Com sempre, última hora que van de fer els últims retocs del programa
o de preparar-lo tot. Jordi Manel, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Què punyetera que ets, Núria?
Doncs sí, avui creiem que la Núria té pressa perquè ens agafa...
En els pantalons baixats, prècticament.
Bueno, quina por.
Pregunta, pregunta.
Una ciutat francesa que s'escriu D-I-E-P-P
Resaboren el PP d'aquí a Espanya.
D-I-E-P-P-E, com se pronuncia? Diep o Diepe?
Tu saps francès?
Diep.
Sí, Diep.
Però per fer-nos entendre diríem Diepe.
Vols dir que tenia que dir Diepe o Diep?
Això és molt rellevant, és molt important aquesta ciutat francesa.
Sí, molt rellevant en la història que es fa creure.
Perquè és part del nostre monogràfic d'avui.
Benvinguts al No en vinguéssim històries, al monogràfic,
i al monogràfic, al programa de ràdio, al magasín de divulgació històrica i de cultura també general de Tarragona Ràdio.
No en vinguis amb històries aquesta setmana.
Ja ens ha tallat el rotllo també que estàvem tu i jo xerrant sobre Diep, Diepe, Manel.
Sí, sí, al final del missat amb Diep.
I en Jordi diu que anem per feina, Diep.
Aquesta setmana el nostre programa està carregat d'informació, com és habitual.
Com sempre, Jordi.
Les efemèrides tenen com a protagonistes a Caterina la Gran i també a Juli Berne.
El nostre monogràfic, com el Manel ja ens ha deixat anar, tracta sobre el desembarcament de Diep l'any 1942.
Si no m'equivoco era l'agost, el 1942.
18 i 19 d'agost.
Feia calor.
Tot un desastre per les tropes aliades.
També parlarem de...
No me'n recordo, la veritat.
Sí, amb la nostra història, no?
Sí, clar, de la nostra història avui parlarem del ball dels diables.
Dels diables.
I hi haurà un llibre per comentar, suposo.
Sí, hi ha un llibre per comentar.
En aquest cas, Història del pensament econòmic a Catalunya, del Lluís Argemí.
Curiositats?
Curiositats, doncs sí, ja les prepararem.
Seran sorpresa, curiositat, sorpresa.
I notícies?
Notícies, moltes, avui moltes.
Moltíssimes, sí, moltíssimes.
Benvinguts, no m'heguis a mi històries.
Afemèrides.
1762, Caterina la Gran assumeix el tro de Rússia.
Qui era Caterina la Gran?
Doncs era una princesa alemanya que va esdevindre Sarina de Rússia per abdicació del seu marit, el Sar Pére III de Rússia.
Representa la monarquia il·lustrada per antonomàcia del segle XVIII a Rússia.
La seva llegenda s'ha mantingut viva fins als nostres dies.
Aquell 1762, el seu marit accedeix al tron amb el nom de Pere III de Rússia.
però les seves excentricitats i les seves polítiques, en especial la seva obsessió per Prússia,
li van crear molts enemics que van veure en Caterina la candidata ideal per ocupar el tron de Rússia.
Així Caterina i el seu amant, Grigori Orlov, van liderar un cop de palau, l'equivalent al cop d'estat actual,
emprant una tropa que va entrar al palau on residia el Sar, capturant-lo i transportant-lo al castell de Ropxa,
on una setmana després moriria assassinat pels partidares de la seva dona.
En definitiva, tal dia com avui de l'any 1762, Caterina esdevenia la nova Sarina, adoptant el nom de Caterina II de Rússia.
Juli Berne va néixer en Antes, el 8 de febrer de 1828, i va morir a Amiens el 24 de març de 1905.
I qui era Juli Berne? Juli Berne va començar la seva carrera escrivint obres de teatre,
però l'èxit l'arriba amb la publicació de tota una sèrie de novel·les que combinaven l'acció i l'aventura en un rigorós rarafons científic.
Obres com Viatge al centre de la Terra, Cinc Setmanes en Globus, La Volta al món en 80 dies, Un Capità de 15 anys,
o 20.000 llegues de Viatge a Submarí s'han convertit en clàssics de la literatura juvenil
i han fet que Berne sigui considerat el part indiscutible de la ciència-ficció moderna.
No envinguis amb històries, el monogràfic.
Marxem a França, papers, papers, molts papers!
I tant.
Que és que avui us porteu un tema de pes, eh, dins de la història, no?
No.
No?
No.
Desmitifiquem-ho, sí.
Desmitifiquem-ho.
Home, si diem un desembarcament a França, a la costa atlàntica de França,
a tothom segurament li vindrà al cap...
Què li vindrà al cap?
Les platges de Jutta, Omaha, Juno, no?
I el dia D.
El dia D.
El dia D.
El desembarcament de Normandia.
Però potser no tanta gent...
Que miren la pel·lícula.
També, el dia més largo, no?
Sembla que sí.
O el soldado...
Salvat al soldado...
Rayan.
I el dia més largo crec que també ho era, eh?
El que ja potser no tanta gent sap és que gairebé dos anys abans del desembarcament de Normandia,
Normandia va ser el 6 de juny de l'any 44,
doncs que al mes d'agost de l'any 42 hi va haver un altre intent,
intent perquè es va quedant això, de desembarcament a les costes franceses.
Resulta que la situació, estem a mitat d'agost de l'any 1942,
per als aliats era francament desesperada, podríem dir.
Per una part s'havia obert ja la guerra al Pacífic
i els japonesos havien atacat pel Harbour i dominaven pràcticament tot el Pacífic.
A Europa la situació també era molt complicada.
Els russos, tot i que havien pogut parar els alemanys a les portes de Moscú,
estaven patint l'ofensiva nazi al sur, al Càucas,
que acabarien la famosa batalla de Stalingrad.
Sí, hem de pensar que és estiu encara a Rússia, per aquests estats, esclar.
Era estiu i les coses les anaven encara bé.
El cru i verd rus encara no havia arribat.
I també al desert, al nord d'Àfrica, Rommel havia conquistat Tobruk
i estava empenyent els britànics cap a Egipte.
Per tant, era una situació,
la podríem qualificar de molt delicada.
I per les parts que estaven més implicades en la guerra,
Rússia, completament desbordada per l'atac dels alemanys,
i també Estats Units, que s'acaba d'incorporar a la guerra,
van començar a sortir veus que demanaven l'obertura d'un segon front de guerra.
O sigui que s'ataqués les costes franceses
i així fer disminuir una mica la pressió dels exèrcits alemans
sobre Rússia i també al nord d'Àfrica.
Van començar a planificar algunes...
O sigui, a planejar un atac.
Alguns van ser uns plans realment disparatats.
N'hi havia un plan que van pensar que podien desembarcar una columna blindada,
obrir-se pas ràpidament fins a París,
emetre allà el comandament central alemany de París
i tornar a les costes i embarcar i marxar.
O sigui, hi ha propaganda més que...
Això sí que era guerra ràpida, el Blitzkrieg.
Sí, però això va ser un pla, evidentment, absolutament irrealitzable.
Però deies que sí que hi va haver un pla que realment va funcionar, no?
El que es va adoptar al final.
Bé, no és que funcionés, és que es va posar a la pràctica,
el que passa és que va sortir com va sortir.
Es tractava d'efectuar un raid de força,
o sigui, desembarcar una ciutat,
i es va treure una ciutat anomenada Diep,
hem quedat que era Diep al final, no?
Situada al Canal de la Mànega,
que era un important port naval, no?
Llavors, tenien que desembarcar un petit grup de forces a la ciutat,
prendre-la, destruir totes les instal·lacions militars alemanes
i retirar-se.
O sigui, més que res, era un cop defecte, no?
I tot això es feia com per desviar l'atenció, no?
Desviar una mica l'atenció,
que també obligar els alemanys a retirar algunes tropes de Rússia, exacte.
El que passa és que no van calcular prou bé la capacitat de reacció.
No és que la calculéssim prou bé,
també volien provar una mica com reaccionarien els alemans,
perquè ben bé no ho sabien, no?
De fet, aquest desembarcament va servir per a posar a punt, diguéssim,
el dia D, com a experiència per a que el dia D funcionessin les coses una mica millor.
Què va passar?
El 17 d'agost de l'any 42 se va embarcar una força de 6.086 homes
en 252 embarcacions de la Royal Navy.
Eren gairebé, la gran major part, canadencs.
Només hi havia un miler de britànics.
I diràs, què fotien els canadencs a Anglaterra, no?
Sí, és veritat, té pinta.
Doncs la major part dels soldats inglesos estaven lluitant,
o a la Índia, que estava a punt de ser atacada per Japó,
o al nord d'Àfrica, a les ordres, bueno, de Montgomery.
Llavors, l'espina dorsal, diguéssim,
el pilar fonamental de la defensa d'Anglaterra,
l'any 42 eren els canadencs, uns 150.000 soldats.
Canadà també havia entrat en guerra i havia portat soldats.
Llavors, la major part dels soldats que van desembarcar a Diep
eren canadencs.
Se va planificar l'atac.
Diep era una ciutat rodejada per dos promontoris.
Imaginem-nos una mica com aquí Tarragona seria Punta de la Mora
i el Cap de Salou, aproximadament.
Sí.
En aquests promontoris hi havia bateries costeres,
o sigui, canyons de gran calibre,
que els havien d'eliminar per poder desembarcar, atacar la ciutat.
A més a més, també als extrems de la ciutat
també hi havia com a dos zones rocoses més elevades,
fortificades, que també havien de ser eliminades
si es volia atacar frontalment la ciutat en alguna garantia, no?,
per evitar que des dels flancs els ataquessin.
Ja que no era fàcil, eh, tampoc.
No era fàcil.
Fàcil, que era un punt estratègic.
Bé, sí, també van treure el punt per la dificultat per això,
per veure com reaccionaven, la capacitat de reacció de l'exercit alemany.
Al sector de l'esquerra, o sigui, a l'est de la ciutat de Diep,
el comando número 3 desembarcaria a un poble anomenat Bernabal,
on hi havia unes tres bateries de costa tan importants.
A l'oest de la ciutat,
els regiments sud-saxquedxaven i Queen's Down,
que ara eren Highlanders,
perdoneu-me la meva pronúncia magnífica de l'anglès,
prendrien una de les posicions fortificades al costat.
Era alemany, era alemany, això.
Era alemany, això, vol dir?
Sí.
L'anglès segur que el tens molt bé, Manel.
No, era alemany.
Era anglès.
Era anglès, era anglès.
Un regiment.
No, no, anglès no, eren escocesos,
que potser és un diàleg...
Ah, un brec, clar, sí, sí.
Sí.
A la dreta, el comando número 4 també s'enocuparia
d'ocupar la bateria que hi havia a l'oest de la ciutat.
Mentre que al sector central,
el que era la platja de la pròpia ciutat,
un regiment escocès desembarcaria,
acompanyat també per un regiment de tancs,
que intentarien trencar les defenses de la ciutat
i conquerir-la.
A la zona més exterior de l'atac,
les coses no van anar malament del tot.
A una de les bateries,
tot i que no la van poder prendre,
sí que els van atacar,
els van distraure
i van aconseguir, en aquest atac,
que no disparaixen contra la flota anglesa
mentre van estar en un moment crucial del desembarcament.
A l'altra bateria,
més situada a l'oest,
sí que van aconseguir destruir-la completament.
van causar més d'una centena de morts als alemanys
i els que van quedar els van fer presoners.
O sigui, aquí l'atac va sortir perfecte.
Van volar els canons,
i van embarcar les barques i se'n van tornar a anar.
Però conforme els atacs se van centrar més a la ciutat
i als dos promontoris que tenien al costat,
les coses van anar més malament
perquè no havien planificat prou bé
la capacitat de reacció dels alemanys
i es van trobar que quan van obrir
les portes de les lanxes de desembarcament,
si recordeu,
Salvat, els soldats de Ryan,
surten aquestes imatges.
Sí, tot un massacre.
Doncs va haver-hi una massacre extraordinària
perquè els alemanys simplement
se van dedicar a fer punteria
als soldats que anaven desembarcant.
Tot sortien del mateix punt, no?
Exacte, i es trobava que no es podien
més que refugiar al moll
que hi havia, van atacant Maria Baixa.
I alguns van conseguir arribar fins al moll,
com van poder, alguns també,
van conseguir arribar fins a algunes cases de la ciutat,
però ràpidament els van fer fora.
L'atac va estar...
Home, no és que estigui mal preparat.
Com dic, era la primera vegada que ho feien.
El que passa és que pràcticament
no hi va haver un bombardeig aèri previ.
El bombardeig naval per part dels destructors de la flota
també va ser molt lleu,
no tenien grans canons
i a les fortificacions alemanes
pràcticament no els va fer res, no?
A primera hora del matí,
perquè l'atac se va produir de nit,
a partir de les...
4 i mitja, 5 de la matinada,
van arribar els primers atacs
i l'atac contra la ciutat va començar a les 5 i mitja.
A les 9 del matí,
la situació ja era realment molt desesperada.
El que passa és que havien desembarcat,
juntament amb les primeres tropes que havien baixat,
equips de transmissions
i van quedar pràcticament tots inservibles,
perquè, sobretot,
els franctiradors alemanys
es van dedicar a disparar,
precisament perquè no es poguessin comunicar
en la resta de la flota.
A la resta de la flota,
on hi havia el comandament,
no se'n van enterar
de la massacre que estava passant,
se pensaven que les coses anaven més o menys bé
i van continuar enviant més tropes
que ficant-les a la boca del lloc.
I van acabar exactament igual.
A les 9 del matí,
quan realment se'n van donar compte
del que passava,
van ordenar ràpidament
que es repliquessin les tropes
i s'embarquessin altra vegada als barcos,
la qual cosa va suposar una nova massacre,
ja que els pocs supervivents
estaven més o menys amagats
i haver de tornar a sortir
a la vista dels alemanys
va suposar un altre massacre.
Imagina't,
les xifres són bastant...
Esfereïdores.
Sí.
Dels 5.100 homes
que van arribar a desembarcar,
no van desembarcar tots,
van haver-hi 3.400...
No, perdó,
4.350 aproximadament
que no van tornar.
O sigui, o morts o presoners
i la majoria dels presoners ferits.
O sigui, només 5 o 600 homes
van poder embarcar
i tornar a la flota
i tornar a Anglaterra.
I la majoria canadencs, escocesos...
La majoria eren canadencs,
hi havia un miler de comandos dels anglesos.
També hi havia una representació minúscula
dels francesos,
que havien estat derrotat.
15 homes, només.
15.
I 50 nord-americans
que van sofrir les primeres baixes de la guerra
a territori europeu en aquesta acció.
Home, ja els va anar bé pel que volien, no?
Que era comprovar...
Exacte.
La capacitat de reacció.
Va ser un fracàs,
van sacrificar més de 4.000 homes.
El que passa és que...
Sí, però era necessari.
No, segurament no era necessari de tot.
No, van fallar les comunicacions...
A part de tot això,
la pròpia...
La pròpia...
El pròpia atac...
Per què?
Per molt que...
Va ser motivat per les pressions dels russos
i a Anglaterra es va fer una mica així
sense saber molt bé què es trobarien, no?
Però per molt que haguessin destruït
les dues forces laterals
que custodiaven la ciutat de Diep...
Bueno, potser si haguessin fet...
S'haurien trobat el mateix.
Sí, home, si haguessin fet un atac aèri
i naval com Déu mana,
el que passa és que tampoc no volien causar
moltes baixes als francesos
per qüestió d'imatge, suposo.
Si haguessin arressat la ciutat
i que haguessin arressat moltes baixes civils
els aliats haguessin quedat malament davant de França, no?
I a més a més també tenien temor
que si destruïen la ciutat
els tancs no podrien avançar pels Monterruna.
Llavors l'atac va ser molt lleu
i va passar el que va passar.
El que passa és que van aprendre
unes quantes lliçons
que les van aplicar després
al desembarcament de Normandia.
Per exemple...
I el desembarcament de Normandia, suposo.
També una diferència és que
l'àmbit d'acció és molt més ampli.
Sí, home, clar, evidentment...
No és una ciutat.
No és un punt concret al mapa.
Exacte, i no van atacar cap ciutat.
Van voler que atacar una ciutat fortificada
era una bogeria que era impossible
i van decidir que atacarien platges obertes.
Sí, platges obertes i no una.
I a més a més que el factor sorpresa
que aquí era important
que no era tan important com matxacar,
bombardejar massivament
les posicions enemigues abans de...
Sí, la primera línia de mar.
Sí.
Va servir per l'objectiu primer
que era descongestionar el front rus?
No, en absolut.
O sigui, no hi va haver moviment
de tropes alemanyes.
No hi va haver cap moviment.
Clar, perquè si va ser tan fàcil...
Sí, va ser només un matí.
Va ser només un matí,
vull dir, a les 3 de la tarda
o a les 4 de la tarda
els comerços de la ciutat van obrir.
O sigui que s'havia acabat tot ja.
I de les lliçons...
La frustració també per la població francesa
que devia pensar, ostres,
i potser aquí ens alliberen ràpid.
De fet, no van col·laborar en absoluta.
No van col·laborar gens
i Hitler va donar una quantitat
important de diners a la ciutat.
A més a més,
va alliberar tots els presoners de guerra
que estaven en mans dels alemanys
que fossin de la ciutat.
Com que només n'hi havia dos o tres,
el que van fer molta gent
va ser inscriure els seus familiars
com si haguessin nascut a la ciutat esta.
Ah, sí?
Van fer trampa.
I llavors van alliberar molts de francesos.
És que en temps de guerra
ha xicat tot si val, eh?
Sí, sí.
I, com va dir el senyor Lord Mumbaten,
per cada mort que va haver-hi a Diep
es van evitar deu morts el dia D.
Però el dia D ja és...
Una altra història.
Exacte.
No em vinguis amb històries, curiositats.
Jordi, què mos portes avui de curiositats?
Digue'm, digue'm.
Ui, quin sos tu, la teva veu, Jordi.
A veure, curiositats.
Avui més que una curiositat és una profesia,
un vaticini, no sé ben bé què és.
Què dius, Manel?
Jo estava pensant ara que no mos portarà avui,
jo què sé, la història del motocultor, per exemple.
No, no, el motocultor...
Per cert, a Berlín hi ha motocultors?
No crec.
Quan neva no, suposo que l'estiu sí.
Jordi, no perdis temps, Jordi, no perdis temps.
L'any 1954, l'escriptor de novel·les de ciència-ficció,
l'Esther del Rei,
va escriure una novel·la curta
que començava amb la següent frase.
La primera nau espai al va aterrar la lluna
i el comandant Armstrong va sortir d'ella.
Repeteixo, l'any 1954,
què vol dir?
Que 15 anys abans
que Armstrong, és a dir, el 1969,
trepitgés la Terra,
bueno, el comandant Neil Armstrong...
No estem parlant del ciclista, eh?
No, no, no, el ciclista no.
Ni del trompetista.
No, doncs aquest senyor es converti...
Bueno, abans que...
15 anys abans que el senyor Armstrong
es convertís en el primer home
que trepitjava la lluna
i deixava anar aquella frase tan célebre
que és un petit passo per a l'humanitat.
Bueno, no sé per què la dic en castell,
perquè la va dir en anglès.
A little step.
A little step for the humanity.
A big step for...
For...
No.
Al revés, eh?
No, woman no.
Al revés, anava al revés, eh?
Petit pas per a l'home.
Tothom la sap.
Doncs bé, 15 anys abans,
ja ho diem,
el novel·lista de cinsa ficció,
Lester del Rey,
ja havia escrit
que un tal Armstrong
trepitjaria la lluna.
Això va ser una coincidència o és que...
Una professió, un vaticini,
casualitats, curiositats...
No ho sé.
Quines coses, no?
Ostres, i tant.
Notícies
Vinga, Manel, un mà a mà...
Penso que tindrem que anar a Egipte
a fer alguna excavació arqueològica.
Pensava que era fer una ruta modernista per Reus.
També, quan vulguis, mira.
El Pere Mat, et deixo jo.
No, t'ho dic perquè, escolta,
últimament està en aquesta gent
que se salen, eh?
Perquè no fa cada setmana
estan trobant estàtues de faraons.
Vale, que de tombes intactes
com la de Tutankhamon no,
però, Déu-n'hi-do,
què han trobat aquesta setmana?
No sé si era la setmana passada
o fa un parell de setmanes
que es parlaven que havien trobat
estàtues d'una deessa,
si no m'equivoco.
Sí, sí, ja ho recordo.
Doncs resulta que
aquesta setmana s'ha fet pública
el descobriment d'una estàtua
d'Amenophis III,
altrament conegut com a...
Amenhotep.
Amenhotep III.
Qui és, qui és, qui era, vaja?
Era un faraó de la XVIII dinastia.
No era el pare de Tutankhamon, eh?
Ni el germà, ni res a veure.
Crec que era el Iai o...
No ho sé.
Parlem de fa 3.400 anys.
Sí.
I resulta que un equip
d'arqueòlegs alemanys
han descobert
un bus del faraó,
del senyor Amenhotep
o Amenophis III,
com diu el senyor Jordi,
fa 3.400 anys,
any dalt, any baix,
a la ciutat monumental de l'Upsor.
És veritat,
quan diuen 3.400,
pot ballar.
Clar, Josei, ei, ei.
Uns quants anys, no?
Bueno, l'Upsor,
que s'hi troba de tot allà.
De tot,
t'hi troben allà,
i és impressionant.
Està trobant allà,
té lloc,
després que,
com dèiem,
a principis de la setmana passada,
el mateix equip d'experts
hagués descobrit a la zona
una estàtua.
però són els mateixos.
Sí,
estan excavant-hi una estàtua
o una altra i tal
i ja no saben què fer.
Haurien trobat
una estàtua
de la deessa faraònica
de la guerra,
Sekhmet,
i d'una altra reina,
Núbia.
És una troballa important,
ja que és una estàtua
de grans dimensions,
està esculpida
en granit vermell
i té un metre de llarg
i es conserva
pràcticament intacta.
El que és molt curiós,
deixem que comenta la foto,
ja que...
és que apareix una foto
i tu dius,
oh,
si és el senyor
Amenotep III
bevent aigua.
Clar,
l'estàtua està,
diguéssim,
caravall,
no?
Hi ha un toll d'aigua,
un vessot d'aigua
i realment,
jo quan l'he vist
m'he impressionat,
si és Amenotep III
bevent aigua.
Un faraó
se genollava
i bevia aigua del terra.
Sí.
Això és increïble.
Increïble,
increïble,
el que fan les fotografies.
Molt bé,
de l'Uxor
cap a la Universitat
Rovira Virgili
de Tarragona.
Sí,
prop,
l'Universitat Rovira Virgili
o l'AURB
inicia aquest dimecres,
és a dir,
avui,
els actes commemoratius
del 75è aniversari
de la Segona República.
Dins d'aquests actes
s'han programat documentals,
muntatges teatrals,
debats,
exposicions
i concerts
per recuperar
la memòria històrica
d'aquest període
de 5 anys
que va anar
de 1931
al 1936.
Una bona notícia.
Bé,
està el 39,
segons quines parts.
Sí,
també.
I què més?
També un exposic
jo m'agradaria comentar.
Us agrada Toulouse-Lautrec?
Lo deveu conèixer?
I tant.
S'han fet pel·lícules
sobre...
Doncs hi ha una exposició
que se centra
en la seva producció
de cartells,
va ser un cartellista
molt destacat
i a més a més
va tindre molta influència
en l'art d'aquí a Catalunya
després,
en cartellistes
com per exemple
Ramon Cas,
modernistes.
Doncs ara
el NAC,
el Palau Nacional
que hi ha allà a Montjuïc,
hi podeu veure
fins al dia 17 d'abril,
de fet s'hi va inaugurar ahir,
una exposició
com dic
sobre els cartells
de...
Pràcticament
està tota l'obra
de cartells
de Toulouse-Lautrec.
És interessant.
Molt bé.
I una altra exposició
però no cal anar a Barcelona
ni al Museu Nacional
d'Art de Catalunya.
En aquest cas
us podeu apropar
a partir d'avui mateix,
8 de febrer
fins al 17 d'abril
a la Fundació La Caixa,
la de l'estrella,
per gaudir
dels gravats,
llibres, il·lustrats,
escultures
de Max Ernst,
un dels artistes
clau del segle XX
que va néixer
l'any 1898
i va morir
el 76 aproximadament,
si no recordo malament,
un dels artistes
que més s'ha revolucionat
al segle passat.
Detaïsme,
surrealisme principalment.
Això,
fins al 17 d'abril
a la Fundació La Caixa.
I també,
per anar ja
potser acabant,
una última notícia
que mos ve de Can Brils
resulta que
estàvem fent obres
a la plaça
de l'Església de Santa Maria
i s'han trobat
en un refugi
de la Guerra Civil.
Ja coneixien l'existència
perquè tampoc han passat
tants i tants anys.
De fet,
segurament hi ha gent viva
que encara
hi va baixar
durant el conflicte.
Però ara
podríem dir
que s'ha redescobert
i sembla ser
que l'Ajuntament
de Can Brils,
si està en condicions
de conservació
acceptables,
ho podria fer visitable.
Saps que hi ha
molt pocs refugis
que siguin visitables
regularment,
jo no em veig
de refugis
de la Guerra,
de res el van tancar.
Potser per l'estat
de conservació
és el que dius tu o què?
O perquè no interessa,
aquí a Tarragona
també n'hi ha.
O perquè és
d'història recent
i potser...
Pot ferir sensibilitats.
Dic jo,
no ho sé,
però no crec
que fos un...
No ho sé.
En aquest cas
sí que sembla
que si els informes tècnics
que estan elaborant
surten bé,
o sigui que l'estat
de conservació
és bo,
podrien fer-lo
visitable.
a més a més
han trobat
restes de l'època,
fa tants anys,
però restes
d'un projectil,
de bales,
de plats,
de ferradures,
vinestres
quotidians
de fa 70 anys.
Molt bé,
recordeu,
www.tarragonaradio.com
per a la gent
que ens vulgui escoltar
des de l'exterior,
des de fora de Tarragona,
que sabem que ens escolten
des de Londres i tot.
Salutacions Londres,
London,
hello.
I també
www.nonguismhistories.blogspot.com
I a la recta final
del Nonguism Històries
et recomanem
aquest llibre.
Títol?
Història del pensament
econòmic a Catalunya.
Qui l'ha escrit?
Lluís Argemí.
Qui l'ha publicat?
Eumo.
Quantes pàgines té?
320.
I m'ho arrascarem molt,
la butxaca?
15 euros.
Dins de la col·lecció
Història de Catalunya,
Lluís Argemí ens proporciona
una síntesi esplènida
i molt útil
del que els autors catalans
han escrit sobre temes econòmics.
Es tracta d'un pensament
que se situa
a la perifèria intel·lectual
dels grans corrents internacionals.
Després d'una visió
del pensament econòmic
al llarg de la història,
el llibre analitza
les aportacions
de l'escolàstica
i del mercantilisme
entre els temps medievals
i els moderns
per passar a la il·lustració
amb les seves figures
rellevants.
Continua amb l'escola clàssica
amb les grans teories
del segle XIX,
el proteccionisme,
el lliurecambisme,
el socialisme,
l'historicisme,
per acabar aquest anàlisi
dins de la història
del pensament econòmic
a Catalunya
amb els corrents
més influents
del segle XX
i els seus respectius
representants.
Història del pensament
econòmic a Catalunya,
com hem dit,
s'inscriu dins de la col·lecció
Història de Catalunya
de l'editorial Eumo
i és una bona lectura
dins de les darreres novetats
d'aquesta editorial.
El riotge del temps s'avança
i el pèndol de la història
continua funcionant.
Ens veiem la propera setmana
a...
No envinguis amb històries
a Tarragona Ràdio.
I el proper...
No envinguis amb històries!
Doncs la veritat no ho sabem.
Déu dirà.
Déu dirà.
Improvisarem.
Perquè aquesta setmana,
la veritat,
hem anat una mica...
Per culpa de certs problemes informàtics...
i tècnics...
I tècnics,
hem anat una mica esbuixarrats,
moltes problemes.
Sí, són els doventes fillos estos.
Però escolta una cosa,
jo també proposaria aquí
si hi ha algun oient,
si és que hi ha algun,
hola oients,
i algú té una proposta
d'algun tema...
No, és que ja ho hem fet.
Oi, on sembla que des de Londres
us han fet les peticions, eh?
Sí, és que tu no et mires
al nostre correu, Manel.
No, clar que no me'l miro,
perquè si no tinc internet,
que m'han tallat...
Recordeu el correu,
recordeu el correu,
que és molt fàcil.
Historia arroba
tarragonaradio.com
Es poden demanar
qualsevol tema a tractar, no?
El que vulguin.
Sí, tindreu en compte
les peticions, no?
Fins i tot
està una cita concertada...
Amb el Manel.
Sí.
Jordi Manel,
doncs gràcies
i fes la setmana que ve
per una sorpresa.
Sí, tindreu en compte.