Avi, bona tarda.
Bona tarda.
Avui dijous grasa, eh?
Que ha menjat alguna coseta de més.
Que ha menjat alguna coseta de més?
Que ha menjat alguna coseta de grasa.
No, home, no.
Perquè tu has dit...
Estic sempre sorprès amb la sensibilitat aquella que...
És que encara no arribo aquí i ja m'ataques.
No, però no estem tan bé...
A veure, no parlarem del tot avui del Carnaval.
Arbol, vaig dir-te ahir
que tenint satisfacció com tenim de tindre aquí la Núria,
el Carnaval, com que és tot l'any,
ja tenim temps de parlar de Carnaval.
Ja ho sé, ja ho sé.
Però almenys donar la referència.
Ara em refereixo com el més continuar sentint la Núria,
perquè és un tema, doncs, intel·lectual molt interessant.
Sí, i a més, jo comentava mai que és una vida apassionant,
no m'estranya que surtin aquests llibres.
M'agrada perquè tot i defensant les dones,
no defensa la dona com a familista,
sinó defensa les circumstàncies i les coses
que pot passar a una dona que podria ser un home.
Una dona com a persona.
S'entén amb el sentit aquest.
Amb ell, sentiments...
La novel·la, ella, clar, com a dona, ha investigat aquesta cosa.
Però, si ho mires, també hi ha homes que passen l'orceu.
I per això és interessant llegir aquesta novel·la,
perquè ets tu que has de transmetre el sentiment de l'escritora
i la protagonista, no?
Per això, almenys, que sigui ella.
Sí?
Sí, que sigui ella que s'escriu.
Bueno, recordo que es diu Petons de pluja,
que és d'Arola d'Itors,
i que tenim la Núria Gómez de Nau.
Núria, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Si em permeteu, jo sí que vinc de fer una cosa del dijous gras, eh?
Jo sí que vinc de Carnaval.
Jo vinc de menjar-me una truita,
perquè a Torredambarra, el dijous gras,
el grup de dones,
doncs tenim l'acostum de celebrar aquest dia
fent un concurs de truites.
Oh, quina meravella!
I, escolta, anem allà una miqueta de truit,
una miqueta de pa amb tomàquet i bé.
Això faig aquesta cara de felicitat avui.
Ja, si m'he vols a ferigut,
perquè es porta aquí a veure qui l'haví guanyat,
que t'hagués interessat a veure a on t'arriba.
És que no ens sobra mai gent.
Sempre ho escurem tot.
Això ens hagués dit ahir
i fem el programa en directe d'Esa Torredambarra,
amb les truites.
Bona idea, bona idea.
Amb els ous que vagin passant,
amb les patatones,
amb el que faci falta.
Bona idea.
No, però és veritat, eh?
Les dones, penso que amb això,
si em permeteu,
sense ofendre ningú,
tenim una miqueta més d'empenta que els homes
a l'hora de fer aquest tipus de cosa.
Tenim la matencada, que es diu, no?
Sí, i no ho dic només pel fet de la cuina, no?
Perquè la cuina tant és a l'abast de les dones com dels homes
i fins ara potser dèiem cuina a les dones
i les allunyàvem una mica de la cultura, eh?
No ho dic pejorativament.
Ho dic en el moment de la creació.
O sigui, si ho visc, quines truites,
i no ho vull dir sempre, eh?
Truites impressionants, no?
I això no ens treu el que,
a més de fer aquest concurs de truites,
a Torredembarra també fem un concurs de narrativa, no?
Molt bé.
Jo com a escriptora,
que evidentment no m'he presentat mai,
però sempre he fet de secretària del jurat.
Però tu tindries molt avantatge.
Per això.
Això no ho sé.
No, no, és per persones que no tenen
una via comercial per publicar, eh?
Ara, si em permets, et diré una cosa.
Digues, digues.
També de quan vaig dir alguna cosa dels homes
que està dient de les dones i el menjar.
Pensa que també hi ha homes
que a la cuina són especialistes, eh?
I això que dius de la truita,
ho dius a trobar a casa que va vindre la consobra,
que és alemana, són alemans,
i van vindre tard.
Ai, menjant.
Diu, no, no.
Diu, és igual, igual.
Dic, no, faré una truita i d'això.
Vam anar a la cuina
i que en un moment
vaig fer tres, quatre classes de truita,
de diferents coses.
I quan va vindre
i treu una truita,
ai, està heig,
i veu les altres dues.
Però com ha sigut?
Diu, la pròxima vegada que hagi tortillas,
vendré a veure com les hagi
per poder d'això.
Vull dir que també els homes
de quan en quan també...
Segur, segur, segur, segur.
El meu marit fa unes paelles increïbles.
Vull dir que jo amb els...
A més, el tanto, eh?
Si fa paella,
la fa per tu i tot, eh?
Quan la faci, cuidado.
Sempre estic davant,
sempre estic davant.
A mi sempre estic davant.
Per això m'ho conto que de paella
s'ha de repartir.
En canvi,
la protagonista...
No, la protagonista de la meva novel·la
és una dona
que no s'ha posat mai a la cuina.
Amb això no ens asseblem gens, eh?
No, no, no, perquè la Natàlia,
la novel·la aquesta,
Petons de pluja,
és una dona que s'ha abocat més
a viure la vida professional
que a la vida familiar, no?
I amb això té diversos problemes,
per això passa per la psicoanàlisi.
Estava llegint que la protagonista
es diu Natàlia
i que d'alguna manera
hi ha un petit viatge
entre el passat i el present
a través de la psicoanàlisi.
Sí, perquè mira,
jo vaig fer una mirada
a l'ànima femenina,
he volgut fer una mirada
de l'ànima femenina
a través del psicoanàlisi,
que és el que em va empènyer
a esbrinar
què hi ha més enllà
d'una cara bonica,
com la teva, per exemple,
d'una professió desenvolupada
amb responsabilitat.
Les dones penso
que treballem molt seriosament
perquè ningú ens pugui
prendre la feina,
perquè encara hi ha
poques feines per a dones.
I darrere d'una professió
tan desenvolupada
amb responsabilitat
i aquest sentiment maternal
que gairebé tenim totes,
dins d'aquesta ànima de dona,
doncs què hi havia, no?
Jo he trobat il·lusió,
he trobat ganes
de tirar endavant un projecte,
el que sigui,
però per no...
I por no estar a l'alçada
del que s'espera de nosaltres.
És que s'espera tant
que siguem...
És un repte.
És un repte.
Les dones women,
la superdeu,
les millors,
tal,
que ens fa com a por
no arribar-hi, no?
I a banda de tot això
s'assuma tot el que ens implica
d'alguna manera,
segurament que també ho poses
la societat en si, no?
Sí.
Perquè tu a banda
dels teus reptes personals
i arribar a aquelles fites,
després al voltant
sempre et demanen coses.
Els fills se't demanen
el seu punt d'estar amb ells,
el seu punt d'entrega seria.
El marit també et demana
la seva part,
la família,
els amics
i tot això
s'encreua en una...
I nosaltres, a més,
volem tenir cultura,
anem al cine,
anem al teatre,
ens arreglem
perquè volem donar bona imatge.
S'espera tant de nosaltres
que a vegades
es fa com a difícil
portar-ho tot.
La Natàlia,
la protagonista,
té una vida dura,
forta,
molt forta
i llavors en un moment determinat
decideix anar al psicoanalista,
es fa psicoanalitzar el psiquiatre,
perdó.
I un cop s'està psicoanalitzant
surten tots els records d'infància.
Però hi ha un fil conductor
que és una petita arqueta,
un cofre,
que va amb ella sempre
a través de tota la seva vida,
Menorca,
Ronda,
Barcelona,
més Menorca,
Menorca és bastant el nucli
d'aquesta història,
el Carip,
i al final de la història
de la Natàlia,
mentre va visquent
tota aquesta vida,
vida apassionant,
perquè la seva vida és molt apassionant,
sensual,
i una mica a pujadeta de tot,
en algunes escenes també.
Ja va bé,
ja va bé,
ja ha posat una mica de suc.
Al final de la història
hi ha un descobriment,
hi ha un descobriment
sobre Cristòfol Colom,
Jaume I,
Carles de Viana,
que penso que farà canviar
el romp de la història
del que hem conegut fins ara.
Hem de dir que és a Mareola Editors
que treus aquest llibre.
Jo no sé si és la primera vegada
que treballes amb ells,
i havies treballat
amb els anteriors llibres.
Bé,
jo tinc uns quants llibres publicats.
El primer va ser,
tinc tres novel·les,
aquesta és la tercera novel·la.
La primera novel·la va ser
No me digues no,
que era sobre l'assetjament sexual
dins del món de la política,
que Déu-n'hi-do,
que va tenir una repercussió
impressionant.
Depèn de quin moment
hagis tret aquell llibre.
Bé,
es van sentir,
alguns polítics
es van sentir identificats.
Sí, sí, sí.
El que passa és que a les dones,
jo no sé si et passa a tu,
quan estàs davant d'una altra dona
i una tassa de cafè
ens expliquem la vida a mitja hora.
Sí,
qualsevol paraula de referència
surt qualsevol cosa.
Llavors jo estava
posada al món de la política,
vaig estar una temporada,
i gent d'altres partits
i del meu
ens explicaven coses
i mira això,
i vaig pensar,
doncs investigo una mica més,
vaig deixar la política primer,
perquè ningú em pogués dir
que estava utilitzant
les coses que coneixia
des del moment de tractar-les,
i vaig fer aquesta novel·la,
No me digues no,
Assetjament sexual,
la política,
amb Herola Ditos.
Després vaig fer
una altra novel·la
que parla sobre
l'associacionisme femení,
el conec amb profunditat,
soc president
i fundadora
del grup de dones
de Torredembarra,
presidenta de la Federació
del Tarragonès,
he sigut presidenta
de la Unió de Dones
de totes les comarques,
Tarragona i comarques,
he anat a Nova York
a defensar una ponència
a les Nacions Unides
sobre les dones,
vaig fer una ponència...
Estava pensant
que una mica de Natàlia
té la noia,
per no dir gaire bé tu,
perquè la teva vida
no comencem,
no sé,
no sé.
Per què m'has d'explicar
la teva vida
és apassionant.
Jo comprendreu
que he d'estar callat
perquè davant
d'aquesta força
de dones
m'agrada escoltar-ho
perquè...
Fins i tot jo
l'estic aquí
a boca a vegades
escoltar-ho.
No, no, no.
No, perquè és que
m'has preguntat
els temes que conec
que són els meus llibres,
no?
Doncs aquest,
aquesta segona novel·la
que era
El silencio roto,
el vaig fer
sobre l'associacionisme femení
però arrencant,
que això és impressionant,
des del primer moment
en què Tarragona
és declarada
Patrimoni de la Humanitat.
Llavors arrenca
la novel·la
des de Tarragona
Patrimoni de la Humanitat
i és clar,
és una força
sobre Tarragona
i tots els monuments
impressionants
i es diu
El silencio roto
perquè quan les dones
no podem més
trenquem el silenci
i expliquem allò
que duiem a l'ànima
i també és d'Arola Ditors
El silencio roto
i després aquesta
Petons de pluja,
Vesos de lluvia,
Arola Ditors
però el meu primer llibre
va ser,
jo soc periodista,
d'investigació periodística.
Vaig fer un treball
sobre el comerç
a Torredembarra
amb les empreses
que fa més de 50 anys
que tenien el mateix negoci
passant de pares
a fills
als avis
i això, no?
Llavors aquelles diuen
El comerç a Torredembarra
amb més de 50 anys
de continuïtat familiar
amb editorial
El Mèdul
va guanyar un premi
a l'Ajuntament de Torredembarra
i després en vaig fer
un altre,
dos més
sobre investigació
de l'associacionisme
i del turisme
que es fa
a Torredembarra
els darrers 30 anys
de la història de la vila
que es diu precisament així, no?
El turisme a Torredembarra
i iniciatives a Torredembarra
i també Marola
perquè, bueno,
és el meu editor,
ja ho veus, eh?
És el meu editor.
Avi,
Núria,
no ens queda més temps.
Demà tornem a trobar-se
una altra vegada aquí.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.