Són dos quarts d'una del migdia i 10 minuts la sintonia.
Ens ha agafat el convidat i servidora mirant com si es tractés d'un àlbum de fotos,
fotografies de fa alguna que altra dècada.
Saludem Joan Cavaller. Joan, bon dia.
Hola, bon dia.
Benvingut avui. Joan Cavaller és l'escriptor que protagonitza la tretzena edició de la trobada d'escriptors del Camp de Tarragona.
Una trobada que tindrà lloc aquest vespre a les 8 al teatre, al magatzem,
i un acte en el que Joan Cavaller, entre altres, estarà acompanyat d'amics i amigues,
companys i companyes de viatge intel·lectual, teatral, literari.
Jo ara mirant tota la quantitat de material i de preparació que s'ha fet per escrit per l'acte d'aquest vespre,
jo li comentava al Joan, dic, escolta, aquí hi ha molta feina.
No tenim tants anys com per haver fet tanta feina, no?
Molta feina feta, no?
Sí, suposo que una de les característiques, encara que això de vegades no es vegi,
una de les característiques meves és aquesta inquietud de no parar mai,
ja sigui en feines d'escriptura o en altres feines més organitzatives i coses d'aquestes.
no he parat d'escriure, tot i que últimament m'havia imposat una pausa, una reflexió.
Ja estàs dos.
Però sí, sí, són moltes hores, són moltes hores.
Moltes hores.
Són hores en què t'ho passes bé, també.
Moltes hores, moltes obres, molta vida,
diferents etapes, diferents facetes personals i professionals.
En la vida de l'escriptor, de l'autor,
a vegades no es pot deslligar la vida personal del desenvolupament intel·lectual,
de la creació com a escriptor, no?
Com producte de la nostra experiència i de les nostres lectures.
Sobretot, és clar, si no et planteges l'escriptura exactament com una professió.
Si te la planteges com una professió,
t'obligues a una determinada dinàmica que està separada de la vida, a la millor.
És a dir, si tu vius d'una cosa,
has de fer allò que tens obligació de fer,
tant si són verdes com si són madures.
En canvi, si ho fas com un projecte més personal,
aleshores està necessàriament molt lligat a com va la teva vida.
i fas les pauses que hagis de fer,
fas les reflexions que hagis de fer i tot el que convingui.
Vas néixer a Reus.
Com a broma, sempre apuntaves que va ser per culpa de Franco.
No, això no és com a broma.
Això és veritat.
Realment va ser culpa de Franco?
Això és veritat, això és veritat.
I això és una cosa que, a més a més, no l'he dit sempre perquè no la sabia.
És a dir, jo la vaig descobrir, o vaig lligar caps, fa un any aproximadament.
El que passa és que amb una entrevista que em van fer,
això deu fer un any aproximadament, ho vaig comentar, no?
Però va ser així perquè resulta que jo havia de néixer al cober,
havia de néixer al llit de ma mare.
A casa com es néixia.
Com es néixia en aquell moment encara.
El que passa és que es donava la circumstància
que la llevadora era una dona molt franquista
i que havia contribuït a posar a la presó
una persona molt vinculada amb membres de la meva família.
I va haver gent que es va posar molt nerviosa
de pensar que aquella llevadora tan franquista
entraria a casa en una cosa tan personal com un part.
Tot plegat que van dir, res, a néixer a l'hospital.
I vaig néixer a l'hospital perquè aquella llevadora no entrés a casa.
Sense renegar d'arreu, sinó tot el contrari,
però el teu lloc i els teus orígens i la teva vida,
tot i que vius habitualment a Tarragona i treballes,
és el cober.
Sí, efectivament.
És el cober.
I sobretot és que el cober és la infantesa
i jo crec que la infantesa normalment és la pàtria d'un,
perquè és allà on hi ha tots els records,
on hi ha la formació bàsica,
on hi ha tot allò que justifica les coses que has fet després,
encara que les hagis fet a 3.000 quilòmetres de distància.
Sí, perquè de fet tu vas viure allà fins ja una miqueta
superada l'adolescència, no?
Sí, jo vaig viure ininterrompudament fins al moment que vaig baixar a la universitat,
als 17 anys,
i després d'una manera pausada vaig anar distanciant-me,
però fins als 30 i pocs encara hi feia molta vida, molta vida.
vaig continuar participant en moltes activitats i en moltes entitats d'allà
fins fa uns 10 anys aproximadament.
I en els últims 10 anys ha estat quan hi ha pràcticament,
sobretot per raons professionals i també personals,
la vinculació s'ha anat relaxant i es limita actualment a la família
i a qüestions molt concretes que em demanen de col·laboracions i coses d'aquestes.
Aquells i aquelles que et coneixen de tota la vida,
els que no et coneixen de fa tant temps però han tingut una certa relació amb tu,
diuen, i a més es mostra com una evidència,
que ets una persona en principi tímida i sembla un pèl introvertida.
Sí, això és molt difícil que ho digui un mateix.
A mi, jo em sento tímid.
Tu et sents tímid, és a dir, no és el que diuen.
Em sento tímid, la qual cosa no obsta perquè en determinats ambients,
quan et sents segur perquè ja controles la situació,
aquesta timidesa es dilueixi.
Pensa que a l'època de la transició vaig participar en 50.000 mítings.
ningú dels que em veien en aquell moment
hauria dit que jo era una persona tímida, i ho era.
I avui em costa molt més parlar que en aquell moment, per exemple,
perquè en aquell moment em sentia molt segur
perquè tenia una gran seguretat del que pensava i del que deia.
La gent que de vegades em convida a taules rodones
o a reunions tancades, de vegades em diu
que has parlat poc, i jo contesto
és que el que jo volia dir, com que ja ho has dit tu,
ja no calia que intervingués jo.
Em costa molt ser amo d'una situació
i, per tant, portar la iniciativa en aquest sentit,
en el sentit d'obrir foc, de parlar, etcètera, etcètera.
Tot i que ja et dic, quan la situació ja la controlo,
i això hi ha molts àmbits en què ja és així,
doncs aleshores perdo aquesta timidesa.
Però ja és en origen.
Aquest comentari, que no sembla és personal,
està justificat que te'l faci,
no parlarem de la teva vida personal ni de bon tros,
però que, clar, contrasta una mica, en principi,
al pensar que puguis ser una persona tímida,
aparentment introvertida,
perquè precisament la teva tasca professional,
al llarg del temps, sempre s'ha mogut
en els àmbits de la cultura, del món de la literatura,
de la gestió cultural,
i precisament no és un àmbit...
Home, no cal tampoc anar amb les castanyoles,
m'entens, i tocant música,
però sí que és un àmbit que la comunicació ha de ser constant.
I sempre t'ha sortit, no?, d'aquesta feina.
Per tant, aquesta timidesa potser és més en el terreny personal
i és prudència més que timidesa, moltes vegades.
No, no, jo crec que...
O mesurar les paraules...
A part de prudència, que també hi ha de ser,
i cada vegada més,
perquè cada vegada més te n'adones del que passa.
A part de la prudència,
dic que hi és, també hi ha la timidesa.
Hi és.
Una altra cosa, com et deies,
que quan arriba un punt en què controles la situació,
o creus que la controles,
aleshores aquesta timidesa es dilueix.
Però en un principi sempre hi és.
És a dir, quan de sobte
tens la primera reunió
amb unes persones noves,
o en un àmbit absolutament nou,
o amb uns interlocutors que no coneixes,
la timidesa ja és.
I el que passa és que quan això ja esdevé habitual,
aleshores...
És una virtut i és una estratègia magnífica, a vegades, no?
Sí, té els seus avantatges i els seus inconvenients.
Per això també és ben cert.
Hi ha determinades professions o dedicacions,
diguem-ne, que es poden descobrir
a mesura que un va descobrir el món en paral·lel
el que és la inquietud cultural,
la inquietud per la literatura,
que en definitiva, jo m'atreviria a dir
que és l'inquietud per la vida,
no es descobreix un dia d'un dia per l'altre,
diguem-ne, que un ho va destapant,
però dona la sensació que ja es porti dins.
Suposo que hi ha moltes menes de gent respecte d'això.
Hi ha gent que ho descobreix de sobte
i hi ha gent que ho descobreix molt tard,
però en el meu cas,
i que suposo que és el cas de molts,
potser de la majoria,
és una cosa que t'has anat trobant des de molt petit
i que no te n'adones de com ha arribat
a aprendre coses en tu, no?
En el meu cas,
la literatura va ser una conseqüència
d'una altra activitat, que és la lectura.
Des de molt petit, que em vaig aficionar molt a llegir,
i de seguida, de seguida,
com una cosa natural,
em va semblar que havia d'escriure
les coses que em passaven pel cap,
que habitualment, en un principi,
eren coses que imitaven les coses que llegia.
Jo recordo que amb un quadern
vaig fer de ben petit ja un còmic
amb personatges i amb diàlegs
i totes aquestes coses,
i també de ben petit,
als set, als vuit anys,
ja vaig escriure una novel·la que no vaig acabar,
una novel·la d'aventures orientals,
perquè tot just en aquell moment havia llegit una novel·la,
era la biografia de Gengis Khan,
i se'n va acudir això.
I des d'aquell moment que no he parat a això,
no se n'hi pot dir encara, a literatura.
Hi ha una voluntat literària,
però molt inconscient.
Tu no ets conscient
que allí estiguis fent una obra literària
i no hi poses una reflexió com a tal.
Però sí que hi ha un origen
del que vindrà després,
però vindrà molt lentament,
en el meu cas molt lentament.
Jo, la primera obra,
estic parlant dels set o els vuit anys,
doncs la primera obra llarga acabada,
la vaig acabar,
que ja tenia 27 anys,
una cosa així aproximadament.
No és per posar-se sentimental,
però a mi m'ha explicat alguna que altra persona,
no una, més d'una,
que escriuen escriptors o escriptores
ja consolidats,
que el primer llibre,
no escrit, sinó publicat i a la mà,
li va fer saltar les llàgrimes.
Jo no sé si és massa exagerat això.
Realment, el teu primer llibre,
quan el vas tenir a les mans,
no sé si vas arribar a plorar,
home, però una certa emoció devies sentir, no?
Sí, en tots els llibres tens una emoció.
No el punt, en el meu cas, eh?
Home, després fa el mal caràcter de cadascú.
Exacte, no el punt de les llàgrimes,
però sí que fa emoció.
El que passa és que ja et dic,
potser en el meu cas,
hi ha un procés molt lent,
molt...
i molt pausat,
en què cada vegada vas anar guanyant uns centímetres
i potser no te n'adones tant.
És a dir,
el fet de passar d'autor inèdit a autor editat,
que és aquest primer llibre que dius tu,
a mi m'arriba,
després d'haver publicat moltes coses,
no en forma de llibre, per dir-ho d'alguna manera, no?
És a dir, jo a l'època escolar,
a l'època d'institut,
doncs ja escrivia també,
m'havia presentat alguns premis d'aquests juvenils.
Un conte,
que va guanyar un d'aquests premis,
va ser publicat,
jo devia tenir 16 anys, em penso,
va ser publicat a la revista Cultura de Valls.
Ja tens una cosa, no?
Al cap de poc,
quan ja fèiem activitat,
de diversos tipus a Tarragona,
doncs creem,
o ajudo a crear,
una revista que es diu Paradís,
que va durar 14 o 15 números,
que és una revista bàsicament de còmic,
i després la revista La gent del Llam.
Allí ja va anar publicant coses.
De sobte,
el Jaume Vidal Alcobé
treu una publicació que es deia
Epsilon, Quaderns de Poesia.
El primer número era una mena d'antologia
de gent que escrivia poesia a Tarragona,
i Plaf me'n selecciona una.
Hi ha tota una sèrie de passos
que van anant fent
que et converteixis en autor,
i en el moment en què arriba el llibre,
evidentment que el llibre
sorprèn més,
perquè té un cos molt específic,
però és la culminació
d'aquesta sèrie de petites passes.
A més a més,
pensa que
quan jo publico
el primer llibre de literatura,
que és a finals dels anys 80,
ja en portava uns quants
d'investigació,
coses d'aquestes,
i a més a més ja havia estrenat
alguna obra de teatre.
Per tant,
l'ordre
no és exactament
aquell que dius
que el primer llibre
és la primera cosa
que et sorprèn,
sinó que hi ha altres coses anteriors.
Aquesta tarda,
aquest vespre,
al teatre,
al magatzem,
òbviament,
es repassarà àmpliament
la trajectòria
de Joan Cavaller,
des del punt
de vista,
com a autor,
però també com a persona
vinculada i activa
en l'àmbit
de la cultura.
Joan Cavaller
ha fet teatre,
s'han estrenat
les seves obres,
ha fet narrativa,
traducció,
articles
en diferents publicacions.
En fi,
ara no ho repassarem
perquè tenim poc temps
i aquesta tarda,
com dèiem,
serà el moment
on s'han de posar
bona part de la seva obra
i el seu pensament
damunt la taula.
També has fet,
no fa gaire,
em comentaves abans,
un conte,
un llibre infantil,
vaja,
millor dit.
Sí,
a veure,
la primera col·laboració infantil
fa bastants anys,
ja,
12 o 13,
hi va haver una companyia
de Titelles
d'aquí Tarragona,
Valiga Balaga,
que em van demanar
dos textos per Titelles
i els vaig fer,
va ser la primera cosa
amb caràcter infantil
que vaig fer,
va ser una experiència
puntual,
diríem,
perquè no va tenir
continuïtat allò,
però al néixer
el meu fill
es va generar
una activitat domèstica
que era la d'explicar contes.
Els contes que jo explicava
generalment eren contes
que m'anava inventant
i que no escrivia,
però algun me'l vaig escriure
i recordo
aquest cas,
doncs,
és el d'un conte
que en aquell moment
per curiositat
el vaig passar
a l'ordinador
perquè em va fer gràcia
i el vaig deixar allí
i l'any passat
em vaig dir,
ostres,
això s'aguanta,
ho podria
relaborar una miqueta,
donar-li una mica
de forma
i sí,
doncs,
i ara ho acaba
de publicar
Cruïlla
la col·lecció
el vaixell de vapor
és un conte
que es diu
L'home que volia ser rei
que
és un intent
d'explicar
coses que
normalment
ens pregunten
els petits
i que de vegades
no sabem
com
explicar,
no?
En aquest cas
es tracta
d'explicar
una mica
d'una manera divertida
què és una república,
què és una monarquia,
que és una mica
que valent
perquè serveix un rei
Déu-n'hi-do,
etcètera,
etcètera.
Infantil,
infantil,
bé, sí,
té tota la intel·ligència
infantil,
evidentment.
Joan,
què t'anava a dir?
Comentaves ara
la vida personal,
la teva paternitat,
òbviament,
i la teva feina professional
al capdavant
de la gestió cultural
de l'Ajuntament de Tarragona
ha fet que continuïs
formant una part
molt activa
de la vida literària
i cultural,
no només
del camp de Tarragona,
sinó més enllà.
Tot i així,
la teva faceta
com a escriptor
i que publica,
doncs la tens una miqueta,
diguem-ne,
guardada
a esperar un moment
que sigui oportun,
m'imagino,
perquè alguna cosa
ja feta.
Deies,
el d'avui a mi,
entre altres coses,
em serveix
per reflexionar
al voltant
de tot el que he fet
fins ara
i el que vull que sigui
la meva vida
com a creador literari
a partir d'ara,
també, no?
Sí,
home,
tinc coses fetes
perquè,
conscientment,
jo fa uns quants anys,
set o vuit o nou,
l'any 97-98,
vaig dir
ara faig una pausa,
deixo d'escriure
durant un temps
i penso,
reflexiono,
perquè no m'acaba
de satisfer
la manera
com estic treballant
en aquests temes.
Fins i tot
una novel·la
que en aquell moment
havia acabat,
la vaig desar al calaix
i vaig dir
no la tocaré
fins d'aquí uns quants anys.
aquesta pausa
s'ha allargat
més del que jo preveia
per les causes
que tu acabes de dir,
no?
I ara,
en aquest moment,
es pot dir
que l'he acabat
a la pausa
perquè m'he tornat
a posar a escriure,
tinc una obra
tot just acabada
de fer,
la vaig fer
durant aquest estiu,
una obra de teatre,
i per tant,
a part de la novel·la,
del relat
que ha sortit publicat
Cruïlla,
hi ha aquesta obra de teatre
i la novel·la
que tenia ja
i que en aquest moment
doncs ja és fora del calaix
esperant a veure
què en faig,
no?
De tota manera,
el que sí que voldria dir
és que jo no em veig
a mi
dins del marasme
editorial
de ser una persona
que
continuament
escriu,
publica,
escriu,
publica
i que cada any
té l'obligació
gairebé contractual
de treure una cosa.
Jo em penso que
el que m'agradaria
com a ideal
només
és escriure
i
no publicar
si
no
tenir
una idea
d'allò que faré
quan tindré
80 anys
i aleshores
allò sí que
és el resultat
de la depuració
de les coses
publicar aquella cosa.
El problema és que
si
ho abandones tot
a allò que faràs
als 80 anys
a lo millor
no fas res,
a lo millor
no hi arribes.
Aleshores
sí que és bo
anar
ensenyant
petites coses,
però el problema
és que aquestes petites coses
les vas ensenyant
i després tu mateix
veus que
les superes
i no voldries
haver ensenyat allò
moltes vegades.
Dius,
ostres,
això per què ho vaig fer?
m'agrada més
el que estic fent ara
però bé,
és una cosa
que has d'anar fent.
Joan Cavallé,
esperem poder parlar
amb tu
abans que tinguis
80 anys,
evidentment,
esperem poder
continuar aquesta conversa
quan publiquis
aquesta novel·la,
aquests treballs
que estan a punt.
De moment
podem donar-li
continuïtat
aquest vespre
a les 8
al Teatre
al Magatzem
en aquesta 13a edició
de la trobada
d'escriptors
del Camp de Tarragona.
El Joan Cavallé
que forma part
de Taules Rodones,
que presenta actes,
que és present,
etcètera,
avui serà el protagonista
i estarà acompanyat
del públic
que vulgui assistir-hi
i de molts bons amics
i amigues
companys de viatge
com per exemple,
i és només un exemple
perquè ningú s'ofengui,
el Ramon Simó
i la Magda Puyo
que llegiran en directe
alguns textos teus,
no?
Sí, exacte,
han acceptat
acompanyar-me.
Nosaltres t'agraï molt
que hagis acceptat
compartir amb nosaltres
aquesta estona.
Moltíssimes gràcies
Joan Cavallé
i enhorabona
en tot cas
per tot aquest temps
de feina
i el que queda.
Moltes gràcies.
Adéu-siau,
és la una a les notícies.