Un altre capítol
del No em vinguis amb històries amb el Manel Magí
i el Jordi Ximeno. Un altre capítol.
Tu ets protagonista d'un culebron
que no s'acaba mai.
Molt bona tarda, Núria.
O bon vespre. No, les hores, bona tarda.
Home, ja hem passat les 6 de la tarda.
Sí, però com que arriba l'hivern i cada dia
es fa fosc i tot això... Ah, i comença a fer fred.
No, fred no, tampoc.
No, perquè anem amb maniga curta.
Els tres, potser.
Ja tenim ganes d'encentre la llar de foc,
no? Llegir llibres d'història.
Jo, si en vingués, sí.
Ah, ja he pensat que eren llibres d'història.
També, n'hi ha algun que sí.
Molt bona tarda. Benvinguts
al No em vinguis amb històries,
tercera temporada,
tercer programa, el programa de divulgació
històrica de Tarragona Ràdio.
No em vinguis amb històries. Aquesta setmana...
Aquesta setmana
comencem, com sempre, amb les efemèrides
que avui parlarem del Canadà
i també de la fàbrica SEAT
a un any conflictiu, l'any 1971.
Seguirem amb el nostre monogràfic
que avui està dedicat als mals usos.
Un monogràfic que estarà dividit en dues parts
i que continuarem la setmana vinent.
També, avui,
fa 100 anys a Tarragona,
les curiositats,
i també,
per tancar, a més a més,
de les notícies,
tancarem amb la ressenya del llibre
Catalunya durant el franquisme,
al diccionari,
publicat per Eumo Editorial.
Afemèrides
1759,
la fi de Nova França.
El marquès de Montcalm
va morir davant la ciutat canadenca de Quebec
en la batalla de l'Altiplà de Barà,
al mateix temps que el seu rival,
el general anglès Wolf.
La presa de Quebec
i de la de Montréal l'any següent
per les tropes angleses
va eliminar França de l'Amèrica del Nord.
Mentre a Europa,
Prússia i Àustria
es disputaven Silesia,
França i Anglaterra
pugnaven per la possessió del Canadà.
Abans esdevenit territorial,
la rivalitat franco-britànica
era només comercial,
però la lluita pel Canadà
es va resoldre ben aviat
a favor d'Anglaterra.
1971,
un grup de treballadors
acomiadats de SEAT
per les seves activitats sindicals
torna a l'empresa
i convoca una assemblea
per elegir enllaços sindicals.
L'acció va provocar
la intervenció de la policia
i en els enfrontaments
amb els obrers
va morir l'operari
Antonio Ruiz Villalba.
Les vagues,
dins del que era l'empresa
en un principi model del règim,
ja es van iniciar
a mitjans dels anys 60
i van continuar
fins aproximadament
la primavera de 1977,
el moment
ja que havia desaparegut
el dictador.
Totes les persones
operaris i operàries
de SEAT
que es van manifestar
per les seves llibertats sindicals,
a partir d'aquest moment
van haver de patir
la repressió
del règim,
l'acomiadament
de la seva feina,
la detenció,
l'empressonament,
les tortures,
les llistes negres
i l'exili.
I avui què?
De què m'heu dit
que va el monogràfic avui?
Els mals usos.
Us inventeu uns temes
de monogràfic?
No, els temes estan
en la història.
És que no sé
què voleu dir
amb això dels mals usos, eh?
Doncs bé,
la veritat,
portem un...
Ostres,
t'hi fixes.
Primer tema del programa,
la figura del Moliner
en la història
de l'antic règim
o l'antic règim.
segon tema,
els capritxos de Goya,
també antic règim.
Final d'antic règim.
Tercer tema,
els mals usos.
Els mals usos
és molt relacionat
també amb l'antic règim
i el món feudal.
Sí.
Així,
estem com a feudalitzats.
I la setmana que ve
continuarem.
I la setmana que ve
continuarem,
perquè la veritat
és un monogràfic molt llarg,
dieu que l'heu dividit
en dues parts.
Sí, ja veuràs,
és que quedava bé
per dir-ho.
Bé,
què són això
dels mals usos?
Bé,
que estem parlant.
Doncs bé,
el terme mals usos
és una locució
utilitzada ja
durant l'edat mitja,
especialment
als diferents regnes
de la corona d'Aragó,
encara que també
a Castella
ho trobem,
mals usos.
I què són
aquests mals usos
senyorials?
Quan parlem
dels mals usos,
ens estem referint
a determinats
costums feudals,
normalment prestacions
a les quals
estaven obligats
els serps,
o sigui,
els pagesos,
sommesos
a algun senyor feudal.
A Catalunya,
l'adopció
d'aquests mals usos,
o abusos,
també podríem dir,
per part de la noblesa feudal
va començar a tindre cos
a partir de la meitat
del segle XI.
Què va passar?
Cap a l'any 1040,
aproximadament.
Doncs que el Compte de Barcelona,
que a Castelluens
havia estat
la figura més important
dels contats
catalans,
perd poder
en època
del senyor
Berenguer I,
Ramon Berenguer I,
i tots els petits senyors
que havien estat
fins en aquelles hores
sota les seves ordres
es van pràcticament
independitzar,
es van convertir
en senyors independents,
disposant de dret
davant
i també de la jurisdicció,
o sigui,
que podien administrar
ells la llei.
I van crear
tota una autèntica multitud
d'exaccions
i servituts
que van suposar
una càrrega fortíssima
per a una classe camperola
que fins aleshores
havia gaudit
d'una certa llibertat.
Sí,
estaven millor
sota les ordres
d'un sol únic senyor feudal.
Sí,
en un principi
com més lluny
està el rei millor
per a un pagès.
Clar.
I bé,
tot aquest període
que s'inicia,
com dic,
a mitjans del segle XI
cap a l'any 1040,
1050 aproximadament,
durarà
més de quatre segles.
Està a finals
del segle XV
quan la nomenada
sentència de Guadalupe,
Ferran II el Catòlic,
elimina
aquests mals usos.
Per tant,
estem parlant
d'una mena
de llistat
que regia
o regulava
les obligacions
dels pagesos
de cara al seu senyor feudal.
Sí,
moltes de les altres
eren els que es consideraven
ja a la pròpia època
que es van començar
a considerar abusives.
Però això,
el terme de mals usos
no devia sortir fins després
perquè mentre es durava
tot això,
clar,
no es durava.
En un principi
en un principi
quan es van iniciar,
sí,
però sobretot
a partir del segle XII
en què
tercestament
el que podria ser
el poble
comença a guanyar
protagonisme,
pensem en els
burgesos
que viuen a les ciutats
que comencen
a massa fortunes
i també
que hi ha una paulatina
recuperació
dels usos propis
del dret romà.
Tot això farà
que a partir del segle XII
estos usos,
aquestes lleis
comencen a ser
malvistes
i apareixi
aquest terme
i posa la pròpia edat
mitjana
de mals usos.
A Catalunya
n'hi trobem sis
d'aquests mals usos.
Són uns noms
una mica
estranys.
A veure,
el primer,
Inèstia.
La Inèstia.
Què és això?
Doncs bé,
si un pagès moria
sense fer testament,
mira,
no he pensat
en fer testament
i s'ha mort.
Doncs el senyor
es quedava
pràcticament
tot el seu patrimoni.
Patrimoni que devia
ser no gaire
abundant
perquè la pagesia
no,
o sí?
Bé,
depèn,
hi havia diferents tipus
de pagès,
el serf,
l'esclau també
o el pagès lliure,
tot depèn
de la situació
del pagès.
Sí que podien haver-hi
alguns que acumulaven
certes fortunes.
Sí,
però normalment
era economia
de base agrària,
de subsistència,
autoconsum,
tampoc,
no eren masses,
però clar,
si vas agafant
territoris
de centenars
de petits pagèssos
al final
tens un gran territori.
Volàs que els senyors feudals
eren uns
carronyaires
que anaven aquí.
Però la terra
era dels senyors feudals
o era dels pagèssos?
Depèn del tipo de pagès,
tornem-hi.
La segona,
ixòrquia.
La ixòrquia
consistia en que
si el pagès moria
sense tenir descendència,
el senyor també
s'apropiava
de bona part
de les seves posicions.
Perquè la dona
no comptava
ni sota testament.
No.
El paper de la dona.
Quina cara de pena
que feu.
No és culpa vostra.
Tranquils.
Si no tenia fills,
malament.
La tercera,
Cugúcia.
I filles?
Què comptaven les filles?
Ara m'ho has enganxat aquí.
Perdoneu, eh?
Hi pensava.
Mira,
el següent
està relacionat
amb les dones.
Cugúcia.
La Cugúcia.
Si la dona
d'un pagès
serf de la terra
cometia adulteri,
el pagès
havia de pagar
una multa
al seu senyor.
jo m'he fet
una pregunta.
Serà
l'origen
de la famosa
dita popular
cornut
i pagar el beure?
Ah?
Ah?
Ah.
Potser.
Perquè damunt
de que te la pegaven
tenies que pagar-li
al senyor.
I si la dona
te la pegava
amb el senyor,
cosa que devia ser
bastant habitual?
Sí, però la qüestió
és si la dona
o consentia o no.
Aquesta serà una altra.
El següent,
l'Àrcia.
L'Àrcia.
Este malús
feia responsable
del pagès
del mas
que habitava
i de la terra
que treballava
de manera
que si hi havia
un incendi
o qualsevol altra
catàstrofe,
inundacions,
el que fos,
i feia mal
a les seues possessions,
el pagès
havia de recompensar
el senyor feudal.
Per tornar a plantar
tot el que devia tenir.
Plantar,
o sigui,
es cremava la casa,
la tenia que pagar
el senyor feudal
i el que valia,
o sigui,
que tenia que anar
en molt d'ull.
Un altre malús
és la nomenada
firma d'Espoli,
no?
Sí,
la firma d'Espoli
és el pagament
dels drets de boda
que paga el pare
de la núvia.
Possiblement
sigui una versió
suavitzada
del que després veurem
del famós
dret de cuixa.
Abans, però,
el senyor feudal
havia d'haver donat
el permís
perquè es pogués dur
a terme l'enllaç matrimonial.
O sigui,
sense el permís
del senyor feudal
no et podies casar.
Per això què?
el pagès no es podia casar
sense el permís
del senyor feudal?
Sí, no podia fer res,
ni construir un molí
per molt de la gran,
ni comerciar
en un altre territori.
Però es tenien lligats.
I a més a més,
com veuràs,
en l'últim malús...
I la remensa.
La remensa.
O pagament
que havia de fer
un surf
per recuperar
la llibertat de moviment
i deixar d'estar
adscrit
a la terra
que treballa.
Què vol dir?
Que estaven esclavitzats
al lloc on treballaven.
Esclavitzats,
vol dir que tenien
que pagar diners
per poder marxar.
Sí, eren pagèssos
adscrits a la cleva,
que és la terra
que treballen.
Llavors,
inclús va arribar
al segle XIV
que a més a més
del pagament
el senyor feudal
tenia que donar
consentiment.
O sigui,
que si no et volia
deixar marxar...
Per molt que paguessis,
res.
No,
no podia marxar.
Aquest era l'últim,
hi ha dels mals usos?
No,
n'hi ha molts més.
Aquests són els generals.
O els catalans,
dèieu.
Sí,
aquests són més propis
d'aquí de Catalunya.
A Castellanya
hi havia uns altres,
més o menys tots...
Però un amb molt d'amor bo
i dels més coneguts.
Sí,
un preguntareu,
em fa falta un,
potser el que la gent
més coneix,
aquell famós dret de cuixa.
I ha explotat
el cinema moltes vegades.
O el dret de pernada,
en castellà,
que segons la qual
permetia el senyor feudal
abusar sexualment
de les dones
dels seus dominis
el dia de la seva boda.
Ah,
només el dia de la seva boda?
Vos podeu creure
que no és cert?
Que és mentira?
És mentira.
Jo no sabia
que era només el dia
de la seva boda,
però si ja et dius
que és mentira,
ja no em preocupo.
En poso no anar més mal
encaminada,
ja veuràs.
Este dret estaria inclòs
dins del que s'hauria
anomenat
Ius Primae Noctis.
No obstant,
els investigadors
pràcticament no han trobat
proves documentals
de la seva veritable
naturalesa
i per la qual cosa
se dubta
de la seva existència real.
Oh,
proves documentals.
Que vols dir que hi ha algú
que es va dedicar
a deixar proves documentals?
Sí,
podrien haver-hi...
Home,
no ho sé,
fins a quin punt.
Fins a quin punt no...
La postura actual
més consensuada
entre els investigadors,
tot i que hi ha controvèrsia
sobre l'existència o no,
és que
este Ius Primae Noctis,
tal com l'entenem
avui en dia,
és el resultat
d'una interpretació
tendenciosa
feta pels il·lustrats
del segle XVIII.
Una conxorxa dels il·lustrats.
Una conxorxa dels il·lustrats,
amb l'objectiu
d'esprestigiar la noblesa
del seu temps,
a temps que reclamaven
la desaparició
de tots els seus privilegis.
Però,
si els il·lustrats
ho van inflar,
o sigui,
quina era la realitat?
Quan el riu suena,
potser ara esteu ja pensant
doncs no anem tan dolents
aquests senyors feudals,
no?
No abusaven sexualment
de la nòvia
la primera nit,
no.
Abusaven sexualment
quan els donava la gana.
Això és el que ja
tenia llontes.
Quan els donava la gana.
O sigui,
sembla ser que este mite
que segurament va crear,
tal com diuen
investigadors il·lustrats
del segle XVIII,
va néixer
de la unió
de dos fenòmens.
Per una part,
el malo citat abans,
conegut com la firma
d'espoli,
per la qual el serf
necessitava el permís
del senyor,
i a més a més
li tenia que pagar
un tribut.
I aquest tribut
solia anar acompanyat
d'alguna cerimònia,
potser com la que es descriu
a la sentència arbitral
de Guadalupe
de l'any 1486.
Què diu el següent?
La noche de bodas
que la mujer
será echada
en la cama
y el señor
pasará por encima
de aquella
la dicha mujer.
Més clar,
impossible.
Clar,
sí,
però tampoc
fa una referència
que sempre
se fes això,
no?
No,
bueno,
passarà
por encima.
Igual només passava.
Sí, sí.
I per l'altra part
l'existència real,
aquesta sí que no és un mite,
d'abusos sexuals
no són mesos a cap dret.
O sigui,
algunes vegades
sistemàtics
per part dels nobles
amb les seves serves.
Home,
és que relativament
és lògic per l'època.
Si tu ets el senyor feudal
i ets propietari
de la terra
i ets propietari
de la gent
que està adscrita
a aquella terra
pots fer tot el que vulguis
amb aquella gent
i administres la llei.
O sigui,
si bé fins al segle XII
no hi ha constància
d'una oposició forta
per part dels serps,
a partir d'aquí,
en el segle XII
amb el reconeixement
del dret al matrimoni religiós
els camperols
comencen a rebutjar
aquests crims
protagonitzant
fins i tot
revoltes importants.
Aquests abusos
en mateixem
només es produïen
per caprici
del noble
i res tenien a veure
amb la primera nit
de bodes
ni amb cerimònies
o rituals ancestrals.
Senzillament
eren actes criminals.
Actes criminals
vistos
des de l'opció il·lustrada
també.
Sí,
perquè també comentaves
que al principi
eren ben normals.
Sí.
La pagesia
els rebia com
bé,
doncs el senyor
és el que mana
doncs cedim.
Perquè els pagesos
estaven al cas
de tots aquests
usos
que hi havia
sobre ells.
Sí,
els patien,
clar.
Normalment
els camperols
havien de pagar
tributs
i a banda
hi havia els mals usos.
Sí,
perquè a part dels mals usos
evidentment
hi havia
tota la resta
d'impostos
que havien de pagar
tant al senyor feudal
com a l'església.
Com a aclargat,
sí.
El d'Elma
per exemple
era el 10%
de la producció
agrícola
que s'havia de pagar
a l'església
i els tributs
es podien pagar
o amb espècie
o amb diner
o amb treball
fet a mà.
I què comentaves,
Manel,
abans dels matrimonis
religiosos,
els matrimonis
per l'església
al segle XII?
De que fins al segle XII
no es produïen?
No,
comença a reconèixer,
comença a aparèixer
un reconeixement
d'aquests
matrimonis religiosos
Ah, doncs en aquest cas
l'església actuava
com a protectora.
No,
perquè mantenia
tot el sistema també.
O sigui...
Vale,
també,
a veure,
simplement,
suposo que no podem veure
l'església
com un bloc homogèni
perquè no era el mateix
un bisbe
que un pobre ermità
o un capellà
que portava
una església
de poble
o el que fos.
Ni tampoc podem veure
el tercer estament
com parlaves tu abans.
Tots iguals.
Tots iguals.
Els burgesos
que vivien a la ciutat
tenien
unes característiques,
el pobre Camparol
tenia unes altres
i hem vist que dins
dels Camparols
hi havia serps,
hi havia pagesos llibres,
hi havia esclaus també
a l'edat mitjana,
etcètera, etcètera.
Com que és a termes generals.
No, però després
un dels màxims opositors
a que se suprimiguessin
tots estos
mals usos
va ser precisament
el bisbe de Girona.
O sigui que...
En part,
devia servir
una mica
a la causa popular.
Sí.
Reprenent una mica
el fil de la història
que havíem deixat
a mitjans del segle XI
quan apareixen
aquests mals usos
degut al debilitament
de la figura
del Compte de Barcelona,
veiem a grans trets
com van evolucionar.
A poc a poc
aquells mals usos
es van anar legalitzant.
Així, a mitjans
del segle XII,
en la compilació
definitiva
dels usatges
de Barcelona,
ja es reconeixia
la servitud
de la cleva,
així com la Cugúcia
i la Xòrquia.
A principis
del segle XIII,
l'any 1202,
les cors de Cervera
reconeixien
als senyors,
l'ex,
el dret
de maltractar
els seus serps,
l'anomenat
just maletrantandi,
que comprenia
l'empresonament
i confiscació
de vents
sense cap
possibilitat
de defensa.
o la Constitució
de 1283,
en què s'establia
legalment
la redempció
obligatòria
dels pagesos
que volguessin
abandonar el mas.
Els pagesos
estaven completament
a les mans
dels seus propietaris
i la cosa
encara va anar
a pitjor.
A mitjans
del segle XIV,
de fet,
durant bona part
del segle XIV
hi va haver
unes crisis
molt greus,
en part provocades
per les pestes,
també per anys
de males collites
i això es va traduir
en una treballada
demogràfica
molt gran al camp
que els va passar
als senyors feudals
se van quedar
que els entraven
menys ingressos
perquè es moria
la gent,
es morien els pagesos
i això
va portar
a que apretessin
encara més
els pocs
que quedaven
i els lliguessin
encara més
a la terra
perquè no fugissin,
no marxessin.
I què va passar?
Al final
els pagesos
van començar
a revoltar-se
des de finals
del segle XIV
i sobretot
com veurem
a partir del segle XV.
Però això
ja és una altra història
que veurem
la setmana que ve.
No em vinguis
amb històries
curiositats.
Avui parlem
d'animals
i la seva relació
amb els éssers humans.
A mi m'agraden els gats.
Doncs crec que no
parlem de gats.
Manel, i a tu?
Els gats
més que els gossos, sí.
Sí, sí.
No, jo em prefereixo
gossos, veus?
Són tan monos.
Bé, doncs hi ha proves
arqueològiques.
Digues, Jordi, va.
Després diu
tenim 10 minuts.
Ah, i els bolets
també són uns animals
molt curiosos.
També m'agraden molt.
Sobretot anar-los a caçar el bosc.
Mare de Déu.
Hi ha proves arqueològiques
que demostren que els egipcis
s'entrenaven mandrils
perquè servissin a les taules
mentre llinaven o sopaven.
Per la seva banda,
els xinesos
durant el regnat
de Kublai i Jan,
és a dir, entre el 1215
i 1294
de la nostra era,
doncs amestraven lleons
perquè ataquessin
els búfals i els ossos
i després
esperessin
que arribés el propietari,
és a dir, el caçador,
per emportar-se a la pressa.
És a dir, el lleon
no es menjava
a la pressa.
També els xinesos
utilitzaven grillos,
seria...
Grills.
Grills, no?
Sí, grills.
Grills.
Com a gossos guardians.
Per què?
Ja que aquests animals
deixaven de cantar
quan escoltaven
algun sorollet.
No sé si alguna vegada
heu passejat pel camp,
sentiu els grills sonar
i quant de propes
deixen de...
Molt bé.
També tenia molt d'èxit
a la Xina
fa aproximadament uns mil anys
la lluita entre grills
com una de les distraccions
més populars.
Però abans
que tot això
els xinesos
van posar en marxa
un eficaç sistema
de repartiment
de corresponència
a llarga distància
mitjançant
gansos...
Gansos.
Gansos.
Gansos.
Gansos que estaven
amestrats.
Molt ràpid, molt ràpid.
Els coloms missatgers
portaven d'un lloc a un altre
tot tipus de documents
i notícies.
Jordi,
algun dia
també podríem parlar
dels circs de pusses
ensinistrades.
També,
i tant.
Però això ja és una altra història.
Ja ho és, ja ho és.
avui fa 100 anys
a Tarragona.
Sorprèn-nos, Manel,
sorprèn-nos.
Bé,
el d'avui
no sorprendrà gens
perquè, de fet,
de què mos queixem avui?
Un dia que hi ha molta inseguretat,
que hi ha molts derrobatoris,
etcètera.
Manel,
estem en plena campanya
electoral.
Suposo que no faràs propaganda.
No,
no faig propaganda
però és la veritat.
Què passava a Tarragona
un 18 d'octubre
de l'any 1906?
Doncs bé,
al diari de Tarragona
apareixia la següent notícia.
Ayer mañana
alir a abrir
la tienda denominada
La Paloma
situada en la calle
de Apodaca,
su dueño,
el señor Bennet,
se encontró
con que los rateros
le habían ahorrado
el trabajo,
pues no solo
descerrajaron la puerta,
sí que también
todos los cajones
del mostrador
y del escritorio.
Los ladrones
agarraron el golpe
pues solo pudieron
apoderarse
como de un par
de pesetas en calderilla
que había
en el cajón
del mostrador,
llevándose además
dos salsichones de Vic
de los muchos
que había colgados.
Se dio cuenta
del hecho
a la policía.
Llejejo
un...
Sí,
venga,
un anuncio
que aparecía
al mateix diari.
A veure,
com teniu l'estómac
avui?
Jo no molt bé.
No?
No,
no m'ha ser fia.
Dispepsia,
gastralgia,
vómitos,
neurastenia,
gástrica,
diarrea.
En niños y adultos,
estreñimiento,
malas digestiones,
ulceras del estómago,
acedia,
sin apetencia,
clorosis con dispepsia
y demás enfermedades
del estómago
e intestinos,
se curan,
aunque tengan 30 años
de antigüedad,
con el elixir estomacal
de Saïd de Carlos,
Marcastle Malix,
Serrano,
30,
Farmacia,
Madrid
i principales del mundo.
Saïd de Carlos,
no confondre en Carlos Sainz,
que no és el mateix.
O sigui,
que si tu tenies mal d'estómac,
te feia 30 anys...
Però mal d'estómac
i que no sabíem...
Tots aquests mals d'estómac,
eh?
Molts.
Tot això,
de feia 30 anys...
Ni que fes 30 anys.
Allò 30 anys patint, patint,
te prenies el elixir estomacal
de Saïd de Carlos
i potser et mories.
Clar,
ja et passaven tots els mals.
Directament de passaven tots els mals.
Tenim notícies?
I tant.
Sí.
Vinga, va.
Primer comencem
amb una bomba
gairebé informativa,
ja que la imatge típica
que molts ens recordem
a Endaia
entre Franco i Hitler
doncs sembla ser
que va ser trucada.
Diverses imatges
de la trobada d'Endaia
del 1940
van ser manipulades.
L'agència EFE
va trucar les fotos
de Franco amb Hitler.
Podríem dir que Franco
és un veritable precursor
del modern Photoshop.
Potser sí,
potser no.
El que sabem
és que la notícia
surt avui a gairebé
tots els diaris
i és que els fets històrics,
en aquest cas
l'entrevista
que el general Francisco Franco
va mantenir l'any 40
amb Adolf Hitler
a l'estació d'Endaia
a França
són immutables.
Però 66 anys més tard
la imatge d'aquella reunió
s'ha fet borrosa
i és que l'agència EFE
ha descobert
que aquelles imatges
van ser trucades
fet que convertiria
en aquest cas
el Franco
amb un precursor
a això
del Photoshop.
Però a veure,
es van trobar, no?
Vull dir això
una cosa que l'altra.
No, segurament
la fotografia
va sortir malament.
No, surten
els ulls tancats.
Estan passant revista
i el senyor Franco
estan els ulls tancats
i vam dir
no pot sortir
el Caudillo d'Espanya
els ulls tancats.
i van substituir
va ser un retall
i enganxa.
Sí, i a més
ho van fer prou bé
perquè han passat 66 anys
i no s'han de viure
de compte.
Déu-n'hi-do.
Al digitalitzar
tot l'arxiu
de l'agència EFE
que ho estan fent
s'han de compte
que era un muntatge.
Jo puc pensar
la de treballadors
de l'agència EFE
correcuita
intentant arreglar-ho
perquè sortigués bé.
Perquè sortigués bé.
de la fotografia
i els diaris
i sota amenaça
de fusellament
si no sortia bé.
Sí, sí.
Increïble.
I ho van fer molt bé.
I una altra
així ràpidament
una altra notícia
que us parla
de la Rovira i Virgili
de la nostra estimada
universitat.
Te l'estimaràs tu.
Igual que el Nàstic
te l'estimaràs tu.
Que muntatge que va estudiar
i que va passar
els millors anys
de la seguretat.
Que el van aprovar.
Que el van aprovar.
Que pena.
Exagerada.
Doncs què passa
que han presentat
un sistema
per adaptar pintures rupestres.
Les pintures rupestres
hasta avui en dia
bàsicament
s'edataven
pels objectes
que podien aparèixer
a prop
pel context arqueològic.
Doncs un senyor
de la Universitat
de Texas
als Estats Units
disposa
un tal
Marvin W. Rower
ha desenvolupat
un mètode
que consisteix
en extraure
mostres orgàniques
de les capes de salts
que cobreixen les pintures.
Tractar-les
mitjançant
un espectròmetre
accelerador de masses
i gràcies
al carboni radioactiu
esbrinar-ne l'edat.
Sembla senzill
però sabeu que no ho és
perquè cada mostra
va...
Si no, algú
ho hauria fet abans.
Sí, del 160
a 480 euros
i sabeu que
per cada pintura
s'han de fer bastantes.
El que té de bo
és que no les deteriora
perquè pràcticament
no s'ha d'agafar
més que una minúscula part.
Està bé.
Sí, estaria bé
perquè...
Tenim més fixa
més...
Sí, igual resulta
que ara aquestes pintures
que
se diu
que daten
entre 5.000 i 9.000 anys
d'antiguitat
i igual resulta
que són
molt més modernes
o potser les van modificar
amb Photoshop també.
Igual també.
Igual el cap.
Aquest bufalo
me'ls heu estancat.
Molt bé.
I si no en tens cap més
de notícia
doncs per tancar
doncs ja us parlarem
més endavant també
sobre les quartes jornades
de No jubilem la memòria.
Conmemoració
del 70è aniversari
de la Guerra Civil
es celebraran
entre el dissabte 4
i diumenge 5 de novembre
és a dir
el primer cap de setmana
de novembre
a Marsella i al Molar
la llista d'actes
doncs ja us la farem saber
la propera setmana.
Hi ha pàgina web
o per consultar?
Sí però no la recordo.
En fi.
O si fiqueu al Google
No jubilem la memòria
sortirà.
Avui m'ho s'apretes molt
en les teves preguntes.
Ai perdona
jo curiositats
que poden tenir els oients.
No, no, tu pregunta.
Google.es
i si fiqueu
No jubilem la memòria
sortirà allí.
De tota manera
la setmana que ve
que estarem més a prop
de la data
especificarem
el programa.
Tu ho sé que en saps.
Ja no em vinguis amb històries
us recomana
el següent llibre.
Quin títol és?
Catalunya durant el franquisme
Diccionari
Autor?
Diversos autors
tots ells del centre d'estudis
sobre les èpoques
franquista i democràtica.
Editorial?
Eumo editorial.
Quantes pàgines?
448.
I la butxaca
què tal?
25 euros.
Doncs un total
de 542 entrades
que respon a la voluntat
de 97 autors
especialitzats
d'oferir
una visió global
sobre Catalunya
durant el franquisme.
I és que
tots aquests especialistes
que formen part
del centre d'estudis
sobre les èpoques
franquista i democràtica
de la Universitat
Autònoma de Barcelona
ha fet una recerca
ambiciosa
sobre la creació
d'una base de dades
a partir de la qual
s'ha elaborat
aquest diccionari
que avui us presentem.
Una obra col·lectiva
en la qual
ens presenta informació
sistematitzada
i rigorosa
sobre personatges
organitzacions
institucions
esdeveniments
fenòmens
d'una etapa històrica
en general
que en els darrers mesos
i en els darrers anys
s'està reclamant
l'interès
de molts lectors.
El contingut
d'aquesta obra
doncs
és agradable
i a més a més
doncs podeu anar buscant
coses inclús
relacionades
amb la ciutat de Tarragona
que sempre va bé.
El rellotge del temps
s'avança
i el pèndol
de la història
continua funcionant.
Ens veiem
la propera setmana
a...
No em vinguis amb històries
a Tarragona Ràdio.
Ara sí que podem dir
ja de la propera setmana.
Sí, la propera setmana
doncs
més efemèrides
i parlarem
de com va acabar
tot això dels mals usos.
Diuen que les segones parts
no són tan bones, eh?
No, esta sí que ho serà.
Ah, sí que ho serà.
Tens més notícies bombes?
No s'acaba tot aquí?
Home, potser no hi ha...
Bueno, sí, no.
Déu-n'hi-do.
En fi.
Ja ho veureu.
Més història.
Història local
i història mundial
amb el Manel i el Jordi
serà dimecres que ve.
Nois, bona tarda.
Gràcies.
Adéu-siau.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.