Ja hem comentat abans que aquesta quart hora del matí de Tarragona Ràdio
estaria destinada primordialment a parlar de premis.
Hem conversat ara durant uns instants amb en José María Güell,
exregidor de l'Ajuntament de Tarragona,
escriptor i un cèlebre traductor del rus al català
que s'ha distingit amb el Premi al Balcó,
un premi que s'atorgarà aquest dijous,
i un dijous, però el de la setmana passada,
es van atorgar els premis que anualment concedeix
el Consell Comarcal del Tarragonès.
Uns premis que es concedeixen en diferents àrees.
Durant els propers minuts parlarem amb els seus quatre guardonets.
Dos d'ells concretament ens acompanyen a l'estudiu de Tarragona Ràdio.
Ens acompanya, saludant en primer lloc, l'Estela Rodríguez.
Hola, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
L'Estela ha guanyat una de les beques d'investigació
i una altra ha anat a parar a la Cristina Magriñà.
Cristina, bon dia, benvinguda.
Bon dia.
Moltes felicitats també.
D'aquí uns instants saludarem els altres guardonets,
però primer que tot, per entrar en matèria,
en què esteu treballant?
En quin projecte he guanyat la vostra beca?
Serà, per exemple?
Sí.
Bé, jo abans de tot volia dir que aquest any havia estat dividit el premi.
Jo crec que això era interessant,
perquè segurament es presenten molts projectes a la beca de recerca,
perquè aquesta beca jo trobo que és una cosa innovadora,
això que es premi abans el projecte d'investigació,
abans del treball fet, i això és interessant.
Agosarat.
Potser algú pot considerar que és agosarat d'arriscat.
Sí, sobretot perquè nosaltres parlem, en general,
jo he treballat sempre en recerca a la universitat,
llavors treballem molt amb el tema,
o es parla molt, diguem-ne, del tema de l'investigació,
el tema de, per exemple, es parla molt del Ministeri de Ciència i Tecnologia,
de tot el foment de la recerca que estan fent a nivell estatal,
però això a les ciències socials gairebé no es nota,
i a les ciències humanes.
És a dir, aquesta inversió en calés, en recerca,
nosaltres normalment gairebé no la veiem.
La Cristina va sentint, va dient que sí, amb el cap.
També tens aquesta sensació que es mima, entre cometes,
i no se'ls mima prou segurament els científics,
s'està fent un esforç important,
però que, en canvi, en altres àmbits de l'experimentació,
en altres àmbits d'estudi,
segurament estem una miqueta descuidats, potser?
Sí, sí, estic d'acord, plenament.
Jo no em dedico...
Però potser una miqueta cap a mi...
No estic a la universitat, jo treballo,
i treballo en un arxiu,
llavors faig investigació en el meu temps lliure,
i si no demanes aquests ajuts,
normalment és molt complicat, no?
Estic plenament d'acord amb l'Estela.
Anar travessen al desert en moltes ocasions.
Sí, sí.
De fet, a la universitat és gairebé igual.
És a dir, nosaltres, jo sempre dic,
quan em diuen, em pregunten què faig a la universitat,
jo dic que soc investigadora,
ho dic perquè vull professionalitzar la meva professió,
que és aquesta, d'investigadora,
i sempre ho dic una mica en plan de broma,
dic que som una ONG acadèmica.
És a dir, nosaltres, quan fem recerca a la universitat,
el que fem és demanar les subvencions,
és exactament igual que una ONG,
que es demanen les subvencions a la Generalitat,
al Ministeri, a la Diputació, és això,
anem pidulant totes les subvencions.
Fiqueu a les mateixes portes i els diners sorten de la mateixa bossa, no?
Exacte.
I tot això, diguem-ne, quan és una recerca,
a nivell de grup de recerca,
que llavors treballes amb diferents professors de la universitat també,
i amb altres investigadors,
llavors és més fàcil trobar aquesta subvenció.
Però quan és una recerca, com la Cristina,
que està en un arxiu,
és a dir, això és completament impossible,
que et donin una subvenció
amb tota la confiança
que tu acabaràs aquest projecte en bon estat.
És a dir, tu fas el projecte,
la idea pot ser molt bona,
però després el procés de recerca
pot anar per una altra banda, no?
Això suposo, Cristina, que és important,
perquè, clar, en aquest cas,
l'Estela compta una mica,
amb la seva acreditació,
amb el paraigües d'una institució acadèmica reconeguda,
però en el teu cas particular vas més per lliure.
en moltes ocasions algú pot dir
no, no, hem signat un xec en blanc gairebé
i no sabem on ens estem posant, no?
Sí, en part sí.
El que passa és que és difícil.
Si tu no et pots quedar dins la universitat,
jo vaig fer el DEA i el vaig presentar,
però és molt difícil quedar-te dins la universitat,
demanar beques,
per tant has de sortir, has de treballar
i si t'agrada fer això,
has de presentar un bon projecte,
un tema interessant,
que jo crec, per exemple, el meu,
que l'educació sempre és un tema molt interessant en història
i a partir d'aquí, doncs,
si confiant en tu, doncs, perfecte, no?
I també darrere hi pot haver altres treballs
que són interessants
i que t'avalen una mica en aquesta línia.
Parlem ja d'aquests projectes.
Per exemple, el teu, Cristina,
en aquest cas,
un projecte dedicat a l'àmbit de l'educació,
de l'ensenyament,
la Instrucció Pública a Tarragona,
l'ensenyament primari,
concret, però entre unes dates,
des de l'any 1857 i entre l'any 1936.
Per què aquest tema?
Què és el que et motivava d'aquesta qüestió?
Home, jo ja fa un temps que estic treballant
en el que és la formació dels mestres a Tarragona.
És el meu tema de la meva futura tesi,
si algun dia l'acabo, no?
Que esperem que sí.
I llavors, doncs,
m'interessava començar per la base,
la instrucció des de baix, no?
Les dates, calia limitar-ho.
Bé, ha sigut molt bonic
que aquest tema
hagués englobat tota la comarca del Tarragonès,
però en un any és impossible.
És impossible perquè
hauria d'haver anat poble per poble
a buscar les fonts.
I un any, el temps és...
et limita.
Les condicions d'aquesta beca, per tant,
és que hi ha el compromís
que l'autor lliuri el projecte
en un termini d'un any.
Sí, sí, un any.
Llavors, et limita força
l'elecció del tema.
I la quantia econòmica
que heu rebut o que rebrem?
Que rebrem 2.450 euros.
La meitat ara
i la meitat a l'entrega del treball.
I el compromís de la publicació del llibre,
que jo crec que és el més interessant
d'aquesta beca.
Més que la quantia,
sinó que et publiquen
el projecte, no?
La investigació.
Perquè en moltes ocasions
el projecte,
tard o d'hora,
més o menys complet,
doncs, un pot satisfer
la seva curiositat,
els seus anells,
els seus desitjos personals,
però això es queda
doncs, en un document
de l'ordinador
o guardat en un calaix, no?
Però tens la possibilitat
de poder difondre-ho públicament.
Sí, sí.
Jo crec que és el que atreu
a part de la quantitat de diners
que et puguin donar, no?
És l'atracció del premi.
I la Cela,
en què treballa?
En què treballarà?
Jo treballo
amb el tema
d'educació artística
i diversitat cultural.
L'interès del tema
ve perquè he treballat,
per exemple,
vaig treballar
amb el Museu Nacional
d'Art de Catalunya,
fent presentació
sobre el tema
i tutoria sobre el tema
de l'art romànic.
En aquell moment,
que això era l'any 96,
hi havia pocs alumnes immigrats,
però de cop i volta
te trobaves una classe
on hi havia un alumne,
doncs això, marroquí,
un alumne d'altra procedència.
I jo estava explicant,
doncs,
el segle,
per exemple,
el segle X
sobre l'art romànic,
etcètera,
i jo em mirava
aquest nano marroquí
i deia
ells que tenen
aquesta cultura
tant,
doncs això,
del segle VIII aquí,
sí que més o menys
la coneixem,
la de l'Àndalus,
però més enllà d'això,
ell m'havia d'ensenyar
més coses a mi
que jo amb ell.
Començava a fer recerca,
a preguntar-me,
a qüestionar-me
sobre el noocentrisme
de l'història de l'art,
sobre de quina manera
estem ensenyant
història de l'art
a aquests nanos
i no estem dient
que aquesta història de l'art
és una història de l'art europea,
és una història de l'art
des del nostre punt de vista
que és el punt de vista
de la societat occidental.
Això va ser el començament,
ja fa uns anys enrere,
després he estat treballant
amb el tema de l'educació,
amb el tema
de l'art multicultural
i les dones artistes immigrades,
aquest és el meu tema de tesi,
i amb això, diguem-ne,
aplicació amb l'educació,
trobava que era una cosa
interessant de fer-ho,
però sobretot
perquè necessitava molta recerca
i en aquest cas sí que
aquests 2.500 euros
a mi em vindran molt bé
per fer les entrevistes,
perquè jo no faig estudi d'arxiu,
que també és molt interessant,
però això jo no ho faig.
No, clar,
d'escupte la seva metodologia
a la més apropiada
segons la seva temàtica.
La metodologia meva és etnogràfica,
és a dir,
que jo haig d'anar
a veure aquests nanos,
a gastar-me benzina
amb el cotxe
i anar
per tota la comarca del Tarragonès
i agafar fent les entrevistes
a les professors,
preguntar-los sobre
quines matèries donen,
com les donen,
d'educació plàstica,
visual i plàstica.
Faré una recerca
sobre primària,
secundària
i alguna cosa
d'educació artística,
llotge, etcètera.
I de quina manera
l'estan ensenyant
i sobretot
què estan rebent
de la mirada
d'aquests nanos.
I si, per exemple,
ja vas a una classe
i hi ha un xinès,
un marroquí
i un senyor gambià,
doncs,
amb aquests tres nanos,
què ens ensenyen
ells a nosaltres,
quina cultura porten
i quina cosa
podem fer de debat
entre tots els alumnes,
entre els autòctons
i els immigrants.
Això penso que és una...
Agafes l'art
com una excusa,
sempre,
l'excusa,
però aquesta excusa
no és una cosa
perquè sí,
sinó és una cosa
per fer diàleg,
aquesta...
L'eina
de l'art
serà de cohesió social
i de diàleg
entre les diferents cultures.
L'Estela i la Cristina
han guanyat
aquesta beca d'investigació,
una de les tres branques
d'aquests premis
del Consell Comarcal
del Tarragonès.
Aquests premis
tenen dues branques més,
una és la de creació,
en guany el guanyador
ha estat l'artista
Rafael Bertolodzi
i l'altra
ha estat la branca,
el Premi Tarragonès
de difusió
que en guany ha recaigut
en la Reial Societat
Arqueològica
Tarraconència.
Precisament podem saludar
el president
de la Reial Societat Arqueològica,
el senyor Rafael Gabriel.
Senyor Gabriel,
bon dia i bona hora.
Bon dia.
I també podem saludar
telefònicament
el senyor Rafael Bertolodzi.
Senyor Bertolodzi,
bon dia.
Bon dia.
Gràcies també per atendre
la nostra trucada
del matí de Tarragona Ràdio.
Comencem primer
pel senyor Bertolodzi.
Vostè ha guanyat
el Premi de Creació.
Per què creu que el Consell Comarcal
li ha donat aquest premi?
Bé, suposo que
ja porto los suficients anys
voltant per aquesta zona
i he fet
bastantes coses
insòlites
algunes,
com ser
un alcalde
d'un poble petit
com a Vespella de Gallà.
He fet monuments
dins del mar,
he fet
murals,
exposicions
a les museus,
he fet de coses petites,
coses grans
i sobretot
he tingut
molta
generositat
amb el
Tarragonès
i me lo han tornat.
Vostè
realment
ha aconseguit
que arreu
de tota la comarca
ser un nom
conegut
i a més
en les seves
diferents vessants.
Això avui en dia
és molt complicat,
senyor Bertolodzi.
Sí,
bueno,
clar,
tot és complicat
en la vida,
però...
Hi ha un esforç
al darrere.
Hi ha molts anys
i molts anys
treballant.
Abans de començar
l'Esteran
ens deia
vindrà
el refer Bertolodzi
perquè m'interessa
molt la seva hora.
Ara té,
segurament dijous
van coincidir
en aquest acte
i lliurement
però ara té
l'oportunitat
també de saludar-lo.
Hola,
bon dia.
Hola,
què tal?
Ens hem de felicitar tots,
així que
per això
et trobem a faltar.
No sabia que estaves...
Bueno,
tenia que haver-te trucat,
però vamos.
Bueno,
per una altra estona
ja quedarem.
Una altra cosa,
ja parlarem.
Senyor Rafael Gabriel,
vostè representa
la Reia Societat Arqueològica,
una entitat
que ha guanyat
el Premi de Difusió.
En què ha anat
treballant
en aquest temps,
senyor Gabriel?
Bueno,
a mi,
la variedad,
és que portem
162 anys.
La pregunta és potser
en què no han estat
treballant.
Doncs,
miri,
pràcticament en res.
O sigui,
sempre hi estem
posats en valgo,
no?
Important també,
vostè,
en nom
d'aquesta entitat,
de rebre un reconeixement
d'aquest tipus.
Sí,
és molt agraït.
Abans li preguntava
al senyor Atalà,
el per què,
no?
Suposo que
amb què ens hagin designat,
hi ha dues coses.
Una que és des de l'any 1901,
venim publicant el butlletí arqueològic,
que posa,
dona informació sobre l'estat
de la qüestió d'investigació,
en història i arqueologia,
a les nostres contrades,
i que és una publicació
que manté un règim d'intercanvi
entre 150 publicacions
d'aquest tipus
nacionals i estrangeres,
per exemple,
i altres,
com per exemple
la biblioteca del Congrés
dels Estats Units,
o sigui que
dona una difusió
molt àmplia
al que s'està fent
per aquí
i a l'estat
en què es troba
tota aquesta qüestió
de la investigació
històrica
i arqueològica.
El senyor Bertolotzi
ha rebut
moltíssims premis
al llarg
de tots aquests
anys de trajectòria.
Aquest premi
ha atorgat
per,
en certa manera,
per casa seva,
per la gent
del Tarragonès
pels seus veïns.
Li aporta alguna cosa
en especial?
Home, sí, sí.
Miri, perquè,
a veure,
vostè sap que nosaltres
una de les nostres
facetes,
potser la més
coneguda,
la més popular,
és les nostres actuacions
en defensa
del nostre patrimoni,
no?
I això fa
que moltes vegades
entrem
en controvèrsia,
no?
En controvèrsia
i fins i tot,
doncs,
en confrontació
amb algunes
de les nostres institucions.
per la manera
en què entenem
que s'hauria
de conservar
el patrimoni,
que sempre,
o moltes vegades,
entra en conflicte
amb la realitat,
no?
O sigui,
amb aquest
presó immobiliàri
que hi ha,
que té
certes tendències
a ignorar
el passat,
no?
En vez
d'intentar
compatibilizar-ho,
no?
Això fa,
doncs,
que per nosaltres
a vegades
ens sentim
així una mica
una mica
maltractats
pel paper
que hem de fer,
no?
Si entenem
que l'ha de fer
alguno.
Llavors,
està clar,
un reconeixement
d'aquest tipus
és molt agraït.
i volem traslladar
la mateixa pregunta
al senyor Bartolot,
i vostè ha rebut
també moltes
distincions
amb el fet
de rebre aquesta
dels seus veïns,
de la gent d'aquí,
de la gent
amb qui es troba
normalment,
li aporta alguna
cosa en especial?
Hombre,
sempre els premis
són premis,
però crec que
en aquest cas
s'hi ha dit abans
que era
molt
de tu a tu,
de comunicació
entre
una llum
i una gent
ni un paisatge
i una història,
evidentment,
ni la meva feina,
no?
Ha sigut
una mena
de jumelats
sense
entre
els antics
romans
fins a
les
boseries
que
intentem fer.
Vostè diu
els premis
són premis,
vostè
n'ha rebut
molts,
què significa
per vostè
rebre un premi
més,
una distinció
més?
Perquè
potser
algú de fora
diu
ostres,
no,
potser al final
arriba un moment
que rebre un premi
que teòricament
és un motiu
d'alegria
i satisfacció
pot convertir-se
en una càrrega
feixuga.
No s'ha tingut mai
aquesta sensació?
Bé,
jo crec que
els premis
en principi
ara n'hi ha molts
o no n'hi havia
tants,
ajudava molt
la gent jove.
Vull dir que
el premi
sempre era
una mena
de catapulca,
per dir-ho,
en la qual
te senties
escollit
i les galeries
que s'interessaven
i et donaven
uns diners
no tants
com donen
ara,
però
t'ajugava.
I els altres
premis
normalment és
quan ja
te vas fent
una mica
més gran
i ja són
quasi
de reconneciment,
que són
més perillosos.
En el vostre cas
es té la Cristina
ja per acabar,
aquest és el primer
i després
quan tingueu
l'obra presentada
teniu l'opció
de poder
amb la mateixa obra
poder rebre el premi
del començament
i el final,
no?
Sí.
És una altra opció,
seria bonic.
Sí, sí.
Quedarem esperant.
Senyors,
moltes gràcies.
Senyor Rafael Gabriel,
senyor Rafael Bartolots
i moltes gràcies
per atendre
la trucada
de Tarragona Ràdio
i felicitats
des d'aquí
pel seu reconeixement.
Gràcies.
A veure,
molt bon dia
i moltes gràcies
també a Estela i Cristina.
Esperem que aquest treball,
aquest any de treball dur
sigui tot un èxit,
que aquests diners
us ajudin
per poder dur a terme
la vostra tasca
i quan tingueu
completat el treball
si us semblen
tornarem a parlar,
d'acord?
Molt bé.
Gràcies.
A vosaltres.