Sortim a l'exterior, ens desplacem concretament
fins a la Universitat Rovira i Virgili,
i aquest matí l'actor Cesc Casanovas, popularíssim,
entre altres coses per les seves imitacions de Ferran Adrià
o Joan Saura a Polònia, és a Tarragona pronunciant una conferència.
Fins allà s'ha desplaçat la nostra unitat mòbil
amb Joan Maria Bertran i Jordi Sorinyac.
Bon dia, Jordi.
Hola, què tal, Jolanda?
Ha acabat la conferència, no ha acabat, explica'ns com està el panorama.
Ha acabat la conferència i hem segrestat, en algun sentit de la paraula,
durant una estona els Cesc Casanovas, que ja és aquí al costat per atendre'ns.
La nostra admiració, per davant de tot, des de tots els que estem a l'estudi.
Li pots dir tu mateix, Jolanda, t'escolta, endavant.
Cesc, bon dia.
Hola, bon dia, Jolanda.
És ben ser que aquest matí hem comentat que venies,
tothom ha fet comentaris molt positius.
S'ha de dir que de tot l'equip que feu Polònia,
de tota la gent que treballeu aquestes qüestions de l'actualitat
i de les imitacions i de la crítica, la ironia,
i en particular, com que eres tu qui venia,
cap a tu aquí t'han deixat anar un munt de flors, aquí a la ràdio.
Carai, carai.
Sí, sí, ja et pots sentir, pots venir a Tarragona quan vulguis,
que et convidarem a dinar si convé i tot.
I tant, ostres.
Què tal com ha anat la conferència aquest matí?
Bé, força bé.
Ha estat una xerrada, no?
Al final sempre queden coses que t'agradaria explicar als alumnes,
sempre queden coses allò que no acabes d'explicar tot,
perquè són, doncs hi ha uns anyets fent sàtira política, sobretot.
Però bé, ha anat molt bé.
Sobretot ha estat això, res més que una xerrada,
i bé, ho han escoltat amb atenció, que ja era això.
Els que feu sàtira política, com dius últimament,
ho teniu molt fàcil.
Com, com?
Ho teniu molt fàcil?
Ho teniu molt fàcil.
Teniu temes cada dia, sense parar.
No, no, és cert.
No us podeu queixar, vols dir que no pagueu algú alguna cosa?
No sou realment els causants de tota aquesta situació?
Espero que no.
Es pot sospitar, dic, allà, perquè tinguin allò, eh, teca,
per fer els programes, van provocant, no?
És totalment cert, vull dir, ja fa, bueno, ja fa molt temps,
i el tripartit, en aquest sentit, ens ha donat alegries, diguem-ne, no?
Però, bé, diguem-ne que hi ha qüestions que són de l'estricta actualitat
i un govern, no és fàcil governar tres partits,
i hi ha qüestions ja que realment, dius, ostres, ara ja,
bé, amb el desgavell que hi ha hagut últimament,
doncs, bé, a nosaltres ens donen molta feina feta, això està claríssim.
Jo no dic que us hagi de pagar la seguretat social,
però una mica feu teràpia social en el sentit que hi ha moltes situacions
que provoquen aquell estat d'indignació permanent de la ciutadania,
que sembla que es tranquil·litza i es relaxa
quan es pot posar, doncs, l'humor, la ironia, sobretot, no?,
i la sàtira per desdramatitzar temes que a vegades creen
aquest estat d'indignació.
Doncs sí, jo crec que això és bo, no?,
d'alguna manera serveixi per, doncs, per distendir certes situacions
o treure ferro a, doncs, a tantes coses, no?,
jo què sé, el culebron aquest, una mica, de l'Estatut,
que el portem ja molt temps amb ell,
arribant que, bueno, jo crec que és normal que la gent
s'enfada una mica amb els partits que governen
i que no governen de tots plegats, no?,
llavors, si nosaltres podem fer aquesta funció,
és molt important, jo crec, és una cosa sana, no?,
poder, doncs, com tu deies, no?,
com fer una mica de psicòlegs,
estaria bé cobrada...
La Seguretat Social, no em veus,
totes proposar-ho.
No és mala idea.
Jo no sé si el públic, sobretot alumnes joves,
tan reconegut, vestit de paisà, que diria aquell,
vull dir, sense l'avillament de tots els teus personatges.
Sí, bé, això mai se sap, no?,
perquè diuen alguns actors, no?,
jo n'he treballat a Madrid,
però que és molt diferent a Catalunya que a Madrid.
Aquí la gent és molt prudent, en tot cas,
et miren i tal, però tampoc se't tiren a sobre
com passa a altres llocs, com diuen.
Però la teva autèntica cara es coneix?
No, i és cert que...
És que clar, jo no sé quina cara fas.
Francament, no ho sé.
El Jordi ara ens ho dirà,
quin és el teu costat.
No, ja ho hem dit, ara veniu a buscar les flors
que m'ho he tirat aquí a la ràdio.
Escolta'm, és cert,
quan vas tan...
quan vas tan...
bueno, doncs, caracteritzat i tal,
és complicat.
Ara, ja truco,
jo tinc unes dents peculiars, molt separades,
i a vegades la gent et coneix per detalls així, no?
O quan obres la boca, ja està, ja està.
Per la veu, també, no?, la manera de parlar.
Pot ser, pot ser també.
A vegades sí que...
bueno, els personatges, lògicament,
a vegades parles tu com ells,
o ells com tu,
una cosa o una altra, no?
La xerrada que has fet avui
permetia prets i preguntes?
Com? Perdona?
Permetia preguntes,
una mica de col·loqui després?
Sí, una mica de preguntes.
N'he hagut molt temps,
amb la Marta Montagut,
amb la professora,
que és la que m'ha convidat,
doncs,
ara ho parlàvem, no?,
que d'alguna manera
se'ns ha tirat el temps a sobre,
bueno, perquè és...
hi ha molta tega sempre a explicar,
i allò que tu comences a enrotllar
i no acabaries,
i al final, doncs, bueno,
hi havia una altra classe darrere,
havíem de...
Però no, ells han preguntat
algunes coses,
i, bueno, jo penso,
ja ho he dit,
que d'entrada,
que hi volgués preguntar,
i des del principi
que aixequés la mà,
i ja està.
Jo no esperà estar a l'hivern a feina,
però què t'han preguntat?
Així ens fan les preguntes.
No, a l'has ajuda,
que preguntin.
Sí,
ha estat interessant, no?
que t'han preguntat, per exemple.
Recordes alguna,
alguna intervenció d'alguna alumna,
per on han mostrat el seu interès?
Algú m'ha preguntat
si qui s'ho prenia millor,
si els polítics de dretes
o els esquerres.
I, bé,
jo crec que tots els polítics
estan entrenats a encaixar-ho.
Ara, hi ha alguns que
potser estan més cartó en piedra, no?
Jo crec que els esquerres
ho encaixen millor,
però, en general,
tot polític,
com a bon polític,
s'ha d'entrenar en això,
i ara ja,
els polítics en general
ja veuen que això
s'ho han d'aprendre bé, no?
Si no es tiren pedres a sobre.
En el fons, en el fons,
creus que fan veure
que s'ho prenen bé,
però en el fons, en el fons,
home,
una mica deu tocar la pera,
que t'imitin, no?
I que treguin allò,
que caricaturitgin
allò que té característic.
Sí, no, no,
tens raó amb això que dius.
Jo crec que,
vulguis que no,
a nivell personal
sempre ha de tocar, no?
O sempre
hi ha d'haver un punt de...
o deu xocar, no?
Ostres,
aquest tio que tinc aquí demà,
aquest m'imita, no?
I, bueno,
com ens ho hem d'aprendre, això, no?
Però llavors hi ha
l'animal polític
que sap que això
ho ha de jugar a favor seu.
I si cal venir el Polònia,
venen...
Bueno, estan venint tots ja.
Sí, no, i tant.
Va venir un i un i un i un...
Vols dir que no volen venir tots, realment?
Perquè la ciutadania
vegi aquesta cara
com a més amable,
més divertida,
més planera...
Tots volem, eh?
Jo crec que ells...
Suposo que els interessa,
però a nosaltres també volem que vinguin,
això està claríssim.
També ens interessa a nosaltres.
El fet de fer les imitacions dels polítics
no només us fa ser engenyosos
els guionistes,
vosaltres mateixos,
la caracterització,
sinó realment fer un màster diari en política.
Perquè heu d'entendre molt
tot l'entrellat, no?
Bé, sí.
Jo que soc actor
i quan vaig arribar
a la minoria absoluta de ràdio,
en aquest cas,
doncs no...
No em caçava ni una,
diguem-ne,
perquè, bueno,
el meu ofici és un altre.
En tot cas,
estàs allà perquè saps imitar bé,
o perquè, bueno,
doncs perquè pots
posar-te la pell d'altres personatges,
però, no, no,
amb els anys,
lògicament,
en vas aprenent
i al final, bé,
el culebron polític
ja saps una mica
cap on dispara, no?
Sí, és que ara en l'actualitat
polítics fas
el Joan Saura,
Sí, el Joan Saura.
El Bono?
Bueno, el Bono
ara el tenim allò
en Barbetxo,
que diria que...
Sí.
I en Guaret, no?
Sí, exacte.
Ara les que surten més
són el Joan Saura
i el Quim Nadal
i el Faplana,
i a més que ara
aquesta actualitat també.
El Quim Nadal
és nova incorporació,
no?
Sí, sí, sí.
Fa ben poc,
fa ben poc.
I tant,
la ràdio sempre una mica...
la tele,
en aquest sentit,
s'alimenta de la ràdio
i el caldo de cultiu,
una mica tot això...
És el laboratori,
la ràdio?
Una mica sí,
sí, sí.
Una mica és on tot això
es prova,
on...
Bé,
és un format
que és diari,
és diferent,
et pots permetre altres coses.
N'hi ha nous consellers,
no sé si heu tingut temps
d'agafar-li els tics...
Ui,
amb els consellers...
Esteu treballant
amb els nous consellers ara?
Amb aquests últims,
últims, últims...
És que tenim un de Tarragona,
jo pregunto per si de cas
teniu algun projecte.
Encara no, encara no.
però a poc a poc,
quan també els has d'anar
a darrere una mica, no?
I fins que allò,
les aigües no tornin
al seu lloc una mica.
Però...
Però bé, no,
hi ha personatges importants
que no sempre...
Això va com va també,
perquè a vegades,
per exemple,
el Bargalló
no el sabia imitar ningú
i al final
el fèiem sortir
un tio borrós, no?
Però clar,
això anava lligat una mica
amb la seva presència
com a mínim mediàtica
dins del govern
com a la part fonamental
d'esquerra, no?
Darrere hi ha un equip...
Que no era l'Alcarot, clar.
Darrere hi ha un equip tècnic
impressionant,
hi ha uns guionistes,
la vostra feina com a actors
arribar, doncs,
a aquest efecte mirall
que feu amb els personatges.
Clar.
Moltes hores de vídeo
d'observen el personatge
i un mirall al costat.
Com funciona?
Explica'ns les interioritats
aquestes teves, eh,
de treball com a actor.
Bé, sobretot,
al principi,
quan vaig arribar a la cosa
era molt més...
molt més allò...
Bueno,
salves a qui en poda.
Ah, tu,
per què no fas tu aquest?
No,
i tu aquello,
tu aquest altre i tal.
I llavors els vídeos
es cassejaven, no?
No n'hi havia,
realment havies de tu.
La que enganxaves
un tio pel Telenotí
i et paraves al sofà
encara que siguessis
amb la cervesa a la mà dret,
jo què sé,
fregant plats
o desperrant la taula
i quedaves allà tia s'ho mirant
i després t'hi posaves una mica.
Al final la cosa
ja l'hem fet,
ens hem organitzat millor
i ara ja...
És que és molt important
tirar d'imatges, no?
I si et poden...
Bueno,
és vital
que producció,
en aquest cas,
doncs,
pugui passar material
quan s'han d'encarregar
nous personatges
per imitar.
i és purament...
És la millor de totes,
jo crec.
Bé,
com més material tinguis,
millor,
però quan has anat tan ràpid
i has fet tants personatges,
arriba un moment
que el més pràctic
i és un bon material
és agafar el vídeo,
play,
stop,
endarrere,
tornem-hi,
endarrere,
tornem-hi...
I amb els anys,
si vas seguint la política,
més o menys,
hi ha personatges
que potser ja no et fa tanta falta,
no?
Perquè vulguis que no,
si vas seguint la política
hi ha gent que ja l'has vist
repetides vegades
i més o menys la tens al cap,
no?
El Gran Públic,
tu com a actor,
no com a imitador de polítics,
com a actor,
va contactar amb el personatge
de l'Obar de Gí,
a l'Ocartanya.
Jo no sé si quan tu
et vas plantejar
la teva vida ser actor
et veies fent obres de guimarà
i de cop i volta
et vas trobar
amb aquesta cosa
de la televisió
i les imitacions
i la comèdia.
Anaves per aquest camí
o, clar,
la vida és tan estranya a vegades,
no?
No ho sé.
Home,
això de les imitacions
em fa un moment curiós
que en el meu cas concretament
es remunta a quan...
Bueno,
i suposo que a la majoria
de gent que imita
li passa, no?
Una cosa és ser actor,
també,
segurament és un altre ofici,
també,
però que un va de la mà
de l'altre,
no?
I en el meu cas
el d'imitar concretament
sí que...
Doncs quan anava a l'institut
i imitava els professors
i ja venia d'antic,
diguem-ne,
no?
Després és una cosa
que a mi m'agradava el teatre,
no precisament guimarà,
o sí...
Bé,
era un exemple,
eh?
Podia fer fer-ho
ser cosa amb l'altre.
Sí,
exacte.
Jo què sé,
no?
I disfrutes...
Però bueno,
jo era molt de fer
els meus xous,
encara que no imités a ningú,
muntava els meus petits xous,
còmics,
o...
Bé,
fent sorolls
i mitj'monòlegs
i coses d'aquestes,
i llavors ja després
vaig decidir anar
a l'institut del teatre.
A partir d'aquí
vaig abandonar una mica
el tema imitació
fins que...
A l'institut
ja vaig començar a imitar
algun altre profe
perquè mira,
ja la gambarrada
ja no la perds
i mira,
ara em paguen
per fer això.
Jo recordo...
De cop i volta
dius, ostres...
Fa molts anys,
molts anys,
molts anys,
això de l'Espanya Canyer
que deien,
això d'imitar famosos
no polítics,
eh?
Per favor,
hi havia una època
que això no es podia fer.
Clar.
Això d'imitar famosos
es feia molt a la televisió,
que era el que hi havia.
Durant un parell de dècades
el tema de la imitació
sembla que s'havia abandonat
i ara aquí a Catalunya
s'ha rebifat
en els últims anys,
no?
Sí.
Sí, sí, pot ser.
Bé, segur.
I en el cas de la política
és...
Han canviat molt les coses,
no?
Fins i tot ara
a la xerrada
ho comentava,
no?
Per exemple,
com els polítics ara
són els que menys...
els que menys s'enfaden,
no?
Els que menys s'ho poden
prendre malament
perquè com a...
Jo crec que és un signe
d'higiene democràtica
en aquest sentit, no?
És a dir,
que avui dia un polític...
És a dir,
s'ho fan...
és més sagrat
per dir alguna cosa
al futbol i a l'església
que els polítics.
Els polítics
ja han après
i per això
dic que és un signe
d'higiene
en aquest sentit,
en política,
han après
que bé,
que això ho han d'entomar,
no?
Perquè és el que hi ha,
és com l'oposició
d'alguna manera,
no?
s'ha d'entomar,
no estem en una...
Afortunadament,
no estem en una dictadura
i per exemple,
els he posat l'exemple
als Joglars,
quan als anys 80
o just s'acaba de la dictadura
tocaven molt més les filles
i era molt més delicat,
no?
Ara,
afortunadament,
doncs bé,
sempre pot haver-hi pressions,
algú que es queixa
i segons com,
doncs bé,
podem fotre en l'aire
un programa,
no és el nostre cas,
ningú ara mateix
podem fer el que ens dóna la gana
i això és bo
i això,
amb els anys,
bé,
un país aprena d'això,
no?
Home,
comentaris que s'assenten
del vostre programa de televisió
i el que diu el públic
és això,
escoltes que
s'hi posen amb tothom
i diuen el que volen,
realment aquesta imatge
de que ningú us diu res
és certa?
Si més no és la imatge
que es projecta,
que de moment
ningú us ha dit res?
Sí, sí,
de moment.
i com ha de ser?
Sempre es pot queixar algú
però una cosa és que algú es queixi
i l'altra és que...
Clar,
que s'apliqui una censura directament,
no?
Clar,
exactament,
no?
Són coses diferents
i afortunadament no.
Sempre les audiències
s'han d'acompanyar,
no?
Això és evident.
Tenir un públic familiar,
això ho sabeu,
no,
Cesc?
I que hi ha canalla molt jove
que sense vosaltres
no coneixeria els polítics del país,
és curiós,
això ho sabeu.
Sí, sí,
sí,
això em consta,
no?
Que les nens
arriben a mirar-s'ho,
no?
Que és un faraó molt curiós.
Però bé,
en tot cas,
benvingut sigui.
I un dels personatges
favorits dels més joves,
dels nens,
en aquest cas,
no és un polític,
sinó que és el Ferran Adrià,
el millor cuiner del món.
Sí, pot ser.
Amb el seu penjament d'aquest xut,
no?
Sí, sí, exacte.
Aquest personatge fa...
Bueno,
és que és una cosa extraordinària,
no?
Com atreu els més joves.
Sí, sí,
és molt curiós.
Però en particular els més joves.
Potser és un personatge
que pot sortir més del guió,
de fet,
és on jo més surto del guió.
Llavors,
el muntador és quan...
És molt divertit,
clar.
Clar,
et tallen 40 coses perquè no...
Et deus petar quan el fas,
us pateu a fer-ho,
clar.
Sí,
Déu-n'hi-do.
Es nota que amb més d'un tall
s'ha de fer, no?,
per poder continuar alguna vegada.
Déu-n'hi-do.
I quan portes uns quants gags
ja que és tard,
que estàs com més dèbil,
diguem-ne,
pots concentrar-se més
i a vegades has de fer un peron
perquè estàs rient
i no es pot treballar, no?
Però és curiós.
Jo crec que és un personatge
que amb el que jo em permeto
moltes llicències
i no va tan senyit a un guió.
Hi ha un guió, evidentment,
però, bueno,
hi ha moltes coses fora de guió.
Llavors,
té aquesta com espontaneitat,
potser,
o llibertat, no?,
que potser que miren els nens també
i s'hi enganxin, no?,
això amb les pallassades,
d'alguna manera.
Ara et passa allò que
quan tens un dinar familiar
per Nadal,
ai, el xiquet,
que faci,
que faci una imitació,
que faci alguna cosa al xiquet.
No et passa molt?
No, ara ja no.
A vegades es pensen
que la professió,
la feina,
és una projecció
de la vida personal.
Clar.
Però això passa, no?
Això pot arribar a passar,
però en l'àmbit familiar
ja no.
En l'àmbit familiar
el recorregut és a l'inrevés.
Tu fas de petit,
cantes i fas el ganso
i al final ja no gosen de...
Bé, ja s'acaba això.
Ja estan tirs, no?,
de sentir-te.
Sí, sí.
Jo no sé si el Jordi,
des d'aquí,
em vol comentar-te alguna cosa
o preguntar-te,
no sé,
ell que ha estat una estoneta
per allà contemplant
el panorama amb els alumnes.
Només tindríeu una pregunta
enfocada en la bastant
més radiofònica
d'en Cesc Casanovas.
Hi ha un personatge
que a mi personalment
com a oient
m'encanta especialment.
No sé si els oients
de Tarragona Ràdio
l'han pogut escoltar
algun dia ni que sigui arrasquillada
és el James Stewart.
És fantàstic.
És una versió
especialment sui generis
d'aquest sector nord-americà.
Com va sortir la idea
de fer una paròdia
tan hilarant,
tan exagerada,
tan brutal
d'aquest sector?
Aquest tema va venir una mica
per...
És allò de fer
veuetes
i aquestes històries
i era una mica
la veu del doblatge antic,
aquelles veus
que són irrecuperables,
de les pel·lícules
en blanc i negre.
Jo feia aquestes veus
i de cop i volta això
en un càsting
que vaig fer
amb el Toni Soler
jo l'hi vaig fer
entre altres coses.
Clar,
els tussis van quedar
acollonits,
van dir,
hòstia,
però això què és?
Bueno,
això,
no sabien la manera
però si això ho hem de posar.
Li vas dir allò,
a l'Imanya,
no?
Per donar l'atreviment, eh?
Algo així,
muchacho.
Oye,
governador,
me vas a poner
en tu programa?
i el tio va dir,
no sé com,
però bueno,
i sí,
sí,
al final li van donar
via lliure
i bé,
i a partir d'aquí
ja és un imaginari
col·lectiu
que compartim
molta gent,
jo crec,
d'una època,
d'unes pel·lícules,
etcètera,
i entrava tot,
tot el que fos cinematografia
americana,
entrava,
periodistes,
per la W,
R, C, K, R, J,
el que vulguis,
no?
Podíem tocar temes,
va,
tot el que,
una mica ha sortit de Hollywood,
no?
I això ens donava,
llavors gent com el Manel Lucas
o altres han fet uns guions
i escriuen unes històries
per aquest personatge
que realment
jo mateix a vegades a la ràdio
em poso a riure
i he de parar.
Com és que passa?
La ràdio us permet més
aquesta intimitat
a l'hora de treballar
i fer els personatges
que no pas a la televisió.
Sempre ha sigut un mitjà
molt més còmoda
perquè no necessita
tanta sofisticació,
és més directa,
vull dir,
per vosaltres també.
La televisió està molt bé
i està molt bé,
ningú ha dubtat,
però en el tema aquest
que dius,
ei,
tanco el micro i ja està
i torno a obrir,
és més senzill
en aquest sentit.
És cert que és més còmode.
Més còmode,
efectivament.
Això és totalment cert.
El que passa,
per exemple,
per un actor,
jo vinc d'ofici d'actor,
diguem-ne,
l'entrada pot ser més complicada
perquè tu a la tele
com a mínim
tens un altre registre
que sí treballes
i que s'hi domines,
que és el visual també,
no només,
és a dir,
el gestual també.
En canvi,
la ràdio,
d'això estàs privat
i si estàs fent
sàtria política,
si no vens al periodisme,
per exemple,
que pots anar molt perdut
d'entrada,
l'arribada o l'aterrissada
a la ràdio
és delicada
perquè tot queda
en el discurs,
tot queda en la parla,
no?
I llavors,
el que dius
és molt important
i si a la tele
no et queda res a dir,
pots fer alguna moneria,
moure el cos,
fer un ball,
fer una cara
i tenir tothom pendent de tu,
però la ràdio,
aquest recurs,
ja no el tens,
llavors has de saber el que dius
i a vegades és complicat.
Iolanda,
si et sembla,
ho hauríem de deixar aquí.
Sí,
perquè ha de marxar,
m'imagino,
ha de marxar,
això de la tele
és molt bonic
però té un paró
que es fa a Barcelona
i el Cesc
l'hauríem d'acompanyar.
Doncs el deixarem anar
perquè a més ens ha demostrat
que és una persona educadíssima
que tenia pressa
i no ens ha posat pressa a nosaltres.
Cesc Casanovas,
moltíssimes gràcies
per atendre'ns aquesta estona
que et farem córrer,
ha estat un plaer de veritat
i enhorabona a tu
i a tot l'equip
que feu possible
que riem una mica,
que la vida és massa sèrie a vegades.
Molt bé,
i que puguem continuar.
Gràcies a vosaltres.
Adéu-siau,
fins la propera.
Fins la propera.