La tarda del 23 de febrer va venir el quartel de la divisió de la divisió de la Bruneta,
el quartel general, el general Torres Rojas.
I a mi em tocava fer la feina d'escoltar uns capitans i uns tinents cap a casa seva,
cosa que feia d'escolta algun quan me tocava.
I curiosament no sortien els mandos i pel·lustre estaven celebrant alguna cosa.
I teòricament estaven celebrant l'aniversari del general Torres Rojas,
que havia sigut l'antic general de la divisió de la Bruneta,
i es deia que l'havien destinat fora precisament pel perill que podia portar
que fos general d'aquesta divisió.
Esperant que sortigués vam sentir la notícia per ràdio i de la resolució del cop de Tejero
i es van donar evidentment que estaven celebrant l'aniversari del joc
i que estàvem preparant-se una altra cosa.
Aquest és el tarragoní Pau Ricomà.
Actualment treballa a Caixa Tarragona, però fa 25 anys
li va tocar fer l'Emilia Madrid, el quartel general de la divisió a Cuirassà de Bruneta.
Ell va ser un testimoni d'excepció del cop d'estat del 23 de febret del 1981.
Avui fa exactament 25 anys.
En estos moments, en estos moments...
Se ha oído un disparo.
Se ha oído un golpe muy fuerte en la cámara.
No sabemos lo que es porque se ve la policía, la Guardia Civil,
entra en estos momentos en el Congreso de los Diputados.
Hay un teniente coronel que con una pistola sube hacia la tribuna.
En estos momentos apunta, es un guardia civil, está apuntando con la pistola,
entran más policías, entran más policías,
está apuntando al presidente del Congreso de los Diputados con la pistola
y vemos cómo, cómo...
Cuidado, la policía, la policía.
¡Al suelo! ¡Al suelo a todo el mundo!
¡Al suelo!
No podemos emitir más porque nos están apuntando con la policía.
Llevan, llevan metrallitos.
¡Al suelo!
¡Al suelo a todo el mundo!
Passaven 20 minuts a les 6 de la tarda
quan el tinent coronel Antonio Tejero va interrompre la sessió d'investidura
de Leopoldo Calvo Sotelo com a nou president del govern espanyol,
acompanyat Tejero de 200 agents de la Guardia Civil.
Però com es va viure aquell intent de cop de set a la ciutat de Tarragona?
La majoria de la gent implicada políticament en aquests temps
se'n va assabentar de seguida.
De fet, molts d'ells estaven ja escoltant la ràdio.
Una de les que se'n recorden perfectament què feia en aquella tarda
és Rosa Rossell.
L'actual portaveu municipal d'Esquerra Republicana
era, aleshores, una destacada militant del Partit dels Socialistes de Catalunya.
Aquell dia jo havia anat a la botiga
on estava la meva mare treballant d'encarregada
i ella era una dona que sempre tenia la ràdio encesa
i jo quan vaig entrar me la vaig trobar
que estava seguint la sessió del Parlament
allà molt entusiasmada
i jo em vaig quedar una estona allà amb ell escoltant la ràdio
i en aquell moment, evidentment,
entre el senyor Tejero amb l'enrenou
que en un primer moment no saps què és el que està passant
i és el locutor que estava transmetent
que diu que han entrat els militars al Congrés,
després especifica que és la Guàrdia Civil
i en aquell moment se't cau el món a sobre
perquè dius, mare de Déu, ja hi tornem a ser.
El temor i la incertesa i la por
s'acenen ràpidament entre les diferents organitzacions socials i polítiques.
Molts tenen por del trencament de la feble democràcia espanyola
només 5 anys i mig després de la mort del dictador de Francisco Franco.
Josep Cendra era l'any 1981
el líder de Convergència i Unió a l'Ajuntament de Tarragona.
Jo el que vaig fer va ser telefonar a casa la meva dona
que no es preocupés, que tardaria molt a anar perquè aniria cap a l'Ajuntament
que estigués al tanto de la ràdio
i al mateix temps vaig telefonar a diversos membres del meu partit polític de Tarragona
perquè prenguessin les mesures que erguessin convenients
perquè podia haver-hi unes repercussions molt greus
o gravíssimes pel partit o per les persones que pretenien el partit.
Efectivament es van retirar els fitxers del partit,
es van emportar cap a casa.
Josep Cendra es dirigeix ràpidament cap a l'Ajuntament de Tarragona
que amb el pas de les hores es convertirà en el centre neuràlgic d'informació de la ciutat.
D'altres formacions, però, reuneixen per decidir les seves actuacions.
En el marc de comissions obreres, una facció dels sindicats es acanta
per convocar una vaga general a la ciutat.
Paral·lelament al PSUC, el Partit Socialista Unificat de Catalunya,
registra viu una assemblea multitudinària,
una de les primeres decisions que es prenen és amagar els arxius del partit
per por a possibles represàlies.
Un dels militants del partit, Ramon Civit, és l'encarregat d'amagar els arxivadors.
Part dels materials d'organització que portava el company d'organització,
que Ramon en aquell moment, em va dir si els podia amagar
i en un tros que tenien els meus pares, doncs, van estar enterrats quasi bé un any.
Va ser una cosa com molt clara.
Eren mesures previsores, de previsió que es pogués embolicar la cosa.
De totes maneres, doncs, el que sí que va ser important va ser la resposta del partit en aquell moment.
Doncs, en què els consellers se'n van anar a l'Ajuntament,
és potser la vegada que he vist més gent en el local del partit, doncs, en moltíssims anys.
Els dirigents del PSUC decideixen quedar-se a la ciutat i no actuar fins que s'aclareixi la sala al Congrés dels Diputats.
Alguns dels seus dirigents es desplacen també cap a l'Ajuntament.
Allà els espera l'alcalde, el socialista Josep Maria Requesens,
que es veu, òbviament, obligat a interrompre les seves tasques.
Estant amb ells és quan em van enterar del que estava passant.
I els vaig haver dit, senyors, la sessió, home, perdoneu-me, però acabem aquí perquè hi ha hagut.
I els hi vaig explicar una mica això.
Clar, aquella gent m'han quedat molt parats, no?
Perquè em deia, caram, tu ja tornem.
Una altra vegada que, oi, amb els cops d'estats aquests militars típic per aquí a Espanya,
però que ja a França feia molts anys que això no passava.
Un dels càrrecs destacats del PSUC, el diputat al Parlament, Matías Vives,
no se'n va cap a l'Ajuntament, sinó que intenta aconseguir informació de primera mà sobre el cop
i les possibles conseqüències que podria tenir a la ciutat.
Primer que tot, Vives s'entrevista amb el governador civil, Robert Graupera.
Jo vaig anar al govern civil, vaig estar parlant amb el governador civil d'aquell moment,
que era en Francesc Robert Graupera, li vaig preguntar si sabia què passava.
Ell, amb un frescor d'esperit que em va alarmar, em va dir
no, és aquest, el Tejero, que ha entrat al Congrés dels Diputats amb uns quants,
hi ha hagut alguns trets, però bueno, res, no passa res, no?
No passa res, però la percepció que tenies del que t'estaven donant les televisions i les ràdios,
o més ben dit, del que no t'estaven donant, era que hi podia haver alguna cosa més.
De la plaça Imperial Tarraco, Matías Vives se'n va cap a la Rambla Vella
per intentar parlar amb el governador militar, el senyor Villalba.
La conversa, però, no és gens fluïda.
El que se'm va ocórrer és jugar una mica allò que segurament ell no volia que jo jugués, no?
És dir-li que, en tot cas, la meva seguretat estava a les seves mans
i que jo m'anava a l'Ajuntament de Tarragona,
que per qualsevol cosa que ell volgués comentar-me, doncs jo estava allà,
i que jo feia amb ell responsable del que em pogués passar
si és que aquí hi havia algun tipus de moviment.
La pressió de Matías Vives no obté prou cap tipus de fruit
i el diputat i el governador militar no s'entenen.
No, no, ell no explica res, és el contrari.
Ell em diu, jo no sé res, jo no sé res, jo no sé res,
vostè aquí tampoc hi fa res.
No, no, a mi no, aquesta responsabilitat no me la posi,
marxi, marxi, marxi, marxi.
No, no, és una reunió d'una certa tensió, diguem-ne,
però no tensió des del punt de vista de percebre
que ell podia estar a favor o no del cop, no, no, no, no,
simplement que jo anava allà i li ocasionava,
segurament en un moment poc apropiat per ell, doncs un problema.
Qui pot parlar tranquil·lament pels vols a tres quarts d'avui del vespre
amb el governador militar és l'alcalde Requesens.
La resposta que li dóna la màxima autoritat militar de la ciutat
és, segons els Requesens, tranquil·litzadora.
El vaig trucar per dir-li que si hi havia alguna cosa
o em podia dir alguna cosa.
La resposta que ella em va dir, la recordo perfectament,
va dir que no i que eren uns insensatos els que es van aixecar,
paraules textuals, insensatos els que es van aixecar.
Requesens, però, té una altra petició per al governador militar.
Si passava alguna cosa o si veia que parlia, doncs, no ho sé,
alguna cosa d'aquestes relacionades amb aquesta mena de cop d'estat,
perquè això era un cop d'estat, home, que m'ho avisés.
I si anaven mal donades, a veure, que m'ho digués
i que jo aniria a on està ell
o que em podia fer venir un escamot per agafar-me
i portar-me allà a casa del governador militar
i que em tingués allà retingut.
El que a mi em feia més por era,
si triomfava aquest cop d'estat,
poguessin venir incontrolats,
sempre n'hi ha en aquests moments,
alguns incontrolats de l'Ajuntament
que eren molt més perillosos
que no pas els que portaven a l'informe.
La informació que li proporciona
el governador militar a l'alcalde Requesens
són les úniques dades noves
que obtindran al llarg de tota la tarda.
Regidors i destacats dirigents polítics
continuaran concentrats durant hores
al Palau Municipal a l'espera dels esdeveniments.
Vaig estar reunit permanentment,
7-8 hores fins a les dues de la matinada,
amb l'alcalde Requesens,
amb uns quants regidors,
amb un Joan Miquel Nadal,
que era regidor del meu partit,
amb Víctor Ferrer, del PSUC,
amb Baixeres, etcètera, etcètera.
Tota una colla.
I vam anar seguint els conteixements
a través d'un televisor que teníem allí,
un televisor una mica vell,
però que va ser suficient
perquè anéssim veient
el que anava passant en cada moment.
Fora de l'Ajuntament,
tothom intenta aconseguir informació
per qualsevol via.
Al PSUC van anar
a la comissaria de policia
que hi havia al costat de la seva seu,
al carrer Barcelona.
La tensa espera que es viu
a l'Ajuntament de Tarragona
contrasta amb la relativa tranquil·litat
que respira a les casernes
de la divisió Cuirassà de Brunete.
Tarda en xeringen,
ens diuen que hem d'estar al tanto
perquè a Espanya passa moments difícils
i hi ha certa barra lliure
i certa relaxació de costums
en què poder anar a la cantina
i poder disposar
amb certa llibertat del que hi ha
i després de sopar
definitivament tornen a formar,
ens fan anar a dormir vestits
amb el subfusell,
el que duien cadascú
i al cap de poca estona
doncs ens desperten
o ens criden,
ens fan aixecar
per formar,
pujar-nos al jip
i sense displicar-nos res
de tirar cap a Madrid.
Cap dels dirigents polítics consultats
va marxar fora de Tarragona.
Alguns, però,
tenien les maletes preparades
per si un cas.
El fet d'entrar a casa
és tornar a pensar
i ara què faig?
Tinc una xiqueta petita,
si ens agafen què,
si hem de fugir què,
i és llavors en aquell moment
que ets conscient
que se't pot ensorrar la vida.
Fas la maleta,
no per mi,
vaig preparar les coses
de la meva filla,
documents d'importants,
les quatre joies,
tot,
i doncs ho vaig portar
tot a casa
la meva mare,
amb la meva filla,
i vaig dir,
mira, aquí te la deixo,
fes el que hagis de fer,
i llavors,
doncs jo em vaig posar,
em vaig anar a canviar la roba
i em vaig anar a posar roba còmoda
perquè jo estava convençuda
de què ens agafarien.
Mentrestant,
a l'Ajuntament de Tarragona
es debatia la convocatòria
de vaga promoguda
per comissions obreres.
El Moviment Comunista de Catalunya
també hi va donar suport.
Josep Samanté
era el seu líder
aquell 1981.
Com a Moviment Comunista de Catalunya,
la primera posició
que vam tindre
era de donar resposta
al camp d'Estat.
I llavors,
l'única resposta possible
que nosaltres teníem
era el tipus de mobilització.
I el segon element
era que aquest tipus de mobilització
s'havia de fer
des de la institució
més propera
als ciutadans i ciutadanes
i que havia canviat
des del tema
de front de l'Ajuntament.
I en posició
nosaltres anem a l'Ajuntament
i allí nosaltres
recolzem la posició
de comissions
de fer la vaga general.
La qüestió està
que això
no va ser
una posició
unitària
perquè suposo
que hi havia
diferents valoracions
i dir,
si fem això
potser serà
més contraproduent
hem de veure
la gent com reacciona.
La convocatòria,
però,
va topar
amb la indiferència
de l'alcalde Requesens.
Més que al contrari,
davant d'això,
indiferent,
una mica ja us arreglareu,
no és aquest el meu problema
que volgui
en fer-hi
una vaga general.
El meu problema
era assegurar,
enterar-me'n,
repeteixo,
per saber exactament
què passava,
en què podia confiar
si hi havia alguna possibilitat
que passés
alguna cosa
i aterradora
totes aquestes coses.
Per prendre determinis,
però no com aquells
d'una vaga general
que no sé encara
ara
a què conduir
a una vaga general
o què podia significar
en aquell moment.
La discussió
sobre la conveniència
o no
d'una vaga general
ocupa
les primeres hores
de la nit
al consistori
tarragoní.
Al mateix temps,
a Madrid,
els joves de la cuirassa
de Brunetes
són cridats
per anar
al Congrés
dels Diputats.
L'ambigüitat,
però,
és total
i ningú sap
si ells,
si els militars,
són els bons
o els dolents.
Nosaltres vam anar
al Congrés dels Diputats,
sabíem,
només és una cosa
molt ambigua,
que el missatge
que Espanya
estava en perill,
però no sabíem
exactament
si el perill
era la democràcia
o era el cop d'estat.
I vam anar allí
sense saber què jugàvem.
I vam,
després de discutir
els nostres mandos
amb els que
havia fora
del Congrés de Diputats,
al final
es van formar,
es van fer entrar
carregant les armes
i en aquell moment
encara no sabíem
si anàvem
a desallotjar algú
o anàvem
a sumar-nos
a la rebel·lió,
no?
Un cop.
Finalment,
a un quart de dues
de la matinada,
el rei pronuncia
el seu esperadíssim
discurs
per televisió espanyola.
Vestit amb uniforme militar,
Joan Carles I
emet un missatge
tranquil·litzador
i desautoritza
els colpistes.
Les paraules
de monarca
alleugereixen
l'atenció
també a l'Ajuntament
de Tarragona
i de mica en mica
els dirigents polítics
van anar a dormir.
Comissions obreres,
però,
es convenç
que la vaga general
no és la millor opció
i tot i això
no renuncia
a fomentar
la consciència
entre els treballadors.
José Estrada,
secretari general
de Comissions Obreres
aquell 1981,
recorda
acabar el dia
que va a la jornada
amb un megàfon
a la plaça Imperial Tàrraco.
Terminamos
toda esta jornada
nocturna
a las seis y media
a las siete de la mañana
a la plaça Imperial Tàrraco
pues tratando
de emplazar a la gente
y tratando
de crear
una situación
de conciencia
de agitación
para que la gente
entendiera
que no se podía permitir
que nadie viniera
pues romper
lo que era
una democracia
nueva
para este país
y un golpe
de estado
de los militares
con un megáfono
en la mano
dando voces allí
que recuerdo
que desde los autobuses
la gente nos miraba
sorprendida
como asustados
donde estos están locos
a la próxima hora
dins del Congrés
dels Diputats
tothom
també té clar
que el cop
té les hores comptades
que era el Capel
a las seis
aproximadament
va sortir
de la primera edició
del diari
El País
amb el titular
del golpe
de fracassado
i els geos
que feia
en guàrdia fora
que presentaven
el paper
que estava a favor
de la Constitució
doncs va ser
que ens vam passar
nosaltres
ejemplars
del diari
suposo
que pertenent
desmoralitzar
els golpistes
nosaltres
evidentment
hem fet córrer
els diaris
amb molta alegria
i amb molt d'ànim
i bé
a partir de llavors
va ser
ja
la quanta enrere
A primera hora
del matí
és el moment
perquè tothom
torni a la seva feina
hi havia molta expectació
per saber
quina seria
la reacció
dels treballadors
l'actual portaveu
municipal d'Iniciativa
per Catalunya
Lluís Balart
era aleshores
un desecat dirigent
del PSUC
i de Comissions Obreres
vam anar a treballar
jo treballava al port
la Guàrdia Civil
estava allí
doncs
els controls
d'entrada
sense cap
tipus
d'actitud
diferent
de la que tenien
ordinàriament
amb els controls
d'entrades
i sortides
normals
al port
i al matí
doncs
va transcorrer
en una espera
l'activitat laboral
va ser mínima
en el sentit
que tothom
que no tenia
doncs
allò
una feina específica
de descàrrega
o una cosa així
s'estava
escoltant la ràdio
a veure què estava passant
Al port
per tant
la calma
i la tranquil·litat
van ser les notes
predominants
empreses més grans
com Rap Sol
es van arribar
a celebrar
assemblees extraordinàries
per analitzar
els fets
de la nit anterior
vam intentar
convocar
assemblees
a les fàbriques
i a les universitats
per discutir el tema
ni m'ho pugui
o això
si ho vam fer
o els barris
i tornant a intentar
que es fes
una resposta
el més forta possible
al cap de dos o tres dies
Finalment
els oficials
colpistes
pacten
la seva rendició
i la Guàrdia Civil
i els militars
desallotgen completament
el Congrés
dels Diputats
Al Palau del Pardo
Pau Rico
marrepa
una última arenga
apocalíptica
una de les condicions
de la rendició
sembla que va ser
que la rendició
s'hauria de fer
en tots els honors
al quartel del Pardo
que és el quartel
on hi havia l'estat major
i jo al quartel de Bonete
vam sortir escoltats
per la mobilitat militar
fins allà
i allí es van tornar
a formar
i ens van fer
última arenga
dient-nos
que havíem sigut
uns valents
i que
la pròxima vegada
el cop sortiria bé
afortunadament
però
aquest va ser
l'últim intent
de cop d'estat
l'endemà
24 de febrer
l'Ajuntament
va realitzar
una sessió extraordinària
del pla Nari
per condemnar
l'ocupació
del Congrés
i reafirmar
la seva fidelitat
al rei
i a la Constitució
tres dies més tard
el 27 de febrer
unes 3.000 persones
es van manifestar
pels carrers
al centre de la ciutat
en favor de la democràcia
va ser en aquests dies
després del cop
en què van començar
a sorgir rumors
que assenyalaven
que l'extrema dreta
s'havia mobilitzat
a la ciutat de Tarragona
i que estaven a punt
per actuar
a posteriori
se comentaba
aquí
i sobretot
en los pueblos
donde era
de una forma
más localizada
más concreta
es que
l'extrema derecha
estaba organizada
estaba en contacto
y estaban esperando
que alguien
les planteara
que bueno
que había que ir a tomar
pues ya de tener gente
y hacer
lo que normalmente
han estado acostumbrados
a hacer
en estos casos
¿no?
Tots aquests rumors
però van quedant això
en rumors
i mai es van poder confirmar
Posteriorment
al cap de dos o tres dies
sí que es va començar
a córrer
però jo no sé
fins a aquest punt
era real
això
que hi havia
un sector de gent
que estava preparant llistes
per si el cop
triomfés
doncs agafar la gent
en els rites polítics
i primer què volíem fer
era anar a l'Ajuntament
i agafar el suport
a la gent
que estàvem a Lleroni
La por i la desconfiança
van durar encara mesos
Jo vaig estar durant
molt de temps
però molt de temps
portant el passaport
a la bossa
perquè allò que clar
en el primer moment
ets inconscient
i dius
mira doncs
si m'agafen
que m'agafin
tot és com
molt bonic
i molt romàntic
però després
tu planteges
allò
quan ha passat el cop
i dius
serà ruc
aquí el que tenies
que haver fet
era posar
terra pel mig
i marxar
tu
perquè doncs clar
davant d'una situació
com aquesta
doncs
aire
tu
i després
hem de tornar
i ja tornarem
no?
Una vintena de persones
van ser empresonades
per la seva relació
amb el cop
entre ells
els tres principals cervells
Antonio Tejero
Alfonso Armada
i Jaime Milans del Bosch
afortunadament
converses com aquestes
no es van tornar
a reproduir
oi
la corafada
está ocupando
televisión
la corafada
está ocupando
televisión
y que lo digo yo
con toda seguridad
de acuerdo
que cojones
no, no, no
no os dejéis engañar
que coño va a haber
no, no, no renunciéis
que es España
de acuerdo
que es España
viva España
coño
viva España
Cap d'ells
ni Alfonso Armada
ni Antonio Tejero
ni Jaime Milans del Bosch
van poder impedir
que el 25 de febrer
dos dies després
del 23F
dos dies després
de la nit
del Transistors
Leopoldo Calvo Sotelo
fos investit
president del govern espanyol
Goyman Chairman
Goyman
Goyman
Goyman
Goyman
Goyman
Goyman
Goyman
Goyman
Goyman
Goyman
Fins demà!
Dicen los viejos que hacemos lo que nos da la gana
y no es posible que así pueda haber gobierno que gobierne nada.
Dicen los viejos que no se nos dé rienda suelta,
que todos aquí llevamos la violencia flor de piel.
Pero yo solo he visto gente muy obediente hasta en la cama.
Gente que tan solo pide, divide su vida sin más mentiras y en paz.
Libertad, libertad, sin ir a libertad, guárdate tu miedo y tu vida.
Libertad, libertad, sin ir a libertad, y si no la hay, sin duda la habrá.
Libertad, libertad, sin ir a libertad, guárdate tu miedo y tu ira.
Libertad, libertad, sin ir a libertad, y si no la hay, sin duda la habrá.
Libertad, libertad, sin ir a libertad, guárdate tu miedo y tu ira.
Porque hay libertad, sin ir a libertad, y si no la hay, sin duda la habrá.
Libertad, libertad, sin ir a libertad, guárdate tu miedo y tu ira.
Porque hay libertad, sin ir a libertad, y si no la hay, sin duda la habrá.
Libertad, libertad, sin ir a libertad, guárdate tu miedo y tu ira.
Porque hay libertad, sin ir a libertad, y si no la hay, sin duda la habrá.
Libertad, libertad, y si no la hay, sin duda la habrá.