Bona tarda!
A la condició humana, eh?
Sí, a la condició humana.
Menys mal que ens queda l'esperit.
Jordi, tu estàs bé, però no.
Jo per ara sí, bueno, sí.
Ens podrem queixar, però aquí no és plan.
Benvinguts al No em vinguis amb històries,
al programa de divulgació històrica de Tarragona Ràdio.
Contenta, Núria, ho he dit bé.
Ho has dit perfecte.
No em vinguis amb històries, aquesta setmana...
Us parlem de la creació de l'estat d'Israel,
també de la signatura de la concòrdia de Montiagudo,
el nostre monogràfic està dedicat
a la Comissió Científica del Pacífic.
També parlarem, com és habitual,
doncs de la secció avui fa 100 anys a Tarragona,
tan interessant.
Sí, parlarem del Vall de Bastons.
Del Vall de Bastons.
Però no del Vall de Bastons, este, no?
D'un altre Vall de Bastons que va haver-hi a Tarragona fa 100 anys.
A les curiositats parlarem del tanga.
I per finalitzar el programa,
a més a més de les notícies que tenim,
us parlem del llibre d'En Medio del Tiempo,
la segona restauració espanyola, 1823-1834,
un llibre de 5 estrelles signat per Josep Fontana.
Afemèrides
1291
Assigna la concòrdia de Montiagudo
Els reis Jaume II de Catalunya Aragó
i Sants IV de Castella
van signar a Montiagudo, Sòria,
el tractat que posava fi a la guerra entre els dos reialmes.
La pau va afavorir la política de la corona d'Aragó.
En contra de la Santa Seu,
la Casa d'En Jú i el rei de França,
Jaume II es va implicar amb Castella
en la campanya de la reconquesta
a canvi de la Junt Militar de Sants IV
en el cas que França
ataqués el territori catalano-aragonès.
Aleshores, els dos monarques
es van repartir les respectives àrees d'influència
al nord d'Àfrica,
espai que Jaume II considerava
va ser complementària de les Balears,
Sicília i, més endavant, Sardenya.
1947, l'Assemblea General de les Nacions Unides
decideix dividir Palestina en dos estats,
un d'àrab i un altre de jueu,
pas previ a la creació de l'Estat d'Israel.
Ja abans de la crida de Theodor Herzl,
en el primer congressionista de l'any 1897,
els jueus havien començat a retornar al seu país d'origen,
sobretot des de l'any 1882,
amb el moviment anomenat Jibat Sion.
Com a conseqüència de la declaració de Balfour de l'any 1917,
que havia estat internacionalment ben rebuda,
fins i tot pels dirigents àrabs de l'època,
el mandat britànic sobre Palestina,
que va durar des de l'any 1922 al 1948,
havia previst la creació d'un allar nacional
per al judaïsme mundial.
El 29 de novembre de l'any 1947,
l'ONU vota el pla de partició del país
amb vista a instaurar-hi un estat jueu,
que es va proclamar el 14 de maig de l'any 1948,
i no cal que parléssim de tots els problemes
que s'han derivat després de la creació de l'Estat d'Israel,
totes les guerres que hi ha hagut
i els conflictes que continuen actualment.
Jo he de dir que sé molt poquet d'història,
però a vegades porteu monogràfics
que jo més o menys conec com sonen
i puc ficar cullerada,
però és que aquest monogràfic,
el títol almenys no em sona de res.
Jo faig expressament perquè no facis preguntes compromeses,
no, Manel?
Te les faré igual, eh?
Ja ho intentem fer així.
Ja te les faré jo.
I quina por.
No, que vas, tampoc no tinc ni idea.
Durant la primavera de 1862,
el govern de la Unió Liberal de Leopoldo O'Donnell
va decidir enviar un esquadre naval a aigües americanes, d'acord?
L'enviament d'aquestes naus
formava part del moviment polític o cultural
conegut en l'època com Pan-Hispanisme,
un moviment amb el que les àlits socials de l'Espanya deixaven segona
volen incrementar les relacions amb l'Amèrica hispana
recentment independitzada, d'acord?
En un principi, les colònies espanyoles d'Amèrica,
després de la invasió napoleònica del 1808,
es van començar a independitzar
i es van independitzar fins al 1820 i poc, gairebé 30.
Un dels subjectius era localitzar un lloc favorable
per instal·lar una base naval en aigües del Pacífic, sud-americà.
Es desitjava restablir la presència espanyola
en un àrea geogràfica que s'havia revaloritzat estratègicament
després de les descobertes, també per l'època,
d'or a Austràlia i Califòrnia.
A més, es pretenia articular amb facilitat
les peces disperses i encara les solidaritats
per l'antic sistema colonial espanyol.
Amig de tot aquest moviment i objectius geoestratègics,
també es va prendre una altra decisió.
Va ser la següent,
afegir una expedició de naturalistes a l'esquadrilla naval
perquè els seus membres recollissin peces i dades científiques
per enriquir les col·leccions dels museus espanyols.
Va ser l'anomenada Comissió Científica del Pacífico,
que va aconseguir enviar a Espanya
més de 80.000 exemplars de minerals, flora i fauna americana
i d'objectes etnogràfics de diverses cultures ameríndies.
I no hi havia problema?
Podien campar per allí els científics espanyols
després que les colònies s'haguessin independitzant?
No hi havia cap problema diplomàtic?
En un principi no.
Segurament van trobar petites resistències,
però en un principi no.
Tampoc tot no va ser un viatge...
Pacífic, no?
No, bueno, pacífic, que no ho van tenir fàcil.
Els mitjans també eren rudimentaris per l'època.
Estem parlant també de l'Espanya del segle XIX,
un país bastant endarrerit també.
Però és curiós com en aquesta època, el 1862,
sota el regnat de Dixabel II,
a més a més de pensar en recuperar certa zona d'influència
a l'Amèrica llatina,
també es pensava una mica, com ja feia anys,
pensaven britànics o francesos,
amb les expedicions científiques.
I anava molta gent amb aquestes expedicions?
Doncs ara ho expliquem.
Els sis naturalistes escollits van ser els següents.
L'oficial de la Marina, Patricio Maria Paz,
i Membiela,
nomenat president de la comissió,
Fernanda Mor, responsable dels camps geològic i entomològic,
l'entomologia és la part de la zoologia que estudia els insectes,
Francisco de Paula Martínez Issaez,
encarregat de la recol·lecció de mamífers,
rèptils, aquàtics i animals marins,
Marcos Jiménez de l'Espada,
responsable de les aus, mamífers i rèptils terrestres,
Manuel Almagro, antropòleg i etnòleg,
i Juan Isser, botànic.
A ells també s'hi va afegir un taxidermista,
anomenat Bartolomé Puig,
i un fotògraf dibuixant,
anomenat Rafael Castro i Ordóñez.
Les dues, tots són importants,
però ens centrarem també, sobretot,
en el fotògraf, que ara parlarem una miqueta,
i en la figura de Marcos Jiménez de l'Espada.
Una de les peculiaritats d'aquesta comissió,
de la Comissió Científica del Pacífico,
va radicar en el fet que va ser
una de les primeres expedicions científiques
que incorporava un fotògraf,
el senyor Rafael Castro i Ordóñez.
La seva obra es pot inscriure en línia,
en la línia amb la dels grans fotògrafs,
que a finals de la dècada de 1850
van començar a reproduir els paisatges naturals,
les runes de monuments antics,
les ciutats o els pobladors americans.
Totes aquelles fotografies que avui en dia les veiem
i diem, ostres, que maques,
també eren els inicis de Nacional Geogràfic, etcètera.
Però no devia ser gens fàcil, no?
No, però avui dia, a veure, avui dia,
qui se'n va de viatge carrega una càmera digital
que és del tamany d'una targeta de crèdit gairebé,
però abans no.
Les seves fotografies es feien en mig de grans dificultats,
ja que Castro, el fotògraf,
es desplaçava acompanyat per un equip molt passat,
a més a més fràgil,
i a més a més transportava un laboratori
que li permetia emulsionar la placa
i revelar-la en el mateix escenari on feia la fotografia,
com que era tota una aventura.
A més a més, de l'aventura afegida,
d'anar cap a les Amèriques,
a redescobrir-la, per dir-ho d'alguna forma,
a nivell científic,
doncs, carrega un material que...
Imagina't ser el senyor Premiista de la Selva
amb tot el material pesant i tot,
la foto, tot...
El que sí que m'ha agradat és que dius que era fotògraf i dibuixant.
Sí, dibuixant,
que dibuixant és també la idea que tenim
amb aquestes expedicions
ja des de principis del segle XIX,
franceses, per exemple,
cap a Egipte,
que Napoleó ja les va realitzar,
es va descobrir la pedra Roseta, no?
Sí, sí, sí.
Sí, que fem els dibuixos de l'estes arqueològiques.
O britànics també cap a terres americanes.
Que, de fet, encara en plantes i això s'utilitzen molt,
els dibuixos...
Sí, sí.
Inclús, bé,
qui visita el British Museum,
a la biblioteca,
com a mi,
jo quan hi vaig estar hi havia una exposició
d'il·lustracions de l'època.
O, bueno, hi havia una exposició,
potser és permanent, no ho sé,
o simplement estava per decorar la biblioteca central del British Museum.
Però parlem del viatge.
El viatge de la comissió científica del Pacífico
el podem dividir en tres etapes.
La primera es va iniciar
el darrer quatrimestre de 1862
i va acabar cap a principis d'abril de 1863.
Des de Montevideo, a Uruguai,
els expedicionaris es van dirigir
cap a la ciutat xilena de Valparaíso.
El grup, composat per Paz, Iser, Almagro i Amor,
van optar per la via terrestre,
creuant la pampa argentina i el Sández,
que es diu Ràpid.
Però no devien anar pas a peu, no?
No, a peu, cavall, mula...
Però no hi havia trens, encara suposo,
ni cotxes.
La resta va escollir la via marítima.
Per una banda, Jiménez de l'Espada
va passar al difícil estret de Magallanes,
mentre que Puig i el fotògraf Castro
van fer el viatge pel Cabo de Hornos.
La segona etapa va transcorrer
entre mitjans de 1863 i mitjans de 1864,
mesos en què es van moure
pels països del Pacífic americà.
Isern i Almagro van realitzar
excavacions arqueològiques
en terres bolivianes i peruanes.
La resta dels seus companys
van visitar diversos països.
Martínez, Castro, Puig i Amor
van visitar fins a Califòrnia,
on aquest últim, Amor,
va trobar la mort.
I Jiménez de l'Espada
va fer una gira
amb una goleta anomenada Cova d'Onga,
curiós també,
molt patriòtic per l'època,
per diversos ports centroamericans.
Es van repartir la manera de viatjar,
suposo, per també aprofitar...
Sí, com que cadascú tenia
una especialitat diferent,
l'especialista en animals aquàtics
no tenia gaire sentit
que anés per la via terrestre.
En aquest sentit, suposo,
pels interessos.
Un any a tal lloc i jo me'n vaig a aquí i tal,
jo vaig allà.
El març de 1864,
els supervivents,
diem supervivents perquè recordem
que Amor havia mort a Califòrnia,
de la comissió,
es van retrobar a la ciutat xilena
de Valparaíso.
Per aquelles dates,
també va esclatar un conflicte bèl·lic
entre el Perú i Espanya,
després que la Marina Espanyola
ocupés els hipòsits d'Aguano
de les lliues Chincha,
al Pacífic.
Malgrat el conflicte,
quatre naturalistes van decidir
continuar amb les seves investigacions científiques
i navegar al riu Amazones.
El taxidermista Puig
va preferir quedar-se a Xile
i el fotògraf Castro
va optar per tornar cap a Europa.
La tercera etapa s'iniciava aquí.
Va ser la del gran viatge amazònic
que Martínez,
Jiménez de l'Espada,
Almagro i Serr
van preparar des de Guayaquil,
a l'Equador.
No sona aquest nom,
Guayaquil?
Sí, però no sé de què.
d'una cançó
del cantant de Mano Negra.
De Mano Chao?
De Mano Chao.
Sí.
Sí, sí, us ho dic jo.
Bé, però això és anecdòtic.
Al llarg de l'any 65,
del 1865,
van descendir des de Quito
cap a l'Amazones
i el van navegar
amb balses, canoes i vapors
fins a arribar a Recife.
És a dir,
de punta a punta
d'Amèrica del Sud.
La van creuar
des del Pacífic
fins a l'Atlàntic.
Per tornar a creuar l'Atlàntic,
camí cap a Europa,
en aquest cas,
cap a casa.
Jiménez de l'Espada
va ser el científic
més compromès
amb l'expedició.
Després de tornar a Espanya
es va dedicar
a estudiar la fauna sud-americana,
va donar a conèixer
noves espècies de mamífers
de l'àrea de l'Ala Amazones
i va realitzar
un extens estudi
sobre 786 exemplars
d'amfibis
que havien recollit.
L'any 876
va publicar
l'obra
Vertebrados del viaje al Pacífico,
Batracios,
considerada un clàssic,
encara avui dia,
de la literatura zoològica.
Al voltant de la Sociedat Geogràfica de Madrid,
de la que va ser soci fundador
l'any 1876,
i de l'Acadèmia de la Història,
de la que també va ser membre
electe a partir de l'any 1883,
va desenvolupar un ambiciós programa de treball
en el que va donar a conèixer materials històrics
de gran valor.
Va ditar llibres de viatges medievals,
com les Andances
de Pedro Tafur,
a més de grans estudis
sobre l'Amèrica precolombina.
Però la seva obra més important
van ser els quatre volums
de les relacions geogràfiques
d'Índies,
centrada en el Virregnat del Perú.
Obra que, a més a més,
va rebre el premi
de l'Acadèmia de la Història
l'any 1898,
el mateix any que moria,
i també el mateix any que Espanya
perdia les darreres colònies d'ultramar,
per això ja és una altra història.
Avui fa 100 anys a Tarragona.
Què passava a Tarragona?
Què et sorprèn?
Un 29 de novembre de l'any 1906.
1906.
Doncs mira, per començar,
parlarem d'un judici,
perquè la premsa feia resò
dels judicis de l'Audiència Provincial,
on recordem que se jutjaven casos
de tota la província.
I aquest cas va passar
al Mas de Barberans,
que és un poble del Montsià
i es va chuncha aquí.
Diu el següent,
lesiones graves.
La Noche Buena de 1905
fue noche de garrotazos
para los vecinos de Mas de Barberans,
recibiendo uno de ellos
tal golpe en la oreja
que se le partió por la mitad.
Otro recibió arañazos
y algunos pinchazos
y el sereno que intervino
rodó por el suelo,
saliendo de la refriega
con el farol roto,
única luz
de que se disponía
en una noche oscura
como la de Navidad
del año pasado.
Según recuerda
el declarante.
El hecho de autos
fue calificado
por el Ministerio Fiscal
de dos delitos
de lesiones graves.
Practicada la prueba,
el señor Monté
apreció
la atenuante
de embriaguez
no habitual,
debiéndose
cerrarán ambos procesados
condenados a seis meses
y un día.
El defensor
señor Olesa
estimó que sólo
debía ser
su defendido
condenado
a cuatro meses
y un día.
El letrado
señor Jalada
entendió
que concurría
además en favor
de su patrocinado
la atenuante
de provocación
y solicitó
dos meses
y un día.
Constituían
al tribunal
los señores
Polanco,
Lardías
y Virgili
representaban
a los procesados
los procuradores
señores Peña Rubia
y Serrano.
Quina nit de Nadal, no?
Però això és una baralla
d'aquelles de tota la vida
que avui en reps
amb un don
vaja i ni et passen
ni la nota de premsa
ni es publiquen
les baralles que hi ha.
Mira, m'han acabat
l'audiència provincial
no té revoró.
Encara que parli
de Polanco,
però no.
I el mateix dia
també és segur
que la cosa
anava de violència
perquè diu
la següent notícia
dos vendedores
de pescados
sostuvieron
ayer mañana
caloradas disputas
en el mercado
de la pescadería
por qüestió
del puesto
que ocupaban
agriándose
de tal modo
a la cosa
que viniendo
a las manos
se propinaron
bufetones,
arañazos
i tirones de cabellos.
Jo trobo més curiosa
aquesta.
Sí, no saben
com acaba la cosa
però això va a passar
avui fa
justament cent anys.
No envinguis
amb històries
curiositats
Parlem del tanga.
Parlem del tanga.
L'origen del tanga.
La curiositat
és molt breu
però bé,
és curiosa.
El tanga també és breu
de fet si vas a mirar...
I tant,
molt breu.
Quina observació, eh?
És atent?
És bona,
és bona l'observació.
El tanga original
era la peça mínima
de roba
que duien els individus
de la tribu
Kimbundo
d'Angola
com a única
vestimenta.
Aquesta paraula
va ser incorporada
al vocabulari portuguès
pels esclaus angolenys
ja que Angola
era una colònia
portuguesa
i després
amb el temps
doncs va acabar passant
al vocabulari internacional.
Per tant,
tanga,
el que és l'origen
de la paraula
vindria
d'Àfrica.
Tanga,
sí, sí.
I Kimbundo,
mira Kimbundo té este,
no?
Perquè portàvem tanga.
Kimbundo era la tribu, eh?
Vale.
Notícies, nois?
Sí.
Vinga, som-hi.
Notícies.
Avui portem una notícia
curiosa,
si més no.
Mira,
l'any 2001
s'ha de descobrir
i documentar
a unes muntanyes
de Bulgària,
a prop de la ciutat
de Borovitsa,
un temple
que s'utilitzava
durant el Neolític
en el culte
a la Grandesa Mare.
És un temple
que és molt curiós.
És una cova
natural,
excava de la roca,
que té
una forma
sorprenentment
pareguda
als òrgans
genitals femenins.
Però és natural
o la van excavar
d'aquesta manera?
La forma de fora
és natural,
el que passa és que...
L'orifici d'entrada?
No està modificat.
La profunditat, sí.
El vam fer més profund.
Però l'orifici d'entrada
era així, naturalment?
És així,
és una formació natural.
Diguem,
a veure com era.
Si es veu des de fora,
no sé, perdona,
si es veu des de dins,
fa l'efecte
que sigui un membre fàlic.
D'un falo, sí.
Llavors,
a l'interior de tot
se va excavar
el Neolític,
se va fer més profund
de la cova
i el lloc
on estaria,
imaginem que allò
és una vagina,
on estaria la matriu,
van ficar un altar.
Ah.
On se suposa
que realitzaven
cerimonies.
I, a més,
hi ha una cosa
molt curiosa.
durant dos mesos a l'any,
gener i febrer,
el sol,
a mesura que va entrant,
va creant un raig de llum
sobre la terra
d'esta cova.
Que projecta l'ombra.
Que projecta,
que sembla,
és com si fos un falo
de llum
que va entrant,
entrant, entrant,
fins que just al migdia,
durant aquests dos mesos a l'any,
il·lumina l'altar
que hi ha al fons de la cova,
no?
És com si fos
un acte sexual
entre el sol
i la terra.
I se sap que allí
s'hi feien, doncs,
cerimonies...
Sembla que s'hi feien...
És una interpretació.
Bé,
és una interpretació,
però
sembla que s'hi feien
rituals pareguts.
que s'han de començar
s'han de fer
a veure les fotos,
la veritat,
sí,
sembla,
però no deixa de ser
una interpretació.
És una interpretació,
però sí que hi ha
restes de què?
Hi havia
algun tipus d'activitat religiosa allí.
Manel,
si et sembla,
o torna'ns a dir el nom
o dóna'ns la referència
de la pàgina web.
Sí,
això es pot veure
a una pàgina,
a un bloc que es diu
Terrae Antiquae.
Terrae Antiquae.
Sí.
Ficant això,
ja et surt,
és un bloc
de notícies històriques.
em busqueu allí,
crec que va sortir
fa una setmana.
I on es troba
aquesta nova?
A Bulgària.
A Bulgària.
Té un nom concret?
A la ciutat d'Ebrovinsa,
Chalet.
No són a muntanyosa
de Bulgària.
Ho dic perquè
és un document
que és veritat,
la vista és molt
l'has de veure.
Jordi,
supera-ho això,
va?
No,
no,
si jo no porto
cap notícia,
jo em porto una altra,
però és una notícia
més normal,
més normal i més propera.
I també,
però no deixa de ser
interessant.
Si aneu a Barcelona,
podeu anar a visitar
al Museu Egipti,
que està molt bé,
però a més a més
si aneu ara
trobareu una exposició
de mosaics antics
de Síria,
mosaics romans,
que pertanyen
a la col·lecció
d'art i arqueologia
de l'hotel
Villarreal
de Madrid
i que semblava ser
que no havien sortit mai
del fons
d'aquesta col·lecció
degut a que són mosaics
alguns molt grans
que pesen molt.
Pertanyen a un hotel?
A la col·lecció,
sí.
De l'hotel?
Sí.
Curiós.
Segueu que aquest hotel
té un fons
de peces arqueològiques
i artístiques
i ara ho hem cedit.
Segueu que està
a més llocs d'Espanya,
ara està Barcelona
al Museu Egipti.
Són mosaics
entre el segle I
i el segle VI
de la nostra era,
o sigui,
barca d'època romana
i a Vicentina
i n'hi ha alguns
d'una gran qualitat.
Per exemple,
hi ha alguns
que amb motius geomètrics
aconsegueixen donar
un efecte
de tridimensionalitat.
A més,
són cups
superposats
i sembla que
sobressurti,
no?
I n'hi ha altres
escenes de cacera
i tal,
tots de molta qualitat.
O sigui,
si us interessa
aquesta manifestació
artística romana,
ja ho sabeu,
al Museu Egipti
de Barcelona.
Les dates,
o sigui,
aquí està,
fins al dia 19 de març.
O sigui,
que hi ha temps.
I esta setmana
us recomanem
el següent llibre.
De Medio del Tiempo,
la segona restauración española
1823-1834.
Escrit per...
Josep Fontana.
Editat per...
Crítica.
Moltes pàgines.
560.
I la butxaca.
27 euros i mig.
La veritat,
una observació.
Moltes vegades
quan parlem de pàgines,
560 pàgines,
800 pàgines,
però penseu que moltes vegades
també hi ha
tot el final
de notes
de peu de pàgina,
que potser t'ocupa
100 pàgines
en aquest tipus
de publicació.
Depèn de la gran d'àrea,
del que gran que sigui el llibre.
A vegades la gent diu
ostres,
és que són moltes pàgines,
però bueno,
encara que siguin moltes pàgines,
un,
és bo llegir,
i dos,
és bo interessar-se
per la història.
I aquest és un gran llibre,
la veritat,
de Medio del Tiempo.
ens parla sobre la segona
restauració espanyola,
el retorn de Ferran Seté,
la lluita central del liberalisme,
l'absolutisme
de Ferran Seté.
També al final del llibre
ens parla una mica
dels genesis del carlisme.
Recordeu que fa unes setmanes
parlava
sobre una timba de cartes
sobre la tomba
de Ferran Seté,
com a curiositat
de la història?
Sí, és veritat.
Doncs estava extret
d'aquest llibre
de Josep Fontana,
però això no deixava
de ser una simple
anècdota
extreta d'aquest gran llibre.
Fruit de molts anys
d'investigació,
Fontana,
tota una institució
en el món historiogràfic
català i de l'estat espanyol
ofereix una visió alternativa
contra la imatge tradicional
d'un règim
i una solidaritat
que en un principi
s'ha venut com a immòbil
en el temps
i ens parla
sobretot d'aquestes tres forces
del liberalisme,
de l'absolutisme
i gairebé al final
també del carlisme.
Una bona obra
i la veritat
per mi
un dels millors llibres
també publicats
aquest 2006.
El riotge del temps
s'avança
i el pèndol de la història
continua funcionant.
Ens veiem la propera setmana
a...
No em vinguis amb històries
a Tarragona Ràdio.
Nois, moltes gràcies.
Un cop més.
Sí.
Jo sempre prenc a punt,
ja ho veieu, eh?
Fem-me el que poden.
Molt bé.
A final de curs hi ha examen, eh?
Hi ha examen?
I tant.
Ui, però encara falta.
Això serà de cara al maig junts, no?
Sí, sí, encara falta.
Després estudiem la nit anterior
o a l'hora del pati
abans a l'examen
i no pot ser.
Jordi, que tu ja ho hem fet sempre.
Però el Manel m'aixiva,
que sí que enxivaràs coses.
Però això és el profe.
Té, te passaré l'examen abans.
Passa'm l'examen abans.
Quina feta.
Fent Manel.
Per ser, abans de marxar,
tenim un bloc.
Ah, sí?
W-b-baixa, W-baixa, W-baixa.
No vinguis amb històries.
blogspot.com
I amb una adreça de correu electrònic.
També, història...
Arroba tarragonaradio.com
Gràcies, Núria.
Manel, Jordi, moltes gràcies
i ens veiem la setmana que ve.
Ara veurem.
Sí, ara.
Fins demà!