El meu avi, el meu avi, el meu avi...
Oye, mi avi, bona tarda!
Sí, tenen una forma de parlar que m'encanta.
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda, bona tarda.
Hem de dir que, si ahir ja us dèiem que es quedàvem a Cuba,
avui l'avi Ramon m'ha portat unes postals
que són precioses pel que es pot veure,
encara que jo li deia a l'avi,
aquestes postals, perquè es nota molt que tenen els anys que tenen,
però hi ha cases, ara per ara, a Cuba, que estan iguales,
que no ha passat el temps per a elles, no?
Bueno, és que passa que aquestes postals,
la part important d'aquestes postals,
són de la part del malecón, són la part de la muralla,
són la part aquesta que, clar, ja veus tu que aquí està Ranci,
i està d'allò, i ara amb el turisme s'ha explotat
i s'ha arreglat més, el que sigui, no?
Però aquí veus aquella cosa, aquell racó,
aquella cosa del temps, no m'entens com vull dir?
I aquest baix allà qui havia vist, quina era?
I després, clar, aquí passa que, clar, la història es barreja,
i, clar, allà també has vist que hi ha uns carrers
amb un carret d'un home que va repartint les coses,
aquell dalt de...
Després es veuen els terratenientes a sobre els cavalls.
Els terratenientes amb les canyes d'allò,
aquesta furgoneta carregada de canya de sucre,
o sigui, i després això m'ha fet gràcia,
perquè m'he trobat jo, com a guai,
a diferents punts de dintre de Cuba, d'allòs,
on encara, a un lloc,
vaig fer una demostració de la canya, amb el sucre, saps?
Anna.
Vull dir que vaig viure,
després vaig viure en un lloc on hi havia uns conjunts,
de nois d'allà, fent la trobada,
la troba que diuen ells,
i vivies amb el d'això, saps?
Vull dir que d'això...
I això que veus aquí,
per exemple, aquest barco que veus aquí,
que està enfonent-se i després s'ha tret,
aquest és el cèlebre barco aquest
que els americans, que eren dels americans,
el van ensorrar ells,
perquè resulta que això que parlàvem ara en altres,
d'aquesta cançó que comentava...
No, no, d'aquesta cançó i això,
el nom no sé si era el català,
perquè clar, això ho ha fet el compositor d'aquesta manera,
però hi havia aquest barco català,
que quan en Cuba, per exemple,
els americans van agafar
i van ensorrar aquest alcain i aquest barco,
i amb l'excusa que els espanyols
l'havien enfonsat,
i aquí va començar a venir...
Quina merèia que tenen els americans, eh?
O almenys en aquell moment.
Bueno, és que no tenen les vaques que tenim aquí,
per això tenen els americans.
No, no, no, no, no.
Ells tenen altres coses.
Doncs llavors, amb l'excusa aquesta,
va començar ja la guerra aquesta.
Llavors, clar, els cubanos,
els que van d'això,
es van liar amb els americans,
perquè...
La pensant-se que eren els espanyols.
No, no, els van prometre.
No, no, perquè ells ja sabien com això,
el que passa és com ara passa, no?,
que els americans prometen, prometen,
i després s'hi troben liant.
Doncs aquest barco és això.
Però aquest que dèiem del català,
aquest de l'Havana, era aquesta.
Està inspirat
perquè aquest barco
sortia des de l'Havana,
camuflant-se com podia,
a buscar material
i a buscar cosa fora.
S'ha d'anar a buscar.
Com que estava bloquejat,
com que era un barco,
una barca, com vols dir-li,
no era un vaixell d'allò,
doncs sortia i entrava,
fins que el van localitzar
i va ser quan el van enfonsar.
Entens?
Aquest català...
Però aquest del català arribava també fins a Catalunya,
diguem?
No, aquest estava allà.
Es quedava per allà sempre.
Aquest estava a l'Havana
i aquest sortia del bloqueig
aquest dels americans.
El bloqueig sortia com podia.
Però ho haig de fer que està a Cuba,
bloqueja de pels americans.
I hem perdut el compte, no?
Perquè ja fa uns anys.
Passa igual que va passar a Filipines
i passa com va passar
a Àfrica amb els francesos
i a Gibraltar amb els inglesos.
O sigui,
sempre hem estat embolicats
amb una cosa o altra, no?
I clar,
i llavors els cubans,
com que s'hi van prometre tant i tant,
doncs clar,
simpatizaven amb els americans.
Llavors, clar,
els espanyols van començar a rebre
i clar,
com que de l'ajuda d'aquí
tampoc la tenien,
la que havien de tindre,
ja va començar alguna malaltia,
van començar ja
a ser poca gent
i clar,
llavors, clar,
Cuba.
I els americans
es tenien al costat.
Cuba.
i per això
ja has vist en una postal d'aquestes
allí un campament d'americans
aguantant a molt.
Sí, sí,
o sigui,
que a compte de tu,
llavors ja estaven
i ara encara tenen
aguantant a molt
el que ara diuen
que és una presó
o el que sigui,
que és la vergonya
de...
Del món.
Del món.
És la vergonya del món.
Vull dir que hi ha una sèrie de coses
perquè també
quan vaig estar allà,
vaig estar al museu
de la guerra
d'allà de Cú,
del Fidel Castro,
de Che Guevara,
el lloc on havia estat,
i hi havia un punt,
doncs que clar,
que estaven entre els americans
i els cubanos.
I aquella pobra gent pagèsa,
pagèsos en aquell temps
d'aquell gent d'allà,
clar,
trobava el problema aquest
que un dia
els avançaven els americans
i els avançaven els cubanos.
I dius,
no sabien ben bé
per anar a far-s'hi.
O sigui,
que la feina va ser d'ells també,
saps com ho he dit?
O sigui,
que hi ha coses
que no s'expliquen.
A més,
diem això,
això ara,
després de la història de Cuba,
ja no hi entro,
perquè clar,
jo he parlat amb alguns d'allà
i clar,
segons qui agafes
te parla d'una manera
i segons qui parles
parla d'una manera.
Però el que m'agrada molt,
avi dels escobans,
que encara que
podíem dir que tinguin
la seva propria història
i cadascú la compti
com la compta,
però la tenen molt clara,
saben de què parlen
o almenys
ho tenen,
saben ben bé
d'on venen
i més o menys
dedueixen
per on van,
no?
Sí.
Que moltes vegades
aquí ens passa
que fins i tot
hi ha gent gran
que dius...
No,
el que passa...
Recorden coses però...
Aquests països
hi ha una cosa
que no sabem ben bé.
Ja,
llavors que hi ha gent clar
pensa tu
que si un està vivint
en un puesto de canya
de sucre
de la manera que pot
i com pot
i li promets
que li donaràs...
Saps com ho dir?
Sí.
Se posa al costat.
Clar,
no,
no.
Llavors ve la realitat.
No te toco les teves terres
que toco les del veí.
Llavors ve la realitat
que no és el que els promets,
no?
I clar,
veus,
jo per exemple
vaig veure situacions
una miqueta bastant
fumudes
i gènes que vivien molt bé.
Això sempre que hi ha hagut
una dictadura
sempre hi ha hagut...
Jo ara ja parlo
de part de la dictadura
i això ja no hi entro
perquè clar,
cadascú pensa el que vol.
No, no,
si hi ha gent que pensa
que és una agració...
Però jo vaig viure bé
vaig viure bé
amb la gent
la gent d'allí,
la gent del poble.
I quan va ser que
m'anava vostè a Cuba?
Ja fa uns anys.
Uns quants, no?
No recordo ara els anys.
I què,
s'animaria un altre dia
a tornar o no?
Sí, sí, sí.
I fixa-t'hi
que era curiós
perquè anava pels carrers
i venien turistes
i em preguntaven
per carrers
i coses d'aquesta...
I li preguntaven a vostè?
És que anàvem una...
És que vam tindre la sort
de conviure d'una manera
i de la manera que jo
i la dona
anàvem d'una manera
tant pels carrers
i a les nits
com sigui
i tan tranquils
que la gent
s'ho trobava.
Un dia em vaig a sentar
per exemple
en un banc,
me'n recordo,
vam vindre un ullet
d'aquests cubano
petitet mig negret
i allí vam començar
allà sentat amb mi
jugant i no jugant
i clar,
a veure,
va vindre un matrimoni
que s'havia pensat
perquè la dona jo
i aquell era fill nostre.
I mira, és un fill.
Vull dir que era...
Després ja
vaig anar a l'universitat
a veure d'allòs.
Després allà,
el que per exemple
hi havia molt també
de principis
quan anaves a l'òpera,
per exemple,
a l'òpera
un gran local
que havia sigut
dels Estremenys
del nord.
Dels Gallecs.
Dels Gallecs, això, saps?
I em vaig trobar
i vaig explicar un dia,
vaig estar allí
i estàvem preparant
una obra de teatre
i em van ensenyar
aquella noia,
em va acompanyar
per dintre...
Avi,
demà continuarem
aquest viatge
a través de Cuba
i també
a través d'aquest teatre, eh?
No els farem pesats, no?
No, no, no.
A més,
ara jo m'he deixat
la mel a la boca.
És tu la que em fas explicar.
Jo com a avi
la batallita, no?
No, no,
jo perfecte,
jo encantada de sentir-lo.
Avi, fins demà.
Fins demà.
Adéus, diao.
I catorze mariners
eren escuts a Calella,
eren escuts a Palafrugell.