El meu avi, el meu avi, el meu avi...
El meu avi va anar a Cuba, a d'Ordo del Català,
al millor barco de guerra de la flota d'Ultramar.
El timoner i el nostre amor i catorze mariners
eren nascuts a Calella, eren nascuts a Palafrugell.
Quan el català sortia a la mar,
els nois de Calella feien un cremat.
Feien un cremat.
És que volia arribar fins aquí, fins al cremat.
Bona tarda, Virramon.
Però jo no estic cremat, eh?
No, no.
Però vam comentar que parlaríem de les havaneres i de coses així.
Mira, arribaré al cremat.
Sí, acabarem amb Marco Redondo.
Sí, i les diferents companyies.
Però un que tenia molta simpatia aquí a Tarragona,
i ell apreciava molt Tarragona, era Marco Redondo.
Aquell temps era el cantant.
I l'estrella seria, no?
Un baríton o molt d'allòs i així.
I resulta que el bo d'aquest va ser,
que tenia tanta animació a Tarragona,
que estava anunciat al Modern,
l'actuació d'ell d'una obra,
en aquest moment no me'n recordo, que es deia...
Bé, representava com si fos l'Hipòlio de Lázaro,
aquell que era aquell cantant d'Aragonès,
que es despedia...
Ai, me sonava això d'Hipòlio de Lázaro.
Això me sona.
Sí, sí, sí.
Doncs, encantant, no?
Sembla que l'Hipòlio de Lázaro, sí.
Doncs aquí representava l'obra
que es despedeix de sa mare.
I ell va donar la coincidència
que el dia que havia actuat aquí,
un dia abans s'havia mort sa mare.
Ah, que idioma.
I s'ha manat al poble.
Que dur, no?
Sí, dur.
I ell va dir que quan vingués de l'enterro,
ell cantaria que aquesta actuació
no tornessi a les entrades,
que ell cantaria aquella...
Perquè després hi va tant a Tarragona...
I d'alguna manera seria també
per acomiadar-se de la seva mare
a dedicar-li, no?
No, no, va de xos.
I la gent vol dir,
perquè, escolta,
però tenia tanta estimació a Tarragona
que sí,
després de l'enterro,
cap de dos dies o tres,
va vindre.
I va ser curiós
perquè al moment de l'obra
on se despredeix de sa mare
es va enganxar
i va fer una espècie de gall.
Sí, sí, no.
Un d'allòs d'emoció.
I llavors la gent
van aplaudir de tal forma
que es va emocionar
i quasi, quasi que no podia cantar
de l'emoció que va sentir
al veure que el públic...
Home, clar.
No, és que a Tarragona eren...
Són molt agraïts en aquest aspecte, eh?
No, no.
I eren ben aficionats.
Eren exigents.
No, però també agraïts,
perquè hi ha molta gent
que fins i tot a mi no hagués entès
i aquí diu
que actua, que actua via,
que hi ha a veure los ailos, no?
I aquí d'allòs.
I després van vindre altres companyies,
llavors ja van...
Aquest és el Ricardo Meiral,
l'altre, tots van començar
ja a vindre companyies
i ja van començar cada un
a fer una companyia.
Llavors hi venien companyies individuals
i aquí van fer un munt de sarsueles,
un munt d'obres
i obres de teatre molt bones,
un munt de viajante...
En fi, tot un munt d'obres bones
i artistes bons
que després aquells artistes de teatre
ja van anar fent cine espanyol.
Déu-n'hi-do.
Aquelles primeres pel·lícules
que feien espanyoles...
Deia ser al·lucinant
de dir, doncs aquest home
ha passat per aquí,
si ho vaig parlar,
aquest ha sopat a casa meva...
Aquest vaig veure el Tarragona.
I després també una altra classe de coses
que no eren pretensiosos, no,
perquè quan sortís a la mitja part,
per exemple, a fora,
doncs a vegades hi havia un dret
que sortien.
I arribaves a conèixer-lo.
Perquè, per exemple, a la Tarragona,
a baix, hi havia el bar
que comunicava amb el teatre.
Doncs a la mitja part anaves
vull dir, et trobaves,
inclús aquí i a Barcelona,
jo he trobat un artista d'aquestos
que s'han trobat...
I escolta, hi parlaves, vull dir...
I són persones,
descobreixes que són persones,
no li dius?
Sí, sí, sí.
I com que saben que el que anava
era gent que sentia el que feien,
doncs, què?
Saps?
Sí, sí, era bonic, era bonic.
Es veies emocionats
quan veien que el públic havia aplaudit.
Home, ara, avi, depèn de com,
ja t'aspires,
o t'arrida del teatre,
jo al teatre metropol,
quan ens toca una obra d'aquestes
que t'agraden,
o t'aspires entre allò que s'acabi l'obra
per a veure si encara...
Ai, quina gana aspira.
Ara li donem una miqueta de cafè.
No, no, ja, tal.
Escolta, això és el canvi de temps.
Un talladet, no vol un talladet?
No, ja, tal.
No, em refereixo que, per exemple,
ara, quan, per exemple,
hi ha un concert de música moderna
o això que fan un campament o canten,
veus...
Aquells crits, és l'època.
Això, avi, perquè no li agrada.
No, no, no, no.
No m'ho critiqui perquè no li agrada.
T'he dit que és l'època.
Sí, sí, sí.
Vull dir que és l'època
i cada època té el seu.
Reprofito per saludar, no?
El que passa és que, per exemple,
aquell que canta sap que el criden,
el criden, però no té contacte individualment.
Sí que n'hi ha, avi, sí.
Alguns que d'això sí.
Sí, sí que n'hi ha.
A veure, també hi ha de gent
que són molt amena i molt maca
i que dius, ostres, a mi, per exemple...
Potser no m'has entès.
A veure, a veure.
Per exemple, llavors, en un teatre
quedaves, hi havia gent que sorties,
entraves, però quan acaba una actuació
d'aquesta que han anat mil, dos mil,
tres mil, allí cridant,
hola, és propi, la joventura, l'exaltació,
el que sigui, és l'època.
Llavors, per exemple, quan vies,
potser me'n recordo, jo graves a Barcelona,
a veure una obra de teatre,
a Martínez, Martínez,
el Paco Martínez Sòria.
El Paco Martínez Sòria.
Va anar a veure'l?
Llavors, tot, vam amb temps que l'adori jo,
totes les obres que feien a Barcelona de teatre,
com que era tan aficionat al teatre, jo,
i em feia, i també jo...
Ah, com seranteri un company d'aquí de l'emissora,
i no vull dir noms,
li fa l'entrevista, eh?
Que li encanta el Paco Martínez Sòria, eh?
Bé, doncs, bueno, doncs, agafaves...
Li dedico a ell.
I abans, no, abans de l'obra,
aquells cafès que hi havia,
doncs, abans d'entrar a l'obra,
se sentaven a prendre cafè,
i al migdia te sentaves a prendre cafè,
i al cosat tenies un artista d'aquests,
però com que t'agrava el teatre,
i podies parlar de teatre,
doncs, comentaves,
oi, per aquella obra que...
No vaig pensar que em va passar amb mi amb el Paco Morán.
Amb el Paco Morán...
Amb el Paco Morán...
Sí, un dia vam anar,
i a la mitja part...
Però estàvem amb el Joan Pere Ortega,
ara amb aquestes obres que fan...
A Barcelona, a Paralelo.
I a la mitja part surt,
allò que es trobem allí fora,
i jo tenia el paper d'ell,
amb la fotografia,
i el Paco dedica'm...
dedica'm al d'allòs.
I diu, no tinc bolígrafo.
I dic, té, li deixo el bolígrafo,
i em va posar dedicat,
a Raúl Martí,
un admirador, tal, tal, tal.
Llavors, què passa?
La gent, quan veuen un,
llavors ja s'hi evoquen més gent.
I va anar un altre,
i bam, bam, bam.
I al cap de tres o quatre,
agafa, ja marxen,
i agafa el bolígrafo,
i el posa a la butxaca,
i dic, escolta'm, Paco...
Sí, una cosa és que jo t'admiri,
i una altra cosa és que et quedis, ja m'ho...
Dic, escolta,
si per firmar els autògrafos
t'has de quedar un bolígrafo,
faràs negoci...
Ai, ai, vull dir que...
Però és això.
No, no, sí, sí, que no hi ha més.
El Molina,
quan cantava llavors el Molina,
aquell cantant del Minero,
tot allò...
Sí, sí, sí.
Doncs allà a les Rambles,
al costat del...
D'aquell mar...
Jo vaig ser una mica perduda per allà.
No, no, no,
recordo que era un gran magatzem
que hi havia allà.
El cortinglés?
No, no, era més antic.
Doncs ell preia cafè al costat,
i anaves a dir preia cafè i parlaves.
Vull dir que era un temps
que eren artistes,
però sense la Lola Flores
i Sant Germana,
ja els he vist a les Rambles,
no, a Val,
a Paciència de Gràcia,
un teatre...
No, a l'altre,
a Catalunya,
a l'Avinguda de Catalunya.
Sí, a Corregut Món, eh?
A Corregut Món.
Doncs al començament
també vaig veure actuar,
quan començaven a actuar,
i després sortien.
Oi, avi,
m'ha de continuar explicant
aquestes batalletes, eh?
Aquesta gent de Corregut Món.
No, és que no m'agrada explicar-ho,
perquè no,
és que sembla que parlis...
Avi,
per dilluns li faig deures,
fes-hi memòria,
que hem de parlar
de més coses d'aquestes
que he conegut, eh?
D'aquesta gent
que fa molts que he conegut.
Sí, però és que...
Per què no s'ha greu parlar-ne,
perquè sembla que parlis...
No, no, no,
no li sàpigui greu,
no li sàpigui greu,
al contrari.
Però és clar, llavors,
i saps què passa?
Que a partir de la gran sort,
que la dona i jo,
la cosa que ens va conviure més
i aguantat més el matrimoni,
ha sigut
que hem tingut les mateixes vicis,
el viatjar...
Clar, el de sortir a casa,
l'estar, sí, sí.
Les revistes.
Ja parlarem de revistes, ja.
Gràcies, avi.
Bon cap de setmana,
fins dilluns.
Arribar en temps de guerres,
de perfidies i traïcions,
i en el mar de les Antilles
retronaren els canons.
Els mariners de Calella
i el meu avi al mig de Tons
varen morir a coberta,
varen morir al teu del canó.