Bon dia.
Va anar bé la taula rodona?
Em comentava ara fa un moment que va haver-hi una participació molt alta, no?
Sí, sí, sí, va haver-hi molta gent i pel que ser, al final,
van quedar molt contents de com havia quedat la taula rodona.
En principi, la taula rodona s'adreçava a parlar de tot el que envolta
la pràctica de l'alletament en situacions de catàstrofes en països,
en vies de desenvolupament, però si li sembla modus d'introducció,
i que sigui breument, perquè n'hem parlat altres vegades,
podríem comentar com es troba el tema de l'alletament matern
als nostres països, a la nostra societat.
Hi ha hagut un augment progressiu, lent, però progressiu,
de dones que opten per alletar els seus fills en els primers mesos de vida, no?
Sí, sí, sí, realment s'està notant a poc a poc, però és consistent
que cada vegada són més dones que opten per alletar
i cada vegada dura més l'alletament.
Abans veies alletaments de 3 i 4 mesos, que era el més habitual,
i ara es comença a veure gent que opta per un any, dos anys d'alletament
i ho poden portar a terme.
Hi va haver un període de temps que es va abandonar bastant,
que s'optava per la lactància artificial,
que ha provocat que de mica en mica es torni a aquesta manera natural i més convenient,
recordem-ho, d'alimentar els fills.
Més informació, potser?
Jo crec que sí, més informació, més suport.
L'alletar és cultural i necessita molt de suport.
Gent que estigui a prop de la dona que té problemes per alletar,
per explicar-li, per ajudar-li a que l'anen s'agafi el pit
i a superar els problemes que puguin esdevenir els primers dies, no?
I això ara cada cop hi és més.
Cada cop els professionals sanitaris o grups de mares de suport
estan més preparats per fer això.
Ja, hi ha dones que en principi troben una certa dificultat,
s'angoixen moltíssim i on pensa que antigament
les dones donaven de mamar als seus fills i no tenien cap problema.
Per què ara moltes dones, i són problemes reals,
es troben amb aquesta angoixa a l'hora d'alletar el seu fill?
Perquè tenen la idea que no funcionarà bé.
Potser les seves mares no van donar pit perquè van tenir problemes,
perquè en aquella època no estava de moda donar pit.
I no donen el suport que han de donar les seves filles.
Creuen que a elles els hi passarà igual,
que es quedaran sense llet o que tindran clivelles
o que coneixen la seva germana o la seva tieta
que no va poder fer-ho.
Llavors ja entren en por amb el tema de l'alletament.
D'aquí la necessitat del suport que vostè esmentava
de tot l'entorn sanitari.
Curiosament, mentre aquí hi ha aquest augment de l'alletament
als països amb vies de desenvolupament,
hi ha una tendència a abandonar aquesta pràctica
que estava absolutament arrelada per una qüestió cultural
però també per una qüestió de necessitat econòmica.
potser és que la visió que poden tenir
en determinats països de l'anomenat Tercer Món
és que implica tenir un cert estatut,
estatut com abans aquí, donar llet artificial als nens.
Jo crec que sí, realment la pregunta que fas és exacta.
Allà pensen que els països desenvolupats
es donen biberons.
I les imatges que veuen habitualment
de dones roses i maques
és donar biberó, mai donar pit.
Llavors no es creuen que aquí s'està tornant a l'alletament
i pensen, per tant, que és millor tot el que sigui mecanitzat,
tot el que sigui científic, com és l'allet artificial.
És alarmant la situació en aquests països, en aquest sentit?
Home, és alarmant en el sentit que si aquí hi ha diferències,
en el sentit d'una pit o d'una biberó,
allà les diferències són tan terribles
que pot comportar la vida o la mort d'aquell criu, no?
I per això és alarmant.
I en situacions de catàstrofes, com ara estàvem comentant,
encara és més exagerat.
O sigui, que allà un nen que tingui la seva mare a prop,
en lloc de prendre pit, prengui biberó,
pot ser la seva mort, indirectament.
Les aigües poden estar contaminades...
Exactament, la llet de Sant Pols,
les aigües estan contaminades,
les condicions no són les idònies per preparar biberons
i en canvi el pit de la mare el té a prop,
el pit de la mare sempre està preparat,
mentre tu aconsegueixis nodrir bé a la mare,
doncs la criatura tindrà la llet prou bona, no?
En casos d'emergències i catàstrofes passa aquest fet,
però imaginem que també en aquests països,
no sé, adquirir aquestes llets artificials
no deuen ser productes que estiguin a l'abast de tothom, no?
Exacte, llavors resulta que en situacions de catàstrofes
s'envien gratuïtament, però després ja estan enganxats,
a més a més, no?
O sigui, ja estan enganxats amb allò,
ja és difícil recuperar lletament.
No és que sigui impossible, però és difícil
després de molt de temps de no donar pit.
I clar, llavors aquella gent ja necessita comprar una llet
que és molt cara per ells.
Per nosaltres no ho veiem, però per ells és caríssima, no?
Jo tinc entès que per aquesta roba a vegades
la dilueixen massa, no?
Exacte. Per ignorància, no? Per una altra cosa.
Exacte. Aquí passava al revés abans.
Aquí es concentrava molt perquè les ens...
Que tingués més aliment, la criatura, no?
I es posaven malalts per això, i en canvi allà el que fan és procurar
que duri més el pot de llet artificial i la dilueixen.
Un dels punts de la taula rodona d'ahir, ho tenim aquí, entreacomillat,
és el paper del mètode de la mare cangur i de la incubadora.
Ens ho podria explicar en què consisteix?
El mètode de cangur és tan senzill com col·locar
a una criatura, que en aquest cas són nens més aviat prematurs,
damunt la seva mare en contacte pell a pell.
Això que és tan senzill permet que el criou
controli molt bé la seva temperatura,
perquè els prematurs, una de les coses més importants
que els hi passa és que són incapaços de mantenir
la temperatura corporal de forma constant.
I a més a més, estar en l'ambient de la seva mare,
estar en contacte amb els germens de la seva mare,
que són els seus propis, contra els que la mare té anticossos.
I facilita l'ajetament materno.
O sigui, són tres coses juntes que fan que el criou
funcioni molt més bé.
I això es pot fer en qualsevol lloc.
O sigui, no cal tenir grans mitjans.
Només que estigui la mare, que estigui el criou,
un personal que sàpiga una mica de què va això, i ja està.
No cal invertir en incubadores ni en res.
Pensa que en els països en vies de desenvolupament
o en situacions de catàstrofes,
les incubadores no es poden endollar enlloc.
No tenen possibilitats per far-les servir.
I a més, s'ha comprovat en aquests llocs
que el mètode cangur és superior
a les incubadores per portar endavant aquests nens.
Tots som coneixedors de la situació econòmica,
però també la precarietat sanitària
que tenen molts d'aquests països,
com per parlar de campanyes de relactació.
De totes maneres, es fa un esforç des de diferents entitats i organitzacions
per tornar a conscienciar a les dones d'aquests països menys afavorits
de la necessitat tant de tornar a lletar els seus fills.
No és una tasca senzilla, no?
No és una tasca senzilla, però és una tasca molt important.
I jo crec que la idea de fer aquesta taula rodona és precisament aquesta,
insistir i mentalitzar a les ONGs
que hi participen en aquests llocs sobre el terreny
que promocionin i que promouin la lletament matern
en aquestes poblacions tan desfavorides.
Com es pot fer això?
Vull dir, a base de xerrades,
de mostrar-los una realitat equívoca
que tenen respecte als països rics?
Exacte, tot això és cert.
M'explicava la Maria Teresa Baixes,
que és la tercera persona que participava en la taula rodona,
que ells creien que les noies roses i maques europees
no donaven el pit, sinó que donaven biberons,
que són les imatges que havíem vist.
I ja havia d'ensenyar fotografies d'espanyoles donant el pit
de les que teníem al nostre hospital
perquè veiessin que aquí també es donava el pit
i que no passava res.
O sigui, això per una banda.
I per altra, mentalitzar-les
que estan fent realment el millor que poden fer pels seus fills.
Que elles ja ho tenen bastant colla avall, això,
però ho han de saber que no és que ho han de fer
perquè siguin pobres, sinó que fan realment el millor
que poden fer pels seus fills.
Quan una dona, parlem d'aquests països,
es presenta a la consulta del pediatre i diu
és que el nen no queda satisfet?
Perquè aquestes són les preguntes que vostè segur
que li fan constantment en les primeres visites
quan acaben de tenir una criatura.
No queda satisfet? Plora? Passa gana?
No augmenta de pes?
Clar, a una mare, sobretot si és primerenca,
vostè com li ha d'explicar
que tot això que diu realment no és així?
Primer l'has d'escoltar
perquè hem de pensar que els primers dies de vida del criu
amb una mare primerenca són superdelicats.
Les mares estan en un estat emocional baix.
Qualsevol petita cosa la veuen com una muntanya
i l'alletament, a més, és una cosa absolutament desconeguda per elles.
Llavors, qualsevol cosa els fa pensar
que elles no són capaços de donar el pit
com haurien de poder fer-ho.
I les dubtes de venen de tot arreu.
I, a més, l'entorn tampoc està preparat
per donar suport a aquestes dones.
L'entorn sempre els diu
per què no li deixes un biberon?
Pensa que és fàcil donar un biberon.
Mira el meu, que maco que està, no?
Exacte.
Llavors, el nostre paper primer és escoltar-les a elles,
veure quin és el problema
i després explicar com funciona l'alletament.
I l'altre tema és la tècnica d'alletament.
La tècnica és importantíssima.
Si el nen s'agafa correctament bé el pit,
tot funcionarà bé,
però si no s'agafa correctament,
llavors sí que passen aquestes coses,
la sensació que el nen es queda amb gana,
la sensació que sempre està enganxat al pit
perquè no en té prou.
Però moltes vegades l'explicació d'això
és que el nen no està correctament agafat al pit.
S'ha d'estar damunt, s'ha d'explicar,
s'ha d'ensenyar com s'ha de fer
i llavors, un cop la mare sap fer-ho,
ja està, ja funciona sola.
Clar. De fet, l'Hospital Joan XXIII
ja fa anys que s'ha caracteritzat
per accions, per campanyes,
per investigació, diferents línies de recerca
relacionades amb tot el món de l'alletament matern, no?
És així, sí.
Nosaltres som l'Hospital Amic dels Neus
des de l'any 97,
que va ser la culminació de molts anys
de treballar amb la promoció
i la protecció de l'alletament matern.
I sí, sí, és un tema que ens interessa moltíssim
i estem en ell contínuament.
Jo, de fet, part del meu temps
de pediatra em dedico a això.
A assessorar i a informar.
A assessorar i a informar, sí.
Molt bé, doncs, moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos avui al matí
de Tarragona Ràdio,
doctor Adolfo Gómez Papic,
pediatra de l'Hospital Universitari Joan XXIII
i, com dèiem a l'inici,
membre del Comitè de Lactància Materna
de l'Associació Espanyola de Pediatria.
Moltes gràcies per acompanyar-nos
i per recordar de la necessitat
que hi ha, com a mínim,
de plantejar-s'ho, les mares,
d'entrada, la necessitat
i la importància que té
donar el Pita als seus fills.
Moltíssimes gràcies, bon dia.
Gràcies a vosaltres, bon dia.