Alguns d'aquests contes fan de la ràdio el seu protagonista.
En alguns dels casos, aquell conte només pot passar a la ràdio, exigeix ràdio per ser.
En altres casos, el conte podia passar en un altre lloc,
però l'autor ha fet que s'acostin al món de la ràdio.
La suma ens dona gairebé totes les actituds possibles davant de la ràdio.
La ràdio com a nostàlgia, la ràdio com a futur, la ràdio com a metàfora.
Per exemple, hi ha un conte que és metàfora política a través de la ràdio.
La ràdio com a modernitat, la ràdio com espai per novel·la negra.
És això, eh? Quan estàs sol allà penses que et mataran.
Com dirà, gualtre, et mataran.
Per tant, acaba sent una antologia de maneres de relacionar-se amb la ràdio.
Des de dintre, des de fora, amb nostàlgia, amb modernitat, amb crim, amb angiòlit.
Jo crec que la ràdio és literària perquè no es veu
i la ràdio és literària perquè té per matèria primera la paraula.
Primera, perquè no es veu.
La màgia de la ràdio és precisament allò que no té, allò que li falta,
allò que necessàriament hem d'omplir i posar nosaltres.
Quan jo fa molts anys feia una secció de llibres per una ràdio,
ho feia amb una locutora i la mare de la locutora va tenir una decepció infinita quan em va veure.
Perquè em havia sentit i, en aquella època, la veu encara donava una mica el pego
i es havia pensat que era un tio, però un tiarro, un tio de metro noranta, guapíssim i tal.
I em va veure aquest, aquest és el d'aquella veu, anda ja, com pot ser.
Això és la ràdio.
És a dir, algú em deia aquest matí, algú de T'Arrago a la ràdio,
no tenim cara, tenim veu, no tenim cara.
En el taxi no et reconeixen quan hi entres, ens reconeixen quan hi parles.
Ens reconeixen quan dius al port, pam.
Llavors, ei, vostè és el de la ràdio, oi?
La màgia literària de la ràdio és que ens obliga a generar a nosaltres les imatges.
I ara això és com la literatura.
Però jo crec que la ràdio té una altra virtut enormement literària.
Una és la seva extraordinària capacitat de concitar nostàlgia.
No és estrany que en els Cuenta Més i en els Temps de Silenci hi hagi molta ràdio.
No és estrany que Dies de Ràdio sigui un títol que en ell mateix remeta a la nostàlgia.
La ràdio és, si més no per la meva generació i probablement per la molts dels que som aquí,
la ràdio és la banda sonora de la pròpia infantesa, de la pròpia joventut.
Podem recordar des de la novel·la La Letxera fins al Taxi Key.
Podem recordar paraules, marques, sons, cançons, el negrito del col·legal, el que us doni la gana,
vinculats a la ràdio que ens il·lustren de la nostra pròpia infantesa.
El llibre està ple de puies, de, diguem-ne, de recels, d'enganxades, d'esgrima,
amb la tele, ràdio contra tele, paraula contra imatge, la imatge és superior en certes coses,
la imatge és una conquesta irrenunciable, hem d'aprendre a llegir en imatges.
Però la paraula no és morta.
La paraula és superior per altres coses, la paraula explica millor altres coses,
la paraula serveix millor per explicar emocions, per explicar coses abstractes,
per explicar sentiments.
Per això la ràdio no només és viva, sinó que avui la ràdio és, més que la televisió,
el gran construïdor de l'opinió pública, infinitament més.
Per bé i per mal, perquè després hi ha qui ho fa servir això, per fer barbaritats,
però hi ha qui ho fa servir per coses realment més nobles.
La tele és qui crea més notorietat, la ràdio és qui crea més opinió.
La ràdio i la literatura tenen no només coses en comú, sinó tenen futur en comú.
Aquest és el futur de la paraula, aquest és el futur que fa que avui puguem presentar
amb goig i amb satisfacció i amb orgull un llibre com en sintonia
i felicitar Tarragona Ràdio no només pels aniversaris,
sinó perquè els seus aniversaris el celebra fent llibres.
Fent ràdio i fent llibres.