Ara són dos quarts d'una del migdia i 100 minuts.
La Fundació Caixa Tarragona inaugura aquest vespre
una de les exposicions de la primavera fotogràfica de la ciutat.
Es tracta d'imatges 2005,
un recull de la feina dels fotoperiodistes
de les comarques tarragonines en els darrers mesos.
D'aquí uns moments saludarem el coordinador de la mostra,
el fotoperiodista Andreu Puig.
S'instal·larà en uns moments.
Ha anat a buscar-nos un catàleg per poder-los descriure.
A vostès bona part d'aquesta obra.
Però és que en l'acte inaugural participa el fotoperiodista
Joan Guerrero,
que tenim la sort que ens acompanya avui en directe al matí.
Joan, molt bon dia.
Hola, bon dia, què tal?
Benvingut.
Gràcies.
És un plaer, de veritat, que ens acompanya avui,
i un privilegi perquè sí que podem anar a escoltar-lo
aquesta tarda a la Fundació,
però obtenir-lo aquí en la distància curta
i poder parlar de fotografia,
del sentit de la seva feina
i de les formes que apunta al futur de la professió,
doncs la veritat és un plaer.
Vostè s'ha jubilat fa poc.
Fa ara un any, sí.
I ho diu amb unes males ganes,
amb tantes ganes que té molta gent de jubilar-se,
però penso que no és el seu cas, no?
Jo no, jo no, jo no tenia...
A mi m'agrada sempre la premsa,
la premsa diària,
i combinava una cosa amb una altra,
un projecte, un llibre,
una exposició i moltes coses més, no?
Però la premsa diària a mi m'agrada,
m'agrada molt i m'agrada, no?
Però n'hi ha coses que s'ha de dir,
bueno, està aquí, hem arribat, no?
I punto, i una altra cosa.
Podríem posar moltíssims adjectius a la seva trajectòria,
però potser el que simplifica, entre cometes,
i en un bon sentit d'aquest terme,
la seva feina és l'interès pels temes socials.
Sempre.
Per la vida, no?
Sí, per la vida.
Jo fa poc vaig veure la primera fotografia meva
que se va publicar,
fa ara 36 anys,
37,
i, bueno, és la mateixa que podria fer ara, no?
Quina era?
Quina era?
Sí, era un grup de nanus,
un charco de agua,
un yugán,
como un barrizal,
y atrás, pues,
una cantita de bloques,
de pis,
y, bueno,
era la vida,
era donde los niños jugaban,
en aquella época del franquismo,
pues,
era Santa Coloma de Gramanet,
las calles estaban abiertas,
parques no existían,
escuelas pocas,
en fin,
lo que era en aquella época,
y entonces,
pues,
tiene esa,
eso que yo le llamo,
tenía alma,
no?
O tenía vida,
o tenía corazón,
como el bolero,
y ahí está,
y es fresca,
una fotografía es fresca,
no he cambiado en ese sentido,
en ese,
llamémosle estilo,
o lo que fuera,
foto sencilla,
muy sencilla,
pero que te acercara a ella.
Y la última,
que ha fet allò,
en exercici de la professió,
com si diguéssim.
La última,
sí,
ya,
pues,
estamos casi las mismas,
pues,
un grupo,
el río Beso de Santa Coloma,
que era una claveguera,
pues,
se arregló,
y tiene sespe ahora,
y la verdad que está muy bonito,
¿no?
Y entonces,
hay una cantidad de inmigrantes,
ecuatoriano,
paquistaní,
y se van cada sábado a jugar allí,
al fútbol,
y juegan,
y está la familia allí,
acompañando a sus,
a sus jugadores,
que son familiares de ellos,
¿no?
Y están comiendo su comidita,
del país de donde son ellos,
y juegan.
Y hay,
de cuando en cuando,
y esto es bonito,
esto es la chispa de la vida,
¿no?
y esa era la última foto,
de cuando en cuando da un chute grande,
y el balón cae a veces en el río,
dentro del río.
Entonces,
ya tienen un mecanismo que es como una caña larga,
una caña larga,
se meten en el río,
y tienen como una red,
y intentan de cazar el balón.
Y hay ese contraluz,
que está intentando cazar el balón,
porque ha caído dentro del río,
y tiene esa,
tiene aquello, ¿no?
Esa es la última fotografía,
o sea,
que empieza con el agua,
charco,
y termino con el agua río.
No va ser intencionado, ¿no?
O sí?
No, no, no.
Va ser una casualidad,
vull dir,
aquesta relació l'hem trobat després.
Però aquella primera fotografía,
també la podríem continuar trobant,
¿no?
Avui en día.
Sí, yo pienso que sí.
En diferentes zones de las grandes ciudades,
sobretot.
Sí, sí,
sobretot en el cinturón,
en el cinturón,
sí,
por descontado.
Yo soy un hombre muy dado
a ir al barrio de la mina,
que es conflictivo
y todo esto.
Y allí,
perdón,
me he encontrado siempre la vida, ¿no?
La vida incluso está
más en lo cutre
que en lo
armonioso,
digamos,
del diseño
de los barrios altos.
Porque
los barrios altos
le he hecho a Fartasi
una cierta belleza
en cuanto a las líneas,
pero es monótono.
Y sin embargo,
en barrios como estos,
pues me he encontrado
hasta una maceta
de geranio
preciosa
corgada
en una lata
de olivas, ¿no?
Y allí la viejecita
tomando el solecito
con su nietecito.
Eso puede ser cutre,
pero es humano
y es vida.
Deixem saludar
l'Andreu Puig,
que ens ha anat
a buscar un català
perquè tinguem una idea.
Andreu,
bon dia.
Bon dia.
Benvingut.
Ara que tenim
un dels fotoperiodistes
en exercici,
com els veu vostès,
vostès,
aquests fotoperiodistes
d'ara en general.
Els d'ara?
Bueno,
pues que tienen mucha pasión.
Atención, ¿eh?
Sí, sí, sí, sí.
Hay una cantidad
de chicos y chicas
que con una pasión
grandísima
y eso es lo que
le puede salvar
al fotógrafo, ¿no?
Que tengan pasión
y no tengan impaciencia, ¿no?
Porque quieren,
de golpe,
pues publicar
un reportaje
en el Dominicar del País,
por ejemplo.
Es lo que piensa mucho.
Y, sin embargo,
lo que le puede salvar
es la pasión
que tienen por la imagen, ¿no?
Y esto es
esto es muy positivo,
muy positivo, sí.
Abans d'iniciar
la conversa per Antena
parlàvem
de la necessitat
del testimoni
del fotoperiodista,
parlàvem també
del missatge social,
humà
que hi ha darrere
d'aquesta imatge,
però també la plasticitat
que pot arribar
a tenir en determinats moments.
Posàvem d'exemple
un fotógraf de Salgado,
un fotógraf que és
bé, que és una icona
per la majoria
de persones
que entenen
que aquestes imatges
serveixen també
per transformar
una miqueta més el món, ¿no?
Sí,
jo crec que
hay este tipo
de fotógrafo,
como era también
Eugen Izmí, ¿no?
los grandes maestros,
que tenía
eso que es
donde aparece
el genio, ¿no?
Ese tipo de fotografía
que yo hablaba
de desesperación,
donde está presente
la muerte,
la hambruna,
o sea,
Salgado, en definitiva,
¿qué es lo que ha hecho?
Ha hecho
como esta esplaga
bíblica
que se hablaba
de la hambruna,
de la mortandad,
de las grandes migraciones,
de las grandes enfermedades,
de los grandes,
digamos,
movimientos migratorios,
donde la muerte
está presente casi,
pero él ha dado
aquel toque,
aquel toque
que ahí es donde,
que no cae
en lo,
digamos,
en lo fácil,
sino que es,
tiene esa luminosidad,
esa poesía,
esa belleza,
¿no?
Y sin embargo,
no está mintiendo,
no está mintiendo.
Yo vi
una fotografía
que era un cadáver
que estaba
envuerto,
envuerto,
en cartone,
muy delgado,
hecho por Salgado,
y estaba hecha
sobre una piel
de leopardo,
y tenía una belleza,
aquella fotografía
que era tan desesperante,
porque el cadáver
pesaba muy poquito,
no se veía el cadáver,
pero el bulto sí,
¿no?
Entonces tenía,
era como una concha
que se abriera,
y dentro estaba la perla,
¿no?
La perla era ese ser humano,
¿no?
Esto lo puede hacer
solamente un genio
de cuando en cuando.
O sea,
yo tengo tres músicos,
¿no?
Que es Beethoven,
Bach,
y Mozart.
Me encanta,
pero por descontado
me encanta mucho más
Beethoven,
Beethoven,
sí,
ese adageto
de la novena,
tan grande,
¿no?
Que me ha ayudado
también fotografía,
pero no pensemos
que la fotografía
está siempre hablando,
siempre de la fotografía,
es hablar de la poesía,
es hablar del humanismo,
es hablar de la música,
de l'arte.
Para mí,
Salgado,
si me han dicho
estos tres nombres,
también está
Eugenie Schmi,
está Salgado
y está Cartel Bersón.
Pues,
para mí,
Salgado es
Beethoven.
Grans noms
de la fotografía.
A partir d'avui
ens trobarem
amb la fotografía
en la cual
treballen
els fotoperiodistes
d'aquestes comarques.
No sé si ha tingut
l'oportunitat
de contemplar el catàleg,
em penso que sí.
Són fotografies magnífiques.
Andreu,
esteu contents,
no?
De com ha quedat.
Déu-n'hi-do,
jo ho estic mirant ara
i dic,
poca broma,
eh?
No, home,
cada any costa.
Cada any la gent
que ho ha portat
altres anys
i aquest any,
no ha sigut menys,
costa,
costa,
i ho veníem parlant
durant el viatge
amb el Joan,
no?
Costa a vegades
dir-li a la gent
que va,
home,
que s'hi presentin,
que val la pena
ensenyar una mica
tot el que s'ha fet
durant l'any,
que moltes vegades
cau en l'oblit,
i que ara recordar-ho
també està bé.
I home,
especialment contents
perquè aquest any,
doncs,
sembla que ha quedat bonic.
Jo ho estic mirant
molt ràpid,
però, clar,
des d'aquesta feina
que fem nosaltres
tens una visió així
molt general
de l'actualitat
d'aquestes comarques
i, clar,
a cada pàgina
que passo,
visc un moment
d'aquest any 2005
que ja hem deixat enrere.
La idea una mica
de fet de la mostra
és aquesta, no?
És a dir,
que veient el catàleg,
que bé,
doncs,
des que hi ha...
Moments absolutament
disortats,
com l'explosió
de gas de la Rambla
fins a una festa
de Carnaval a Valls.
No, no, exacte.
I passant per moments,
això,
doncs,
més durs,
més polèmics,
més quotidians,
fins i tot,
com qualsevol festa
de la clotxa
en un poble normal
i corrent
o uns armats
que fan la festa
del Renaixement
a Tortosa.
Doncs, bé,
hi ha una mica de tot
i la gràcia
potser és aquesta, no?
I aquestes mirades diferents,
aquí tenim els efectes
de l'aiguata
al creixell,
un cotxe inundat
amb tota la dificultat
i els problemes que hi ha,
al costat,
un grup de gent
que està jugant
amb l'aigua,
amb els tolls d'aigua,
aquestes dues mirades,
no?
No,
i és una mica la idea,
passa alguna cosa similar
també amb els efectes
de la sequera
d'aquest any.
Bé,
una pots veure tu
el pantà
de Ciurana
completament buit
i al costat,
i al costat,
una dona,
doncs,
gaudint
precisament
que estigui puït,
no?
Perquè, bé,
es crea un altre escenari
com el propi autor
de la foto,
en aquest cas,
el Joan Puig ho diu,
no?
És una platja
al mig del Montsant,
no?
Això és...
I una mica
amb la fotografia
aquesta que explicava
abans,
ara fa un moment,
el Joan sobre
aquest riu
i aquests immigrants
que es banyen,
el Lleure,
tot plegat,
eh?
Sembla que...
Tot va lligant,
perquè també dèiem
que venint
que el que passa aquí
passa a Barcelona,
no?
I el que passa a Barcelona
passa a Madrid
i el...
que els temes,
en el fons,
són una mica universals,
no?
Ens passen a tots.
Aquest catàleg
el podríem traslladar
a qualsevol ciutat del món?
Podríem dir
que aquestes fotografies,
no?
I tant que sí,
i que sempre parlem
des d'aquesta perspectiva local,
però que és absolutament
universal.
No, no,
és universal.
És totalment exportable,
perquè és que allà
els hi han passat fets
que també els recordaran,
és a dir,
que aquestes fotos
els recordarien fets
que hagin viscut ells,
encara que estiguin
en un punt geogràfic
molt allunyat el nostre.
Aquí veiem,
per exemple,
una de les mostres
de rebuig
que es va fer
en contra de la violència
de gènere
en un blac,
una fotografia
realment expressiva,
la podem traspassar
a qualsevol lloc.
Com s'ha donat
la circumstància
que el Joan Guerrero
vingui avui a Tarragona
i pugui fer una xerrada
davant de tota la gent que...
Com s'ha donat?
Doncs, home,
s'ha donat perquè...
Perquè, a més,
és un privilegi
que tenim que pugui estar
avui a Tarragona,
de veritat.
fa tres anys
que així ho van començar
i van decidir
que el dia de la inauguració
n'és acompanyada
d'una bona conferència
i d'algú, doncs,
que tingui un...
bé, doncs,
una experiència
i un prestigi
reconegut
i forjat
a base d'anys, no?
El primer any
vam tenir
el Tino Soriano,
l'any passat
va venir
el Pepe Encinas
i aquest any, doncs,
tenim el Joan Guerrero
i com va sortir?
Doncs, mira,
va sortir perquè
des del col·legi
se'n va demanar
si els hi podia fer
un cop de mà
per...
bé,
per motivar una mica
la gent,
per organitzar una mica
i, sobretot,
per buscar un conferenciant
i, doncs, bé,
jo vaig pensar
de seguida amb el Joan
perquè m'era molt recent
una exposició
que va fer l'any passat
ell a Barcelona
amb motiu, precisament,
de la seva jubilació, no?
Que era el Camino Andado
que, a més a més,
tenia un apartat
que es deia
Adiós, muchachos
on el Joan
durant dos, tres, quatre anys,
cinc,
s'ha dedicat a fotografiar
els companys de professió
i hi havia un apartat
de l'exposició
que érem tots nosaltres
fotografiats individualment.
I jo tenia molt fresc això,
tenia molt fresc
les pàgines
que el país
li va dedicar
durant tot el mes d'agost
l'any passat
com a homenatge
i, a més a més,
tenia encara més fresc
i més recent
el llibre que
els ulls dels pobres
que ha editat
amb el Pere Casaldàliga.
Que s'ha venut ja...
Bé, jo no sé
si faran una altra edició
perquè s'està venent
amb un ritme
impressionant, no?
Sí,
l'edició
en català
s'ha agotat.
Sí.
Ens diu l'Andreu
que ha de marxar.
Gràcies per venir.
Ho entenem perfectament
que avui és un dia
d'inauguració.
Et quedes una miqueta
amb nosaltres, no, Joan?
Clar que sí, el que vulgui.
Cinc minutets, sis, encara tenim
per continuar parlant.
Parlem d'aquest llibre
que s'està venent molt,
afortunadament.
Sí.
L'edició en català
s'ha agotat
i la de castellà
ara
ha anat
una quantitat
a Sud-amèrica
i
n'hi ha
poc també,
però encara hi ha
el castellà.
Sí, sí.
Quan parlem
de fotoperiodisme social,
de què estem parlant?
Perquè, clar,
fotoperiodistes,
hi ha molts professionals
que s'hi dediquen
al fotoperiodisme,
però no tots fan
aquesta cosa de...
Sí.
Bueno,
jo penso que
esto fue una opción
que tomé yo
desde hace mucho tiempo.
Yo estuve viviendo...
Bueno,
yo nací en Tarifa,
Tarifa,
yo parece que hace
mil años
que era un niño allí,
¿no?
La tarifa negra,
la tarifa,
digamos,
de hambre,
de miseria.
Yo recuerdo
cuando pequeñito
pues a veces
acompañaba
con la cajita
del compañero
que había muerto
por falta de pellicilina,
por falta de alimento,
llevarlo a hombro
con otros compañeros
al cementerio,
Tarifa.
Esto me parece
que hace mil años
que pasó.
No ha pasado
tanto tiempo.
Pues no ha pasado
tanto tiempo.
Entonces,
ese hambre,
esa rabia,
es que...
Yo me supongo
que eso me marcó,
¿no?
Y evidentemente
pues me hizo
como persona.
Yo ya cuando pequeño
ya cogía una caja
de cerilla
en Tarifa
y hacía,
le hacía un recuadro
a la caja
y hacía
mis fotografías.
O sea que esto
ya lo llevaba
yo de pequeño.
y claro,
eran fotografías
con encuadre
nada más
que quedaron
en el corazón
porque aquello
era una caja de cerilla,
¿no?
Ese era mi juego.
Cuando,
pues bueno,
pues fui
de esa cantidad
de gente
que de la posguerra
que pasó
tanto y tanto
y tanto,
¿no?
Y que a mí
pues evidentemente
me marcó.
Luego,
pues fui emigrante
como tantos otros,
pues aquí llegué
y empecé
en una revista
grama que era combativa.
También estaba
en la clandestinidad
contra la dictadura
y todo eso.
Y evidentemente
pues no me iba
a ser un fotógrafo
de glamour
y de revistas maravillosas,
de gente maravillosa.
De eso hay mucho
en los kioscos,
mucho, mucho,
pero de la fotografía social
hay poco.
O sea que me he sentido
muy a gusto
y evidentemente
la fotografía
esta social
me ha enriquecido
como persona
mucho,
mucho,
mucho,
incluso haber conocido
a Pedro Casardália,
¿no?
que es como
conocer,
no sé,
a Gandhi,
Antonio Machado
o a tantos otros,
¿no?
O sea que la fotografía,
este tipo de fotografía
me ha dado,
me ha enriquecido
mucho como persona
y porque posiblemente
por la mañana
estaba haciendo
fotografía
en Chabolas
y por la tarde
estaba haciendo
que es lo que
en la prensa
no diaria,
pues una persona
en el Hotel Rí,
¿no?
O sea,
ese cambio
y eso me ha enriquecido,
¿no?
Y si volviera
seguiría
haciendo la fotografía
ese tipo social,
¿no?
Aquest
fotoperiodisme
social,
a més,
está
molt prestigiat
socialment,
és a dir,
que está
molt ben considerat,
com a mínim,
eh?
Sí.
I no dic
que estigui ben pagat,
segurament
està millor
pagar l'altre.
No,
l'altre
està millor.
molt més pagat,
però la consideració
social
que té
determinats sectors,
home,
doncs,
també cal tenir-la
en compte,
no?
Sí,
sí,
el producto
está bien
acabado
y eres
fiel
y no mientes
y le da
ese toquecito
a esa realidad
cotidiana,
un pequeño toque
poético,
un pequeño toque,
digamos,
de ternura,
sin mentir
nunca,
pues esto,
la verdad que
se agradece.
Las posiciones
que hablaba
el compañero,
camino andado,
en la virreina
aquí en Barcelona,
pues ha habido
una cantidad
de gente
grandísima,
unas 20.000
personas
que visitaron
eso
y es una,
era pues
ese tipo social,
no?
Ah,
pues está muy bien,
la gente
esto lo agradece,
sí.
Nosaltres
estarem encantats
de venir
aquesta tarda
a la conferència,
per nosaltres
serà una
perllongació
d'aquesta conversa
que disordadament
hem de començar
a acabar
perquè
ens empaiten
les notícies,
la càmera
té una limitació
a la pàgina
d'un diari
i la ràdio
ja sap vostè
que són
els minuts.
S'ha de publicar
tot?
És a dir,
hi ha algun límit?
Perquè a vegades,
vostè sap que avui en dia
que la imatge
té aquesta força
i aquest impacte
i aquí diu
no cal
determinades imatges
per fer-nos una idea
de la dimensió
de determinades tragèdies.
Vostè que en pensa?
Jo,
mire,
le voy a poner un ejemplo.
Hice una fotografía
una vez
en el barrio
de la Mina
un santo cristo
que había en una mesa
y al lado de la mesa
había una chica paralítica
con una cara
un poquito deforme
con un velo
un escapulario
aquel santo cristo
grande
que parece
como si la abrazara
a ella
y ella estaba allí
como una fe
aquella foto
era patética
era de ese tipo
de cine de Buñuel
y yo dije
esta foto
no la va a ver nadie
nada más que yo
porque se puede tender
puede tender
a otras confusiones
y entonces
pensé
que nunca la publié
y es un fotón
que le decimos nosotros
es un fotón
pero hay cosas
que se pueden confundir
y dice
mejor que no
que no
que no la muestres.
No deu ser fàcil
trobar el punt
d'equilibri
d'allò que és necessari
i allò que no ho és
per mostrar una situació.
Deu requerir
d'una reflexió important
per part del fotògraf, no?
Ja.
Si la fotografía
que es
yo he oído
siempre
de la imagen
agresiva
en el libro
de los ojos
de los pobres
no hay nada
agresivo, no?
Sin embargo
me encontré
situaciones muy agresivas
me encontré
pues en una carretera
dos camiones
que chocaron
y quedó
la carretera
sembrada
de indiesitos
muertos
y como las
mujeres
los lloraban, no?
entonces
aquel tipo
de fotografía
creo que no
tenía que estar
aunque posiblemente
una mirada
pudiera ser
más dura
que aquella escena
que yo había
fotografiado
en otro tipo
de fotografía
que hubiera
hecho.
La mirada
i els ulls
dels pobres
per acabar
Joan
¿es realmente
diferente
a la mirada
i els ulls
dels rics?
Sí
Dios mío
Dios mío
vamos a ver
yo creo que sí
yo me he encontrado
en esas
comunidades
de indígenas
que no tenían
nada
nada más
que unas papitas
o unos frijolitos
pero he visto
a aquella madre
siempre cargando
a su hijo
y arando
la tierra
arando
o cavando
la tierra
y he visto
a esa hermanita
siempre
con el hermanito
pero he visto
en los ojos
ese cariño
ese amor
que a veces
el primer mundo
esto lo va perdiendo
con las prisas
y todo esto
y la verdad
que en esas
pequeñas cosas
he tocado
al cielo
he tocado
al cielo
y me he sentido
muy feliz
de haber
convivido
y eso me lo ha dado
la fotografía
ha sido
esa llave
que me ha abierto
esas puertas
y entonces
creo que sí
que es diferente
Joan Guerrero
nosaltres de veritat
que li agraïm moltíssim
que hagi vingut avui
al matí de Tarragona Ràdio
ha estat un autèntic
plaer
que continuarem
compartint amb vostè
aquesta tarda
a la Fundació
Caixa Tarragona
en la inauguració
d'aquesta exposició
de la primavera fotogràfica
moltíssimes gràcies
moltes gràcies a vosaltres
adeu-siau
adeu-siau