Hola, bon dia, Jolanda.
Efectivament, estem a la sala d'exposicions de la Fundació Caixa Tarragona,
on aquest divendres es va inaugurar aquesta exposició
Informalisme a Catalunya, 1957-1967,
i nosaltres ara volem fer un recorregut per aquesta exposició,
volem veure els seus continguts, volem veure els seus quadres,
volem veure què transmet, i ho volem fer acompanyats
d'una de les persones que segurament millor ens ho pot explicar
el comissari d'aquesta exposició, senyor Joan Gil.
Senyor Gil, bon dia, benvingut.
Bon dia.
Primer que tot, potser abans de fer aquest recorregut
i d'aturar-nos amb alguna de les obres més significatives,
valdria la pena explicar què és l'informalisme,
perquè és un corrent al qual possiblement molts dels nostres ollents
no hi estan apesats.
És un corrent que es crea i apareix a Europa
just després de la Segona Guerra Mundial,
i que aquí a Catalunya arriba i agafa força uns anys més tard.
Exacte, ni més bé ho podria dir jo.
L'informalisme, acunyat del terme d'art informel,
sorgeix a França, l'any 51 Michel Tapier és l'abanderat, diguem,
d'aquest corrent informalista, i hi ha les primeres, això no vol dir,
que abans haguessin ja propostes, investigacions i treballs
de ces artistes que treballen el tema informal.
Però com concepte, com corrent internacional,
apareix a França en els anys 40 en Jean Frottier, en Dubuffet i altres artistes.
Aquí tenim dues peces, jo crec que importants,
de Jean Frottier i de Georges Mathieu,
que són dos dels abanderats informalistes francesos
que van influir molt directament
i van tindre una incidència a cap dalt a nivell, diguem, de Catalunya.
L'informalisme, de fet, és una corrent artística
que agafant, diguem, la referència de l'art extracte pur i essencial,
matisa i interioritza tots aquells, diguem, neguits
i totes aquelles, diguem, expressions més vitals que l'artista té.
És un acorrent que el tindrien que també relacionar
amb les propostes existencialistes del moment
que filòsofos com Jean Frottier o Martin Heidegger
planteixen en l'època.
Per tant, l'informalisme es planteja com una corrent autèntica,
una corrent de lluita,
una corrent amb la qual l'artista es deve protagonista,
crea una obra per se, per si mateixa,
i, a més, utilitza tota una sèrie de materials
que fins al moment no s'havien utilitzat,
i crea, diguem, un esclat investigatiu sense precedents.
La matèria, aquest concepte de matèria,
té un pes predominant en el corrent informalista.
Indudablement, dintre de la corrent informalista,
l'aspecte matèric és el més, diguem, el més generalitzat, no?
Indudablement, després de la Segona Guerra Mundial,
el fet que els artistes es trobessin, diguem,
a una indefensa del sistema
i amb un neguit, diguem, pràcticament buit,
necessita a l'artista agafar-se a alguna cosa que sigui tangible.
Per tant, la matèria es deve com un suport important,
un material tangible amb el qual l'artista aprofita.
I des de fustes, des de llimadures de ferro,
des de pots de marbre, etcètera, etcètera,
l'artista incorpora dintre de l'obra aquesta voluntat,
creant una diferència que fins al moment no s'havia fet.
I s'enten un precedent, que és que el fons i la forma
s'uneixen en una sola obra.
Ja no, a partir d'aquest moment, el fons i l'obra
no seran, diguem, dos aspectes desllegats.
Abans comentàvem que aquest corrent neix a Europa
just després de la Segona Guerra Mundial.
Aquí a Catalunya pren força a mig d'un context polític
que no s'ha d'oblidar, a mig del franquisme
i de les repercussions negatives que té per Catalunya.
És difícil d'entendre l'auge que va tenir l'informalisme a Catalunya
sense tenir en compte aquest context polític tan important,
l'existència del franquisme?
Bé, jo crec que no.
Jo crec que, indudablement, la Segona Guerra Mundial
marca una fita indudable,
però que la Guerra Civil Espanyola
també esdevé un motor, entre cometes,
per que els artistes prenguin una determinació enfront
a una manca de llibertats, a una censura,
a una llibertat oprimida pel règim.
Per tant, molts dels artistes l'informalisme
el tenen com una arma, una lluita contra el sistema.
Si li sembla, podem donar un petit recorregut,
d'allò, fer un tast, són en total 33.
Són 33 peces de 32 artistes.
L'artista, possiblement, més representant,
el que té dues obres, és Antoni Tapies,
que, de fet, és l'introductor i el capdavanter
de l'informalisme a Catalunya.
I, de fet, estem ara just davant de les dues obres.
De fet, són les obres que són just a l'inici
d'aquesta exposició.
Què en comentaria? Què han de sacar, senyor Gil?
Bé, tenim dues peces.
Una que és de l'any 60,
que és una fusta molt poc inèdita per l'obra del Tapies,
que té aquesta incisió, aquesta determinació del color,
aquesta austeritat.
Possiblement, la representació més significativa
seria aquest greteix, aquesta búsqueda de l'espai.
Però, per contrari, i perquè hem volgut realment
presentar a Monttàpies com un precursor
de l'informalisme a Catalunya,
presentem una peça que és una peça matèrica,
que és aquesta dels anys 67,
que és un símbol clar
del que és la trajectòria de l'obra d'Antoni Tapies.
Aquestes textures, aquests regalims,
aquests greteixos sobre de la tela.
Anem avançant en aquesta exposició.
Hem donat un cop d'ull a les obres d'Antoni Tapies.
Comentava ara,
mentre ens situem davant d'alguna altra obra,
la importància de tècniques com el greteix
i també com el collage.
Són tècniques claus per entendre'l.
Per exemple, en aquest cas,
tenim aquí una obra de Joan Batista Cheró,
que realment és un artista francès,
ha fincat a Barcelona,
però que realment el greteix és molt evident.
Inclús, aquest artista té la gran avantatge
que confon el greteix amb una...
no confon, sinó que practica el greteix
amb una sensibilitat que l'apropa a la cal·ligrafia,
sobretot oriental.
Però com deia abans també,
que és l'utilització dels materials,
no solament des del punt de vista matèric,
en aquest cas, per exemple,
tenim una obra de Joaquín Llucia
amb la qual utilitza planxes de ferro,
vull dir, el suport indudablement ve a ser
la planxa de ferro.
L'artista dona una importància a capdalt
als materials que fins al moment
no se li havia donat cap mena de protagonisme.
Si li sembla, avancem a l'exposició
i ens aturem en alguna altra de les obres significatives.
Evidentment, el que sí que és cert
és que la matèria és la principal protagonista
de l'exposició,
però he de dir també que les altres tendències
dintre de la correnta informal,
com és l'espaial, la gestual o la teixista,
també hi són representades.
Ara podrem veure alguna d'aquestes.
Comencem, donem aquesta exposició,
recordin, aquí a la sala d'exposicions
de la Fundació Caixa Tarragona
i ens aturem davant d'una peça
de Romà Vallès, d'aquest pint de Barcelona.
Bé, de fet, seria una de les peces
que dintre de tota la trajectòria
de l'artista representen molt bé
el que és la tendència gestual.
Aquesta pintura, que és un esclat,
que és una forma, diguem,
de representar el moviment,
però que a l'hora també incorpora elements matèrics.
Vull dir, els artistes no se'ls pot encassillar
dintre d'una sola tendència
perquè ells mateixos moltes vegades,
amb moltes peces diferents,
utilitzen les diferents tendències.
Els oients i Holanda no poden veure aquesta obra,
però s'ha de dir, d'una obra de grans dimensions
que combina sobretot el vermell,
una obra molt violenta, m'atribuiria a dir.
Una obra, diguem, amb un esclat,
és com un nejament.
Jo crec que els artistes informalistes,
en el seu moment, es van buidar,
van expressar tot allò que tenien
d'una forma gratuïta,
d'una forma gratuïta en el sentit, diguem,
de ser agraïts, diguem,
i poder expressar tot allò que sentien.
Allò de buidar el pap, podria dir-ho.
Buidar el pap, exactament, sí senyor.
Mentre m'apropem cap a alguna altra de les obres,
podem comentar que moltes d'aquestes obres,
algunes ja s'han vist en altres ocasions,
algunes són peces clau de l'informalisme a Catalunya,
i d'altres són peces que han estat inèdites,
peces que han estat amagades durant molt de temps
i que es poden veure ara, després d'això,
d'haver estat amagades durant molts anys.
Doncs hi ha la gran majoria de peces,
són peces que no s'han vist mai
en la història de l'art,
són peces que venen de col·leccionistes privats
o d'artistes que han tret dels seus estudis
i que no mai s'havien mostrat
o inclús no havien estat ni documentades ni catalogades.
Per tant, és una primícia el poder veure aquestes peces.
He de dir que, en referència o en antecedents
a les exposicions que abans s'havien fet de l'informalisme,
aquesta en concret planteja que hi ha artistes
que no havien estat mai en el grup informalista
i que per primera vegada s'exposen,
com podria ser un Enric Planes Durà,
com podria ser un Joan Batista Txeró,
com podria ser un Tàvara,
com podria ser Unixiao Chin, etcètera, etcètera.
Són artistes que mai havien estat exposats
dintre del grup informalista
i que avui per avui s'incorpora.
O bé el mateix Ton Sirera,
que entrem dintre d'una altra disciplina,
com és el tema de la fotografia.
La fotografia, que és el final de l'exposició,
si tenim temps ja ens aproximarem.
Ara ens hem deixat caure d'una obra de Modès Cuixart.
Bé, indudablement, Modès Cuixart
és un dels artistes que,
amb el tema del gest i amb el tema de l'ataca,
aprofundeixen més.
És un dels investigadors nats, no?
Sobretot aquests regalims,
aquests drippings que fa sobre de la tela.
Aquesta investigació,
ell és un artista que està molt vinculat a París,
és un artista que sap recollir molt bé
el testimoni de les influències internacionals
de l'informalisme
i sap transmetre amb la visió, diguem,
del país, de Catalunya,
una forma d'expressar diferents fins al moment.
Aquesta exposició és una exposició importantíssima,
una exposició que, sens dubte,
es converteix en referent a l'informalisme a Catalunya
i que molta gent que no és a Tarragona
vindrà expressament a la ciutat per veure-la,
però aquella gent, senyor Gil,
que no té un contacte,
no està especialment vinculada al món de l'art
i que es deixi caure per aquí,
per a aquestes sales exposicions,
què creu que sentirà?
Home, jo crec que són obres que,
per la seva càrrega,
expressen molta emotivitat
i expressen molt sentiment interior.
Li deia per això de pintura a pintura abstracta
que a molta gent,
al públic en general,
li té gairebé pànic, no?
De fet, jo crec que la discussió
entre pintura abstracta o pintura figurativa
crec que és un dilema
que no tindrien que establir, no?
Jo crec que l'espectador
s'ha de deixar portar per a aquelles coses
que el mateix sentiment,
el mateix, inclús,
o raciocini,
li manifesti.
L'obra, per si,
jo crec que ja parlen per si mateixa
i amb el concepte,
i aquí entraríem,
de l'obra,
hi ha diferents lectures, no?
Precisament l'informalisme,
el bo que té és que la mateixa obra
té diferents lectures
segons l'espectador que tingui,
amb el concepte
que un teòric i un semiòtic
tan important com l'Humberto Eco
va definir en el seu moment,
aquest concepte d'obra abierta.
L'obra és allò que tu vols que sigui.
Per tant,
és el mateix espectador
el que trobarà-se aquí,
és entrar dintre d'un abisme assistencial,
d'un abisme que, bueno,
li pot repercutir
moltes informacions
o li pot fer sentir
i aflorar nous sentiments.
Deixem portar-les, senyor Gil,
cap a una de les obres
que personalment,
mentre donàvem un cop d'ull a l'exposició,
ens han cridat més l'atenció.
Es tracta precisament d'aquesta obra
de Norma Narotsky,
una mena nebulosa
que combina colors freds.
Sí, és una obra titulada
Figura malva,
és una obra que realment
crec que és important
dintre de la seva trajectòria
i és un dels representants
més,
que incideixen més
en la tendència espaial.
Hem de tenir en compte
que Norman Narotsky
és un dels artistes estrangers
que s'afinquen a Barcelona
i des d'Urucle, Nova York,
i s'afinca a Barcelona
i des d'aquell moment
manté el contacte
i des d'altres artistes
que posteriorment sempre ha viscut
i ha determinat.
Aquesta peça en concret,
ja dic,
és una representació
molt clara
de la tendència
informalista
espaial
i que s'aconsegueix
per una versió lírica,
que és aquesta
vessant
més
amb veladures,
amb suposició
de capes
molt fines
de color
i que ens aproparien
a un especialisme
com podria fer
com referent
un Rocco.
Ens aproximem
al final de l'exposició
i passem així
una miqueta de lluny
perquè ja bastant
d'Achivarri
tindrien problemes de so,
però hi ha possibut
dues de les peces
més importants
o com a mínim
que tenen més importància
com és l'aproximació,
la demostració
que a la fotografia
també té aquest component
informalista
i uns audiovisuals
que també se veuen
en primícies.
Bé, de fet,
la importància
de l'exposició
és que apropa
a noves disciplines
dintre del corrent
informalista.
Fins al moment
teníem una concepció
molt estàtica
del que era
l'informalisme
a través de l'obra plàstica,
però hem volgut
fer un test fotogràfic
amb una de les obres
de Ton Sirera,
un artista vinculat
també a algun dels artistes
informalistes
de l'època
per la seva relació
i per la seva importància
dintre de la fotografia
es tracta
a nivell nacional
i també afegim
tres curtmetratges
que són
una representació
dinàmica
d'aquesta visió
estàtica
de la fotografia
de Ton Sirera.
Per tant,
jo crec que és una primícia
el poder
tindre i contemplar
aquesta exposició,
aquestes obres
que ens donen
un camp obert.
Torno a repetir
com abans he dit
que aquesta exposició
és un punt de sortida,
un punt de referencial
de cara a l'exterior.
Senyor Gil,
moltes gràcies
i li agraïm
especialment
aquesta claretat,
aquesta senzillesa
amb les seves explicacions
a l'hora de fer
aquest recorregut
que per un món
en el qual
molta gent
li és difícil
o no ja s'ha acostumat,
doncs francament
s'agraeix.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies a vosaltres.
Doncs,
Jolanda,
ja ho heu vist,
aquesta exposició
serà oberta
fins a finals de maig
aquí a la sala
d'exposicions
de la Fundació Caixa Tarragona
i després
per a aquells
que en tres mesos
no hagin tingut
l'oportunitat
de veure la Tarragona
encara podran veure-la
a l'estiu
i a la tardor
a Lleida
i a Vilanova
i a la Geltrú.
Això és tot,
tornem la connexió
als estudis centrals.