Ferran Ranyer, molt bon dia.
Molt bon dia.
Tot i que encara no hem vist l'espectacle aquí a Tarragona,
si més no per totes les referències i tot el que hem sentit parlar,
hem de donar-te l'enhorabona a tu i a tota la gent que heu fet possible aquest espectacle,
perquè ha sigut un èxit realment bo i extraordinari, no?
Sí, sí, la veritat és que és això, és mèrit de tot l'equip,
començant pel Gerard Vázquez que va idear aquesta història,
seguint pel Joan Font, que és l'habitual director de comedians
i que aquí ha passat a dirigir aquest espectacle que és molt diferent del que ell fa normalment
i després una mica de tots, no?
Del Jordi Martínez, del Pep Molina, del Jordi Rico, del Blanco i meu, també.
Vull dir que estem molt contents, la veritat és que cada vegada més un confirma
que els treballs són qüestió d'equips, no?
Un dels aspectes que potser val la pena destacar
és el tema del text de Gerard Vázquez, de l'obra teatral.
És una obra que, de fet, l'heu estrenat vosaltres.
Sí.
És a dir, representar l'obra d'un autor contemporani que és present,
que pot mirar d'una manera o d'una altra el treball que fa després
el director o l'actor, tot l'equip de la representació.
Sí, i a més a més ha estat així, ha estat un seguiment diari
i, vaja, el Gerard ha estat un company més a la sala d'assatges durant tot el temps
i les coses que normalment es modifiquen, perquè sempre es modifiquen coses
i s'ho geressien, doncs ell hi era present i li encarregàvem.
No sé, ha estat una... això que dic, un treball en equip que lliscan molt bé, no?
Gerard Vázquez, doncs, és un home molt premiat i que ha escrit forces obres.
El que passa és que aquesta era una estrena absoluta i entra dintre d'una modalitat
que el Nacional denomena T6, que és per donar a conèixer nous autors catalanes, diríem, no?
I, clar, ella ha escrit una obra que ja inicialment a tothom ens va atrapar molt,
és a dir, perquè està magníficament escrita i perquè té una habilitat que és molt llaminera, diríem, no?
A l'hora de plantejar-ho és el món del Charlie River o Charlie River a partir d'un fet real
que es va veure, doncs, obligat a complir un contracte que ella havia signat feia temps, no?
I que li va coincidir a l'alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial.
Doncs, a partir d'aquest fet que va ser real, doncs, li serveix per fer una reflexió
sobre la guerra, sobre el nazisme i sobre la relació dels homes, en aquest cas dels artistes,
respecte al poder, no?
En situa davant de tres. A partir del fet real, ell imagina i fa una ficció
que el Charlie River i els seus companys han estat convidats a actuar davant del Führer al seu aniversari.
És una comèdia però que planteja reflexions molt profundes, no?
Sí, la veritat és que el públic queda realment sorprès
que anem d'una tessitura a l'altra, diguem, no?,
que estem veient números, entrades, com es diu, no?, de pallassos
a moments molt íntims i de reflexió i moments molt poètics, no?,
moments molt, realment, que t'arriba d'una mitja a colpir, no?
I aleshores, doncs, jo crec que aquesta barreja que es dona sempre a la vida mateixa,
a passar del drama, al humor, sense solució de continuïtat, doncs, realment sorprèn.
Sí, sí.
Jo no sé si en determinats moments de l'espectacle a un sector de públic molt concret
que, per tant, hi ha una generació que podria ser perfectament la del Gerard Vázquez
i, d'altres, contemplar la figura de Charlie Rivel,
que, per cert, quan veus, hem vist fotografies a l'escenari,
estem parlant d'un personatge que una determinada generació
ens va acompanyar molt en la infantesa, a la televisió espanyola,
vull dir que era la referència, que era una icona, no?,
dins del món infantil d'aquelles generacions que formem part ara la gent adulta, no?
Sí, sí.
Doncs, sí, la veritat és que jo també el Charlie Rivel vaig conèixer
quan no vaig conèixer tota la seva etapa, justament aquesta d'Alemanya,
que era un ídol, però un veritable ídol a tota Europa, no?,
i sobretot a tots els països nòrdics,
era un escàndol, ja, com triomfava aquest home,
primer en la seva família, després sol, no?
I aquí, a Catalunya i a Espanya, vam conèixer ja,
doncs, amb aquella televisió espanyola en blanc i negre,
doncs, que de cop i volta ja treballava sol,
acompanyat normalment de la seva filla, la Paulina Schumann,
que li feia de pertaner,
i el vam conèixer amb aquells números antològics, no?,
d'ell i la cadira, amb aquell ritme tan absolutament diferent
a tot el que s'estaven veient dels pallassos més vistos, no?
Era tot el contrari, diríem-ne, així com els pallassos esclons
intenten fer unes entrades sorolloses, crideneres,
i que ràpidament es fiquin el públic a la butxaca per aquest sistema,
doncs, Charlie Rivel utilitzava tot el contrari,
i la poesia entrava a poc a poc, es quedava encara un dels espectadors,
i creava un ritme i un tempo realment al·lucinant,
i semblava que tots estaven pendents
que aquell home pujessin al d'una cadira,
que la humanitat sencera estigués pendent d'aquella proessa, no?
I, home, era un repte interpretar i portar aquest personatge
i que el públic l'acceptés.
A hores d'ara ja podem dir que sí, que ho hem aconseguit
i que està molt bé, però feia una mica de respecte a la veritat.
Home, la caracterització, realment,
se't veu a tu a l'escenari i estàs veient el Charlie Rivel, no?
Independentment ja del text, ja entraríem a bunda.
D'entrada, el perfilar del personatge,
jo no sé si has hagut d'assagiar molt el crit del Charlie Rivel,
que dóna a titular l'espectacle, a més a més.
Sí. Mira, jo no he fet un treball d'arqueologia o d'imitació.
El que he intentat és basar-me precisament en això que estava parlant, no?
Aquest record que jo tinc d'ell per recrear o per aproximar-me a això,
a l'escència una mica professional, a l'escència rítmica,
a l'escència de com aquest home dominava el temps, el ritme i l'espai,
que són les tres regles d'or de totes les arts escèniques
i sobretot en el món del clon, del pallasso, de l'humor, són molt delicades, no?
Però sí que he vist números d'ell, reportatges,
he agafat també la seva parla, català en castellà com en català,
doncs està marcada per un fortíssim accent francesat,
vaja, de català, que havia de mar occitana, para català,
i aleshores, doncs sí que hi ha hagut agafar pistes molt concretes,
però m'he defugit una mica de fer una reconstrucció arqueològica,
però per arribar a aconseguir que el públic d'avui,
que seu a la bombotaca, doncs reconegués el Charlie Rivel,
l'acceptés, és que aquest és el repte, no?
I sobretot l'acceptés en les dues vessants,
quan està fent números de pista, quan està fent números de clon,
i quan està als camerins parlant absolutament d'altres temes
i en tota la trama que al seu voltant,
doncs, ell pràcticament diria que no vol veure, no?
Ell va estar a Alemanya i pràcticament...
Va treballar durant tota l'època del nazisme a Alemanya, no?
Sí, sí, sí, i una mica el Gerard planteja això,
la relació dels homes i dels artistes respecte al poder
i respecte a aquest horror de relació de la Segona Guerra i el nazisme.
I començant per ell, que es considera un artista universal,
que és una de les postures reconegibles, no?,
que molta gent opta per aquesta, no?,
que es considerava un artista universal
que parlava i actuava per tothom sense discriminació,
seguint per la dels seus companys,
doncs, que té un que pensa que ja que estan actuant,
i això és veritat, el teatre escala,
on els anaven a veure 3.000 persones a cada funció
i en feien 3 cada dia,
doncs aquestes 10.000 persones des de l'escenari,
des de la pista,
els podien explicar algunes coses,
introduir elements crítics, no?,
perquè aquells...
fer servir la seva feina
com a un punt d'opinió, no?
I fins i tot hi ha un tercer clon,
quan aquest desapareix,
que és enviat cap als camps,
cap als camps d'extermini,
hi ha un altre tercer,
que vol practicar un atemptat a la festa aquesta, no?
Aleshores, no sé,
també tenim un personatge realment curiós,
que és el de la Gestapo,
aquest home que admira el Charlie Rivel,
que li el convida a actuar en aquest aniversari,
i que li demana si pot fer alguna petita cosa
al costat d'ell,
perquè ell és el seu admirador
i a casa seva, doncs,
pels seus fills a les festes i tal,
doncs té debilitat per fer de clon, també.
I realment, clar,
tenim aquestes coses que han de fer els autors,
que han de tenir una certa perversitat,
en el bon sentit de la paraula,
perquè moltes vegades
fins i tot ens quedem molt curts
respecte a la realitat, no?
Però crec que és bo
que els autors es plantegin
moments molt àlgids i molt punyents, no?
L'actor també es planteja
al llarg de la seva vida personal,
la seva carrera,
que a vegades no es pot deslligar
el seu compromís com a artista, no?
Com a transmissor d'idees,
de bellesa, de paraules.
A nivell personal,
representar aquesta obra
no sé si t'ha fet tornar
a reflexionar per anèssim cop
sobre el paper que té l'artista
al voltant de...
amb tot allò que l'envolta.
Jo crec que...
Ho tens molt clar fa molts anys,
quin és el paper de l'artista i de l'actor.
Que això és continu,
almenys en el meu cas, no?
Doncs...
I crec que contínuament,
contínuament et fa pensar,
vull dir, no crec que sempre,
en totes les èpoques,
tu tinguis la mateixa postura,
vull dir,
de vegades vas modul·lar,
però realment
l'home en general
ha de ser crític
i l'artista
jo crec que és una obligació.
Això,
hi ha gent que no,
que pensa que no,
que ha d'estar al marge
d'opinions, no?
El veritable artista
o així és una definició més, no?
Jo crec que és impossible
i tot el contrari,
crec que l'artista
té una mica
l'obligació
de ser absolutament
crític
amb el poder
estigui qui estigui, no?
Té una mica
aquesta obligació.
Però fixa't que no cal
anar-nos-en a l'Alemanya
a anar-hi,
nosaltres també tenim
la nostra història,
la nostra dictadura
i ha de ser molt dur
per un artista
que en determinats moments,
perquè està treballant,
l'identifiquin
amb un determinat
règim polític,
amb una determinada
línia
o corrent de pensament, no?
Sí, per això...
Perquè tot és molt equívoc.
Sí, per això hi ha molts artistes
que intenten de fugir,
de manifestar-se
i de reservar-se
per dir,
jo el que faig a dalt
de l'escenari
és el que soc, no?
I l'altre pot realment,
no sé,
intervolir
o fins i tot
menys tenir
les meves opinions, no?
Però diríem,
jo per exemple,
tinc un cas molt concret,
el meu cas,
vull dir,
jo vaig participar
de la creació
de la Torna
amb dolars
i vam tenir
un consell de guerra.
És a dir,
a l'any 78,
quan ja aquí
formalment hi havia
una democràcia, no?
I aleshores,
doncs és un cas
evidentment claríssim, no?
L'any 78
jo em vaig haver d'exiliar
durant tot un any
per dir que havia estat
autor
amb una sèrie de gent
i com que
en aquell moment
doncs les jurisdiccions
encara no estaven separades
a la civil i a la militar
tot i que
estava allà
amb una democràcia formal
doncs es va donar
una paradoxa
que per mantenir
un espectacle
que era crític
amb una sèrie de coses
que havien passat
etcètera, etcètera
doncs la broma
d'un consell de guerra
en l'any 78
Déu-n'hi-do
Clar,
jo diríem
sempre
sempre tinc un mot clar
que l'artista
doncs és un home social
abans de res
Ja la condició d'artista
sembla que implica
aquest compromís
i no sé
Ferran Ranyés
si alguna vegada
havies fet de pallasso
Vaig fer de pallasso
una vegada
amb un espectacle
fa molts, molts anys
de Jules
també precisament
doncs
que fèiem un sketch
i és l'única vegada
que m'havia posat
les sabates grans
el nas i que havia fet
m'havia posat la masca
del clon
però sí que és cert
que durant molts anys
vaig estar treballant
el gest
l'humor
sobretot l'humor
perquè també
era una manera
de traspassar
la censura
que en aquell moment
hi havia
sobre els espectacles
la censura prèvia
optaven molt
per l'humor
per explicar coses
que d'altra manera
hauria estat una mica difícil
d'explicar
i sobretot el gest
llavors sempre he estat
molt proper
a la reflexió
fins i tot
també en moments
de turmonatge
he donat classes
a l'Institut del Teatre
i altres llocs
sobre això
que abans
anomenava
que el temps
el ritme
i l'espai
són les tres bases
que l'actor té
per fer veure
i creure
coses que
de fet
no existeixen
que són
una mica més
més caire
però
poca cosa més
i en humor
això és molt precís
i jo sempre he tingut
molta devoció
per reflexionar
i per pensar
i per experimentar
que l'humor
ha de jugar
aquestes tres puntes
d'una manera
més precisa
encara que
en la resta
de registres
i aleshores
sempre he estat
molt a prop
però no ho havia fet mai
diríem
i aleshores
a l'apropar-me
a Charlie Rivel
el seu tempo
el seu ritme
la manera de construir
els gags
etc
ens ha estat
un gustasso
i a més
perquè
dintre de l'equip
Joan Font
també ve
d'una escola
que també
i en comedians
doncs
també ho han treballat
molt
diríem
amb aquestes resolucions
visuals
sense paraules
i amb el gest
i ens hem entès
tot molt bé
vull dir
de vegades
això passa
i és desitjable
que un equip
llisca molt bé
aquí ha passat això
el general Vázquez
ha estat encantador
i cada dia
seguint
els assajos
vull dir
ha estat una mica
ideal
en aquest sentit
doncs escolta
jo no soc cap
pitonissa
però jo imagino
que la representació
de demà
seguirà en aquesta línia
perquè hi ha moltes ganes
aquí a Tarragona
que vinguem a aquest espectacle
no és un parlar
això ho diu
la taquilla
i bé
teniu el públic
esperant-vos
amb els braços oberts
ja sabeu que el públic de Tarragona
és factuós
sí, sí, sí
jo he de dir
que al teatre metropolit
he tingut molt de carinyo
i que he fet moltes coses
i la veritat
és que sempre
mira
sempre fa una mica de coquet
a cada lloc
com si una miqueta
et tornessis a estrenar
tot i que portes una cosa
que penses
que ja la portes assegurada
però
és l'emoció
d'aquesta feina
i aleshores
doncs
el teatre
amb tot pel públic
a veure què passa
doncs
tenim moltes ganes
de veure aquesta obra
de veritat
que sí
Ferran René
moltíssimes gràcies
per atendre la nostra trucada
molt bon dia
encantat
bon dia
adeu-siau