.
Andrés i Andrés, bona tarda.
Bona tarda.
Us hem d'anunciar a tots els oients que aquesta serà la darrera setmana
que estarem amb l'Andrés i Andrés, a l'Ivalcà amb l'Avi Ramon,
i hi haurà molts canvis de cara a la setmana vinent
i és que arriba la temporada d'estiu i els hi volem donar vacances.
Ja començo jo, ja començo a anunciar-te ara, eh, Andrés?
I vosaltres també, que no teniu ganes de treballar quan arriba l'estiu.
Home.
Que t'ho veig amb la cara.
Andrés, què ho dius? Perquè saps que al juliol jo començo les vacances?
No, això perquè tens unes ganes boixes.
Bueno, és lògic, és lògic.
Que ets joveneta, t'agrada descansar,
que no t'he fein a casa amb els nens, no ho sé, això és...
Més la segona que la primera.
Mira, que em dóna a mi el nas que tindrem feina, eh,
amb els petits de la casa.
Bé, mira, escolta, és el problema teu.
Igual que els he tingut jo els meus i cada escurcet.
Sí, ja ho sé, ja, no, no.
Però, clar, quan et toca de prop, com que ho veus de diferent manera.
Com es nota, eh?
Com es nota.
Us hem de fer a tots els pares un monument enmig de la Rambla,
no només dels castells, al costat dels pares, eh?
No hi havia prou monuments pels pares.
Per això, menys una identificació, jo que dius,
mira, el patiment dels pares està reflectit en això, no?
Aviam.
Andrés, què fem avui?
Avui no tenim cinema, no hem d'anar ni a l'antiga audiència.
Avui no hi ha ni...
Centre Cultural Pallol, sisplau.
I tampoc el magatzem.
Què fem avui?
Anem directament a la nostra protagonista.
Que guapa és aquesta dona.
Era, pobreta.
Això.
Era, bueno, Imperio Argentina, i ja estàvem parlant l'altre dia.
I quan vam acabar, teníem de seguir, que bueno, llavors havia tingut un memorable de triomps
i sembla que lògic que si fessa intentés fer alguna cosa similar que superés inclús l'anterior.
I així va passar amb una pel·lícula titulada Morena Clara, una comèdia,
bé, el clàssic de costums andalusos, que havia tingut una gran repercussió amb l'obra que s'havia fet amb el teatre,
i que Florian Rey va convertir en una cinta que va ser, però, molt, molt comercial
i molt representativa de l'estil que dominava Imperio Argentina.
i va incloure uns temes musicals de Cantabrana, Perelló i Mostazo, que va cantar tota Espanya
i que es va inclús exportar a països americans.
I allà va ser també un autèntic èxit, un bombasco, un bombasso, com es diu.
En fi, jo tornaria, com sempre, a posar el que domina més, en aquest cas, és la veu de la protagonista.
Escoltem-la ara amb una versió dels autors Rey i Quintero.
Viva Sevilla!
Que viva!
Viva Sevilla!
Viva Sevilla!
Viva Sevilla!
Que està loquito por mi, me dice al oído, virgencita del arma, si sabrá el mar del sí o mentir, que lo he creído.
Y es que me dejo llevar de dulces palabritas de amor y luego que me dejan plantar, me dicen con salajero perdón, que haberlo dicho no hay na.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Andrés, aquesta cançó per la fèria d'abril, com que quedaria molt bé, no?
I per sempre, i per sempre, i per sempre.
No, ho dic sobretot per la veu, i per el que diu la cançó, no?
Viva Sevilla, jo que dius, mira...
Exacte.
Això pertany a alguna pel·lícula en qüestió o no?
Sí, tot això pertany a pel·lícules que té, i en fi, qui pot oblidar-se d'Imperi Argentina fent de gitana bona i del seu company amb la pel·lícula de Miguel Ligero?
Aquí es pot oblidar el galant, que era un estupendo actor, Manuel Luna.
Jo tinc pel·lícules d'aquests personatges i, escolta, jo m'ho passo la mar de bé.
Per molt antigues que es vegin, no deixen de tindre un encant preciós.
I, a més a més, ja com uns documents cinematogràfics són preciosos.
A mi saps el que m'ha passat, Andrés, que estic enganxada a la 2, al matí fan algunes pel·lícules d'aquelles antigues.
La setmana passada vaig veure un del Duodinámico...
Sí, aquestes encara ho són més antigues, eh?
No, no, ja ho sé, però clar, que de tant en tant fan alguna d'aquestes, alguna jolleta d'aquestes que deixen caure.
Sí.
Clar, al principi no t'enganxa, però com la deixis...
Sí, clar, ja vas penetrant amb l'argument.
Amb els temes, amb les coses, exacte, ja te quedes.
Sí, sí.
Ja no fas res en tot el matí.
Bé, o sigui, jo també voldria recordar...
que hi ha uns crítics que li deien dama de caràcter, dama de sonrisa preciosa, dama d'estampa encantadora.
Això eren qualificatius que li donaven els crítics a l'època.
És que era com una nineta, eh?
Molt, sí, sí, sí.
Jo considero que avui dia, no sé, escoltar qualsevol de les seves cançons a les nostres cases,
qui tingui el poder de fer-ho, esclar, la joventut ja no la coneix,
però aquells que han viscut una miqueta aquest ambient,
doncs disfrutarien molt, jo suposo que posant aquestes peces, disfrutaran també igualment.
Com ara podríem escoltar la peça, ja molt coneguda, de Mostazo i de l'Oliva,
Antonio Vargas Heredia.
I amb aquesta cançó nosaltres diem adeu, Andrés.
Fins demà, sí.
Fins demà mateix.
Adéu-siau.
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!