Un minut i serà un quart de dues de la tarda
aquesta recta final del matí de Tarragona Ràdio.
L'hem reservat per parlar de famosos.
Hi haurà a Catalunya alguna companyia més famosa que la Cubana?
Probablement em diran que sí.
Però nosaltres avui parlem de la Cubana,
que no necessita gaire presentació,
perquè la tindrem aquí a Tarragona des de demà divendres i fins a dilluns,
representant un espectacle que ha tingut un èxit magnífic per tot arreu,
que han representat durant gairebé tres anys i que es titula com?
Hores d'ara tothom sap Mamà, Quiero ser famoso.
Tenim a l'altre costat del fil telefònic el director de tot l'espectacle,
el Jordi Milán. Bon dia, Jordi.
Bon dia.
Com porteu la fama, vosaltres?
Això de la fama.
No, home, la fama ho portem normal, vaja.
Jo penso que és lo normal.
Nosaltres fem una cosa que ens agrada fer, que és teatre,
i, vale, però si la gent ens coneix per fer això,
però és fantàstic. Una fama normal.
La fama que parlem a l'espectacle, una fama diferent, però bueno...
La fama que parleu vosaltres és la fama no merescuda, probablement, no?
Dic jo, eh? No ho sé.
No, jo dic la fama o la bogeria de...
O sigui, la bogeria que ens ha agafat tenir una fama
només tenint el cap per la televisió,
que és una mica la fama de la qual parlem, no?
La fama aquesta del no-res.
Jo no em vull posar profunda, ni de bon tros,
però per què hi ha aquesta falera per sortir per la televisió,
per ser famós?
Bé, perquè jo penso que la televisió,
que és un mitjà de comunicació fantàstic,
i que s'ha anat apoderant una mica de vegades més de tots plegats,
i, en definitiva, doncs, vaja,
sempre hem desitjat, no?
Això de sortir per la televisió a la televisió,
ens han fet creure que sempre el que surt per allà és tot...
Ens han fet creure que tot el que sortia per allà era veritat,
fins al punt que ara ja hem arribat al punt
que no solament volem sortir per allà, no?,
sinó que ja volem ser protagonistes.
Però, en definitiva, i ens han fet creure això,
una persona un dia, i ens hem portat tots a riure,
va dir que si no som és per la televisió no existeix,
i al final això, doncs, ens ho hem cregut quasi tots.
Reality shows, programes del cor, en fi,
hi ha molts espais televisius,
gairebé són la majoria en determinades cadenes
que es dediquen a això,
però amb aquest aspecte que comentaves,
que tothom té aquesta cosa de sortir per la televisió,
i jo a vegades m'he fixat que hi ha un periodista
que està, doncs, relatant,
a vegades un fet dramàtic al carrer,
i darrere seu hi ha un munt de gent.
Doncs bé, aquestes persones,
potser estan parlant d'alguna víctima
que s'ha produït en circumstàncies horroroses,
aquestes persones que estan darrere
es moren per sortir per la tele i somriuen.
Sí.
Dona una sensació de dir,
mare meva, estem malalts tots plegats, no?
Però això ja és un...
Però això ara hi ha,
aquesta gent que mirem per darrere,
és el que tota la vida s'ha fet,
per exemple,
que es posar en un còrner allà del camp de futbol
per saludar,
o amb una desfilada,
o jo què sé,
el dia de...
per treure el cap per allarrere.
Però en definitiva,
la gent ja no ho volem fer, això,
jo penso,
la gent és el que volem ser,
és sortir allà i explicar,
ser protagonistes, no?
O sigui,
en definitiva,
ho ens ho hem posat fàcil,
vaja,
per fer-ho, no?
Però l'espectacle,
en definitiva,
del que va és això,
una mica de la paròdia de nosaltres mateixos,
no?
Tot,
a més a més,
després,
tota aquesta gent que figura,
que ens morim per sortir per la televisió,
quan parlem de la televisió,
la critiquem, no?
I diguem que no ens agrada la televisió que tenim,
però tots la continuem mirant, no?
Una mica és aquesta paradoxa.
Clar,
amb la cubana,
riem, riem,
però al final sempre estem parlant de coses molt serioses,
que és,
entre altres coses,
pel que serveix l'humor.
I voleu reflectir també aquesta cosa de ser famós,
sense un esforç personal,
confondre el que és un actor,
una actriu,
un artista,
amb un famoset o famoseta,
aquest tipus de coses, no?
A vosaltres,
com a actors,
com a gent d'ofici,
home,
no diré que us dolgui,
però a vegades sí que deu molestar una mica, no?
No,
nosaltres no és igual,
perquè en definitiva,
a veure,
nosaltres,
el que veia,
nosaltres,
el que ens agrada és el teatre,
i en farem tota la vida de teatre
i no té res a veure,
bueno,
mentre que el públic ens aguanti,
clar,
però que no,
no és això,
vull dir,
en principi,
nosaltres el que riem
és una mica d'aquesta paradoxa,
no?,
de que realment,
ostres,
tots,
en definitiva,
d'una manera o d'altra,
tothom vol
acabant sortir per la tele,
perquè si no surts per la tele
no ets ningú,
no?
I és aquest tipus de fama
del que ens en riem.
I a la vegada,
això que has dit tu,
si que tens raó,
que a la vegada que ens en riem,
doncs,
bueno,
també intentem
que a partir del riure
la gent reflexioni,
no?
Els hi posem,
els hi donem una mica
de pessiguita al cul
a tothom.
Del que segur
heu anat a sobrats
és de fons d'inspiració.
Ah, sí,
això sí.
No us ha faltat,
no?
Això sí,
per por que no cal,
no cal fer aquests esforços,
perquè miris,
per qualsevol hora
que miris la televisió,
a tota hora
és sempre del mateix,
no?
Jo no sé si fent aquesta
anàlisi irònica,
satírica,
de comèdia,
de la cubana,
heu arribat a saber
una miqueta com són
aquestes persones famoses
en realitat.
Mira,
jo,
en principi,
jo penso que no és que siguin,
som com tots,
en definitiva,
la gent,
doncs,
bueno,
si t'hi posen fàcil,
doncs,
s'apunta al carro,
no?
I ja està,
tothom té ganes
de tenir diners
i tenir notorietat
i que coneixin
i que la fa la vida
i etcètera,
etcètera.
Però,
en definitiva,
la solució,
no sé,
no,
no,
no,
no sabria dir-la,
dir-te-la,
no?
O sigui,
jo penso que la solució
d'aquesta història
ve d'un mateix,
no?
Per,
de,
de,
de,
de les persones
que,
que decidim que un dia,
doncs,
que no enxuguem la tele
o que no mirem
una cosa determinada,
no?
Jordi,
potser,
sí,
potser penses de dir,
per què no em preguntar
per l'espectacle?
És que clar,
els espectacles de la Cubana
no s'han d'explicar,
perquè estan plens de sorpreses,
jo no et puc preguntar
per l'espectacle,
l'espectacle l'hem de veure.
Sí,
no,
perquè si et pregunto
per l'espectacle,
què m'has de dir?
Jo t'ho he de preguntar,
jo t'hi explico,
perquè la gent vagi una mica
encarreglada,
vagi l'espectacle,
és l'espectacle,
com tots els de la Cubana,
en aquest cas
és un espectacle senzill,
amb poca,
potser menys participació
que altres cops,
potser menys sorpresa,
però és un espectacle
molt divertit,
molt divertit,
que a la vegada
que rius,
doncs,
fa reflexionar,
no?
On hi ha de tot,
on hi ha música,
hi ha color,
i que,
en definitiva,
doncs,
està plantejat com això,
com una revista musical,
però que a la vegada,
doncs,
és això,
un plantejament
de transmissió
d'una gala televisiva
d'aquestes
a l'Uso,
no?
Que retransmet
una cadena britànica
que retransmet
en directe
per tota Europa
i que,
en aquest cas,
doncs,
es retransmet en directe
des del Camp de Mar
a Tarragona,
aprofitant l'evidentesa
que són les festes
de Santa Tecla.
Una mica,
aquesta és la història.
Tipo allò,
que bonito és Murcia
i tot això?
Tipo allò,
que bonito és Murcia
que fan per la tele,
gales del sàbada,
etcètera,
etcètera.
Qui diu Murcia
diu Barcelona
o diu Cuenca,
és igual.
O aquestes gales
que fa el José Moreno,
etcètera.
Una vegada televisiva l'ús
i que,
en definitiva,
el públic paga
una entrada
per fer de públic
i,
a la vegada,
tenir l'oportunitat
de guanyar
un títol molt preuat
que és ser famós
per un dia
i,
a la vegada,
guanyant aquest títol
poder ser famós
per sempre,
fer el que volen
i ser ric
i poderós.
És a dir,
que si hi ha
alguna persona a Tarragona
que vol fer el salt
a la fama,
que vingui a veure-us.
Bé,
o millor dir,
si hi ha algú
que vol passar-se
dues hores divertides
i així ens ve.
A més a més,
aquests dies
que ara ja ha plogut
i que ara tornarà
a fer bon temps
i celebrar
el començament
de la festa
de Santa Tecla,
doncs que vingui
al Cant del Mar.
Jordi,
finalment,
fa prop de tres anys
o dos anys
que heu portat
aquesta obra en gira,
no?
Sí,
fa tres anys exactament.
Tres anys?
S'acaba a Tarragona.
Per això t'ho anava a dir
que acabeu aquí.
Perquè,
en principi,
es va estrenar
el novembre del 2003
a Lacan,
ha estat a gira
per tot Espanya,
diguem-ne,
ha estat a temporada
a Madrid
cinc mesos,
va ser a temporada
a Barcelona
sis mesos,
quasi set,
i ara,
doncs,
s'ha fet gira
per Catalunya
aquest estiu
i s'acaba,
després a Tarragona,
a Manresa,
a Granollers,
i ja s'acaba.
Vull dir que
Tarragona
és un dels darrers llocs
on es representi.
i després,
doncs,
s'ha fet
quasi 600 funcions
i l'han vist
unes 500.000 persones
i ha estat,
doncs,
bueno,
un espectacle
que hem disfrutat
molt fent el.
Ja esteu pensant
en el proper?
Sí,
sí,
el proper
s'estrenarà
l'any,
el nou,
i s'estrenarà
l'any 2008
i,
mentre està,
aquest any 2007
farem una reposició
com el Coconegro
de Gira
per celebrar els 25 anys
de la Cubana
juntament amb un espectacle
de carrer
i alguna cosa de televisió.
Bé,
hi ha moltes maneres
de ser famós
sortint un programa
de la televisió
25 anys
treballant als escenaris
al món del teatre.
Potser la segona opció
a nosaltres particularment
és la que ens agrada més.
Bueno,
nosaltres perquè és la que ens divertit
i, a part,
és el nostre mitjà de la vida
i, a part,
ens agrada molt,
vull dir,
però, bueno,
això no té res a veure.
Jordi Milán,
director de l'espectacle
de la Cubana,
Mamà,
quiero ser famoso,
moltíssimes gràcies
per atendre la nostra trucada
i no ens perdrem
aquesta obra,
t'ho asseguro.
Gràcies per atendre
la trucada de Tarragona Ràdio.
Moltes gràcies.
Adéu-siau, bon dia.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
La veritat és que
tenim la sort
que representarà
quatre dies
al Teatre Auditori
del Camp de Mar.
Nosaltres ara obsequiarem
per tancar
el matí de Tarragona Ràdio
d'avui
amb 10 entrades,
5 per cada persona
que ens truqui,
però ha de ser ara,
el 977 24 47 67.
Les entrades que regalem
són per la representació
de diumenge,
a les 10 de la nit.
Mamà, quiero ser famoso.
La companyia
l'acobana.
Un dels espectacles potents,
forts,
d'aquestes festes
de Santa Tecla
a la ciutat de Tarragona.
Marquin el telèfon
de l'estudi
si volen aconseguir
aquestes entrades.