estaven llenos,
eren una verdadera representació de la estratificación social.
En teatres d'aquesta forma, en el món romano,
la orquestra quedava ocupada per la subcellia,
el asiento de los personajes más importantes.
Estava compartido en tres ingresos,
de donde ingresaban los personajes, los actores,
los principales del ingreso central, que se llama Porta Regia,
y los menores de los dos ingresos laterales.
Había también una construcción antes,
hecha por diferentes niveles de columna,
que era más o menos una escenografía.
Caminant pels carrers de Pompei,
arribem a una casa on no para d'entrar i sortir gent,
el lupanar, el prostíbul.
Al primer segle després de Cris,
pel preu de dues ampolles,
David aconseguia son servei.
Aquí se habían más o menos 25 burdeles.
Es hipotético porque este es el único hecho para hacer,
la única construcción hecha a punto para hacer un burdel.
Los otros estaban en habitaciones de casas normales.
Hay frescos sobre cada puerta
que más o menos enseña los servicios que se hacen.
Están bien grabados los nombres de las chicas,
que son casi todos nombres orientales o griegos.
Dissabte a la tarda,
saluda plensa a la Casa Comunale de Pompeia.
Comencen els parlaments de la Germana Men,
mentre pel carrer passa la banda local
tocant el pont sobre el riu Quaid.
Claudio D'Alessio, alcalde de Pompeia.
Obviamente, ci ha semblado un momento de particolare atención
que, oltre a las regiones, el patrimonio arqueológico,
este legame de la vida de la humanidad,
nos ha hecho aún más sentir la necesidad
de completar este percorso
per avviar una serie de contactos y de iniciativas
que, de aquí a poco, creo,
iniciaremos a siglar,
que nos ha dado el afecto de una ciudad,
un pueblo maravilloso, como es el español,
y, en cuanto más, maravilloso, el de Tarragona.
Joan Miquel Nadal, alcalde de Tarragona.
Es evidente que hoy vamos a firmar un documento
que dentro de unos años analizarán nuestros sucesores.
Me gustaría que este documento que firmamos,
que es el inicio de un trabajo común de las dos ciudades,
fuera posible determinar a que dentro de unos años
nuestros sucesores dijeran
ha valido la pena.
Las personas, los habitantes, los ciudadanos de Pompeya,
conocen muy bien a los ciudadanos de Tarragona
y que las personas que han venido hoy aquí,
que se llevarán seguro de un gran recuerdo de la ciudad,
le expliquen al resto de los ciudadanos de Tarragona
que vale la pena venir a visitar Pompeya.
I ve d'aquí que quedava segellat legermanament.
El procés havia començat el maig
quan una delegació de Pompeya va venir a Tarragona.
Betons i abraçades i la benedicció del bisbe,
Carlo Liberati.
A Pompeya, l'església, té un poder inimaginable.
Estate tranquilli que no farà l'homelia
perquè la devo fare domani.
Havia de parlar un minut i en va parlar sis.
Resposta aplaudida del vicari general de Tarragona,
mossèn Miquel Barberà.
Penso que si jo faci això un po' breve,
estadísticament serà més equilibrat.
A la sortida, foto de família.
Apreteu-vos que no hi cabeu, som prop de cent.
I a la sortida, Bet aquí, l'himne espanyol
i alguns intents en va de fer pedagogia sobre el fet català.
És altra cosa, sí.
Però bé, si accepta, quan estàs fora...
Quan estàs fora...
És desbordat.
Moltes gràcies.
Tendrem que buscar...
El català.
El segadós.
El segadós.
El segadós.
El segadós.
El segadós.
El segadós.
Quart jornó.
és un gran escenari on el bisbe Carlo Liberati presideix un ofici concelebrat.
Els membres de la delegació terrenina ens mirem amb complicitat.
Feia temps que no sentíem una humilia tan conservadora.
El matrimonio cristiano continua, invece, a propor-se com a punto di no ritorno.
Una scelta definitiva que no può più essere revocata fino a la morte.
diumenge a la tarda Pompei es celebra que fa dos anys que va ser declarada ciutat.
La delegazione tarragonense són convidats al teatre a l'assignatura d'un conveni per la Pau.
Prop de tres hores de conferències en italià.
En el mig, alguna anècdota.
Tarragona és una ciutat que viu i treballa al Mediterrani.
Tarragona és una ciutat que vive i trabaja en el Mediterrani.
És una ciutat...
El viatge ve, tot molt bé, tot.
L'únic que passa és que avui mateix, a la tarda, tres hores allí, a més a més, sense entendre res,
jo he trobat una miqueta fort.
I al final de tot...
Aquests són els riscos de buscar coses al Google.
Poses himno espanyol i et trobes una lletra d'època falangista.
Sense voler, les veus del cor infantil de Pompei regiren foscos racons de la memòria.
S'ha estat una mica un pau fort, però bueno, ja sabem que tot no pot ser bo,
o sigui que sempre hi ha alguna cosa que no acaba d'encaixar,
però bueno, és d'aquelles coses que s'ha de prendre paciència.
Ho hem d'aprendre com si haguessis anat a un coordinatori o a un partit de futbol i hagués sigut un desastre.
Oblidem les penes al sopar de gala amb què es tanca la festa de germanament entre Tarragona i Pompeia.
Entre plat i plat es recorro taules per acabar d'aclarir qui ha portat la gent de Tarragona a la ciutat italiana.
Algunes de les històries són especials.
Perquè és un regal de la meva dona.
Sí, que com que vam estar a Pompeia i se'n va fer curt,
ens va dir ara és l'ocasió de facturar-lo i així ho va fer.
Em va fer el regal sorpresa i em va enviar cap aquí.
Déu-n'hi-do bastantes coses perquè l'Odo Plontis no coneixia,
l'Odo Herculà tampoc, i a Pompeia hem anat per la banda que no havíem anat l'altra vegada.
Vaig llegir, quan tenia 14 anys, la novel·la Els últims dies de Pompeia.
Em va impressionar tant que sempre he tingut en ment poder fer aquest viatge i poder-ho conèixer.
Bé, el que jo en aquells moments, fa molts anys, molts anys, vaig poder llegir de primera mà.
Cinquè giorno i últim, el viatge a Pompeia arriba al final.
Al matí la gent es dispersa per fer les compres o bé per tornar als vestigis romans de Pompeia.
A la tarda, les últimes converses a l'aeroport.
dos dels veterans del viatge, Maria Joana Torrents i Rafael Gabriel,
que és president de la Rial Societat Arqueològica Terraconense,
comparen la Pompeia Canvistara amb la que vam visitar fa anys.
I vaig ser l'any 65, i no es pot comparar com era en aquell moment, com ara,
perquè en aquell moment no hi havia cap classe de control.
Vam entrar sense que ningú ens guiés, o sigui, vam entrar i sortir com vam voler.
Esclar, ara molt més gran, molt més, tot més excavat, tot, ja.
Què vols que et digui? No gaire, que hem trobat tot molt estàtic.
Tot en conjunt, eh? O sigui, tant el desenvolupament de la ciutat,
o de la regió, millor dit, de com les ruïnes, o sigui, estan una mica pitjor.
L'avió s'enlaira.
La costa napolitana és tan bonica des del cel com des de terra.
Ciao, Béla.
Come una fiaba, l'amore passa, c'era una volta, poi non c'è più.
Ciao, ciao, bambina, non ti voltare, non posso dirti, rimani ancora.
Vorrei trovare parole nuove, ma piove, piove sul nostro amore.