És la una del migdia i nou minuts, aquí seguim amb tots vostès.
I ara, la veritat, estàvem instal·lats, no sé si ho hem comentat al principi del programa,
en una de les sales d'aquesta exposició.
La veritat és que ara hem pensat que el que podríem fer per resumir
tot el que aquí hem anat parlant és fer una visita guiada
d'aquesta mostra de la Fundació La Caixa,
Violència, Tolerància, Zero.
I per això tenim entre nosaltres la Lorena Barrio Nuevo.
Lorena, bon dia.
Bon dia.
Ella és la persona que s'encarrega d'acompanyar els grups,
d'informar, d'explicar el contingut de l'exposició.
Una exposició que, d'altra banda, nosaltres ho hem pogut observar,
tenint en compte que és un dia laborable, que són les hores del migdia,
hi ha un constant pas de visitants, té molt d'èxit.
Molta gent, molta gent.
Realment, en tres dies que fa que estem aquí, està passant molt de por.
I les escoles, els grups que ja teniu concertats,
escoles generalment en una franja d'edat determinada són les que venen?
Preferiblement es fa amb grups de tercer, quart d'ESO i els batxillerats.
Però bé, també hi ha associacions de dones, grups d'associacions de dones i grups així d'educació especial.
També s'han fet visites.
Comencem la visita i anirem parlant i valorant una miqueta.
El primer lloc on entrem és un lloc que ens parla de drets humans d'una banda
i de realitats socials per una altra.
El que fora, o el que hauria de ser la nostra societat i el que no ho és,
i es constata en dades i en fets que teniu aquí en diferents panells, no?
Exacte, és la primera sala dels drets humans com per dir que la violència existeix,
és el moment que hi ha uns drets humans que ningú està respectant.
I llavors nosaltres hem triat uns quants drets humans, no n'hi ha tots,
que els hem representat aquí amb persones projectades que diuen cadascun dret determinat
i això que deies tu, que a la vegada hem contrastat això amb notícies reals,
de fets reals, doncs moltes vegades aquests drets la gent no els està respectant.
I moltes de les notícies fan referència a la violència de gènere contra la dona
i moltes altres fan referència a la violència escolar,
que ja avui en dia entre companys de classe.
Es reprodueixen com si es tractés d'un diari titulars
que venen a dir que la violència domèstica es cobra la vida de tres dones
en tan sols 72 hores.
El sentat de 3,6% de les víctimes mortals de maltractaments no ho havien denunciat.
Aprovada la llei de violència domèstica, és a dir, tot allò que té a veure
amb les accions violentes, amb mesures que es poden prendre
i tot això també va acompanyat amb diferents frases,
diferents petits discursos al voltant del fet de la violència.
Exacte, cites a professionals que treballen amb aquesta temàtica.
Hi ha una, per exemple, que jo sempre la ressalto
perquè, bé, trobo que és interessant, sobretot pels nens, no?
Que és el José Sant Martín que diu que la violència no és una conducta automàtica,
sinó que és profundament cultural i està lligada al procés de socialització, no?
En donar-se en compte que són aprenentatges, diguéssim.
Qui és violent ho és perquè ho aprèn, no?
No perquè ha nascut així i ho ha heretat, diguéssim.
Hi ha una dada de l'Institut d'Innovació Educativa i Desenvolupament
que diu que un de cada quatre alumnes espanyols pateix violència física o psíquica.
Passarem després a l'aula i parlarem d'aquest tipus de violència.
Es continuen reproduint aquests diaris, aquests titulars,
que basten tots aquests episodis de violència.
L'exposició des del punt de vista físic i material ja sobta quan entres,
perquè entres com en una mena de túnel de metro, podríem dir-ho així,
pot ser, un color gris, així com un passadis ample, molt agradable, això sí,
però que et dona aquesta cosa urbana, no?
Sí, més així, això, no?
Drets humans, notícies reals de la vida diària, exacte.
Amb una llum que jo imagino que també provoca ja un estat,
està molt estudiat, molt pensat, lògicament tot, no?
Sí, sí, amb la il·luminació justa, no?
Una penombra, una cosa que...
Sí, sí, sí.
I de manera constant es van reproduint aquestes imatges,
d'aquests panells en què surten imatges animades,
d'homes, dones, nens, joves, persones grans, de mitja edat?
Sí, hi ha de tot, exacte, no?
Hem triat gent gran i gent joveneta que això que deia, no?
Diu un dret humà determinat.
Tenim un home, per exemple, que diu
que tota persona té dret a la llibertat de pensament,
de consciència i de religió, per exemple.
Aquí, com si es tractés d'una lletra d'Aneó, d'una sala de festes,
també es van reproduint aquests missatges.
La violència és l'últim recurs de la incompetència.
Es van reproduint aquests missatges, vull dir,
entrem com una mena de túnel que ens van reproduint aquests missatges de la violència.
I sempre es pretén que la gent reflexioni, no?
L'idea sempre és posar això, no?
Continguts que facin reflexionar, no?
Arribats a aquest punt, que és pràcticament la introducció de l'exposició,
quines són les primeres reaccions que has notat, Lorena?
Algun comentari que has sentit, ja siguin joves,
ja siguin d'aquests grups de dones, visitants?
Bé, la veritat és que hi ha...
A l'expectativa, potser, no?
Sí, però bé, el públic és molt divers,
i les opinions també són molt diverses, no?
Llavors, bé, hi ha gent que surt de l'exposició i te la felicita,
hi ha gent que diu, sí, està molt bé,
però realment el món està tan malament que no farem res.
Vull dir que veus que hi ha opinions realment molt diferents, no?
Però bé, sí que crea allò...
És una exposició que crea debat.
Jo ho deia a l'inici del programa, no et deixa indiferent.
Aviam, si passes molt ràpid, no?
Però si t'atures i vas llegint i vas mirant les imatges,
realment no deixa indiferent.
Aquí arribem al final d'aquest passadís,
que es continuen reproduint aquestes frases
de Martin Luther King, d'Isaac Asimov,
es continuen reproduint aquests titulars.
I aquí entrem en el que pretén ser
com una mena de plaça o de carrer
on hi ha tot fotografiat reproduint
com si es tractés d'un edifici.
Exacte, és com voler dir, mira, un carrer,
que podria ser el qualsevol ciutat d'aquest món,
i el que fem és obrir sis finestres a sis cases, no?
I dintre d'aquestes escenes, doncs això,
ho veiem, escenes violentes, no?
Diferents matisos que té la violència,
amb sis pel·lícules, sis fragments de pel·lícules espanyoles.
Fragments que si t'atures un moment
i vas observant cadascun d'ells,
la veritat és que tens ganes de marxar,
t'ho dic amb franquesa.
Són imatges dures, perquè hi ha imatges d'El Bola,
quan el pare està agredint, estan a taula,
i el pare està agredint el seu fill materialment.
Són imatges de la pel·lícula d'Iciar Bollahín,
te doy mis ojos, quan l'home està maltractant,
l'estem observant a la seva parella.
La pel·lícula de Pedro Almodó,
Barcarne trémula, també,
el moment en què José Sánchez li propina una bufetada
amb contundència a Ángela Molina,
s'acaba de produir també aquesta imatge.
O Solomía, de Jaime Balaguer,
quan veiem també aquí una imatge
d'una agressió a la seva parella.
Aquestes sales, si no són grups molt nombrosos,
que ja sabem que els joves surten d'escola
i, escoltes, una visita sempre té aquesta cosa de divertiment,
¿produca alguna reacció determinada?
Aquesta sala agrada molt a la gent,
perquè tothom et diu que és la sala de...
Bé, tu veus i veus que això de la pel·lícula passa, no?
Passa a casa teva, passa a la casa del veí de davant,
vull dir que la gent ho identifica com realment això, no?
Coses reals, avui en dia,
que no és qüestió d'això, pel·lícules i ja està, no?
Sinó que tothom realment jo crec que s'identifica moltes vegades
amb aquestes escenes que veu, no?
Vols dir, entre altres coses, un toc d'atenció al conjunt de la societat,
no només assistir d'espectadors passius als episodis de violència
que es poden donar al nostre voltant,
perquè aquí veiem també dins d'un panell que diu
una de cada tres dones ha patit maltractaments
o algun tipus d'abús, segons l'Organització Mundial de la Salut,
però també diu que set de cada persones
que coneixen una situació de maltractament
no la denuncien per por.
Exacte, no? Sí, que és la idea aquesta de, bueno,
això existeix, però moltes vegades també la gent de fora
doncs no ho vol veure, no?
I s'ho guarda, i no és el que està...
Lorena, em permets que parli amb aquesta senyora, aviam si...
Perdoni, senyora, bon dia, em disculpa,
em permet una pregunta, estem per Tarragona Ràdio en directe,
vostè ja ha visitat una part de l'exposició?
No vinc d'allà i he arribat aquí.
I ara ha entrat en aquesta sala,
ha vist que estan reproduint escenes de pel·lícules
on hi ha maltractaments majoritàriament a les dones.
Sí, sí, sí que ho veig.
En un dia com el d'avui, tot i que hauria de ser tots els dies,
vostè com percep aquesta situació de maltractaments, de violència?
Troba que visquem en una societat molt violenta?
Que això ha sigut sempre.
Potser ara se'n fa mesos i es parla més,
però això s'ha fet sempre.
El silenci, que hi ha hagut fins ara, ha estat negatiu.
Vostè creu que és millor que ara es denunciï, que se'n parli?
És millor que es denunciï,
perquè abans ens maltractaven i callàvem,
i ara, doncs, no.
Continua el maltractament, però no callem, no?
Continua el maltractament, però no callem.
Moltes gràcies, molt amable. Bon dia.
Tenim dues noietes molt joves,
jo no sé si voldran parlar amb mi.
Bon dia.
Em permeteu un parell de preguntes?
Són molt joves. Quin edat teniu?
13.
13 anys. Sou estudiants d'ESO?
Sí.
Heu vingut a l'exposició una mica per iniciativa pròpia,
algú us l'ha recomanat?
No, pròpia.
Què espereu trobar aquí?
No sé.
Tu tens alguna expectativa en particular?
Veig que us heu aturat davant d'aquestes pantalles
on reprodueixen pel·lícules.
Sabeu què trobareu?
Sabeu de què parla aquesta exposició exactament?
De la violència i de maltractaments.
De maltractaments a les dones o en conjunt?
A les dones, però generalment, en conjunt,
però generalment és a les dones.
Vosaltres creieu que es donen molt els maltractaments a la nostra societat?
Vosaltres, com a joves que sou,
vosaltres teniu aquesta sensació que n'hi ha molts?
O se'n parla molt perquè mira,
perquè els mitjans no saben de què parlar?
No, perquè n'hi ha, n'hi ha.
I algunes noves no volen reconèixer, però sí que n'hi ha.
Ara aquí, no sé si heu passat,
hi ha una altra sala que reprodueix una aula
en què hi ha signes evidents que uns joves
s'admeten a maltractaments.
Altres joves els insulten, els tenen amenaçats.
Se'n parla molt també del problema que hi ha a les aules.
Vosaltres creieu que s'exagera una mica o no?
Realment hi ha situacions una mica difícils.
Sí, hi ha bastant difícils perquè, no sé,
ja, no sé, però ja a l'institut ja tot canvia.
Perquè aquí la gent t'acrítica més,
si no ets com a ells li agrada,
doncs t'acritiquen i coses d'aquestes.
I a vegades, si són males persones,
doncs van a més que a criticar-te.
s'està començant a apagar i amenaçar
i agafes por.
I vosaltres sou, aviam,
si sou conscients d'aquesta situació,
trobeu que aquests joves
que en un moment determinat
poden patir aquestes agressions,
ho expliquen els professors, els pares,
o més aviat es mantenen en silenci?
Jo crec que es mantenen en silenci.
Però...
Hi ha alguns, però...
No sé, jo crec que tenen por
perquè si no, tenen por de rebre més.
Heu pensat mai com es podria solucionar això?
Doncs no tenir por i dir-li a algú
que te podria ajudar, perquè...
No sé.
Oh, la por fa molt, eh?
Allò de, clar, denuncieu que fàcil, no?
Si no, toca a tu.
Doncs moltíssimes gràcies, eh?
I posem un terrem putus,
deixem que acabeu de veure l'exposició.
Moltes gràcies, bon dia.
Realment, el que assistim en aquesta exposició
és una reproducció en un espai petit
de coses que passen quotidianament.
Abans ho comentàvem amb diferents convidats
que han passat pel programa.
Òbviament, sortim al carrer i vivim
i tenim experiències positives i meravelloses,
i ens ho passem molt bé i som molt feliços,
però hi ha també episodis en realment nefastos negres
i en situacions que s'han de combatre.
Aquí estem per això, justament, no?
Per conèixer aquests aspectes i no els positius.
Passem a aquesta aula.
Jo he de confessar que quan he fet la primera visita,
i ara la Lorena ens ho ampliarà,
hem fet una petita descripció del que podem trobar.
Hi ha una pantalla que va reproduint imatges
de totes les imatges que van sortint en aquesta pantalla
que està donant estadístiques, dades, xifres
al voltant de la violència a les aules.
Hi ha poques imatges de violència explícita, molt poques,
però no són necessàries.
Jo, per exemple, m'he quedat moltíssim
amb una imatge que sortien dos peus d'un nen o una nena,
semblava nen per la dimensió de les bambes, probablement,
que tenien un moviment de nerviosisme
i et podia fer intuir realment, aquell nen o aquella nena,
la situació per la qual estava passant.
Probablement sigui una imatge més esfareïdora
que veure un cop de puny, no?
Sí, sí, sí.
A més, també està molt pensat pel que diu, no?
Perquè parlen del perfil d'aquesta persona
que es dedica a agredir als companys de classe,
la diferència que hi ha entre les noies i els nois,
que no agredim igual...
Vull dir que realment no pretén tampoc impressionar amb imatges, no?
Aquest vídeo, vull dir que és més verbal,
l'informació verbal que hi ha.
A vegades les imatges, a força de repetir-les,
ja perden la seva eficàcia i resten en dimensió al problema.
Aquest espai, precisament, quan el visiten els joves estudiant-se de l'ESO,
tu has pogut experimentar alguna reacció o algun comentari que hagin fet?
Riuen molt.
Quan veuen la escenografia de la casa de l'aula,
el que primer fan és riure, no?
Perquè veuen totes les paraules d'aquestes escritzes aquí a la paret, no?
Et xivato, imbècil, pilota...
Però riuen perquè, clar, i tu els demanes,
però això, eh que ho dieu?
I, clar, sí, sí, això i molt més et diuen, no?
I, però, clar, jo crec que aquí és perquè ells ho passen a trobar normal.
Aïlladament ho veuen així normal.
Exacte, no? Sí, i si això ens ho diem tots i no passa res, no?
Llavors, clar, és que facin el canvi aquest i diuen,
això es diu, però això no és normal, no?
Agredir així el company de classe.
Llavors, bueno, la primera reacció sempre és
ho troben graciós, no?, a la sala aquesta,
però, bueno, després ja comencen a escoltar-se el vídeo
i, bueno, la cosa ja canvia.
Els hi va canviant la cara una miqueta?
Sí, i llavors també veus la gent que se sent identificada
dintre el paper de grasó
i que se sent identificada en el paper d'agredit, no?
Tu això, Lorena, ho has vist discretament des de la teva posició?
Ho has observat?
Sí que es nota, sí, amb les actituds que tenen.
Sí, sí, sí, sí.
Estàs el que és més preocupant, probablement,
és això que comentaves ara, no?,
que ho assumeixen com una cosa absolutament normal.
Exacte, i és això, exacte,
i és on s'ha de treballar, no?,
perquè ells comencin a ser crítics
i veure, doncs, el que és normal i el que no ho és, no?
I llavors també d'aquí, doncs,
comentem molt també el respecte vers el professor,
que moltes vegades els professors avui en dia són els que estan sent més maltractats,
no?, a les aules,
vull dir que també no només entra companys,
sinó de cara també al professorat,
que és important avui en dia.
Hi ha aquesta taula amb la llibreta trencada,
que jo esmentava també a l'inici del programa,
que també, doncs, crida l'atenció,
la trencadissa del material,
tot aquest tipus de coses a la qual
sotmets el noi o la noia que és maltratat.
T'espero a la sortida, clar,
seure en una aula en el teu pupitre
i mirar-te això, la veritat,
ja sent un adult,
jo m'imagino que costaria tirar endavant amb aquesta càrrega.
Si ets una nena o una nena,
doncs, encara més.
És una de les sales que crida més l'atenció, probablement, no, Lorena?
Sí, sí, clar, més pels nens,
per les escoles, és la seva aula.
O sigui, ells aquí realment
se senten al seu lloc, no?, diguéssim.
O sigui, aquesta, els nens també les hi atrauen molt, aquesta sala.
Ara passarem a la sala on hem estat molt ben instal·lats
al llarg de tot el programa d'avui.
Aquesta és la sala de l'optimisme, podríem dir, no?
Sí, pretén això, no?
Després d'anar veient, doncs, la violència,
en quins casos es dona, doncs, bueno,
hi ha gent que pateix violència, desgraciadament,
però, bueno, aquí hi ha tres casos
que expliquen com ho han pogut superar,
que és el més important, no?
Sempre parlant tu, denunciant tu,
perquè si tu guardes i tu calles,
així mai les coses tenen solució, no?
Doncs, i sortir amb la idea d'aquesta edat,
bueno, és possible superar-ho.
De fet, el que es fa en aquesta sala,
que clar, la Lorena aquest matí,
els visitants ja ens perdonaran,
com que estàvem nosaltres fent el programa,
el que és la megafonia,
l'han eliminat perquè no hi hagués problemes d'emissió,
però el que veiem són imatges.
Aquí jo veig un noi que deu tenir uns 14 anys,
en una imatge, en una mida considerable.
És un noi que es mostra optimista, feliç,
que ara està entrant en el que sembla,
un escenari en el que hi ha en altres joves de la seva edat.
Aquest noi què fa? Explica el seu cas?
Explica el cas, és un noi que ha patit bullying a l'escola,
agressions per part dels companys de classe.
Llavors, ell explica com ho va estar passant
durant aquella època,
que, bueno, lògicament el rendiment escolar
li va baixar molt, ell no se sentia bé,
però explica, doncs, com gràcies al suport de la família,
dels pares, dels amics i dels tutors a l'escola,
doncs, va acabar superant-ho.
Hi ha més pantalles.
Hi ha tres casos.
En aquest cas veiem una senyora
que està còmodament instal·lada en una terrassa,
sembla que està prenent un cafè,
un semblant i un somriure,
una gran serenitat és el que reflexa la seva cara, no?
Sí, sí, perquè ja ara ella ho ha viscut tot,
ho ha superat i ara està explicant la seva experiència, no?
I sobretot ella en aquest cas es veu l'imatge aquí amb els fills,
perquè ella, doncs, diu que sobretot ho ha fet pels seus fills, no?
Ha tingut la força suficient com per posar fi
al maltractament que patia per part del marit.
Hi ha un altre cas, veiem aquí una noia jove que també està asseguda,
deu estar al mateix bar que l'altra senyora segurament, eh?,
pel paisatge, i està també doncs aprenent alguna cosa,
parla amb molt d'èmfasi, no sé exactament què està explicant-nos una noia jove,
molt maca, amb el seu piercing, eh?,
allò donant una símptoma de contemporanitat.
Què és el que explica aquesta noia?
Doncs aquesta noia explica la seva vivència de parella, no?,
que amb el seu xicot, doncs, ella va descobrir
que estava sent una noia maltractada, no?,
per tots els comportaments que ell tenia.
I jo crec que aquest cas també la gent jove s'identifica molt
perquè són coses que la gent d'avui en dia també troba normal, no?,
que la seva parella la controli, que no li deixi veure els amics,
que no la deixi...
La gelosia s'interpreta com un signe d'amor, no?
Llavors ella diu, com ella es va acabar adonant,
que això, doncs, no era normal, no?,
i que estava sent una noia maltractada,
i que, bueno, que va posar fi i la seva vida va tornar a ser
el que era abans d'estar amb el xicot aquest, no?
És interessant posar èmfasi en que els maltractaments de gènere
no només pateixen les dones d'una certa maduresa,
i no és monopoli d'una determinada edat,
no qualsevol jove pot ser susceptible d'aquest maltractament.
Després d'aquestes experiències ja pràcticament sortim de l'exposició
i aquí trobem un altre espai on, en el que jo observo,
hi ha moltíssim material divulgatiu de l'Ajuntament de Tarragona,
tota una sèrie de tríptics on hi ha serveis municipals
d'específic atenció a la dona, la violència de gènere,
punts de reflexió, violència contra les dones, telèfons...
Moltíssima informació perquè tothom la tingui a l'abast.
Exacte. Aquesta sala ja és per dir, bueno,
la gent que en cas de necessitar-ho,
doncs hi ha recursos com per superar tot això,
i també per professionals que estiguin interessats en aquesta temàtica.
Hi ha tots els programes que té la Fundació treballant tot aquest tema.
I també jo tinc entès que la gent que ho desitja pot omplir una enquesta?
És aquesta d'aquí.
Aquesta d'aquí? Podem activar-ho ara?
Preguntes rapidetes, et fan dir si ets dona, l'edat que tens,
i llavors et fan dues preguntes.
Una és, davant d'una situació de violència,
si no estàs implicat directament, creus que hauries d'actuar?
Quina és la resposta correcta?
Ah, ah, ah.
Vinga, posem que sí, va.
Saps d'alguna persona pròxima o conegut
que pot estar patint alguna situació de violència?
Bé, aquí.
També la gent respon el que creu,
i llavors l'última pantalla és una estadística
de tot el que ha anat contestant la gent fins ara, no?
Llavors, en la primera pregunta, per exemple,
hi ha un 77% de persones que creuen que sí que haurien d'actuar
en cas de veure una situació de violència,
i de la segona pregunta, doncs, guanya el no.
O sigui, hi ha més gent que no coneix ningú que estigui patint un cas de violència.
Doncs, els episodis de violència,
l'agressor és l'agressor, la víctima és la víctima,
però, insistim, mai es donarien si no hi hagués una complicitat general.
Per tant, s'ha de trencar amb el silenci.
No només dels que pateixen violència,
sinó dels que actuen de moment com a observadors.
És una bona reflexió per posar el punt i final
a un matí de Tarragona Ràdio,
que hem viscut en directe d'aquesta carpa.
Violència, tolerància, zero.
Poden visitar l'exposició aquí a la Rambla Nova.
Lorena Barrianova, moltíssimes gràcies.
Ha estat un plaer instal·lar-nos aquí.
Vindrem més vegades, però està molt còmoda, molt bé.
Moltíssimes gràcies, bon dia.
Gràcies a vosaltres.
I moltes gràcies als oients que ens han acompanyat
des d'aquest programa especial.
Són pràcticament dos quarts de dues.
Ens retrobem demà a partir de les set del matí
aquí, a la sintonia de la Ràdio de la Ciutat.
Gràcies.