El meu avi, el meu avi, el meu avi va...
Ami, Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Com ha començat el dilluns? Com està? Com es troba?
Com sempre. Jo la vida em segueix.
Com que sempre he sigut d'aquesta manera, jo em segueixo.
Digui'm que avui està més content,
perquè fa dos dies que no ens trobem.
Digui'm alguna cosa especial, home.
Home, mira, jo la veritat.
Digui'm.
Jo trobo que encara que no estigui aquí a la ràdio,
com que amb tu ja són tants anys
i quan sento la ràdio i penso
ara m'afumarà per aquí, ara m'afumarà per allà.
No, jo ho saps que no.
Darrere a mi m'estic portant molt bé.
Jo el que passa és que encara que estigui fora d'aquí
m'hi trobo com si estigués aquí.
Sí, perquè entro aquí
i sents que ell diu
avi, hola, l'altre, avi,
tingui el diari que a vostè li agrada,
que és l'esport, no el marca.
Ja ho saben i tot.
Jo sempre rimo una miqueta més tard
i amb el trobo col·locat, amb el que feia pres.
Ho té tot fantàstic.
Vull dir que això per mi
és ser com si diguéssim avi.
No, no, és que és el nostre...
Mira, ja estan canviant els mobles.
Se sent el soroll.
Sí, me refereixo, doncs, que
no és allò de dir
ai, d'anar aquell dia, això.
I com que venim aquí
i com que a vegades vinc aquí,
no a vegades, sempre,
i no sé de què parlarem.
Sí, avui és veritat,
us he de confessar,
que l'avi Ramon em deia
avui de què parlem.
Deia, no, sí, avi,
dic alguna cosa sortirà.
Perquè avui és dilluns,
però començant la setmana...
No, saps què passa?
Avi, jo li vull fer una pregunta,
que se m'acaba de córrer la mateixa.
Malament.
Per punts i per històries,
l'al·làstic pot arribar a primera divisió.
quan fa que se'n recorda?
Prou, prou.
Jo recordo quan encara
anem amb els perdenyes, els jugadors.
Amb els perdenyes,
no m'ho volia imaginar, això mai.
Clar, després ja...
És que a Tarragona
hi va haver una època molt bona
que hi havia...
Veus, tenim una cosa sempre l'altra, veus?
Digui, digui, digui.
Per això dic que no puc prendre mai res escrit
perquè no em serveix.
Sí, jo m'anava guardant teva.
Jo m'anava guardant teva.
La improvisació.
A Tarragona hi havia aquest,
el senyor Bonet.
El Bonet aquest,
que tenia un magallem de ferros,
que aquest va ser un mecenes del desport a Tarragona.
Aquest, el Nàutic,
havia guanyat coses,
inclús fora de Tarragona,
i clar, aquest els protegia.
Llavors, hi havia el Tarragona,
el Nàstic, el Tarragona,
hi havia diferents equips,
però eren equips d'aquí a Tarragona,
gent d'aquí a Tarragona.
I ell els portava a l'autocar,
els portava a puestos, els deixava.
Vull dir que d'això.
I llavors aquí, els que jugàvem al Nàstic,
com que no eren professionals...
Això l'anava a dir,
perquè eren gent treballadora
i després treballava.
No, no, que plegaven a treballar
i anaven allà a trobar-se.
I llavors, què passava?
Que els socis,
els socis llavors,
doncs es coneixia l'un,
coneixia l'altre.
Així com ara molts jugadors d'ara,
no del Nàstic i de molts puestos,
el coneixes perquè la premsa,
la televisió, la ràdio,
te'ls matxaca.
I era un moment que els coneixes
com si fossin família,
però perquè te'ls matxaquen.
I no vaig en contra,
al contrari, parlo de les coses.
Aquella gent no.
Aquella gent veia que s'esforçaven,
veies que de la manera que fos,
corriien, podien.
Hasta que llavors,
me'n recordo jo,
perquè jo vivia el cosat del gimnàstic,
quan aquell temps,
que estava al Pimó de Catalunya,
que et dic,
un dia que es va veure cremar
tota una part del gimnàstic
i el que sigui,
i veies,
llavors ja van començar a vindre
jugadors de fora.
Des que van vindre jugadors de fora,
van haver alguns que es van arrelar,
es van casar aquí,
i eren com si fossin d'aquí.
Sí, sí.
Com si fossin d'aquí.
Llavors, clar.
És que la gent d'aquí
és la que treballa i la que fa gran.
En anar pujant de categoria,
es van haver d'anar buscant jugadors.
Uns que a Barcelona,
per exemple,
ja no d'allòs,
bom,
venien aquí.
Però ara això que em deia,
això de Barcelona,
perquè normalment,
ara,
els equips catalans
sembla que hagin d'ajudar-se,
però...
No, no.
Si te dono una patada,
millor que...
Mira, a mi que no em vinguin d'això,
perquè una vegada,
recordo jo que si era el Torrefort o qui era,
que el Nàstic va deixar-los un jugador,
si és el portador que sigui,
quan va convindre amb ell,
el va treure d'allà,
el va agafar-lo
i va deixar aquell equip també fora d'això.
O sigui,
que no critiquem,
no critiquem,
perquè...
A veure, a veure,
explica'm això.
No vull dir noms,
no vull dir noms ni res.
Entens com a dir?
Bueno,
anem a fer bon rotllo.
No, no,
vull dir que a vegades deixen equip,
no el Nàstic i l'equip que li convé.
Un jugador, per exemple,
que veu que...
Bueno, què podem dir?
Xal.
Però a tot aquell puesto puja
i d'allò...
I llavors li faig un jugador aquí
i van amb aquell.
Llavors deixen penjat amb aquell aquí.
Però això passava abans.
Ara potser ja...
Vull dir que a vegades
la mateixa passió
no ens deixa veure el bosc.
Saps com vull dir?
I a vegades jo això.
I per això jo quan veig
l'afició
i clar, jo he sigut molt bona afició
en algun temps ara
doncs ja m'ho miro més fredament.
El mal és que llavors,
per exemple,
que ho va passar aquí amb el Nàstic,
jo, que no hi vull intervindre,
quan va pujar
la majoria dels jugadors
que ells que havien pujat
van plegar,
els van fer plegar,
van agafar-ne de nous.
Vull dir que jo crec
que quan un equip lluita
i ojalà ho fessin ara,
que lluiten a totes
i van guanyant
i pugen,
almenys un temps
i una compensació
que juguin en aquella categoria superior.
No, no, no, sí.
Menys de compensació.
No, ara no.
I llavors què passa?
Llavors no saps
si són interessos
de fitxatges
que sempre hi ha pel mig.
A mi m'està parlant
de política avui també, eh?
No.
És que escolta'm,
és que no política, no.
No, no.
La vida,
la vida és això, eh?
Disfressada.
Que m'ho recordés
l'any que en l'àstic
va estar a primera.
Sí.
Per si se'n recordava vostè,
si va viure d'alguna manera.
Recordo que quan vaig ser primera
tu saps la gent
que et venia a Barcelona,
et venia a Madrid,
et venia a l'ètic de Madrid
que llavors...
I no fem una cosa.
Que era l'ètic aviació.
Que no ens queda més temps.
O parlem demà?
Val.
M'han continuat parlant d'en Nasti?
Val, val.
I que és una cosa,
sempre hi ha tires i hi ha fluixes.
Sí.
Sabeu que anem seguint
a través de la premsa.
I que no creguin
que jo parlo amb mala d'això.
Parlo amb realitat
del que he viscut.
Que he viscut.
Ui, que avui estem...
Mira, de no començar a dir res,
Déu-n'hi-do'l que m'ha acabat, eh?
Ami, que deixi'm el micro,
que és meu.
No, dona, vull dir que...
No, que queda divertit.
Hem de ser crus, també, eh?
De tant en tant,
no val la pena, no?
Mira el que hi ha.
Ja que removem coses
que sapíem que també veiem...
M'entens?
Ami, fins demà mateix.
Gràcies.
Adéu-siau.
Adéu-siau.