Ara són tres quarts d'una del migdia, un minut,
continuem gaudint d'aquesta primavera, la meteorològica,
però també la primavera fotogràfica.
Apuntem una altra iniciativa, una altra proposta.
Aquesta es titula Opus d'Adà i es pot visitar a l'arxiu Rosselló-Tarracó,
així o sí, amb hores convingudes, com si anéssim al metge.
Ens acompanya en Josep Maria Rosselló, bon dia.
Bon dia.
Benvingut. Per culpa nostra, algú no podrà visitar ara l'exposició.
Exacte, perquè jo no soc allí, com que no tinc secretaris ni secretàries,
que fan la manera de visitar-la és trucar.
Què hi seràs? Sí, esclar.
Hi seré. Doncs vinc a veure l'exposició.
Habitualment hi soc, però, esclar, quan haig de sortir,
és inevitable, també haig de sortir, haig de fer coses de carrer.
Clar, el Josep Maria, ja saben vostès, que és una mica com el Julibert,
en el bon sentit, està a totes les salses.
Aquesta tarda també estarà la presentació del llibre de Jordi Cervera,
perquè té alguna cosa a veure.
Sí, bueno, això de vegades toca, això és com una més espècie de loteria,
i s'estan preparant coses durant temps, a vegades durant anys,
com el llibre del Jordi Cervera,
que és sobre un quadre meu de fa 10 anys,
que es diu El Triangle Blau, no?,
inspirat en un poema d'en Foix,
un poema visual dels anys 20.
Llavors, bueno, coincidència que les coses s'apilen en un moment determinat,
i tenim una primavera, doncs, escolta, carai.
Molt bé.
Ara parlàvem del Triangle Blau,
que per això com que està inspirat en un quadre teu,
i ja que tenim aquí la presentació és avui,
era un fet que ens agradava remarcar,
ahir parlaves d'un poema de Foix dels anys 20.
Els anys 20 del segle passat,
a tu et fascina,
et fascina i exerce una influència interessant.
De fet, aquesta exposició Opus d'Adà...
L'Opus d'Adà...
Té una certa relació, no?
Sí, sí, sí, sí, arrenca també d'una performance de Francis Picàvia,
de la mateixa època, no?, de l'any 21, em sembla que és.
I llavors, bueno, és una època on les arts comencen a fer altres coses,
a vislumbrar altres possibilitats,
la gent, diguem, una colla de gent s'entusiasma amb aquesta vitalitat
que provoca tot aquest món que s'està descobrint,
a partir dels surrealistes...
Es trenquen totes, es crea de nou tot, no?
Tot ve a partir de l'escola Bauhaus,
es comença a reinventar tot plegat, no?
Des del classicisme, des de...
Fins i tot des del simbolisme, no?
Neix tot el que més.
I llavors és el referent, diguem-ne,
és el referent permanent al dadaisme i al surrealisme.
I a partir d'aquí vas decidir, doncs,
fer un muntatge realment extraordinari
amb col·laboracions de gent d'aquí de Tarragona,
amb creadors, amb músics...
Partim de la base i després parlem del resultat
que ara podem veure al teu taller.
Divertit i sorprenent tot plegat, no?
Perquè ja el preparament ha sigut molt divertit.
Quan jo els demanava als fotògrafos
que fotografiessin una orella en plena llibertat
de decidir què fotografiaven, no?
El què el posava jo i ells triaven sobre el motiu, no?
I el per què, perquè els havia d'explicar.
Dic, bueno, hi ha una partitura que em va portar Xavi Pie,
que resulta que quan estava participant a Opus de Dada
dins el cadàver en grafit,
va tocar una melodia que en aquell moment li va vindre
i després va sentir que algú la cantava
dels que estaven dibuixant en la paret,
la va reemprendre i ja no se'n va oblidar.
Corrents, quan va arribar a casa, la va anotar en partitura.
Dic, i me la va pujar.
No me la va portar.
I, bueno, jo li vaig dir que em semblava fantàstic.
dic, hi ha alguna cosa que em faré.
No sé què.
Dic, deixa-la.
Dic, sí, moltes gràcies, vaja.
I llavors, la idea va ser muntar-ho
en aquesta espècie de projecte tancat, en aquest cas,
que és un auditori al voltant d'una partitura.
Un auditori d'orelles fotografiades.
Auditori mai millor dit.
Al voltant d'una partitura que és música
que no escoltem, tampoc.
I està una mica en funció d'aquesta certa inutilitat de l'art.
Allò és una música, per qui sàpiga llegir la partitura,
hi ha hagut qui ha vingut i l'ha cantat perfectament,
sense cap inconvenient.
En Conrad Setó, que vés-hi sovint pel taller,
va cantar la partitura sencera,
i a més a més va sonar molt bé.
I jo vaig estar temptat, jo no faig mai inauguracions,
i llavors en aquest cas vaig estar temptat de fer una audició.
Però després, com que s'apilaven moltes coses en aquesta primavera,
doncs no vaig desdir-me ja de fer l'audició de la música.
Dic, deixem-ho per més endavant,
si de cas ja farem una altra, no sé, alguna altra cosa
on t'hi pogués intervindre ja directament el músic, no?
I per una altra banda, ja ho dic,
ara aprofito que he decidit allargar-la tot el mes de maig.
Ah.
Sí, perquè diguem que la gran moguda fotogràfica a Tarragona
ocupa aquests dos mesos.
I llavors, bé, jo pel mes de maig
tinc la presentació del 70 aniversari de l'Olga,
de l'Olga Txirinax,
i bé, hi haurà un cadàver esquisit
fet pels telèfons que en Olga Txirinax i Xavi Pie,
però és exposable a una cosa i l'altra,
vull dir que les dues coses poden estar a la vista.
I, bé, vaig dir, doncs,
en llabones allarguem les fotografies també,
perquè ha quedat molt ben muntat.
Partim de la base,
que hi ha una partitura que és el centre
d'una exposició col·lectiva,
que no us ho hem dit,
de diferents fotògrafs, fins a 14?
14 fotògrafs.
Que han fotografiat aquest pavelló auditiu,
o orelles.
Orelles.
O bé, o no orelles.
Sí, tots són pavellós auditius.
Sí, però hi tenim una petita reproducció,
allò que, si no ens falla la vista,
que es pot veure,
són completament diferents,
cada suma de les fotografies.
A més a més tenim orella de ruc,
a orella de tossir i no a orella de diverses.
Fins i tot el Pep Escola ha fet una orella de peix.
Que mira que, Déu-n'hi-do,
una orella de peix.
És sorprenent, no?, el resultat.
El resultat és sorprenent perquè, dius,
sobre una cosa tan concreta com és l'orella,
resulta que cadascú li ha donat
una interpretació totalment diferent,
total, però lluny,
molt lluny els uns dels altres.
No havien sentit la partitura, ells.
No, no, no, jo en cap moment,
vull dir, no els he fet ni una audició,
ni, no,
vull dir, en aquest cas,
no es tractava d'interpretar
fotogràficament una partitura,
sinó de crear un auditori.
Fins ara jo m'imagino que hi ha unes quantes,
tot i aquesta limitació que hi ha de temps,
hi ha unes quantes persones han passat per l'estudi.
Sí, sí, sí.
Ha vist l'exposició.
No sé si has gravat allò sota mà les opinions,
però sí que ens les pots reproduir,
algunes del parell o les impressions que han tingut alguns.
No, no, en general sorprenent.
Sorprenent, no?
Sí.
Bé, tu ja us fas això per sorprendre,
general, t'agrada sorprendre a l'espectador.
Jo penso que és un component de l'art contemporani,
sorprendre, no?
A vegades gratament, a vegades ingratament,
però el fet de... la sorpresa cautiva.
Tota cosa que et causi una sorpresa cautiva.
I et manté durant un temps,
més o menys llarg,
pendent d'aquella sorpresa.
Això és la porta d'entrada.
per després ja sentir-te a dintre, sentir-te més o menys còmode,
no?, i anar interpretant, i anar...
És a dir, és un joc, en el fons és un joc,
i és el que pretén, sovint pretén l'artista,
també és causar un cert impacte,
una certa sorpresa a la vista de la seva obra.
No, o sigui, això va acompanyat d'una mínima dosis,
una boteta de filosofia al voltant de l'obra,
llavors la sorpresa és més contundent.
I l'humor, que també t'agrada posar de tant en tant.
Sí, l'humor, una certa ironia.
Per això.
A mi saps una cosa que em sorprèn
i m'agradaria destacar, i si m'equivoco,
tu em corregeixes, i cap problema,
quan parlaves de la partitura del Javier Pia
partint d'aquell muntatge que es va fer o en el seu dia,
jo t'imagino guardant,
arreplegant-ho tot en el bon sentit de la paraula,
en el teu calaix i dir, algú un dia ho faré servir.
Perquè a vegades tinc aquesta sensació.
Sí, són múltiples calaixos.
Has de fer això, dic, tinc allò, calla,
que amb això farem allò altre,
i és allò previsor, previsor.
El tindria múltiples calaixos, qui record?
Això ho prenc, això ho guardo, això no ho llanço.
Ho fas molt, això.
Dóna la sensació, no sé si m'equivoco.
La zona, diguem, d'arxiu, que és el mateix moble
on se solen exposar les peces en vitrina,
que ja està bastant complet, bastant ple.
Allà hi van aparar coses
que són possibilitats de futur, no?
Fins que trobes la manera, diguem, de quadrar-les
sense manipular en excés,
sobretot quan es tracta d'obra d'altres artistes.
No es tracta de fer cap mena de manipulació en l'obra,
però sí d'encaixar-la
i buscar-li aquesta manera de presentar-la, diguem.
Una manera de presentar-la
on sempre en cada exposició
l'acompanya una petita frase en la invitació
que es procura sempre que sigui
el més clar possible
i indiqui de què va aquella exposició, no?
I llavors penso que això són petites portes d'entrada
que el públic agraeix, no?
Perquè ja no condicionen, tampoc.
Però és una manera d'adonar-los
i entendre què es trobaran.
Parlàvem que l'escenari d'aquesta exposició
de la Primer Brea Fotogràfica
és l'arxiu Rosselló-Tarracó
i tot i que hem parlat alguna vegada,
val la pena recordar que en definitiva
el que fa el Josep Marià
és obrir casa seva al públic, a la gent,
perquè puguin contemplar
tot aquell patrimoni artístic i creatiu
que tu vas acumulant al llarg de la teva vida, no?
I ho comparteixes d'alguna manera amb tothom
que ho vulgui.
Bueno, és una part.
Una part, una part.
Perquè no hi cap.
Sí, no, no, ja m'ho penso, ja m'ho penso.
Sí, a les parets hi ha
obres d'altres artistes consagrats
que són de la meva col·lecció
i que, de fet, jo vaig decidir
quan vaig muntar l'art
vaig decidir que els artistes
no tenien per què conviure
amb la meva obra exclusivament,
ja que és el meu taller, esclar.
Llavors, manera era baixar part de la meva col·lecció
de manera que hi ha diversos artistes
que són presents permanentment
allí, com és l'Òscar Domínguez,
en Cuixart,
Fabaleta,
el mateix Clavé,
Joan Pons,
en fi, no?
I els mestres,
en Miró i Picasso,
no hi podeu faltar mai.
Molt bé.
Opus Adà és aquesta aposta
de la primavera fotogràfica,
tot i que el Josep Maria Rosselló
aquests dies,
jo m'imagino que va molt amunt i avall,
hi ha projectes,
molts projectes,
moltes intervencions.
Sí, s'han fet...
Ves Sant Jordi,
l'homenatge de l'Olga Xirinac,
s'han fet un munt de coses.
La meva exposició a la Sala Llac,
per exemple,
que serà el dia 6,
no?
El 6 de maig?
El 6, sí.
A l'hi parlarem, no?
Sí,
i llavors,
mira,
tot s'ha fet com una mena de punta de piràmide,
tot plegat,
no?
I, bueno,
s'atendrà a tot,
de la mateixa manera
que si fos més espaiat,
no?
A veure,
aquests dies,
a més a més,
tens la per alta
amb moltíssims turistes
que ja comencen a arribar,
no?
Hi ha un moviment
i un ambient increïble
dels passos.
Els turistes de pujada dels passos,
que és esplèndida,
no?
I totes aquestes coses,
i es manté aquest temps
que està fent,
que és tan agraït,
això serà fantàstic,
i el Sant Jordi...
Et veig inspiradíssim,
com sempre,
eh?
I a l'escenari convida.
Amb la plataforma Chartres,
que m'han demanat
fer un muntatge a la Rambla...
I que aquest Sant Jordi
tindrà una presència,
no?
La plataforma Chartres
com a plataforma cultural,
també.
Sí, esclar.
Déu-n'hi-do.
És que mai s'ha vist,
a més a més,
una plataforma
que hi hagi una unió
tan gran
en una sola direcció,
no?
I tan heterogènia,
no?
A més a més,
amb un objectiu comú.
Jo penso que era
com una cosa
quasi impensable
que els artistes
de diverses branques,
a més a més,
es poguessin unir
en una sola direcció.
I llavors,
això ha sigut
un gran què.
A mi em recorda
altres coses
del passat
molt importants,
i espero que sigui
el resultat,
també ho sigui.
Que hi hagi un bon futur,
sobretot per a tots,
i per a aquesta creació
a la ciutat de Tarragona.
I és necessari
per a aquesta Tarragona
del 2016,
és absolutament necessària
la presència
de la Chartres.
Josep Maria,
parlarem més endavant.
Esperem, esperem.
T'agraïm moltíssim
que hagis vingut avui
des de l'altra punta
gairebé de Tarragona
per compartir amb nosaltres
una estona de conversa
al voltant
d'aquesta exposició
pos de dalt
Arxiu Rosselló Tarracó.
Moltes gràcies,
i que siguin aquests dies
que venen
en un període fantàstic.
Adéu-siau.
Espero que sí,
gràcies a vosaltres.
Molt bon dia.
Molt bon dia.