Fins demà!
Fins demà!
Per assolir, juntament amb quatre escaldors francesos, una de les cinc parets més difícils de la Terra.
Un dia va vindre aquest, l'Arnau Petit, que és el que tenia ganes d'escalar aquesta varet.
Bé, de fet, ho tenim tots, ganes d'escalar els escaladors.
I em va ensenyar un llibre que havia fet de tots els llocs on havia escalat arreu del món.
I jo li vaig dir, ui, en aquest mapa, aquí et falta una part molt important, no?, que és tot el que és la selva amazònica.
I em va dir, ah, això és el meu pròxim projecte.
I vam estar parlant una miqueta i em va dir, bueno, si vols vindre amb nosaltres, estàs invitat.
I res, tu vam començar a matitzar una mica el material que s'hauria de portar.
Més que res perquè ja fa cosa de cinc o sis anys i vaig a escalar-hi, en aquesta zona.
i, bueno, de fet, són molt pocs els escaladors que hi han anat i hi han tingut èxit, no?,
escalant parets al mig de la selva amazònica.
Els indígenes d'aquesta part del món, situada al Parc Nacional de Canaima,
en plena selva amazònica de Venezuela, l'anomenen la paret del diable.
Els seus inexponables 1.100 metres de roca calcària, dura com l'acer
i amarestes afilades com ganivets, la converteixen en un somni impossible.
La paret és, de fet, un dels quatre pilars que suporten el tepull oullant.
De 700 quilòmetres quadrats de superfície, a la seva cara nord es troba el salto àngel,
amb 979 metres.
El salto és la cataracta amb la major caiguda lliure del món,
amb gairebé 1.000 metres de vol es precipita contra l'espesa jungla venezolana.
Ho fa des de 2.450 metres del tepull, el tepull oullant.
En el seu camí mulla un penyassegat on es troba la nostra paret.
És un lloc que es veu que impressiona molt, perquè la paret és tota desplomada,
el que vol dir que tu estàs escalant per dintre del salt de l'aigua.
O sigui, tu vas pujant per la paret i l'aigua et va passant per darrere.
Si les preses on s'agafem estan mullades o hi ha líquen, pot ser una mica més dramàtic encara.
Es tracta d'un món perdut que ha fet fracassar incrèdules expedicions que van gossar desafiar les seves arestes.
Sí, sí, no, és una paret que se les porta, eh?
Perquè és una paret que no hi ha grans sostres, però fa una inclinació negativa, homogènia.
I es veu que el salt d'aigua, quan arriba a terra, està separat uns 60 o 70 metres de la base de la paret.
Clar, amb una paret de 1.100 metres potser no és que ho notis molt, però és...
Home, això també és bo, en quant a que si comença a ploure, estàs protegit de l'aigua.
Perquè tu estàs dintre la roca i veus tota l'aigua que va passant per darrere.
El Doni Arbonès i la resta de l'expedició surten aquest mateix dilluns des de Lyon.
Aquí ja comença una autèntica periple per arribar fins al peu del Tepull.
Una vegada estem a Caracas, agafem un altre vol que ens portarà fins a Ciutat Bolívar
i des d'allà un altre petit europlà fins a Caramata.
Una vegada arribem a Caramata, que és una aldea petita,
agafarem unes canoes i estarem tres dies baixant un riu
fins a arribar al peu de la cascada de l'Auillante Puy,
de la cascada aquesta que s'anomena el Salto de l'Àngel.
En els tres dies en canoa pel riu, que es diu encantament el riu Churrún,
hauran d'anar alerta amb els caimans i les piranyes.
Lo tenim perill, però els espera la selva.
Una aventura que s'ha d'anar amb compte en molts aspectes.
Per exemple, quan estem pel riu hi ha una mica de piranyes i caimans,
però jo crec que no taquen.
A mi em preocupa més el tros de quan estàs a dintre la selva,
que allà sí que hi ha moltes serps.
És un tipus de serps, aquestes, les mapanares,
que et donen, si t'enganxen una cama...
A part que es cangrena ràpidament,
són 10 minuts de vida, si no ho tractes.
El descobriment de la muntanya cap als anys 30 ja va ser accidental.
Un aviador anomenat Jimmy Angel es va precipitar al cim del Tepull
amb la seva avioneta.
Àngel donaria nom a la muntanya
i obriria a la veda futures expedicions.
I també als turistes.
És una muntanya que es visita molt turísticament.
De fet, hi ha moltes companyies
que proposen viatges o visites
amb helicòpter i amb avioneta
i per veure aquest salt d'aigua.
Bé, pels natius, pels índios Pemones,
totes aquestes muntanyes, se'ls té puis,
perquè us feu una idea, n'hi ha uns 40
repartits per tota la selva amazònica.
D'on el més gran és l'Auillante Puy,
que és la muntanya del Diable.
Són com unes formacions rocoses, cilíndriques,
i que a dalt són completament planes.
El que fa és que la superfície superior
tingui tota una vegetació
i sigui un món totalment diferent al de baix.
Pels índios això és a l'Olimpo.
això, la part aquesta de dalt.
I de fet és curiós perquè,
així com a baix hi ha molts mosquits,
humitat,
a dalt no hi ha ni mosquits,
perquè el clima és més fred,
són uns saltiplans,
que com a molt hi ha una mica de terres,
aterres aquestes moviditzes,
però no,
tampoc t'hi passeixes tant per dalt.
L'expedició la integren els francesos,
Arnaud Petit i la seva companya,
Estefaní Bodet,
dos campions del món d'escalada,
fonamentals per encarar les dificultats d'una paret
on cada moviment és transcendent
i s'estudia amb precisió.
El tercer escalador es diu Nicolás Calís
i és una jove promesa de l'escalada al País Franc.
Toni Arbonès és el quart
amb més de 20 anys d'experiència vertical.
També s'acompanya Eduard Wetterbaum,
que filmarà l'ascensió.
Serem quatre escaladors
i un càmera
per fer una mica el reportatge de l'escalada.
En principi,
hi ha d'haver-hi dos escaladors
que vagin obrint via
i dos pujant tot el que és intendència,
perquè pensa que per estar tants dies en una paret
necessitem de l'ordre de dos, tres litres d'aigua
per persona i dia.
Clar, aquesta escalada,
la primera ascensió es va fer amb 30 dies
d'estància en paret
i la primera repetició es va fer amb 19 dies,
7 persones.
Aquests potser van ser una mica exagerats
perquè pujaven 500 litres d'aigua per la paret.
Això es fa amb uns sistemes de politxa,
amb contrapesos,
Bé, és una mica...
Això no són vacances.
Tònia Ramonès i la resta de l'expedició
provaran de fer el segon encadenament
de la història de Salto Ángel en Lliure.
La primera ruta la van obrir l'any 1990
Jesús Galvez i Adolfo Medinavéitia.
La van anomenar ruta directa.
Va ser la primera línia d'escalada
que s'atrevia amb la gran paret de sota l'art d'aigua.
L'any passat un grup de majoria britànica
es va treballar a la línia per poder escalar-la en lliure.
Van batejar la seva versió com Rainbow Jambaya.
La idea d'aquesta escalada
en part és repetir el que ja està fet
però observar la paret ben de prop
per intentar obrir una via
si s'escau en uns propers anys.
És una idea una mica agosarada
però pensa que parets així no n'hi ha cap.
És la paret més gran i més desplomada del món.
I si per un escalador que ja fa 20 anys
que volta i que ja n'ha vist moltes
doncs tard o d'hora t'hi tens que acostar
i veure si hi ha possibilitats
de deixar la teva empremta
de fer quelcom per l'escalada
i pel col·lectiu d'escaladors.
Un cop a la paret
dos dos escaladors obriran la via
i els altres hauran de pujar a l'equip.
Sacs i hamaques per dormir,
cordes i equip tècnic,
menjar, aigua.
D'aigua entre dos i tres litres
per persona i dia.
Estaran uns 15 dies a la muntanya.
Això multiplicat per aquests litres
podeu fer números.
Està calculat que
suposo que trigarem
sobre uns 15 dies
però tampoc volem anar molt ràpid.
Volem anar al nostre ritme
tampoc sense arriscar molt
i mica en mica.
És una paret que no se li pot donar
tampoc allò de dir
que ja ho tenim guanyat
perquè crec que totes les dificultats
estan a la part de dalt.
A baix hi ha la humitat
típica de la selva
i a més a més l'afegida del salt de l'aigua
però conforme vas pujant
a la part de dalt es veu
que s'hi concentra moltes dificultats.
Els anglesos,
si van estar 19 dies
devia ser per alguna cosa.
Hi ha un menjar.
Què es menja per aguantar 15 dies
penjat en una paret?
Hidrats de carbó,
pasta,
arroz
i després jo suposo que com
més amunt
i el menjar s'hagi acabat
començarem a menjar
barretes energètiques.
Jo suposo que arribarà un moment
que ja no tindrem ni menjar
ni aigua
perquè clar,
tampoc es tracta de portar tants litres
perquè
et gastes totes les forces
pujant a aigua
i a part hi ha les amaques
per dormir a la paret
un tipus d'amaca rígida
que ben bé no dorms
descanses una mica
i després
s'hags de dormir
i ja està.
A banda del grau de la via
que en alguns casos
arriba a 7A més
a part d'això
la paret
els pot donar
altres sorpreses
taràntoles
que arriben a saltar
fins a dos metres
de distància.
Les taràntoles
que hi ha
a mi de fet
a mi les saranyes
no em posen gaire nerviós
perquè
és un animal
que puja per les parets
si a vegades te'ls trobes.
El problema de la taràntola
és que
és un tipus d'aranya
que
pot saltar
dos metres.
Tu pots estar escalant
i si la veus
i veus que
el bitxo
està allà
que està una mica nerviós
millor que l'esquivis
perquè
a vegades
pot agafar
i pum
salta de sobre la presa
si es veu una mica amenaçada.
En principi no té que passar res
perquè ells tenen més por
que nosaltres.
Però bé
tot serà
que fiquis la mà
dintre una esquerda
i que sigui
l'hàbitat seu.
A banda de dormir
per raons òbvies
més aviat
poc
entre dues
o tres hores
al dia
observaran
com passen
pel cel
núvols blancs
i grisos.
I també un art
de Sant Martí
que en alguns moments
al dia
arriba a ser
perpètol.
Mentrestant
s'acostaran al cim.
També és molt maco
el que ens han explicat
és que si surt el sol
hi ha un art
de Sant Martí
perpètol.
Un cop arribats al cim però
també hauran de pensar
en la baixada.
Hi ha un ràpid de 300 metres
a poc mig
d'un bosc tropical
penjant.
hauran de portar
antídot
per una serp
la famosa
mapanaris.
Això
a les serps
s'estan tant
en terreny
horitzontal
com vertical
perquè una vegada
arribes a dalt
de la paret
que són uns llocs
que no hi ha perill
perquè tota la fauna
i flora
que hi ha és endèmica
només existeix allà.
Hem de baixar
per l'esquerra
de la paret
que primer
és roca
però després
són uns jardins
penjats
i potser
estàs baixant
durant dos dies
per una selva
vertical
per arribar
una altra vegada
a peu pla.
Aquests són
llocs
una mica
que se't
poden escapar
una mica
del control
perquè
la meva experiència
em diu
que on és verd
hi ha molta vida.
Tot el que són
terrenys verticals
amb molta verdor
molsa
hi ha bastantes
taràntules
hi ha
tot un tipus
de fauna
que clar
no pot sortir
corrents.
Tònia
Rabonès
té clar
que
hi ha
dues maneres
d'aconseguir
els permisos
necessaris
per fer
aquesta paret.
La primera
és demanar
un permís
a través dels tràmits
oportuns
i després
haver de subornar
algú
perquè no et deixen
pujar.
La segona
és aquesta.
intentar escalar
la paret
i després
demanar
permís
que suposo
que serà
el mètode
que farem servir.
Tot plegat
per fer
realitat
un somni
aconseguir
en lliure
una de les parets
més difícils
del món.
No és una escalada
gens de
Passo Catamoli
perquè és
una de les parets
que jo considero
més difícils
del món
tant per
l'accés
perquè ja hem dit
que és complicat
però també
perquè és una paret
que no
té
expansions
o sigui
no té
seguros
i tu
conforme vas
pujant
t'has d'anar
autoprotegint
el que vol dir
és que
puges
i a la mínima
esquerda que veus
i tens que posar
una peça
que s'expansionarà
i que tu
en cas de caiguda
serà aquesta peça
la que t'aguantarà
la caiguda.
A part
d'aquesta
dificultat afegida
també
hi ha el problema
de la roca.
La roca
és un tipus
de quarcita
és una roca
molt dura
de fet
els té puits
o sigui
aquestes muntanyes
són les primeres
formacions
rocoses
que van sortir
de la capa
de la terra
i està
estratificada
de certa manera
que fa
un tipus
d'arestes
que si no vigiles
per on passa
la corda
et pot tallar
la corda.
Fet
que
ens fa pensar
que molta
de l'escalada
serà
amb dues cordes
amb doble corda
o sigui
que hauràs
d'anar escalant
i
anar vigilant
o una corda
o l'altra
que no
passi
i fregui
les arestes
perquè si no
clar
la cauries
i tallaria
la corda
i bueno
seria fatal.
Per aconseguir
el salto
Toni Arbonès
ja fa
mesos
que s'entrena
a Siurana.
De fet
ja fa anys
i concretament
els dos darrers anys
que també
compagina
l'escalada
amb una altra
gran passió
la marató.
Fer curses
populars
és el que
m'ha
ocupat
aquest últim
any
perquè
és un treball
de resistència
i m'agrada
fer curses
i ara que he
provat
el marató
estic pensant
que quan torni
d'aquesta escalada
intentar fer-ne
una altra.
quan torni
d'aquesta escalada
el salto
Ángel
el Toni Arbonès
el podreu trobar
com sempre
per una de les 800
vies
de Siurana
i qui sap
si pareu atenció
potser
us podeu trobar
fins i tot
un japonès
fent la Rambla
una de les dues
vies
més difícils
del món.
Sí, el Yuji
aquest any
va estar dos mesos
i mig
provant la via
és increïble
una via
que està considerada
de les dues
més difícils
del món
i que només
s'ha pogut fer
el Ramon Julià
un català
no hi ha molts escaladors
que vinguin
per fer aquesta via
però
el número
d'escalades
al voltant
de Siurana
tant entre
els ingles
de la Trona
el barranc
de Fontescaldes
com les rodalies
del poble
ara més o menys
poden comptar
unes 800
vies d'escalada
o sigui que
any rere any
la cosa
és que
augmenta
i
bueno
estem en bonança
si no
si no us atreviu
amb el salto
Àngel
podeu provar
sort
a Siurana
Antoni Arbonès
ho preu a partir d'avui
amb aquesta expedició
i al llarg dels propers
15 dies
ja tenim els serveis
super
acondicionats
a més
ara amb les reformes
que es van fer
del refugi
he quedat
un refugi
maquíssim petit
perquè només
és per 18 places
però
bueno
ja estem
Siurana
encara que vagin passant els anys
continuarà sent
un lloc romàntic
i maco

Fins demà!
Fins demà!