El meu ami, el meu ami, el meu ami...
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
M'ha permès una coseta?
El que vulguis.
És que avui és en Isidre, avui és el patró del meu home, el Sant.
Ja t'he vist així avui una miqueta.
M'agradaria felicitar-lo per la ràdio.
Ja que se me va passar de felicitar-lo en directe el dia del seu aniversari,
perquè va coincidir un diumenge,
i que almenys avui que no se m'escapi,
felicitar-lo a ell i també a tots els Isidres que ens estiguin sentint.
Doncs l'avi també.
També no, se m'apunta l'avi.
Ja res, no faltaria més.
Perquè Isidre és un nom que, a veure,
així com a Madrid teòricament està Sant Isidre com a tal,
no és un nom que hi hagi molta gent, no que es digui Isidre?
Hi ha poquets, hi ha aquelles coses que es van perdent.
Vols que et digui una cosa?
Què?
Quan a mi un temps me va sortir una pedra bastant fumuda,
que me tindrà que obrim per treure-la,
va ser per Sant Isidre.
Què dius?
Sí, sí, a la clínica de Totoguasc.
No li volia apuntar mal records?
No, al contrari, perquè mira,
si hem passat anys i he anat,
he fet el rinyó, el que tu vull,
però mira, anem fent...
Veus?
Així que aquesta va ser la primera pedra
que es van portar de Tarragona?
No, va ser aquí a Tarragona.
Van obrir per treure-la, però ja està, tot va anar.
I tot va anar bé, no?
Doncs sí que sempre hi ha.
És que l'hi deia, l'hi deia.
A més, durant aquests dies ens hem empatjat de toros,
perquè han estat fent totes les corrides per haver-hi...
Però bé, no ens centrem a Tarragona,
ens centrem a les Teresines o a les Teresianes?
Sí, com vulguis dir.
No, però m'ha fet gràcia perquè aquest dia parlàvem d'edificis,
tots que em recordes.
Sí, que ho van comentar.
I aquest dia estava allà davant de les Teresines
mirant l'estàtua dels despullats
i com que havia llegit un dia que diuen, i és veritat,
que entre aquells a casa, allà on hi ha l'hisenda,
allà hi havia una casa d'uns bineters,
bueno, d'uns comerciants de bineters que tenien aquí,
al Prat de la Riba, molt importants,
i entre aquests i els de les Teresines,
que doncs, clar, eren monges, el que sigui,
doncs vam poder posar l'estàtua
fins que vam venir a la República.
A més, devia ser tot un escàndol,
doncs, aquella estàtua, per la...
A veure, per aquella persona nua,
aquelles dues persones nues, no?
Sí, sí, sí, sí.
Bueno, però això em recorda que aquí,
quan va esclatar la guerra,
doncs allò va ser la casa del poble que deien,
o sigui, la UGT.
Ah.
Llavors hi havia UGT, CNT, FAI, POUM,
llibres de libertàries, bueno...
No sé, hi havia un moviment allà.
Com passa ara, que es comença a mirar,
ara comença a veure partits i partits,
però allò eren amb polítics, amb gent,
ja més exaltats, el que sigui.
I era curiós, perquè veies la porta,
un munt de noietes, ja, homes, com és natural, no?
Però un munt de noies, ja,
avançades amb la seva època de revolucionàries,
amb el muscator al coll,
que a vegades era més gros muscator que elles.
Sí, sí, sí.
O amb una pistola al costat, saps?
Vull dir, va ser l'exaltació aquesta de cadascú o d'allò.
Però, a part que anaven aquestes així milicians,
el que sigui,
allà va ser també el lloc on primer van vindre
els primers refugiats nens i nenes de Madrid.
quan a Madrid ja vam començar a sitiar i el que sigui,
doncs vam marxar cap aquí a Catalunya,
vam començar a portar nois i noietes,
noies i noietes.
Més aviat, doncs, eren, com t'he diré jo,
doncs, de l'extraràdio, o sigui, dels aforats,
o sigui, un nivell bastant...
Bastant...
Precari, diguem-ho així.
M'entens?
Sí, sí, sí.
Els que ja necessitaven ajuda i coses d'aquestes.
I llavors la gent anaven allà,
les famílies anaven allà,
i miraven els nens i ara penses,
dius, ves quin espectacle, no?
Anaven a dir,
ai, mira, jo em quedo aquell,
a mi m'agrada aquell.
Qui diu?
Sí, i agafava el dineret,
llavors prenen nota i se l'emportava cap a casa
i l'adoptaven.
L'adoptaven, doncs, o sigui,
per cuidar-lo, no?
Però, clar, moments de guerra, el que sigui.
I, per cert, recordo que uns tios meus
que no tenien fills
van agafar una noieta,
que l'emportava,
i havíem junts,
i uns plors perquè ell se pagava el seu germanet
i tot allò llavors...
Ai, pobra!
I nosaltres, la mare,
tot i que érem dos germans
i la situació nostra no era gaire joc,
li va fer tant de llàstima
que vam anar a buscar-la.
Però, per sort, ja no hi era.
Dic, per sort, no hi era,
que l'he dit d'un altre.
Perquè, doncs,
es veu que va ser d'aquells que són
tan, com te diré jo,
criants a la seva,
i clar, més...
Que va ser una mica rebel, potser.
I llavors només provocaven,
fins que llavors,
els que el van adoptar van tira a cadir salt
i llavors cuidar-se no mateix.
Vull dir, que hi havia de tot,
i en canvi hi havia gent,
noietes i noietes,
melosos,
allò, tristos,
d'aquella cosa,
però se van adaptar,
inclús hi ha hagut,
inclús n'hi ha,
inclús ara,
que es van quedar,
i es van fer grans,
i es van quedar aquí amb les famílies.
Ai, no ho sabia, això?
Sí, sí,
es van quedar aquí amb famílies.
És a dir, ja s'havien quedat a Madrid.
Clar, s'havien quedat a Madrid.
No podien venir cap aquí amb ells,
i van enviar els fills per que se salvessin.
Perquè també eren situacions,
clar,
molts noies d'aquests famílies...
No, però que deu ser molt dures per la família,
per pare i la vara,
deixar anar-se'ns fills,
encara que sigui...
M'entens, però clar,
com aquells que se'n van anar cap a Rússia,
del nord,
que és el Parc,
o es va a Rússia,
que et veig un dia,
quasi que jo marxo amb un camió...
Vull dir,
aquests moments era...
ara ho veiem les coses d'una manera,
però en aquells moments
que veies la gent
que s'embarcaven
a l'hora de la retirada
amb un camión per marxar.
La gent deixava en tot.
Vull dir,
ara ho veus d'una manera,
però en aquell moment
és el moment de...
No, i a més,
estem recordant un moment
una mica força delicat,
diguem-ne,
de la història.
Doncs clar,
llavors aquesta casa era això,
així,
la casa.
Però passava per doavi molt sovint això,
que vinguessin nens i nenes
d'altres llocs.
Quan podien,
quan podien marxar de Madrid,
doncs,
que faven uns grups,
es portaven cap aquí,
cap a Catalunya,
que era el lloc
on sempre hem acollit,
encara que després se critiquin,
sempre ha sigut
on hem acollit
la gent que ha vingut aquí,
s'han criat
i s'han format,
i aquí,
escolta,
molt bé,
es van portar famílies
molt bé amb els d'aixòs,
però es van vindre els pares,
vull dir,
ha hagut famílies,
saps?
Ha hagut família...
Sí, sí, sí.
Sempre hi ha hagut
aquell cas d'esgarrià,
en fi,
una miqueta d'això,
però vull dir
que se'n van formar famílies
i aquí ningú,
el que sigui,
això,
una guerra.
Després va vindre ja
quan,
el dia
que van entrar els nacionals
aquí a Tarragona,
doncs,
allí,
la gent parlaven
i llavors venien
amb uns camions,
uns camions,
repartint
uns bocates
de tonyina.
Què hi diu?
I una taronja,
i conta la gent.
Unes cues.
Imagina't tu.
Ni per sentar tecla.
després del que havien passat
amb la guerra
i qualsevol que sigui.
M'estava intentant imaginar.
I t'imagines
un bocate
de tonyina
en aquell temps,
en aquell oliet,
aquell llollós,
escolta,
i més a més,
una taronja,
allò va ser
tot allà davant.
I llavors,
ja,
llavors ja va estacionar-se
i llavors s'obria
una porta
pel carrer
a Conte de Salto,
aquell costat,
que llavors hi havia
una porta per allí
i llavors allà feien
unes calderes de menjar,
fesols,
menjar,
llavors la gent anaven
tipus auxili social.
O sigui,
la gent anava
amb un pot,
amb els platrets,
amb una parola,
amb un pot,
i llavors
un casso,
dos casos,
depèn d'allòs,
i la gent.
Sí, sí, sí.
I llavors això
ja va estacionar-se.
Això també passava
per aquella zona,
a mi també.
No,
llavors ja va començar
a fer auxili social,
per exemple,
allà a la Rambla
on hi ha el casino,
allà hi havia un hotel,
després ja va deixar
i abans els baixos
anava al banc ara,
llavors allò era auxili social
i les gent anaven allà.
Doncs a mi,
nosaltres el que anem
ara ja és a escoltar
altres coses
perquè ens hem anat
acomiadant.
Sí?
Tornant de mà, no?
Anem.
Gràcies.
Adéu-siau.
El millor barcú de guerra
de la flota d'Ultramar,
el timoner i el nostre amo
i catorze mariners
eren d'escolt a Calella
eren d'escolt a Palafuget.