Aquí seguim amb tots vostès des del matí de Tarragona Ràdio
fent-nos en ressò d'un cicle molt atractiu i interessant
i podríem dir-ho així d'una manera planera,
apta per a tots els públics.
La Fundació Caixa Tarragona torna a programar
un cicle de conferències precisament adreçat
a un públic ampli, no especialitzat,
per donar a conèixer aquells grans interrogants de la vida,
els grans temes, i ho fa amb la participació directa
del biòleg i humanista Francesc Lozano,
que avui ens acompanya. Francesc, molt bon dia.
Bon dia.
Benvingut. En dient, biòleg i humanista,
i si ens ho permets, ens estalviem el currículum,
que és molt ampli, ets professor també universitari,
deu-n'hi-do si has tombat pel món.
Imagino que a la recerca del coneixement sempre, no?
Intentant aprendre i compartir els coneixements
que has anat adquirint al llarg de la teva vida.
Sí, evidentment, en part sí, també gaudint del món,
que és important.
S'ha de ser generós amb això de compartir el coneixement, no?
Jo penso que sí, jo penso que sí, en aquest sentit.
És clar que vivim en una època
en què s'ha de fer arribar el coneixement a tothom, evidentment.
Ja, i saps què deien?
Qui té el coneixement té el poder, no?
Qui té la informació té el poder.
El coneixement realment s'ha de compartir,
s'ha de posar al servei no només de la comunitat científica,
sinó de la comunitat en general.
Sí, evidentment.
Evidentment, és cert això.
Ho hem de fer arribar a tothom de la manera més plenera possible.
Jo no ho sé si qui té el coneixement té el poder, no?
Perquè en el món en què vivim més aviat
és qui té les màquines de matar té el poder, oi?
Desgraciadament.
I una mica, doncs, aquest cicle tractarà,
sobretot d'aquesta vessant humanística,
en favor d'aquesta pauta tan absolutament necessària
en el nostre món.
A més a més, amb una cosa transcendent.
Simplement és, si volem tenir futur.
És que no hi ha més volta de fulla.
Tenim la naturalesa alterada.
Les societats, depèn de quines,
presenten forts desequilibris.
I, en fi, penso que en alguns aspectes
tampoc ens escaparíem massa de la nostra mateixa,
però a nivell mundial hi ha coses molt, molt, molt pitjors, evidentment.
I, no sé, sembla que també tots aquests estils de vida
portats per l'anomenada modernitat
han trencat també, com diria jo,
l'harmonia interior de les persones,
l'equilibri interior de les persones.
És a dir, tenim molta feina a fer
per tendir a reequilibrar aquest món
que, veritablement, doncs, li falta,
malgrat aquests coneixements
o aquesta meravella que és el coneixement humà
i que sembla que, a partir d'això,
doncs, ja ho tindríem tot resolt.
Ens al contrari, no?
Cada vegada és això que dic.
Veus més màquines de matar
en mans de gent
que no té cap aprensió per la vida, no?
i realment, doncs, això és una cosa
que hauríem d'anar corregint i millorant.
Estem parlant de supervivència, doncs, eh?
De la pròpia espècie, al final, no?
Totalment, totalment.
Estem en un moment veritablement crític
i penso que no ens n'estem adonant.
No és un moment per tenir pànic,
però sí que és un moment per tenir molt respecte
el que es faci a partir d'ara,
perquè és veritat que aquest coneixement
cada vegada dona més poder per bé i per mal.
I jo insisteixo que a mi el que em preocupa
en aquests moments és això,
compensar el poder pel bé
enfront del poder d'alguna manera
que està afectant, doncs,
el planeta en tots els sentits.
El que passa és que tot aquest poder
i aquesta ciència i investigació
posada justament en mans de persones
que no la gestionen com caldria,
amb una sèrie de valors relacionats
amb l'ètica i la pau,
ja van més enllà del planeta
i ja han irromput amb una força
i amb una agressivitat en l'univers
amb tota una sèrie de programes
realment inquietants, no?
Sí, sí, realment és així.
El que passa és que també hem de tenir en compte
que, i és una mica l'objectiu
d'aquest cicle Escolors del món,
que és un cicle com molt humanístic,
jo diria molt més que científic, no?
A més, és un cicle que no és tant
com el cicle que vàrem tenir l'any passat,
que vaig tenir l'honor de desenvolupar,
que era l'univers i la vida,
que era un cicle purament científic.
Aquest és tot el contrari.
Si aquell era més aviat un cicle racional,
podríem dir-ne, o científic, a seques,
aquest seria més aviat un cicle
de sentir, de veure, de viure.
És un cicle total i absolutament audiovisual.
La imatge, la música,
la lectura poètica, música,
són l'essència del cicle.
És a dir, és un cicle per sentir,
per vibrar amb els colors culturals del món.
I tot i que no negarem evidències,
parlarem de passada, de l'esclavatge,
a l'Àfrica,
o parlarem, per exemple,
de la situació que va portar
les revolucions americanes,
poc més que de frustració.
És a dir, sense amagar la realitat,
sí que intentarem destacar
aquells valors del nostre planeta,
de les diferents cultures del planeta,
en favor de la vida,
que és una mica l'objectiu.
Sentir, en el sentit que tenim
la paraula catalana,
tant d'escoltar amb atenció,
com de sentir amb el sentiment,
i, alhora, posar sobre la pell
aquests valors importants
que surten de tot arreu.
Una aposta esperançadora, positiva,
que ja ens cal també, no?
No instal·lar-nos en la queixa
i en el pessimisme constant,
que tampoc no ens porta enlloc.
Per què no ens expliques una miqueta
cadascuna de les sessions
que hi haurà?
Comença aquesta mateixa setmana,
el dijous, si no m'equivoco?
Efectivament, el dijous a les 19.30
tenim Àfrica, un can a la terra.
Aquesta primera conferència
està dedicada a aquest continent
precisament perquè és el continent
en origen de la humanitat, no?
I, per tant, d'allà surt tot,
el bo i el dolent que ha portat
la nostra espècie, no?
Un can a la terra és perquè
enllaçarem, bé, seria ara molt llarg,
potser explicar cadascuna de les coses
que tractarem, però enllaçarem
en cada sessió amb un tema
que vagi més enllà del propi continent,
diguem-ne que un tema que sigui
més de vasto mà universal, no?
I en el cas de l'Àfrica,
doncs enllaçarem amb el tema
d'aquesta necessitat de la pau
amb la naturalesa,
que no podrà ser probablement
si no gestionem i no creem
una harmonia social en el món,
i ens preocuparem una miqueta també
per aquesta pau interna,
per aquesta pau interior dels éssers humans.
Amèrica, entre la tradició i la modernitat,
és un títol que ens porta
precisament a això,
a aquest contrast entre
països tan desenvolupats
tecnològicament com els Estats Units d'Amèrica,
i la tradició més pura i dura
que podem trobar, doncs,
a les selves equatorianes,
on encara s'expliquen llegendes
que probablement tinguin
milers d'anys d'antiguetat, no?
Aquesta tradició,
aquesta modernitat,
molts cops inclús conflictiva,
a l'Amèrica,
ens farà emanar diferents valors, no?
d'aquest continent
que intentarem resaltar.
També ens permetrà reflexionar
sobre el paper de la ciència
i les limitacions
que el coneixement científic
estem entenent ja que té,
i per tant la necessitat
del redescobriment, diria jo,
d'altres aspectes
una mica oblidats,
com ara, per exemple,
la mateixa filosofia, no?
Que ja Ortega i Gasset
en els seus temps, doncs,
ja denunciava, no?
Àsia, un viatge
des del continent místic
a l'exoberància del paradís,
bé, Àsia-Pacífic,
Àsia és el continent
del naixement
de les cinc grans tradicions religioses
que podem dir
que aboquen a 5.000 milions
d'éssers humans
en la seva fe,
tant les abrahàmiques,
oi, l'islam,
el cristianisme
i el seu origen,
que és el tronc judaic,
i com les més desconegudes
per nosaltres,
el brahmanisme,
base de l'hinduisme
i el budisme,
que s'insereix
com saben
en la tradició hinduista
cap allà al segle VI
abans de Crist.
És a dir,
el continent místic
és això,
el continent
on neixen
les espiritualitats,
més aviat
més comunes,
més en termes de numèric,
no?,
en el nostre planeta.
D'allà passarem
al paradís,
d'alguna manera,
és a dir,
bé,
l'oceà pacífic
dit d'aquesta forma,
no?,
els famosos
mars del sud,
que ens imaginem tots
com un lloc paradisíac,
per veure això,
que hi ha la naturalesa,
la natura
respira exuberància
i que d'alguna manera
a molts pobles
d'aquella zona
els hi ha donat
tot el que tenen
i d'alguna forma
fins a l'arribada
del món occidental,
de la modernitat,
doncs aquella gent
vivien amb una,
diguéssim,
felicitat
ben envejable,
no?
En quant als pobles
d'Europa
a través de la música,
és,
en primer lloc,
acostar-nos
a la vella Europa,
no pas un exemple
de pau
al llarg de tota
la seva història,
malgrat que
a l'Europa occidental,
si més no,
doncs portem 60 anys,
doncs de,
ja dic,
de pau
des del final
de la Segona Guerra Mundial.
Però no oblidem
que si hi ha hagut
dues guerres mundials
ha sigut culpa
dels europeus,
per tant,
fins que Amèrica
no ens va treure
el testimoni
d'un premi macabre,
que és el premi
del continent
més violent
del planeta,
doncs ho érem nosaltres,
així que
veurem les dues cares
d'Europa,
l'Europa violenta
i l'Europa
que aconsegueix
una pau durable,
un equilibri,
que és l'Europa
d'Occident,
l'Europa d'ara
dels actuals
aquests 25 estats
membres
de la Unió Europea.
I és a través
de la música
per resaltar
precisament
aquesta necessitat
d'impulsar
el que
alguns
biòlegs
anomenen
la part dreta
del cervell,
la part del sentiment
enfront
a la racionalitat,
com a
reequilibri
d'una mica
les funcions
perdudes,
posar el sentiment
a flor de pell,
posar
la sensibilitat,
inclús
diria jo,
més enllà
l'univers femení
tan
oblidat
per la nostra
cultura
en aquest sentit,
a través
de les arts
i en especial
de la música.
I de l'Antàrtida
i de les estrelles
és en primer lloc
xocant,
perquè suposo
que molts oients
preguntaran
què se'n pot treure
de l'Antàrtida,
doncs moltes més coses
de les que creiem,
molts més valors.
Molts valors,
no em refereixo ja
a la seva natura.
No tresors
en el sentit material,
dic.
Sí, sí, exacte,
tresors en el sentit
de valors,
molts,
més dels que creiem,
i de l'Antàrtida
i de les estrelles
és perquè a través
de la nit
Antàrtica,
com a excusa,
doncs reflexionarem
sobre alguns
dels altres paràmetres
que podríem considerar
que són
d'alguna forma
doncs
paràmetres
i més no
a reflexionar
per la construcció
d'una nova cultura,
d'un nou equilibri
amb tots els aspectes
en el nostre planeta.
És una mirada
al món,
àmplia,
i una mirada
que ens pot
també comprendre
i fer veure
altres pobles
que ara estan
molt a prop
de nosaltres
físicament
a través del fenomen
de la immigració.
Sembla que només
tenim una mirada
cap a aquests pobles
i hi ha una altra mirada
de la seva història,
del seu territori
i del seu paisatge,
no?,
que podem reconstruir
a través d'aquestes conferències.
Sí, sí, tot i que
jo vaig voler remarcar molt
i així figura
en el programa
d'una manera
molt explícita
que no es tracta
de fer història
ni antropologia
ni geografia
específicament,
tot i que sortirà
un palet d'història,
un palet, evidentment,
de geografia,
un palet d'antropologia,
no és fer
un desenvolupament
en aquesta línia
primera,
perquè això no seria
la persona més adient,
evidentment,
sinó que
potser l'hauríem de concebre
com un home
que, bé,
quan estudia
la part científica
de la vida,
troba que no n'hi ha prou
i que
se n'adona
que precisament
l'objecte
de l'estudi científic
que ell va escollir
com a estudi
està en perill
a la Terra
i, per tant,
d'alguna forma
s'ha d'actuar
en favor de la vida
i se n'adona
que actuar en favor
de la vida
no és solament
fer ciència
o fer tècnica,
que serien condicions
sine qua non,
però no condicions
absolutes
sinó que hem d'anar
molt més enllà
i veu que tot
està implicat
i veu que estan implicades
les ciències humanes,
les ciències socials,
la filosofia,
l'espiritualitat,
etcètera.
Entre altres coses
l'experiència
que té
com a conferenciant
jo és segur
que vostè s'ha adonat
de l'interès
que desperten
tots aquests temes
entre la gent,
no?
D'un temps cap aquí.
Hi ha molta inquietud.
Jo penso que sí,
jo penso que sí.
Precisament
aquesta vessant
de les tres vessants bàsiques
que jo treballo,
diguéssim,
la part científica,
la part més
mediambiental
i aquesta part,
diguem-ne,
més generalista,
més cultural,
aquesta és la que
darrerament
potser ha cridat més
l'atenció.
De fet,
bueno,
ahir mateix
tancava aquest cicle
a l'Ogronyo,
vull dir que,
a la Rioja,
i per tant,
això indica
que jo penso
que sí.
A més,
el que passa
és que també
és cert
que com a conferenciant
en aquest estil
de conferència
s'ha de lluitar
molt perquè
estem obrint
nous camins.
Moltes persones,
bé,
segueixen considerant
que només hi ha
una forma
de fer conferències
que és la forma
informativa
com si diguéssim
a través d'una classe
magistral
i que
quan més informació
es doni més val
la conferència,
bé,
no ho sé
si això serviria
per una conferència
científica
o mediambiental
i en canvi
a les conferències
en les que
d'alguna manera
el que es tracta
de comunicar
és un sentiment
per la reflexió,
una estimulació
diguem-ne
sentimental
per la reflexió
doncs costa
una mica més.
Per què?
Perquè penso
que la nostra societat
no està
gaire habituada
ni a sentir
ni a reflexionar
sobre aquestes temàtiques
i per tant
vol-lo fàcil.
les receptes
de cuina,
no?
Però
el cert
és que
bé,
sé que
estic obrint
camí
i en aquest sentit
doncs
la resposta
del públic
és bona.
Primer
jo crec
que és una mica
de sorpresa,
no?
Però
després de la sorpresa
ve el dir
i per què no?
És una forma
de fer les coses
que si més no
doncs
m'ha semblat
interessant,
no?
Doncs és una bona
oportunitat
justament per crear
aquest ambient
de reflexió
per pensar
que això
implica un esforç
que més té
la seva compensació
i aquesta capacitat
també
que podem tenir
de fer-nos
les preguntes
adients.
Per descomptat.
Més que buscar
la resposta
segurament.
Per descomptat.
què és el que hi ha
com bé deies
ens poden donar
receptes
no és això
el que es preteni
de bon tros.
La primera cita
recordin
aquest mateix dijous
a dos quarts de vuit
del vespre
la possibilitat
de conèixer
de pensar
de reflexionar
al voltant
del continent
àfricà
a través de la primera
conferència
del cicle
de conferències
i audiovisuals
titulat
genèricament
Els colors del món
i que imparteix
Francesc Lozano
estem encantats
que ens hagi acompanyat
avui
molt d'èxit
que ja el té
òbviament perquè sabem
que tot el dia que volta
fem conferències
per diferents espais
i reitero
moltíssimes gràcies
per estar amb nosaltres
bon dia
gràcies