El matí de Tarragona Ràdio.
La una del migdia, en 10 minuts, comunica 06.
Saben que són sessions obertes a tothom.
Hi ha una bona part d'estudiants de comunicació de la URB
que hi prenen part, entre altres coses,
a banda de l'interès és perquè poden formar part del seu currículum.
Però són activitats, són conferències absolutament obertes a tothom,
planeres i interessants amb personatges coneguts,
allò que s'anomenen molts d'ells personatges mediàtics.
Que no poden anar-hi, que poden anar a una sessió i aquella me la perdo.
Cap problema, perquè Josep Sunyer, ja anirà totes.
Josep, bon dia.
Bon dia, bon dia.
Bé, ja anirà. I vas anar-hi, ja. Ja et vas estrenar-hi, no?
Ja va en ser-hi i bé, va estar molt bé, va estar molt bé.
Deies que hi havia sobretot, està obert a tothom, però sobretot a estudiants,
perquè hi ha 70 més o menys estudiants.
I també hi ha altres persones que no són estudiants,
però que van voler anar a vegades, xerrades, conferències.
I que ahir van tenir un dels moments culminants
en una intervenció de Fermí Fernández i de Oriol Grau.
En parlarem després, escoltarem algunes de les seves veus.
Però d'entrada una conferència que va durar aproximadament 55 minuts
de rellotge de Josep Maria Martí Martí,
que és el doctor en ciències de la informació
i director del Departament de Comunicació Audiovisual de l'Autònoma de Barcelona.
Doncs bé, Martí Martí va començar allà amb una frase que va ser l'inici,
només l'arrencada, que va dir que hi ha qui diu que tot està inventat i és veritat.
Va començar així la conferència i després va parlar de diferents formats de ràdio,
de l'evolució des dels orígens dels anys 30 fins a l'actualitat.
I va explicar moltíssimes coses, com per exemple que avui,
gran part de les productes que podem veure a televisió
en realitat venen de la ràdio.
Ja ho escoltarem molt bé.
Ja qui diu que tot està inventat i és veritat.
Quan un repassa la història de la ràdio,
repassa fins i tot perquè és possible encara,
per desgràcia no moltes de les coses que es van fer aquí,
però sí que es van fer en altres països, com els Estats Units, per exemple,
repassa els programes de ràdio que feien els germans Marx
a la CBS o el propi Grutxo Marx,
els guions que va fer per ràdio,
que va interpretar en molts casos ell mateix,
doncs s'adona això que tot està inventat
i que anem reinventant sobre la base del passat.
Perquè la ràdio, en el fons, el seu primer mitjà audiovisual
ha tingut molt l'acte i la possibilitat de ser
el que ha obert camí la televisió.
I molts dels gèneres actuals de televisió
són coses que s'havien fet a la ràdio.
Això ho explicava, però també va explicar que la televisió lloganda
va fer molt de mal a la ràdio,
quan va arribar perquè es van portar molts professionals a la ràdio.
quatre dies, després ja no res, va remuntar.
Al principi va ser un boom,
i molts que treballaven a la ràdio van poder anar a treballar a televisió,
però no només es van portar professionals i també productes,
sinó que també es van portar la gallina dels sous d'or,
és a dir, la publicitat.
La televisió se li van portar els formats, els gèneres de programes que triomfaven,
molts dels quals estaven en el territori de l'humor i de l'entreteniment en general,
se van portar molts dels grans presentadors, presentadores, humoristes, etcètera, etcètera,
que hi havia en aquells moments a la ràdio,
i a més a més, en alguns casos, va portar la publicitat,
que era una de les coses que donava de menjar
i feia viure la ràdio arreu del món,
sobretot en els països que havien utilitzat la publicitat com a mitjà de finançament.
Bé, i ara això segueix succeint,
ho acaba de citar el presentador,
però va començar a la ràdio,
i avui dia és més conegut per la televisió,
hi ha gent que pensa que mai va fer ràdio,
probablement sense la ràdio no seria el trat, probablement.
José María Martí Martí,
Llolanda va néixer professionalment aquí al territori, justament.
Sí, i personalment també és des de Reus, de la capital del Baix Camp,
va ser periodista, primer redactor de Ràdio Reus,
director també de Ràdio Reus i d'allò que després, posteriorment,
amb una emissora tan de gana de les comarques de Tarragona,
va esdevenir a ser meridionals,
ell va ser director,
després ja va continuar la seva carrera periodística a Barcelona.
Sí, actualment hi ha un reguit cell de càrrecs que no acabarien mai,
però entre d'altres podem dir que és secretari general dels Premis Ondes,
és un dels càrrecs que ostenta.
Va parlar, de fet, dels inicis dels anys 30,
va parlar de com eren les accions de la ràdio en aquella època
i també quins eren els convidats que hi passaven.
I la ràdio porta des del principi.
En els inicis, als anys 30, la ràdio,
com era un mitjà que se'ls coneixien les seves possibilitats comunicatives,
es va dir que imitava una mica el que trobava.
Imitava les accions d'un diari
o aportava a la ràdio
aquella gent que en el món de l'entreteniment
estaven fent coses en l'àmbit de l'espectacle,
en el teatre, en el teatre musical,
en els xous,
en els xous que es feien amb el que aquí, per exemple,
a Espanya coneixíem com les revistes musicals.
Les revistes, que també les revistes eren uns elements importants a la ràdio
i, de fet, molts dels protagonistes, dels actors de les revistes,
feien cap a la ràdio,
és a dir, que acabaven fent espais entre alguns programes.
Però la ràdio també va viure una crisi,
ho ha comentat també Martí Martí,
però després d'aquesta crisi va passar una fase més creativa,
van començar a investigar amb nous productes, amb nous elements,
i els darrers 20 o 30 anys de ràdio les coses van canviar.
Ho explicava així.
Fins a arribar a una fase, que seria la dels darrers 20 o 30 anys,
en què hi ha una fase de mixtificació de gèneres i de programes
i d'intercanvi entre ràdio i televisió,
en la descoberta d'alguns gèneres que són propis
i que alguns d'ells difícilment passaran mai a la televisió
perquè són molt radiofòrics.
Molts d'aquests gèneres venien dels Estats Units,
venien de l'altra banda de...
Com sempre, com tot.
I és curiós perquè va explicar que van ser llatinoamericans,
professionals llatinoamericans,
que van exportar cap aquí tota aquesta manera de fer ràdio.
Les radiofórmules també venien dels Estats Units,
i en matèria televisiva els late shows també venen dels Estats Units,
ja fa dècades que els fan i aquí els hem descobert ara, no?
Va parlar, mira, dels primers programes musicals que es van escoltar
que venien d'un personatge xilè, Raül Matas.
Jo personalment no...
Jo sí que el recordo a la televisió, sobretot.
I José Luis Iglesias tenen zorro, també sona?
Sí, home, allò era jo.
Jo soy el zorro zorrito para los grandes y pequeñitos.
Això cantava la sintonia del seu programa, sí.
Doncs mira, em parlava també d'aquests personatges,
però també va definir quines serien les sis maneres,
el seu parell va dir que era un punt de vista totalment subjectiu,
que té la ràdio de fer humor.
Distingir com a sis gèneres bàsics dels que parlarem,
que són els monòlegs, els diàlegs de personatges estereotipats,
els shows, les sitcoms, els programes d'imitacions
i els magasins d'humor i els morning shows.
Els monòlegs són els primers, són els primers històricament.
Per què? Perquè venen bàsicament de la gent que feia humor
als grans espectacles musicals o als grans teatres de Broadway,
als Estats Units o a les sales de festes, a Los Angeles.
No sé, venien de l'altra banda i d'aquestes sales de festes.
I va parlar també d'un personatge que, per cert, desaparegut recentment,
que va ser també un dels grans actors importants en el món de la ràdio
i que després també va fer el pas a la televisió
com és un dels primers monologuistes que va definir com a importants,
com a més important de tots va dir, parlava de Gila.
De Miguel Gila.
De Miguel Gila, exacte, i el definim era d'aquesta manera.
El personatge que apareix aquí com a més, com a primer,
des del punt de vista dels monologuistes,
perquè després veurem que hi ha molts gèneres
i històricament n'hi ha molts altres que tenen molta importància.
Estic referint als monologuistes.
Un monologuista molt conegut, traspassat fa pocs anys,
va ser Gila, Gila i el seu telèfon.
Aquest va ser un actor que va començar a debutar aquí als anys 50,
feia coses a la ràdio, col·laborava en diferents programes,
era un monologuista sobretot amb el seu telèfon.
Doncs sí, Gila amb el seu telèfon.
I quin diries que va ser, Jolanda?
Nosaltres jo crec que ens en recordem perfectament.
En català, monologuista català més important?
Joan Capri.
Joan Capri, que també va tenir el seu moment televisiu,
o els seus moments televisius fins i tot.
I els discos, recordes aquests discos que venia amb els seus monòlegs?
Sí, sí, sí. Els discos d'humoristes s'ho vintejaven molt en aquella època.
Els enregistraments a vegades fins i tot que eren els guions mateixos de la ràdio
els traspassaven després a un disc de vinil, que era el que hi havia a l'època.
Els monòlegs era un dels gèneres, però també hi havia un altre que eren els personatges estereotipats,
és a dir, les parelles, no? El tonto i el llest, l'adult i el nen entremaliat,
no sé, són parelles d'aquestes, no?
I de fet aquí a Tarragona després en parlarà, n'hi havia un de ben paradigmàtic,
però d'entrada parlem d'aquest gènere, els personatges estereotipats.
I Vicoll van començar el 55, són la continuació d'una altra parella
que també probablement algunes persones d'aquí puguin recordar,
que era el Tipi Top, que el 47 ja estaven fent a Ràdio Madrid uns xous,
eren actors que triomfaven en els espectacles de varietats
que hi havia en aquells moments a Madrid i que després participaven
a diferents programes de ràdio.
Abans que em preguntis res, jo no havia nascut als anys 40.
És que t'he vist la intenció i dic, frena, perquè el Pepi Glissas del Zorro
era una referència que jo tenia de casa meva que havien escoltat la ràdio,
però dic, ara em preguntarà, recordes Empanadilla i Piruló?
O Pototo i Bolitzi.
O Pototo i Bolitzi, diré, no, jo als 40 anys,
no era ni tan sols un projecte.
Els anys 40 no era ni un projecte de vida, Josep, gràcies.
Doncs els anys 40 el que s'esportava a la ràdio era en aquest parell,
Empanadilla i Piruló, que eren Eduardo Martín i Manolo Bermúdez.
Jo no poc els heu sentit de parlar mai, eh, d'ells.
Manolo Bermúdez jo el recordo com a actor de radionvel·les.
Això sí, Manolo Bermúdez i com a realitzador de les radionvel·les
de l'època dels anys 60 i 70, sobretot.
Aquest nom sí que m'és molt familiar amb altres noms com la Matilde Vilariño
i tots aquests personatges.
Amb aquests personatges així de parelles, el llest i el tondo,
també hi havia dos catalans que triomfaven,
que després no se'n va saber gaire més res,
però que es deien Capicúa, que eren Josep Parés i Manuela Rosain,
i que també fins i tot se'n van anar de gira per Europa.
És a dir, que dominaven, eren bons guionistes,
dominaven a la perfecció diferents idiomes,
i se'n van anar de gira per Europa.
I el que podíem destacar d'alguna manera important,
i que a més a més Martí Martíqui va fer una parada,
i s'hi va esplejar i força, va parlar d'una altra parella,
entre cometes, que eren la Jura Maria Terrassa i Magineta Pela Canyes.
Durant els anys 50, 60 i 70,
el que realment va fer impacte popular a la ràdio
va ser la parella de l'adult i el nen en tremaliat.
I sobretot, a més a més, té molt de sentit parlar aquí d'aquest tema,
perquè una de les parelles més importants de més anomenada
i que va ser un èxit no solament a Tarragona i a Catalunya,
sinó a tot Espanya, va ser la parella particularitzada
per el Josep Maria Terrassa i el Maginet Pela Canyes,
que va ser una parella d'un èxit espectacular.
Això més o menys era cap a 30 minuts de conferència,
perquè més o menys 30 minuts de conferència
i la conferència continuava encara, no s'havia acabat ni de bon tros.
Jo ja comptava que no es l'oferiries en temps real,
perquè han de venir de la redacció per fer l'informatiu.
He fet un resum dels millors moments que dirien
i va parlar de Maginet a Pela Canyes,
però també va parlar de la versió moderna, entre cometes,
en totes les cometes del món,
del que seria el Maginet contemporani.
Va parlar de Manolito Gafotes i d'Alvira Lindo
i va explicar que, com és el cas en aquest de Manolito Gafotes,
que ja pràcticament ha desaparegut,
que de vegades el personatge pot absorbir a la persona
a qui l'interpreta,
és a dir, que a vegades la fama mateixa d'aquest personatge
pot fer mal, pot perjudicar a la persona que el tira endavant.
I aquí va entrar a parlar dels xous a la ràdio.
Els xous eren, en el fons,
la transmissió d'espectacles que era al públic
que es feien amb auditoris que tenien totes les emissores.
Ràdio Tarragona tenia un auditori molt respectable,
gran, probablement de fora de Barcelona,
d'una de les emissores que tenien l'auditori més gran de Catalunya,
on s'hi feien moltes activitats
i s'hi feien programes car al públic.
Doncs bé, programes car al públic amb auditoris importants,
a les ràdios que feien els espectacles.
A aquí Tarragona es feia, a Ràdio Tarragona,
al carrer Unió.
Va parlar de Ràdio Tarragona.
Hermanos Landa, aleshores.
Sí, sí, sí.
A la calle Hermanos Landa es feien xous i espectacles
i a tothom li encantava actuar a la ràdio.
Recuperem un dels noms abans, José Luis Iglesias,
Celso El Zorro, que era un personatge que era capaç de...
un locutor que era capaç de fer fins a deu personatges diferents.
És a dir, que era tenint una gran capacitat.
Com a la minoria absoluta d'avui en dia.
Exacte, la minoria absoluta actual.
També va parlar d'alguns xous a revista d'èxit,
que van passar de revista d'èxit a també programes,
primer radiofònics i després televisius.
Va parlar de Los Vineses,
jo no els coneixia tampoc aquests,
no ho són de res,
però va dir que van triomfar a la ràdio
i després van fer el salt a la tele
amb el programa Los Amigos del Martes.
Primer vas dir Los Amigos del Martes,
després Los Amigos del Mièrcoles.
I a mesura que anava a canviar el dia de la setmana.
Van anar a passar de dia.
I aquí va ser com a introduir un altre gènere...
No tenia problema per titular el programa.
Diu que ja que hem de canviar de dies igual.
Los Amigos del Mièrcoles.
Original, sí, sí, original.
Los Amigos del Martes.
D'aquí va parlar del sitcom,
un gènere que avui en dia en veiem,
sobretot a TV3 en molts espais,
en programes, en televisió en aquest cas,
com ara l'un per l'altre amb Jordi Sánchez
o la factoria dels diferents programes
que ha fet Joel Joan, que són aquests sitcoms,
i que ja es van introduir fa alguns anys.
Les sitcoms eren comèdies de situació,
comèdies d'humor,
com les que havien fet en alguns casos
els germans Marx als Estats Units,
que començaven i acabaven en el mateix programa.
El que passa és que els personatges
eren sempre els mateixos.
Aquí, a Espanya,
bàsicament, el que hi van triomfar
com a...
És a dir, l'estructura dramàtica
estava sempre centrada en famílies.
I els tres grans sitcoms radiofònics
van ser tres famílies.
Els anys 50,
una família que es deia...
Bueno, una família,
un programa, una sitcom que es deia
Matilde, Perico i Periquín.
Això és el que dóna de si aquesta setmana
de la comunicació en aquesta primera conferència,
però van passar més persones,
perquè resumir-ho seria impossible,
perquè són 55 minuts que no tenim pas temps,
però va parlar, en fi,
dels últims 10 anys, més o menys,
d'altres personatges,
de Xavier Sardà i el senyor Casamajor,
va parlar d'alguna pregunta més,
del Jardin de los Bonsais,
de protagonistes,
va parlar també d'altres programes
que utilitzen l'humor com a matèria prima
i d'aquí va fer referència,
pràcticament ja l'acaba la conferència,
a la factoria del Terrat,
als inicis del Terrat.
I així donava el testimoni a l'Oriol Grau
i al Fermi Fernández.
Que se l'escoltaven atentament des de primera filera
i, en fi, bueno, van estar escoltant atentament
la part final de la seva intervenció.
I, de fet, Oriol Grau i Fermi Fernández
van poder parlar amb ells abans de la conferència,
van parlar una mica de l'evolució del Terrat,
programa de ràdio,
a factoria de creació de programes televisius,
i Fernández explicava que la ràdio i la tele
saben les diferències,
tenen una essència molt diferent.
La ràdio té una cosa que no tindrà mai la televisió,
que és la màgia,
que és que l'oient és el que construeix, d'alguna manera,
tot el que està passant amb una ràdio,
tot el que està dient un tio molt lluny
i a quilòmetres de distància,
doncs és el que tu acabes,
tu, com a persona que està relatant,
i el públic que t'està escoltant a tot arreu,
doncs és el que construeix tot aquell univers,
aquell petit univers.
I això és una cosa que mai podrà sobrepassar-se,
és a dir, que la televisió mai podrà arribar
amb aquests nivells de ràdio,
el fet de poder excitar la imaginació de l'oient.
Doncs és el programa alterrat a Ràdio Barcelona
fins a l'actualitat,
en canviar molt de les coses,
i de fet es van explicar que, per exemple,
només amb el programa Buenafuente,
en aquest programa hi treballen 150 persones,
entre, imagina, guionistes,
sobretot guionistes,
però també càmeres,
en fi, tot aquí hi ha persones
que estan darrere la càmera que no es veuen
i que fan més bé que el producte final
sigui el que podem veure per a televisió.
Ens ho explicava també el Fermí.
Mai, mai, mai, mai.
I això crec que és una gran sort,
el fet que no sortim a la primera,
perquè com que nosaltres estem malalts
d'improvisar constantment i de jugar
i som uns nens que hem crescut per equivocació,
doncs el que fem és intentar jugar
amb el que ens ofereixen en aquell moment.
Doncs hi ha un guió,
però la gran majoria de vegades
se'l saltem,
sigui a un mazàping o sigui a una fuente.
Aquí ens explicava que els dacs
no surten sempre a la primera.
A banda d'un guió són graciosos de mena,
escolta, els hi surten espontàniament.
I s'ho passa molt bé,
sobretot s'ho passa molt bé
doncs en les gravacions,
en el callar darrere la càmera,
allò que no es veu,
però en fi que queda molt bé.
Podem escoltar alguna reta més?
Sí, sí, encara podem escoltar alguna més.
Podem entreu en la font d'inspiració
tant en aquests programes televisius
com en els programes radiofònics.
Bé, ara tenim el luxe
que hi ha una colla de guionistes
que treballen per nosaltres.
Abans no, abans ens ho curràvem nosaltres,
però la font d'inspiració
sempre és la mateixa al carrer.
Els veïns, la gent en què parles,
les botigues,
nosaltres som molt observadors
i aleshores et fixes en com parlen,
com es lloguen,
quina veu utilitzen,
què diuen.
quan imites algú popular,
un esportista o un polític,
és molt més fàcil,
però la gent anònima
la traiem d'això,
de barreges de coses.
I val a dir que tant l'Oriol com jo
vam estar durant molt de temps
treballant de funcionaris
i treballant de cara al públic,
amb la qual cosa teníem un caldo de cultiu
que era brutal,
que era veure cada dia
un munt, no milers,
però sí un grapat de persones
de la qual cada dia,
a més a més entre ell i jo
que ens trobàvem,
molt sovint ho comentàvem.
Avui he vist un home que parlava així
o un home que es movia així
o una dona que es movia
de l'altra manera.
I d'allí surten molts gags,
però els gags surten d'això,
de l'observació de la vida quotidiana,
ni més ni menys.
I abans d'aquesta conferència
d'Oriol Grau i Fermí Fernández
van parlar també del dret a la intimitat
de les persones públiques,
va fer una professora de dret constitucional
de l'URB, Jordi Barrac concretament,
i els protagonistes també,
a l'altra banda d'en fer les conferències,
bé, aquests estudiants,
una setantena,
que podem escoltar algunes de les redaccions
un cop ja havent escoltat les conferències.
He vingut perquè soc estudiant
de l'últim curs d'administració i d'administració d'empreses
i vull aconsellar els cadets lliures.
Amb lo del Maginet,
perquè era lo que em sonava a mi
de quan era petita.
Que ha sigut molt interessant
perquè he vist la evolució
que ha tingut la ràdio
des dels temps d'abans fins ara
i tots els gèneres que ha parlat
crec que m'han sigut utilitat
per saber els diferents punts de vista
que veuen la ràdio.
Ha estat molt interessant,
la veritat és que jo personalment
he conegut coses que no sabia,
ens ha fet una visió molt àmplia
de l'evolució de l'humor a la ràdio
que ens ha servit com a mínim a mi
per saber molt més del que sabia
i per tant molt interessant,
la veritat és que coses que no havia sentit mai.
Opinions d'estudiants
que continuen participant d'aquesta jornada.
Avui, Bruno, o no hi serà,
serà demà.
Avui tindrem el Pere Espinosa,
el Bedollador, el Juanma Ortega
i el Carles Capdevila.
Josep Sunyeu ho seguirà
i demà ens ho explicaràs, oi?
Demà ho expliquem a la una.
Doncs moltes gràcies, Josep.
Un minut, dos quarts de dues,
gràcies a tots vostès també per acompanyar-nos.
Els deixem en companyia
dels serveis informatius de Tarragona Ràdio.
Desitjam-los això sí que acabin de passar
en un bon dimarts.
Adéu-siau.
I'm on a fire now
Oh, I
I'm gonna do the right thing
You know I'm on a fire now
Oh, I
I'm gonna do the right thing
Yeah, hey
I won't give up
I won't give up
I won't give it
I won't give it
I won't give it
I won't give it now
You know I told you that
I would never dream of leaving now
If I didn't right
Hey, hey, hey, now
You know I told you that
I would never dream of leaving now
If I didn't right
Hey, hey, hey, now
I