Setmana Santa de Tarragona, 2006, Tarragona Ràdio.
Molt bona tarda, estimats amics oïdors de Tarragona Ràdio.
Un cop més, seguint aquest tradicional costum de retransmetre la processó del Sant Enterragament,
estem amb vostès per fer-los compartir aquests instants tan carregats d'unció religiosa.
I aquí, en aquests moments, al costat nostre, tenim el senyor Arcavisba.
Segon any ja, senyor Arcavisba.
Sí, gràcies a Déu, segon any, perquè així puc disfrutar molt més d'aquests aconteixements
que és la Setmana Santa a Tarragona i a tots els seus altres pobles, no sols Tarragona.
L'estic visquent a tota l'Arxidiòcesi de Tarragona.
Poder-la viure amb més calma, sabent el que hi ha darrere de cada una de les processons,
darrere de cada una de les persones que estan fent aquestes processons.
He pogut, al llarg d'aquests ja any i mig, conèixer moltíssima gent, tractar-la,
i això és molt bonic.
Ja quan coneixes la gent, les coses són molt diferents.
Senyor Arcavisba, s'imaginava que la Setmana Santa d'aquestes contrades fos això?
No, sincerament no.
Havia viscut moltes Setmanes Santes.
Primer vaig viure al meu poble de Guissona i a la província de Lleida.
Allò es reduïa a un viacrucis el diventre sant i a una processó al vespre,
molt bonica, per cert, i amb molta...
molta... la gent ho viu d'una manera molt intensa també, participativa.
Després vaig viure a la Setmana Santa de Roma, que és una altra cosa, però certament...
I també vaig viure molts anys a la de Pamplona, però allí teníem el problema
que pràcticament tots els anys, els divendres sants, que quan sortia la gran processó
plovia i plou, i realment això feia molta ràbia, no?
S'havia anat preparant i pràcticament, dels anys que vaig estar allí, només 4 o 5
vaig poder estar a la processó.
En canvi aquí té una riquesa, té una preparació, es fan les coses amb una dignitat,
a mi em sembla, molt gran.
I això crida l'atenció, penso, no?
Senyor Arquivisba, moltes persones, bé, no tantes, però algunes,
diuen que això, més que una manifestació religiosa, és una demostració folclòrica per a turistes.
Està vostè d'acord amb això?
De cap manera, penso que per poder fer una demostració com es fa aquí,
de tanta fe, perquè a molta gent li puc assegurar que quan parles amb ells,
com es transforma el seu cor?
Mirant un Sant Cris, mirant una Mare de Déu, mirant un Jesús clavat a la creu,
o un Jesús flagel·lat, o un Jesús coronat d'espines,
o un Sant Sopà, sincerament, o bé davant de Pilatos.
Vull dir que tot això, realment, si no hi hagués unes arrels cristianes, seria impossible.
Les manifestacions folclòriques, culturals, sempre surten d'un substrat que hi ha d'haver alguna cosa a sota.
És com que l'artista no fa un quadre si no té dintre d'ell aquell quadre, d'alguna manera.
Doncs aquestes manifestacions religioses tan boniques, tan ben fetes, com he dit abans,
tan preparades, viscudes amb tanta pulcritud, amb tanta intensitat,
i tan participatives, és impossible que no tinguin al darrere també una fe.
Certament, la persona i les persones ens trobem amb circumstàncies,
a vegades després ens entra la rutina, la mandra.
Molta gent no va a missa perquè té mandra,
o perquè en aquell moment li costa, o fa uns altres plans, no li dona la importància.
En canvi, precisament aquests dies es demostra que quan hi ha una cosa tan ben preparada,
també la gent hi va, i estic segur que li ajudi molt.
Suposo que es tirarà més d'acord amb aquesta altra definició de la processó del divendres sant tarragoní,
una catequesi caminada.
Sens dubte, i a més una catequesi que, per el que jo he pogut veure,
i també participar-hi, perquè he participat en molts actes previs,
s'ha preparat amb molt afecte, molt carinyo, s'ha preparat molt bé.
I això, hi ha tot aquest esforç de preparació de moltes persones,
no diré de tothom, alguns només avui participaran,
i en tot l'any no faran res més,
però hi ha un grup molt gran de gent, de moltes persones,
que viuen la Setmana Santa, no sols aquesta setmana,
la Setmana Santa, que és tan concret,
que coincideix aquests dies de lluna plena, de primavera,
i uns dies que l'Església dediqui precisament a contemplar aquests grans misteris
de la passió, mort i resurrecció de Jesús,
sinó que la viu durant tot l'any,
preparant-la, parlar-ne, és una manera també,
és un punt d'encontre.
I, en el fons, la nostra fe cristiana
és una fe que la vivim amb els germans,
que la vivim comunitàriament.
no som persones lliurepensadors
que tenen el seu món tancat,
sinó que el compartim.
I això, aquestes reunions, de les confradies,
és una manera de viure la fe cristiana,
sense nocte,
i una manera també de poder trobar,
moltes vegades,
aquella força per canviar la pròpia vida
i per donar-se compte
que el Senyor a tots ens crida
i que vol que mirem els seus ulls
i que sapiguem tots
que ell va morir per nosaltres.
Senyor arcabisbe,
moltes persones valoren positivament
el que vostè hagi participat
en gairebé la totalitat d'actes
d'aquesta Setmana Santa
a diferents viacrucis,
avui aquest matí amb el sermó de la bufetada,
etcètera.
Com a protagonista,
com a persona que va als viacrucis,
que fa els sermons,
que ha fet pregons,
com se sent?
Molt bé,
ho faig perquè penso,
primer perquè em sembla
que ajudo aixins a la gent,
estic aquí per servir a les persones
i d'aquesta manera voldria donar-los exemple
també d'ajudar-los,
de compartir amb ells
les seves il·lusions,
aquests moments tan bonics
que són de preparació
i després de la realització,
per exemple,
aquestes processons que he assistit
aquests dies,
a Tarragona que han sigut per mi molt boniques,
des de la dels Nazarens,
ahir la del Dolor,
abans d'ahir, perdó,
el dimecres,
a Sant Joan,
també el dilluns
per la part alta
amb els
amb els imaginets de Barcelona
i la Salle i altres cofradies,
no puc nominar ara totes,
però vull dir que aquest per mi
és un moment de pregària,
fonamentalment per mi
anar a una processó,
aquests actes són per poder pregar,
per poder encomanar les coses,
jo penso que la meva primera missió
com arquebisbe és pregar,
és demanar al Senyor,
em sento en aquest sentit,
obligat, no?,
però amb el bon sentit de la paraula,
una obligació bonica, no?,
com la d'un pare
que ha de vetllar pels seus fills
i que els estima
i que pregue per ells
i els ajude
a que puguin ser bones persones,
això és el que jo voldria.
El passat dia 4,
Monsenyor Joan Enric Vives,
bisbe Turgell,
va fer una magnífica exposició
de la situació actual
a Terra Santa.
Avui, divendres sant,
tenim entès també
que dissortadament
aquells paratges
on va néixer,
va viure i va morir Jesucrist,
continuen sense conèixer la pau.
A vostè, com a cristià,
com a home d'església,
com a arcabisbe,
què demanaria
als uïdors
que fessin envers
aquells germans
que viuen en aquella zona?
Bé,
realment és una situació tremenda
pensar que la nostra església mare,
d'allí hem sortit tots,
estigui en aquesta situació.
Per això,
jo demano,
en primer lloc, pregària,
sí,
molta pregària,
perquè sense demanar
al senyor
amb molta fe
i amb confiança
no podem fer res.
Però després també
penso que
hi ha situacions
i maneres
i les persones
que tenen responsabilitat,
els polítics,
haurien de fer alguna cosa
perquè d'una vegada
allò
es pogués
acabar
acabar
i s'entrés
en un procés
de pau,
de diàleg,
de les persones,
de cedir
amb el que s'hagi de cedir
perquè tots
han de
dir alguna cosa.
Realment,
avui,
a l'Església Catòlica,
que se sàpigui,
es fa la col·lecta
que es fa a les esglésies,
és precisament
per ajudar econòmicament
a Terra Santa,
ja que
el Patriarcat Llatí
de Terra Santa,
que és realment
per qui va
la col·lecta
del dia d'avui,
té moltíssimes escoles
i fa un treball.
A mi em deia
recentment,
precisament,
Monsenyor Joan Enric Vives,
que vostè ha citat,
el bisbe d'Urgell,
em deia
que
aquestes escoles
fan el gran treball
d'integració
perquè allí
no es pregunta
ni de la religió,
ni de la raça,
ni res.
I
això
és
una manera
de poder
integrar
i de poder
aquests iran els que
algun dia
faran la pau
perquè
s'han educat
junts,
han viscut junts
i són persones,
per tant,
que poden
arribar a acords
i a donar-se compte
que les diferències
són molt petites
i, en canvi,
les coses
que els uneixen
són moltes més
i molt més importants.
Senyor Arquivis,
veiem com s'està
congregant ja
molta gent
aquí a Pla de Palau.
veiem també
els nostres companys
del Canal Català
de Televisió
que oferiran
en directe
també
aquesta processó
igual que
Tarragona Ràdio.
Són moltes
les persones
que,
per la raó
que sigui,
per malaltia,
per treball,
per estar
ausents
de la nostra ciutat,
segueixen
aquesta processó
del Sant Enterrament
a través
d'aquestos
mitjans
audiovisuals.
senyor Arquivis,
no li volem
robar més temps.
Què els diríem
les persones
que segueixen
aquest processó
del Sant Enterrament
a través
de la ràdio
o de la televisió?
Que el sentim
molt a prop nostre
quan estem
participant
en aquests actes
i pensem,
jo penso
tantes vegades
quina llàstima
que no hi puguin ser
aquestes persones
i inclús penso
moltes vegades
en aquells
que ens han deixat
que de vegades
són els que més
trobem a faltar
en aquests dies
de festa,
aquests dies
que les famílies
ens reunim,
viatgem
amunt i avall
per poder estar
amb els nostres
i trobem a faltar
també,
però aquestes persones
nosaltres,
els cristians
creiem que estan presents
d'alguna manera
també entre nosaltres.
Després,
els que esteu malalts,
aquells que no es podeu
moure del llit,
potser aquells que patiu,
penseu que
Jesús va patir
per tots nosaltres
i podeu oferir
els vostres dolors
i unir-los
al patiment de Cris
i els vostres dolors
tenen un sentit
també corredentor.
I finalment,
diria a tots els altres
que esteu treballant,
que potser
o que per les circumstàncies
que siguin
no esteu aquí,
que també,
d'alguna manera,
a través precisament
de la ràdio,
de Tarragona Ràdio,
podeu escoltar
els comentaris
que us faran
i d'alguna manera
participar-hi també,
no?
Estareu també presents
i que sapigueu que tots,
d'alguna manera o altra,
esteu molt presents
en les meves pregàries
i en el meu cor
i a tots us desitjo
de tot cor
una feliç Pasqua
que siguin uns dies
de goig
per a tots vosaltres.
Moltes gràcies,
senyor arcabisbe,
igualment també,
molt bona Pasqua
i amics,
uïdors,
tornem
la nostra connexió
als estudis centrals
fins a una altra ocasió,
ja més a prop
de l'hora
que està prevista,
passi per aquí
la processó.
Endavant,
companys dels estudis centrals.
Molt bona tarda,
amics i amigues uïdors,
des d'aquí,
dels balcons
del Pla de Palau,
del Palau Arcabisbal,
a punt ja
de començar
la transmissió
d'aquesta processó
del Sant Enterriment
del divendres
Sant Tarragoní.
Com els amables uïdors,
de Tarragona Ràdio
poden escoltar,
així a fons
de les nostres paraules,
estan fent
a l'entrada
aquí,
al Pla de Palau,
l'acord
dels armats.
Els nostres
benvolguts armats,
segurament
més de quatre
hauran jugat
a fer
les passades,
els encreuaments,
les cadenes,
quan érem
petits.
I darrere
de l'acord
dels armats,
que ara està passant
just davant
del balcó
presidencial,
tenim
la bandera negra
de la sang.
Enguany
tenim
un col·laborador
d'excepció
aquí davant
d'aquests micròfons.
Es tracta
del senyor
Lluís Maria
Montconill,
que
ens assessorarà
amb els seus comentaris
sobre
el que és
aquesta
processó
del
divendres
Sant
Tarragoní.
Hola,
bona tarda.
Senyor
Montconill,
ara en aquests moments
que els armats
van a fer
l'acatament
davant del senyor
Cabisba,
i abans hem sentit
també parlar
amb el senyor
Cabisba
comentant
que aquesta
processó
és una veritable
catequesi
caminada.
Què hi afegiria
amb aquestes paraules?
Afegiria
que
aquesta
catequesi
prima que tot
demana
una voluntat
de ser
alliçonat
i per tant
també demana
una actitud
receptiva
i
una actitud
comprensiva.
Tant és així
que
siguem
capaços
de deixar
el judici
total
d'aquesta
escenificació
més enllà
del nostre propi
criteri
i ben bé
no sabem
a què
a quina
ressonància
es pot tenir
dintre de cada
una de les persones
que estan
participant
en la seva
actitud
i en la seva
acció
dins d'aquesta
representació
podem dir-ho així
perquè no deixa
de ser
una representació
externa.
Per tant
jo diria
que tot allò
que és fe
se'ns escapa
del nostre
judici
i de la nostra
comprensió
i cau
absolutament
en el judici
interior
que Déu fa
de les coses
i de les persones.
Són moltes
les persones
que estan
veient
des d'aquí
des del Pla
de Palau
aquesta
processó
del Sant Enterrament.
En aquests moments
tenim petits
problemes
de cables
aquí
però
això fa que
la transmissió
els arribi
una mica
entretallada.
veiem com
els armats
estan fent
les seves
passades
aquí davant
del balcó
del Palau
Arcabisbal.
De moment
encara s'hi veu
molt
veiem
també
que hi ha
una gran
quantitat
de fotògrafs
enguany
escollint
aquesta
processó.
Veiem
els companys
de Canal
Català
de Televisió
que estan
oferint
en directe
la
processó
del Sant
Enterrament.
aquest
rítmic
batre
de les
llances
de la
guaspa
contra el
terra
el so
dels
tabals
fan pensar
que
en aquesta
mateixa
zona
on estem
uns altres
armats
d'una
altra època
però
aquells
de debò
passaven
per aquests
carrers.
no oblidem
que la
legió
sèptima
gèmina
tenia
aquí
la seva
caserna
precisament
més o menys
on tiara
l'anomenada
casa
dels
canonges.
Per un
tarragoní
què
signifiquen
els armats
de Montconill?
Per un
tarragoní
com a
flash
representa
la
presència
de la
romanitat
antiga
encara
avui
subsistent
en moltes
coses.
Però també
ens indica
la
combinatòria
que hi havia
entre
aquesta
civilització
romana
i una
llavor
creixent
íntima
i profonda
que s'estava
desenvolupant
enmig
d'aquest
gran poder
que era
la idea
cristiana.
És curiós
que el
que mana
tots els
armats
es digui
capità
manaies
una paraula
no mecanigmàtica
però que
sembla que ve
d'una paraula
llatina
que volia dir
tot aquell
que manipulava
un arma.
És molt
curiós
perquè
aquest capità
manaies
que manipula
un arma
al final
acaba
que l'ha de batre
davant d'un arma
espiritual
que es la creu.
Els armats
ja
estan
enfilant
la baixada
de Sant
Pau
de fa
ja
cap al
camí
del
claustre
i en aquests
moments
entra
la bandera
negra
de la sang
acompanyada
dels portadors
de carraus.
Aquesta
bandera negra
té una història
també molt llarga
a la nostra
ciutat
perquè
servia
per
indicar
que hi havia
alguna
execució
de justícia
en aquesta
població
i
el
Sant
Cris
acompanyava
les darreres
hores
dels
condemnats.
A més a més
aquestes
persones
eren fetes
congregants
de la sang
i així
podien rebre
tots els
sufragis
tots els
auxilis
espirituals
que rebien
els germans
d'aquesta
confreria.
Són ja
més de 500
anys
d'història
i
aquesta
acompanyar
els
reus
es va
mantindre
fins a l'any
1974
que hi va haver
la darrera
execució
aquí
a Tarragona.
La bandera negra
es posava
dalt
del
fortí
de Santa Bàrba
al luar
de Santa Bàrba
i
quan va
aparèixer
la polvora
s'indicava
també
el moment
de l'execució
amb una
canonada.
Una bandera
negra
dona molt
que pensar,
no?
Aquesta
tenebró
que en certa
manera
és com
una
ressonància
tètrica
d'aquesta
congregació
jo crec
que
llegint
les actes
d'aquesta
congregació
en tenim
una altra
definició.
Per exemple
l'any
1947
van ser
executats
dos germans
del castell
de Pilats
que era
aleshores
la presó.
Era el mateix
any
que se celebrava
la missió
la Santa
Missió
a Tarragona.
Doncs
aquest any
el Crist
de la Sang
va fer
dues
processons.
Va fer
una primera
processó
de matinada
a dos quarts
de set
des de la
capella
de la Sang
a l'església
de la Sang
cap al castell
de Pilat
per presidir
una execució
de dos germans
dos germans
que abans de morir
es van atensar
la creu
i van estampar
un petó
als peus
del crucificat.
El germà
gran
gràcies a l'atenció
que els confrares
i els congregants
de la Sang
li van tenir
durant tota la nit
va fer de suport
el germà
petit
que
es va
enfonsar
i no podia aguantar
el cop
i el germà
gran
una mica
com aquell
que la creu
invoca
Jesucrist
li va dir
mira
tingues calma
és cosa
d'un moment
després
ens tornarem
a trobar.
És per dir-vos
simplement
que una cosa
que potser
apareixia
com una mica
fantasmagòrica
en el fons
havien arrel
de can
Caritat
Cristiana
com és el fet
mateix
que els congregants
anessin
arreus
a buscar
la mare
dels dos
condemnats
i li permetessin
encara de passar
una estona
i donar-li
l'última
besada.
Ara fa l'entrada
en aquest pla
de palau
al gremi
de Marejans
una conferia
que data
del segle
XIV
porta
en el
misteri
anomenat
el sant
sopar
és
una obra
de l'any
1995
d'Emili Soler
Carcoler
i els deixem
uns instants
amb el so
de la banda
de tambors
d'aquest
gremi
que
pels amables
oïdors
recordem
que porten
una túnica
negra
un
escapolari
blau
i una
gorgera
blanca
els que van
encara
descobertes
amb
un llacet
blau
els altres
porten
la
cubrulla
negra
com són
els portants
d'aquest
misteri
un misteri
que
com els altres
que passaran
enguany
per aquí
davant
de palau
enguany
no fan
l'acatament
això de l'acatament
era una cosa
una mica
controvertida
perquè deien
per què
s'ha de fer
l'acatament
la figura
de Jesucrist
davant
de l'arcabisbe
quan en realitat
hauria de ser al revés
bé
haurem de deixar
passar la banda
cornetes
i tambors
del gremi
de Marejans
i després
ja em placem
amb el
nostre
company
el professor
Montconill
que ens faci la seva valoració
del fet
que s'hagi suprimit
enguany
aquest acte
aquest moviment
de l'acatament
davant de l'arcabisbe
de l'acatament
de l'acatament
de l'acatament
de l'acatament
de l'acatament
de l'acatament
de l'acatament
de l'acatament
de l'acatament
de l'acatament
de l'acatament
de l'acatament
de l'acatament
d'estatament
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!



Fins demà!
Fins demà!



Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
iven!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
un dels seus llibres més importants que Setmana Santa
i realment expressa una gran conmoció.
Permeteu-me un parèntesi,
perquè el senyor Bertran m'ha fet una pregunta que jo no he contestat,
sobre què creia de la supressió,
de la inclinació dels misteris o de la salutació dels misteris
pel cor principal del Palau Arquebisbal, davant de l'Arquebisba.
Mireu, jo em pregunto, qui saluda aquí?
És el misteri que saluda l'Arquebisba
o és l'Arquebisba que contempla el misteri amb adoració?
Per tant, totes les coses tenen com les monedes dues cares.
Mai no crec que l'Arquebisba s'hagi sentit venerat per Jesucrist,
sinó que presentant el misteri a l'Arquebisba era ell qui el venerava.
Ara també estic d'acord que no es faci,
sobretot per una raó,
per la raó de l'agilitat de la processó,
però no pas per altres interpretacions
que creia que també tenien una certa justificació.
Efectivament.

una mica el silenci en aquest pla de Palau,
aquest silenci que sempre ha caracteritzat el divendres a Santa Tarragonia,
almenys a la part alta.
veient com passen els membres de l'associació La Salle, voldríem fer memòria,
i els amics oïdors de Tarragona Ràdio ho saben perfectament,
que des de l'any 1990 aquesta associació va repescar l'antic costum de fer la funció de les set paraules.
Set paraules que estan encomanades a diferents persones de la vida social tarragonina.
Aquest matí s'ha tornat a complir, com els amables oïdors saben, aquest ritual.
Set paraules, set frases breus que Jesucrist va dir a la creu,
a la creu on va ser clavat el qui va venir a redimir amb la seva mort el món que ell mateix havia creat.
Set paraules.
Set testaments.
Qui ha assistit a la mort d'algun amic, d'algun parent, d'algun pare o de la mare,
guarda al cor l'última paraula i l'escoltem i la conservem com un tresor.
Doncs bé, Jesucrist en la seva agonia en va expressar set, almenys set estan transcrites.
Transcrites. Potser en va dir més, però aquestes són suficients per tenir el tresor d'aquestes set paraules.
És el seu testament.
És un testament que després, fins i tot, hem vist projectat amb altres màrtirs.
Hi ha les set paraules o les més paraules de fructuós, com una còpia de les set paraules de Jesucrist,
que la sentim també com un testament.
Pel que fa a la celebració d'aquesta commemoració, jo voldria dir-vos que abans les set paraules
eren una expressió una mica, expressió de la predicació pomposa i d'una oratòria quasi, quasi una mica claparant.
Avui Tarragona això ho ha recuperat, ho ha reconvertit, fent que els que hi prediquen ja no siguin els capellans,
sinó els mateixos seglars, des de la seva pròpia experiència, des de la pròpia pietat, des de la seva pròpia ciència.
I comuniquen i interpreten cada any persones de procedències diferents aquestes set paraules de Jesús.
Jo em penso que amb això és un pas que ha donat Tarragona.
El convertir aquella cerimònia o aquella estona allargassada, de vegades pesada,
claparant una mica, que en saben una mica, s'ha fet una expressió viva.
I a més amb una aportació real de la vida que passa cada dia pels carrers.
Les paraules d'Isocrist són interpretades pels homes i les dones de Tarragona.
Una Tarragona sobre la qual ja comença a caure les primers foscúries ja d'anunciar en la nit.
Tenim aquí davant nostre la silueta impressionant del campanar de la catedral, del simbori,
i el silenci s'ha fet aquí a la pla de Palau.
Hi ha una aturada que, sens dubte, deu ser fruit del complicat pas dels misteris pel carrer del claustre
i entrar, girar, en direcció al pla de la Seu, a través de les escribanies velles,
que allò realment és un punt molt complicat.
Tant és així que alguns misteris, els que porten, per exemple, una creu,
la tenen abatible per poder sortejar els fanals que hi ha en aquest carrer.
I realment és tot un exercici i amb debilitat fer passar aquests misteris
per uns carrers que gairebé no deixen més que uns pocs centímetres banda i banda per poder-hi passar.
Veiem que el públic segueix amb recolliment aquest processó,
una processó que va començar, organitzada per la SANG, allà per l'any 1560,
quan la SANG era el gremi d'Esperters i Esperdanyers.
Un processó que, curiosament, organitza la SANG gairebé a tot el país.
Podríem preguntar a què es deu això?
La SANG representa com l'embrió i expansió de tota la Setmana Santa actual.
Jo penso que totes les coses neixen des d'un punt original.
I, en certa manera, aquest punt no es retreu ni se sent com contret en si mateix,
sinó el que busca és l'expansió.
Això m'ho fa pensar, precisament, mirant ara el simbori,
veig que les vuit cares del simbori, en cada un dels seus angles,
està coronat per vuit creus estàtiques.
La de la SANG és dinàmica, és passeigera, és viatgera pels caments de Tarragona.
Durant l'any resta silenciosa, però de tant en tant surt peregrina.
Les creus de la catedral que coronen el simbori són vuit creus estàtiques,
però encarades a tots els béns possibles.
La SANG, per tant, no és una sola creu.
La SANG s'expansiona, es desplega i es deixa interpretar aquesta creu
per moltes més associacions i congregacions
que poden representar fins i tot la seva filiada.
Van passant els membres de l'associació La Salle,
porten, anava a dir, unes atxes, però no.
Realment, les atxes eren una mena de ciris llargs i gruixuts,
d'una forma quadrada, amb quatre blens.
Llavors també hi havia els blandons,
que eren més petits que les atxes,
i aquests, tant els blandons com les atxes,
van aguantar fins a l'any 1987
en que van ser substituïts per aquesta mena de dipòsits metge
perquè les autoritats municipals aleshores
van considerar que s'embrotaven massa els carrers de la ciutat
i, a més a més, per aquella època s'havien enrejolat de nou
els trams centrals de la Rambla.
Llavors, tothom que tingui uns quants anys
recordarà aquelles dues fileres de cera,
de gotes de cera, que marcaven el pas de la processó.
És a dir, es podia seguir dies i dies
aquest pas només seguint aquell rastre,
malgrat que pel matí del divendres sant
uns camions de la variada municipal
anaven tirant sorra de la platja.
Aleshores, no hi havia tants problemes de regeneració de la platja.
Ara hauria sigut tot un drama anar a treure sorra de la platja
perquè s'anava a pujar,
perquè el mar, gràcies a les distribucions
de nous ports esportius,
han variat les corrents
i han provocat que de tant en tant la platja desaparegui.
Bé, feta aquesta digressió,
veiem que ara s'il·lumina el campanar i el simborri
i la llum de les atxes,
diguem-los així,
va agafant protagonisme.
Ens havia parlat aquell any, 87,
de diversos sistemes.
Un d'ells era fer uns fanalets a l'estil d'Andalusia,
però es va optar per aquesta imitació d'un atxe
que en un primer moment
se'n van fer 1.200 i 600 brandons.
Ara el número ha multiplicat gairebé per 10.
Realment, potser s'haurà perdut
amb aquell llencís que té el foc viu de la cera
i s'han evitat també els carmellots aquells
que els arreglaradors havien d'anar passant
amb unes tisores per anar-ho retallant
perquè si no te quedaves allí
amb mig ciri o amb mig brandon
o amb mitjatge només al començament de la processó.
Però no sé,
bé, suposo que no estem d'oposar al progrés.
Quina sensació li fa aquesta substitució?
Mira, aquesta substitució crec que s'imposa
pel bé de la ciutat,
ja que la ciutat ofereix també els seus serveis
i ja fa un desplegament molt ampli
de totes les seves possibilitats
i fins i tot de la seva economia.
Per tant, bo és que no anem més enllà
del que la ciutat ens dona.
Ara, jo el que sí que veig
és que es manté sempre encesa.
Les haixes abans sobretot la portaven la gent més gran,
els nois més joves anaven amb el ciri.
Doncs veig que tothom porta l'haix encès,
el ciri encès, o que el cartilugi encès.
Si vostès es fixen com passen davant de casa seva,
veuran com les haixes,
que són una mica la promonició dels ciris
que demà portarem a la nit de vella pasqual.
Alguns la fan servir d'apuntar-la pel seu pas,
una mica lent i cansat,
i d'altres la porten en forma sospesa
i vertical.
Moltes maneres d'interpretar la fe.
Alguns el foc pasqual
és el que els sosté
i per altres és el far
que ells mateixos projecten
damunt de la vida constant
que tenen al seu entorn.
Gràcies.
Gràcies.
Mentre s'allunya la banda de tambors
de l'associació La Salla
que acompanya el pas de l'oració en l'hort,
amics i amigues oïdors de Tarragona Ràdio,
passa davant nostre la bandera
de l'associació La Salla
que porta el senyor Jaume Martí
i immediatament després
veiem el misteri Batlleu i Pregueu.
És una figura, la de Jesucrist,
que s'adreça amb els seus apòstols
que estan allí mitja dormiscats.
Aquest misteri també és una obra
de l'autor Claudi Rius
i és també de l'any 42
com l'oració a l'hort.
Batlleu i Pregueu.
Suposo que si Jesucrist ens hagués demanat
que batlléssim amb ell,
també ens hagués arreplegat adormits, oi?
Tenim a dins aquest dualisme de l'esperit i la carn.
L'esperit és prompte, és disponible, la carn és feble
i els apòstols expressen la carn feble.
El mateix dualisme el sent Jesucrist.
El mateix que els apòstols senten de cansament i d'estímul
ho sent Jesucrist amb una diferència.
Que els apòstols cauen rendits, endormiscats,
i Jesucrist cau de postrat, amb oració,
demanant al Pare que li doni possibilitats
que la carn recuperi la força de l'esperit.
En té tanta de força l'esperit de Jesucrist
que encara té força per aixecar-se
i mirar-se els deixebles adormits
amb una mirada comprensiva.
El misteri Batlleu i Pregueu
està aturat davant del balcó principal d'aquest palau
des del qual el senyor arquebisbe
està seguint aquesta processó.
Fins a vostès arriben les notes d'un grup de ministrés
i això dels ministrés ens fa pensar
que les agrupacions musicals sempre,
ja des dels primers moments,
des de les primeres processons,
han acompanyat la processó del Sant Enterrament,
del Divendres Sant,
que antigament era el Dijous Sant.
Això també ha creat una certa polèmica en ocasions.
Banda de música, ministrés, tambors,
evidentment els tambors és la solució més barata.
Per quina s'inclinaria,
prescindint de l'economia?
Jo la solució és que darrere de cada misteri
que ha de mantenir un ritme,
els portants han de seguir
en una certa harmonia de pas.
Jo crec que abans això se solucionava
amb un petit tambor
que marcava...
I faria el silenci.
Fins i tot us diria que era...
Tenia com un mordent, no?
Crec que aquest tambor,
darrere de cada misteri,
doncs podria tenir la funció
de marcar el ritme
que volen avui les bandes.
La segona possibilitat
és el gran silenci.
El gran silenci,
només trencat de vegades per aquest tambor,
com aquest moment
ho està per les batallades de la Capona.
Aquest silenci
s'hauria també de revaloritzar.
I per tant,
donar més pas i més reducció,
més pas al silenci
i més reducció del soroll,
encara que aquest soroll sigui organitzat.
També hi podria haver
la pregària senzilla
que algun misteri
reproduís algun tipus de música.
Una possibilitat, no ho sé,
es podria contemplar.
O bé, també,
que les mateixes corals parroquials
circulessin també
amb actitud de pregària,
no per anar a guanyar-se el sou,
sinó per anar a pregar,
en cantant,
com diu Sant Agustí,
per pregar dues vegades
i per ajudar la gent
a entrar a la pregària.
Tampoc excluriria
d'una forma radical
la intervenció
de les bandes musicals,
perquè també...
El que sí deixaria quasi,
i amb això potser discrepo
de les tendències actuals,
en l'últim lloc
la intervenció de les bandes
una mica més sorolloses
i no vull dir més definicions,
aquesta seria la meva posició.
Històricament,
potser la solució
seria els grups de ministrés,
perquè són els que
antigament acompanyaven
aquestes processons.
De totes passades,
potser sí que és cert
que des que han aparegut
les bandes de tambors,
i això no ho diem
en un bon sentit
crític ni pejoratiu,
aquell silenci
que caracteritzava sempre
la processó
s'ha anat esveient una mica.
I sobretot
en la part nova
de la ciutat,
que ja sempre
hi havia costat
una miqueta més,
però ara ja
pràcticament
ha desaparegut aquest silenci.
En canvi,
aquí a la part alta
es manté.
Cada vegada es veu
més brillant
el campanar
i el simbori
il·luminats
que es comencen
a retallar
sobre el cel
d'un blau
cada vegada
més fosc
d'aquest
ja pre-nit
del divendres
sant
tarragoní.
Deixem que
escoltem
la intervenció
de la coral
que acompanya
els ministres.
de larayera
de la
crustal
exploration
de la
sinn
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!



Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
que realment enguany podria ser objecte fins i tot de polèmica arran d'un famós documental que es va veure ahir a la televisió pública del nostre país.
Es tracta perquè els germans de la confraria de pescadors acompanyen el prendiment de Jesús que també rep un altre nom, la del petó d'ajudes.
Què hem de fer amb Judes després d'haver vist aquell documental? Que em sembla que té dues lectures.
Certament, vista el documental, jo crec que molts de vostès el van poder seguir, tot que va ser bastant llarg, espero que algú no s'hagués cansat abans de temps,
jo crec que hi ha un aspecte tècnic i científic que és d'un gran valor, que és posar-nos a la vista de quina manera es treballa, la història,
de quins mitjans ens valem per fer la història, el valor que tenen els documents, què hi aporta l'home a l'hora d'entrar en aquesta documentació?
Vostès ho van poder constatar des de la restauració física del document fins a la interpretació i la datació amb totes les proves científiques modernes,
i això té un valor, certament. També té el valor que tot allò que en l'Església Primitiva se citava,
Irineu cita, ja ho van veure, citava aquest Evangeli, però que no enteníem el text, que de cop i volta hem posseït el text.
Crec que això també té un gran valor i és, en certa manera, meravellós.
I també és important perquè podem veure que ja en l'Esprimitiva Església hi havia tensions i interpretacions,
i que el Magisteri de l'Església ja de bon principi va haver de fer grans aportacions
per fer discerniment entre allò que s'ajustava o no s'ajustava a la veritat.
Van veure com a Irineu, fa una selecció de textos, bé, i com de quina manera es rebutja el text d'Ajudes.
Això, fins aquí, diríem que estem en l'esfera de la ciència.
Ara, aquest plat, i perdoni que els hi digui així, jo crec que se'ns va servir,
és un menú servit intencionadament.
Jo crec que algú volia, a partir d'això, entrar en la defensa més a ultrança d'una altra idea,
que era la defensa d'un poble que havia fins ara estat com a demonitzat en la mateixa persona d'Ajudes.
Salvant ajudes, salvem un poble.
Jo crec que el poble s'ha de salvar perquè té dret a ser salvat i tractat en justícia,
però no cal anar a recórrer a arguments que, en certa manera, són tangencials.
Jo tampoc m'atreviria a condemnar Ajudes perquè jo diria que si a la voluntat de Jesucrist de salvar
el seu gran triomf haure estat, que en l'últim moment hagi donat un cop de cor,
precisament Ajudes, qui sap, l'última emoció d'Ajudes.
Malgrat la seva mort misteriosa, Ajudes podia encara, en l'últim moment,
dirigir-se cap al pare o cap al seu amic Jesucrist que tant a prop havia tingut.
I aquest seria el gran triomf de la redempció que s'estava en aquell moment executant.
Per tant, jo no el condemneria perquè ni el mateix Jesús ens diu de condemnar-lo definitivament.
És curiós que, periòdicament i sempre en aquestes dates,
es produeixen, diguem-ne, descobriments, no sé si entre cometes o sense,
científics també, entre cometes o sense,
de suposats supulcres, de suposats relíquies, de suposats documents.
Aquesta intencionalitat de la que parlava abans
deu estar també al darrere de tots aquests descobriments que es produeixen any rere any.
És molt possible, perquè ja ho he dit abans,
que en la primitiva església ja les coses no eren tan clares com ens imaginem,
no era tot tan fàcil,
doncs tampoc ara ho és tot tan clar ni tan fàcil.
I l'home es pot inclinar per molts camins.
I de vegades la veritat, la llum pot ferir la vista
i un la pot girar cap a un altre costat.
La interpretació de l'Evangeli, jo crec que té dues bases.
La interpretació que ens dona l'Església i els biblistes
i després la nostra interpretació personal,
que és el deixar-nos il·luminar precisament per això.
Que no és tant una interpretació que nosaltres fem
com que nosaltres rebem de la mateixa paraula de Déu,
que té prou força per ser ella mateixa,
digàpana, i subjugar el nostre pensament.
i subjugar el nostre pensament.
i subjugar el nostre pensament.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
que s'ha vist amb la Sant Llençol de Turí,
que realment l'autor va anar molt pel rastre.
A propòsit del Sant Llençol de Turí,
jo recomanaria als amables oïdors de Tarragona Ràdio,
els que puguin, d'atençar-se al Museu Bíblic Tarragonense,
allí al carrer de les Coques, al costat del Consell Comarcal,
o pels terragonins de tota la vida, allà on hi havia l'Acadèmia de Sant Pau,
perquè és una institució que aportarà molt a la nostra ciutat.
Permetrà entendre molts aspectes, fins i tot, d'aquest professor del divendres Sant.
El Sant Llençol de Turí és un tema realment d'aquells controvertit,
però jo particularment m'ho crec.
Lluís Maria Monconill, què diu?
És un fenomen molt particular perquè forma part del món de les relíquies,
que no hem de confondre amb el món del fetichisme.
La relíquia és la referència directa d'una persona,
amb la seva capacitat espiritual, amb la seva companyia, amb el seu missatge.
Per tant, el Llençol de Turí és una referència a Jesucrist directament.
És molt curiós perquè és un fenomen a estudiar
i que aquí hi ha gent de molta vàlua que, si jugué al tipus,
dient que veritablement aquí estem davant d'un fenomen que va més enllà del natural.
Però el que potser sí que hauríem d'acceptar
és que, sigui el que sigui d'aquell Llençol,
és que aquell Llençol ens porta a la referència,
a la referència d'un Crist embolcallat
i d'un Crist que, en sec, es desplega ell mateix i plega els Llençols.
Per tant, aquest Crist, quan ens deixa com un record,
com una estampa del seu passatge,
només ens diu una cosa, no et quedis amb el seu Llençol.
plega'l com jo he fet i creu en mi que he sortit dels apulcrets.
I ara, davant nostre, passa aquesta magnífica obra escultòrica
de l'Apostí Innocenci, Soriano Montagut.
A propòsit de la flagellació, voldríem dir que, per exemple,
entre els romans de l'època,
aquesta era un preàmbul per a tota execució.
Si el condemnat a mort, que era, per exemple, un soldat,
no se'l crucificava,
però tampoc se l'assotava durant el trajecte cap al suplici,
sinó que, arribat a aquest lloc,
se l'assotava,
se li pagava amb el anomenat fustus,
que era una mena de bastó o de pal dur.
I després, de tota una sèrie organitzada de cops,
doncs, se'l decapitava.
Si el reu era senador o era una dona o era un ciutadà romà,
tampoc la mort ho era per crucifixió,
ni era flagellat camí del suplici,
sinó que, arribat a aquest lloc,
se la sortava amb les Birgai,
que eren unes com a bares flexibles,
habitualment de freixa,
o fins i tot, possiblement, de ballaner,
i immediatament, doncs, se'l decapitava.
Aquests assotaments no eren considerats
tan ignominiosos com el donat amb el flagrum,
i aquest és el que van reservar per a Jesucrist.
Si eren esclaus o bé enemics perillosos de l'imperi
o de la societat, com succeïa amb els rebels contra la metròpoli
o lladres de poca monta,
doncs, els condemnava a mort per crucifixió,
i, a més a més, eren flagellats
amb l'anomenat flagrum taxilatum
durant el trajecte des del tribunal fins al lloc de l'execució.
La flagellació, com hem dit, amb aquest flagrum,
era, aleshores, de lo més denigrant i ignominiós.
Curiosament, hi havia dos tipus de flagrum.
Un d'ells era el que van veure els amables oïdors
a la pel·lícula aquesta, La passió de Crist,
amb una sèrie d'ungles de bé
i de coses que es queixaven la carn.
Després, n'hi havia una altra,
que era una espècie de boletes unides,
dues boletes unides per un travesser,
les dues tot aquest en plom,
lligades amb unes corretges.
Curiosament, aquest tipus de flagel
és el que es veu amb el salt d'en sol de Turín.
Clar, i, a més a més, es veu que l'han flagelat
per tot arreu, menys a la regió cordial
que els botxins devien tindre ordres ben explícites
de flagelar-lo, però sense provocar-li la mort directa.
Perquè una altra cosa és que aquesta mort
es hagués produït després.
Gairebé podríem dir que,
sense necessitat de crucificar-lo,
Jesucrist hagués mort a conseqüència
d'aquell bàrbar càstig,
perquè, a part de tota la ferida, diríem,
sagnant a la pell, a la dermis, a l'epidermis,
hi havia tota una sèrie de lesions internes
realment greus.
El fetge patia, patien els pulmons,
patia tot.
La prova està, per exemple,
i d'aquí de la comparança
del que va sofrir Jesucrist
me n'aniré al terreny esportiu.
Ja saben que la boxa, per exemple,
un dels cops directes
per acabar amb la resistència del rival
és el fetge.
Clar, qualsevol cop que cau sobre el fetge
provoca una reacció química
que impedeix l'oxigenació de la sang, etcètera, etcètera.
Bé, a part de tot això,
tota la pèrdua de sang que va comportar,
havia d'haver comportat la mort del reu.
I, a més a més,
el reu, que per si no n'hi havia poc,
hi va haver una coronació d'espines,
aquella borla realment cruel,
realment sàdica,
amb unes espines
que van provocar,
a part d'un dolor realment indescriptible,
més pèrdua de sang.
Tot plegat explica
que Jesucrist
només ho ha entès
tres hores a la creu
i davant de la sorpresa de Pilat
quan ja li diuen
que només tres hores després d'haver ser crucificat
ja és mort.
La flagellació
era un càstig realment inhumà,
però,
a part del que és el càstig
pròpiament, diríem, jurídic,
d'aquesta flagellació
en podem treure una lliçó teològica,
de veritat?
Aquesta lliçó magistral
i històrica
realment corprèn
i ens aboca
a episodis de sadisme
que, en el fons,
posa més en evidència
els episodis de la innocència.
Per això, avui,
en la celebració de la paraula
entorn al misteri de la crema,
hem escoltat
la veu de Jesucrist
que ens deia
poble meu,
què t'he fet?
Per què m'has tractat així?
Si tot aquest sadisme
no ens porta
a la contemplació
de la profonda,
radical,
total
innocència
del Jesucrist,
ens quedarem
en una etapa més
de tants sadismes,
de tantes perversions.
I, a més a més,
encara més,
Jesucrist ens diu
que sobre les seves espatlles
ha carregat
també l'innocència
de molts altres.
I, a més,
encara,
ha carregat també
la culpa
de molts altres.
Tanta,
tanta crueltat
ens parla a parla
de tanta
i de tanta
innocència,
de tanta
i tanta
redempció.
a la
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.

Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
amb aquell que diran.
En aquests moments entra aquí a la plaça el nou misteri,
el que s'estrena en guany de La Mare de Déu de l'Amargura
amb Sant Joan evangelista.
És una imatge que recorda molt les pròpies d'Andalusia
i estèticament, si traguéssim la figura de Sant Joan evangelista
perquè els emmobles oïdors de Tarragona Ràdio es facin una idea,
recorda bastant el pas de la soledat.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
la junta d'aquesta confreria del Cristo del Buen Amor
i Nuestra Senyora de l'Amargura i Sant Joan evangelista
amb el seu conciliari, mossèn Raimon Mateu, diaca permanent.
precisament, si abans havíem parlat d'un documental, potser que parlés,
i també hem parlat de la pel·lícula La Mació de Crist, el dia 19 de maig,
no vull fer propaganda, però gairebé n'estem obligats a parlar d'aquest tema.
i el fet de veure Sant Joan evangelista per aquí representat aquest misteri es fa pensar en el Codi de Vinci,
una pel·lícula que es calcula que la veuran 800 milions de persones,
que està traduïda a 64 llengües diferents, amb unes edicions multimilionàries,
i de la qual, com dèiem, se n'ha fet una pel·lícula amb uns actors de primera fila
que també seran un bon reclam per a aquest tema.
Clar, ja estem amb aquelles coses, les interpretacions.
Una novel·la, en aquest cas el Codi de Vinci,
que s'ha volgut fer passar gairebé com una espècie de tractat científic.
És la forma de fer-te entrar en connexió amb una situació,
però no sempre allò que d'entrada té una aparència vol dir que sigui la realitat.
Jo penso que hi ha una intencionalitat de reinterpretar posicions o situacions
concretes fins i tot de Jesucrist i de les seves relacions humanes, per exemple.
Jo em quedaria amb la simple interpretació que han donat els coetanis de Jesucrist
o aquells que van conviure, si no de forma directa, amb una segona generació,
perquè ens interpretin realment qui és, sense forçar més les coses,
i no buscar interpretacions que, en certa manera,
desfiguren l'originalitat de les situacions.
En aquests instants comencen a desfilar per aquí,
pel pla de Palau, la germantat del Sant Axiomo.
De fet, aquesta germantat és un autèntic dubte històric,
perquè no se sap ben bé si va ser constituïda l'any 1868 o el 1871.
En tot cas, el misteri que acompanyen, el Sant Axiomo,
és, junt amb el Sant Crist i la Mare de Déu de la Soledat,
el més antic dels que participa en el divendres sant tarragoní abans dijous sant.
En aquesta ocasió, el Sant Axiomo, que passa per la ciutat de Tarragona,
ha tingut diferents autors.
El que va durar més temps potser va ser el que va esculpir el pare Josep Maria de Vera,
un caputxí molt conegut i molt estimat aquí a Tarragona.
Aquesta és una reproducció del que es va perdre en temps de la guerra.
Llavors, això ha portat una mica també de polèmica pels aimants de l'art.
Els misteris han de ser de guix, han de ser de resina, han de ser de talla.
L'art és un parlament, és un llenguatge, que és el llenguatge de totes les èpoques.
Si fóssim massa exclusius, no tindríem catedrals.
Per què? Perquè la catedral és una síntesi.
On hi pots trobar? A la nostra catedral, des del romà, fins al renaixement, el barroc, el neu clàssic.
Potser el que encara falta una mica, potser és l'art actual.
Per tant, l'art en si i la matèria que es pot usar, jo crec que és tot acceptable.
El que sí que és important és que el missatge pugui arribar i pugui ser entès.
El referent del misteri ben interpretat i el missatge ben rebut.
Les altres coses totes són acceptables sempre que el tractament sigui adequat.
Van passant els membres d'aquesta germantat del San Axiomo
amb la seva túnica negra, escapolari blanc i la capa de bellut vermell.
Els que van a cara descoberta porten una gorgera blanca.
L'escut simbolitza la corona d'espines, la canya amb la que van clavar més fort encara aquesta corona d'espines al cap del redemptor
i la tau de Tarragona.
I mentrestant, veiem el balcó principal d'aquest palau de l'Arcabisbat
a l'Arcabisbat de Tarragona, doctor Jaume Pujol Balcells,
que és metropolità i primat de les Espanyes.
Per cert, això, amb les actuals circumstàncies polítiques que veu al nostre país,
pot sonar a cosa estranya, això de primat de les Espanyes, però no ho és tant, veritat?
És un fet que té una radicalitat.
Qui pot discutir el títol d'avi i del besavi?
Quan diem primat, diem pare universal de l'Església de la península.
I més enllà, si després hi ha hagut altres bisbes que s'han revestit de què ve d'aquesta dignitat,
ningú pot negar a Tarragona que sigui la mare del cristianisme d'Hispània.
Per això en diem primat.
Jo li diria que és el besavi.
Diguem que va ser l'any 33 d'aquesta era, que a Jerusalem hi va haver el drama del Calvari.
L'any 259 hi va haver un altre drama, el drama de l'amfiteatre romà de Tarragona, el de Fructuós.
Quin paral·lelisme es pot establir entre aquestes dues passions?
El paral·lelisme és molt ben trebat.
Primer, és el sacrifici de tots dos.
De Jesús i del seu bisbe, el seguidor.
i amb ell, dels diàques, que en certa manera és el sacrifici dels ministres i dels homes de la caritat, com són els diàques.
Primera similitud.
Segona similitud, les paraules de Fructuós.
Una altra similitud és Fructuós, se li ofereix la beguda per atenuar la seva set, que refusa.
A Jesucrist se li mollen els llavis, ressecs, que refusa.
Jesucrist mort amb els braços oberts.
Fructuós, lligat al moment que les cordes són cremades, cau de genolls amb els braços oberts.
Jo penso que les similituds, les paraules de Fructuós com les paraules de Jesucrist, que van caient adequadament,
no us faltarà pastor, aquí tens la teva mare.
Jo haig de pensar en l'inglesa extesa d'Oriona a Occident.
Aquesta acceptació de la voluntat extesa de Déu a tots els punts cardinals.
Aquest Jesucrist que ho abasta tot.
Em penso que a Tarragona tenim la segona passió de Jesucrist, ben reflexada,
que es mereixeria un estudi profund perquè una vegada es fessin també les set paraules de Fructuós,
explicades per la gent del carrer.
S'atança, precisament cap aquí, el que és el misteri.
Veiem Pilat mostrant la imatge dolorida de Jesucrist,
en presència d'un aquilífer.
La bandera principal la porta la senyora Maria Mercè Martorell,
que és atinent d'alcalde de l'Ajuntament de Tarragona.
Una pregunta que voldria fer-li al nom de company de transmissió,
el professor Lluís Maria Monconill,
és si la figura de Jesucrist sembla que molesti a molta gent,
la de Fructuós, arran d'un article que va sortir no fa massa,
sembla que també molesti,
en el sentit que es vol dir que potser no van ser personatges històrics,
que són mites.
Per què aquest voler fer desaparèixer unes figures que històricament són incontestables?
A l'Església, quan va anar extenent-se dins del mateix imperi romà,
no va tenir cap mirament d'adoptar elements que eren la vida d'aquella gent
i omplir-los de contingut en què el misteri de Jesucrist
prenia noves...
S'encarnava amb anècdotes.
El que no es pot negar és que d'aquella anècdota
se'n derivi que el misteri està submès a l'imperi romà.
L'idea és una, l'anècdota en la qual s'encarna és una altra.
Llavors, que hi hagi com unes formes en les quals l'Església s'hi va creant,
adaptant i s'hi va informant,
no vol dir amb això que s'hagi de negar l'embriol,
que és precisament el misteri.
Allí crec que hi ha hagut una mica de deformació
en pensar que aquesta teoria es podia aplicar sense límit,
de tal manera que allò que en certa manera es pot donar en algun cas
i potser sí que hi ha hagut com una espècie de recreació de les coses,
es mengi la veritat històrica.
Jo penso que la veritat històrica de Fructuós és claríssima,
està documentadíssima, perquè no és un document medieval,
és un document que està paral·lelament reproduït,
quasi contemporàniement per altres autors,
com potser Prudenci, com potser Sant Agustí,
que no es deixen entabanar per circumstàncies
o per interpretacions més o menys racionalistes.
Per tant, aquí crec que hi ha hagut una aplicació excessiva
d'una teoria que pot ser bona en moltes coses,
però que en aquest cas s'ha fet abusivament.
A més a més, aquesta historicitat de Jesucrist,
i no cal dir també la de Fructuós,
està avalada per altres autors.
Per exemple, tenim el cas de Fructuós,
l'Aureli Prudenci, etcètera.
També Jesucrist està avalat pel testimoni d'historiadors
com, per exemple, Flavius Josep,
o bé Tàcit, o el mateix Plini,
personatges gens sospitosos de voler escampar les idees de Jesucrist, precisament.
Un altre tema que ens portaria a moltes hores de reflexions i altres
és aquest intent que hi ha hagut en alguns àmbits científics o pseudoscientífics
de dir que Jesucrist en realitat és una actualització de mites antics.
Fins i tot hi ha aquí l'equipàret, que és l'antic faraó Akenatón.
Fins a quin punt això, diríem,
com hauríem de reaccionar millor dit als cristians
davant de la persona que diu
Ah, no, és que Jesucrist en realitat no el va existir,
va ser un invent d'uns senyors
que van agafar l'espiritualitat del faraó Akenatón, etcètera.
Com hauríem de reaccionar?
Jo penso que un plantejament com aquest és d'una desproporció per si mateix.
Hi ha quasi que claudica amb el seu propi plantejament.
Per tant, jo no m'hi pararia massa
perquè ningú, diríem, està trebat de fer especulacions.
Potser potser potser les seves,
però això no vol dir que perquè un especuli realment creï veritat.
Per tant, jo amb això li donaria una interpretació una miqueta.
es pot dir, es diu, però no tenim cap necessitat d'acceptar-ho com una veritat consistent.
El que sí, jo diria, i el senyor Cabisme amb això insisteix molt,
és com s'explica, doncs,
que una idea nascuda d'un país que no és Roma,
d'un personatge que no ha sortit d'allí,
que no ha tingut més poder que anar pesillant-se per les terres de Judea i de Galilea,
que de cop i volta, al cap de 50-70 anys,
aquesta idea es transformi en una idea
que pot fins i tot socavar les arrels d'un imperi.
I aquí el nostre arcabisbe,
amb un dels seus,
les seves producions, els quatre vents,
es meravella i invoca
l'àmbit de la fe i del misteri
perquè
va més enllà de la historicitat,
va més enllà, va s'apuntar
en el fet misteriós
perquè la fe,
la revelació,
tenen una pròpia potència
que va més enllà de la historicitat
i la historicitat ve arrossegada per aquesta potència,
si no, no s'explica.
Llavors, que Jesucrist va existir,
només és, a part dels testimonis que tenim
que li donen historicitat,
només com a fet social,
com ens expliquem tot això?
com a quatre homes del mar,
sense formació,
sense possibilitats,
s'ho cabin les arrels de l'imperi.
De manera que Neró
ho hagi d'assegar expressament.
Neró i altres emperadors,
com Valeriar,
que va ser gà a la vida de Sant Fructuós
i, a més a més,
dels caps de l'Església d'aquell temps.
van passant davant nostre
els membres de la germandat
del Sant Axiomo,
una germandat que fa uns anys
va estar a punt de desaparèixer,
fins i tot a l'extrem
que hi va haver uns anys
que van haver de sortir
congregants de la sang
vestits amb l'hàbit del Sant Axiomo,
igual que en va passar també
amb el mateix davallament de la creu,
perquè pogués sortir el seu misteri.
Després, amb la seva vinculació
amb el Santuari del Loreto,
aquesta germandat ha experimentat
una revifada realment impressionant.
Com impressionant és el viacrucis
que fan a la nit
des de Tarragona fins al Santuari.
Veiem aquí precisament el seu prior,
el pare Mario Bonanno,
que és italià de naixement,
però tarragoní d'acord
que s'ha lliurat
a tot el que són les obres socials
i el que és fer bé per Tarragona.
Parlar d'elecció homo
em porta a pensar
en una de les preguntes
més inquietants
que es fan
els evangelis.
És la que formula Pilat.
Quan Jesucrist li diu
que ell ha vingut aquí
a parlar de la veritat,
Pilat,
i faltaria veure
amb quin to ho va dir,
contesta amb una altra pregunta.
I què és la veritat?
En certa manera,
Pilat es va veure impotent
de definir-la
i potser d'escoltar la definició
i ja s'avança
a qualsevol resposta de Jesucrist.
Però em penso
que hi ha una resposta de Jesucrist
que és la veritat objectiva
i consistent en si mateixa,
no la veritat dels llavis.
Si Pilat tenia
la suficient capacitat
d'home de judici
i veia el tramat
que s'estava
en aquell moment
constituint,
podia veure la veritat
de les coses.
Perquè ell sabia
que estava manipulant
un poble.
Ell sabia
que estava pressionat
per unes altres autoritats.
Ell sabia
que en certa manera
aquell home
es definia
amb una gran puresa.
La veritat
la tenia molt clara.
Però necessitava
definicions
que no va saber
llegir-la prou
i acceptar-la
en la seva realitat.
Perquè la veritat
no són definicions.
La veritat
és carn viva.
És vida
mateixa.
I després sí
que en podem parlar.
Perquè hi ha
moltes contradiccions
entre allò
que es professa
políticament
en moltes maneres
i després
en la pràctica.
Fins i tot
també en el món
de la religió,
en el món
dels cristians.
Ens podem definir
de moltes maneres
i la veritat
són una altra.
En canvi,
davant de Pilats
la veritat
era molt clara.
Per això
hi ha una cosa
molt curiosa
i és tan clar
que quan el poble
demana
que no sigui
precisament
Barrabas
qui sigui alliberat
sinó Jesucrist,
en certa manera
s'està creant
una gran veritat
perquè Barrabas
no tenia capacitat
per morir,
perquè no podia assumir
l'innocència,
no podia assumir
el pecat del món.
Ell tenia el seu pecat,
el seu personal.
Jesucrist
tenia el pecat del món
i ell era l'innocent
que podia pagar
per aquest pecat del món.
Per tant,
el poble
en veritat
va escollir bé,
malgrat
sigui una contradicció.
Aquesta és la veritat.
Per això
aquest
exce homo
que tenim al davant,
aquest és
l'home
dels homes.
Barrabas
no podia ser
l'home dels homes.
Jesucrist
assumia
tota l'humanitat.
Exce homo.
Aquí tens l'home.
Pilat
no podia
poder llegir
això
i la tenia
ben bé
al davant.
Pilat
ha assumit
un paper
diríem
del dolent
en aquest drama.
Però
ja que ha sortit
diverses vegades
la contradicció
és curiós
constatar
que per exemple
l'església
etíop
l'església copta
veneren com a sant
a Pilat
i a la seva esposa
Clàudia.
La santedat de Clàudia
sembla que estigui
fora de dubte
perquè
ja li va dir
escolta
deixa-la anar
perquè
jo he passat
molta cosa
perquè ets just.
Però
la santedat de Pilat
com creu que
per quines vies
han arribat
els
coptes
i etíops
a venerar
aquesta figura?
Em depassa
una mica
aquesta situació
certament
em costaria
de veure
què veuen
de positiu
en la posició
d'aquest
eclèctic
d'aquest
amorós
d'aquest
evasiu
d'aquest
que juga
un càrrec
molt
condicionadament.
Potser
l'única cosa
podria ser
que fos
l'executor
final
d'una voluntat
divina
i en certa
manera
que
mogut
per altres
forces
que l'exculpen
sigui
l'executor
d'una sentència
de santificació
i de salvació
fora d'això
em costa
de veure
en les seves
actituds
que sigui
com un model
exemplar
en aquest cas
un model exemplar
de correcció
d'autocorrecció
en aquest sentit
sí que veuria
Pilat
com
una rèplica
de les nostres
actituds
permanentment
apolí
i
perquè
l'actitud
de Pilat
en certa manera
és l'actitud
més negativa
i més
llunyana
del martiri
no dona
testimoni
no en sap donar
es deixa portar
per la part
més fàcil
se'n renta
les mans
per tant
m'agradaria
poder estudiar
i em confesso
aquí
doncs
ignorant
quines són
les bases
d'aquesta
d'aquesta
canonització
diguem-ho així
alguna cosa
hi deu haver
certament
perquè aquestes
esglésies
treballen
en bon esperit
realment
sí
són aquelles
preguntes
per deixar
en l'aire
i meditar-les
profundament
a vegades
no sé
si hi ha
una heretia
el que dic
jo
diré
en aquests moments
però a vegades
penses
que potser
jesucrist a banda
naturalment
potser
la de Pilat
és la figura
més humana
de les que hi ha
amb tota
la passió
humana
perquè demana
més
diríem
de suport
hi ha moltes coses
que inspiren
la tendresa
de Déu
l'única cosa
que
ofena Déu
i que
Déu
l'ha rebat
amb tota la violència
és l'orgull
i la hipocresia
però la feblesa
de la carn
la feblesa
de l'esperit
aquest cas és
feblesa d'esperit
de poder ser
conseqüent
aquí jo crec que
Pilat
inspira
diríem
aquesta compassió
del mestre
és a dir
pobrissó
no se'n pot sortir
que és potser
la compassió
que hauríem de tenir
nosaltres
per aquells homes
que estan davant
de la història
i no saben
per no girar-se
i que de vegades
tractem amb duresa
i potser
només veiem
aquest aspecte
i no veiem
altres aspectes
en aquest sentit
Pilat seria
una imatge
molt entranyable
i segurament
molt mirada
compassivament
per Jesucrist
i dir
què fas
no te'n surts
ell que era
el jutge
li devia posar
una mala nota
el que passa
que
quan penses
en Pilat
i penses
en un mateix
ens posaran
mala nota
si no fos
per la misericòrdia
ui
això surt
d'això
és impressionant
posar-se
la pla de la seu
mirar la nostra
catedral
que és una lliçó
de pedra
i de vidre
i mirar
el judici final
Jesús
assegut
sobre la mare de Déu
estàtica
esbelta
presenta
com una custòdia
les seves llagues
i tot
el seu entorn
els objectes
de la passió
és el Jesucrist
del judici
li hem costat
molt car
per tant
el seu judici
ha de ser
molt ben
molt
primfilat
i em penso
que fins a l'última hora
hem de fer
el màxim
perquè la seva
redenció
no sigui
una redenció
perduda
no se'n perdi
ni un gram
ni una gota
jo crec que
el judici final
de Jesús
és la misericòrdia
perquè qui
com ell
entén el teixit humà
si ell ens ho va dir
no jutgeu
deixeu-me'ho per mi
tenim aturats
davant nostre
els aspirants
de la germandat
del nostre pare
Jesús
de la passió
aquesta germandat
va néixer
l'any 1940
i
per nosaltres
els radiofonistes
és realment
entranyable
perquè en aquell any
va ser creada
per
tot un seguit
de persones
vinculades
a la ràdio
recordem que el seu primer president
va ser
i fundador
va ser el senyor
Martí
Maria Esmagriñà
i que després
el van succeir
i tenien els primers números
els plorats
Josep Maria Terrassa
Josep Maria Soler
encara també
hi havia
Joan Juncosa Penedès
és a dir
tota unes
gairebé
era la història
de la ràdio
tarragonina
aquesta
confreria
aquesta germandat
va
encarregar
a l'escultor
Felipe Coscolla
de Ribagorza
una talla
realment
impressionant
per mi
Joan amb el Sant Sepulcre
la més impressionant
que hi havia
a la Setmana Santa
tarragonina
tenia una força
increïble
i es va
cremar
dissortadament
amb un
curt circuit
que hi va haver
amb el magatzem
on la guardaven
fins i tot ara
que només sabeu
gairebé
diguem-ne
l'escalet
de Fusta
encara impressiona
la seva força
potser fins i tot
que m'atreviria a dir
que Cremada
encara és més forta
que no pas abans
perquè surt
allí
tot l'esperit
que el seu autor
va plasmar
amb aquesta obra
Felip Coscolla
tenia que ser
a part d'un gran escultor
un home de fer
per poder projectar
aquella força
que surt
de l'interior
de la fusta
després
Cremat
va tindre
uns anys
que va sortir
sense
sense misteri
aquesta
germandat
aquí es trobava
en casos com
una germandat
sense misteri
aquesta
del nostre
paixos
de l'ofició
i misteri
sense
germandat
aquesta
van substituir-lo
provisionalment
per una talla
de pasta
talla no
una imatge
de pasta
d'olot
que va ser
substituïda
per un
també
misteri
que realment
ha aixecat
polèmica
una obra
del
plorat
mestre
Saumells
és
aquest nostre
pare
Josep
la versió
de fet
de resina
amb unes mans
molt
saumellanes
i que
fins i tot
molta gent
deien que no
tenia prou
entitat
per desfilar
el divendres
Sant Tarragoni
podem avançar
que sonen
els rumors
que
hi ha el projecte
de
refer
amb resina
l'antiga
talla
de Felip
Coscolla
de Reba Gorda
hi ha moltes
fotografies
encara queda
l'ànima
d'aquella
talla
però
no sé
particularment
amics i amigues
oïdors
de Tarragona Ràdio
com diuen
l'edit
en castellà
potser
nunca
segundes partes
foren buenas
no sé
el professor
Monconill
què en pensa
d'això
primer
substituir-se
o mells
Déu-n'hi-do
qui substitueix
el greco
i
Saumells
és una mica
el greco
de Tarragona
el que passa
que
si els nostres ulls
no estan
prou afinats
ni prou
entrenats
a contemplar
el Saumells
és qüestió
de mirar-nos
molt
no retirar-lo
sinó
parar-nos
molt
a mirar-lo
i deixar-nos
endur
per aquelles mans
que
semblen
realment
serments
o flames
què devia
voler dir
Saumells
quan va
posar
aquelles mans
per tant
jo més
que substituir
Saumells
diria
interpretem-lo
cada dia
amb més
penetració
amb més
contemplació
i
que
els altres
creïn altres
situacions
si poden
altres
expressions
em doldria molt
que desaparegués
aquesta
interpretació
a més
a més
no crec que en tingui
cap més
que circuli
per Tarragona
té altres coses
interessantíssimes
té aquell
xampau
té el
sagrari
que allà
baixa
a la
capella
de Sant Nicolau
té moltes
coses
però
aquesta
és la que
potser
de ple dret
li tocaria
segur que ells
que no se li
retirés
i això
fa pensar
una mica
el que abans
havia
sobre la
catedral
que hi ha
tota mena
d'estils
i per tant
clar
ni pot haver
algun que xoqui
una mica
però
és fruit
d'una època
anem
passant
els diferents
membres
de la
germandat
del nostre
pare
Jesús
de la
Passió
i
precisament
ara
fa
la seva
entrada
aquí a la
plaça
aquesta obra
de Saumells
suposo
que
hagi
sigut
discutit
és
gairebé
propi
també
de tots
els grans
artistes
veritat
tots
han hagut de
passar
per aquesta
mola
no
aquesta
trituració
i és que
allò
que és
perdurable
no entra
de cop
i volta
els sentits
la millor
música
no és aquella
que agrada
el primer moment
per tant
hem de
sotmetre's
i de poc
tenim massa
dret
encaixonar
la inspiració
dels nostres
artistes
quan ells
s'expressen
s'expressen
perquè els
escoltem
per tant
jo diria
que
certament
té dret
té dret
que
que les coses
no es facin
massa
predictadament
m'agradaria
que algú
poguessin
contemplar
vostès
que ens estan
escoltant
veure
el seu
color
trencat
i aquestes mans
que sembla
que rasquin
sembla que
estan pentinant
la gent
que passa
com si ens
volgués
atraure tots
com si
ens volgués
amassar
la mà de
Jesús
la mà dreta
realment
és una mà
que l'hauríem
de tenir
absolutament
gravada
el nostre pensament
va caient la nit
aquest divendres sant
ara ja pràcticament
és negra nit
i realment
és una meravella
poder contemplar
el campanar
de la catedral
i
el
simbòli
són segles
i segles
d'història
segles
i segles
de cristianitat
aquí
a Tarragona
fa uns anys
es parlava
que
les processons
anaven
de cap a caiguda
que acabarien
desapareixent
aquí
en tenim
la
la resposta
no
no solament
no desaparegut
sinó que
cada vegada
hi va més gent
aquesta nit
aquesta nit de divendres
sant
s'està
fent notar
per la temperatura
comença
a refrescar
una mica
veiem
amics i amigues
oïdors
de Tarragona
ràdio
que hi ha
moltes persones
que han sigut
previsores
i s'han portat
de casa
la seva manta
per tapar-se els peus
és sens dubte
una bona idea
també
una cosa
que m'ha impressionat
a mi
molt
sempre
és
l'actitud
dels infants
davant
de la processó
és
realment
comprenedor
veure'ls
embadalits
mirant els misteris
mirant
els penitents
els que m'hagin
seguit
amb aquests
dos anys
que porto
ja no sé quants
radiant
aquesta processó
recordaran
una anècdota
quan ho feia
per
el que aleshores
era
cadena catalana
des del
balcó
de l'emissora
allà
a la Rambla
que
sempre recordaré
una petita
gitaneta
que estava
i no
de publicitat
però davant
del que és
casa quadres
demanant
el moina
i
anava
demanant
a la gent
que mirava
i aquella
nena
quan van començar
a passar
els misteris
va començar
a mirar
embadalida
i va acabar
doncs
sentadeta
a terra
a la vorera
mirant
ja no va passar
més
la mà
la processó
la va
absorbir
no va millor
per
po
po
媽
no va
tot
qu
El llarg dels anys
Amics i amigues oïdors
Si algú em preguntés
Quina ha sigut l'anècdota
De la Setmana Santa
Aquesta processó del Sant Enterrament
És com els deia
Aquesta de la gitaneta
Quina lectura em faria
Bés Maria Montconill
D'un fet així
D'una nena que està captant
I que acaba sentada mirant
És una
Una mirada més de tantes
Que ho poden tenir els nens
Des de la seva situació
De la seva simplicitat
De fet, Jesucrist
Aquestes mirades
I que són paraules
Les mirades dels nens
Són preguntes
Ja les tenia en compte
No els feu callar
Perquè si callen ells
Parlaran les pedres
Cosa impossible
Per tant, no feu callar
Que és impossible que callin
No apaguem aquesta mirada
Ni
Sofoquem
La seva pregunta
Obrim
Respostes
Sinceres
La veritat que portem a dins
Donem-los-la
Tenen dret
Perquè ells
Moltes coses
Les assumeixen encara
Com interpretables
Demanen que nosaltres
Els hi diguem alguna cosa
Primer que tot diguem
La veritat
No soguem pilats
Si la veritat és aquella
Diem-los-la
Ells també tenen capacitat
Dissernitiva
Interpretaran millor
Seguiran preguntant
I nosaltres els dos
I ficarem el nostre missatge
Perquè no tots ells
Ho poden assumir
De cop i volta
En la seva totalitat
Però tots aquests nens i nenes
Que miren un esdeveniment de fe
Tenen dret també
A preguntar sobre això
I les nostres respostes
Han de ser coherents
Han de ser la paraula
I sobretot allò que hem dit abans
La veritat és vida
I sobretot allò que hem de ser