El senyor Sobirats és una persona que té una trajectòria
des del punt de vista professional i polític important.
No és el primer llibre que fan i de bon tros
és doctor en Ciències Econòmiques.
Hores d'ara és professor jubilat de la Universitat Autònoma.
I bé, ell, entre altres coses,
i probablement aquest és el punt que ens aturarem,
ell també va ser presoner aquí a Tarragona.
A Pilatos.
A Pilatos, que era on estaven els homes.
Exacte, sí.
Però al principi van estar també les dones.
També les portaven allà.
Fins al juny del 39 les dones també eren a Pilatos.
Estaven en una sala de dalt, la sala quarta,
però per anar a les visites baixaven per les escales,
i veien els homes.
Després, les mateixes visites estaven juntament amb els homes.
Fins i tot va haver-hi algun mig festeig
que es van conèixer allà, les visites.
Després, esclar, els homes portaven l'oficina,
el rancho, la correspondència, els paquets de mitjà,
de les famílies que podien enviar-lo.
O sigui, hi havia un cert contacte.
El juny, després d'aquests mesos,
les van portar a les oblates i allí van continuar.
Jo, el llibre,
disortadament ens va arribar a les mans fa poc temps.
Per tant, confesso que tot no l'he llegit,
però ahir, preparant l'entrevista,
vaig començar i vaig haver de deixar-lo
perquè tenia una urgència d'altra feina.
És un llibre que realment des del començament t'atrapa
perquè és un llibre que està explicant coses
que probablement podíem intuir,
però que no teníem aquella constància
que ens ve de la veu dels testimonis.
Del testimoni oral que s'està perdent, lògicament,
i del testimoni de tota una sèrie d'arxius
que ja s'han desclassificat
i que s'han pogut conèixer coses
que fa un temps no es coneixia.
I amb aquesta desclassificació
podem donar veracitat, autenticitat
a el que es pensava en què ho dèiem nosaltres per dir-ho.
No, no.
O sigui, va haver-hi catalans
que van denunciar a catalans.
Catalanes que van denunciar a catalanes.
O sigui, i això està i consta.
Aquí hi ha noms i cognoms
dels denunciants i dels denunciats.
Però sobretot hi ha dels que van tenir el coratge
de declarar a favor.
Efectivament, que també n'hi ha.
També n'hi ha.
A mi, si vol que li digui la veritat,
m'han sorprès diverses coses.
M'han sorprès, m'han estrapat.
Una d'elles,
el tipus d'acusació
que a vegades es revertia contra determinades dones.
Joves, no joves.
Dones grans, de 70 anys.
Dones joves que estaven en la foc de la vida.
Que potser les acusaven de desnudisme.
I dius, per l'amor de Déu,
que s'acabi amb la vida d'una persona,
que es trenqui la vida d'una persona d'aquesta manera.
Mares a punt de parir els seus fills.
Dones amb nens.
Dones catalanes, també altres que venien de fora
i que les portaven aquí.
Es complica on tenen.
I com vostè deia,
persones que podien estar vinculades al règim
o, si no, més no,
persones que no es comprometien, entre cometes,
que van tenir el coratge
de fer de testimonis a favor
de les acusades.
Sí, sí, també va haver.
És una història impressionant.
Són històries impressionants, totes elles.
Clar, a les dones.
No les podien acusar de ser alcaldes,
perquè en aquella època no eren alcaldes,
ni del comitè, ni d'anar a armades.
I clar, de què les havien d'acusar?
Doncs les acusaven, sobretot,
de coses relacionades amb l'iglèsia.
Alguns llocs van cremar l'iglèsia,
els altres les imatges.
Temes morals, no?
De ser molt lleugeres o molt...
Després, sí, soltera, con hijos,
casada pel civil...
Amb una relació amb una...
A ser vida marital, no?
Aquestes coses eren les que els acusaven,
perquè no hi havia element per acusar les dones.
Però, en el fons, la majoria era
perquè eren les mares, les filles,
les germanes, les dones,
de polítics que s'havien exiliats.
Elles pagaven.
Els altres s'havien exiliat,
però elles pagaven.
Sempre es diu, no?,
que a les guerres, al camp de batalla,
moren els homes, tenen una oportunitat.
Les dones i les criatures no en tenen cap.
Són les que realment després han d'aixecar el país,
des d'aquest anonimat, no?
Després d'una guerra.
Sí, ara amb les guerres modernes
ja no queda ningú.
Ja ni això, ja no queda ningú.
Digui'm una cosa.
La presó de dones de Tarragona,
ubicada a les Oblates,
carrer del portal del carro,
era de les poques presons de dones
que hi havia a Catalunya?
O diguem-ne que a cada ciutat mitjana o gran
ja habilitava ràpidament la seva presó?
No, no, hi havia a Catalunya,
hi havia a Barcelona,
hi havia una presó molt important a Barcelona de dones,
i després una a Girona,
que eren les tres presons importants
que hi havia de dones.
En general no hi havia presó de dones.
Es va haver d'improvisar, com aquell t'hi diu?
Bueno, improvisar no,
vol dir que van utilitzar els convents de les monges.
Per què, clar, les monges...
Hi ha alguna presa que explica
que a Pilatos
estaven més bé que amb les Oblates,
perquè no tenien la pressió de les monges
que a sobre les volien convèncer,
les volien...
Adoctrinar, no?
Adoctrinar,
les volien adoctrinar,
o sigui,
és molt incòmoda
la posició de les...
A part de que...
Exercien una pressió molt important
les monges en les internes.
Sí, sí, sí, sí.
Des del punt de vista moral,
però també físic,
de registrar,
de portar un control absolut
de les seves pertenences,
de les seves maneres de fer.
Sí, això també passava a Pilatos,
però elles,
a més a més,
es volien adoctrinar,
que almenys a nosaltres,
els presos de Pilatos,
doncs,
l'adoctrinament...
Es deixaven tranquils,
des d'aquest punt de vista.
Es deixaven tranquils, sí, sí.
Destaca el testimoni
de moltes d'aquestes dones,
les condemnes a morri
i les ejecucions.
Sí, sí, sí.
Perquè també convivien
amb tot això.
Sí, de dues maneres.
Com a Pilats.
Sí.
Quan van estar ben a Pilats,
doncs clar,
s'emportaven els homes de Pilats.
També es van emportar
l'Alícia Cardona,
que és una noia de 21 anys,
que la van afusellar
juntament amb el doctor Guatestini.
Elles vivien
quan arribava el camió
amb els sorolls
de les portes,
de les escrites,
tot això ho sentien.
Però després,
quan estaven a Pilatos,
ai, quan estaven a les Oblates,
aleshores,
per la part de les Oblates
es donava a prop
allà on els afusellàvem.
Al Camp de l'Oliva.
Sí.
Al Montaig de l'Oliva.
I d'allà sentien
els trets
dels afusellaments.
O sigui que...
Senyor Sobirats,
aquí a la portada
hi ha la fotografia
d'una reunió
de sis dones.
Sí, sí, sí.
Són sis dones
que són dones
que van ser presoneres
perfectament identificables.
Sí, sí, sí.
La sis?
Escolti...
Dones joves,
totes elles,
guapíssimes,
a més a més, no?
Aquesta i aquesta
encara viuen.
Encara viuen?
Sí,
i avui estaran
a l'acte de...
Aquesta tarda.
Aquesta es va morir
quan estàvem acabant
el llibre, ja.
Totes vivien aquí,
Barcelona,
però aquesta fotografia
que es veu
de noies ben plantades
està feta
quan ja havien sortit
de la presó,
després de tres anys
de presó.
Ja s'havien recuperat
com si diguéssim.
Sí, sí,
van posar el millor
de res.
Després,
i van fer aquesta fotografia.
Algú m'ha dit,
escolti,
és una fotografia
de noies ben plantades
i així,
amb un llibre
com aquest d'Antetric.
Jo,
si vostès m'ho miren,
darrere ja ho diu,
que estan fotografiades
després de passar
tres anys
de la presó
i sortir.
Home,
el llibre
permet poques alegries.
Exacte.
perquè lògicament
parla del que parla,
però aleshores
és un llibre
que el valor
que té
historiogràfic
d'una banda
perquè recull
molts testimonis
de manera literal,
fotografies,
documents manuscrits,
és un llibre
de recerca
que hi ha una feina
molt exhaustiva
de classificació,
hi ha documents.
Quan jo li comentava
que la presó
de Nones
pràcticament
es va improvisar
és que al començament
del llibre,
per exemple,
hi ha una...
un paper,
com si diguéssim,
que va anar bé
el nou règim
va haver d'utilitzar
papers impresos
de la Generalitat.
Per tant,
els primers ingressos
a la presó
es feien
amb els papers
del Servei Correcional
de Catalunya,
amb l'Escut de Catalunya.
Exacte.
curiós.
No tenien impresos
encara.
Clar,
que tenien impresa
de tenir presos.
Impresos és igual.
Presos,
el que volia impresa.
És d'un gran valor
la llista exhaustiva
de dones
que van passar
per la presó,
el seu lloc d'origen,
tot un seguit
de pobles
de les comarques
de Tarragona,
les condemnes
que complien
i les seves edats.
Ja vostè ho deia,
no?
Dones de 21 anys,
dones de 70 anys,
que dius,
home,
hi ha aquestes alçades
de la seva vida
que hagin de passar
per tot això.
Clar,
jo m'imagino
que fills,
nets,
filles i netes
d'aquestes dones
que van patir
aquesta presó,
que algunes
dissortadament
van ser ejecutades,
quan llegeixin aquest llibre
alguna cosa
els deu passar
per dins,
no?
Sí,
diríem,
hi ha hagut gent
que ha tractat
d'oblidar,
no?
Però els que
s'han mantingut
són gent marcada,
o sigui,
passa com els mestres,
els mestres sempre
parlen de l'ensenyament,
nosaltres,
els antics presos,
no?
Sempre parlem del mateix,
de l'època aquella,
o sigui,
som gent marcada.
I abans em deia
que no tothom està disposat
a escoltar-ho,
sobretot determinades generacions.
Miri una cosa,
senyor Sobirats,
no està previst,
però es veu que hi ha
alguna persona
que vol intervenir,
que ens està escoltant ara.
Si és tan amable
de posar-se els auriculars
i vostè mateix
modular el volum
amb un botonet
que hi ha al costat,
ho dic perquè a vegades
estan massa fora el volum,
allà a la seva esquerra
hi ha un petit interruptor,
ho dic perquè probablement,
sí,
vostè que s'ho senti còmode
i saludem aquesta persona.
No, no ho trobo.
No ho trobo.
M'ho estem sent
a través dels auriculars,
ara?
Jo la sento,
vostè no sé si...
Sí, doncs ara sentirà
també aquesta persona
que hi intervé.
Si no, de seguida
ho arreglarem.
Bon dia.
Bon dia.
Amb qui parlem?
Montxobat Nadal.
Soc filla
d'una mare
que hi va estar
la meva àvia,
la meva mare
i el meu germà,
perquè era petit
no havien qui deixar-lo,
van estar a les olates.
Però el seu germà, no?
Bueno, tenia dos anys.
Ah, clar.
També hi havia nens,
clar.
Això mateix.
i, miri,
quasi lamento la meva mare
que fa dos anys
que va morir
i penso que és un testimoni
que ha sigut molt important
per explicar-los
moltíssimes coses
que m'ha explicat a mi
a les olates.
És una d'aquestes persones
que diu vostè
que no van estar mai
ni en política
ni molt menys.
I, és més,
la seva fitxa
és entrada i sortida,
però no hi ha cap causa
i el meu àvia
exactament igual, eh?
La seva culpa va ser,
ja li diria
quina culpa va ser,
que després de la desgràcia
que per una denúncia
d'un...
Bueno, és igual,
no és el cas de dir-ho aquí,
però és igual,
una persona que la meva àvia
era una gran persona
i el van matar,
llavors acaba de fer
la rematada
de dir
acabem-ho de rematar això,
tota la família.
El meu àvia el van matar, eh?
i llavors van acabar de rematar
que els altres
també podien entrar dins, eh?
Això és el que van fer.
I així hi ha moltes
més històries.
Montserrat, sí, sí, diguem.
Hi ha molta gent
que no ho compren, això.
Inclús,
qui va treure la meva mare
era un senyor
que era bastant,
era més viat de dretes,
que era una gran persona,
i el meu pare
va contactar
amb un senyor
que li va dir
a veure si pot fer
alguna cosa
per la meva dona.
I aquell va contestar,
quan estan a la càrcel
és que alguna cosa han hecho.
Ah, ah.
I això,
esperis, esperis,
això va ser avui al dematí,
no?
Sí.
I a la tarda
va anar a mirar
aquest senyor
i a la tarda
la meva mare sortia
i el seu expedient,
que vam treure ara,
que vam fer,
que em van donar
una certificació,
és igual,
el seu expedient
no té ni entrada
ni sortida
i no té cap justificació,
eh?
No és l'únic,
no és l'únic.
Sí,
una altra cosa,
pregunto,
amb aquestes que viuen
les denúncies i denunciant
hi són tots completament
o han humitit algú?
Està en tot el que consta allí
perquè hi ha sumaris
que la Guàrdia Civil
fa la denúncia,
diríem,
i no explica
d'on és l'origen,
perquè ells eren de fora,
però d'altres vegades
els denunciants
apareixen ells mateixos
amb el seu nom,
sovint és la Guàrdia Civil
que diu
que compareix
a fulano i tal
i explica
les acusacions.
Quan això consta,
també consta
el meu llibre.
Podran aquesta tarda
la presentació?
Escolti una cosa,
per favor.
Que l'ha ajudat
amb aquest llibre
el doctor Maleu?
El doctor Maleu?
Sí.
L'he incontrat amb ell.
Mira,
perdoni Montserrat,
perdoni un momentet,
el treball de recerca
l'ha fet la Pilar Poix.
Aquesta tarda,
a les 8 del vespre,
si vostè pot,
vagi a la presentació
del llibre,
segur que tindrà
oportunitat de comentar.
Sí,
però molt ràpidament,
Montserrat.
És que el doctor Maleu
va ser el metge
de les resolates
i va ser un gran intermediari
entre els de fora
i els de dins.
quan ells entraven,
entraven cartes
que no passaven
per la sentència.
Quan sortia,
sortia amb altres cartes.
Va ser una gran persona
que va fer molt de bé
allà dins de les solates.
Bé,
només gràcies per escoltar-me.
I ara,
Montserrat,
moltíssimes gràcies a vostè
i el seu testimoni
és realment important
perquè,
com vostè deia,
i ara sí que soc jo
la que pregunta,
tot i que intentava,
el senyor Sobirats
deia que
les generacions
que van patir això
han viscut marcades.
Vostè ho ha viscut
a casa seva?
A Montserrat.
Un interrogant,
però que segur que confirma
això que ens deia.
Agraï moltíssim
aquest testimoni.
I sense escolta
i bé la presentació,
que es faci conèixer,
que a mi m'agradaria conèixer.
Montserrat,
quan acabi
o abans o després
acostis el Josep Sobirats,
que ell mateix ha dit
que voldrà parlar amb vostè,
la Montserrat ha dit
una cosa
que ens serveix també
per continuar aquesta conversa
i és que
diu,
no ha fet res
però si està a la presó
però alguna cosa serà.
He vist al llibre,
per exemple,
que hi havia
moltes dones
que la seva professió
era de porteres.
Porteres, sí.
I dius,
oh, i què té a veure?
Home,
perquè això servia
per treure del mig
persones
que des del punt de vista laboral,
de contracte
i tot això
era molt estes.
Acomiadar-les.
Clar, d'això les acomiadem
i ala, vinga.
Sí, sí, sí.
I com això
moltíssimes coses, no?
De moltíssimes professions.
En lloc d'acomiadar-les
simplement justificant
l'acomiadament
dient
que havia denunciat
a veïns de l'escala,
per exemple, no?
Denúncies falses.
Sí, sí,
com la guerra o això.
No hi ha revengisme
en aquest llibre.
El fet que surtin
denunciats i denunciades
i bones gent
que va col·laborar
malgrat tot,
aquí no hi ha voluntat
de revengisme
ni de bon tros,
sinó senzillament
s'han desclassificat
uns arxius
i val la pena mostrar-los.
Sí, sí, sí.
Això és el...
Exacte.
I és una idea
que no torni a passar.
Escolta,
la memòria històrica
s'ha de recuperar
per evitar que torni a passar
desastres com aquests.
Em deia l'ensenyor Sobirats
i estic completament d'acord
amb vostè,
deia
ens queda poc temps,
quedarem pocs testimonis
de tota aquella època
i quan nosaltres no hi seguim
malgrat que quedin els llibres
i els historiadors
ja no serà el mateix.
No.
I no serà el mateix.
No serà el mateix.
Però almenys
els deixem
tasca
els historiadors
els deixem documents
els deixem base
perquè jo recordo
que a mi em va inclinar
a escriure
sobre
sobre
les qüestions
posteriors
de la Guerra Civil
i de la pròpia Guerra Civil
perquè els historiadors
ja em deien
escolta,
nosaltres només
recollim
el que trobem escrit
i fins ara aquí
només hi ha escrit
sobre los bárbaros
de los rojos
i ha escrit
pels franquistes.
Si vostès
no comencen a escriure
doncs
no trobarem res.
jo vaig pensar
que potser
que sí que havia
de contribuir
a prestigiar
aquella gent nostra
que va fer tant de bé
i que va sofrir tant.
Jo he obviat
una presentació
més formal
de Josep Sobirats
però en tot cas
Josep Sobirats
va ser senador
a la transició.
Sí,
de l'entès
de les catalans.
Exacte.
Va ser membre
de la comissió
dels 20
que redacta
l'Estatut
del 179.
conseller i president
de la secció
de fiscalització
del Tribunal
de Comptes
d'Espanya
i membre
i de gada
del Tribunal
de Comptes
Europeu.
En fi,
el seu currículum
és el que és
el que és brillant
i algú podia dir
com ara vostè
explicava
per què
explica això
de dir
home,
vostè des de l'àmbit
acadèmic,
universitari
i des de l'àmbit
de la política
de l'administració
pública
bé podia haver
dedicat
el seu temps
o la seva vida
a altres coses
i va ser aquí
en aquest punt
que es va voler
aturar
i amb les dones.
Sí,
amb les dones
va ser perquè...
Existim en aquest concepte
de grans oblidades.
Sí,
perquè no hi havia manera
de trobar
alguna de les dones
mestres
que van estar
dintre
de les dones
que hagués deixat
escrit
de memòries,
etcètera.
Llavors em van dir
a sobre,
això ho has escrit
tu,
no ho has escrit
ningú?
Llavors jo vaig pensar
que no podíem
deixar les dones
al marge
perquè les dones
també van ser
apallissades,
també van ser
dones empresonades
i afusellades.
Sí,
perquè no era només
l'empresonament,
era tota la penúria
que hi havia dins de...
És més dur
l'empresonament
de les dones
que dels homes.
Les dones
tenen problemes
histiènics
que no tenen
dels homes i...
No,
no,
que per resoldre's
en aquelles circumstàncies.
La Montserrat
parlava
que el seu germà
de dos anyets
va entrar amb la mare.
Els crius
entraven
i estaven
amb les mares
i amb les àvies
o amb les germanes
amb qui es podien quedar...
Aquí una de les
que s'ha mort
ara mentre feiem el llibre,
la Carmen...
Aquí li diuen
la Carmen Comas,
el Carmen Bordera,
però el seu marit
és dià Comas
del Comas
de la Mora Gals.
Doncs va entrar
amb un nant de pit
i hi ha l'història
d'ella dintre
com amb el nant de pit
el que passa,
que li volen prendre...
O sigui,
és una protagonista
del llibre.
És una situació
molt difícil.
I va morir jove
perquè va sortir mal
el tis
i va morir molt jove.
Aquest nyan...
Durant quant de temps
les oblates
van fer de presó
immediatament
després de la guerra?
Home,
de forma immediata
van ser tres anys.
Però després
encara van continuar...
Perquè les...
Però hi havia dones
que tenien condemnes
de 15-20 anys
de presó,
es van conmutar
aquestes condemnes,
no?
Algunes sí,
altres no.
El que passa
és que el padre
dels alemans
l'any 45,
la cosa...
Franco va començar
a netejar,
eh?
Amb uns indults
i aquestes coses,
no tot,
però...
Però físicament
aquí a les oblates
uns tres anys
van estar,
la majoria.
Sí, sí, sí.
Ara,
les oblates ja tenien tradició
de ser un convent
per a dones
descarriades,
que diuen ells,
i per conseqüent
han continuat
en l'ensenyament
dedicat una mica
especialment
a les dones
menys encarrelades.
Exacte.
Què li anava a dir?
Ui,
miro el rellotge
i m'atabalo
perquè voldríem
parlar tantes coses
d'aquesta qüestió.
Parlava vostè
d'aquesta actitud
d'adoptrinament
de les religioses,
de les oblates.
Sí, sí, sí.
M'imagino
que no es pot generalitzar
i hi haurien
doncs religioses
que tindrien
un tracte més humà
que d'altres, no?
Sí, només n'hi havia una.
Només una.
Hi havia una,
Neus,
la germana Neus,
que totes les preses
parlen bé
de la germana Neus.
Que tenia
aquest sentiment més...
Sí, sí, sí.
I que la superiora
que era
molt dura,
doncs...
Sí, no,
de la superiora
Déu-n'hi-do
en parlen molt,
i no bé precisament.
Sí, sí, sí.
De les companyes
es van saber organitzar,
eren dones
que estaven acostumades
també a través
de la tasca política
dels seus companys
o marits
a reestructurar,
a tenir cura
de la intendència,
administrar uns mínims,
això també
ho posaven en pràctica
a la presó.
Sí, però...
A la mesura del possible.
A la mesura del possible
i a l'entorn
de les poques persones
que arribien
menjar de fora.
De les famílies.
De les famílies.
o sigui, això hi havia
una gran solidaritat.
També passava
amb els homes,
perquè el rancho
era infame
i la gana
generalitzada.
Ja dèiem,
no és un llibre
ni és una història
d'alegries,
però podíem posar
per acabar,
si li sembla,
senyor Sobirats,
doncs una nota
com una mica
més bonica.
I és que en l'època
de Pilatos,
que vostè deia
que també hi havia dones,
va sortir alguna història
d'amor
que després va durar, no?
Home, no, no, no.
O no?
Hi ha una història
d'amor que no va durar
perquè el van afusallar aviat, no?
Però va haver-hi
una història d'amor.
Sí, va haver-hi
una història d'amor.
I ara,
la que ressalta més aquí
és una madrilenya
que ve complir
com tenen aquí
les Oblates,
que era enfermera.
I que es deia
Carmen Gómez.
Van venir moltes inferneres.
Sí, moltes.
I després
hi havia un pres,
que era un trotosi amic meu,
que era fuster
i un nom molt hàbil
i el van portar
a les Oblates
per al manteniment,
per arreglar-les
els desperfectes.
I llavors
va començar
a haver-hi
una relació
entre aquesta infermera
i aquest
del manteniment.
Que era
molt bona persona,
explica'n, no?
Sí, són molt bona persones, sí.
Passava cartes,
missatgers i coses.
Exacte, exacte.
I aquest sí,
aquest
es van acabar,
quan van sortint
a tots dos,
doncs van acabar
casant-se
i vivint a trotos.
Dicalla,
jo sé que és una nota
una mica sensiblera
quan parlem de temes
tan seriosos,
però també és com a bonic,
no?,
deixar aquesta petita finestreta
aquestes històries.
El senyor Sobirats,
abans d'iniciar la conversa,
deia que aquestes històries nostres,
que són importants,
no interessen gairebé a ningú.
Quan fem la presentació,
són persones d'una certa edat
les que venen.
Jo dic ni Maria,
els joves.
Exacte.
Els joves que ens escolten
que s'acostin avui
a les 8 del vespre
a Caixa Tarragona,
no són batalletes,
com a vegades es diu,
menys tenint aquestes històries
que són de vida,
personals,
però que formen part
de la història col·lectiva,
que és imprescindible
que tots la coneixem.
I a més a més,
doncs és tot autèntic,
perquè tot està recollit
dels documents
que s'han desclassificat.
Alguns m'han dit,
home,
escolta,
a vostè no li fa por
que aquí posa els denunciants.
Dic, si no,
el problema està que són públics,
o sigui...
Clar,
qualsevol pot consultar-ho.
Qualsevol pot mirar-ho.
Continuarem aquest tema,
però fora de la ràdio.
Podrem continuar aquest tema,
podrem conèixer
més coses d'aquest llibre,
les oblates 1939-1941,
presó de dones de Tarragona,
de Josep Sobirats,
a Pinyana.
La recerca ha anat a càrrec,
en de Pilar Poi Franco.
senyor Sobirats,
de veritat que ha estat
un privilegi i un plaer
tenir-lo aquí.
Jo també,
amb molta alegria,
amb la manera que potser
algú s'interessarà
per llegir-ho,
perquè un s'esforça
en prestigiar aquelles dones
que van patir tant,
però amb l'interès
que llegeixi,
que no quedi els arxius.
Jo l'he començat
i no el puc deixar l'acabar,
l'hi asseguro.
Moltíssimes gràcies,
Bon dia.