El dia a dia de tres amics supervivents d'un naufragi
que viuen tancats en una illa deserta.
Aquest és el punt de partida de Paradís,
el musical que aquest divendres a la nit es podrà veure al Teatre Metropol.
L'obra està protagonitzada per Ranges Gunyalons,
Pepe Entó Muñoz, Xavi Mira i Mercè Martínez,
i precisament podem saludar aquesta última actriu.
Mercè Martínez, telefònicament.
Mercè, bon dia.
Molt bon dia.
D'entrada, l'obra es titula Paradís i ens situa a una illa deserta.
Alguna cosa falla?
Bé, no.
Una illa deserta, si tu saps muntar bé, pot arribar a ser un Paradís.
I s'ho saben muntar bé el trio d'actors protagonistes?
Ho intenten, ho intenten.
I sí, em sembla que s'arribarà a muntar-se del tot bé
perquè s'ho passin bé tots tres.
L'obra té tres protagonistes,
però en canvi compten quatre actors damunt de l'escenari.
Aquest quart paper és precisament el teu,
que fas una mena de veu de la consciència de l'illa deserta,
una veu de la consciència amb carinyo força excitada,
per entendre'ns.
Com veus el teu paper?
A veure, és un paper que és afegit.
O sigui, en l'obra original no hi era.
I van decidir els autors que volien donar una veu
a el que era l'illa, no?
A veure com reaccionava la illa, en sentit metafòric,
davant d'aquesta invasió d'aquests tres éssers vinguts des de fora, no?
I res, això, li van posar veu i és el meu personatge.
És una illa que es queixa, una illa que no li agrada gens,
està invadida i que no la perforen, la modifiquen,
i ell està bé com està, i amb els seus animalons autòctons,
amb la seva flora autòctona,
i aquells tres éssers bestials que són els humans,
no els entén gens.
Però és una illa a qui li agrada la tranquil·litat,
però també li agrada l'acció,
perquè em sembla que ja que hi ha d'haver-hi convidats d'última hora,
com a mínim que hi hagi marro.
Exacte.
El que procuren és que, a veure,
o facin l'amor o facin la guerra, o les dues coses,
però que facin alguna cosa entre ells i que amb ella la deixin en pau.
I això de fer l'amor o fer la guerra, gairebé literalment, eh?
Exacte.
Si pot ser les dues coses, millor.
Comentaves abans l'origen de l'obra,
que el teu paper és un paper afegit.
En Paradís prové d'un text de Carles Sol de Vila, dels anys 20,
un text, una peça breu,
però, curiosament, se'n va fer abans una pel·lícula a Hollywood,
que no pas una adaptació teatral de gran format aquí a casa nostra.
Exacte.
Es va fer, primer, és l'original, aquesta és la de Sol de Vila,
després un autor francès, que no recordo aquí exactament,
ara m'enganxes en un moment així una mica despistat,
em va fer una versió llarga per teatre,
i després Hollywood la va veure,
tenia consciència d'aquesta obra,
i va fer una versió cinematogràfica sobre aquesta obra,
no sobre l'obra de Sol de Vila,
però, bé, va ser el mateix, no?
L'original és la de Sol de Vila.
Amb Abba Garner i David Niven, o sigui que...
Exacte.
Hollywood de veritat, eh?
Sí, sí.
No del de cartó pedra.
De primera fila.
Alta comèdia, comèdia elegant, sofisticada i crítica.
Aquests són alguns dels qualificatius que ha rebut Paradís per part de la crítica.
No sent, per tant, d'una comèdia de broma fàcil.
En principi no, però hi ha humor de tot.
O sigui, la cosa també està molt basada en principis de segle,
i jo, per exemple, encarno el paper de l'illa,
però és una cabretera.
O sigui, no és molt sofisticada, en principi.
Tira més a lo salvatge i a lo...
i a lo...
a l'humor una mica més de cabaret, exactament,
i no és tan sofisticat, l'humor de cabaret, tots ho sabem.
Tot i això hi ha alguns moments, comentaves,
en què les situacions són molt embolicades,
i l'ambigüitat en el trio protagonista entre matrimoni i amens
és força constant al llarg de tota l'obra.
L'ambigüitat, què vols dir, exactament?
Que ara ja tenen una relació molt peculiar entre ells.
Ah, entre ells tres.
Sí.
Sí, sí.
I entre ells dos també.
Es deixa una mica així a l'aire, tot plegat.
Però, bueno, acaba concretant-se tot molt, eh?
Comentaves abans que l'obra és bastant fidel
en molts aspectes a la peça original dels anys 20,
a l'espectador pot tenir aquesta sensació, no?,
que s'ha vetllat d'una obra actual del segle XXI,
però amb un regust significatiu a principis del segle passat.
Sí, sí, sí.
He jugat en tot moment amb la lletra, amb el text,
amb les lletres de les músiques i amb les músiques mateixes.
I amb la interpretació, sobretot amb el meu personatge, no?,
que això ja et dic que és basat en el cabaret
de principis del segle.
Vull dir que és actual,
el que passa és que té clarament el regust aquest
de principis del segle.
Parlem de les cançons, si et sembla.
No són peces d'estil Broadway, per entendre'ns,
però tenen unes melodies simpàtiques
i unes lletres amb molts jocs de paraules.
Com les valores?
Com les veus a l'hora d'interpretar-les?
A mi la música m'agrada moltíssim
i m'agrada molt que sigui molt diversa,
que no sigui tot un mateix estil.
Això s'ha criticat,
però a mi personalment és el que m'agrada, no?,
que hi ha des d'una música
amb un regust de principis del segle català,
després hi ha coses de jazz,
hi ha balades,
hi ha de tot una mica.
Hi ha un tros que és tanguero, fins i tot,
o sigui que hi ha una mica de tot i força.
I les lletres,
n'hi ha una molt, molt simpàtica,
que està feta tot en monosíl·labs.
I a mi m'encanta aquestes,
des que la vaig llegir em va fer molta gràcia.
I la música porta el segell al darrere
d'un compositor de prestigi.
Del gran compositor d'aquí.
Això ja no sé si dir-ho, Guinovart.
De l'Albert Guinovart, sí.
Això mateix, l'autor,
pels qui no ho sàpiguen,
el compositor de la música,
d'una banda de moltes de les sèries de televisió,
de sobre taula de televisió de Catalunya,
però també sense anar mig lluny de Maricel.
Exacte, dels grans musicals actuals,
Guinovart és un dels noms importants d'aquesta obra.
Altres noms importants també estan sobre l'escena.
Pep Anton Muñoz o Àngels Gonyalons,
què tal l'experiència d'actuar amb aquests actors consolidats?
La veritat és que molt bé.
M'espantava una mica,
perquè mai se sap el que et pots trobar.
I fer una obra tan petita
necessita sobretot que hi hagi molt bona química
entre els actors,
perquè si no es pot convertir en un infern.
Sou quatre, eh?
O sigui, que si us porteu malament, malament rai.
Quatre i malvinguts, malament, mal assunto.
I no, la veritat és que des del principi
va ser tot sobre rodes.
La veritat, l'Àngels es va incorporar més tard,
però bueno, des del principi vam entrar tots
i estupendo, molt bé.
Perquè a més, l'Àngels Gonyalons,
si no tinc mal entès,
era una mica el seu retorn a Catalunya,
la seva Barcelona,
després de força temps,
d'estar més a Madrid que no pas per aquí.
Exacte, és el primer musical que fa des que ha tornat.
Ja havia fet Closer,
que havia estat en el Villarroel,
i han fet bastant de gira.
I després això sí que era el primer musical que feia
des que estava aquí.
És el primer musical que s'haig aquí.
Potser molta gent ha descobert
Mercè Martínez recentment,
gràcies sobretot al seu paper
a la sèrie de televisió Porca Miséria,
però Mercè has fet molt de teatre
i molt de teatre musical.
No sé si has notat aquesta sorpresa
per part d'alguns dels espectadors.
Sí, sí que ho he notat
i penses, ostres,
jo fa temps que canto
i que m'arrossego per aquests escenaris,
bueno, tampoc no tant,
però amb molt poc temps
he fet moltíssims musicals
i he anat molt de gira
i la gent que m'agrada,
que també se sorprenguin
i que coneixin gent nova,
encara que sigui a través de la tele,
o sigui, està bé que coneguin actors
que es donin a conèixer actors nous.
I si això fa que la gent porti gent al teatre,
jo que me n'alegro, saps?
Potser molta gent quan arriba
diu, mira, està el cambrer de Jetlag,
la de Porca Misèria,
el Peris del Port de la Ciutat
i l'Àngels Guanyalons,
que la xènia de la sèrie de TV3, no?
Potser molts espectadors de teatre
encara juguen amb la visió que és a televisió,
no sé fins a quin punt això és bo o és dolent.
La veritat és que jo crec
que això els hi deu passar a tots,
perquè fins i tot també em passa
amb actors que no conec personalment
i els he conegut de la tele.
Jo vaig al teatre i dic,
ah, sí, val, és aquell.
vull dir que sé perfectament qui és,
però és més difícil de desdoblar-ho, no?
Però un cop hi entres
i un cop entres en el musical
i entres en la intriga dels personatges,
aviat t'en oblides
que si pot ser el Peris pot ser
i entens perfectament
que és una altra realitat
i una altra situació.
L'obra arribarà a Tarragona molt rodada, no?
Veu començar, em sembla,
les primeres actuacions va ser
el maig de l'any passat a Girona,
ho veu fer una temporadeta curta a Barcelona
i els bolos se n'han anat aconseguint.
Sí, vam estrenar per maig,
no, per gener,
ai, per desembre,
perdó, de l'any passat,
a temporada alta,
després vam estar al Teatre Condal
i després hem fet una minigira.
Un petit,
veu tenir un petit entrebanc,
sembla,
una fonia del Pep Anton Muñoz
va obligar a aturar l'obra
un parell de setmanes.
No, no,
vam suspendre ja
perquè havíem d'acabar
tres setmanes després
i no sabíem al Pep Anton
quant temps estaria de baixa.
Al final,
havia d'estar deu dies
i d'estar tres setmanes de baixa,
vull dir que
ja vam fer bé
emparar l'obra
i no donar falses esperances
als espectadors
que tenien les entrades comprades, no?
Abans comentaves que la crítica
no havia vist gaire bons juts
d'alguns dels aspectes.
Parlaves abans
d'aquest aspecte puntual de la música.
No sé fins a quin punt
afecta les crítiques
a alguns actors i actrius com vosaltres.
Les crítiques sempre afecten.
Per lo bo i per lo dolent?
No, més aviat per lo dolent.
Per lo bo dius, mira,
no sé,
penses, mira, jo què sé,
saps que pot ser la seva opinió
o uns te falaguen més que els altres
o uns els agrada més una obra que una altra.
Però quan és dolenta
i t'implica a tu,
realment sí que toca,
toca una mica.
I hi ha gent que prefereix
no mirar-se-les,
hi ha gent com jo
que prefereixo
llegir-les totes
i entendre què volen
i treure les coses positives.
Però t'emprenyes si veus
alguna crítica d'aquestes
amb les quals diu coses dolentes
i pots estar d'acord
i pots no estar d'acord?
Les reacciones
davant d'una crítica d'aquestes?
Sí, sí, sí, sí, no sóc de pes.
Però les crítiques dolentes
jo em pensava que no m'afectaven
i sí, sí que m'afecten.
Ho has comprovat, ho has comprovat?
Ho he comprovat.
Pensava que no, eh?
Les semidolentes no m'afecten,
les dolentes sí.
Possiblement la crítica
ha estat un pèl tèbia
amb aquest paradís.
Potser és una obra
amb la qual s'havien
potser generat
moltes expectatives.
Potser sí, no ho sé.
Com que jo també
em vaig ficar així
de cop i volta
i no estava gaire pendent
del que es deia
i el que no es deia
perquè m'ha estat
assajant molt intensament.
Doncs no sé exactament
què va ser
ni què no va ser.
El fet és que
no està gaire ben rebuda
per part de la crítica,
però també crec
que no han sabut veure una mica
el punt de vista irònic
amb què estava fet.
No sé,
es pensaven que
ho fèiem en sèrio
el de fer-nos els cursis
i no.
O sigui,
des de la primera intervenció
de l'illa,
de la primera intervenció
de l'obra,
diu
aquests personatges
són uns cursis
i només fan que cursilades.
I crec que no ho han sabut veure
això des de la crítica.
En qualsevol cas,
més enllà del que diguin
els crítics professionals,
el Teatre Metropol
té una capacitat
de 560 butaques,
560 espectadors,
560 crítics potencials.
El millor que poden fer
és anar demà la nit
al Teatre Metropol
i que jutgin ells mateixos.
Al cap i a la fi,
més enllà que el digui
la crítica,
si a un espectador
li ha agradat l'obra,
això és el més important.
Aquesta és el millor crítica.
Exacte.
Mercè Martínez,
moltíssimes gràcies
per atendre la trucada
de Tarragona Ràdio
i molta sort.
A vosaltres.
Íclamem.
Gràcies.
intervals.
A vosaltres...