Joan Reig, bon dia.
Molt bon dia, maca.
Tu has fet teatre, mai, però teatre de l'altre, Pastorets o coses d'aquestes, no?
Sí, sí, sí. A més, ara estic dirigint una obra, curiosament.
Ah, sí? De teatre a teatre?
Sí, sí, sí. Però mater, a un nivell de mater.
Jo des de petit que col·laboro amb el grup local de Constantí,
però ara, curiosament, estic dirigint o co-dirigint
amb un grup que es diu La Corriola, de la Pobla de Mafomet,
i estem preparant l'Hostal de la Glòria,
que és un clàssic en vers de Josep Maria de Sagarra,
per fer-lo a principis de febrer, segurament.
Dirigeixes, no actues?
No, no, dirigeixo.
Actuar no... Fem teatre, dic.
Molts anys he actuat, he fet els Pastorets més de 25 anys,
i he fet Guimarà i Sagarra, també, bueno...
Clàssics.
Això que acostumem a fer els que ens agrada el teatre a mater,
que tirem més per l'ho clàssic que no per l'ho modern.
Sí, que és veritat.
Per l'ho modern s'ha de ser artista, s'ha de ser una mica artista, així, entre cometes.
Clar, has de tenir una altra sensibilitat.
I nosaltres fem teatre, no fem teatre.
A teatro, amb textos allò que te'ls aprenguis de memòria,
que facis cantarella quan els rius, no?
Exacte, exacte. No, això s'ha d'evitar, però bueno...
Però una miqueta de cantarella està bé, si no ja no és teatro.
Escolta, Joan, i amb això dels Pastorets,
com molts feies el paper durant 25 anys sempre el mateix?
Sí, de Borrego, el paper còmic dels dos rabadans, el tonto, diguéssim.
D'acord, i perquè això passa molt també, no?
Hi ha personatges que evolucionen, comencen d'anar en Jesús,
acaben fent un altre paper,
però clar, hi ha un d'altres que tota la vida s'encasellen en el paper de...
Jo vaig començar a fer papers secundaris,
però en Pic m'ho van donar el paper de rabadà, dels dos còmics,
allí em vaig quedar i el vaig fer des de finals dels 80
fins fa 3 o 4 anys que vam deixar de fer-ho.
Al començament, els pets actuàveu en recintes així com a més petits,
abans que vosaltres i la vostra música fos tan coneguda.
Per bars, sí.
Per bars, per tant, la cosa de la distància curta,
del Patí Local, ho teniu per la mà,
però després de tants anys fent concerts multitudinaris,
ho dic jo, eh?, que no sé si ja m'ho diràs tu,
jo crec que ha de ser xulo trobar-te en un teatre més petit,
una cosa més pausada, més tranquil·la.
Bueno, no sé si és pausada i tranquil·la.
Sí, és més pausada i tranquil·la que les gires habituals, diguéssim.
Doncs sí, ha sigut una recuperació d'un ambient
que teníem una mica oblidat,
i francament ens hi sentim molt bé,
sobretot perquè molts dies a la una ja ets a casa.
I no és allò de tornar, jo què sé,
de la seu d'Urgell a les 8 del dematí a casa,
quan tothom s'aixeca, tu dius bona nit
i ells t'hi diuen un bon dia, perquè clar, el sol...
Aquesta gira et permet, clar, els teatres es comença a les 10,
quarts d'11, com a molt tard,
i et permet fer més avia i estar més aviat a casa.
I saps què recuperem?
També recuperem aquests que venien
quan tocaven pels bars i pels locals petits fa 20 anys.
Recuperem aquesta gent que podés de la meva quinta
i que ja venen amb els seus fills, diguéssim, no?
I això està bé.
Aquí a Tarragona, divendres i dissabte,
serà el lloc on segurament recuperareu més d'aquesta gent.
Sí, el teatre, sí.
El teatre metropol, perquè, clar,
aquells que us anaven a veure als bars al començament
era gent molt d'aquí, de les comarques de Tarragona.
Sí, alguns ens han seguit durant aquests anys,
però ara a la millor ja tenen canalla,
ja no poden vindre a les festes majors,
als camps de futbol, als pavellons.
Molts ja se senten incòmodes anant a aquests concerts,
perquè potser es veuen matxarrots,
es veuen grans.
No, i per la incomoditat que representa a vegades
anar a un concert de rock, no?
En el qual, a vegades, l'acústica no és la millor,
jo què sé, la gent fuma, o veu, o corre, o balla...
No, no, sempre l'incòmode.
Si vas d'un plan més tranquil,
doncs una gira de teatres és ideal,
perquè tens la teva butaca,
saps que ningú et molesta,
i podràs gaudir de la música i de l'espectacle
en unes condicions òptimes.
Excel·lents, vaja,
perquè l'acústica generalment és bona,
no hi ha res que t'ho tapi.
Deies, a la una som a casa,
aviam, no obrirem ara una polèmica,
però han passat 20 anys, són més grans,
i els coses no són els mateixos.
Precisament, precisament.
No aguantem igual tots,
aguantem bé, però no igual.
No igual, no igual.
Per tant, no, al públic,
potser no els agrada tant,
aquells concerts multitudinaris,
i a vosaltres?
Home, és la nostra manera de viure,
saps?
Tu has d'aprendre com una feina,
i arribar a les 8 del matí,
hi ha gent que s'hi aixeca
a les 8 del matí per anar a treballar.
I abans, i abans.
Exacte, nosaltres arribem a les 8 del matí,
molts dies, els dissabts.
Tu has d'aprendre bé,
però evidentment has d'estar bé físicament
i mentalment,
i ja no pots fer el que feies fa 20 anys,
que a vegades cada concert era una festa,
amb la gent del poble,
anaves amb el jovent del poble,
de copes i tal,
ara tu has d'aprendre més com una...
Ara fas el concert i cap a dormir.
Clar, i algun dia puntualment,
doncs vas a fer una festa, si convé,
però ja no has de portar aquell ritme
i aquell tipus de vida d'estrella al rock and roll
que portaves quan tenies 20 i pico anys,
ara ja les coses s'han de mirar d'una altra manera.
Però fixa't...
I a part que la gent es mereix un respecte al públic,
i que no pots pretendre
és tindre 4 dies seguits d'actuacions,
i tu anar cada dia por ahí,
perquè l'endemà, 43 anys que tinc,
doncs no estàs en condicions...
Home, d'això també se'n diu ser professional.
Em sembla que sí.
Jo diria que sí, eh?
No m'ha pres en els anys, no m'ha pres.
No fa gaire va tornar per anéssim cop
Bruce Springsteen a Barcelona,
amb això que deies del públic.
Hi havia un públic molt divers,
que convivia amb gent més jove,
hi havia, es podien contemplar com a dos o tres generacions.
Sí, sí, sí.
Amb nosaltres ja se'n troben dues.
És el que us anava a dir.
Amb vosaltres se'n troben dues, perfectament.
a l'exemple d'aquesta gira que esteu fent de petit format,
van pares i fills, mares i fills.
Van pares i fills, sí, sí.
Van famílies.
Sí, sí, van famílies senceres, i això està bé.
A l'estiu també, eh?
Sí, sí.
A l'estiu de la festa major, doncs la gent...
Passa que els pares es queden poder més...
Abans es quedaven fora del pàrquing.
Ara no, ara com que ja són més de la nostra generació,
ja entren en el recinte poder estar a la barra del pavelló
o del camp de futbol o de l'embalat,
i estan a la part del darrere i els seus fills estan en primeres files,
perquè això sí que ho té, no?
El jovent, afortunadament, vol veure les coses de prop
i vibrar amb la música, amb el rock and roll,
i els pares estan més en segon terme.
I amb aquesta gira de teatres, doncs, es veuen més junts, no?
Acabo la seva butaqueta, bé.
Jo no estic pesada amb l'edat,
però tu et veus com el Mick Jagger, per exemple?
Bé, a vegades quan parlem de rock...
Però pensa que van suspensant concerts perquè no arriben, eh?
A veure, a veure...
Però és curiós quan es parla de músics de rock and roll,
diuen, home, encara et veus com el Mick Jagger?
No ho sé, però si tu penses en altres gèneres com el jazz,
o com el blues...
Home, per favor, eh?
El B.B. King s'ha retirat ara, però amb 80-escaig anys.
Jo em sembla que mentre tinguis salut i estiguis en bona forma
i el cap el tinguis ben moglat i allò,
vull dir, fer música, encara que sigui rock and roll,
és una cosa fins i tot sana, crec, jo.
Vull dir, si et cuides i et portes bé,
i avui en dia també hi ha mitjans com per arribar als llocs
més ràpid, ja no es va amb carros i mules i tot això.
Home, la música, com tot suposo, és saber evolucionar amb el temps
i jo, modestament, crec que sou un clar exemple
de saber evolucionar sense perdre l'esperit i en saltit de la música dels peus.
És el que et deia de tindre el cap ben amoblat, no?
A part que les condicions físiques t'acompanyin per anar de gira,
el cap ben amoblat a nivell creatiu,
que encara tinguis capacitat d'oferir el que la gent vol
i d'oferir que la teva obra sigui, bueno, atractiva per la gent,
que encara et connectis, que expliquis coses que a la gent els interessi,
si s'hi sent identificat amb les cançons, bones cançons, no ho sé.
Mentre fem això, jo crec que els pets continuarem fent això.
Ara ha sent una mica queca, eh?
I una mica sentimental.
Però oi que us sentiu molt estimats pel públic?
És que és aquesta la sensació que es desprèn quan et té?
Des del primer dia.
És que sí.
I sobretot a Tarragona.
Des del primer dia que...
Jo crec que els pets ens va ajudar molt el públic a triomfar,
perquè molta gent no sabíem qui érem,
però, hosti, lloguem en aquells que porten molta gent.
I són d'aquí, sense valorar molt.
Després vam veure que hi havia alguna cosa més.
Ja anàvem gent, anàvem a la colla d'amics de Constantí i de Tarragona
i venien a tot arreu.
O sigui, en un concert dels pets ja teníem la millor un centenar de persones assegurades.
Clar, en un bar ja amplíem.
I això corria a la veu i era un grup d'amics que ens seguia a tot arreu
que ara, evidentment, venen de tant en tant,
potser algun vindrà al metropol amb el seu fill.
Però, clar, que a mesura que nosaltres vam anar creixent
i tocant per tots els països catalans, evidentment,
ja no venien.
Però els hi devem molt amb aquella colla de gent
que ens van seguir concert a concert
en les primeres actuacions, per Tarragona, sobretot.
Ja heu sabut mantenir la distància
entre la vida professional i la personal.
No heu perdut la connexió amb el vostre entorn habitual.
No, no, esclar.
I que continueu fent una vida relativament normal
sempre i quan us ho permeta la feina,
que és una feina complexa, no és una feina de fitxar 8 hores,
la música va per una banda,
però també una miqueta el tarannada de cadascú
fa que es pugui consolidar bé aquesta carrera, no?
Vull dir, amb una altra actitud, amb una altra manera de fer,
no sé, 20 anys.
Tu saps que 21 ja va ser per Nadal, per Nadal, l'any 85, no?
Sí.
I ara estem assistint, per exemple,
que és un fenomen molt natural que ha passat tota la vida,
diferents grups també molt emblemàtics del rock català,
que decideixen fer la seva via, fer camins per separat.
A vosaltres no us ha passat, tot i que heu fet col·laboracions,
esporàdicament, amb altres formacions,
però vull dir, mantenir i consolidar tot això
és perquè heu sabut allò, nedar, guardar la roba,
és a dir, créixer també com a personetes, no només com a músics.
Jo crec que hi ha un factor important amb això que dius,
que és que som amics abans que serm músics.
O sigui, tots tres som del barri del Castell, de Constantí,
la part antiga, i tots tres jugàvem junts
molt abans de ser músics,
i érem de la colla, d'amics,
i un dia se'ns va acudir fent conjunt,
perquè jo era músic amateur o semiprofessional,
tocava amb orquestes de baix,
meu pare era bateria, sí,
i Lluís havia après a tocar la guitarra,
el Fálin tocava la guitarra una mica al seminari,
i un dia érem tots tres malòmens,
grans aficionats, i vam dir, fem un conjunt.
I això, quan aquest conjunt va arribar a ser professional,
com que ja hi havia un arrel important,
que era l'amistat,
doncs sempre hem prioritzat aquesta amistat.
I quan els negocis, o la fenya de socis,
diguéssim, perquè un conjunt vulguis,
mous molta gent, i diners, i discursos...
És una empresa.
Aleshores, quan hi ha tibentor a nivell professional,
doncs la vaselina, o l'oli,
o el lubricant, és l'amistat.
L'amistat fa del lubricant,
i fa que mai els problemes...
La sang arribi al riu, com se diria, no?
Quan vau decidir fer un grup de música,
quina música escoltava ara, dèieu, que era...
Jo una mica per entendre a veure d'on sorgien aquelles cançons,
on us emmirallàveu, o us inspiràveu.
Mira, l'any 85,
havia passat la ressaca del punk,
escoltàvem Elvis Costello,
Graham Parker,
George Jackson,
Police, sobretot el pop britànic d'aquella època.
Que era bo, eh?
Sí, i una cosa que es deia el nou rock americà,
Dream Syndicate,
Green on Red,
Long Riders, grups així,
això era el que ens va...
Però vaja, el que ens va motivar molt,
també era...
Agafar la guitarra era un grup,
era un moviment que se'n va dir la movida madrilenya.
O sigui, grups com Els Secretos,
Nacha Pop...
Ara estan redditant tot, eh?
Sinistre total, tot i que eren gallecs,
formaven part una...
Però estan redditant tot,
tot això d'aquests grups, ara.
Tot això ho vam viure bastant de prop,
perquè malauradament en català de rock
no hi havia res gairebé, eh?
Hi havia la Dharma,
que va fer de pont entre la generació del rock loietà
i la generació del rock català nostre.
Una cosa una mica popera,
tecno, tipus doble buble,
aquests grups així.
Sí, però no va acabar res així.
Doble buble potser van ser els més importants d'aquella època.
Sí, grec.
Em penso que també hi havia un altre d'allà grec.
I uns que ens agradava molt,
que es deien Detectors,
que eren de Molins,
que vam arribar a tocar amb ells.
Però vaja, diguéssim que...
La cosa pop-rock catalana no hi havia.
No, fins a la nostra generació, diguéssim que...
no hi va haver un esclat,
hi havia coses puntuals, no?
I escoltàvem això,
gent de la movida madrilenya i rock internacionals.
Déu-n'hi-do.
977-24-47-67,
és el telèfon de la ràdio,
i el coneix.
Tenim aquí sis entrades damunt la taula.
Les tres primeres persones que ens truquin,
no els farem cap examen, eh?
Ni res senzillament, ens truquen.
Si volen fer-li algun comentari al Joan Reig,
doncs li fan,
ens diuen quines cançons els agraden més dels pets,
els regalem dues entrades.
Ja està bé que els regalem,
perquè queden poquetes, no, Joan?
Doncs m'acaben de dir que en queden molt poques.
Molt poquetes.
8 o 10 per cada dia,
o sigui que la gent,
si vol arribar-se a les taquilles del Metropol,
que comprin les entrades...
Queda algun raconet, encara.
Sí, tres persones poden aconseguir-les avui a la ràdio,
són pel concert dia 15 divendres, no?
Per tant, seria per l'actuació de divendres.
Divendres és 15, sí.
Sí, efectivament, avui a dia 13, Santa Llúcia...
Perfecte.
Ah, clar, tenim ja una trucada.
Jo no ho sé,
sabia que immediatament arribaria aquesta primera trucada.
Bon dia.
Hola, bon dia.
Amb qui parlem?
Amb la Silvia Puerto.
Què tal, Silvia?
Hola, mira, escoltant el Reig.
Sí, jo et conec, no?
Jo també.
Ah, sí, us coneixo, mira.
Som un programa d'aquells de la tele,
que nosaltres els menys coneguts.
Quina gràcia.
Aleshores, si vols saludar de banda
o de preguntar-li alguna cosa al Joan,
o a veure quina cançó t'agrada dels pets,
alguna de les moltes que t'agradin,
potser la podem posar de fons i tot.
A mi és que m'agraden totes.
Totes, ja sabia què diries, això.
Una, qualsevol, m'ho va bé, eh?
Moltes gràcies, caram, tu.
I aleshores, tu recordes el Joan,
que teniu la mateixa edat,
ets més gran, més jove?
No, ell és més gran que jo, no, Joan?
Sí.
Ay, i tal allà, que coqueta, eh?
Sí, sí, sí.
Llavors, és molt més gran, ets més jove?
No, molt, molt, no.
Molt, no.
Quants anys ens portem?
Ai, no ho sé.
El Joan en té 43.
Jo 29.
Ah, bueno, doncs...
Compte.
Escolta, doncs tu tenies 9 anys...
Exacte.
...quan els pets van començar a tocar.
Sí.
Una criatura.
Vaja.
I ara ets tota una dona.
Però encara tinc el primer jerseh, eh,
que em vaig comprar d'ells.
Ah, sí?
I tant.
Que te'l posaràs divendres per anar a veure'ls.
Home, m'agradaria, però no,
perquè fa fred i et màniga curta.
Deu estar descolorit.
Ei, un abric...
No, el tinc ben conservat.
Molt bé.
Escolta, una autèntica admiradora,
es mereix les entrades, eh, Joan?
I tant, i tant.
Doncs, Sílvia, escolta,
les tindràs aquí a la ràdio,
les pots venir a buscar en horari de matí,
si és possible,
abans de divendres, esclar,
que és el concert, d'acord?
I a la tarda no pot ser?
Doncs vinga, passa a la tarda.
Sí?
Sí, senyora.
Vinga, doncs gràcies.
Gràcies a tu, Sílvia.
Adéu-siau, bon dia.
Adéu, Joan.
Adéu, adéu, un petó.
A reveure.
Això fa gràcia, no?,
que veus una persona que té 29 o 30 anys
i és una persona adulta com tu
i ho dius, ostres,
si és que et tenia nou
quan jo vaig començar a tocar.
Sí, sí, sí.
Home, els pets,
si podem presumir d'una cosa,
també és de canvi generacional.
I tant, i tant que sí.
Si conservem els fans de sempre
i hi ha gent, no, no,
i gent molt més jove que la Sílvia, no?,
que venen a veure-nos, afortunadament.
Home, això està molt bé.
Això és senyal de futur.
Això està molt bé.
Això vol dir que les lletres que escrius
o la música que fas
és una mica també intergeneracional,
vol dir que pot arribar a tothom.
Sí, i que quan compres el disc
el comparteixen els pares i els fills, no?
Això és important.
I això no passa sovint, no?
I menys amb els adolescents.
No sé si preguntar l'edat o el nom.
Bon dia.
Hola, bon dia.
En qui parlo?
Meritxell Sanchís.
Meritxell, des d'on ens truques?
Des de Tarragona.
Quants anys tens?
34.
Home, 14 anys.
Una bona edat quan van començar els pets, no?
Sí, molt bona.
I els recordes al començament
o et vas aficionar més tard?
Sí, sí.
No, no, no.
Des del començament tenim tots els...
Bé, el meu marit i jo tenim tots els discs i tot.
I llavors ara les nostres...
la filla gran també els escolta.
Ah, veus que bé.
És bonic això, Joan.
Molt bé, molt bé.
La família que escolta els pets unida...
Unida, es mantindrà unida.
Es mantindrà unida per sempre.
Vaja.
Meritxell, sense samarreta,
cosa allò una mica identificativa del món pets?
Sí, tenim de...
Quan hem anat als concerts, samarretes,
però em passa igual que la noia davant,
que són de maniga curta.
Però no has vist que ara enguany
la moda és posar-se amb molta roba
una peça damunt de l'altra?
Sí, ens haurem de posar una de maniga llarga sota
i damunt aquesta.
Clar que sí.
Enguany hem fet uns gecs una mica més per tapar.
Sí, no, a més a més del fet.
Com que estan fent la gira diversa.
Clar, sí, sí.
Volíem fer bufandes, però no hi hem arribat a temps.
Bueno.
Escolta una cosa, Meritxell.
En qui aniràs?
Amb la filla o amb el marit?
Tindràs un problema, eh?
Ja ho decidirem.
Jo...
Ja ho decidireu a sorts, no?
Sí, ja ho farem.
Que t'agradi molt i gràcies per trucar-nos.
Vale, a vosaltres.
Quan hem de passar a buscar-nos?
Doncs mira, a partir d'avui mateix
tindreu les entrades aquí a l'Avinguda Roma, d'acord?
Molt bé, moltes gràcies, eh?
Gràcies, guapa.
Adéu-siau.
Una abraçada, un petó, adéu-siau.
Igualment, adéu-siau.
Mira, la família,
tindrà un conflicte familiar avui a l'hora de dinar a sopar, eh?
Sí.
Jo ho sortejaria.
Ho han de fer sorts.
Jo ho deixaria a l'atzar,
perquè si no sempre pot quedar un marro allà per el temps.
Última trucada.
Jo sé que moltes persones trucarien,
però jo només tenia sis entrades
i aquestes últimes per aquí seran bon dia.
Hola, bon dia.
Amb qui parlo?
Amb Margarita Cavaller.
Què tal, Margarita?
Doncs bé, mira, escolts-nos a vosaltres,
i que m'agraden molt.
T'agraden els pets?
Sí, de veritat.
Et vuc preguntar l'edat o quedo fatal?
No, mig igual, 63.
63.
I tu fa temps que escoltes els pets?
Sí, sí.
I a part d'altres cançons,
m'agrada molt la filla de Bon dia.
El Bon dia, és un himnat.
Sí, sí, sí, també la fem, també la farem, eh?
Aquests dos dies també la farem.
Sí, estupendo.
Jo, Maria, podrem buscar el Bon dia,
per escoltar-ho ara quan deixem de parlar amb la Margarita?
Per tant, Margarita, demà divendres la veurem al teatre.
Molt bé, sí.
I amb qui anirà, si es pot preguntar?
És amb el meu marit.
Amb el seu marit, que també li agraden els pets?
Sí, i si no, el porto.
El porto igual, si no li agrada, segur que li agradarà.
Això.
O hi porti mananya per mi.
Clar, això és com el cine, no?
Clar que sí.
A un li agrada una pel·lícula i a l'altre, l'altre.
Però no, sí que li agraden, sí.
Molt bé, Margarita.
Esperem que li agradi molt, jo n'estic segura.
I escoltem una miqueta el Bon dia per la Margarita.
No me'l tenim preparada.
Doncs vinga, ara la prepararem molt ràpidament.
Gràcies, Margarita.
Bon Nadal per tots, eh?
Igualment.
I un bon any.
Bones festes.
Adéu.
No estava preparat, però llegava molt amb allò que dèiem.
Una persona amb 29 anys, una altra amb 36, una altra amb 63,
i totes tres no trucaven pel cosí, el fill o el veí.
Per ells.
Per ells.
Per ells, sí, sí.
Déu-n'hi-do, eh?
Sí, sí.
D'això no pot presumir tothom en aquest país.
I he quedat parat, eh?
He quedat parat.
No, no has quedat parat.
Tu ja ho sabies, això.
De totes maneres, com es deia la senyora?
La Margarita.
La Margarita no serà la més gran, perquè ve la meva padrina i té 84 anys, eh?
Bé, però la padrina...
La padrina, aviam, és normal que hi vagi la padrina.
Clar, no sé si havia vingut mai, eh?
No sé si havia vingut mai.
Home, perquè és el que deia.
Però el feu amb un teatre i amb una butaca, doncs s'ha animat, la dona, eh?
Deies, Joan, que...
La meva tieta i el meu padrí també vindran.
Això de fer un teatre es fa que hem obert les portes una mica
a un públic que no haguera vingut mai,
perquè el seu hàbit d'anar de concert no és les festes majors,
ni són els pavellons i els embalats al camp de futbol.
Aleshores, el fet que tinguin una butaca,
que ningú els emprenyi, que puguin estar còmodes,
i ha fet que molta gent, doncs, de...
Ja et dic, de moltes edats pugui venir.
I això a mi m'agrada molt.
Molt bé.
I crec que està molt bé.
El bon dia és un dels temes que tocareu.
Sí, amb una versió diferent, una miqueta més jazz, una miqueta més swingada.
I què més?
Sí, sí.
Què més?
Alguna cançó del nou disc, també?
O no?
Sí.
Estrenem dues cançons.
Una es diu Aire i l'altra es diu La man que no et toca.
Són títols provisionals, perquè l'estem treballant ara.
Però estrenem dues cançons que aniran al proper disc.
I el gruix del repertori està basat en els quatre darrers discos.
Bon dia, sol, respira i agost.
Tot i que hi ha alguna clocada d'ullet a les primeres cançons,
com pot ser la balada vespre, que no pot faltar, no?
I us demanen cançons en el concert?
Sí, sí, sí.
El que passa és que fem les que fem.
Quantes arribeu a fer, més o menys?
Aviam, el concert, com està concebut?
20 escatges.
És una hora i mitja.
Home, està molt bé.
Més o menys, és una hora i mitja.
També podríem destacar que portem...
El ser teatre, doncs, hi ha uns elements teatrals, eh?
No fem els pastorets ni farem l'hostal de la Glòria,
però sí que hi ha uns elements de tretzo que ajuden a l'escenografia.
Hi ha dues pantalles en les quals sempre estan passant coses.
L'Alvaro Sanz, de l'empresa de Zero,
ha fet unes projeccions fantàstiques
i va il·lustrant una mica les cançons, no?
Això està molt bé.
Ja que la gent no poden ballar, com a mínim,
hem donat elements visuals de l'escenari
perquè la gent no s'avorreixi.
Ballar no, però el cos es mou, eh?
Perquè a vegades és una cosa instintiva.
No sé què passarà en el Teatre Metropol aquests dos dies,
però hi ha hagut ciutats i pobles i teatres
que la gent, al final, no s'ha pogut aguantar.
Precisament en el bon dia la gent explota
i comença a ballar.
Depèn dels teatres.
Ah, també tu mateix has passat per l'experiència literària del llibre.
No sé si aquesta gira, un cop acabi pels petits teatres,
aquesta distància curta amb el públic
permetria fer alguna cosa, escriure alguna cosa.
Jo no ho crec, però...
Ho ha donat part en el món de l'anècdota, aquests concets?
Sí, sí, sí.
El que passa és que a vegades queden més en l'aspecte privat, no?
No totes les coses...
No és que no es pugui explicar.
Però no tot ha de ser públic.
Exacte.
Que a vegades no totes les coses són interessants
com per poder-les tancar en un llibre.
I que fan gràcia en el moment puntual.
Sí, i et fan gràcia a tu.
Parlem del nou disc, poquet,
perquè m'imagino que voleu deixar una expectació raonable,
que ara a l'estrena marxeu fora.
Ho gravem a Girona.
Gravarem a Girona, Aigua Viva.
Què gravareu després de la gira, que acaba el febrer?
No, no.
Compagineu les dues coses.
Compagineu.
Passat Reis comencem a gravar
i encara tenim dates,
o sigui, el de dia estarem gravant
i els vespres, o sobretot els caps de setmana, estarem tocant.
I aleshores, a principis de febrer,
marxaríem a acabar el disc a Nashville.
A mesclar i a gravar alguna cosa que hagi quedat pendent.
A Nashville. Oh.
Sí.
L'opmètic, no?
Són els estudis del Brad Jones.
I com que repetim productor,
els darrers discos,
l'Agost i el Respira els va produir ell,
vam quedar molt contents,
repetim l'experiència.
I aleshores anem a acabar i arrodonir les coses,
el seu estudi,
que ell ho té, evidentment,
a casa seva, ho té per la mà.
I sempre està bé anar als Estats Units
i viatjar a la capital del country.
Tu diràs.
Hi ha moltes sales de música
i sempre està bé.
Sí, perquè sí que treballeu molt
quan esteu allà,
però també us deixeu una estoneta...
Sí, i a més la mescla,
que és el que anem a fer allà...
No és tan estressant com la gravació.
És cosa, sobretot, del productor i l'enginyer.
I tu estàs més que res amb les orelles
ben atents per opinar,
per dir això sí, això no,
però la feia d'interpretar tu ja l'has fet.
Per tant, la mescla és una cosa més relaxant
i et pots dedicar unes hores a fer turisme
i després el vespre treballar.
I el disc per Sant Jordi, per la primavera...
Aquesta és la idea.
Per Sant Jordi.
Si tornem a finals de febrer...
A finals de març, principis d'abril,
creiem que si no passa res,
que estigui al carrer.