Van passant davant nostre els membres, els germans,
d'aquesta germandat de nostre pare Jesús de la Passió.
Els germans grans porten una túnica de vellut grana
amb un escapolari blanc i la cucurulla blanca.
Se tanca aquí també la junta, que encapçala el senyor Ferrer Bal, president,
i també en guany van d'estrena perquè tenen nou conciliari,
el nou rector de la parròquia de Sant Joan, mossèn Jordi Figueres,
que és el nou rector i el nou conciliari d'aquesta germandat.
Parlant abans de les preguntes, una pregunta que et fan els infants és
i Jesús, siguent tan bo, per què li fan tot això?
Per què li peguen d'aquesta manera? Per què el claven en una creu?
Teològicament, Jesucrist és l'home, el fill de l'home,
per tant, som nosaltres amb ell.
Ell ens assumeix a tots com a homes.
Per tant, si li fan això és perquè, en certa manera,
assumeix el pes de la culpabilitat i les seves conseqüències.
Però també per una cosa, perquè Jesús, conseqüent i coherent
amb els seus propis principis,
provoca una reacció d'atac,
que ell la sap i que ell la provoca
i que, en certa manera, no es para a l'hora d'assumir el risc.
Per tant, els nens els poden dir
que Jesús és el responsable de tot el que ell ha fet, també,
però ho ha fet precisament per coherència.
En certa manera, potser per això Pilat queda una mica justificat,
perquè, en certa manera, Jesús ha provocat
i, com que les interpretacions dels malignes i dels perversos
sempre estan a punt per capgirar les coses,
Jesús, llavors, ha d'assumir el pes de les seves decisions.
És un culpable innocent,
perquè és bo, perquè és conseqüent,
perquè no es para davant de la veritat,
ha provocat les reaccions dels seus propis enemics.
Per tant, Jesús mor amb justícia per la injustícia.
I està a punt de fer l'entrada en aquesta plaça
la reial germandat de Jesús Nazaré,
fundada l'any 1903
i que va rebre el títol de reial l'any 1930.
Té diverses seccions.
Hi ha la secció d'aspirants de la secció de maries
i la secció de socors mutus,
que, per cert, és l'única entitat que la conserva.
és un record dels antics gremis
de quan no hi havia la seguretat social
i els gremis tenien una mena de caixa
que permetia ajudar amb els seus agremiats
quan hi havia una malaltia,
o quan eren vells, o quan es morien.
Precisament, el fons aquest
de la secció de socors mutus
popularment se li diu els morts
entre els nazarens
perquè serveixen per a sofregar
despeses d'enterrament.
La secció de maries del Calvari
porta una túnica negra
que és la comuna a tota la germandat
i, com a distintiu,
porten una pitrera de color daurat.
I ara fa l'entrada, aquí,
a la Pla de Palau,
el pasc titulat Segona Caiguda,
que és una obra de l'artista Antoni Parera
de l'any 1930,
que va ser un dels pocs misteris
que es va salvar de la Guerra Civil
i es va salvar precisament
perquè no el guardaven en una església,
sinó en una espècie de magatzem.
Jesús ha caigut,
aclaparat pel pes de la creu,
un saig intenta que s'aixequi,
el sirineu agafa la creu
i se la carrega ell al coll
davant de la mirada indiferent
del representant de Roma.
Tota una lliçó teològica i catequètica,
quin misteri, veritat?
Jesús caigut,
una, dues, tres, quatre vegades
i quantes no ho sabem més,
és molt la imatge nostra.
Perquè ningú ens assegura
que repetirem els nostres errors
i les nostres deficiències.
Per això, en aquest sentit,
Jesús caigut és molt la nostra pròpia imatge.
Després, aquest sirineu,
obligat i no obligat,
inicialment obligat
i després segurament conquistat,
adquirit pel dolor de Jesucrist,
per la seva impotència,
també té la seva lliçó, no?
Primer, el nostre sirineu és Jesucrist.
I amb ell,
Jesucrist també ens demana
que nosaltres continuem
la missió de ser sirineus.
Però el nostre sirineu és Jesucrist.
El que podem fer nosaltres per ell
és relativament fluix i poc.
El que ha fet ell per nosaltres
certament té molt de pes.
Quina lectura se n'hauria de fer
de l'expressió dura, brutal, cruel,
del Saig
i la indiferència del representant de Roma?
La indiferència...
Seria una mica, jo diria,
la irresponsabilitat,
la inconsciència,
i anar molt de pressa de les coses,
el no parar-se, el no llegir,
el no aprofundir,
el no parar-nos davant del dolor,
davant de l'anècdota,
quedar-nos amb la closca de les coses
i evasives.
Seria el món de l'evasió.
I els altres,
aquest món de la perversió brutal,
de les nostres més estranyes reaccions,
que hi he sentit de vegades,
les més contradiccions irracionals
en el seu interior,
que revela,
que enveja,
que mataria,
que faria mal,
i són els nostres instints,
que no els diem a ningú,
però que moltes vegades
bullen en el nostre interior.
Nosaltres som brutals,
tan brutals que ho hem de callar,
que ho hem de dissimular,
que no ho podem dir,
però estem tan profundament dividits.
Per què s'ha donat aquestes massacres
dels camps de concentració?
Per què es donen encara avui les guerres?
Per què es dona el terrorisme?
Per què es dona el terrorisme
de la paraula que fa tan mal,
tan mal,
que mata poc,
que mata veritats?
Eh?
Perquè som brutals.
I som més que els animalots, eh?
Els animals,
en la seva més...
la força destructiva
és sempre per vitalitzar.
Nosaltres per matar,
purament per matar.
I aquests sàdics
que no contemplen el dolor
ens parlen del nostre sadisme primitiu.
que hem de reconvertir
i que quan es converteix
en un fet social
és trasbalsador.
Fa ara l'entrada
en aquesta plaça
també el segon pas
d'aquesta germandat.
És el Jesús de Nazaret,
conegut també com
Jesús amb la crea del Coll,
el Nazaret,
o la Verònica.
És un projecte
de l'artitecte Ramon Sales
i Enric Humà,
que és l'autor de Les Maries,
i...
perdó,
és l'autor de la peanya,
vull dir,
i l'autor de Les Maries
és l'escultor Rius.
La imatge del Nazaret,
que va ser l'única
que es va perdre
durant la Guerra Civil,
és obra
de l'artista
canongí
Salvador Martorell.
El 1907
va sortir
a aquest misteri
i va tornar
a sortir
en la figura
de Martorell
l'any 39.
i la
els
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.


Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.





Bona nit.

Bona nit.


Bona nit.

Bona nit.

Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
se torna a repetir la imatge primera, la de l'unitat.
Tant de bo, oi?
Aquesta confusió, que sembla que és la que estem tastant, no?
En que no sabem ben bé dels valors, no sabem la conservació de les tradicions,
no sabem el projecte, no sabem l'horitzó, i no sabem, no sabem.
Però tampoc és tan necessari saber tant perquè la barca de Jesucrist
sabien molt poca cosa, hi havia més poca res.
És a Jesucrist en aquell moment que els agafa per la mà,
però era la força de l'altre que en certa manera equilibrava el pes de la confusió.
La confusió és potser el trànsit a la clarificació.
El dir és com fos, és tèrbol, perquè es fa tan procés.
El que se'ns demana és no ofegar-nos,
ni sobrecarregar més encara la nostra confusió,
confusió sobre confusió,
sinó agafar-nos d'una mà.
I aquesta mà és la que...
Aquesta mà de soumells,
que passeja per damunt de les mirades dels que rebonin avui.
però sola, aquesta mà.
Sola perquè, en el fons, hi caben totes.
Totes!
Perquè ningú pot anar pel món dient que és l'únic,
i l'autèntic, i el veritat.
És a dir, el món se serenarà quan mirarem amb simpatia tota la seva diversitat.
Quan les esglésies sàpiguen estimar-se en la seva diversitat.
I llavors trobaran l'unitat de la bellesa de la creació,
de la bellesa del redemptor.
Parlant de diversitat,
això em fa pensar
en que en aquests moments
hi deu haver moltes persones
de diferents països
contemplant el pas
d'aquesta processó.
En aquests moments
estan desfilant els aspirants
de la real germandat de Jesús
en Nazaré.
I reprenent el fil
d'aquestes persones
de diferents procedències,
hi deu haver els turistes, naturalment,
però també els immigrants
que cada vegada són més entre nosaltres.
A vegades la presència d'immigrants
ha fet dia a moltes persones
que es diu
que acabarem de convertir-nos tots en el que sigui.
I curiosament,
ja que havíem parlat abans del monestir egipci de Sant Bixoi,
dius
com pot ser que les cristianitats
que estan, diríem,
realment patint
siguin tan esplendoroses
que el monestir aquest de Sant Bixoi,
que fa uns anys
no hi havia pràcticament ningú,
ara hi hagi 200 monjos,
i així,
tots els monestirs egipcis.
Parlant,
per l'altra banda,
amb un
musulmà,
un imam,
em comentava,
diu,
a veure,
com voleu que us respectem
si vosaltres mateixos no us respecteu,
si sembla que tingueu por de la vostra fe,
de dir-vos cristians.
Ara veiem el tercer misteri de la real germandat.
el Jesús és despullat de les seves vestidures,
una obra de l'any 61 de l'escultor i arquitecte barceloní Ballester Baselduc.
Es veu com els saig estan despullant a Jesús
per clavar-lo a la creu,
davant d'una mirada d'un soldat romà
entre indiferent i dura.
I al costat
hi ha una dona
plorosa
i un infant
que mira amb els ulls ben oberts
la figura
de Jesús.
Tornant amb el tema
d'allò
que a fora vingueren
i de casa ens tragueren,
que ens obligaran a ser el que sigui,
hem de tindre aquesta por?
Aquest fenomen
penso que ens planteja
dues qüestions.
Jo em pregunto
per què
instintivament
tenim tanta pola diferència?
Quan
veiem un home de pell diferent,
de culte diferent,
de raça diferent,
per què tenim
aquesta espècie de
sufoc interior,
de neguit,
de malestar,
que això és una d'aquelles coses
que abans he dit
dels instints brutals
i diríem
més primaris
de l'home,
per què?
Per què hem de tenir
por a la diferència?
Per què en el món
només es pot ser d'una manera?
Per què estem mai sempre
acostumats a ser així
i a veure-ho així?
Però això no és just,
prou just,
ni justifica prou.
Però al contrast d'això,
també jo voldria
que les diferències
ens fessin aprofundir
en les nostres realitats,
objectives també.
no ens podem vendre
tan fàcilment
si és que nosaltres creiem
que algunes coses
són autèntiques.
No en podem fer moneda
de canvi
de les nostres realitats.
No en podem fer moneda
política,
no en podem fer moneda
d'economia.
Les coses
tenen el seu valor.
I aquest és un gran joc difícil.
Acceptar la diferència
i en contrast
i invitar que els altres
també ens acceptin
tal com som.
Altrament,
entrem en un sincretisme total
i en què
el mateix que ve a visitar-nos
no sap on agafar-se.
Això va amb la línia
del que em va comentar
aquest mateix imam
en certa ocasió.
Va ser arran
del tema
dels pessebres
i de les creus
a les escoles.
I a propòsit
del pessebre,
em va deixar allò
que es diu
esbatenat,
es m'ha perdut,
la reflexió
que em va fer.
Diu,
mira,
no ens emboliqueu
a nosaltres
amb les històries
aquestes
vostres
de clericals
i anticlericals,
de creients
i no creients.
Perquè
això que esteu dient
que no
faci el pessebre
a les escoles
per respecte
o perquè els musulmans
no ens enfadem
és
no conèixer
res de res.
Perquè,
si precisament
hi ha un punt
on es trobin
l'islam
i el cristianisme
és
en el pessebre,
que és
el naixement
de
Jesús,
el fill
de la sempre
Verge Maria.
Sí que per ells
no és el fill
de Déu
sinó
un gran profeta,
però
és això,
Jesús,
el fill
de la sempre
Verge Maria.
I
repeteixo,
no es barregeu
a nosaltres
amb les vostres
disputes.
jo crec que treure un pessebre
d'una escola
o d'una plaça
vol dir que ja l'hem tret
del nostre interior,
primer.
No ens enganyem,
vull dir,
és que jo ja l'he fet
fora de mi mateix.
Per tant,
jo he fet un canvi
de mitologia,
perquè les mitologies
tenen els seus continguts
i les seves referències.
Llavors,
jo arraso
una mitologia
i els continguts
que ella comporta
per posar la meva mitologia
en els meus continguts.
El que no podem fer
és,
com diu l'Iman,
justificar-nos
amb altres còdines.
Si un voler necessitar-la
i que ho digui,
dieu-ho clar i net,
però no perquè
nosaltres som molt respectuosos
amb els altres nens.
Perquè el respecte
té moltes maneres
d'expressar-se.
Fins i tot el respecte
d'expressar-se
amb naturalitat.
No agressivament,
no impositivament,
però sí
amb autenticitat.
Altrament,
ens venem la pell.
Jo crec que el pessebre
la creu primer,
a veure si la portem dins
i diem,
és que jo me l'he tret.
Bé, d'acord.
Però no busquem
altres justificacions.
I llavors,
quina mitologia
em vols donar?
Digue'm el teu signe,
digue'm la teva idea
i parlem-ne.
Però no facis
passegat per llebre.
Perquè les mitologies
són molt importants.
Són missatgeres, eh?
i els simbolismes realment també.
Ara començarà a passar
davant nostre
els penitents,
la part més impressionant
d'aquesta processó
del divendres sant
tarragoní,
encapçalada
per la no menys impressionant
creu de penitents,
on estan representats
tots els símbols
de la passió.
A d'era,
amb la seva túnica negra,
amb la seva cara tapada,
amb la seva cucurulla,
homes i dones,
molts d'ells descalços,
que van a la processó
no pas perquè els vegin,
sinó per complir,
sens dubte,
alguna promesa
feta a Jesucrist
en algun moment difícil
d'aquestos
que tots tenim.
És realment
corprenedor,
com deia abans,
veure la seriositat
d'aquests penitents,
la mirada
cap endavant,
molts d'ells,
sens dubte,
tots, vaja,
pregant interiorment,
encara que hi hagi soroll
a fora,
sigui soroll musical
o sigui d'una altra mena,
ells,
sens dubte,
deuen tindre
un gran silenci
interior,
aquest silenci interior
que es fa
pregària,
aquest silenci
que,
dissortadament,
cada vegada
sembla que
volguem allunyar més
de les nostres vides,
sembla que
volguem
que tot sigui un soroll,
perquè
en realitat
necessitem
drogar-nos
de soroll,
veiem com
amb soroll
ens venen
qualsevol producte,
que ens venen
qualsevol idea,
però
Déu
només
es fa present
amb el silenci.
Recordem
aquell passatge,
per exemple,
de l'antic testament,
que Déu
va
ja
el profeta
esperant
allà a la porta
de la cova
i passa
un tró,
passa un bandaval,
passa
de tot,
un terratrèmol
fins i tot,
però
quan surt
el profeta
perquè
sap que Déu
està allí
és quan
passa
una brisa
suau,
quan es fa
el silenci.
realment
potser
no escoltem
a Déu
perquè tenim
massa soroll
als nostres cors,
no aquell
soroll
de la uïda
que a vegades
te'n pots fer
abstracció,
sinó aquest soroll
dins el cor
que ens impedeix
sentir
la crida
de Déu.
Ara
s'atança
el misteri
anomenat
Crist
dels Penitents,
un Crist
caigut
però
que intenta
adreçar-se
i que està
mirant
cap dalt
al cel
sense
abandonar
la creu.
Bé,
aquesta al·lusió
al silenci,
l'anècdota
del silenci
es concreta
en l'experiència
del desert,
el desert
que pot ser
Poblet,
que pot ser
Montserrat,
que pot ser
la Gartoixa
o Vallbona
i trobar-se
de cara
amb el silenci
és tan dur
que provoca
el mono
del soroll
i que provoca
com un ofec.
Si aguantes
dos o tres dies
notes que el silenci
té grans
possibilitats
i et guanya
i neix
un diàleg,
el diàleg
de tu mateix
amb tu mateix
i amb Déu mateix.
jo em pregunto
si tenim dret
a interferir
el diàleg
d'aquests homes
i aquestes dones
que han dit
alguna cosa
a Déu
quan s'han compromès
a sortir
descalços
carregats
d'alguna cosa
amb els braços
en creu.
Jo,
que m'ho miro
des de fora
seria atrevit
si volgués
interferir
aquest diàleg
perquè
en la vida
de molta gent
els grans silencis
els grans dolors
els grans trasbalsos
porten
a buscar alguna cosa
i a dir alguna cosa
a Déu
i a sentir
alguna resposta
de Déu
i els homes
contestem
com podem
dins de la nostra
pobrer
qui contesta
fent tres vots
d'obediència
que estatat
i pobresa
qui contesta
dient
et portaré una creu
a la processó.
Les veus
de la coral
de la nova unió
estan
arribant
fins a nosaltres
res de la nostra
ja ha passat
el
misteri
creu
de penitents
una obra
d'innocència
soriano
mantegut
de l'any 61
i ara ve
tota
una unió
de persones
carregades
amb la creu
evidentment
no és
aquella creu
de Jesucrist
d'aquella
fustot
que va arribar
a portar
però
està carregada
de simbolisme
i aquí
a la Tarragona
Antiga
amb aquestes
pedres
daurades
amb la
llum
més aviat
esmorteïda
aquí en la part
de la central
de la plaça
no tant
pels focus
necessaris
per la televisió
però allà
baix en el fons
es veu
aquesta
imatge
així
a la penombra
és una imatge
que sembla
sortida
d'una aigua fort
d'aquells
de Durer
una imatge
realment
forta
corprenadora
és el que dèiem
la processó
serà el que es vulgui
però
és
un relat
fort
perquè
el que estem
veient aquí
no són
ni floretes
ni
ni
ni
ni
ni
ni
ni
ni
ni
ni
ni
ni
ni
ni
ni
ni
ni
ni
ni
ni
ni
ni
ni
ni
ni
gratuït
per salvar-nos
i portar-nos
a una vida
molt millor
una vida de felicitat
eterna
una vida de felicitat
definitiva
Des del balcó
de la casa
de l'Escabisbat
contemplar
en aquest moment
aquestes fileres
de penitents
carregats
amb la seva creu
em porten
a fer una pregunta
als metges
de Tarragona
i metges
de tot arreu
són testimonis
d'alguna creu
són testimonis
d'alguna creu
les assistents
socials
són testimonis
d'alguna creu
els advocats
són testimonis
d'alguna creu
els capellans
són testimonis
d'alguna creu
les mares
aquestes creus
de fusta
són el simul
de tantes creus
que perseguem
cada dia
i aquesta no és una altra cosa
que l'expressió
quasi sacramental
d'aquestes creus
que busquen un respir
no siguem
massa lleugers
en passar la mirada
una mica frívola
perquè en el fons
hi hauríem d'anar
i hauríem d'anar
i hauríem d'anar tots
vestits de penitents
i carregats a la nostra creu
no cal que hi hauríem d'anar
potser la procés de la setmana santa
però potser que sí
quan entrem
quan entrem i sortim de l'hospital
quan entrem i sortim de la consulta amb el tutor de l'escola
quan entrem i sortim dels jutjats
de les presons
quan entrem i sortim buscant un lloc per crear la meva parella
i no trobem cap pis
que s'adapti
a la nostra situació
quantes creus
més enllà d'una procés de la setmana santa
pantalla
i no hi hauríem d'un
Amables oïdors de Tarragona Ràdio
continua la marxa d'aquestes fileres
darguíssimes, dependitents
uns amb les creus al coll
els altres portant els assots
l'altre és l'agonia
aquesta forma de penitència
que és anar amb una creu
i un tros de siri
amb els braços en creu
portant els diferents
atributs de la passió
realment
com deia
el professor Lluís Marià
tenim dret
nosaltres
a interrompre
encara que sigui
amb una veu tènua
el silenci interior
d'aquestes persones
que s'han atreçat a Déu
i li han
ofert
alguna cosa
realment
més enllà del sacrifici
que pugui representar
portar aquests
instruments
de la passió
realment
el pas important
que fan
tots aquests penitents
és a dir
que ha sigut
prou valents
com per haver fet
el silenci
dins d'ells
perquè el silenci
fa por
potser
perquè
ens permet
trobar-nos
amb nosaltres mateixos
i trobar-nos
amb nosaltres mateixos
a vegades
és
veure
una imatge
que no pot ser
massa agradable
sovint
i després
també
trobar-nos
amb Déu
aquest pare
bo
però el qual
com la criatura
que ha fet alguna
malifeta
li tenim
por
perquè
per el que pugui
passar
un pare
que es va deixar
clavar
a la creu
i aquí veiem
aquest magnífic
Cris
de la sang
obra de Salvador
Martorell
al fons
se sent
aquesta música
suau
dels ministrés
i aquí
a la part alta
de Tarragona
el pla de Palau
gairebé
no se sent res
només
a l'aire
que s'està alçant
i és bastant
fred
i això
corrobora una mica
el que m'ha estat dient
al llarg
d'aquesta transmissió
que potser
valdria la pena
marcar
el ritme
dels passos
dels misteris
d'una manera
més suau
perquè
no allunyaríem
tant el silenci
com ho estem fent
darrerament
i tot
sigui dit
sense ànim
de crítica
i cap
crítica
punxenca
realment
són moltes
les sensacions
que
genera
veure
les carns
lívides
del Crist
del Crist
mort
per tots
nosaltres
el Crist
que penja
ja
de la creu
sense vida
una vida
que l'ha donat
tota
tota
per nosaltres
realment
veure
el Sant Crist
suscita
una munió
de preguntes
moltes d'elles
sense resposta
perquè
si preguntem
Jesucrist
es va llorar
per nosaltres
com
com
accepto jo
aquest sacrifici
com
responc
i el silenci
que es fa
aleshores
no és un silenci
de recolliment
sinó
potser
el silenci
d'un
que es reconeix
culpable
el nostre senyor
Jesucrist
ens va dir
quin seria
l'efecte
de la creu
quan ell
en penjaria
sobre
nosaltres
i va venir
dir que
esdevendríem
com
fulla
seca
empossada
pel vent
i que
nosaltres
seríem
atrets
cap a ell
mirem
de perdre
pes
perquè ell
pugui realment
absorbir-nos
perquè la pregària
amics
no és tant
sobrecarregant
el cap
de conceptes
sinó
deixar que la llum
penetri
que el sol
penetri
que l'escalfor
penetri
que la benditat
penetri
i que jo
cal de vegada
perdi
pes
perquè aquesta penetració
la creu
i el que hi penja
m'absorbeixin
perdem
pes
adquirim
agilitat
tant d'orgull
tanta ciència
tanta culpabilitat
jo diria
fins i tot
de vegades
el que ens fa més pesats
és la culpa
que ens enganxa
que és com una espècie
de vesc
que ens priva
d'agilitat
descarreguem
la culpa
els psicòlegs
t'ho diuen
però
Jesucrist
t'ho diu
molt més
l'invent
dels psicòlegs
ja no és nou
descarrega
la teva culpa
alleugereix
el teu pensament
no hi dones
més tombs
que la vida
cada dia és nova
perquè la creu
ens allibera
cada moment
tenim la
la redempció és constant
no hi ha res
que ens condemni
deixem-nos endur
esdevinvem àgils
que ens il·lumini
que ens absorbeixi
sobretot
matem la culpa
que avui és dia
de perdó
demà
i
La processó s'ha aturat un moment,
suposem que és per les clàssiques dificultats
de maniobrar els misteris amb algun dels indrets
de la part alta de Tarragona
i veiem que estan a punt de fer l'entrada a la plaça
la congregació del venerat cos de Jesucrist
en el Descendiment de la Creu,
una congregació fundada l'any 1948
i que per allà als anys 70 va estar a punt de desaparèixer
però que ara ha revisculat d'una manera notable.
Acompanyen el pas anomenat el Descendiment de la Creu,
encara que ells prefereixen que se li digui el Descendiment,
que és un projecte de Robert Buigas
que va ser executat per Lluís Maria Saumell.
Això va ser obre l'any 1953.
El tema del pas és que Jesucrist és baixat de la Creu.
Aquesta congregació porta túnica negra amb un cinturó morat.
Els que van a cara descoberta porten la típica gorgera blanca
i en aquest cas amb una cinta negra.
s'està aixecant una mica d'aire fred
però veig que les persones que estan contemplant aquesta processó
aguanten impertèrrites
perquè el que estan veient,
aquest relat fort del que hem parlat altres vegades,
manté l'escalf, el caliu, els cors
i quan el cor sent caliu el fred del cos
doncs s'ho porta d'una altra manera.
El misteri entra en aquests moments a la plaça
acompanyat d'una cobla de ministrés.
De fet, podem saludar
que vagi proliferant aquest tipus d'agrupació musical.
Al cap i a la fi,
la música també és una forma de pregària
segons el tipus de música, naturalment.
La processó, possiblement,
el d'ha suprimit l'acatament davant del balcó del senyor arcabisbe
potser ha guanyat una mica amb fluïdesa.
No es produeixen aquelles tallades
que tant per l'espectador com pel penitent
eren realment mortals.
La bandera d'aquesta serbandat, d'aquesta congregació,
la porta el senyor Josep Maria Andreu,
el president del Nàstic,
que és equip de la nostra ciutat,
que sembla que està decidit a fer història,
retornant al cap de gairebé 50 anys
a la divisió d'honor.
Acompanya el senyor Andreu i els seus fills.
Ardere hi ha la junta,
encapçalada,
pels mossèn Miquel del Sants Convalia,
que és el conciliari.
Els companys de Canal Català Televisió
continuen treballant i oferint, sens dubte,
unes imatges que deuen ser realment esplèndides
als telespectadors.
Nosaltres, sense imatge,
però amb l'ajut de la veu
i també de la imaginació dels nostres oïdors,
estem intentant fer arribar
fins als nostres amics i amigues oients
d'Arregona Ràdio
aquest sentiment
que, entre els que estem narrant-la,
està produint aquesta processó.
ara entra en el gremi de pagesos
en la seva secció de joves,
amb la seva túnica negra
i l'escapolari blanc.
És, junt amb la dels pescadors,
la confraria més antiga
de les que desfilen pel divendres sant tarragoní.
Encara que, curiosament,
és una confraria
gairebé més de nom que no pas de fets
i ens l'explicarem.
Són moltíssimes les persones
que desfilen amb aquest
indumentari del gremi de pagesos,
però que nosaltres sapiguem,
em sembla que són només dues persones
que viuen de la pagesia
a Tarragona Ciutat en aquests moments.
Bé, és un contrast,
però, com a mínim,
és aferrar-se a la tradició de la família, no?
I potser també aquí hi ha dos estaments
que tenen una plaça pròpia a la processó,
que són els pescadors i els pagesos,
que són la raça de Jesucrist.
I he usat Jesucrist per fer-se entendre
tota la seva imatgeria.
Qui millor pot entendre
les missatges de Jesús
és el pagès
i el pescador.
Benet XVI,
quan va prendre possessió,
ens va explicar
per què Jesús és pescador.
I va dir que és pescador
no perquè
ofegui,
o es fixi
els homes
que vol treure
del seu propi
àmbit
o hàbitat,
sinó perquè
l'única cosa que vol
és posar-lo en aigües
pures.
No pesca per ofegar,
sinó pesca per canviar d'aigua.
Aquests són els pescadors
que millor entenen a Jesucrist.
Aquests apòstols
que surten de la mar
i que amb aquest cor impressionant,
impulsiu,
per pecar i per redimir-se,
són els que després li fan
de veu.
I els pagesos,
perquè a Jesucrist
en devia ser també.
Perquè abans un fuster
no era solament fuster.
Era el que feia de tot.
Però això en sabia tant
de ser pagès.
Per tant,
aquests pagesos
que circulen,
almenys com a referència,
i com a peça històrica,
hi cauen perfectament aquí.
I valdria
la pena
que mai
se'n desentenguessin.
Jujol
els hi ha fet
una mica de pare
a tota aquesta gent.
perquè Jujol
els va saber entendre
molt bé.
I va saber entendre
molt bé el mestre
que era pagès.
I quan va anar pagès
va fer esglésies
que treia pedres
dels marges
de pagès.
I quan
havia de fer alguna cosa
fan allò que fan
els pagesos,
que amb quatre elements
es munten la vida.
I muntaven les obres d'art,
les millors,
amb quatre llaunes,
amb quatre cartrones.
i avui Jujol
és una mica
el pare
d'aquests pagesos.
Perquè
és el...
Jo si
diguéssim
que algun arquitecte
hagués
de fugir
als altars,
hauria de ser Jujol.
Perquè
manté
uns diàlegs
tan atrevits
amb Jesucrist
quan n'hi pinta
ejaculatoris
en els sagraris,
perquè mai més
ningú no els vegi.
Quan en un teatre
metropol
on hi anem
a expansionar-nos
i pinta noms
de Maria,
peixos
que volen dir Jesús,
ejaculatoris,
imatges
bíbliques...
Realment,
a Tarragona,
si algun centet
hauríem de tenir
canonitzat
del món intel·lectual
seria Jujol.
I aquests pagesos
són la seva família.
I
l'inglesi de Sant Lloret
és la casa
del Jujol
i la casa
dels pagesos.
de l' warpnes
de laetes
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Abans anàvem a dir que els membres de la Societat Marítima i Protectora surten des de l'any 1940 acompanyant el pas anomenat el Sant Enterrament, obra del gran escultor canongí Salvador Martorell.
De fet, potser en aquesta processó del Divendres Sant Arragoní no hi ha obres com puguin tindre Murcia amb els Salcillos o Castella amb els seus grans escultors castellans, però Déu-n'hi-do el patrimoni artístic que representa tot el que tenim.
I, llàstima, que també en aquella follia que es va desformar l'any 36 es perdés un patrimoni amb obres com les que hi havia de Llimona, de Campeny i d'altres autors.
Així tot, les representacions, diguem-ne, més modernes tenen una gran vàlua i compleixen perfectament la seva destinació de ser uns elements d'aquesta catequesi caminada, d'aquestes estampes dels raulats forts del que hem estat parlant.
Gràcies.
Gràcies.
...
I ara passa davant nostre la Germandat de Sant Magí Màrtir de Barcelona, coneguda popularment com els Maginets.
Aquesta és una confreria que va néixer al segle XVIII a la ciutat Contal
i que des de l'any 51, 1951, desfila pels carrers de Tarragona
amb una obra carregada de simbolisme que és el seu misteri.
És la retorn del Calvari.
En aquesta obra les figures són com a flames que es carregolen i es projecten cap al cel.
Aquesta peça passa ara davant del balcó principal del Palau de l'Arcabisbat
i és una obra que en el seu dia també va ser discutida.
És una obra de l'escultor Joan Salvador Voltes.
Realment impressiona, a veritat, aquestes figures que, malgrat el dolor que transpuen,
tenen aquest taire de voler enlairar-se, de superar-ho, d'alçar els peus de terra i anar cap al cel.
És així, veure aquest misteri, aquest és encandilat.
Primer que tot, que és una flama encesa, tot ell, és com un petit incendi.
I enmig de les flames aquestes quatre persones també flamejant.
Tres dones i un home.
La policromia és esplèndida.
I les figures són d'un tornejat delicadíssim.
I és que si aquest pas de la processó de Setmana Santa, aquest caminar de la processó,
és un caminar d'art, però d'art amb missatge.
Hi ha un moment que aquella crueltat, cruesa artística i també d'història,
esdevé tendresa.
I els escultors s'esplien, sobretot amb l'imatge femenina,
que es fa receptora del dolor.
I és com una xarxa que para, diria, el cop del dolor.
I quasi tots els artistes han expressat, amb gran finesa i amb gran tendresa,
la dona receptora.
A mi, que es fa protagonista.
A partir d'un cert moment, a partir de la creu,
tot és de bé tendresa.
Dolorosa, si voleu.
Però, veritablement,
que toca l'ànima.
I els nostres artistes ho han sabut fer.
Mireu de contemplar aquest doble camí del dolor cruel i dur
que, quan el redemptor ha complert la seva missió,
es fa tendre, tendre i molt femení.
A mi, que es fa tendresa.
A mi, que es fa tendresa.
A mi, que es fa tendresa.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Hi ha moments que no saps si estàs a Tarragona o si estàs a Tarol o a Calanda un lloc d'aquestos.
Sobretot quan veus aquests monumentals bombos que piquen els membres d'aquestes bandes de tambors.
Veient el pas del sant enterrament i abans el del retorn al Calvari,
un se fa la següent reflexió.
No deixa de ser curiós, i potser això està carregat de simbolisme,
que al peu de la creu hi havia només dos grups dels quals no se'n fa massa cas.
I si se'n fa és per, més aviat, per mig tenir-los.
Dones i joves.
Quina lectura n'hem de fer a tot això?
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Potser que s'allunyen la banda de tambors...
Gràcies.
Gràcies.
Mentre s'allunyen la banda de tambors, potser que repetíssim la pregunta,
perquè hem estat una bona estona aquí fent un silenci forçat.
Lluís Maria, la pregunta era, quina lectura se'n fa que aquí, al peu de la creu,
només s'hi vegin dos col·lectius, més aviat menys tinguts, dones i joves.
Abans de respondre't, t'invito a contemplar la lluna de la Pasqua,
la que indica el dia de Pasqua.
Hi ha a punta per damunt del simbòlic, està il·luminant la caputxa, el campaneret, on hi ha la vedada.
Està en mig un brívol a la vedada, però la lluna és atrevida, ens guaita des de dalt,
impertèrrica, esplèndida.
És la Pasqua, és el mes de Nissan, des de la Pasqua.
I ara m'intentaré aproximar-me a respondre't.
Hi ha un himne medieval que canta a la mare al peu de la creu,
i diu, estava en màter, dolorosa.
I vol dir, simplement, que la mare afligida estava d'en peus.
I aquí s'uneix el dolor maternal, el dolor de la dona,
amb la fortalesa de la dona.
Que no s'ajug, que aguanta ferma.
Que els dolors de part són dolors per tota la vida.
perquè pareix constantment.
Maria pareix al peu de la creu.
El nen de Badlem d'hauria de ser menys dolorós
que el nen, el jove, l'home de la creu.
Per això les dones són allí.
Perquè encara que potser no siguin mares físiques,
la maternitat els resca constantment el seu ésser.
I els joves perquè la creu és una aventura.
És una bogeria.
I els joves poden ser encara capaços de fer bogeries.
Ara fa la seva entrada aquí al Pla de Palau,
al gremi de pagesos de Sant Isidre, els anomenats vells.
La seva indumentària és la dels antics cavallers del Sant Sepulcre.
La túnica negra, la capa blanca i la creu vermella, la creu del Sant Sepulcre.
Això fa pensar en croades, en lluites contra altres religions.
I a propòsit del Sant Sepulcre, hi ha una anècdota que es remunta a la tercera croada,
que quan el gran heroi de l'islam, el sultà Salah Din, el Saladí traduït, llatinitzat,
Salah Din, un guerrer curt de Kirkuk, de l'Iraq avui dia,
quan algun dels seus guerrers més fanàtics va proposar arrasar la basílica del Sant Sepulcre,
els va dir, ni tocar-la, perquè aquí no es venera aquestes pedres,
sinó el lloc, el lloc on els cristians diuen que el profeta Jesucrist va morir.
Per tant, ja ho podeu arrasar perquè el lloc persistirà.
M'agradaria, ara que veiem aquestes imatges que ens porten a l'edat mitjana,
als temps de croades, i que avui dia hi ha algú que també torna a parlar
i tornen a sentir-se tambors de guerra, i que alguns polítics demanen a la ONU
un instrument que hauria de ser de pau, que faci una resolució que autoritzi l'ús de la força,
amb els ulls dels cristians del segle XXI,
què no hauríem de treure de lliçó d'aquelles antigues croades,
i què hauríem de pensar dels que utilitzen aquest mot avui dia?
Certament, dir-se cristià i dir-se guerrer costa, costa d'unir i de germenar això.
I després, fer baixar a Déu els teus propis exèrcits,
obligar-lo a que es multipliqui perquè lluiti ell contra ell mateix,
perquè Déu lluita contra Déu, el Déu dels cristians lluita contra Déu, el Déu dels musulmans,
el Déu d'Israel, qui és aquest Déu? L'hem estripat, no som de Déu.
Quan estripem Déu, no som de Déu, perquè Déu no pot lluitar contra si mateix.
Per tant, el primer que hem de fer els cristians és tornar a recuperar el sentit del cristià.
Tots, de qualsevol secta cristiana, de qualsevol ordre cristià,
de qualsevol comunitat cristiana.
Si es diu cristià, ha de baixar les armes.
I si es diu musulmà, aquest Déu pensa que l'està matant en el bando contrari.
I si es diu Israel, igual.
És un món de contradiccions.
Jo no sé si serà necessari que es creï el buit,
perquè puguem venerar aquest buit del nostre...
del nostre reprendre, del nostre recapacitar, del parar les armes.
Que es pari tot, que es buiti tot.
Però hem de començar a buidar-nos nosaltres mateixos.
Si no buidem des de dins...
Déu pateix.
Déu pateix molt.
Aquesta reflexió fa pensar en una anècdota històrica.
Al segle XVI, l'any 1561,
els turcs van assajar la Malta,
el que vull dir és la ciutat de la Valeta.
I el dia de la batalla final,
hi ha un autor anglès que té l'humorada
de confrontar pàgina en pàgina
la proclama que fa Jean Parissot de la Valeta,
al cap dels cristians,
i Mustafa Peixar, al cap dels turcs.
canvies dues coses i diuen exactament el mateix.
o sigui que qui mori en aquesta lluita
en nom del Déu veritable
i enviï més infidels a l'altre món,
doncs serà recompensat, etcètera, etcètera.
I l'autor, amb aquell punt d'humor anglès,
només fa aquest comentari amb el capítol.
Suposo que Déu en aquesta feia devia ser neutral.
i nosaltres diem sofrent.
No neutral, eh?
I Jesucrist n'és la prova.
Evidentment.
Bé, s'estan allunyant els tambors,
s'està fent el silenci,
la lluna llueix realment esplèndida,
és una lluna plena, aquesta lluna de Nissan,
que està esperant que passi el Sant Sepulcre.
És una magnífica obra d'artista desconegut
pel que fa a la imatge,
i l'estructura de la carrossa
segueix el disseny de Jujol.
La imatge és del segle XVIII,
el Sepulcre i la carrossa
són de Jujol de l'any 1942,
que es reemplaçava a una
que es va perdre també durant la guerra.
La imatge es va salvar,
com hem insinuat abans,
gràcies al valor d'un pagès,
del senyor Givert,
que va traslladar la seva,
la imatge de l'estàtua adjacent
des de l'església de Sant Llorenç
fins a casa seva,
aquí, ben a prop.
miraculosament ningú el va veure,
o ningú va fer veure que l'havia vist,
i va amagar l'estàtua adjacent
a un forat de casa seva i el va tapiar.
Després, quan es va intentar treure,
es va veure que allò passava pels pèls,
només per un cabell.
realment aquesta imatge
és corprenedora.
Es veu el Jesús mort,
però amb una expressió
de serenitat,
de pau.
fa pensar
en una icona
que es conserva
al món Atos,
que és realment impressionant.
Es veu la mare
plorosa,
però al mateix temps contenta,
i el Crist
mort,
però dret,
i amb una expressió,
com vulguem dir,
he fet el que tenia que fer.
acompanyat
per uns armats
propis d'aquí
del gremi de pagesos,
passa a la urna
amb el Sant Crist.
Està guarnida també
amb una palma de plata
que es va estrenar
per allà l'any 86,
obra del joier
tarragoní Blasques.
No hem fet
esment
de la riquesa floral
de tota la processó,
és un jardí
de la processó,
de la processó,
i és un element de vida,
també,
de calor,
de llum,
de color.
M'hauríem de felicitar
aquí,
totes les mans
dels floristes
de la nostra ciutat,
que han portat el seu,
i és un art,
és un art
efímer,
si voleu,
però realment
que hi ha
d'una gran harmonia
aquesta processó.
Estic mirant
des del vidre
superior
de l'urna
el Crist
ressuscitat.
jo no diria mort,
perquè fou enterrat
i fou
ressuscitat
altra vegada.
Per això
no hi ha
un misteri
de la resurrecció,
perquè aquest mort
ja no és mort,
va ser enterrat
i va sortir de nou.
va passar
tres anys
al sepulc,
no no tres dies,
tres anys
al sepulc
d'una paret
emparedada
i després va sortir
altra vegada
i avui ja el veiem
altra vegada
ressuscitat.
És la nostra
resurrecció,
és la nostra mort,
si voleu,
perquè la seva
ja no existeix,
però també
és la nostra
mort ressuscitada.
un sort
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
S'atança la bandera de la soledat que la porta la senyoreta Núria Nín.
Són nombroses les nenes i joves que porten la vista d'aspirants, de futurs congregants.
Darrere ja venen amb la seva indumentària totalment negra, com els congregants a la sang.
I les nenes i joves porten la túnica blanca i l'escopolari blau,
els colors que habitualment s'atribueixen a la Verge Maria.
Realment el marc de la part alta de Tarragona pel que fa a la processó del divendres sant és realment insuperable.
De fet, el divendres sant és qüestió de poc temps, poc més d'un segle,
perquè antigament se feia el dijous sant.
Llavors la pregunta seria per què aquests canvis?
Abans se celebrava el dijous sant i després el divendres sant.
Sí que hi ha una altra explicació que és d'un tipus més pragmàtic, més prosaic,
que és perquè Tarragona, després de la Guerra del Francesc, estava tan empobrida
que es havien de demanar deixades les vestes a Reus
i llavors com que Reus ho feia el dijous sant, Tarragona va passar a fer-ho el divendres sant.
Però al marge d'aquesta anècdota, teològicament té més sentit fer-ho un dia que un altre?
Jo penso que és més expressiu, no?
Perquè el dijous sant es deixa tot pel cenacle, diríem, i pel començament de la passió
i el divendres és quan es desenvolupa tot el misteri de la Creu.
I entre el buit de la celebració de la Creu, la celebració litúrgica i la Pasqua,
la celebració de la Pasqua demà a la nit,
aquest processó és un acte de pietat que omple un espai
i en certa manera també perfumen a tot l'ambient exterior.
és com una irrupció, la Setmana Santa que fa una mica el seu ple en l'aspecte dolorós
i després ja ve un relaxament, que ja és quasi el mateix processó i ens ho indica,
ens ho està demostrant.
Per tant, sí, jo diria que està més encertat.
Penseu que en aquest mateix moment el Coliseu de Roma s'està celebrant el Via Cru,
també, que és una altra manera d'expressar aquest camí de la Creu, consumat ja,
i que a nosaltres es comparteix amb una meditació post-facte.
I ara tenim la imatge de la Soledat,
aquesta magnífica obra de l'escultor Viladumat de l'any 61.
Maria s'ha quedat sola a l'espera de la Resurrecció.
És una imatge realment corprenedora,
veure aquest dolor de la mare,
i al mateix temps veure com l'artista ha sabut aplasmar aquesta conformitat
amb els designis de Déu,
aquells designis que ell guardava dins del seu cor,
aquest cor que el vell Simeó li va pronosticar que set espases de dolor li atrevessarien,
i malgrat tot, malgrat la cara de dolor,
també transpua la seva expressió esperança.
Certament, esperança perquè aquesta mare de Déu sola
va vestida de reina d'un blau intern precedida d'un teclat de foc,
i com si al seu darrere hi hagués un petit saló del Renaixement o del barroc.
Ahir a la tarda TV3 va donar una pel·lícula llarguíssima
i aquella mare una mica emparadada
que no podia posseir la seva filla.
Davant de l'autoritat eclesiàstica,
a més, quina mare pot oblidar el seu fill?
Quin cor de mare pot estar en el buit absolut?
Quina soledat ha de ser la del cor d'una mare quan ja no té un fill?
És una soledat de presència, és una atenció, si voleu.
Però, perquè ha estat tan presa en el fill, la soledat ha de haver presència.
Una altra presència, aquella que Jesús diu presència de l'esperit.
Jo marxaré, però jo seré de nou per dintre teu, d'una altra manera,
més intensa, més profunda.
El missatge del pare i de la mare morta, del fill mort,
esdevé un nou llenguatge, una nova presència,
la presència de l'esperit.
L'esperit de Déu, que ens han enviat a Jesucrist,
que ens l'enviarà per Pentecostel,
i l'esperit dels que ja no hi són,
que també ens l'envia Déu i ells mateixos.
La filera de congregants de la soledat és llarguíssima.
Veiem en aquests moments que el senyor arquivisbe ja està a la porta de Palau,
a punt ja d'incorporar-se a la processó.
Hi ha un dels majorals de la SANC, que protocolàriament li fa la convidada
d'incorporar-se a la processó.
I també, mantenint la tradició,
el senyor arquivisbe és acompanyat per dos membres del capítol de la catedral.
Normalment, el de Gà i el canonge més jove.
almenys en quant temps ha sigut anomenat canonge.
En aquesta ocasió, acompanyen el senyor arquivisbe,
mossèn Francesc Gallart Magaroles,
que és el de Gà del capítol de la catedral,
i també l'acompanyen mossèn Joaquim Fortuny,
que és el canonge penitencier,
un dels últims que ha assolit aquest grau
per designació del propi arquivisbe doctor Jaume Pujol.
La bandera de la Congregació de la Mare Déu de la Soledat
la porta la senyora Carme Duc,
el tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Tarragona.
I ja que hem parlat d'obres artístiques,
la que s'està produint en el cel de Tarragona en aquests moments,
és una obra completament original a cada instant.
Ara uns núvols tinten lleugerament,
com si fos una espècie de persiana veneciana,
perquè els amables oïdors se'n facin una mica de càrrec,
tapen una mica la lluna,
encara donen més esplendor
amb l'aureola que se forma,
que ara sembla que irradii més que no pas abans.
Sembla que aquesta lluna,
com el professor Lluís Maria Monconill ens comentava,
sigui encara més de Pasqua.
i és que realment la nostra vida com a cristians,
sense la Pasqua,
sense la resurrecció,
no tindria cap sentit.
I això ja ho deia Sant Pau.
Certament aquesta Pasqua,
que és un camí, és un pas,
vol dir això, el pas,
el pas d'una situació a una altra.
I en certa manera,
aquesta processó és un mes de passos,
que certament cadascú sap on va,
però en el fons hi ha una atracció,
hi ha un punt d'arribada.
Ho veurem més o menys clar dins de la nostra consciència,
però serà un fet al qual ens hi abocarem.
La Pasqua és constitutiva,
perquè Déu no ha creat per anorrear,
sinó per consumar,
i posar les coses al seu termini, al seu final.
Per tant, la Pasqua és constitutiva, jo diria.
Perquè la revelació de Jesucrist ha volgut dir això,
us vindré i us explicaré ben bé el que sou,
ben bé el que és la creació.
Allà no pot arribar el raonament humà,
allà hi arribarà la llum de la meva revelació
per fer transparent tot allò que té d'opac,
d'opacitat, la creació.
El nostre cert contingent en totes les seves aparències
per la fe esdevé realment transcendent i mortal.
Allò que no ens dona la raó ho dona la fe interpretant la creació,
perquè Déu no crea per anorrear.
En tot cas, per transformar és oblimar millor.
i aquest és el pas dels nostres caminants.
Si ho preguntéssim a cadascú, no sé si ens ho sabria dir.
Però el destí és el destí,
i allà ens hi espera a tots.
Creurem el que creurem,
però al final serà allò que és.
Quan ens desitgem bona pasqua,
ens diem bon camí,
bon viatge.
Viatjar sempre ha sigut un desig de l'ésser humà.
I com ha de ser un viatge,
tots els que han tingut ocasió de viatjar ho sabem,
la il·lusió amb el que es prepara,
pensant en aquella meravella que aniràs a veure.
Doncs, una meravella feta per un artista
capaç de fer unes obres d'art tan canvians,
tan originals cada vegada,
com ha de ser.
Realment, per molt que ens ho imaginem,
sempre quan arribem allà, si tu vol,
quedarem absolutament sorpresos
i direm, ui, que curs ens hem quedat.
Portem ja més de 4 hores de transmissió,
amics i amigues oïdors de Tarragona Ràdio
i amics oïdors de Tarragona.com,
si ens segueixen a través d'internet.
Realment, el que dèiem al començament d'aquesta transmissió,
una cosa que va començar en un poblet perdut d'allà a Palestina,
que molta gent amb dificultats sabria col·locar al mapa,
i que s'ha estès per tot el món,
que hi ha milers i milers de milions de persones
que han cregut, creuen i creuran en el missatge de Jesús,
no pot ser una cosa inventada.
Aquesta mateixa universalitat que ha assolit el missatge de Jesús,
sens dubte, és una de les proves més concloents
de que Jesucrist no és un mite,
sinó que és un home que va existir,
un Déu que es va abaixar fins a l'extrem
d'assolir la nostra naturalesa mortal.
La processó està aturada,
però tothom segueix expectant.
és realment un camí.
Els penitents esperen continuar la marxa cap a la seva destinació.
I els espectadors, a la seva manera, també fan camí.
Acompanyen espiritualment els que participen en aquesta processó.
I, mentrestant, la Lluna s'ho està mirant.
La Lluna, quieta i tranquil·la i estàtica.
I els espectadors que hi tenim als nostres peus sota el balcó, igualment.
Lluna i estels, mirades.
i el pas del temps.
Quantes vegades Tarragona ha fet això?
Quantes vegades aquesta lluny s'ha passejat per damunt del simbòli de la catedral?
Quantes vegades la Capona ha anat dictant moments, situacions i sentències?
i no va passant.
Perquè la vida també és una processó.
Cada dia surt el sol, cada dia la Lluna va tombant, de tant en torn apareix, de tant en tant desapareix.
i aquests homes i aquestes dones i aquests nens i aquestes nenes que han sortit avui,
han aparegut com estels i desapareixeran com la Lluna per deixar un altre pas a una altra Lluna i uns altres estels.
Per això sí, l'erudició del meu amic, el Didac Bertran, ens ha dit que amb la tradició no s'hi pot jugar.
Hi ha massa coses darrere d'aquesta tradició, hi ha massa ciència, hi ha massa història
perquè puguem anar frivolament, decapitant.
De manera que per mi ha estat una lliçó, Didac.
Bé, fa uns instants s'ha produït una escena que voldríem narrar als nostres oïdors de Tarragona Ràdio.
Al passar davant de la porta de la casa de l'Arcabisbat,
el prefecte de la Sang, mossèn Miquel Barberà, que també és el vicari general de l'Arxidiòcesis,
ha avançat i s'ha atensat el senyor arcabisbe i, al mateix temps que el saludava,
l'ha convidat a incorporar-se a la processó, cosa que ha fet, com hem dit, amb els seus dos capitulars.
Davant nostre, amb el rerefons de les notes de la banda Unió Musical de Tarragona,
que dirigeix el mestre Josep Maria Massagué,
doncs tenim la Corporació Municipal en ple i, davant d'ella, la Junta de la Sang
i també el president de l'agrupació d'associacions, senyor Josep Ignasi Guada.
La banda Unió Musical continua la tradició de les agrupacions musicals que participen al Divendres Sant Tarragoní.
I, rere d'ells, hi ha tot el poble que se va afegint a aquesta processó, abandonant ja els llocs des de la qual l'han estat contemplant.
Amics i amigues oïdors, poca cosa ens resta que afegir.
Només mirar cap al cel, mirar cap a aquesta lluna de Pasqua, que ha tornat a canviar l'aspecte, però sempre és formós.
I, a més a més, realment, la postal que podríem dir s'està produint en aquests moments,
entre la lluna, el simborri, el campanar i un estel que està sortint per allà darrere tímidament,
ens conviden a desitjar a tothom molt bona Pasqua.
Agraïm al professor Lluís Maria Montconill les seves doctes intervencions,
les seves sentides intervencions com a bon cristiàques,
i el convidaria a dir ja unes darreres paraules abans de cloure aquesta transmissió.
Agrair a l'amic Didac, que a indicació del senyor Cobisba ha volgut que féssim un tàndem,
per tant també al senyor Cobisba li volem agrair aquesta confiança que ens ha fet, mútua,
i dir-vos a tots que porteu a casa l'últim misteri, el misteri de Cris ressuscitat.
Doncs amb aquest desig i amb el desig de bona Pasqua,
amics i amigues oïdors de Tarragona Ràdio donarem per acabada aquesta transmissió.
Des d'aquí, des del balcó de Palau de l'Arcabisbat,
atès aquesta transmissió des del control tècnic Joan Maria Bertran.
Els comentaris han estat del professor Lluís Maria Montconill
i l'elocució d'un servidor Didac Bertran.
Els estudis tenim la nostra companya Sílvia Garcia.
Bona nit Sílvia, bona nit uïdors, bona nit i bona Pasqua,
i si Déu vol, fins l'any que ve.
Setmana Santa de Tarragona 2006, Tarragona Ràdio.
Bona nit.
La setmana Santa a Tarragona Ràdio.